Mostrando las entradas para la consulta mort ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mort ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Coses rares

Carmen Latorre demane que li contém “coses rares”. No sé si lo que tos vach a contá es raro o no. Pero en los tems que yo era menut se consideráe raro y an algúns hasta mos fáe algo de po.
Es segú que molta chen podrá contá coses millós, pero per si a un cas, sempre intenté está lo agüelo “Sebeta” y les seues aventures.
Desde mol avans del nostre tems, a tots los pobles ñabíen curandés o santeros que teníen remei pa cualquier mal, fore del cos o de la animeta.

Curáen maldamor, mal de ull, desengañs, falta de fills, pa trobá novio y sobre tot los mals del cos, cualquiere que fore, hasta les verrugues, en uns remeis que avui mos farien plorá o riure, “ves lo día cual, cuan ñague la lluna tal y eissecá una pedra que trobarás allí o allá passátela per damún de la verruga tres camíns y ya vorás lo resultat”, “pilla dos alls y amagáls davall de un chinebre viart y …”, “lo dia de san ….., a les dotse de la nit, camina per davall del albre que está daván de la ermita y se te pasará la…”. Y ademés mols atres remeis a base de plantes, algúns en mol bons resultats.
No hay vollgut posá res que se pugue conéisse, no sigue cosa que algú me fasque cas y yo no soc del gremio.

Ara anem a contá unes historietes:

- Un día se va esfonrá una casa y va pillá al amo dintre, enseguida tot lo poble va escomensá a desescombrá la enrona, un nebot anáe a primera fila. De momén se va trobá un “taballis” a la altura del seu cap y al llevál, una ma li va caure damún del muscle.


Ere la ma del amo, detrás estáe tot lo demés del cos. Se coneis que estáe dintre de casa y al sentí lo ruido de que la casa colapsáe, va baissá corrén la escala y cuan ya arriváe a la entrá, tot se li va vindre damún y ell pa resguardás va eissecá la ma pa tapás lo cap y allí li va pillá lo piso de dal, quedán en la ma eissecada, que més tart li donaríe un susto de mort al seu nebot. Añs més tart en ca li duráe lo sofoco.

- Com tenía que estudiá a Saragosa, tres o cuatre camíns al añ, tenía que matiná y, sen en cara de nit, aná caminán a la estassió que está a tres kilómetros y mich de l’Aldea. Ñabíe dos camíns pa aná: un més curt, per la carretera, que passáe per les portes del fosá y un atre més llarc, per un camí, que passáe per una bassa (que me paréis que li dieben bassa Norta).
Yo sempre anava per la vasa, per lo camí més llarc. Li tenía respiate al fosá. Me habíen contat que a camins se veíen llumenaries dintre del fosa, com es normal los críos afechien que eren los morts que se eissecáen per la nit y se passecháen en farols ensesos.



focs fátuos


Més tart, per motivos del meu trevall, hay sabut que lo de les llumenaries als fosás es verdat y te una esplicassió: los focs fátuos. Los cosos de les persones y dels animals cuan se pudríssen dixen escapa gas, pot sé fósforo o metano y que aissó se pot ensendre y aparéis ensés, a uns sentímetros de an tiarra, nadán al aire, sense res que lo sostingue, damún dels enterraméns. 

Si no u conéisses, lo efiacte es de molta po y de eissí corrén cap a l’atra punta.

- Una tarde, fa moooools añs, va ñaure un acsidén de un motoriste de la guardia sivil contra un camión a les costes del Más de Llauradó, l’home va morí. Ere andalús, la seua familia tardaríe casi dos díes en puchá desde allá bais, les comunicassións no eren com ara, ñabíe que feu en tren y no corrien com los de ara.


Lo siñó Burns, los Simpson, The Simpsons
Lo siñó Burns

Com la carretera perteneissíe a l’Aldea, van dú lo cos y lo van posá dintre de la caissa, pero sense tapá, a la entrada del Achuntamén. Com es normal van fe turnos pa velál, pa que may estare sol, hasta que vinguere la seua familia.

A les dos del matí estáen de dol, una parella de hómens, a quín més gabacho que miráen tot resselosos cap al mort y que per si acas, com ere estiu teníen la porta del carré ubiarta.

De repén senten un moimén y miren cap la caissa; lo mort se habíe sentat y allí estáe miránlos en cara de Guardia Sivil, mai milló dit.

Van eissí corrén los dos y no van pará hasta la Marededeu. No van tindre tems de veure que lo cos del mort tornae a caure dintre de la caissa, pa no eissecás mai més.

Aissó es un cas raro, mol raro, pero que pot ocurrí en acsidéns, perque ña parts del cadáver que tarden més en morí y entonses los músculs poden doná un estiró que produisque un moimén del mort, están mort.

No se si posá ara la charrada, perque igual ña algú o alguna que esta nit no podrá dormí.

¿Carmen, no sé si ere algo de assó lo que volíes? Pero ahí te u disso.

//


Ma mare de les paraules no sen recorde masa ve. M'ha explicat que anaben la parella en lo chiquet herniat a un roble que teníem "Al barranquet" los de Beseit ya saben a on está y féen un tall a una rama, se passaben lo chiquet de un al atre. Cuan la rama que tallaben se tancabe lo chiquet ya estabe curat y entonses ficaben la faixeta del chiquet penjada al roble. Ma mare te 92 añs y no u ha vist mai.
An ella lay van contá los de casa. Les paraules mes o menos eren :
Trencat tel dono, sano tel torno. // trencat = herniat

LA FILOSOFIA DE LA VIDA Y DE LA MORT

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-filosofia-de-la-vida-y-de-la-mort.html

LA FILOSOFIA DE LA VIDA Y DE LA MORT.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: La filosofía del agüelo “Sebeta”.

