Mostrando las entradas para la consulta chove ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta chove ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

les escoles


Les escoles

garabato ,escoles, colegio, Valjunquera, a tope

Llechín los periodics escolars del poble que se dieben GABARATO (que ere garabato, mal escrit), lo número cuatre de 1987, te un tros que a mi me ha dit moltes coses:
“Además de por los olivos y los almendros, nuestro pueblo destaca por su lengua. En esta zona la denominamos como Chapurriau. La hablamos prácticamente todas las personas del pueblo pero no la escribimos, y por eso nos cuesta hacer en este artículo una recopilación de palabras.”
“Ademés de per les oliveres y los armelés, lo nostre poble destaque per la seua llengua. A este terreno li diem Chapurriau. La parlém practicamen totes les persones del poble, pero no la escribím, y per aisó mos coste fe an esta charrada una recopilasió de palaures.”

A lo llarc d’els diferens números, u repetisen mols camins; u veuen normal; qu’ells parlen lo chapurriau; que sempre han parlat lo chapurriau y deu vullgue que sempre lo parlon. A ningú li estrañe, ningú se queise de que a eisa forma de parlá li diguen chapurriau; més encara li u diuen en tota la tranquilidat. Ningú creu que es un insulto. Los agrae lo nom; lo volen. Com natres.
Pos es una alifara que los chiquets de aquells tems mos conton que sí, que ya entonses se li diebe Chapurriau y aisó mos vol doná a entendre que fae mol tems que se li diebe aisina.
Tamé importe mol que la consideron tan importanta com les oliveres y los armelés, que eren la forma de vida del poble. Y posen la llengua a la mateisa altura, “DESTACA” diuen ells; mes amún perque no se pot.
Estic admirat dels trevalls que faen aquells menuts y de podels dí que avui, un chiquet de uns añs avans, que va puchá les mateises escales de la escola pa aná per prime camí a la escola de Don Ezequiel, y que ara ya es vell, ya escriu, milló o pichó, eisa llengua, que seguís destacán com una riquesa del poble, chun en les oliveres y los armelés.

Que no vull sé modelo de ningú, pero  aquells chiquets del Gabarato, avui homens y dones, fets y drets, me poden seguí y escriure, segur que milló que yo, aquelles mateises charrades, que escribien en castellá y que ya formen part de la historia escrita del nostre poble. Un atre honó; lo nostre poble te una historia escrita; de fa pocs añs; sol vin, pero historia; quí diebe que no teniem historia; en castellá, pero escrita p’els millos escritós, los mes autentics, los chiquets de la escola, y eisa historia, los cuadernos del Gabarato, mes tart Mirablanc, están guardats a casi totes les cases del poble, com un recuerdo, com un tesoro; y de cuan en cuan, com se fa en los bons llibres, qui mes qui menos, los pegue una ullada, pa torná a viure aquells añs; pa que les coses que están allí escrites no se piardeguen, perque son historia.
Al matéis tems, eises sinc linies, tan sol sinc linies de uns chiquets de a la bora d’els diau o dotse añs, escrites  al 1987, tenen  un atra lectura detrás. A ver si u sé esplicá.
Estan fetes a la escola, en una maestra detrás, que los dise escriure, los aconselle escriure, los apoye pa que escriguen, los espente a feu, pa que diguen que al poble, ademés de les oliveres y los armelés, ña algo tan importán com aisó, la llengüa, la forma de parlá; lo Chapurriau. No los corregís, está segura de eisa importansia; desde lo seu puesto veu lo importán que es pa eisos chiquets lo sabé parlá, lo parlá lo chapurriau cada dia, a les seues cases, al carré, comunicanse entre ells, sense pó. Y no considere que es que parlon mal un atra llengua, sino que, com a maestra; de poble sí; pero maestra al fin y al cap; un titul, un hono; ella considere que eisa forma de parlá es una LLENGÜA y aisí los u diu que u poson los chiquets.
Quina diferansia de uns atres maestres que, posiblemen cumplin lo que los manen desde la DGA, los volen enseñá lo catalá, corregin als chiquets perque lo parlen mal; claro com que no parlen lo catalá; parlen y mol bé lo chapurriau. Pero als pobres críos los fan un lio, entre lo que escolten a casa, al carré y lo que los fan dependre a la escola; claro que eisos sembrats, poc a poc, van donán llaos, envenenades, pero al final llaos. Es una pena sentils parlá, mesclen les palaures que senten a casa, en les que los enseñen a la escola y les que deprenen de la televisió. Los estem tornán bochos, no se aclarisen: los dimecres son miércoles, allavons, deunido,…..
Ham de agraí a la segunda escola lo trevall que porte fen fa añs, mols añs. La segunda escola, que pa mí es la primera, es la familia, la casa de cada un, allí aon sempre han enseñat y seguisen enseñan lo chapurriau mes autentic, lo verdadé, lo que ve de mol llun y se manté grasies a la familia. Casi diferen a cada casa, diferen a cada poble. Ahí está la riqueza de esta forma de parlá. Que ñaben tans de diferens; los chiquets se entenien entonses y natres mos seguim entenen ara.
Hay comprobat que aquells chiquets del Gabarato, son los pares dels críos de ara; los que están enseñán lo chapurriau la llengüa que dieben al 1987. Confiem plenamen en ells, ña mols que están a esta paret, uns en primera fila, uns atres, apoyan, llechin, espentán, cada u desde agon pot y com pot.
Ña chen chove p’els añs, grans per la esperiansia, per la forsa, per lo interés que li posen; mon podem aná tranquils, quede esta chen que u está fen mol bé y que sabrán mantindre la historia y lo chapurriau.
Es de admirá lo trevall de tots, la forsa, lo tems, lo cor que li posen pa defendre aquella llengüa seua. Y ña algo que me done mes satisfacsió encara, veure que ells, elles, ara escriuen; los vechs cada día, a esta paret; los vechs fen trevalls; traduin; estudian, als seus añs, pero estudiant; procurán mantindre lo que van dí de menuts; y conseguín millorá lo que dieben an aquelles sinc linies; perque ara ya poden escriure la seua llengüa; y ademés la saben escriure y la escriuen.
Desgrasiadamen ting una pena dintre de mi, perque lo tems pase depresa; e igual que p’als chiquets de 1987 han pasat vin añs; ne pasarán uns atres vin y los menuts de avui en día, en les seues dudes, entonses serán grans y, si ara no fem be lo nostre trevall, cuan arrivo eise día no sabem qu’els enseñarán al seus fills, si dimecres o miércoles, si allavons, deunidó. Lo chapurriau está tremolán.

Quina pena que tot asó n’ols pugue arrivá als que tenen que firmá; que no se puguen doná cuenta de lo que la forma de parlá signifique pa un grapat de chen, menudet dintre de Aragó, pero chen al remat y sempre aragonesos, com los demés.

FIN.

Nota: Pa fe este trevall me ha servit la revista Gabarato nº 4 y pencho la fulla de entrada.

Bon día Saragossa

Bon día Saragossa.
Lo que se fa be, is be.

amics, chapurriau, Zaragoza, Saragossa


Ha segut un día al matéis tems mol llarc y mol curt.

Mol llarc perque vivíem en po de que, después de la amenassa de la nit de avans, puguere pasa algo, que algú vullguere chafá la entrada dels “Amics” a Saragossa.
Curt perque cuan se está trevallán pa un bon fi, en la chen de la teua confiansa y veus que Saragosa te conteste y be, y no pares de fe carnets; pos hu disfrutes y encara que te cansos per los ñervis, la presa, lo voldre atendre a tota la chen que de momén te rodeche la taula y no dones abast, estas contén, perque tot ha eixit be.
Lo agüelo discurris y pense, un amic me ha dit llástima que salvo los familiás, no tením chen chove.

Pero entonses ve Luiset y li diu:


- Yayo, yo no me hay cansat, hu hay passat mol be. Hay estat repartín fulles a la chen en un chiquet que no ha parat en tot lo día, mira que podíe haber anat al Corte Inglés, al cine, a dona una volta, pero ha preferit está aquí en vustés, asó de luchá per la nostra manera de parlá mos agrade y ha ñagut ratos que en natres estáen tres chiques y un chiquet més, veu com si ña futur, natres estarém lo día de demá fen carnets y los nostres fills serán los que repartirán les fulles a la chen.

-Y yayo ¿ha vist la cantidat de chen que se ha parat?

+Es verdat menut, ha ñagut molta chen, primé de la assossiassió may la taula ha estat vuida, después ha ñagut un mun de voluntaris oferín a la chen que passáe la possibilidat de firmá en lo nostre apoyo.

Ha ñagut dos o tres (¿Qué es aissó en tot lo día?) que han eixit fuleros, chen que no ha vullgut sabé res de natres, pero en cambi han vingut chen de la tiarra, de Teruel, Huesca. Saragossa e inclús algú del estranché a firmá, algúns per la cridada de Juan-Carlos per lo Heraldo, uns atres per los voluntaris que repartíen les fulles, pero tamé chen que al llichí les fulles mos donáen la raó y voluntariamén se oferíen a donamos lo seu apoyo, la seua firma.

Ham tingut alegríes de chen de la tiarra que voluntariamén, sense que dingú diguere res se han oferit a achuda en lo que fae falta, a umplí papés, a repartí fulles, a parlá en la chen, y hasta a fe bulto.

Ha ñagut chen que ha vingut y es de la que mos visite a la paret, inclús alguna que escriu y mol bé per siart. Ha segut una alegría conéixels.

