Mostrando las entradas para la consulta chiquets ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta chiquets ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Los milacres del “Sebeta” 1


Los milacres del “Sebeta” 1

Los intermediaris, los comisionistes, los viachans, son chen que trevalle a cambi de una comisió.


1960. L’Aldea.


Penso, y que Deu me perdono si no es verdat, que tamé los retós, los mossens dels pobles, ademés dels diezmos y primísies, se debien enportá una bona comisió en indulgénsies plenaries.

Tranquils, no tos poseu nerviosos, ya tos esplico perqué dic estes coses.
Lo “Sebeta”, desde que yo me puc enrecordá, sempre va sé monaguillo, achudabe a misa, als entiarros (y te donaben una viala de regalo), a les profesóns, als rosaris, a tocá les campanes, en fin ere una manera de tindre ocupat al menut, que per, atra part, debie se un poco balarrasa.
Pero aisó sí; se sabie lo “confiteor deo” y les demes orasions en un perfiacte llatí, encara que no sabie lo que dieve en eisos latinajos; los misteris del rosari, la letanía, les creus y tots los cantos.
A lo milló va se per aisó que un día, cuan tenie un poc mes de diau añs, lo mosen li va dí: “¿Luis, vols aná a veure a Miguel a Saragosa?”
Ña que aclarí que Miguel ere un chic del poble que estabe al seminari.
Y que Luiset no habíe eisit mai, masa llun del poble.
Bueno, mentisco, algún camí habíe anat a Valderrobres cuan ñavie fira y tamé lo habien portat a Valmuel en un autobús, cuan Franco va aná a inaugural, va sé lo prime camí que lo agüelo va veure a su Exselensia, después a lo llarc o curt de la seua vida lo veurie dos voltes mes.
A lo que anem, lo menut pensanse que lo retó li oferie una escursió en agraimen per tot lo que li achudave, no se u va pensá. “SÍ”.
Y lo mosen li va dí, pos dili a ta mare que me vingue a veure.
Cor de bona ánima, lo chiquet, li u va di a sa mare, que enseguida se va pensá que habíe fet alguna trastada y li va pregunta “que qué has fet?”. “Yo no hay fet res, mare, de verdat”. “Si es que no te puc disá sol, no puc está trevallán y está a casa, damún de tú”.
Ma mare trevallave de cuinera-sirvienta a casa dels mes rics del poble. Tenie un horari tan llarc, que yo casi no la veía mai, sol me enteraba de que ella habie estat a casa, perque ella, la pobreta, cuan venie, per denit, y yo ya estaba dormin, me disabe la fruta, que a ella li habien donat de postre, damún de la mesilla, y allí la trovaba yo per demati, cuan me eisecaba, como un regalo seu de cada día, pero a ella casi no la veía.
Bueno va aná a casa del siñó retó y va torná tota asustada. Yo no sabia agon posam, pensan qué auria fet mal pa que ma mare tinguere que aná a parlá en lo mosen y veurela arribá en aquella cara.
Me va cridá a la seua vora, “a ver Luis, de verdat que vols aná al seminari?”.
Yo no sabía qué ere lo que me preguntabe, no entenía res, pero la vach mira als ulls, y allí dintre vach veure lo orgullosa que, per un cami, estabe del seu fill, encara que aisó pa ella, lo unic que li suponie ere trevallá mes y piarde a un fill. Y no li vach sabe di un atra cosa, li vach contestá que SI. Era un crio de once añs, y escomensaba ve la carrera, en una mentira.
Lo mosen se acavabe de guaña un atra indulgensia plenaria, un chiquet mes del seu poble anirie al seminari, cumplie les espectatives pa un poble menut, cumplie les estadístiques. Se estave guañan lo sial, a base de portá chiquets del poble al seminari.

Seguirá.....



milacres,sebeta,seminari, Saragossa


UN ATRA OPINIÓ

UN ATRA OPINIÓ

Lo agüelo “Sebeta” té un atra opinió que lo siñó Rallo.

Vach a presentám, soc el agüelo “Sebeta”, un dels mes vells de eise grapat de chapurriaus que a vusté tan li escandalise.

Tin que agrai a tota esta chen que me tinguen tanta considerasió que me han reservat lo “raconet del foc”. Sab vusté lo que es aiso. Ere lo puesto que se reservabe als mes vells de la familia, no pa arrinconals, sino com a señal de respiate, allí estabe la llao del foc, la persona que teníe mes añs y per tant, se pensabe, que mes esperiansia.
La que conservabe la historia de la familia. Eisa que, al pareise, vusté dude que la tingam, perque no está del tot escrita.
Pero es que natres, desde fa mols añs y com faen los antics, les histories mo les anem pasan de pares a fills, de yayos a nets. Y sino se u creu li convido a que entro a la nostra paret, no se preocupo, no mos minchem a ningú, encara que no pensó com natres.
Eisa es una de les regles chenerals de esta colla de amics, lo respiate a tot lo mon.
Per eise motivo, me hay atribuít lo trevall de contestáli a Vusté.
A esta paret trovará histories que se van escribín cada día, ña chen mol culta, en les seues histories, li convido a llechiles, encara que mes tart seguisque opinan igual, es vusté lliure, pero tamé natres, pa ficamos en contra de que mos vullguen borrá en una firma als papes, tot asó que tenim, ya sé que es poquet, pero no som avarisiosos, ne tenim prau, sol volem que no mos u furton.
No se pot imagina la ilusió que mos fá veure com se li diu a la moradura, a cada un del pobles, eisa es la nostra historia, la varietat. Estem contens de podé parlá, cada un en la seua especialidad y que mos entengam tots. Aiso no ña gramática que mos u pugue doná. Sol la enseñansa familiar de cada grupo. No nesesitem mes maestres ni mes academies, aisí ha segut duran mols añs y aisí volem que seguisque sen.
Yo ya no hay arribat a tems a tantes coses noves com tenen vustés ara, pero tampoc vustés han viscut aquells tems nostres, mol durs, pero que no los cambiaríem per res del mon. Per favó no mols cambion vustés tampoc.
“Siñó Rallo, no li conesco, pero un amic meu que sí li coneis, mos parle be de vusté.
Ya perdonará totes les potaes que li dono a la seua gramática, a natres, per ara, lo que mes mos interese es enténdremos y aisó u estem conseguín.
Se me ocurrisen moltes coses pa contestali, pero pensó que la seua charrada en unes poquetes ralles tindrá prau.
Per mes que vusté u digue, no crec que la paraula chapurriau tingue res de despressio, desde lo matéis momén de que cuan los chiquets menuts escomensen a parla, los grans diem “ya chapurreche algo”, mai voldríem insultals, menos a ells que no se poden defendre, es una frase que la diem en cariño.
Natres, los que estem a esta paret, pensem que la paraula “chapurriau”, mos definis mol be, perque sempre ham segut chen de frontera y mos han quedat en lo que creiem que nesesitabem, en les costums, en los parlás. Sobre una base, común a tots los parlás que ñan a España, e inclús mes allá, que es lo llatí, han anat fen, a través del tems, una mescla que ara parlem uns cuans pobles de este terreno, uns milló, uns atres pichó.
Cada u, a la nostra sona, u parlem de una manera, mes encara a cada poble se parle diferén, en unes particularidats que mos identifiquen. Pero cuan estem chuns tots mos entenem, se pot fe una idea si mos fa lo favó de entrá a esta paret y llechimos un poquet. Segur que se reconeis en alguns dels nostres veins.
La nostra forma de parlá te mol del castellá, mol de valensiá y un poquet del catalá. Es en lo que tenim mes diferencia, per mes que a vusté no le u pareigue.
Y per este motivo li puc aclarí que mos sentim mol aragonesos, que no tenim “catalanofobia”. Que ni som, ni volem se enemics dels castellans que tením a un costat, ni dels catalans del atre, ni dels valensians.
Lo que pase es que vusté matéis ya se diferensie dels catalans normals, mos diu que parle catalá occidental. Yo li preguntaría y aiso qué es, un catalá diferén?, mal parlat?, chapurrechat?.
S’il diferensie es perque no es lo matéis.