Avans de escomensá, ña que aclarí que sobre este tema se podrie escriure un llibre complet y mol llarc, pero ni lo agüelo se atrevís a feu, ni este es lo puesto apropiat pa naisó. Aquí sol farem una charrada com cualquier dia, intentan destripá lo tema, de la forma mes completa que u puga fe, y ocupan lo menos puesto posible.
Lo gran inconvenien de escriure als meus añs es que la machoria de les aventures ya han tingut lo seu final y moltes han acabat mal.
Per aiso l’agüelo “Sebeta”, pareis un home triste, solitari y mols camins hasta desgrasiat.
Pos no tos u cregau, l’agüelo es una persona que ha fet lo camí, saben, per coses del seu trevall, que un día teníe que acabá y saben aisó ha intentat disfrutá de cada momen de la seua vida, no dic que sempre u asque conseguit, pero per damún de la realidat se a imaginat que ere aisí.
Está convensut que tota la vida está predestinada, entonses, per qué sufri?, si les coses pasarán igual; anem aprofitá lo poc tems que mos donen pa está aquí. No t’os podeu fe una idea de lo depresa que pase.
Algú me pot dí, Luiset yo crec en Deu y si me dius aisó, agón está la megua llibertat, si estic predestinat?. Yo li contestaría en una charradeta, com fae Deu, nostre Siñó, als evangelios: Cuan los teus fills, los teus nevots, son menuts, si tu los poses daban una galleta y un tros de carbó, ells son lliures de escullí lo que vullguen, pero tú ya saps que agarrarán la galleta.  Pos cuan tú tens que prende una determinasió Deu te pose una galleta y un tros de carbó, encara que tu vesques unes atres coses, y ell sap lo que tu agarrarás, encara que tu eres lliure de pilla una cosa o un atra, lo teu instinto te fará pillá la galleta y ELL ya u sabie.
Ara no me preguntos si yo crec en Deu, te diré que algú te que ñabé pa goberná tot lo mon, que es mol difisil que tot aiso isque per casualidat, que les lleys que gobiarnen tots los moimens dels planetes, lo funsionamen de tots los elemens que vivim aquí, les plantes, los animals, les coses, la evolusió de les espesies, lo funsionamen y les coses del cos, no pot sé per generasió espontánea, repetinse sempre igual y a totes les parts del mon, que té que ñaure algú o algo que u dirichisque tot. Y a eise algú o algó, li poden dí Jesús, Alá, Manitú,… o com cada u vullgue. Algú ña, quí es? No u sé.
Totes les religions tenen mol de invensió, mol de manipulasió, mols interesos terrenals, y aiso no es de deus.
Deu, com se digue. No pot sé com tota eisa chen interesada, mos volen fe creure.
Grasies a Deu, avui tots podem llechí ya mols llibres que tiren per tiarra la machoria de les religions y  de les teories divines, pero algo ñá.
Anem a seguí.
No es bo fe desgrasiats als demés, perque ells tamé están predestinats; entonses, si depen de tú, y ells van a sé felisos, fasques tú lo que fasques, serán felisos, pues colabora, feslos felisos tú desde lo prime momen y aiso que adelantes.
No fa falta imaginat que les coses te anirán mal, perque si te han de aná mal, ya vindrán, y si te venen be, perqué tens que sufrí inutilmen.
Reconesco que cada u es lliure de fe en la seua vida lo que milló li paregue, si vols la llibertat pa tú, respeta la dels demés, claro sempre que ells respeton la teua y la dels demés.
Hay tengut tantes aventures a la meua vida, que ting la mochila plena hasta dal, que no ne nesesito mes, pero la meua vida es tan agraida que cada día me porte una aventura mes, sempre una aventura nova. Sol per fes de dia, ya val la pena.
Perque los que veem la vida aisina, cualsevol cosa es una aventura, coneise una persona nova, parlá en ella, que te contesto, escriure una charrada a la paret, que te la criticon, que te la agraisquen,…… tot té sentimens naus, sensasions noves, encara que siguen mol velles. Un atra ilusió mes, als teus añs?? SÍ, als meus añs, per qué no??? Pero si has viscut tan; per aiso matéis, la meua vida te millons de terminasions nervioses pa sentí totes les sensasións que tos podeu imagina y moltes més encara.
Podeu, per un momen, pensá que als meus añs, una persona, y yo u soc, se pot torná a enamorá?. Pos pot pasá. Y aisó es lo que tos vull esplicá. Que eisa posibilidat se pot presentá a cualquier hora, a cualquier momen, a cualquier añ. Y tamé a vatres, tingau los añs, que tingau. Y sino proveu a enamorautos atre camí de la persona que teniu a la bora. Se pot fe y u disfrutareu atre camí. Si acas, encara mes.
No se pot piarde ni un momen a esta vida, encara que sigue lo radé, eise menos que cap, ña que aprofital, no pa pasá cuentes, no, eises, als meus añs, les tens que tindre pasades cada día; pa anaten tranquil, en pas en lo mon y en la mort.
A camins la vida te done un atra oportunidat. En eise momen es cuan tu escomenses a viure de verdat, valores mes tot lo que tens, tots los minuts que van pasan, pero tenin en cuenta que aisó es un afechit.
Eise momen tremendo en que te diuen, de repen; sense esperauteu; a la cara; com una bofetada que no te esperaes: “Si asó seguis aisina, t’enpots aná”, no res mes. Sol eises paraules. Te acaben de condená, sense cap de chuisi, eres culpable, no tens defensa….. A eise momen, yo l’hay pasat, lo prime que notes es una po mol gran, no perque t’envas, sino perque no saps lo que te espere al atre costat. Depués ve una soledat, total, sense cap acompañamen, te dones conta que ningú te pot achudá, que, per molta chen que tingues a la redolada, per moltes paraules que te diguen, la sentansia, tú, ya la tens damún.
Es cuan te reunises en tu matéis, y escomenses a parlat, tú contra tú, o tú en tú, o tú sense tú. Eisos momens, en que, per mol tems que portos parlán en castellá, los teus prinsipis tornen a eisi, y lo chapurriau is, lliure, plé, y te dones cuenta de que, per mol llun que estigues, seguises sen un mes de l’aldea, li seguises perteneisen.
Entonces torne la forsa que tens dintre de tú, no soc cap héroe, tots u fariu o u hau fet igual. La sentansia te un tems: “si en tres o cuatre díes, lo teu cos no respon, s’acabat”.
Entonses mires cap atrás; no crec que hasca fet mal a ningú, per lo menos, no mol mal y no, volen. Hay tingut dies ruins, pero la machoria han vallgut la pena. La meua familia, encara que al prinsipi los costo un poquet, eisirá a daban. Hay viscut mes que molta atra chen, mols no han arrivat agon estic yo ara.
Dels que sen an anat, no ha tornat ningú. Si ñá algo al atre costat, si fulano, zutano y perengano (aquí poseu los noms que vullgau) han pogut arrivá allí, yo tamé arrivaré, tamé pasare lo tunel de oscuritat, encara que me costo. Y, fundamental, si al atre costat no ña res, pa qué sufri, no val pa res, sol pa pasau yo mal y feu pasau pichó als que están a la meua bora. Entonses, que sigue lo que Deu, si existis, vullgue; o lo que lo destino, si Deu no i es, me tingue preparat.
Despues de eisos pensamens, vach descansá, estaba preparat, y ya no vach pensá mes en la mort, al fin y al cap, ella sempre ha estat mol propet de mi, podriem dí que han estat mes de coranta añs sen compañs.
Com podeu veure, me van dona una prolongasió, se van doná cuenta que ere convenient que yo seguira aquí pa pode contautos estes coses.
Encara en tot, que maja es la vida, pero cuan arrives tan adal, no te quede mes remei que convoya a los de l’atra part, y entonses penses, pues cuan me arrivo la hora, la mort, lo descans, tampoc está mal.
Per desgrasia o grasies a Deu, la mort y yo han fet moltes partides, sempre me ha guañat ella, yo luchaba en lo puesto de uns atres. Entonses, ara que se arrime la radera partida, no li u digau a ningú, yo li vull fe una garrama, no li donaré la oportunidat de desfem poc a poc, vull que me cremon. Un momentet y ya tot es siandra. Que la tiron al terme de l’aldea, si fa aire volare, fen compañía als coloms que se me van escapá, sino, caure antiarra y allí me quedaré pa sempre, al meu terreno, a la meu tiarra, sen mes tiarra. Quina tranquilidat, quina pau.
Que ningú ploro al agüelo “Sebeta”, ha segut felis y vol seguí sen, y aisó no u podrie cumplí si vere que algú, a este costat, sufris per seua culpa. Aisó sí, enrecordeuteu d’ell algún camí. Segur que ell, desde latre costat, tos visitará y tos parlará a la orelleta. Es un charraire y no podrá disá de seu.