Han aparegut veíns de la paret, diénmos que ells no sol están pa llichí les aventures y poesíes que posem a la paret, sino pa apoyamos y acudí cuan sels cride. Perque ells tamé son “Amics dels Chapurriau”.



Tamé ne ha ñagut dels del atre costat, / la franja net, franja morta /mos han controlat, mos han fet fotografíes, pos han intentat embolicá, pero ñabíe tanta chen de tans puestos que hasta aissó los ha eixit mal. Pa fes los forts un presumíe de se de Monroch, pero ha tingut la mala sort que una de les chiques nostres ere de eisse poble y mos ha pogut aclarí “mai lo hay vist per lo poble” y lo impostó sen ha anat en la coga entre les garres. / La Gestapo del procès només té cuatre rucs, dirigits per Ignacio Sorolla Vidal /
La Gestapo del procès només té cuatre rucs, dirigits per Ignacio Sorolla Vidal

Han parlat de proyactes, de lo que ya se ha fet y de lo que se pot fe. De que ha vallgut la pena tot lo que se ha pasat hasta arrivá avui.
De que ara se han de analisá lo resultats del día. Pan aissó están los caps y cabets de la assossiassió.

De la sort que tenim de tindre un grupo en chen que es mol diferenta y entonses cada un te una virtut, perque tots ademés de defiactes, tamé tením virtuts. Y aissó mos achude mol perque cualquier problema que se presento, cualquier proyecte que se vullgue fe, sempre ña algú que te alguna idea, bona idea, pa que la cosa vasque per aván. Después se fa entre tots, pero la sort de conéisse lo asunto no la te tot lo món.

Un día redó, a una plassa redona en molta chen contenta, en la risa a la boca, disposta a donáu tot per una llengua, per la seua llengua, per lo Chapurriau.

Avui, en mol orgull, molta chen, passán lo tems, podrá di en la boca plena: 

“AQUELL DÍA, YO VACH ESTÁ ALLÍ.”

FIN.

Una historia posible 6 , La Aldea del Catalá 3

Una historia posible 6 , La Aldea del Catalá 3

Ña una cosa que me ha cridat la atensió en este asunto de la importansia de uns (lo reinat) y dels atres (lo condat). Cuan se fa lo casamén, (al voltán de 1.150) Petronila porte lo reinat, en teoria Ramón Berenguer IV porte lo condat. Pero, atensió, cuan lo tratat del Corbeil (al voltán de 1258), o sigue uns sen añs después, lo rey de Fransa, a cambi de les posesions que lo rey aragonés tenie an aquel pais, li done uns cuans condats que tenie a España, entre ells lo de Barselona. SÍ au llechit bé BARSELONA; si ere tan importán; si ere lo cap nau del supost reinat Corona Catalano-Aragonesa, com u habien disat piarde; se aguere perdut lo reinat. Un desastre de “posible”. Pero tenen tems y lo saben aprofitá. Si lo primé que mos han furtat ha segut la nostra bandera, ¿qué podem esperá?.
Ara fa sen añs que Pompeu Fabra, que ere un ingeniero industrial, va fe la primera Gramática Catalana. Si eren tan antics, mira que los va costá.
A la vora dels añs vuintanta del sigle pasat, van aprofitá a la chen que habíe emigrat al seu terreno, desde les atres aldees que nomenem aquí, y van envía chen chove, ya en les noves idees, en la nova historia seua, pa que replegaren palaures velles que se dieben a les atres aldees y que ells no tenien y les van aná afechín al seu parlá; seguinmos engañán perque ara com les tenen escrites als seus llibres mos diuen que son dells desde lo prinsipi y que natres, los demés, inosens, los u ham copiat y per aisó la seua forma de parla es la mare, lo idioma, y los demés los seus fills; los dialectos seus.
Tots sabem la importansia que pa ells ha tingut la radera arrivada de la democrasia a España. Se han aprofitat de que los dos grans partits, pocs camins han conseguit machoria absoluta y que moltes voltes pa podé maná nesesitaen eise grapat de votos que tenien los catalans y a voltes los vascos.
An anat chuninse uns camins en lo PP, uns atres en lo PSOE; nols importae la doctrina de uns o la dels atres, sol volien aná conseguín coses pal seu “posible” y les han conseguit. Los seus votos sempre se han venut cars, mol cars, masa cars pal restán de España.
Mos podem enrecordá dels papés de Salamanca que li va prometre Felipe González a Puchol y que, en contra de tots los espesialistes en la materia, los u van dona una nit, usán la Polisía y la Guardia Sivil; sen, que allí ñabie papés que no eren dells; que ñabie papes que eren de chen de Aragó, pero los va doná igual.
A cambi están les coses de Sigena; ha ñagut sentansies de la Iglesia, de lo relichios y de lo sivil, sempre a favó de Sigena; desde fa añs; es igual, a ells no sels pot tocá; son los mimats; pan ells no ña lley.
Ya tos dic la de millons que los han donat, uns camins en billets; uns atres en obres; clá que en estos casos sen emportaen ademés lo tres per sen pa la seua borchaca; y van y mos diuen que eise mun de millons que van movén per lo mon, los u habie disat lo agüelo Desideri; tampoc han tingut que esplicá de aon los podie haber tret este bon home; han ficat eisa escusa y los ha vallgut; la ley no es igual pa tots.
Un atra cosa; y com es la més importanta pa mí, la hay disat pal final: prácticamen se han endut les competensies de tots los ministiaris y han fet lo que han vollgut en elles.
Tenen la seua polisía, mol mes abundanta de la que avans teníe lo Estat allí. Damún las u paguem natres. Los es fiel hasta los limits que ham vist estos radés dies; cuan teníe que seu al Estat que pan aisó los pague lo chornal.
Encara que yo pensó que lo pichó va sé donals les competensies de educasió; ahí es aon han acabat de rematá lo seu “posible” y damún en catalá, perque han desterrat completamen al castellá y als castellans.
Ham quedat que entre uns y los atres han fet lo seu “posible” y de un mun de mentires han falsechat la historia y se la han format “nova” com a ells los convé. Esta historia y lo demés de la educasió apoyanla, en tots los sentits, van escomensá a enseñala a les escoles fa mols tems, hasta lo pun de que avui aquells chiquets de entonses ya son los maestres de ara. Están tan convensuts com si ya fore verdadera; més encara pan ells es la verdadera y no ña de atra. Los mentirosos, los garramosos son los castellans que los tenen envecha, que los roben y que no volen disá que siguen lliures. Molta chen ya está envenená. Per lo milacre del tems un “posible” se ha fet verdat. Pan ells ya es verdat y, en les condisions actuals ya nols convensiras. Som natres los que tenim los llibres falsificats.
Y pa acabá, saben fe tan bé les coses que a les persones que los interesen les “compren” de una manera o del atra. En vots, en dinés, en suvensions, en carrecs publics, en …
Aisí, de eisa manera han anat conseguín lo que apareis en la Wikipedia. Los reconeisimens; per vots, per complisidat, per conveniansia, per vagansia, per cobardía del gobiarn sentral. Tamé de algunes institusions, aon tenen dintre chen dells. Als que en algún momen han manat o manen als antics reinats de Aragó, Valensia y Mallorca. Envián material “gratis” o suvensions a asosiasions, alcaldes, comarques y fulles de internet. U seguisco dien, u han sabut fe y u han fet mol bé, perque han tingut mols dines, mol tems, molta pasiansia y han conseguit está chunits, a través dels añs, luchán y defenén tots sempre a la Aldea del Catalá y a la seua Historia “posible”.

Seguirá ......

Fen mún (2)

Fen mún. y 2.