Encara que a vusté li u paregue, no tenim res contra los cataláns, tampoc u tenim contra los castelláns. Lo que pase es que son ells los que mos volen llevá lo que es nostre. La nostra forma de expresamos.
Volem se bons veíns, pero aisó sí veins, ells a la seua casa y natres a la nostra. Que mos dison en pau. Que si volem y podem, llechirem les seues revistes, com llechirem les d’els castelláns, que tamé les entenem.
Pero que no mos vullguen obligá, eise no es lo camí, com a veins mol bé, com a conquistados, res de res.
La escola de la nostra forma de parlá ha segut la familia, me donarán los cataláns uns maestres millos.
¿Per qué ting que admití les seues normes ortográfiques, y per qué si soc llibre (me pareis que no me disen seu) no puc agarrá les valensianes ya que lo meu parlá es mes paregut.?
Ya vech que a vusté no li pareis digno lo nom de chapurriau, a mi per lo contrari me done una sensasió de cariño, a lo milló vusté no parle lo matéis que yo, y li agrade que li diguen catalá occidental, ya me esplicará perqué eise nom es mes digno que el meu. Me agradaría consideram que estic en un pla de igualdat en lo catalá de vusté, pero no, ell es lo dominan y yo lo dominat.
Mal camí han agarrat pa fé cap de apaño.
Ya tenim historietes entre natres que a vusté li deuen quedá bé. Li vull enrecordá que lo reinat se diebe Aragó, no corona Catalanoaragonesa, ni res parescut. Que se han apuntat als nostres reis com si foren sol d’ells, posanlos los números qu’els ha donat la gana. Que se han quedat lo archivo de la Corona de Aragó, allí a la seua capital, y sol mos dicen entrá a dures penes, que han falsificat documens pa demostrá coses que a ells los covenen. Que se han emportat papés de Salamanca, que eren de chen de la nostra tiarra, que retenen, en contra de la opinió de tot lo mon, coses que son de les iglesies aragoneses.
Que al seus mapes fiquen de continuo, terrenos que son aragonesos……
Pa qué seguí.
Pero después de tot aisó, vol que ara mos fiem d’ells.
Se me ocurris alguna pregunta mes, y si ara consiguieren la independencia, vusté sen anirie en ells, o se quedarie huérfano. Tindrie que contratá maestres estranchés, pa que li enseñaren un parlá que no es lo seu.
Ñaurie que pagals en eurocats?
De totes maneres, en la poca chen que ñá en este terreno que se parle lo que natres diem chapurriau, no li estrañe que ñague apuntats a esta paret, mes de vuitsens, (YO PARLO LO CHAPURRIAU a Facebook
)
¿se done conta de la chen que represente eise número de veins?
Ah! li puc añadí que aquí estem de casi tots los pobles de la redolada, de totes les edats, de totes les condisións, de tots los trevalls, inclus alguns de diferents partits politics, pero tot aisó no mos importe a ningú, no mos separe pa res, perque tenim una forsa mol gran que mos chunís, es la nostra forma de parla y per mal que li sapienatres li diem CHAPURRIAU, si siñó en les lletres altes, sense cap de vergoña, en mol orgull. Tot lo que tenim per sé, al matéis tems, tamé aragonesos.
Que sapie que, aunque ñague entre natres persones que penson com vusté, que les ñá y les respetem, avui en dia ña mes de mil vuitsens brasos desidits a abrasá en tota la forsa lo nostre parlá, que encara que vusté no vullgue, es lo seu, li poso lo nom que li poso.
De totes maneres, si un dia mos trovem igual podem fe una servesa, perque, al fin y al cap, los dos som de este terreno que, de momén, encara se li diu ARAGÓ.


champouirau, champoiral, chapurriau, Frederick Mistral

Carlos Rallo Badet, Pininfarinetes, enllás a la web del chapurriau per a tocáli los collons an este sompo inútil catalaniste.

San Pere, baturro, Zirigoza, rana

EMOSIÓ

EMOSIÓ

Avui lo agüelo “Sebeta” ha tingut una emosió mol gran per moltes coses.
Li han donat lo premio de “Narrativa dialogada” de la F.A.C.A.O.
Ha conegut en persona a un grapat de amics del Chapurriau, als que sol coneisie per la paret.
Me hay emosionat, avans de escomensá la meua charrada, mentres la meua charrada y al acabá la meua charrada.
Ha segut un rato maravillós, resibí un premio per parlá la teua llengua, rodechat de amics que han tingut lo detalle de fes un mun de kilómetros, sol per acompañam en eise momén, algú inclus en muletes.
Hay pogut saludá y abrasá en persona, a chen que había saludat y abrasat mols camins a la paret.
Algú ha plorat en mí, mentres llechía; espero que ñague algún momén, al pasá lo tems, en que mos pugam enriure en la mateisa forsa.
Y me hay emosionat, cuan al acabá la charrada, la meua neta, de 8 añs, se me ha abrasat y me ha dit: “Yayo, yo vull que me enseños Chapurriau”. Ahí está la forsa, ahí está lo futuro. No podem disá que un día los enseñon catalá.
Alguns me han demanat que com ha ñagut chen que haguere vollgut está y no ha pogut vindre que posa aquí lo discurs. Ting que advertí que es un poc llarc (quinse minuts).

A partí de demá escomensaré a publicá lo trevall que ha segut premiat.
Bona nit.

////

Buenas tardes: En primer lugar quiero agradecer la presencia de todos los que nos acompañan; su asistencia a este acto es muy importante para nosotros; es una esperanza para que más gente conozca nuestro problema; el problema del Chapurriau.
Sé que algunos no hablan chapurriau; les pido disculpas porque a continuación me voy a expresar en esa forma de hablar; hoy no podría ser de otra manera. Hoy el protagonista principal es el Chapurriau; es su día. Podrán comprobar que es fácil de entender, sino, le pueden preguntar a algún vecino de butaca, los conocerán por el brillo que hoy tienen sus ojos. Sino al terminar, me pongo a su disposición para explicarles cualquier cosa que no hayan entendido.

Bona tarde:

Avans de escomensá la meua charrada, vull doná la enhorabona als atres guañadós de este concurs. Vull aclarí que lo que vach a dí ara sol me represente a mí; no sigue cosa que diga alguna barbaridat y penseu que es cosa de tots. No; lo que seguís sol es cosa de Luis Arrufat.

A tots los aspirans que se han presentat a este concurs; los vull dí que: “yo NO soc lo milló; sol soc lo que ha guañat este añ”. Seguiu intentanu; al añ que ve, vatres podeu está, a on avui estic yo.

Y ara anem a escomensa:

La primera palaura que me ve al pensamén es GRASIES, grasies a la Federasió de Asosiasions Culturals del Aragó Oriental; grasies al Chapurriau, a tots los que parleu eisa espesial manera de parlá nostra; grasies a tots los que no han pogut vindre; y grasies, al remat, pero no menos agraides, a la meua familia.