Prinsipis 11

Prinsipis 11

Als pocs mesos de está a Saragosa, mos va naise la chiqueta, ya teniem la parelleta. Ya ne erem cuatre a la familia.
Mentres habia estat a Teruel, habia fet alguns escrits a la Jefatura de Saragosa, per aisó cuan vach arrivá alli al 1980, ya me coneisien un poc y me van destiná a la Brigada Criminal, al Grupo segundo.
An aquells añs a la Brigada de Saragosa, ñabie sinc grupos. Cada día n’estae un de guardia y se fae carrec de tot lo que entrare en eises 24 hores, de día y de nit. Tenien que investigá tot lo que pasare a eises hores.
Lo primé día que van eisí per denit, van aná a visitá a un club. Van entrá y yo, pensán que anaem a trevallá, me vach queda a la porta, pa vichilá. Los atres van entrá dintre y se van posá a parla en les chiques que estaen allí y hasta van demaná una copa.
Luiset a la porta, Inosén, ells prenen la copa, de cuan en cuan miraen cap a la porta y a mi me pareisie que hasta s’enrien un poc. Al poc se me va arrimá lo jefe de grupo y me va di que no fae falta que me quedara a la porta, que an aquells puestos anaen a parlá en les chiques, per si tenien alguna notisia relasionada en les investigasions que portaem. Y que les chiques eren amigues nostres de fae mol tems. Elles y ells se van enriure un poquet y Luiset va dependre una cosa mes. Al sé exseminariste les “chiques” me van posá lo mote de “jesuita” y, desde entonses, aisina me dieben. Al remat mos van fe amics en moltes de les “chiques” que tenien eise trevall, la machoria tenie una “historia” detrás y moltes se “confesaen” en l’agüelo “Sebeta”. Algunes eren unes desgrasiades y n’ols habie quedat més remei que “trevallá” an aisó; unes atres, sobre tot sudamericanes, chiques presioses,  u faen pa pagás los estudis; e inclus ñabie algunes, les menos, que estaen allí perque volien, los agradae.
Van tindre investigasions importantes, atracos, morts, secuestros (lo més importan lo de Enrique Castro “Quini”) y mol trevall. Tamé desgrasies, se va morí lo Jefe de Grupo de un tumor serebral.
Al 1982, los grans Jefes de Madrit, van pensá que serie milló que, en ve de trevallá en turno de guardies; que cada grupo se fare carrec de una materia: drogues, estafes, atracos robos y homicidios. A natres mos van tocá Homicidios, per aisó erem lo Grupo 2, y teniem com espesialidat los homicidios. Ara entendreu lo nom de la serie de TV: “Grupo 2, Homicidios”. Mos faem carrec, tots los dies del añ, de: tots los morts que ñabie a Saragosa y a camins algún raro de Teruel y de Huesca; les violasions y tot lo referit a violensia contra les dones; les desaparisions y fugues de casa; les ferides; los secuestros y les estorsions.
La ley d’els grans números, la estadística, mos diu que cada añ, ña un mort (matat, diem natres), per homicidio, per cada sen mil persones, entonses si a Saragosa ñabie siat sens mil habitans, al cap d’el añ ñaurie siat morts matats. Un añ podien ñaure diau, y al añ siguien cuatre, pero lo terme mich ere eise, siat per añ.
Asó ere a part de les morts naturals, per enfermedat, acsidens, y suicidios. De eisos ne teniem, aproximadamen dos cada tres dies. Natres soliem aná a tots los morts, perque mai sabies la verdat de una mort, hasta que no veies lo cos mort. Entonses si feu cuentes, uns dosens morts cada añ, en vin añs que hay estat a eise grupo mos donará un número entres tres y cuatre mil morts que porto a la meua mochila, a la meua esquena.
Sé que tot aso a vatres tos fa eisí un mun de preguntes que tos agradarie fem. A ver si algún camí tenim tems, preparem una reunió y puc intentá contestales. Algunes me les han fet estos dies a les entrevistes que me han fet pa T.V., ABC, Super Tele y El Pais, de momen.
Lo número de morts matats se arrime al sen vuitanta, perque vach está tretse añs com inspector de eise grupo; después sinc com a Jefe de Grupo y al final uns atres sinc, com a Jefe de Secsió, portán los grupos de Homicidios, Atracos, Menuts, Servisio de Atensió a la Dona (S.A.M.) y Unidat Adscrita als Chusgats.
En eise tems hay conegut un mun de Jefes dels Chusgats, Forenses, Dotos, periodistes, polisies, guardia sivils, y polisies munisipals de España.
Desde sempre hay tingut un defiacte o una virtut. Alguns dels casos que me van tocá investigá, cuan, denit me chitaba, avans de dormim, igual que fach ara en vatres, al meu cap, convertia lo cas en una espesie de noviala (fabulaba).
Y ensomián, ensomián, me quedaba dormit.

Seguirá.......

Rabia

RABIA

Esta charrade la vach fe air, pero ere día de dol. Avans de escomensá vull aclarí que no soc xenófobo, que tinc amics de moltes nasionalidats, encara que d’esta, cap. Per algo será y la culpa no crec que la tinga yo.
“Que ningú me digue res, avui me es igual que aquí estigue prohibit parlá de política, asó tampoc es política, asó es chustisia; tristesa; po, molta po; rabia, sobre tot, molta; rebelió; empatía; cariño; pena; plos; y crits; crits de un mun de góles; de grans y menuts; de dones y de homens; de tots a los que air, los va atropellá una furgoneta, fabricada pa trevallá, no pa porta la mort; en les seues rodes pasan per damún de cosos inosens, en ve de pasá per adoquins; per carreteres; crits de tots, de los ferits y d’els morts, sobre tot de éstos, de los morts.
Ne estic fart, fart a mes no pode, fart del tot. En tems tenia un deposit de perdó, pero avui se m’acabat, agotat, del tot, ya no puc perdoná mes, no me quede perdó, no me quede pasiansia; ya no puc aguantá més, que ningú me demano mes perdó, mes pasiansia, no soc retó pa perdona sempre, tampoc soc un deu pa ni siquiera perdoná.
No ña motivo, cap motivo pa fe estes coses, ni aliansia de sivilisasions; ni comprensió; cap de escusa; ni siquiera religiosa…….
No pot ñaure un deu, ni una religió, detrás de estes maleses; y, sin embargo, ña retós d’ells que los apoyen, qu’els espenten a fe estes coses, qu’els recomen que fasquen aisó; que, a cambi, los oferisen lo sial; la entrada al jardín del seu deu; setanta y dos virgens y no se cuantes coses mes; per feu, per matá; es igual que los morts siguen inosens o culpables, grans o chiquets, homens o dones; sol per matá, lo demes es igual, cuan més atabuts, milló.
Eise Deu, no pot se bó, no es bó; no pot se Deu, no es Deu; no pot ñaure una religió, uns retós, que estigue, que estiguen detrás de aisó; t’os imagineu a un Deu selebrán la “festa” o lo infiarn de air en tots los martirs, digüen ells, asesinos, dic yo, al seu voltán. Eisa religió té que sé falsa; eise deu tamé; te que sé falso, ES falso.
Desde menut a mi me han enseñat que la religió es amor, totes les religions pregonen lo amor, la caridat; lo portás bé en los demés; eisa es la seua bandera, la de totes; torná lo bé, per lo ruin.
Pero ésta, NO; ésta proclame lo odio, la guiarra santa, encara que la guiarra may pot sé santa, u digue qui u digue; la mort p’als que no pensen com ells; a tallá lo coll de los infiels; a torná mal, per bé.
Avui, diviandres, es lo dia en que ells resen; tos faria una aposta: cuans auran resat per les víctimes, cuans per los asesinos, penseu y contesteu. Segur que tots au asertat.
Venien; encara venen, desesperats, en greñes, mich despullats, portan dintre lo fret del viache, de la fam, del aigüa que los ha bañat, a la que han tirat a los que sen han anat quedan pel camí; los ham resibit al nostre país, bé, masa bé; venien sense res y los u ham donat tot; roba, minchá, dinés, medisines; achudes de totes les clases; coses qu’els fan falta a mols d’els nostres veins; coses que no ne ñan pa la nostra chen.
T’os au donat cuenta de que tots als que han detingut estos tems atrás, estaen parats, no trevallaben, sol vivien de la asistencia sosial quels donae lo gobiarn, sigue de la autonomía que sigue; los paguem la casa aon viuen; per no trevallá; per cada fill que tenen, sol fan que criá, dintre de poc ya ne serán mes que natres; hasta la tarjeta del metro o del autobús; tot gratis; y lo mes gort, seguisen cobrán mentres están a la presó.
Algúns; está demostrat, se permitisen lo lujo de viure al seu país, vivín de les achudes españoles, los u ingresen a la cartilla, sense cap de justificasió, y ells a traureu allí. Viuen com a rics, sense fé res, perque lo que los paguem aquí es mol mes que lo chornal que cobrarien allí, si trevallaren. Uns vagos, aprofitats de la nostra inosensia.
T’os au donat cuenta de la forma que te miren al crusat en ells. Ah! y se coneisen tots los drets, sol teniu que escoltals cuan isen a la tele y la forma que tenen de parlá, en quina arrogansia, quin orgull. Son superiors a natres, se creuen superiors a natres.
Y damún a mols los am donat hasta la nasionalidat; ya poden hasta votá; pronte, com ne serán mols, elegirán als seus diputats. Prepareutos, a lo que au de arrivá a veure.
Pareu cuenta, cuan se crusen en una dona de les nostres, si porte faldetes o pantalons, me es igual; mireulos als ulls, veureu despresio, esclavitut; y si mireu mes al fondo, veureu lujuria. Enrecordeuton d’els ataques sexuals a les dones a Europa, per mes que los gobiarns les asquen tapat; y resienmen a España. Y encara va ñaure españols que los disculpen, u justifiquen perque la chica portabe una minifalda y aisó, según ells, ere una provocasió. Aon está la llibertat a este país si cada un, cada una, no se pot vestí com millo li paresque. U habiem conseguit y ells mos u volen fe piarde.
Alguns de natres sol veem drets pa ells; que ña que entendrels; disá que a tots los puestos parlon lo seu idioma; donanlis terreno pa fes templos; com si ells foren correspondens. Com que no ham vist com ensenen los templos que no son d’ells, chafan los sans, les creus, les lápides d’els fosás. Ni als morts los tenen respiate.
Tots ham vist los comentaris, no sé si son verdadés, de chen de Australia, Rusia, Fransa; posán a cada u, al seu puesto y ham  tengut envecheta de que asó no pasó aquí. Que no volen minchá gorrino a les escoles, que se porton lo seu minchá. Pero no; aquí ña barrios que ya son d’ells, que es perillós pasá  per allí, que, casi ni la polisia se atrevis a entrá. Que allí manen ells. Que mos volen posá les seues costums, enrecordeuton de les piscines.
Me direu que no tots son iguals; pos casi tots, perque cuan pasen coses com estes, no presumirán, pero callen y per dintre se alegren, es un triunfo pa ells. No se integren a les nostres costums, no se volen fé com natres; volen que natres mos fem com ells. Pa les festes del Pilá, hay vist hasta chinos menuts en lo cacherulo, los sentae com a un san, unes pistoles, pero allí estaen ells. A estos res, de res.
Penseu; a España ña cuatre millons de estranchés trevallán y cuatre millons de españols parats. Que no tots son iguals, que algúns se han integrat y trevallen. Pos no tots y de estos menos. Seguiu pensan.
Serie tan fasil que tots los que no trevallen, los que no han trevallat may, que han fet maleses, encara que tinguen la nasionalidat española, pues s’els retire, y fora, al carré, al seu país. A ver quina es la primera nasio que u fa.
Pa acabá, me venen al pensamen los plos de eise juguete de un chiquet de tres añs, que ya n’ol podrá estrená, li u acavaben de comprá a les Rambles y lo pobret sen va aná en la ilusió als ullets. Despues, al llimpia los carres, lo camión de la basura, va replegá lo juguete, aplastat pero una roda de furgoneta y lo va tirá al camión, tamé lo juguete estae desfet,  com lo chiquet, lo seu amo. Ya están los dos chuns; al atre costat.
La cridada de una mare de Alemania, que may tindrá contestasió,  volie parlá en la seua filla, que estae pasán uns dies a España; la chica volie coneisé lo país del sol y aquí se ha trovat en una gran sombra, una sombra eterna.
Eisa flo, que un home estae comprán pa la seua dona y al chirás ya no la va trová dreta, estae llarga an tiarra, tirada; la flo ere blanca y cuan va caure an tiarra se va torná rocha, en la sang que regae les Rambles.
Eise llibre, nau, acabat de comprá, que se ha  quedat esgarrat, an tiarra, al mich del carré, sense amo; perque los ulls que lo anaben a llechí en tanta ilusió, ya están tancats, pa sempre, sense llum.
Tota eisa chen que pasechabe, felis y contenta, una tarde mes, o lo prime camí; disfrután del ambien de Barselona, y ara lo recuerdo de una furgoneta corren mol, lo recuerdo de la mort blanca, dels crits, del doló, de los plos per los que sen an anat; los ha cambiat la vida, los ha furtat la alegría pa sempre, les Rambles ya no serán les mateises, aquell nom tan majo de les Rambles de les flos, dels muisons, dels llibres, se ha convertit en les Rambles de la mort.
Y los demés que u ham viscut, desde llun, en pena, en tristesa; que, per un día, ham olvidat los nostres problemas, pa sufrí los d’ells; mos quede un gust, milló dit un disgust de impotensia, de RABIA, per no sabé cóm y perqué ha pogut pasá aisó, cóm se pot arreglá, si es que se pot arreglá.
U sentisco, avui no puc perdoná, demá no u sé; avui l’únic que tinc es RABIA, molta RABIA. No puc ni plorá; ña masa chen p’el mon que avui ploren p’els seus ferits, p’els seus morts; per les seues ilusions atropellades, ferides, mortes a un paseo que ere presios: Les Rambles. Estos dies tenen una oló rara, com a gasolina.
Perdoneu al agüelo, pero lo rade sentimen que li quede avui es una pregunta que ell se fá ara y que, a lo pichó, tos tindreu que fé no tardan mol: O ELLS, O NATRES.
R.I.P. (Requiescat in pace). Que descanson en pau allí, ya que no la han tingut aquí.”