Avui mos anem a ficá en lo agüelo. Tením moltes coses que contá. Mentres charraba, miraba a la chen y la chen me miráe a mí. Vach veure chen gran com yo; vach veure chen michana, la que més; tamé vach veure chen chove, aisó es mol bo; y pa remat ñabien crios, a lo milló ells no van entendre res, pero que sons pares los portaren de menudets a sentí estes coses ya vol di mol. Vach veure chen en alguna llágrima als ulls; no ere per les meues palabres, eises valien poc; eren per los recuerdos quels traía; lo torná an aquells tems en que los pobles pareisien rius de oli; de pau, de convivansia; de bona veindat de trevallá cada un a seua casa pero al mateis tems tots chuns, perque aisó es lo que se fáe. Me enrecordo de Valderrobles an aquells tems; vindre pa fira era aná de festa; visitá a la familia; als amics; comprares o no comprares res. Me enrecordo del aigua baisán per lo riu; ya se que ere un atra aigua, pero ere lo mateis riu; no ha cambiat. Tampoc ha cambiat lo pon de pedra, ni lo de fiarro ni la plasa; tanques los ulls y per un momen te imagines los carres en ve de coches en carros y animals. Quin recuerdos. A lo milló no faríe falta, pero me sentisco en la obligasió de esplicá un poc la construcsió de la meua charrada y per qué la vach fe aisina. Según com la miros, no te un orden cla. Pero está feta a posta aisina. Tenín en cuenta tota la chen que va vindre ñabie que contals la nostra situasió, entonses ñabíe que repetí algunes idees que ya les habíem dit a uns atres puestos. Ademés ere una asosiasió que naisie, no podiem presumí de triunfalistes, teniem masa problemes; pero tampoc de pesimistes, estem luchán pa eisí a daván y se teníe que notá. De menut, de Luiset, vach trevallá, mes de dos y de tres camins en la menobra y allí vach dependre que si vols prepará un bo simén ña que mesclá arena y simén, la proporsió ya depén. Pos yo, tos haureu donat cuenta, anaba mesclán arena y simén; problemes y esperanses, pesimisme y optimisme; ¿va se bona la mescla? A ver si lo tems mos u diu. Al acabá la charrada molta chen va vindre a parlá en mí. Quina pena no haber tingut més tems pa escoltals a tots. Va sé, es, chen agraida; lo agüelo es un vendedó de fum, un vendedó de palabres escrites en mol sentimén, pero sol palabres, idees; vuides, sense resultats; fum que sen va a la primera volada de aire. La chen se conforme en mol poca cosa; pero que més vullguera yo que doná solusions y no problemes; sol ting bona voluntat y alguna idea regular; tot lo demés son palabres y palabres. Me haguere agradat sentam a una taula en la meua llibreta, com fa Juan Carlos, y aná prenén nota de idees, consells, ánimos, histories; pero “tempus fugit” lo tems se men va aná sense donám cuenta y a lo pichó a algú hasta lo vach escoltá mal o se va sentí defraudat en lo agüelo, perque sempre ñabie chen esperán y no volía quedá mal en dingú y de esta manera, vach fallá a més persones. Desde aquí, un poc tart, vull doná les grasies a tota la chen que me va escoltá y la manera que me van escoltá, casi tres cuarts de hora, sense maures, en silensio, en un silensio total, escoltán y escoltán. Penso que van se masa coses les que vach tocá, pero creía y u seguisco creen que totes ñabíe que tocales. Veía mans que se arrimáen als ulls, mans que se retorsíen de ñervis, de impotansia; de voldre fe coses. Me haguere agradat que los meus ulls hagueren segut una cámara fotográfica, pa torná a veure ara totes les reacsions y podé o sabé analisales. Chen que, sense donás cuenta, dieben que sí en lo cap; que estáen de acuerdo; que en alguna de les coses que diebe lo “Sebeta”, ells, elles estáen de acuerdo; sol per aisó valíe la pena fe lo viache. En alguna cosa no estaba equivocat. Algú me va parlá de que lo valensiá te lo mateis problema o inclús més gort que natres; que natres estáem al prinsipi; que encara teniem remei. A ver si la nova asosiasió u pot pará, pot fe algo. Uns atres me van dí: “aisó que vusté ha dit de que lo chapurriau ere més antic que lo catalá, que u ha disat caure com una posibilidat, fa mols añs un home sabio va vindre al nostre poble a femos una charrada com la que ha fet vusté avui y mos va di lo mateis o sigue que no va vusté equivocat: lo Chapurriau es; deu de se més antic inclus que lo catalá”. Vull que tingau en cuenta que yo sol vach parlá; pero los de la chunta y més chen están en primera fila, a tots tos admiro un mun; ¿Tos enrecordeu de David y Goliat?, pos esta chen está luchán contra CataGoliat sense armes, sense honda, a pit despullat y resistís y aguante, a ver si pronte arriven més soldats a achudals; a fe forsa y si tenen sort, ña algú que hasta los done alguna falsecha pa podés defendre. Tránquils ya estic acabán; cuan me vach fica a escriure la charrada, tos tenía a tots dins del bolígrafo, sino tos vach nomená segur que va se cosa de la memoria del cap, que ya escomense a fallá, perque dins del cor tos portaba a tots. Eise cariño no tos falte a dingú. Voldría sabé escriure en lo cor, pa demostrautos que ahí tos ting a tots, com ting al Chapurriau, pero a eise nol vach olvidá, lo vach nomená y moltes voltes, com ell se mereis y com vatres me vau encarregá.

FIN.

Amor als sesanta

Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Amor als sesanta.
Estic convensut que ñaurá chen, molta, que sen enriurá al veure lo titul de este treball. Pues tenen que tíndre en cuenta que fa mols añs, repetisco, mol añs, tamé eise home que ara ne té sesanta, va tíndre tremolóns a la esquena, palometes a la tripa, al veure a un chica; que va aná detrás de ella; que se va pasá hores, chitat al llit, mirán al techo, ensomián en los ulls ubiarts y preguntánse si alló que sentie ere amor o cóm serie lo voldre a una chica.
Si ella li farie cas. Si cuan li habíe mirat y ella se li habíe quedat miránlo un ratet en los ulls relluens li habíe enviat algún “washapp” que ell no habíe sabut resibí.
Eise mateis sagal, ara, en un mun de añs damún, seguís ensomián, mol més, perque an estes edats se dormís menos, encara que se estigue més hores al llit.
Ya no se ensomie tan en alló que, an aquells añs chovens, tots volíem y que pocs hu díem, encara que tamé, aisó no se piart mai. Ara se ensomie més en que l’atre o l’atra seguisque están al teu costat. Que la sentisques respirá o hasta roncá de nit, lo que vol dí que está a la teua vora, que seguís en tú.
An estes altures de la vida, seguís interesán que l’atra part penso igual de tú, que lo rose de una ma te seguisque donán garrampes, que los dos vullgueu seguí vivín chuns y, arribada la hora, morí tamé chuns. No enténs la vida sense ella, sempre hau estat chuns y chuns voleu acabá.
Es un tems en que se aforre mol, dién poques paraules, com entre ells se coneisen tan, sen diuen moltes més, sense parlá, sense ubrí la boca.
Pobret qui hasque arribat a esta edat y encara no hasque sintonisat en la seua parella.
Sempre esperán la felisidat, ¿vindrá cuan fasca los devuit añs?, ¿vindrá cuan me casa?, ¿vindrá cuan tinga una casa? ¿vindrá cuan tinga fills? ¿Vindrá cuan me chubila? ¿Vindrá cuan tinga nets? Y sempre esperán ¿cuán vindrá?
Dises pasá la vida sense disfrutá de lo que ya tens, de lo que ya ha vingut y tú, no u has sabut reconeise, hu has disat pasá per seguí esperán.
Es una edat en la que se diuen moltes coses, sense díles y que se ensomie que se fan moltes coses, sense féles.
Algúns romántics sol fan que dí que los agradaríe torná a sé chovens. No se donen cuenta de que esta es una “chuventut” tamé, encara que sigue diferenta y que ña que aprofitála tamé, com l’atra. Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer
La costúm, al amor lo convertís en cariño. Encara que algúns camíns desgrasiadamén es en cansamén, en aburrimén y entonses se busquen unes atres sendes que casi mai porten a cap de puesto milló quel que se dise.
Es la confiansa que se té en la persona que porte en tú tota la vida, encara que a camíns no estigues de acuerdo, saps que ella está ahí, a la teua vora, com sempre.
Com es natural, ella y tú o tú y ella, teniu alguna tentasió. Eres persona y ensomies que podíes está en una chica chove, eises que tenen de tot, menos añs; ella pense en eisos chicots que tenen mols músculs als brasos, al pit, sense tripeta.
Pero, al despertat, l’aigua torne al mar y te chires y roses a la persona que está al teu costat, com ha estat tans añs, y te conformes y reses pa que seguisque allí, en les seues arrugues, en la seua tripeta, en lo seu genio, pero tamé en la seua compañía.
Cuan arribes al alt de la montaña, mires cap a tras, cap a vall y eres felís, te dones cuenta de que sol quedes tú y la persona que te acompañe, que ha segut la teua parella tans añs y que ara es la teua gayata y te conformes. Disfrutes mirán tot lo que hau fet, segú que tos hau equivocat algún camí, pero hau pogut arribá adal.
Desde ahí mireu los nugols, ya están prop, pronte donareu lo pas y al remat descansareu, chuns. Y cuan has pasat tantes coses, arribe un momén en que casi no importe si ña o no ña sial, tú ya l’has tingut aquí. Ya l’hau disfrutat, en ella y en tot lo que ella ha significat.
Ha significat una familia, eisa seguirá enrecordánse un tems de vatres y com es normal, pasán lo tems, se perderá la vostra memoria, es la vida.
Se viu mentres se viu y un poquet més, uns añs més en que te convertises sol en un recuerdo; per una generasió, los fills y a lo milló hasta dos, los nets,
Ahí se acabe tot, ahí te acabarás. Y pan aisó tantes preocupasións, tans patiméns.
No val la pena; ña que disfrutá tot lo que se pot mentres se está aquí y sobre tot si estás acompañat y si has tingut la sort de tindre la teua parella, lo teu amor hasta los sesanta y més allá.
Los rosés vells tamé fan flos. Amor als sesanta. // Juan Carlos Abella li escriu:
“UN PREMIO PA VALCHUNQUERA
Avuy han premiat a un amic meu
Escritó de postín, de prosa equilibrada
Mos fa arrivâ la llum de la seua tiarra
Tiarra de la que presumich per tot arreu
Escritura que penetre al cor de la chen
Igual que lo coló de la primavera es lo viart
Que la seua prosa emosione en ben siart
Y trau de natros lo milló sentimen
Mol orgullós está de sê valchunquerí
Lo meu amic te un nom, se diu Luis Arrufat
Lo seu poble al cor sempre l’ha portat
Aon ha anat, ha presumit de que ha naixcut aquí
Lo meu amic escriu en chapurriàu
Únic, tan únic, que no ne ña cap de igual
Que se pugue mantindre viu es la clau
Amic de tots, persona de gran cor
Una aldea, Luiset, y lo ágüelo sebeta
Un regalo pa natros, cada historieta
Escrites, contades, explicades en gran amor.

Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA

Lo segundo milacre te que veure en la tiarra, un atre dels elemens del món.