GRASIES a la Facao per haberme donat la oportunidat de podem presentá al concurs y damún, escribín en la meua forma de parlá.
Grasies per haber valorat lo trevall presentat; fet en molta ilusió y molta esperansa per un agüelo; y sobre tot grasies per haber disculpat les faltes de ortografía y gramaticals. Ting que reconeise que han segut mol bona chen al perdoná les meues faltes, perque sé que ne ñabíe moltes y gordes.
Yo crec que van veure la meua edat y van dí: “éste, en los añs que te, igual no se pot presentá al añ que ve, anem a donalu esta volta”.

GRASIES al Chapurriau. Grasies per donamos lo podé tindre una forma de parla NOSTRA, una forma de entendrenos entre natres, entre tots natres; es pa lo que deuen serví les llengües; grasies per se diferenta a totes les demés, encara que pareguda a moltes atres, per vindre del romanse, com elles.
Va ñaure un tems que a la machó part del terreno que abarcáe lo Reinat de Aragó se parláe lo antepasat del Chapurriau; pasán los añs, la forma de parlal va aná evolusionán; a cada territori de una manera diferenta, y se va aná independisán de natres, encara que se seguien pareisen y mol, perque mos enteniem tots.
A la nostra part, al Aragó actual, la cosa va aná de un atra manera: poc a poc, lo castellá se li va aná minchán terreno hasta quedá lo Chapurriau sol a este tros de tiarra que ara ocupem natres, un troset de les tres provinsies.
Pa acabau de arreglá, si ya teniem al castellá que mos espentáe per un costat, ara mos han posat lo catalá, que sino u arreglen, mos espentará per la atre; mos invadirá completamen pos volen que los maestres lo u enseñon a les escoles als nostres chiquets. Mal camí y picho remei pa una llengua minoritaria com la nostra. Ya son masa enemics.
Los que parlem lo Chapurriau, no som de cap FRANJA, no som la quinta provinsia de Cataluña, com ells diuen als seus papes; som de Aragó, en molta honra; de les tres provinsies: Teruel, Huesca y Saragosa; cada un lo parlem en les nostres particularidats, pero tenim una gran sort, cuan parlem y ara tamé CUAN ESCRIBIM, ham demostrat que mos entenem tots.
A cada poble, yo casi diría que a cada casa, se parle de una manera, pero al remat tots mos entenem. Asó no té res de raro; a Cataluña, per més que tinguen gramática, desde fa sen añs, tamé pase lo mateis; no es igual lo catalá de Tortosa, que lo de Lérida, que lo barseloní; lo del delta o lo de Gerona. A Valensia yo hay comprobat que tame pase aisó; no es igual lo valensiá de la Capital, que lo de Castelló o lo de la provinsia de Castelló. Igualmén no es igual lo mallorquí que lo ibisenc. O sigue que a tots los puestos ha pasat lo mateis, no es un defiacte nostre. Y, encara en tot, al parlal a cualquiera dels terrenos, mos entenem. Tots ham evolusionat de aquéll parlá primerenc. Aquell Chapurriau del Reinat de Aragó.
Si mirem un poc, lo mateis pase al castellá; son diferentes les formes de parlal a Asturies, a Galisia, a Andalusia, a Aragó o a Valladolid y, encara aisí, tots mos entenem en eisa llengua.
Natres tenim un gran problema: están empeñats en catalanisamos; los que manen a Cataluña y los que manen a Aragó.
Los de Cataluña per lo seu afán de espansió, no sol volen afechisimos a natres sino tamé volen afechí a molta més chen.
Los de Aragó perque van veure que sels veníe damún lo problema nostre y van buscá la solusió més cómoda: “disá que uns atres fasquen lo seu trevall”.
Va ñaure un día, en que algún representán de la D.G.A. va tindre damún de la taula les nostres instansies; més de mil dosentes; demanaem que mos escoltaren; demanaem un dret; algo a lo que teniem dret: que mos disaren lo chapurriau; que no mos fáen falta maestres ni un atra chen de fora; que, com ha segut a través dels tems, desde fa mols añs, natres, a casa, al raconet del foc, los u enseñariem als nostres fills y aisí lo chapurriau seguirie vivin; se mantendríe y lo u podriem disá als que vingueren detrás.
Pero no mos van voldre escoltá, haguere segut mol sensill, aná a parlá en natres o cridamos y haguerem vingut; y segur que mos haguerem ficat de acuerdo; pero los vam pareise poquets; los nostres vots valen mol poc; es verdat ne som poquets, sol uns 35.000, sol lo diau per sen del territori de Aragó; pero estem mol units y SÍ; cuan prediquen pa les elecsións diuen que tame trevallarán per les minories; pos a la nostra no li van fe cas; no li fan cas. Mos volen ofegá, mos volen asficsiá, mos volen fe callá perque aisó es lo que significará, si mos imposen lo catalá; y aisí no se podrá viure.
Pero no van tindre en cuenta que natres, encara que no som guerrés, tampoc mos rendim tan fásilmen, que farem soroll; mos defendrem; per algo corre per les nostres venes la mateisa sang de aquells almogavars aragonesos que daván del enemic cridáen mol fort: “ARAGÓ, ARAGÓ”; pos ara natres cridem, igual de fort: “CHAPURRIAU, CHAPURRIAU”.  Y no mos podrán fe callá.
Ham de disá mol clá que la llengua es cultura; lo Chapurriau es cultura; es una manera de veure la vida; pa natres, encara es mes importan, es una manera de VIURE la vida, la nostra vida.
Al mes de mach de este añ, este agüelo se va enterá de les preocupasions de un grapat de valens, valens de mols pobles; de totes les edats, de moltes clases de trevalls, cada u en la seua opinió política; entonses se va chuní an ells. Teniem un gran problema, lo Chapurriau, casi no se habíe escrit; teniem chen escritora, pero salvo algúns arriesgats, tots los demés habíen escrit en catalá. Com sempre, lo peis gran se minchae al menut.
Entonses vam escomensá a escriure, com Deu, nostre siñó, mos va doná a entendre; cada un igual com u parláe al seu poble y MILACRE, si parlán mos enteníem tots, tamé escribín, mos seguiem entenén, mos seguim entenén. La proba es este premio. U hay fet com hay pogut, en lo chapurriau de fa mols añs de Vallchunquera; no u haguera sabut fe de un atra manera. Y está demostrat, cuan se posen los sentimens damún de la taula; cuan se intente defendre la verdat; cuan se pose lo cor en un trevall; cuan la emosió is per la boca o per les puntes dels dits com en este cas; si estem tots chunits, la verdat triunfe; is a daván.
Ara que podem; ara que mos disen; u volem di mol clá; mol alt: NO VOLEM LO CATALÁ, perque no parlem lo catalá. Ah!!! vull aclarí una cosa; no tenim res en contra dels catalans; en contra de les persones que viuen a Cataluña, que trevallen a Cataluña; que, en estos tems, patisen a Cataluña; que parlen lo catalá; moltes de elles han eisit o venen de esta tiarra nostra; son amics nostres; familiás nostres; se que ells mos comprenen; sol defenem lo nostre, la nostra heransia, la ánima de esta tiarra, y som un poc caborsuts perque, per damún de tot, som aragonesos, volem segí sen aragonesos y sol volem se aragonesos.
Pa acabá: “Amics de “Yo parlo Chapurriau”, volieu un escrit, algo que mos posare daván de la chen; ara ya tenim algo, lo agüelo “Sebeta” ha fet lo seu trevall, ha cumplit, ara tos toque a vatres, teniu que SEGUÍ. Este premio es vostre.”