Les olives 4, Los torts 3

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-4-los-torts-3.html

Les olives 4, Los torts 3

-Agüelo, alguns del veins me diuen que erem mol cruels en los torts.
+Mira, menut, esplicals que no ñabie atre remei, eren ells o natres.
-Home, los puc contá lo que va fe vusté cuan ere menut.
+No se te poden contá les coses, no saps guardá cap de secret.
-No es cap de deshonra, disom qu’els u conta:
“Cuan lo “Sebeta” ere menut, un día venie pel carré del mich y va veure que una algarsa (picaraza) habie tret  lo niu de uns vileros, pardals (gorriones) de un forat de la paret y que portave un muisonet al pic; li va tirá un cantal (pedra) y l’algarsa sen va aná volan en lo muisonet, que encara se movie, al pic, y se va detindre al tellat de enfront.
Lo niu estabe desfet, segur que los pares lo aburririen, y los tres muisonets que quedaben y que ya estaben de fora, pronte s’els mincharie l’algarsa o lo primé gat que passare per allí. Aisí que los va agarrá en la part del niu, agón estaben, y s’els va emportá a casa.
Al grané, ñabie un caisó que tenie una tiala de aram (alambre) per una part y una porta que se podie tancá. Per tots los atres cantons tenie fusta. Va ficá lo niu en los tres menudets dintre y los va tapa en un tros de tella y un drap damún.
No sabíe que donals de minchá, perque cuan se arrimabe, los tres al matéis tems, eisecaben lo cap y aubrien la boca, se notae que tenien fam, pero estaen be, ell los chulae y ells contestaben, piulán. Va agarrá una armela, es lo que tenie mes prop, la va chafá, la va remullá en aigua y li va llevá la pell, después va ficá una lateta de sardines, vuida y llimpia, en un poc de aigua y va escomensá a mastegá l’armela, fen una pasteta. Cuan ya ere casi sopa, va pillá una fulla de olivera y agarrán la pasteta de l’armela de mol poquetet, en mol poquetet, va escomensá a donali a cada muisonet, un poquet a tú, un poquet al atre, y al atre, ara un poquetet de aigua a cada un, y atre camí armela, y aisí, hasta que los animalets van fe les seues faenes, que los u va llimpia en un palillo, y se van quedá tranquils, fartets, los tres chuns, acachats, donanse caló.  Los va tapá en la tella y lo drap. Va tancá lo caisó en la hebilla. Y los va disá sols, hasta demá de matí.
Cuan se va despertá, se va eisecá a tota velosidat, eise dia no va fé perea, y sen va aná corren adal, a ver si se habien mort. Pero, alifara, cuan va llevá lo drap y la tella, al sentíl y veure la llum, tres cabets se van eisecá, al matéis tems, del niu, piulán, y en les boquetes ubiartes. Un atra armela y la mateisa faena que la nit de avans. Abais l’agüela venga cridá, “Luiset farás tart a la escola, venga baisa, tens les sopes al plat, que qué fas ai dal?”.
Cuan va veure farts als tres menudets, los va torná a tapá, y va tancá la porta del caisó y sen va aná a escola tot ilusionat, “mira que si consiguera que visqueren”.
Aquell día se va emporta un bon estiró de orelles y una palmetada a la ma en la regleta de fusta del siñó maestre, se notabe que lo seu cap estae a un atre puesto, en ve de pensá en los llibres.
No tos vull aburrí, armela va, armela ve, los muisonets van aná creisen y ya li contestaben cuan ell chulae; apenes escomensabe a ubrí la porta y lo sentien chulá, ya estaben los tres piulán.
Y va arrivá un día que cuan va aná a mirá lo niu, non va trová a cap, mich emplumats, estaen caminan p’el caisó. Y pronte van escomensá a volá. Tancae la porta del grané pa que no puchare la “Blanqueta” (la gata) y los soltabe, ells, ya minchaben sols, la armela mastegada  e inclus algún troset de pá. Volaen per tot lo grané hasta que el los chulae y enseguida acudien, se li posaen a les mans, li minchaben de la boca. Los ficae dintre del caisó y allí estaen tot lo tems, hasta que los tornae a soltá. Ñabie un parotet y dos femelletes
Tota la familia u sabie y se faen creus, cóm un crio tan menut habie pogut cria y domesticá a tres vileros.
Un día, lo Rubio, va portá a casa a un amic y li va voldre enseñá los muisonets, cóm volaen y cóm tornaen al caisó, pero se va disá la porta del grané ubiarta y la gata va puchá en ells. Cuan va soltá als muisonets, lo primé que va eisí, una femelleta, la mes cariñosa, zas, a la boca de la gata y ésta corrén capa la entrá a minchasela.
Los atres no habien tingut tems de eisí y se van salvá. Cuan va vindre lo Luiset y li van contá lo que habie pasat, lo crio se va posá a plorá, tot desconsolat, y, tot cabrechat, se va enfadá en son tio, pero este li va dí: “si te sentisco una paraula més, agarro los atres dos muisons y los u dono tamé a la gata”. Ere mol dur lo Rubio, ere mol dura la vida del sagal, pero mes dura habie segut la vida, bueno la mort, del tersé muisó.
Los atres dos van seguí vivin, hasta que Luiset, se va tindre que aná al seminarí. Los u va portá a un amic pa que los cuidare. Pero éste no tenie tems o ganes de cuidals, los va posá al balcó, dintre de una gavia (jaula) y los va disá la porta ubiarta. Los va voldre doná la llibertat y segúr que los va doná la mort. Estaen acostumbrats a tindre lo minchá dintre de la caisa, no a buscasel pel carré. Estaen acostumbrats a les persones, segur que se moririen de fam o en la boca de cualquier atre gat.”
Estaen acostumbrats a viure a una gavia, que pa ells ere d’or, y ya no sabien viure en llibertat, pos la seua llibertat estae dintre de un caisó.
Qui u vullgue entendreu que u entengue, penso que la charrada te la segua llisó, o per lo menos yo la u vech.
Después de tot lo Agüelo no ere tan cruel, ni tan ruin. Ni los demés veins de l’Aldea tampoc. Viviem en los animals, grasies a ells y tamé ells tenien una vida dura, y algúns, com les persones, vivien perque se minchaven a uns atres mes menuts. Ere la ley de la selva, dic de l’Aldea. Y tots la considerabem bona, no quedabe mes remei. Y grasies a ella van creise y seguí vivin, y ara, algúns, estem aquí, contautos estes “aventures”.
La vida, sí que ere dura, pero ñabíe que seguí vivín, per damún de tot.