“Un día l’agüelo “Sebeta”, en menut, tenie que aná al campo, en la burreta. Ere estiu, habien segat un campo y ñabie que rasclechal, avans de que los animalets del campo (cachapets, perdius, uns atres muisonets, les rates de campo, les formigues y algún que atre jabalí), se mincharen les espigues que se habien quedat tirades, perdudes, per entiarra.

Va prepará la burra en la albarda y carrechadós y a un costat, va ficá lo rascle, en les púes de fiarro apuntán capa fora, ben lligat. Va muntá ell damún, escarramat, y sen va aná cap lo terme de Fórnols. Anabe un poc tart perque ere domenche y se habíe quedat a misa machó; fen de monaguillo, achudán a misa al mosen.
Fae caló; anae pel cantó del tancat; estabe mich atontat o dormit y no va veure una aigüera que ñabie al mich del camí. Lo pichó va se que la burreta tampoc la va vuere, li va fallá la pota, va entropesá y va caure capa lo seu costat isquiarro, chustet agon anave lo rascle.
Va caure lo animal; pero tamé va caure lo sagal; los dos capa lo matéis costat; capa la isquiarra; en tan mala sort o en tan bona grasies a deu, que les púes del rascle se van clavá an tiarra, a tota la voreta del pit del menut, un poc mes y haguere ñagut una desgrasia, pero no; ahí estabe lo segundo milacre. Deu nostre siñó lo volíe pan ell. Los foraets de les púes del rascle, al clavás an tiarra, se van quedá al camí; eren testigos, que pronte desapareiserien, de un milacre menut, que li habie pasat al “Sebeta”, menut.”

LO AIRE:


Tersé milacre, este tenie que veure en lo aire, un elemen mes del mon.

“Lo “Sebeta” teníe un tio, mol bon home; que cuan prenie vermut al bar de la plasa, y si li arrimae lo crio, sempre sen duie alguna oliva rellena, algún berberecho a la boca,  y una rubia (peseta) a la borchaca.
Este home cantabe mol be la jota y tenie una grasia especial pos se les inventabe de cualquier cosa que se li posae per daban.
Estaem a la época de la trilla; lo tio teníe la era a la cresta de un monte; l’aire li arrivabe per tots los costats, pero a cambi lo tallat (lo presipisi), rodechabe la obra de tota la era, menos per un tros que es per agon se arrivabe a ella.
Durán uns dies; la tia, la dona del tio, no podie acompañal a trillá; y ell tenie que está sol; pero, claro, entonses, cuan li tocae rechirá la mies, tenie que pará lo trill. Pa que no pasaré aisó, lo menut va aná a achudali.
Habien pasat tot lo matí be. Mentres lo tio rechirabe en la forca, Luiset, muntat damún del trill, donabe voltes y voltes. Tot anabe be.
Lo que pase es que lo sagal, tenie ganes de corre; sense donás cuenta que la mula del tio ere mol fura y claro en un momen en que lo tio va aná a la pallisa, que estae allí propet, a beure aigüa; lo menut va agarrá la suriaca y la va pasá per damún de la esquena de la mula, pa fela trotá un poc. La mula va escomensá a trotá, donán voltes. Lo crio li va trová gust y li va pasá atre camí la suriaca per la esquena a la mula. Ésta la va notá y va escomensá a galopá a tota la velosidat, donán voltes per damun de la palla. Lo chiquet, que no se u esperabe, marechat per la velosidat y per les voltes, va piarde lo asiento y va caure del trill, anan donan voltes, per la forsa de la velosidat, hasta lo matéis rafec de la paret. Y allí va pará; chustet al cantó del tallat. La ma de Deu lo va aturá de dona voltes; no podie caure; lo nesesitabe ell, entonses; y mes tart, lo nesesitarie lo chapurriau.
Lo tio, que venie de beure, va pará la mula y lo trill y va aná corrén a mirá al nevot. No res; pa lo que aguere pogut sé; uns esgarraps per les garres y una nafra al chinoll. La trilla va seguí y lo día tamé.
No ere la seua hora; encara tenie que aná al seminari.”
Yo no sé en quina grasia vach escriure les meues aventures. Cosa rara; cap de retó me va cridá pa preguntam pels tres “milacres” meus; que me habien convensut de la cridadá de Deu al agüelo “Sebeta”.
Segur que alguns dels mosens que mos preparaben, sen enriurie o se enfotrie un rato; com vatres u feu ara; llechin les imaginasions de un crio de poble de once o dotse añs.
Pero, poc a poc, misa a misa; comunió a comunio; rosari a rosari; meditasió a meditasió; lectura espiritual a lectura espiritual; confesó a confesó; penitansia a penitansia; retiro espiritual a retiro espiritual; silensio a silensio; charrada a  charrada;……pa qué seguí; sempre ploven la mateisa aigüa damún del matéis terreno; nau; chove; te anabes convensín; o te anaben convensín; de que tenies vocasió y, al remat de tot, ya pareisie que Deu te habíe cridat a tú, a Luiset. Y vach está un tems que estaba convensut de que valía pa retó; de que volia sé retó; y de que sería retó. Lo mosen habíe tingut bon ull.
Y, ademés de tota la religió que mos donaben; al matéis tems mos preparaben pa la vida; sobre tot la vida de mosen; pero tamé pa la vida normal; de una manera que difisilmen mos aurien preparat a un atre puesto; aisó mai li u podré agraí al seminari, ni al reto del meu poble, que ben merescuda teníe la indulgensia per la meua “vocasió”.
Desde lo primé añ me van doná beca; de tal manera que la carrera de reto me la vach aná guañán; nota a nota; añ a añ. Cuan arrivaen les vacasions yo trevallaba a casa en la ocupasió que an aquell tems tenie la familia. A les vacasions de Nadal, a cullí olives, a pará rateres; a les del estiu a segá y a trillá; com un mes de casa; pos yo, entonses encara era un mes a aquella casa.
A camins me tocabe fe de menobré (peon de albañil), arrivaba a michdía del seminari; dinaba; y, per la tarde, a la obra; per denit les dos mans plenes de bambolles; de la “maseta” y del “escalpre”, tota la tarde fen una sequieta al simén pa posá un tubo. Al día siguien, les mans vendades, pero a seguí la sequieta. Als sinc o sis dies ya portaba durisies a les mans, al prinsipi tendretes, pero después dures, com un trevalladó mes.
Alguna volta; de cuan en cuan; sobre tot al estiu; a carregá camions per lo poble; en sacs de vuitanta kilos a les costelles; no sé cóm los podía puchá per una rampa (dos taulóns) de fusta a la caisa del camión. Cuan ere blat, tira que te vás; pero cuan ere sibá, lo maldit pols, se te agarrae a la esquena, se te pegae a la carn y no ñabíe aigua que te rentare, ni res que te calmare, cóm picae; y tú a rascá, a rascá.

Seguirá....



Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, mules, burros


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, rascle

Al atre costat.

Al atre costat.

Tot escomense y tot se acabe.

Tot escomense y tot se acabe.

Desde que me vachs inventá al agüelo “Sebeta” y a Luiset, sabía que arribaríe un día en que los tindría que fe desapareise, quels tindría que borrá, eren meus, han segut vostres y ara an esta charrada sen van.

Ham segut amics, ham fet charrades bones, unes atres no tan, pero han viscut com la chen, han tingut una vida y an este treball podeu vore que seguisen sen persones, en sentiméns, bons y no tan bons.

Esta aventura no vol di que no van a apareise més, sempre podem contá coses que van pasá abáns de avui y que no les habíem contat.

Com sempre que esta parella ha treballat, u ha fet a l’Aldea y u acabe fen allí, per aisó los que la coneisen, posiblemen la entenguen milló que atres, pero intentaré que tot lo mon u pugue seguí.

Van naise chuns, sen van chuns y chuns seguirán al atre costat.

-  Agüelo li apetís que anem hasta la Tellería o sino tirem la marcha cap a un atre costat.

-  ¿A ver, Luiset, no vas vore lo tems a nit a la televisió? 

Van di que veníe una troná mol forta, que abáns ha fet moltes maleses per ahí.

-  ¿Als seus añs vusté se creu aisó? Cuantes tronades mos han dit que veníen, que se acabáe lo mon y llugo no ha caigut ni una gota. ¿O es que te po?

L’agüelo, habíe matinat, com tots los díes, se habíe asomat (assomat) al balcó y no li había agradat res la negró que habíe vist per lo Yiri, pero, a lo milló teníe raó lo sagal y com a mol, igual son (sol) eren cuatre gotes. Aisí que pille lo sombrero y la gayata y li diu al sagal:

- ¡Anemon!

Y chino, chano, la parella va escomensá a puchá la costa del Portal; anaen parlán, com sempre, portáen tota la vida chuns y encara los quedaen coses pa dis. De eisa manera van arribá hasta la Tellería. Ya que estáen allí, van di de puchá hasta la basa Martina. 

Estáe seca, bueno al mich ñabíe un charco de fang, com un barreño, allí granotes, sangoneres y uns atres animalets reñíen per trobá una gota de fang humit, perque aigua y (ya) fáe un díes que no ne ñabíe.

Están en éstes, l’agüelo eiseque los ulls cap a la carretera de Morella, mai sabrem lo que va vore, li va cambiá la cara, ell, un home que mai se asustáe de res, una po de chiquet dabán de un llop, se va apoderá de aquelles galtes tan tranquiles sempre. 

Va agarrá a Luiset del muscle y cridán li va di:

-  Corre, corre tot lo que pugues, encara que no te seguisca, no te paros, escapa si pots.