Ara, me vull enrecordá de tota la chen que está sempre a la meua bora, daván y detrás de la paret y que no han pogut vindre; ne son tans que no hagueren cabut aquí. Los vull di que en este momén, tal y com me u han demanat, me enrecordo dells, mos enrecordem dells, los sentim propet; perque, encara que sigam de mols pobles diferens, tots portem dintre la mateisa sang, la sang del chapurriau. Que este premio tamé es dells. Que este premio, pa natres, es gran, mol gran y ne ña pa tots.

Pa acabá:
GRASIES: a la meua familia, a ells sol los vull di: “Grasies per aguantam, Grasies per está ahí.”
Moltes grasies a tots. Y BONS NADALS.
Bona tarde. Buenas tardes.

Abucheos al alcalde de La Fresneda al hablar en catalán, Javier Adell :


Ensomián. (Adaptasió).

Ensomián. (Adaptasió).

Luiset estae al llit, ya fae rato que se habíe chitat, pero eisa nit no se podíe dormí; habíe sentit parlá que ñabíe un bicho; li habíe demanat al agüelo “Sebeta” que li u esplicare; per més que l’home u habíe fet, lo chiquet no u acabae de entendre, ñabíe coses mol rares; segú que les entendríe cuan fore gran.
Pero eisa preocupasió no li disae “pegá-l’ull”:
- Yayo, me conto lo del bicho atre camí, a ver si u enteng y me puc dormí de una volta.
- Pero, Luiset, no estás cansat de tot lo día ¿No tens son, encara? Ya fá rato que te has chitat.
- Per favó, me u torno a esplicá, lo radé camí ¡Hala! De verdat, l’u churo será la radera volta.
- Val ¡Tapat! Estic segú que ya u saps; sol u fas per que te parla atre camí, perque te repetisca lo sermó. Te paréis que es un cuento. Pero es historia y esta historia va escomensá fá mol tems cuan yo era menut com tú ara:
Ere un mon en que ñabíe de tot, cualquier cosa que vullgues pensá; teníem abundansia, pero tot se anae fen negre; ere abáns de que mos donarem cuenta de que alló no podíe durá.
Vorás se van fé tendes que veníen a tot lo mon, per llun que pensos, allí arribaen; van aná creisén y creisén y se van fé mol grans, més de lo que tú te pots imaginá, més de lo que natres mos podíem imaginá mai.
Volíes una cosa, pensaes en una cosa y ya la teníes; sol teníes que demanala y al día ya la teníes, com si fore un milacre; movíes la ma y allí estae.
Pero, en cambi, les families ya no parlaen, no vull dí que no se digueren res, pero ya no ere com abáns, cuan se reuníen al racó del foc y estaen rato y rato charrán; se calentaen y al matéis tem parlaen, “faen-les-dos-coses-a-l’hora”. Pero alló se va piarde.
Ya no ñabíe un tems pa treballá y un atre pa parlá, pa está en familia. Los ulls dels chiquets de tan mirá la tele, lo móvil, la tablet, l’ordenadó, se habíen tornat cuadrats.
Tot lo mon teníe móvil, lo anaen mirán tot lo tems, ere lo seu amic, habíen cambiat lo que abáns ere l’amistat per un aparato; pero lo roin es que entonses se sentíen com si estaren sols, alló no eren “los-amics”.
Cada día lo sial se fae més negre, hasta’l punt de que moltes nits ya no se podíen veure los estrials. Ñabíe que tindre catalejos pa veureles, viachá en coets pa trobals.
Per daball los coches tapaen la tiarra, tot lo mon ne teníe un o més, sempre conduín, pa aná de un costat al atre, sempre lo coche, sempre al volán.
La chen se habíe olvidat de caminá, de pasechá, de corre. Habíem cambiat la herba, per la carretera; vam fé més menuts los parques pa fé aparcaméns; vam fé més menut lo monte pa fé cases, fé pobles, fé fábriques; hasta que los albres van escomensá a desapareise, mos faltaen y no mos donaem cuenta.
Vam umplí lo mar de plástic, perque cada día faem més basures, mos sobraen més coses que abáns aprofitaem. A les playes van escomensá a arriba peisos morts embolicats en plexiglas. No se podíe ni pescá.
Tot ere beure, fumá, chugá sense disfrutá. Va ñaure chen que se va fé mol rica, en molta forsa y los que mos manaen se van fé amics dells. Ñabíe que sé amics dells, encara que ñaguere persones a les que aisó los dure a la mort.
Y entonses va arribá l’añ 2020; de repén va apareise un bicho y va escomensá a morís chen, sobre tot la chen gran, la que més coneisimén teníe. Los gobiarns mos van maná que mos tancarem a casa, que tornarem a la cova; sense eisí.

Y mentres estaem allí, en molta po a tot, mos van torná los sentiméns, mos vam enrecordá de vóldremos uns als atres; los pares a les mares, als fills, als agüelos, a tota la familia, als amics, als veíns.

Vam escomensá a aplaudí, desde la finestra, al aire que respiraem; los vam doná les grasies a la chen que mos achudae a viure; vam torná a quirdá a les nostres mares, pensaem mol en elles, ara teníem tems pan aisó.

Mos veíem per una pantalla, mos faltaen; y, mentres tan, les claus del coche se umplien de pols, guardades a un caisó; ensomiaem en podé eisí a caminá, a pasechá, a corre, en veure a chen, en rosamos, en abrasamos.

Al sial ñabíen menos avións, menos fum, menos coló negre; los coches estaen parats, casi no se veen, ni a les carreteres, se habíen amagat tamé, tancats com natres.

La tiarra va escomensá a respirá atre camí, a cualquier puesto naisíe un albre, per cualquier carré apareisie un animalet del monte; volíen recuperá lo que l’home los habíe furtat.

A les playes, al mar tornaen a ñaure vida, vida nova, salvaje com teníe que sé, com habíe segut añs atrás.

Natres tamé vam cambiá, ñabíe chen que cantae, que ballae, que tocae instruméns. A uns atres lo va doná per cuiná, per fé pa, pastes, minchá.
Mos vam tindre que acostumbrá a les notisies roines, a que la curva baisare. Que un día moríe menos chen ya ere una bona notisia, dintre de la tragedia de la mort. Ya cambiaríe, pronte, aisó no podíe seguí.
Y aisí, cuan un día, van trobá la cura del bicho, al remat, mos van disá eisí, veuremos, parlamos, donamos la ma, un bes, un abrás. Lo mon que casi habíem disat morí, habíe tornat.

Habíem cambiat, teníem unes atres costums, uns atres sentiméns, volíem a la tiarra que mos rodechae, los albres tornán a florí. Les relasións en la chen tornaen.

- Pero ¿Per qué va fé falta un bicho, pa cambiá lo mon?

- Luiset: a camíns masa be, fá mal y se nesesite coneise eise mal pa disfrutá més encara lo be. Ara chitat y dormís y ensomnia en lo día de demá, cuan ya tingam la cura y tots tornem a está sans. Ensomniau, menut, ña camíns en que les sons, se tornen de verdat. A ver si este es una delles y se cumplís.

- Zzzzzzzz

Lo chiquet se ha dormit, lo vell pense si este “cuento” que li ha contat, un día será verdat y podrem torná a viure, per lo menos, com abáns.
O, a lo pichó, es que tot asó tamé ell u ha ensomiat y té po de despertás.