Seguirá.....
Nota: Foto baisada de Internet.

Los Enterats (Peritos) 2.


Los Enterats (Peritos) 2.

No perdam lo tems, anem a seguí.
Vach a complicá un poc lo asunto, ara que desgrassiadamen está al día la violensia “machista”, mos imaginem que la morta es una dona y que lo home li ha pegat trenta puñalades y que lo han pillat ple de sang y en lo cuchillo a la má.
Podeu pensá: “poca defensa ña”. Pos ara es cuan poden entrá en lo cas los “peritos”, los enterats.
Los “peritos” son persones espesialisades en algún trevall, que tenen esperiansia en eise trevall y que poden dona testimoni de un cas, una opinió y según la preparasió que tinguen, la fama que tinguen, eisa opinió, valdrá més o menos y sobre tot al momén de presentala daván de un churat, en lo momén de un chuisi.
Claro depenén de quí los contrato, defendrán lo negre o lo blanc, según convingue. Y sempre de un mateis cas. Y a lo pichó en los dos postures tenen raó.
Ya está prau complicat o u voleu un poquet més.
Lo asesino ere lo jefe de una clínica y dies avans li habíe enviat a la dona una carta dienli “que si no tornáe en ell, que se preparare”. A causa de la separasió, encara que ya bebíe avans, habíe escomensat a beure més. Lo genio y malhumor que se li posáe cuan tornáe a casa borracho, habíe segut una de les causes de la separasió.
Lo forense, com “perito” ofisial, al fe la autopsia, va dí que habíe ñagut ensañamén, trenta puñalades eren masa.
Al sé lo jefe de la clínica, van buscá lo milló psiquiatra del cuadro de dotos y éste va dí que NO se podíe considerá ensañamén perque lo “asesino” patie una “celopatía” y al veure que la seua dona arriváe tart a casa li va entrá un ataque de sials y se va arrencá a apuñalá, sense sabé lo que fáe, o sigue que no ere responsable.
Los psicólogos del chusgat van sertifica que de la manera que habíe esperat a la seua dona, la forma de agarrala y lo tindre lo cuchillo preparat, donáe a entendre que ere sabedó de lo que estáe fen.
Aisí mateis, de la mateisa clínica van buscá al milló psicólogo que va fe un sertificat dien que a causa del licor que habíe begut, mentres esperáe que arrivare la seua dona, estáe borracho y NO sabíe lo que fae, o sigue no ere culpable.
La polisía, peritos del chusgat, habíe fet un “peritache” dien que la carta de amenasa la habíe escrit ell, o sigue que ñabíe premeditasió y entonses la mort ere un asesinato.
La familia va busca un “perito caligráfic” (que entén de escritura) que apoyanse en lletres tancades y ubiartes, en ejes, inclinasions, morfología y demés, aseguráe que lo seu defengut NO había escrit aquell papé, o sigue que no ñabíe premeditasió.
Al remat lo fiscal y lo abogat de la familia de la morta mantenién que ere responsable de un asesinat, mentres que lo abogat de la defensa y los peritos (enterats) que habíe presentat, dieben y churáen que, com a mol, podien di que ere una mort preterintensional (sense ánimo de matá) o inclus que en lo momén de feu no ere responsable dels seus actos o sigue que lo declararen inosén.
Au vist una cosa que tots veiem clara, la han anat complicán y los peritos ya mos han sembrat la duda.
Inclus cap la posibilidat que lo ASESINO, per tindre mol podé, mols dinés, molta influansia y sobre tot uns bons PERITOS, conseguisque eisí lliure o casi, per mich de feli veure al churat sol lo que a la defensa li interese, cuan natres ham vist que es responsable y mol culpable. Pero mos han cambiat lo coló, mos han engañat y daván de la chen fan quedá que tot ha segut una manipulasió de la Polisía que al “pobre” les sircunstansies li habíen posat a un carreró sense eisida o en una sola: tindre que matá a la dona, no li va quedá mes remei. “Pobre home”.
Tots vach a disá en la duda, perque es un cas inventat, may sabrem si lo churat va condená al sospechos o lo va declará inosén.
La que ya no tornarie seríe la morta, ella ya habíe pasat al atre costat, sense haber comprat cap de billet pa fe lo viache y la vida seguíe.
Un amic meu, polisía, cuan lo van envía al carré per cumplí 56 añs, se va fe perito caligráfic, pa pode seguí trevallán. Inosén, pensáe que al tindre la fama de polisía, tots lo consideraríen honrat y lo contratarien. Pos presisamén eisa fama va sé la que va fe que nol contrataren. No interesáen persones honráes, sino que foren manejables, que anaren en la direcsió que li interesare al abogat.
¿Qué li va pasa?. Que avans de contratal, li encarregáen que li pegare una ullada al escrit sospechos y si ell pensáe que lo habíe escrit lo sospechos ya nol contratáen, lo que volíen ere algú que diguere que aisó no u habíe pogut escriure lo sospechos y u asegurare daván de un churat.
Entonses, los “peritos” tenien que tría entre se honrats o podé minchá. Y la fam a camins te molta forsa. Acabáen per fe lo seu trevall pero mirán sol lo “negre” o lo “blanc”, según conveníe, en cada momén. Y u ham dit més amún, a totes les coses, ña detalls blancs y negres, depén del coló del espill en que vullgues mirá, u voras de un coló o de un atre.

Seguirá ...
los-enterats-peritos-y-3

Los Enterats (Peritos) 1.

Lo agüelo vol disá de trevallá aquí un tems. Te uns atres proyactes, tamé relasionats en esta paret y no arribe a les dos coses. Está vellet lo pobre. Los atres escritos y escritores tos acompañarán.
Asó no vol dí que algún día los agüelos del atre costat se poson pesats y tos solta alguna charrada.
Aquí tos poso una que hay preparat estos rades díes, es un poc antigua, es del añ pasat, pero espero que tos agrado igual.
A ver si la enteneu, es un poc complicada:

Les aventures del agüelo “Sebeta”:

Los Enterats (Peritos) 1.