Lo sagal no sabíe qué pasae, va mirá cap aón miráen los ulls del vell y u va entendre (:) de allí dal baisae una negró tan gran que u tapáe tot, a aquella escurina li acompañáen unes cortines de aigua y unes voláes de aire a tanta velosidat que lo menut ya no va sentí les raderes palaures del “Sebeta”. Pero no li faen falta, habíe vist lo que mai veurie més. (A Beseit: lo que may mes voríe.)

Lo agüelo habíe ventat mols añs an aquella era de la Tellería y de sobres sabíe que cuan un nugolet apareisie a la carretera de les Ventes, teníen diau minuts chustets, pa replegá y tapá la tonga y, cuan arribáen a la caseta ya estáen bañats.

Avui lo que habíe vist ere mil voltes pichó y ya estáe més aball del Mas de Fraga.

Lo sagal, ñerviós, en ve de tirá carretera aball, va torná pel camí de vinguda, va baisá cap al hort. Estáen perduts, lo vell u sabíe, pero no podíe disá sol al crío.

Va arrencá a corre detrás dell, costa a bais. La gayata li estorbáe, la va tirá, més tart se arrepentiríe.

Chustet a tems de crusá la vall, detrás dells ya baisae tanta aigua com si hagueren soltat mil pantanos. Lo sial habíe ubiart la fon de la rabia, eisa que diuen que te tans caños que no se poden contá.

Sol pasá la fon, lo menut va caure, “Sebeta” va arribá a tems pa agarral de un bras y traurel de la corrén que ya arribáe. 

Van puchá un poc amún de la costa y per damún de la nevera, van aná avansán com podíen. U habíen escoltat mols camíns:

- Mira quel foc es roin, pero l’aigua encara li guañe.

Y ere verdat. Corrén, entropesán, caén, eisecanse, van arribá a la altura del pou vell.

Lo agüelo va discurrí:

-  Allí tenim la radera oportunidat, com la vall se eisamplís, baisará la altura del aigua, o pasem ara o se ha acabat.

Portae al sagal del muscle, ere lo momén, van arrencá a corre, encara que lo fang los disáe corre poc, van piarde les espardeñes, se van quedá clavades al fang. Ya estáen a la mitat, cuan lo vell va sentí un gran ruido, va mirá cap a la vall y se va doná cuenta de que alló se habíe acabat.

Un tems dispués, no sabem cuán, perque al atre costat no ña ni dies ni reloches. La parella se trobe, se donen grans abrasos, tornáen a está chuns, se senten a un ribás, se miren, lo sagal está serio, escomense a charrá:

-  No sé cóm va pasá tot. Se que vach quedá enronat en fang y hasta que no me han trobat, a la bora de la fon, no hay aparegut aquí. Al entrá lo agüelo de la porta me va du a un cuarto y me va enseñá tota la meua vida en un santiamén. Los radés moméns com los nostres cosos estáen enterrats, sol se veien les calsigades al fang, pero no sé quín sentit tenen.

Ara li toque lo turno al “Sebeta”, veu que lo sagal está amoinat, que algo li va per dintre y que no u ha dit. Es igual ya u traurá y conte la seua arribada:

-  A mi me ha pasat y me han fet lo matéis. Te vachs a contá lo de les calsigades. Cuan vam desidí crusá la vall pel pau vell, l’aigua había baisat de altura, per la amplaria del terreno. Per aisó se veuen les calsigades dels dos hasta arribá a la mitat, te portaba enganchat del muscle, pa que no set’endure l’aigua. An aquel momén se va sentí un gran ruido y vachs mirá cap a mun, vachs vore que estaem perduts, perque l’aigua que venie de la vall del Mirablanc, acabáe de arribá y u faé (fáe) en tota la forsa.

Luiset, no se pot contindre, ya sabem lo que li voltáe pel cap:

-  Y es en eise momén cuan an tiarra ya sol ñan unes calsigades, les de vusté, perque me va soltá, pa corre milló y podé salvás.

Lo agüelo lo mire en pena, pero entén que hasque pensat aisó, es mol chove encara y sol ha vist unes calsigades. Seguís charrán:

-  No Luiset, tan tems chuns al atre mon y encara no me coneises. Sol se veuen unes calsigades, perque al vore tanta aigua, sol vachs pensá en tratá de salvat a tú, TE ME VACHS CARREGÁ A ENCOSTES, per aisó no se poden vore les teues potáes y vachs corré (corre) com mai pa intentá arribá a la carretera y salvat. 

Yo me estaba ofegán ya, creía que te había disat adal, pero no va sé aisina, l’aigua tamé se te va endú y vas acabá a la Font. 

U sentisco chiquet.

Lo sagal, com tans camíns a la vida, se done cuenta de que ha clavat la pota, se abrase al agüelo en los ulls plorosos. Los dos se eisequen del ribás y sen van cap a l’Aldea del atre costat, allí tamé ne ña una y tamé se charre en Chapurriau.

De repén, los dos se paren, estiren les orelles, sentisen algo, allá a lo llun se sentis un sonido, un sonido que coneisen mol be: son les campanes de les dos Aldees que, al matéis tems,

TOQUEN A MORTS.

Ermitañs, Heredés

Ermitañs, Heredés.

Parlán dels eremites y dels ermitañs, cuan a anat pasán lo tems, an eisit una espesie de persones que pareisen heredés, seguidós de uns, dels atres, dels dos o de capa dels dos; yo qué sé.
Per qué dic aisó? Ara tos u esplico.
Han cambiat los desiarts, les coves, les capelles, per pisos entre la chen, se note que nesesitaen la caloreta dels demés, que se cansaen de está sols, pero se an portat algunes costums.
Una es la de seguí practicán resiaptes de productos naturals, en mol bons resultats. Fiquen a una copa gran; un mun de trosets de neu chelada; un chorro de un licor destilat de sibá y de les llaos del chinebre, per aisó li diuen chinebra; fican un poquet mes, fican; y después un chorro de aigua en foraets.

Chinebre, chinebra, ginebre, ginebra, licor, destilat




Están tan bochos que ara a camins hasta li posen rodalles o trossets de pepino, sí, pepino, de eise del hort. Seguisen estudián, espirementán. Están bochos.
La verdat es que lo remei te bons resultats; la resiapta es bona; si los veus avans y después de habersen pres dos o tres copes; los ulls los relluisen y pareisen més animats, encara que van entropesán en tot lo que troven o a voltes sense trovas res.
Seguisen sen religiosos, perque inclus cuan fumen; ya que fumen casi tots, per aiso a voltes los diuen que están fumats; a camins se posen al papé de fumá unes fulles de una planta que se li diu Virgen María, o María Santísima, o sol “maría”; que ya no me aclarisco; perque ells u tenen com a mol secret. Ya sabeu cóm eren de solitaris los seus antepasats.
Son un poc espesials en lo seu espiacte, casi tots porten barba, pero ya no una barba desarreglá com les que portaen los ermitañs; estos la porten mes presumida un troset al sentro de la barba, chustet damún de la gola, com Búfalo Bill; una cosa testimonial; com si no vullgueren que se notare, pero ahí la porten; a camins, cuan fan com si estaren pensán, hasta se toquen lo troset de barba, com pa feli compañía en los dits; com está tan solet.
Ah! y que tos diré dels pantalóns, van com si foren rustics, alguns camins en vaqueros esgarrats; ah! pero son esgarrats de fábrica; no tos cregau que son de haberse enganchát en cap de rama, en cap de romiguera, al pasechá mentres mediten. Éstos son mes espesials, solen meditá en una copa a la má; plena claro del mejunje del que han parlat un poc més amún.
Se alimenten de algo paregut a com se alimentaen los atres ermitañs, en trosets, tallats mol menuts pa no atragantás, de les cuises y les espales de uns jabalins domesticats, als que los diuen gorrinos; ficaes en sal y disaes secá; ya veu casi en dichuni. A camins fan guisos en unes arrails gordes que eisen a unes plantes que lis diuen pataqueres. Cuan eren menuts y encara no tenien aisó de la virgen “maría”, algún camí, cuan no tenien tabaco, se fumaen les fulles de les pataqueres.
Y claro seguisen replegán lo que los done lo campo, robellóns, frutes de totes les clases, olives, armeles y llaos de sembrats plantats als bancals.
Tenen una habilidat espesial pa fe poesies, teatro, cansons y escriure llibres. Es la inspirasió que los donen los sigarros espesials y les copes grans, si están plenes milló.
Ya ne ting guipat a un, que pa disimulá se fa dí “ermitañ”, pa que no lo relasionon en los “heredés”, mol majo y mol aprofitat. En los rades tems se ha posat a trevallá, je je je, en algo, mol espiritual que li diuen política. Si sabere la fama que tenen los politics, segú que no u aguere fet. Li anirie milló de escritó, aisó si que u domine bé; lo que pase es que de eise trevall avui no se pot viure y menos si u fas en “chapurriau” com, inosen!, u fa ell. Eisa forma de parlá, avui, té masa enemics.
PART SERIA:
A voltes l’agüelo te alguna idea que com es tan alcahuet no pot disá de dila y mes aprofitán que li u disen escriure a esta paret.
A ver si a algún industrial, algún ric, inclus algún politic li agrae la idea y portem trevall a esta tiarra nostra.
Después de escriure la charrada de adal, se me a ocurrit que se podrie ficá una destilería de licors aquí al Matarraña.
Tenim  aigua, tenim llaós de totes les clases que fan falta: sibá, blat, senteno, panís,….. Tenim chinebres a tots los termes, les seues llaós se piarden, les podriem replegá y aprofitales. Donariem trevall no sol a la chen que trevallare a la destilería, sino tamé als que anaren a replegá les llaós, als fustes, als ferres, … a cuanta chen.
Inclus podriem donali un gust espesial chunin, als estupendos chinebres de esta tiarra, lo gust dels llidons que tamé se crien aquí, aisó serie una novedat, y mos farie tindre una chinebra o un wisky espesial en un gust espesial. La materia prima la tenim, puestos tamé, chen disposta a trevallá, desde llugo, a tots los pobles.
Ah! y aisó portarie uns atres coses, farie falta vidre, carratells, obres, …. Tos u imagineu, u tenim tot, sol mos fa falta un home que dono lo pas aván y que isquen eisos dinés que alguns tenen amagats davall de la rechola.
Ñaurie que estudiá les diferentes clases de chinebres que tenim, a ver quines llaos eren les mes bones, o inclus mesclales pa donali eie gustet particulá de la chinebra del matarraña.
Y seguin estudián. Ñaurie que mirá si servien les llaos de les sabines, que son mol paregudes.
Mes trevall pa mes chen, a estudiá y esperimentá.
Mira que si de esta paret eisire una idea aisina y se puguere fé.
Enrecordeuton que tot lo de este terreno te un gust espesial, lo gust que li done la nostra tiarra, ademés tenim ilusió y chen chove pa tirá per aván.