Emilia 1 y 2

Benicasim (Castelló), coranta añs anán de vacasions, al prinsipi cada añ a un puesto. Pillaem un apartamén y cada día en lo coche a la playa, sempre a la mateisa playa.

Pasán los añs, te vas fen més cómodo y al remat troves un puesto al que tornes un añ y un atre. Y, com está prop de la playa, te acostumbres a aná caminán hasta l’arena y l’aigua, encara que tingues que portá a encostes la sombrilla y les hamaques.

Ña que tindre en cuenta que has tingut la sort o la vista de buscá un poble en kilómetros y kilómetros de playa, totes o la machoria mol bones.


Desde lo primé camí ham tingut la costum de que los díes de vacasions, cada día se compre lo Heraldo pa tindre notisies de la nostra tiarra y lo Marca, pa veure los fichajes dels equipos y cuáns añs més Saragosa seguirá en segunda.

Compraem los diaris al puesto que mos quedae més prop de a on montaem lo campamén.

Desde fa més de diau añs, anem a la playa de Heliopolis, en fron dels apartamens, al mateis puesto sempre, que está mol propet de “casa”, a uns dosens metros.

La playa está a un costat de la carretera, al atre está lo hotel Trinimar y “la Tasca del Pollo (pollastre)”, seguidamén cap a Castelló ña uns baisos, que deuen está casi al mateis nivell qu’el mar, allí ña una tendeta a on venen la prensa y lo nesesari pa la playa, hasta “chuches” p’als chiquets.
Desde que yo vach allí la porte una dona que li diuen Emilia, es baiseta, com si haguere pasat fam cuan ere lo tems de creise. Ademés es primeta, com si escomensá pronte a trevallá, o al está tan tems navegán en los papes no li haguere dixat engordís.

Deu de tindre uns setanta y pico añs. Cada temporada del estiu, al ravés que mols que als sincuanta o avans ya se prechubilen, ella renunsie a la pensió, se torné a doná de alta als autónomos y a la Seguridat Sosial y se pegue cuatre o sinc mesos trevallán al kiosco, en la idea de podé achudá al fill, que ya es gran com un mayo, a portá lo negosi.

No sé quina aigua van veure o qué bonansa va ñaure an aquelles añades dels coranta als sesanta, que van doná mares y pares com estos, en esta forsa que tenen, en los sentimens que sentisen.

Ya tos vach di a un atra charrada que, cuan vach vindre per primera volta, me va alegrá veure que a Benicasim parlaen igual que a la Aldea, exactamen igual; sin embargo a castelló, que está a vuit kilómetros, ya ere un atra cosa pues los infinitivos de los verbos los faen acabá en r.
O sigue algo paregut a lo que pase als nostres pobles que a cada un lo parlém un poc diferén, encara que mos entenem igual.

Ara, al cap dels añs, la cosa se ha “normalisat” més, se va notán la influansia del catalá “estándar”, que no del valensiá, per desgrasia.

U parlaba en un amic de allí, sensibilisat en este problema, y me die que de un tems, aquí no se aclarís. Te uns nevots als que algún camí los achude a fe los trevalls de la escola. Que se torne no sap si boch o tonto perque tots los llibres venen en catalá y ña algunes asignatures que no trove la manera de esplicalsu als menuts. Pel cambi de les palabres técniques que ell ya no enté. Que no se aclarís pos li pareis una animalá que a Cristobal Colón li tinguen que dí Cristobol o algo paregut, en lo fasil que ere avans. Que li pareis una barbaridat tindre que estudiá los llibres ténics tots sansés en catalá.

Que li agradáe més cuan a escola estudiaen en castellá que lo enteníen tots, encara que cuan arriváen al carré o a casa seua parláen valensiá. Y faen aná les dos llengües sense cap de problema.

Que al estudiá en castellá tenies la fasilidat de podé trevallá a cualquier part de España o de la part del mon que admitis lo castellá, mentres que lo catalá está reduit y no te la mateisa eixida ni mol menos.

Afechie ademés que, cuan ell estudiáe, deu de tindre uns sincuanta añs, la historia diebe que van sé los aragonesos los que los van furtá lo terreno als moros y van repoblá la machó part de este territori. Que ara los enseñen que los aragonesos sol van conquista un poco de tiarra de la part de dintre, la pobra; que la part de la costa, que ere la més rica, la va recuperá chen de Lérida y Cataluña.

Seguirá…..



Emilia, Benicasim, Castelló

Cuan me van doná lo premio lliterari de la Facao, va vindre la meua neta a veurem, segur que no se va enterá de res, pero a la eixida me va demaná que li enseñara Chapurriau.

Un día li vach enseñá lo del melic, la pulsa y lo cabrit. Un atre día, me enrecordo que ere estiu, están los dos chuns, a un racó plovíe y al atre costat ñabíe sol. Ella me va preguntá cóm podía se aisó. Entonses yo me vach enrecordá de una cansó que dieben a la escola, cuan ma chermana ere menuda, y li u vach enseñá.

Ton enrecordeu, fa més de sesanta añs:

Plau y fa sol,
les bruixes se pentinen,
plau y fa sol,
les bruixes van de dol.

No sé per qué eisa cansoneta se habíe quedat a la meua memoria y li u vach enseñá. Tamé a ella li va fe grasia y se la va dependre a la seua manera, en la pronunsiasió de Vallchunquera.

Ya sap dos coses en chapurriau. Ah! y cuan eixiem per de tarde a doná una volta la pulsera del chapurriau sempre estáe a la seua muñica.
Pero estáem parlán de Emilia. De sempre yo la había sentit parlá en valensiá en lo seu fill y tamé en algún compradó si li parláe en eisa llengua. Encara que a natres y a la demés chen, mol educada, sempre mos ha parlat en castellá.

Tots los díes cuan anaba a comprá los diaris, la meua neta, de nau añs, me acompañáe y un día, pot sé que fore lo primé camí pan ella, va sentí a Emilia com parláe en lo seu fill en valensiá. Se va quedá de pedra y al anamon me va di, en castellá claro.

Yayo, ¿per qué Emilia parle en Chapurriau?.

Vach intentá esplicali que ella parláe en valensiá que ere mol paregut al chapurriau, que los dos eren mescla de unes atres llengües y que, encara que pareisien iguals, eren diferents.

No sé si u va entendre o es que yo no li u vach sabé esplicá, perque cuan vam arrivá al apartamén, li va di a s’agüela.

Yaya: saps que Emilia parle lo Chapurriau com lo yayo.

Més tart, en un momén que estáem ella y yo sols, com a cría que es, me va preguntá:

Yayo: y si demá li canto una cansó en chapurriau a Emilia, ¿me entendrá?.

Yo li vach di: “U pots intentá, a ver qué pase”.

Al matí siguien, com tots los díes, lo agüelo y la neta a comprá los diaris; cuan vam arrivá Emilia estáe sola, ere pronte. Li vach preguntá, en castellá:

Emilia: la meua neta li vol cantá una cansó, pot?

Ella, pensán que serie una cansó moderna, va contestá: 

Claro home, no faltaríe més.

La neta al costat de defora del mostradó, Emilia dintre, yo, entre les dos:
La cría se pose pita y escomense:

“Plau y fa sol…

Al sentila, la cara de Emilia se illumine, yo crec que es la sorpresa per sentila parlá en chapurriau. La sagala seguis:
les bruixes se pentinen…..