Un camí més lo agüelo se ha despertat mol pronte y no pot dormí. Se te que eisecá y ficas a calsigá tecles. Lo cap no li dise tartí, cuan li ve una idea, cuan los agüelos li parlen, los te que fe cas enseguida, no sigue cosa que se enfadon y dison de contali cosetes, “aventures”.
La idea me va vindre lo día de la entrega del premio, allí están sentín parlá a la chen, de pronte la inspirasió (los agüelos) me va dí: “tens que aclarí aisó y pots intentá feu, com sempre.”
Y aquí estic, a la tarea. Vull enrecordautos, com sempre, que lo agüelo es amic de esplicá les coses contán “aventures” de les seues, paráboles diebe lo Nostre Siñó.
“Nem a la faena”, dirie Luiset, “Que se enrolle masa”.
Ya sabeu que lo “Sebeta” ha segut més de trenta y sinc añs un Inspectó de Polisía, destinat casi sempre a la Brigada Criminal y, dins de ella, mols añs, (25 añs), al Grupo de Homicidios.
Ham de afechí que les coses no sempre son negres o blanques, ña camins que son grises y uns atres negres y blanques al mateis tems, me vach a esplica, a ver si u se fe.
Daván de cualquiera dels asuntos que investigáem, casi sempre, se posáen dos persones, contraries la una al atra, contradictories, una a un costat y la atra al atre, y presidín lo Siñó Chues, pero elles  enfrontades. Eren la acusasió y la defensa.
La acusasió la portáe lo Fiscal; a camins ademés, la familia del mort contratáe a un abogat que fare lo mateis papé, entonses eren dos los acusadós: lo fiscal y lo abogat de la familia, si lo asunto ere grave o si la familia podíe en dines, o esperáe guañá lo chuisi, solíen buscá un abogat de fama. Los dos se encarregáen de buscá totes les coses que pugueren aná contra lo detengut, totes les probes que li pugueren incriminá.
La defensa la solíe portá un atre abogat, si lo cas ere gran o sigue mol grave, buscáen a un abogat de prestigio; esta persona se encarregáe de busca tot lo que puguere defendre al detengut, intentáe demostrá que ere inosén, que no se podíe acusal de aquell fet o que la cosa no ere tan grave com la Polisía y la acusasió volien fe “pareise”.
¿Tos doneu cuenta, verdat?. Daván de un mateis fet, en les mateises sircunstansies, uns buscáen un coló y los atres, lo contrari. Ere lo mateis, una persona había matat a un atra, aisó no cambiáe; pero la acusasió buscáe tot lo que ere negre y la defensa tot lo que ere blanc. Posíblemen lo cas tinguere sircunstansies dels dos colós, blanques y negres y segur que tamé ne ñabíe de grises, que según cóm se miraren, según cóm se esplicaren se podíen convertí en blanques o en negres.
Aisina es la vida, ya u diu un refrán castellá: “nada es verdad, nada es mentira, todo depende del color del cristal con que se mira”.
Tos vach a posá un atre ejemplo, lo més gran que se pot posá: la existansia de Deu. Si parleu en un teólogo, que sigue amic vostre, pa que tos conto la verdat; tos donará probes de que Deu existis y al momén, sense eisecás de la mateisa cadira, tos donará probes de que no es verdat, que Deu no pot existí.
Baisán a la tiarra, si parleu en un retó tos dirá, per activa y per pasiva, que Jesús va existí y que ere Deu. Si parleu en un agnostic tos esplicará, tamé per pasiva y per activa, que posíblemen Jesús existire, pero que no ere Deu, sino un home normal, o a lo milló un poc espesial com ne ha ñagut mols atres, pero de Deu, res. Y menos desde que Nasional Geographic va trová la “tumba de Jesús”.
Ara, si mos posem en la pell de un abogat de fama de la siudat a on ha pasat lo crimen, pot se que lo contrato la familia del mort o la del sospechos de haberlo matat. Según quí lo contrato defendrá, de un mateis cas, a un o a un atre. Buscará lo blanc o lo negre del cas; del mateis cas; y defendrá una cosa o la atra, la contraria, según quí lo contrato, quí li pago.
Entonses, ¿ña sol una verdat?. De una cosa que ya ha pasat, que es pasat, que ya no se pot cambiá, ¿podem tindre dos verdats de un sol cas y al mateis tems?. O ¿es verdat que depén del coló del espill en que se miro?.
Asó es masa complicat, o que lo agüelo u fa masá complicat, ¿a on voldrá arrivá? No u se, pero demá encara u complicará més, perque la charrada no acabe avui, seguirá demá.

Seguirá ...
enterats-peritos-2


La finestra.

La finestra.

Un amic me ha enviat una aventura que m’agradat mol. La vach a traduí y t’os la contaré, a ver si t’os paréis com a mi.

Un amic me ha enviat una aventura que m’agradat mol. La vach a tradui y t’os la contaré, a ver si t’os paréis com a mi.


Jesús estae mol malal y lo van ficá a un hospital. Li va tocá a una habitasió de dos llits. A ell lo de la vora de la porta, perque lo del costat de la finestra ya estae ocupat, per un atre home, recién operat, en un gotero.
Van pasá la nit; los dos estaen prau fuleros. Al arribá lo matí, l’home operat, dispués de disdichuná y de quels rentaren, se va asomá per la finestra.
Y mentres miráe, li va preguntá a Jesús:
-¿Qué tal está?
Ell li va contestá:
-Mal, me fá mal tot lo cos. Li ting envecha a vusté, que té ganes de mirá per la finestra.
L’operat li va di:
-Es que, encara que yo estiga mal, done goch mirá per la finestra.
Intrigat, lo que acabae de arriba, li va di:
-¿Que qué se veu?
-Miro vech un parque, en un estanque, ña albres, carrés, rosals, chen, chiquets, gosos, …
-Quína sot té de podé está a eise costat, ya me fá menos mal lo cos.
Desde aquel día, tots los matíns l’home mirae y li contae lo que veíe:
-Avui, a un banc, ña una parella de novios; ell ha arrencat una flo de un rosal y li u ha donat a ella. Ella li u ha agrait en un beset. Ara están los dos mol chuntets, se agarren de les mans.
Al atre día estae plovén, pero ell seguíe veen coses majes:
-L’aigua ha llimpiat les fulles dels albres, los roses, los chardíns, tots pareisen més ufanos; hasta los carrés bañats pareisen més amples.
Jesús tancae los ulls y se imaginae tot lo que l’atre li anae contán, hasta pareisie que se millorare de sentil parlá; per de nit dormíe mol depresa pa que pronte arribare lo día y podé sentí les coses que li contae lo seu compañ. Que li parlare del mon. Aón la chen estae be, sense enfermedats, lliure, no tancada com ells.
-Avui me fan grasia los patos del estanque; tenen tanta fam que, en cuan veuen que algú se arrime al estanque, van corrén cap allí, per si los tire algún troset de pa.
Ell teníe ganes de posás milló pa un día podé arrimás en l’atre a la finestra y podé mirá y disfrutá de aquell parque.
Eise día al home operat, li va costá un poc més eisecás, pero al remat, tamé va arribá la seua charrada:
-Un chiquet menut corre en lo seu triciclo, sa mare lo va acompañán pa que no caigue; cóm cuiden les mares als seus fills.
Al atre día, l’home de la finestra tardae en eisecás, va entrá la enfermera y resulte que lo va trobá mort, per de nit sen había anat al atre costat.
Jesús u va sentí mol, com dingú li contae coses del carré, hasta pareisie que se trobare pichó.
Cuan l’atre llit va quedá llimpio y arreglat li va demaná a la enfermera:
-¿Me podríe cambiá lo llit de puesto? Aisí podría está a la vora de la finestra, tindría més llum.
Enseguida lo van cambiá. En cuan se va quedá sol. Se va incorporá un poc y va mirá per la finestra: allí no ñabíe cap de parque, sol ñabíe una paret de tobots a uns tres metros. Cuan va vindre la enfermera, se va queisá:
-Lo meu compáñ me diebe que ahí ñabíe un parque, pero yo acabo de mirá y no ña ni parque, ni estanque, ni patos, ni albres, ni roses, ni novios, ni chen; NO RES, sol una paret, despullá, de tobots.
Y ella li va contestá:
-Ahí ña, lo que cada u vol veure; lo seu compáñ sabíe que se anae a morí y li volíe alegrá los díes a vusté; los seus ulls no podíen veure res; ERE SIEGO.