FIN.

agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-3-fin.html

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

Es un carré mol majo, ña bona chen. Ña vells, ña chovens y sobre tot mols chiquets, de totes les edats, aisó prometis, se veu lo futur asegurat. (Enrecordautos que estem parlán de 1950-60.)
Cuan van arribá les festes, se van fé cartels, en tires de llansols, penchats de un balcó al atre. Al cap de la costa “Benvenguts a L’Aldea”, al mich del portal “Lo portal, en festes, tos salude”.  P’els  atres balcons, de uns als atres, desde lo cap de la costa hasta lo portal, tires de banderetes, de totes les nasions. La machoria de les fachades pintades, penchán d’elles macetes en geranios y clavells de tots los colos, als balcons begonies llustroses. Eise añ al Portal li van doná lo premio del carré milló arreglat. La María-Jesús y lo agüelo “Sebeta”, en chove, van pasá a replegá lo premio. Mes pitos que pa qué.
A la hora de prende la fresca se faen mols corros, un al cap de la costa, un atre al mich, un atre, lo mes gran, al Portal, no faltaben los del Clot, del carré del Mich y del de Dal. En total mes de sincuanta persones. (Encara me sé lo nom de la machoria d’ells, pero com vatres no los coneisieu, no los poso pa no cansautos.)
M’enrecordo tamé que cuan nevabe, mol mes que ara. La neu arrivabe a la altura de la porta de la casa. Se faen camins desde la entrada hasta lo michs del carré, allí se fae una senda desde lo cap de la costa hasta cada un dels ramals que eisien de la plaseta. Cada veí fae lo seu camí y un tros del de tots. No ñabie discusións, tot lo mon sabie, per la costum dels tems, lo que li tocabe. Pals menuts ere una festa, no ñabie escola y chugabem a tiramos pilotes de neu. Luiset aprofitabe eisos dies pa traure als seus soldats, la caisa de les espardeñes, servie com a caravana, pa que la atacaren los indios. Costabe mes prepará la guiarra, que fela.
Parlan de estes coses, l’Aldea tenie una costum cheneral que eren los “chornals de vila”. Cuan ñabie que fe algún trevall pal poble, tot lo mon debie partisipá. Los que tenien chen y podien, trevallán gratis los dies que faren falta, los que no podien o no tenien chen pan aisó, u pagaben en dines, y eises perres servien pa pagá als profesionals que ñabie que empleá pa fe les obres.
Lo Portal ere uns dels camins a La Marededeu, pero tame ere lo CAMÍ al fosá.
Eise balcó del agüelo, ha vist pasá masa veins camí del atre costat, si ell tos contare la de chen que ha vist pasá y que ya no ha tornat, cuans plos, cuans sentimens trencats, cuantes llágrimes, cuans adiós mai acabats, cuans “esperam al atre costat”,… Y tots u anem cumplin mes pronte que tart.  Ere un tems que als morts s’els fae un atre tratamen que ara, hasta en aiso ham cambiat.
En estos dies de tanta caló, qué be se está a la entrada de la casa, en la pichela ben fresqueta a la bora, en la puntilleta de la agüela a la boca y lo tochet al pichorro, pa que no entron les estiroretes, que mes de una n’hay vist aná per entiarra buscan la frescoreta de la sugó de la pichella.
A esta sombra, en la cortina de borrasa a la porta, pa que no entro lo resol, se pot aguantá. Ademés eisa cortina tamé impedís que entron les mosques que en esta calorina se posen mol pesades. Menos mal que les orinetes y les falselles sol fan que volá sense pará y mos lliuren de les mosques y dels coins, que eisos, si piquen, sí que fan mal.
Si tanco los ulls, puc veure lo Portal, en lo carre encara de tiarra. Ñabie moltes orinetes fen los nius davall del rafec del tellat de la casa del tío Esteban, no paraen de volá. Dies avans habien arribat en bandades y se habien repartit per tot lo poble. Ñabie que veureles lo dia que va plaure, replegan lo fang del carré y aná fen, piquet a piquet, lo niu devall del tellat, en una carrera sense fin, pa acabá lo niu, que pronte se umplie de muisonets que traien los cabets per la finestreta que los seus parets habien disat pa entrá y eisí.
Qué tems aquells, constanmen ñabie soroll p’el carré, se sentie piulá a les mares y als menudets, fen una orquesta interminable, los vileros fenlis lo acompañamen als forats de davall de les telles. Les dones cantan mentres faen les faenes de la casa, en los balcons ubiarts. Algun bestiá, que se habíe retrasat, tornabe a embrutí lo carre, les dones renegán y tornán a agraná, “No tendrá un atra hora pa eisí, qué aura estat fen hasta ara, a sabé….”
Ara ya no ñá tiarra al carré, no ña nius, no ña vells, ni chovens, ni chiquets, per no ñaure no queden ni veins, lo Portal se ha quedat mut de muisons y de chen. Lo únic que se veu per allí es algún tros de rama de ramás que l’aire vaise per la costa y que, amoinat per tanta soledat, seguís corren clot per abais, que allí encara viu algú.
Al portal ya sol quede un vei, es un Robinsón qu’el barco de la vida li ha donat la oportunitat de disfruta ell solet de esta isla que avans ere un continen, ple de vida, de chen, de chovens, de críos,…. Lo pichó es que tota l’Aldea es un mun de isles com esta, en mols poquets náufragos en cada una de ells.
Si aneu per Vallchunquera, no diseu de fe una caminada p’el Portal, segur que la triste soledat, que es la única veina que quede ara, tos acompañará y un camí mes sentireu que lo poble del agüelo “Sebeta” se va quedan cada día mes sol y callat. Senteutos un momen al banc, tanqueu los ulls y escoltareu lo silensio mes ruidos, sentireu corre a un sagal, li acompañen una gosa y una gateta blanca, están contens, s’enriuen, les orinetes chillán y volán bais. Pero desgrasiadamen sol son sombres, imaginasións vostres, recuerdos de una charrada que au llechit en lo cor. Pero, intenteu saludaulos en les mans, donaulos los meus besos, que sempre los portaré al cap. Com una mes de les ilusión que lo tems ha matat. Lo portal, encara que ya no puga está allí, sempre será lo puesto agon vach pasá los millos momens de la meua chuventut. A lo millo tos arriben les campanades del reloche del poble donan les hores. Noteu la seua tristó, avans tots mos movien a la seua señal, ara en tans adelantos y tans reloches a les muñiques, casi ningú li fá cas. Pronte tamé les farán callá, perque lo seu repicá pot molestá a algú y l’Aldea se convertirá en un poble de soledat y silensio. Es la ley de la vida. Quí ha segut capas de fe una ley tan dolorosa.
Los atres agüelos y desgrasiadamen bastans chovens han anat puchán la costa, pa no tornala a baisá mai més. Qué envecheta me donen, anasen cap la costa de no torná, mirán la plasa del Portal. Que Deu vullgue que yo puga fé, un día, lo matéis viache. Espereume!!!…….al atre costat??? O agón estigau tots chuns ara, prenen la fresca. Segur que, al atre costat, ñá una atra Aldea, un atre Portal, en mols corros de chen.

FIN.