Ara la sorpresa es meua, los labios resecs, no sé si p’els añs o per la caló, de la dona escomensen a maures, a mi me pareis com si tremolaren. La neta no pare:

Plau y fa sol …

Aquells labios resecats no sol se mauen, a mi me pareis que de mol
adintre d’ells is un ruido com si parlaren. SÍ, amics, parlen y no sol parlen, canten. Y les dos veus, chuntes, de una sagaleta de Aragó y de una dona gran de Castelló, en un coro sol de dos veus y una sola lletra, acaben chuntes la cansó:
les bruixes van de dol.

La dona acabe de cantá y als seus ulls ha puchat la marea del mar Mediterrani que está a uns metros, la congoja no li dise parlá.

Al remat, en la veu emosionada, is de detrás del mostrado, abrase a la menuda y li done un beset y mos esplique:

Eisa cansó, cuan yo era menudeta, mos la enseñáen a la escola, no soc de Benicasim, soc de Vila-Real. May més me había enrecordat d’ella, pero la chiqueta me la (ha) fet reviure, hay tornat a se sagala y la lletra ha tornat al meu cap. Grasies, per fem enrecordá de aquells momens tan bons pa mi.

Después li va regalá a la cria un reloche de juguete. Sel va posá a la muñica y va torná contenta a casa enseñanlu a s’agüela.

Eise matí va ñaure ademés, com si fore un sis de chiné, día dels Reys Magos, uns atres regalos, pa Emilia lo recuerdo y pa mi la gran pregunta:
¿Com pot sé que la mateisa cansó, fa sesanta o setanta añs, se enseñare, al mateis tems, a les escoles de la Aldea y voltans y a Vila-Real, sense cap relasió coneguda entre elles, a casi dosens kilómetros de distansia, cuan apenes ñabíe transports?

¿Serie esta una de les coses que, fa mols añs, los aragonesos o los almogávars de la nostra comarca van porta a la tiarra conquistada de Castelló?

Nem a raoná un poc, a la vora dels añs sincuanta del sigle pasat, en tems de la dictadura, a unes escoles de diferentes provinsies, separáes per un grapat de kilómetros, los maestres ENSEÑÁEN als chiquets cansons en chapurriau o en valensiá, cuan, segón diuen, tota la enseñansa ere en castellá y les atres llengües estáen PROHIBIDES.
No u enteng. Eises enseñanses, eises cansons eren ofisials.
¿Ñabie llibertat pa les nostres formes de parlá? ¿encara que sol ne fore una poqueta?

Chaics, lo Chapurriau no dise de donám sorpreses, y a camins, com este, grans alegries.

Les aventures del agüelo “Sebeta”, seguisen donan que pensá.
A mi esta charrada, me ha fet ensomiá. Y ¿a vatres?
Lo sol, que está a pun de chitás, encara te forsa pa donamos uns rades rayos de llum, de esperansa, mos diu que demá tornará, renaiserá. Com lo nostre Chapurriau que, encara que algún camí paregue que se li va fen de nit, lo día de demá tornará a reviure, a renaise a illuminá, en tota la seua forsa, a esta tiarra nostra; no tos desanimeu, los seus rayos encara tenen forsa, encara tenen llum.

FIN.

Consiliasió familiá y 2

Consiliasió familiá y 2, Luis Arrufat, agüelo sebeta

Consiliasió familiá y 2

La verdat es que, com cada un de vatres, hay tengut la milló familia del mon; yo sol, no haguera pogut fe les coses que hay fet y de la manera que les hay fet.
Cuan teniem un mort, matat; ahí se habíe acabat lo horari; lo jefe nostre ere la investigasió; no ñabie hores, ni nits, ni minchaes; eises coses se faen cuan se podien o cuan no ñabie més remei, perque lo cansamén ere tan gran que ya no ñabíe cos que lo aguantare. En eisos casos faem turnos, pa aná a descansá unes hores y a seguí.
Si tot anae be, yo a les dotse men anaba a buscá a la chiqueta a la escola; estae a sinc minuts del trevall; la disaba a casa; a tres minuts de la escola; y tornaba al trevall; a vuit minuts de la casa;  hasta la hora de eisí. May ningú me va dí res, prau hores faya de nit; y tampoc, may me va dí dingú que les descansara algún día. La verdat es que si algún camí tenies que arrivá tart perque algún dels menuts estae malal, tu cridaes, u dies y ya estae lo permis donat. Ere un “do ut des”, que vol dí “yo te dono cuan me nesesites, pa que tú me u donos, me u tornos, cuan u nesesita yo”.
Com hay dit més a dal; teniem la sort de que los sogres, vivien a la mateisa casa que natres, uns pisos més a bais. Algúns camins; pocs, pero algúns; cuan se arrimaen les dotse y me ere imposible aná a buscá la chiqueta, cridaba a ma sogra; una dona maravillosa, sempre disposta a tot per achudamos; y ella, encara que fore posanse un abrigo damún de la bata de casa, baisae y replegae a la menudeta.
Es verdat que lo está los sogres a bais, mos donae molta tranquilidat; a part de que la meua dona, tenie la tarde lliure; vull dí que no trevallae fora de casa; que prau li quedae dintre de ella, per totes les coses que vatres sabeu que demane una casa en dos chiquets.
Per tot aisó que hay esplicat hasta ara, puc repetí que vach tindre la sort de tindre la familia que tenía; los chics, a lo milló presisamén per les preses de la vida, per lo “torroll” que ere la nostra vida; se van adaptá de maravilla; clá que los achudaba, clá que los controlaba; pero ells se van ana crian de acord a les obligasions que tenien los seus pares; entonses, cuan yo tenía tems, o cuan arrivaba per de nit, encara que ya estaren dormits, los miraba los debers, los estudis y al matí siguien, mentres se vestien, se rentaen y desdichunaem, anaem repasan les coses; si alguna ere mol enrevesada la repasaem al fin de semana.
Fach memoria y no me enrecordo que may los fallarem, per lo menos que mos donarem cuenta de que los fallaem; cuan se presentae lo problema, li buscaem una solusió y aisí va aná pasán la vida y los añs.
Per qué ting que tindre unes hores determinades pa está en los chics, si a lo milló a eises hores no los fach falta y me nesesiten a uns atres momens?. Per aisó, ara mirán cap a tras, la verdat, no trovo en falta no haber tingut tems pa la “consiliasió familiá”. No lo vach nesesita en tot lo apurat que anaba a dies. Que me alegro que ara tingau mes hores pa está en la vostra familia. Pero aquells tems eren diferens y mols camins, si una cosa no la coneises, no la pots voldre, no la trobes en falta.
Cuan los chics van aná creisen, a mi me va doná per estudiá “dret” y en mols sacrifisis, en mols añs, vach conseguí fé la carrera de abogat, entonses, estudiaba per denit, hasta que no podia més y me entrae la son. Vach fé eisa carrera, pero dos motivos, primé: perque u creia nesesari pa lo meu trevall; intentá sabé casi lo mateis que lo abogat que venie a defendre als detenguts; y segundo: per si un día algún dels meus fills volie fé la mateisa carrera, podeli achuda. Aisí va pasá; lo meu fill va voldre estudiá “dret”; algún camí, dinán, parlaem de alguna llisó, pero sol u comentaem; com podiem parlá de fútbol o de política. Los dos, a lo milló per la manera en que habien crescut, van sé prau pa ells mateisos; casi may van demaná consells, que a lo pichó yo no los u aguera sabut doná. Los pares no u sabem tot, encara que algúns fills u penson aisina.
Tampoc les persones machós u sabem tot; tenim molta esperiansia, per lo mol tems que han pasat a este mon; pero res més; sol som uns chovens, a uns cosos vells, en moltes esperiansies detrás; pero mos podem equivocá, en realidat mos equivoquem mols camins, com les demés persones, chovens o velles, de este mon.