sembra

L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part primera:

Un día cualquiere del estiu, l’agüelo “Sebeta”, entonces un sagal de once añs, anabe caminan al campo agon teníen los melóns pa mira si ya estaben madurs y no s’els habíen minchat los jabalíns. Li agrade corre pels camíns, disfrután de la seua vida. Cuan ya estabe arriban, veu a un “put-put”, que va volán de poquet en poquet, en eixe movimén característic d’ell, en la seua cansó put put, put put.
Lo “Sebeta”, que mai ha tingut un muixó de eixos, li tente la curiosidat y mes, veen los vols curts que fa, com si estare provocan-li “no m’agarres”. S’en va detrás d’ell, disimulan, de pi en pi, pero sense perdel (piardel) de vista.
L’animalet, volán, ha passat per detrás de un pi gort (gros) y no ha eixit p’el atre costat. Lo crio se quede estrañat, ¿Qué ha passat? ha desaparegut, l’hay perdut, agon s’ha ficat?.
Tot desanimat, li done la volta al pi, pa torna al camí y sorpresa, al tronc del pi, prau alt, ña un forat, mol redonet y dintre se senten piulá muixonets.
Ya te ting, pensé lo menut, y agarranse a la escorsa (corteza del pino con salientes si el árbol es grande o viejo), va puchán, poquet a poquet, un camí está a pun de caure, sense fe ruido, hasta arribá al forat. Tot dispost, se agarre be en los peus (piaus), los chinolls, y en la má isquiarra, y clave la dreta dintre del forat, de momén no trove res, pero enseguida sentís una escachida de un líquit calen a la ma, la trau enseguida y …..
¡¡¡MERDA!!! (miarda). No, no es una expresió grossera del menut, que no es mal parlat. Es que mire la seua ma y la té plena de merda que li chorre p’el bras.
Com pot, tot avergoñit baixe del tronc y s’en va cap al campo, a rentás a la basseta que ña allí,  en una llissó mes, aprenguda. “No se deu molesta als “pu-put”. Abáns de marchá, mire per amún y veu al muixó asomán lo cabet pel forat, com si se li estare enfotén.

-Los put-put se defenen del seus enemics, posanse de cul y soltán chorros de les seues defecassións.

Y en les orelles caches, l’agüelo “Sebeta” en menut, arriba a la finca de la familia.
Després de la sega y de acarrechá les garbes a les eres, los camps se quedaben sols, com un secarral, agotats per la caló, agostats, tristos per un costat, pero conténs per l’atre, perque lo seu esfors habíe ajudat al amo a eixí a dabán, un añs mes. La cullida habíe segut bona.

Pels bancals sol se veie, de cuan en cuan, alguna perdiu en les segües perdiganetes, pasturán les espigues que habíen quedat per en tiarra, los ajudaben uns atres muixonets, los pocs que anaben quedan (cogullades, pinsanets, cardelines). Y p’acabá la llimpiesa los bestiás en les ovelles y cabres, los gossos y los pastós passechaben per allí. No faltabe, algún cachap que atre, pa fels compañía.
Allá, a lo llun, se sentís canta a un perdigacho, escolteulo un poquet, li diu a la perdiu que la espere al atra primavera.
Un esfardacho prenén lo sol, damún de una roca, en lo cap tan eixecat que casi tocabe lo sel, s’enriebe de tot lo món.
En un bancal, p’el que passabe un regall, cuan plovíe,  acababen de madurá los melóns de carn y los de aigua. Algún pressegué tardá teníe uns pocs de préssecs, que pareissíen flos grogues entre la poca fulla que’ls quedabe. Lo servé teníe les sérves áspres, per si an algú li apetíen. Servera (Cervera en catalá).

Los seps de la brema, en les soques arrugades de tans añs, animaben als raíms a aprofitá lo sol, pa umplís de sucre, mentres les avespes y les abelles s’enduien la pulpa dels grans als seus panals p’alimentá als seus fills.

Los rostolls (rastrojos) se anaben blanquechán, perdén la poca forsa que ya no quedabe a les segües arrails (arrels) mortes, esperan que la tiarra (terra) los donare lo descans que se habíen guañat, naissén, creissén y granán, fae uns mesos.

No vull fem massa pesat, o sigue que……..continuará.

L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part segunda

Lo llauradó (qué paraula mes santa, mes completa), no teníe tems que piarde, no habíe acabat una faena y ya ne teníe tres mes per fe.
En aquells tems, possiblemén grássies als bestiás, los montes estaben mes llimpios y se podíe fe foc al campo.

Entonses, alguns cremaben los rostolls, y la sendra, (siandra, ceniza) servíe p’abono del añ siguién.

Uns atres llauraben los rostolls en uns aladres que faen uns solcs (surcos) mes fondos y així enterraben la palla, que, cuan plovíe, se pudríe dintre de la tiarra y fae lo mateix papé que si l’hagueren cremat.

A camíns la tiarra s’abonabe en lo fem de les gallines, los conills, los gorrinos y lo de les mateixes bésties de cárrega. Se tirabe pels bancals y un poc després se llaurabe.

Ademés los sindicats portaben un abono, que compraben tots los llauradós y que se li diebe “Nitrato de Chile”, que según dieben alguns se recullíe a unes isles, de aquel país, que estaben plenes de gaviotes y atres muixóns similás, que diariamén dixaben les seues cagades (perdó per la paraula) y així se fae l’abono y se li diebe lo guano, que se esteníe per la tiarra com si fore fem.

Uns atres camíns se faen “femerassos”. U explico, se faen muns en les rames de la esporga dels arbres (oliveres, armelés, frutals, sarméns e inclús del pins de les bores del camp), si acás tamé se posaben alguns troncs menuts, després se tapaben completamén en tiarra. Sol se dixae una finestreta prop d’entiarra pa pode prende foc y un foraet (agujerito) a dal com chumenera. Se enseníe lo foc y cuan preníe se dixabe hores y hores consuminse. Als dies se aubríe la montañeta y allí eixíe carbó (de les branques mes gordes que no se habíen cremat del tot y siandra (sendra). Lo carbó s’el enduien com lleña pa casa y la siandra se esteníe per entiarra com abono.

A ver si la memoria no me falle massa (y si no ajudaume Jesús, Pedro…y demés) pa llaurá se empleabe lo aladre, que teníe la part de la rella y el camatimó que ere com un tronc, no masa gort y llarc, que uníe la rella en la collera  (una sola bestia) o en lo yugo (parella de animals).

La primera llaurada se fae fonda, pa que a la tiarra li donare l’aire (se oxigenare). Si se faen terrosos (terrones gordos de tierra) se chafaen en una espéssie de masses, chafaterróns de fusta que se podíen usá pel dos costats, així li podies pega al aná y al torná del moimén del bras.

La rella estabe junida a una plancha doblada de fiarro que se uníe a la esteva, que se podíe girá y aissina llauraben al aná y al torna del solc. La esteva ere com un agarradó, al que se lligaben les riendes del o dels animals, pa podé dirigilos, uns atres camíns lo llauradó portabe les riendes al seu cap, mentres en les mans apretabe la esteva cap a baix, pa fe mes solc.

Si se treballabe en un sol animal, se li solíe fica al cabestre unes ulleres, pa que anare recto.

Alguns tiraben lo fem després de llaurá, així la tiarra se alimentabe dels componéns y lo sembrat creixíe mes fort y en mes llaó.
Los que podíen, al tems li donaben un altra voltereta a la tiarra, aunque puc está equivovat, crec que a esta segunda volta li dieben “mantorná”.
Uns atres, si podíen, passaben la “grada” (eren sinc o sis relles menudes com si foren puntes de fleches) que ocupaben mes terreno, pos l’aparell ere mes ample, pero faen menos fondo.

Ere normal que los homens, encá qu’estaren enfadats p’el tems que fae o perque plovíe poc, cuan llauraben, en tota la esperansa del mon, anaren cantan en una orassió al deu del aigua, com faen los indios a Manitú.