Una historia posible 7, La Aldea del Llemosí

Una historia posible 7, La Aldea del Llemosí

Una historia posible 7, La Aldea del Llemosí


Lo llemosí es una forma de parlá, mol paregut al nostre, tan paregut que podriem dí que si lo llatí-romansechat es la mare, lo llemosí es lo pare, o al ravés igual me sen done.
Ña molta literatura sobre esta forma de parlá, la machoría feta per los amics del catalá, que hasta volen llevá la importansia que te en los parlás de la sona este de España. O inclus algúns diuen que no va existí. ¿Per qué será?, ¿Qué buscaen o qué busquen?
Com natres seguim parlán de un “posible”; sense cap fundamén historic, solamén pel capricho de “inventamos” una cosa; pos tenim lo mateis dret que atres que se han inventat coses mes gordes; seguirem pensán com pensem y seguirem entretenín a la chen de la nostra paret; als nostres veins y damún u farem en chapurriau.
Lo llemosí se parlae y se parle a un terreno de Fransa que li diuen Languedoc, Lengua de oc; uns pensaen que estaen relasionaes les dos formes de parlá, uns atres que eren lo mateis.
Natres a eise terreno li direm la Aldea del Llemosí y allí lo agüelo “Sebeta” se ha imaginat que van pasá moltes coses que mos poden interesá perque les anem a fe que tinguen relasió en natres.
Ere un territori ple de convents y abadies, (que eren com un convent en menut), que mos anem a inventá
A eise puesto com a mols terrenos, los que manaen eren Condes, Viscondes, amos dels señorios que ñabie per allí.
Ñabie castells; nesesaris, perque, de cuan en cuan, soldats navarros o aragonesos (miqueletes), venien y los conquistaen, arranplaen en lo que podien y sen anaen.
En cuan a la forma de parlá, ne tenien un, dells, mol paregut al nostre; perque los romans tamé los habíen conquistat y los habíen donat lo llatí (quí, dels que ya som vells, sen chove no va tradui o sentí parlá del trevall en llatí “De bello gállico” –Sobre la guiarra a les Galies-. Y quí no ha llechit algún tebeo de Asteríx y la seua aldea.)
Be, pos después, igual que a España, van arrivá los godos. O sigue que, igual que mos va pasá a natres, al llatí que habíen dut los romans, li van afechí algunes palaures de los godos; y sobre tot la influensia de la seua forma de parlá, a la que natres li ham dit llemosí, encara que uns atres li diguen parlá de Oc, o se inventon que no va existí. Es que, a lo milló, tenen que dí eises coses pa que los isque be la “seua historia”.
A este territori ñabie molta chen, pero sobre tot dos clases de persones de les que anem a parlá, perque serán los nostres guies an esta historia: son los flares y los trovados.
Los flares: ne ñabie de varies clases; natres parlarem de uns que eren espesials, perque la comunidat teníe un secret. Estos, amics nostres, vivien a un convent menut, una Abadía, sol ne estaen uns quinse, incluin a un, mol vellet que lo tenien de porté, per los añs que teníe, ya no podie fe res mes; damún estae un poc sort y casi no podie ni caminá. Tenien unes burretes que les empleaen pa aná per los pobles; pels castells; per les masaes; predicán y demanán donativos pa podé minchá y mantindres. Mentres uns eisien pels camins; uns atres se quedaen a la abadía, copián llibres, traduinlos; pos algúns parlaen varies llengües. De cuan en cuan faen charrades y preparaen a los trovadós; enseñanlos a escriure; a fe versos; contanlos histories verdaderes o inventades. Preparanlos pa que después se pugueren guañá la vida anan per lo mon y contán les aventures que ells los habíen enseñat.
Los trovados: eren los periodistes, los historiadors, los comedians de aquells tems. Anaen pels pobles, pels castells, fen charrades y resivin lo que la chen los volie doná. Se alquilaen perque la chen, an aquells tems, mols pocs sabien llechí y mols menos, escriure y entonses u faen ells, en nom dels atres y cobraen per lo seu trevall. Algúns enamorats los llogaen pa que, en lo seu nom, anaren a rondá a alguna dona, li cantaren y li digueren versos. Com es normal a la chen normal los contaen historietes verdaderes o alguna que se inventaen.
A camins als castells, algún siñó fae concursos de trovados y al que guañae, lo contratae al seu servisi o li donae un premio.
Ya tos hay presentat los sinc pobles, les sinc Aldees. Com sempre diu lo agüelo “Sebeta” lo que hay contat te algún fundamen históric, pero la machoria me u hay inventat; eise es lo meu trevall; inventam “aventures” sobre un fundamén históric, pa que tinguen algo de credibilidat.
Ara vindrán les charrades sobre lo negosi que done titul a este trevall: “UNA HISTORIA POSIBLE”. Vol dí que ara tos vach a contá una historia que me hay inventat, com atres u han fet; o sigue un “posible” ¿tos enrecordeu?. Pero que al acabá, mos preguntarem si a lo milló no ha pasat aisina: ¿per qué no?. ¿Per qué natres no podem fe tamé que un “posible”, cuan pasó lo tems, fasque lo milacre de convertis en realidat?; un imposible fes un “posible”. Y si mos u creem.
Poseu bona voluntat, a ver si u fem entre tots; a ver si yo tos u sé esplicá, y vatres u enteneu, posán molta comprensió y al remat mos u creem. Que Deu repartisque sort pa tots. Enrecordeuton, asó podríe se la nostra historia o inclus la historia de les sinc Aldees.

Seguirá .....
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-8-los-flares.html

CANSÓ D’ESPERANSA

CANSÓ D’ESPERANSA.

Voldría tindre la inspirasió, lo sentit de la música de “La Chanera Folk” pa podé cantá les lletres que me ván venín al cap, lletres ficades en ralles, ralles que fan planes, planes que se tornen treballs de ilusió y a camins en una cansó d’esperansa pa’l futuro de la nostra llengua.
Com los de la banda; estém farts de rosegá: “Som d’Aragó y parlém lo chapurriat, pero arriván a Saragosa, esta llengua s’acabat”.

CANSÓ D’ESPERANSA, agüelo Sebeta, ensayo, Roberto G. Bayod, Monsó, 2019


Un día del estiu, después de diná, vach pillá una borrasa y men vach aná daball d’una olivera. Ere l’hora de la siesta. Cuánta chen hauríe vist aquell albre, dormín daball de les seues branques, de les seues fulles, al rogle de la seua sombra. Cuáns sens de añs debíe tindre aquell tronc que ya se habíe ubiart en tres brasos.

Lo sonsonete de les chicharres, enmascaráes en la escorsa del tronc, me convidáen a ensomiá, ben tapaet tot lo cos en la borrasa; an aquella sombra fáe fresca, lo sombrero damún de la cara; que les mosques, que voltáen per allí, a la caló son mol pesáes.

Y ficat a pensá, en los ulls ubiarts, a la sombreta de dintre del sombrero, me enrecordaba de dos coses: de un forat a una roca y de una entradeta a un pilá de mármol:

- Lo forat teníe la seua historia: Al poble ñabíe una pallisa que la ván fé pegada a una muntaña, pa aprofitá la roca que ñabíe daball y la protecsió del desmonte. Los siméns de les parets se van ficá dintre de la roca y la paret de detrás, pegada a la muntaña; lo tellat, pa guardá la palla del aigua que puguere plaure, lo habíen ficat entrán un poc dins del monte.

Lo que no sen habíen donat cuenta los obrés es que al tallá la montaña, ván disá al aire lo eisidó de un aiguamoll que ere mol pobret, sol caíe de gota en gota, cuan caíe. Per sort la eisida estáe per damún del tellat y la poqueta aigua que naisíe, baisáe per les telles que fáen de canalera y caíe an tiarra, al piau de la paret de daván, com una gotellera.
Pero, com han dit que la obra se habíe fet damún de una roca, en ve de gotechá an tiarra, caíe a la part de la roca que habíe quedat fora del edifisi.

Penséu un poquet, qué ñá més moll que una gota de aigua; al mateis tems, qué ñá més dur que una roca, encara que sigue de arenisca; pos me podeu creure, cuan de sagal me resguardaba daball del ráfec del tellat, vach mirá an tiarra. Allí estáe la roca y la aigualera del tellat, encara que sol ere de gota a gota, a camíns, de tart en tart; de tan gotechá, sempre al mateis puesto, habíe fet un povet menudet, un foraet a la roca, un clotet.

La constansia de una cosa tan molla, caén y gotechán mols añs habíe conseguit foradá una cosa tan dura com ere la roca.

- Per un atre costat, está la entradeta, tamé com un forat, a un pilá de mármol: tots hau estat al Pilá de Saragosa y casi tots hau anat per detrás a besá lo pilá que es la base aón está posada la imagen de la Marededeu.

Si tos hau donat cuenta, de tans besos que se li han donat, se ha anat fen una entradeta, hasta’l pun de que, fa un tems, estáe tan fonda que la chen ya no arriváe en los labios pa podé besála y van tindre que maure lo pilá y posá un atra cara que, de tans labios besánla, ya escomense tamé a fé entradeta.

Qué ñá mes suave que un bes; pos si ne fiquém un mun, un detrás de un atre, per mols añs, farém una entradeta al pilá de mármol.

Estaba chitat davall de la olivera, después de estos pensaméns, me vach cambiá de costat, casi me cau lo sombrero, es que sentía un coí que chilláe per la bora de la orella. Vach seguí pensán:

M’agradaríe que tots estarem convensuts de que la nostra llengua es lo aragonés de fá mil añs, en los mateisos drets que los parlás de Valensia, Cataluña o Mallorca. Que natres ara li diém Chapurriau, Romanse Aragonés, Aragonés Oriental, Fragatí, Tamaritá, Maellá o cualquiere dels més noms que corren per la nostra tiarra. Que, encara que cada una té les seues paraules espesials per lo pas del tems, al remat totes elles son eisa llengua nostra y cap té que cambiá, ñá que disáles que seguisquen sén com son. Natres mos enteném cuan mos parlém.

Asó ya pasáe en tems a Cataluña, ñabíe tantes clases de catalá, com a la nostra tiarra ñán de Chapurriau o més; lo que pase que al mil nausens lo cubano Pompeu va triá lo “barseloní” com “stándar”, volén acotolá als demés. Sabém que ñán mols cataláns que se esmeren en resistí (lo tortosí, lo lleiditá, lo del delta y mols més), lo que no sabém es si hu conseguirán.