Preparat pa viachá:
Desde lo primé momén que vach agarrá lo trevall de polisía, sabía que, a cualquier momén; cualquier día, o nit; me podien cridá pa trevallá o pa tindre que viachá. 
Entonses, desde menut, desde que estaba al seminari, tenie fet un papé en una llista de tot lo que me tenía que endú al marchá de viache; ña que tindre en cuenta de que yo anaba y venia al seminari, tres camins cada añ y algúns añs hasta cuatre; pa nadal, pa semana santa, pa escomensá lo curs, y pa los campamens. Eisa mateisa llista, la vach aná adaptán a cada momén de la meua vida. 
Cuan vach arrivá a Teruel me va aná mol bé; pa cuan me enviaben a reforsá a uns atres puestos que fae falta chen. 
A Saragosa, tamé eisiem a reforsá a uns atres puestos, sobre tot a les fronteres y al Nort, a les Vascongaes. Pero sobre tot cuan més eisiem eren uns viaches de poc tems, pocs dies, cuan ere nesesari per una investigasió. Lo famos papé en la llista de coses pa eisí, ara ere més menut: una bosa de deport, en una muda, dos camises, la bosa de aseo y la tarjeta de crédit. Com eren mol normals eisos viaches; eises eisides, encara que pugueres torná lo mateis día que ten anaes; la bosa sempre anae en tú. Se tardae sinc minuts en preparala. Pillala y torná corrén a la ofisina, pa eisí disparats.
Tot asó ere tan normal en lo nostre trevall que no u trovaem raro, com tos pot pareise a vatres. Cada trevall te les seues característiques, les seues ventaches y los seus inconveniens. Y yo habíe agarrat éste.
Espero haber aclarit les vostres dudes y les  preguntes que me vau fé sobre este tema. Sino, ya sabeu que lo agüelo “Sebeta” sempre está preparat pa contestautos; com sempre, mentres trevallae, va está dispost a eisí de casa, encara que fore, de nit; o de viache, fore la hora que fore y tinguere que aná aon tinguere que aná. Tot lo nesesarí pa serví al siudadá que li pagae. Y aisí son la machoria dels polisies de este país.

FIN.

Una historia posible 6 , La Aldea del Catalá 3

Una historia posible 6 , La Aldea del Catalá 3

Ña una cosa que me ha cridat la atensió en este asunto de la importansia de uns (lo reinat) y dels atres (lo condat). Cuan se fa lo casamén, (al voltán de 1.150) Petronila porte lo reinat, en teoria Ramón Berenguer IV porte lo condat. Pero, atensió, cuan lo tratat del Corbeil (al voltán de 1258), o sigue uns sen añs después, lo rey de Fransa, a cambi de les posesions que lo rey aragonés tenie an aquel pais, li done uns cuans condats que tenie a España, entre ells lo de Barselona. SÍ au llechit bé BARSELONA; si ere tan importán; si ere lo cap nau del supost reinat Corona Catalano-Aragonesa, com u habien disat piarde; se aguere perdut lo reinat. Un desastre de “posible”. Pero tenen tems y lo saben aprofitá. Si lo primé que mos han furtat ha segut la nostra bandera, ¿qué podem esperá?.
Ara fa sen añs que Pompeu Fabra, que ere un ingeniero industrial, va fe la primera Gramática Catalana. Si eren tan antics, mira que los va costá.
A la vora dels añs vuintanta del sigle pasat, van aprofitá a la chen que habíe emigrat al seu terreno, desde les atres aldees que nomenem aquí, y van envía chen chove, ya en les noves idees, en la nova historia seua, pa que replegaren palaures velles que se dieben a les atres aldees y que ells no tenien y les van aná afechín al seu parlá; seguinmos engañán perque ara com les tenen escrites als seus llibres mos diuen que son dells desde lo prinsipi y que natres, los demés, inosens, los u ham copiat y per aisó la seua forma de parla es la mare, lo idioma, y los demés los seus fills; los dialectos seus.
Tots sabem la importansia que pa ells ha tingut la radera arrivada de la democrasia a España. Se han aprofitat de que los dos grans partits, pocs camins han conseguit machoria absoluta y que moltes voltes pa podé maná nesesitaen eise grapat de votos que tenien los catalans y a voltes los vascos.
An anat chuninse uns camins en lo PP, uns atres en lo PSOE; nols importae la doctrina de uns o la dels atres, sol volien aná conseguín coses pal seu “posible” y les han conseguit. Los seus votos sempre se han venut cars, mol cars, masa cars pal restán de España.
Mos podem enrecordá dels papés de Salamanca que li va prometre Felipe González a Puchol y que, en contra de tots los espesialistes en la materia, los u van dona una nit, usán la Polisía y la Guardia Sivil; sen, que allí ñabie papés que no eren dells; que ñabie papes que eren de chen de Aragó, pero los va doná igual.
A cambi están les coses de Sigena; ha ñagut sentansies de la Iglesia, de lo relichios y de lo sivil, sempre a favó de Sigena; desde fa añs; es igual, a ells no sels pot tocá; son los mimats; pan ells no ña lley.
Ya tos dic la de millons que los han donat, uns camins en billets; uns atres en obres; clá que en estos casos sen emportaen ademés lo tres per sen pa la seua borchaca; y van y mos diuen que eise mun de millons que van movén per lo mon, los u habie disat lo agüelo Desideri; tampoc han tingut que esplicá de aon los podie haber tret este bon home; han ficat eisa escusa y los ha vallgut; la ley no es igual pa tots.
Un atra cosa; y com es la més importanta pa mí, la hay disat pal final: prácticamen se han endut les competensies de tots los ministiaris y han fet lo que han vollgut en elles.
Tenen la seua polisía, mol mes abundanta de la que avans teníe lo Estat allí. Damún las u paguem natres. Los es fiel hasta los limits que ham vist estos radés dies; cuan teníe que seu al Estat que pan aisó los pague lo chornal.
Encara que yo pensó que lo pichó va sé donals les competensies de educasió; ahí es aon han acabat de rematá lo seu “posible” y damún en catalá, perque han desterrat completamen al castellá y als castellans.
Ham quedat que entre uns y los atres han fet lo seu “posible” y de un mun de mentires han falsechat la historia y se la han format “nova” com a ells los convé. Esta historia y lo demés de la educasió apoyanla, en tots los sentits, van escomensá a enseñala a les escoles fa mols tems, hasta lo pun de que avui aquells chiquets de entonses ya son los maestres de ara. Están tan convensuts com si ya fore verdadera; més encara pan ells es la verdadera y no ña de atra. Los mentirosos, los garramosos son los castellans que los tenen envecha, que los roben y que no volen disá que siguen lliures. Molta chen ya está envenená. Per lo milacre del tems un “posible” se ha fet verdat. Pan ells ya es verdat y, en les condisions actuals ya nols convensiras. Som natres los que tenim los llibres falsificats.
Y pa acabá, saben fe tan bé les coses que a les persones que los interesen les “compren” de una manera o del atra. En vots, en dinés, en suvensions, en carrecs publics, en …
Aisí, de eisa manera han anat conseguín lo que apareis en la Wikipedia. Los reconeisimens; per vots, per complisidat, per conveniansia, per vagansia, per cobardía del gobiarn sentral. Tamé de algunes institusions, aon tenen dintre chen dells. Als que en algún momen han manat o manen als antics reinats de Aragó, Valensia y Mallorca. Envián material “gratis” o suvensions a asosiasions, alcaldes, comarques y fulles de internet. U seguisco dien, u han sabut fe y u han fet mol bé, perque han tingut mols dines, mol tems, molta pasiansia y han conseguit está chunits, a través dels añs, luchán y defenén tots sempre a la Aldea del Catalá y a la seua Historia “posible”.