Ñá chen nostra que vol mantindre la llengua dels nostres pares y mares y pan aisó luche, se defén, resistís y no mos rendirém; podém nomená als que están més prop de natres en lo tems:
- Eisa ere la manera de pensá de Roberto G. Bayod; está clara al seu escrit de 13/11/2002. Yo no puc afechí res milló, sol firmal com si fore meu. Ahí teníu una goteta de aigua del aiguamoll o un beset de un baturro al Pilá.
- Per un atre costat están tots los treballs de Julián Naval, cualquiere que pilléu tos convensirá; encara que a ell li agrade posali lo nom de Romanse Aragonés, pero tots sabém a qué se referís: a la nostra llengua, a la que parlém tots. Un atra goteta de aigua, un atre beset.
- Com a novedat hay trovat tamé la Revista Alazet (que en Fabla vol dí: fundamén de una casa) que se dedique a defendre la llengua altoaragonesa. Al número 30, de 2018, apareis un treball de Guillermo Tomás Faci, titulat: “El tratado diplomático bilingüe de 1409; edición comparada de las versiones aragonesa y castellana.”

An este tratat se parle sobre tot del castellá y del aragonés com a tal, diferensiat perféctamen del catalá, que tamé is. O sigue que an aquell tems sí que ere lo aragonés y lo autó, despresiánmos un poc diu que ara casi ha desaparegut y a natros mos trate de: “dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón. (pág. 172)”

Ell dirá lo que vullgue pero pa natres lo tratat, al reconeise al 1409 lo Aragonés com una llengua diferanta del castellá y sobre tot del catalá, es una gota mol gran, casi un chorro, de aigua y una dochena de besets més.

De totes maneres seríe de desichá llichí lo treball sansé y lo tratat, pa entendre milló lo que aquí se vol dí.
Aprofitán este comentari, vull afechí que conesco a un dels fundadós de esta revista. Hay parlat en ell del nostre problema y me ha donat un consell: ESCRIBÍU, escribíu, sense pará, en la vostra llengua, encara que no tingáu gramática, si més aván fa falta ya se fará, pero ESCRIBÍU que aisó sempre quedará. Es lo que estém fen.

Seguím en lo que anáem:
- No vull olvidám de la forsa que, en este sentit, fá lo chove Héctor Castro en les seues charrades per eisos pobles de Deu y los seus treballs defenén la nostra manera de parlá. Al atre costat, al Matarraña, li acompañe Juan Carlos Abella, en les seues poesies. Quín goch fá llichiles. Quín poeta ham trovat. Y qué podría dí del nostre dramaturgo particular, lo gran Agustí Cabrera Aguilar. Més aigua y més besos.
- Pa acabá, que no se me paso, los espentóns que li están donán al asunto la Facao y la Asosiasió Amics del Chapurriau, en tots los seguidós que se han posat com a bochos no sol a parlá, sino a escriure en la nostra llengua. Aisó ya es una séquia de aigua y un mun de besets.

Tot eise mun de veus, diferantes, pero iguals, que criden per podé seguí parlán lo que ha parlat la chen per mols añs an esta tiarra, son un ríu d’aigua y un sac de besos.

Sé que, pa escriure, no tením una gramática escrita, tampoc los cataláns la teníen hasta que Pompeu se la va inventá y dingú se ficáe en ells. Natres tením algo milló tením un cor que mos enseñe les millós histories, eisa es la nostra gramática.

Tením un grapat de ilusionats en seguí esta corrén, an ells los ham de achudá, son Los Amics del Chapurriau, pareis que la llaó, per una camí ha pres, está verdechán a un bon terreno, a un terreno chove, ple de saó, ple de rasmia, ple de ilusió, ben abonat, en la forsa de un mun de chen que está detrás y que si no los achude a espentá, está ahí pa aguantá totes les tronades que vinguen.

Ya se ha acabat lo de voldremos fé un rechit de uns atres més forsuts; natres som una branca, igual qu’ells, en la mateisa forsa. Ells ya no son lo chermá gran; som iguals, gemelos, pero criats per mamelles diferantes, a unes tiarres diferantes, encara que estiguen prop unes de les atres.

Tots ham eisit fá mols añs de un mateis albre y uns mateisos arrails: lo llatí romansechat y lo llemosí, adaptats los dos después a cada terreno y per aisó han donat forma a frutes diferantes, per que cada branca habíe segut empeltada per unes atres llaos (árabe, castellá, etc), pero lo tronc y les arrails eren y son les mateises.

A lo milló natres no hu veurem pero arrivará un día que lo nostre parlá, estará als despachos dels politics, en tots los drets que mos perteneisen, que per antigüedat mos ham guañat.

Ya no anirem en lo cap cacho, patín los abusos, los despresios dels mateisos que mos gobiarnen, eisos que natres los ham ficat allí dal y mos hu paguen com si no forem de la seua tiarra, de la seua rasa, encara que tingam un atra veu.
Claro que mos pareisém al catalá y al valensiá y al mallorquí, si som fills dels mateisos pares lo normal es que mos pareguém en algo.

Dintre de uns añs la historia del Chapurriau parlará de un grapat de chen que se va ficá seria y lo va defendre y lo va escriure.

Tos doneu cuenta que poc a poc en uns mesos, ham conseguit que molta chen escrigue en Chapurriau, sense cap de vergoña, sense cap de gramática, sense cap de regla. Sol en lo orgull, en lo llapis del cor.

Y al remat, en los besos al Pilá, donarém a entendre tot lo que volém a la nostra llengua y, en les gotes de aigua, farém un forat aón guarda la nostra historia.

Una Comarca ha segut valenta y ha ficat una consellería pa defendre la nostra llengua. Potechán sa va fén camí. La carretera ya vindrá més tart, pero algún día arrivará.

Ting un amic valensiá, lisensiat en Geografía e Historia; es de eises persones que cada añ, pa está conténs, se han de llichí més de sen llibres. Aprofitán la abundansia de escritós de Chapurriau dels radés tems, li vach pasá un trevall de casi sincsentes fulles en la nostra llengua y después de miral de dal a bais, me va dí que alló ni es valensiá, ni es catalá; que es una atra cosa, un atra llengua. Que se note que tenen los mateisos arrails, los románics, del llatí, pero que es complétamen diferén, encara que si saps valensiá pots entendrel, com se entén lo catalá.

De tot lo que hay anat veén, puc afechí que al prinsipi se parláe lo llatí (Fur de Jaca), llugo un llatí romansechat (Crónica de San Juan de la Peña, versió aragonesa), después mesclat en algo de llemosí (Copies del Fur de Jaca), més tart les paraules teníen los arrails del llatí pero éste se anáe perdén, y poc a poc anáe entrán més la influansia del llemosí (Vidal Mayor versió aragonesa). Después eisa mescla va aná evolusionán chunínse cada camí més en lo llemosí y lo árabe.

Cuan va arrivá lo castellá, lo va aná arraconán hasta un poc més de lo que estém ara (Almudevar cuan lo Pedro Saputo encara teníe mol de la nostra llengua). Ara sol quedém uns pocs pobles a les tres provinsies y al está tan arrupit, a cada puesto ha pillat unes costúms o dejes que califiquen lo parlá de cada poble. Ahí ha influit si ha vingut un maestre de un atre poble o que parle castellá, un notari de un atra provinsia (per ejemplo catalá que pasáe mol a subín) o inclús hasta un veí de un atre puesto que ha portat la seua manera de di les coses. Totes estes influansies han criat la espesialidat de cada poble, fénlo diferén dels atres, pero al remat y, asó es lo prinsipal, tots mos enteném.

En lo tems pasat, a mols puestos, en moltes ocasións, com en una continuidat, se ha dit la llengua aragonesa y desde llugo no se referíen al castellá, ni al catalá que convivíe en la nostra manera de parlá. Pero eren y son diferantes.

No ñá que olvidá que la llengua es un ente viu que va creisén y cambián. No sol en cheneral sino tamé a cada poble o lloc, per aisó ñá un tronc que es lo mateis pa tots, pero después cada rama té algunes fulles (paraules) que son diferantes, propies de cada poble, según les influansies que hasque tingut, la mescla de la chen que ha anat a viure y les llengues del voltán, sobre tot la que es la prinsipal en la que se fan aná los papés ofisials y los negosis.

Parlán de la escritura. Encara que algo se habíe fet abáns, mol poc per siart, al 2017 va escomensá un moimén, que ha anat entrán a la chen per mich de la paret de Facebook, promosionán la escritura del nostre parlá. Eisos valéns sense gramátiques han animat a mols més y ara ya hu veém com a normal lo escriure, cada u a la seua manera en la seua llengua, aisó es bo. Perque tamé aisina tots mos enteném.

Lo roín es que si no mos esmerém, dintre de poc, a causa de la influansia del catalá a la escola y a les institusións, los chiquets dependrán a parlál y al remat se creurán, encara que estiguen equivocats, que eisa es la seua llengua. Es lo que ya’ls pase a algúns desmadrats del nostre Chapurriau, se han emborrachat de catalá y ya tot los pareis lo estándar.
---------
- Chaic, ¿No te vas a eisecá, o qué?
- Me había quedat dormit, ensomián; pero ñá que torná atre camí al día día; la escola y lo catalá, la Ley de Llengües, los noms en catalá. ¡Que dol haberme despertat! en lo bé que anáen les coses mentres ensomiaba, dormín.

Pero yo tos animo, entre les gotetes de aigua y los besets del Pilá, arrivará un día que sentirém cantá a la “Chanera Folk” una vella cansó d’esperansa: “Som de Aragó y parlém lo Chapurriat y arriván a Saragosa, al remat, la nostra llengua ha guañat.”

FIN.