Seguirá ......

Especie invasora.

Especie invasora.

Sempre ha ñagut espesies invasores, pero de un tems a ara ne abunden moltes més, me referisco als animalets o a les plantes que les han portat de defora del terreno y han “fet bondat” al nostre.


Sempre ha ñagut espesies invasores, pero de un tems a ara ne abunden moltes més, me referisco als animalets o a les plantes que les han portat de defora del terreno y han “fet bondat” al nostre.
Mos podem enrecordá de les pataques y atres plantes que van portá los conquistadós de América, que tan be mos han vingut y que se han estés per tot lo mon. Unes atres com lo tabaco, al sé mal empleat, mos ha donat mals de cap.
En los radés añs mols bichos se han trasladat a la nostra tiarra, pero pa mal, podriem nomená al coí tigre, la mosca negra, lo mejilló cebra, los gosos perillosos que tan mal están donán.
Uns atres casos son les tórtoles turques, que tenen més forsa que les del terreno y poc a poc los están guañán la partida, no sol en los seus fills pos críen a totes les parts, si no que “munten” a les femelletes de aquí y poc a poc se está perden la nasional.
Un atre ejemplo, sense vindre del estranché, que podríem posá de especie invasora seríen los “turcasos”. Abáns sol estaen al monte, ara han perdut la po y la vergoña y han vingut als pobles, a les siudats y están disán los bancs tos plens de lo que trauen per detrás, no te pots sentá y a camíns tampoc pasechá perque lo que cau an tiarra se pegue a les sabates y arruines les soles. Hasta está lo perill que te caigue damún cuan se achoquen per los albres.
Tamé va ñaure un tems una plaga de cotorres argentines. Algú va soltá una parella y pareisien llangostos de lo depresa que se van multiplicá, cuan volaen en bandades faen una ruidera desagradable y damún faen uns nius als albres de més de sincuanta kilos de pes que alguna volta la brosa trencae les rames de tan pesats que eren y caien an tiarra, podén fé mal a la chen. No sé cóm pero a Saragosa, paréis que les han acotolat, ya no sen veuen.
A Casp ña un pantano mol gran, li diuen lo mar d’Aragó. Los alemáns veníen en avións a Saragosa, pa pescá en cañes desde la vora o en barques, dins del aigua y fé les seues festes. A Casp li veníe mol be. Algú va pensá que se podíe fé la pesca més emosionanta y entonces van portá siluros (uns peisos que, cuan se fan grans, son llarcs y en la boca mol gran). A estos animalets los va agradá lo puesto y avui ya no sol están a Casp, han arribat hasta Saragosa, cuan es lo tems de “casás”, sol uns díes, desde lo paseo a la vora del Pilá se veuen com se mauen per tot lo riu. A sabe de cuans puestos han vingut, pero l’aigua está plena. Estos bichos se han fen los amos del riu y se han minchat los peisos del terreno: carpes, madrilles, barbos etc. Ya no quede res. Fá un tems un fotógrafo va pillá lo momén en que un dells saltae fora del aigua y pillae en la boca una gaviota (un atra invasora) que volae baisa. Se va afonda dintre del aigua y no van apareise ni les plomes.
Més ejemplos podríem ficá de tortugues de Florida, serps, en los sustos que donen a la chen. Algú ha dit que ha vist cocodrilos y hasta leóns que algú los había soltat, asó radé me paréis mol esagerat y, encara que u hay mirat, no hay trobat res.
Pero no sol son los animalets los que mos han invadit, tamé va ñaure chen, mol lista, que pa sostindre los terrapléns de les autopistes, vies del tren y carreteres, va portá unes plantes que creisien enseguida, no se van dona cuenta que lo que més creisíe eren los arrails; eisos no ña quils paro y se han estés, per tots los puestos, ya no sels pot detindre. https://es.wikipedia.org/wiki/Cangrejo_de_r%C3%ADo
Als añs 1970, cuan yo vach aná a Teruel a treballá, als rius ñabíe cangrejos nasionals, dien que ere un minchá estupendo. Eisos animalets eisíen dels caus, cuan ya casi no ñabíe llum, sobre tot al caure la tarde y per de nit.
Estae prohibit, pero yo vach aná una nit en retels, li ficaem un troset de mialsa y reñien per minchasela, se umplien les trampes, ne vam pesca casi un sac. Qué alegría, encara que los coíns que tamé isen a eises hores, mos van posá perduts de picadures, Va sé tota una aventura.
Anaem al campo en la familia, pasaem lo día y cuan ya ere tart y se anae fen de nit, plantaem vuit retels, pillaem una dochena de cangrejos y tornaem conténs a casa. Llugo, com nols sabíem aprofitá, los u donaem als amics, natres ya habíem disfrutat pescanlos y sobre tot al aná a reconeise y veure que ne ñabíe a la trampa.
Pos va ñaure algúns, als que los pareisie poc aisó y van portá cangrejos americáns, son més caborsuts, rochos y, según diuen, crien més y aguanten les malalties. Bueno pos en este tems estos bichos se han fet los amos de los rius, casi no ne queden de los del terreno.
Ha ñagut bona chen, per los trosos aón naisen los rius, que han pillat cangrejos dels nostres y los han soltat a bases, aón no poden arriba los estranchés, tot per mantindre la llaó. Pero encara allí, an algunes bases, ha ñagut males persones que tamé han ficat dels roins y eisos se minchen tot lo que troben y nols dicen res als de casa que, al remat, se moren de fam.
Y ara ve la esplicasió de per qué tos hay contat tot asó.
Al nostre terreno ñabíe una llengua, de sempre, la de casa. Al costat ñabíe una més forta, als amos los apetíe creise y poc a poc van aná invadín uns atres terrenos per daball dells y per unes isles del costat, acotolán casi les llengües que se parlaen allí.
De repén sels va ocurrí y per qué no la que tenim aquí al costat, si sol son cuatre gats. Van parlá en los amos del terreno y se van oferí a ficá maestres a les escoles pa enseñá. Com les dos llengües se pareisien, los mandamasos, pa llevás treball y complicasións de dabán, enseguida van di que sí.
No se van doná cuenta que, al entra eisa lengua, se perderíe l’atra; nols importae, com ells no la parlaen y van disá pasá a la lengua invasora.
La chen del terreno, cuan se va doná cuenta, van voldre guardá la seua llengua a les bases (a les seues cases), pero hasta allí va arribá la invasora, se va aprofitá de la escola y la u van enseñá als chiquets, ahí no ñabíe res a fé. Estaen perduts al remat la invasora acotolaríe a la del terreno.
Pero la chen había deprés de lo que había vist que había pasat a uns atres puestos, va luchá, va escriure la seua lengua, va escriure coses quels agradare a la chen. La chen cuan va llichí alló, se va dona cuenta de lo importán que ere la llengua aquella y que, en ella, se podíen di coses mol majes. No la podíen disá piarde.
Y se van maure, van luchá y van guañá y, al remat, an aquella lengua la van declará: “especie protegida”. Y tots estáen conténs.
Y an eise momén en que tots estaen rien, me vach DESPERTÁ. Tot había segut una son.
Los invasós seguien allí, cada día en més forsa.

FIN.

Receta cangrejo americano