Al atre costat de la vall, lo tío Raymundo está fen la mateisa faena y, entre cada arre torda, wesque o pasallá, se sentís la seua veu modulada y allí se va sentín:  “Por qué vienen tan contentos los labradores, que, cuando vienen del campo, vienen cantando……..”

Si Deu vol y los administrados tamé…….continuará.

///

Pedro J. Bel Caldú:

Molt bé Luis. Com me demanes ajuda te complemento en los noms que jo m'en recordo. La fondaria del solc se dieve "guaret". Si lo solc no anave prou recte se dixaven "borregues" i aixó ere mol mal vist pels llauradós pulits. Llaurar en un animal sense parella ere "a polligana". Lo "yugo" a Fórnols ere el "jou" i la collera de llaurar ere lo "feltre". Lo que tú dius "femerassos", a Fórnols eren formiguers i llimpiar les vores dels bancals, per a fer llenya, ere "arrebassar". Los terrossos tamé se chafaven ataulant en la "escaleta d'ataular" carregada de pedres. La primera llaurada ere "rompre" i la segunda, com dius molt bé ere "mantornar".

//

Mol be Luis. Lo camatimó ere pa llaurá en una parella d'animals.
La Platera, aisí li díen a la nostra mula, llaurae en polligana com be diu mon cosí. La volíem mol, y cuan van comprá un tractor, se va quedá a casa hasta que va morí. Lo tío Quico veníe com sempre a cuidala y se l'amportae de cuan en cuan a fela treballá. Mol bona persona lo tío Quico, ell y la Platera faen una gran parella.

(Platero y yo)

Platero y yo, albarda, menorquina


///

Estimats amics del agüelo "Sebeta", avui y espero que mols camíns mes, Los cusins Pedro y Jesús, que tenen molta mes cultura agrícola que yo y per lo que se veu molta mes memoria, m'han ajudat a completá la megua charrada de ahir "La sembra, segunda part" y com alguns m'han dit que se u copien pa guardau com un recuerdo, hay corregit la charrada y to la poso atre camí.
Algunes coses venen en la charrada de avui que es la part tersera de la sembra, (continúe lo mateix tema) y, deu medián, lo ficaré esta nit.
Grássies per la vostra atensió y passiánsia.


L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part segunda corregida.

Lo llauradó (qué paraula mes sagrada, mes completa), no teníe tems que piarde, no habíe acabat una faena y ya ne teníe tres mes per fe.
En aquells tems, possiblemén grássies als bestiás, los montes estaben mes llimpios y se podíe fe foc al campo.
Entonses, alguns cremaben los rostolls, y la sendra, (siandra, ceniza) servíe p’abono del añ siguién.
Uns atres llauraben los rostolls en uns aladres que faen uns solcs (surcos) mes fondos y així enterraben la palla, que, cuan plovíe, se pudríe dintre de la tiarra y fae lo mateix papé que si l’hagueren cremat.
La fondaria (hondura) del solc se dieve guaret. (Has fet mol o poc guaret).
A camíns la tiarra s’abonabe en lo fem de les gallines, los conills, los gorrinos y lo de les mateixes bésties de cárrega. Se tirabe pels bancals y un poc després se llaurabe.
Ademés los sindicats portaben un abono, que compraben tots los llauradós y que se li diebe “Nitrato de Chile”, que según dieben alguns se recullíe a unes isles, de aquel país, que estaben plenes de gaviotes y atres muixóns similás, que diariamén dixaben les seues cagades (perdó per la paraula) y així se fae l’abono y se li diebe lo guano, que se esteníe per la tiarra com si fore fem.
Uns atres camíns se faen “formigues”. U explico, se faen muns en les rames de la esporga dels arbres (oliveres, armelés, frutals, sarméns e inclús del pins de les bores del camp), si acás tamé se posaben alguns troncs menuts, després se tapaben completamén en tiarra. Sol se dixae una finestreta prop d’entiarra pa pode prende foc y un foraet (agujerito) a dal com chumenera. Se enseníe lo foc y cuan preníe se dixabe hores y hores consuminse. Als dies se aubríe la montañeta y allí eixíe carbó (de les branques mes gordes que no se habíen cremat del tot y siandra (ceniza). Lo carbó s’el enduien com lleña pa casa y la siandra se esteníe per entiarra com abono.
Llimpiá les vores dels bancals (ribassos, rebassos, ribazos) d’herbes o de albres que no eren del campo y se minchaben la saó del sembrat, se diebe arrebassar (arribassá).
A ver si la memoria no me falle masa (y si no ajudaume Jesús, Pedro…y demés) pa llaurá se empleabe lo aladre, que teníe la part de la rella y el camatimó que ere com un tronc, no masa gort y llarc, que uníe la rella  en lo yugo (jou) (parella de animals).
La primera llaurada, a la que si li diebe rompre (romper), se fae fonda, pa que a la tiarra li donare l’aire (se oxigenare). Si se faen terrosos (terrones gordos de tierra) se chafaen en una espéssie de mases chafaterróns (mazos) de fusta que se podíen usa pel dos costats, així li podies pega al aná y al torná del moimén del bras. Tamé los terrosos se podíen chafá (romper) ataulán (allanando).
La rella estabe junida a una plancha doblada de fiarro que se uníe a la esteva, que se podíe girá y aissina llauraben al aná y al torna del solc. La esteva ere com una agarradó, al que se lligaben les riendes del o dels animals, pa podé dirigilos, uns atres camíns lo llauradó portabe les riendes al seu cap, mentres en les mans apretabe la esteva cap abaix, pa fe mes solc.
Si se treballabe en un sol animal, se li diebe “a polligana”,  se li solíe fica al cabestre unes ulleres, pa que anare recto. Si no anabe prou recto se diebe que “se dixaven borregues” (trossos menuts sense llaurá) y aixó ere mal vist pels llauradós presumits.
Durán l’añ lo fem dels animals de casa, perque ya no cabíe a casa, o pa que no fare oló, se anabe portan als camps, dixanlo a una explanada a la vora dels bancals, agon se anabe “cuitín” (coén, cociendo, agotándose), hasta que arribabe lo tems de usal pa llaurá o atres llabors. A estes esplanades sel diebe “femerassos”, la tiarra que ñabíe daball del fem ere mol bona pa los geranios, clavells, cales, begónies y demés.
Alguns tiraben lo fem després de llaurá, així la tiarra se alimentabe dels componéns y lo sembrat creixíe mes fort y en mes llaó.
Los que podíen, al tems li donaben un altra voltereta a la tiarra, a esta segunda volta li dieben “mantorná”.
Uns atres, si podíen, passaben la “grada” (eren sinc o sis relles menudes com si foren puntes de fleches) que ocupaben mes terreno, pos l’aparell ere mes ample, pero faen menos fondo.
Ere normal que los homens, encá qu’estaren enfadats p’el tems que fae o perque plovíe poc, cuan llauraben, en tota la esperansa del mon, anaren cantan en una orassió al deu del aigua, com faen los indios a Manitú.
Al atre costat de la vall, lo tío Raymundo está fen la mateisa faena y, entre cada arre torda, wesque o pasallá, se sentís la seua veu modulada y allí se va sentín:  “Por qué vienen tan contentos los labradores, que, cuando vienen del campo, vienen cantando……..”
Si Deu vol y los administrados tamé…….continuará.

///

Com hay dit mols camíns, a lo que conte l’agüelo, vatres podeu afechí lo que vullgau, o cambiá algo perque als vostres pobles u faen de un atra manera o perque teniu milló memoria que’l “Sebeta” que, enrecordeuton en aquells tems ere un crio de onse añs.

///


L’agüelo “Sebeta” y La sembra, y part tersera:

Ya estae lo llit fet, faen falta los llansols, estos arribaben cuan plovíe als mesos de octubre y noviembre.
Després se sembrabe la llaó, en aquells tems se fae a má, se portae lo gra en sacs al campo, se umplíen los cabassos, y se anabe estenén los grans en un movimén de mich cos pa cubrí cuan mes tros, milló.
Cuan se acababe de estendre, se passabe un aparell que ere com una escala menuda en tres o cuatre escalóns (paregut als carrechadós pero un poc mes gran). La “escaleta de ataulá” s’enganchabe en uns estirados a la collera (feltre) de la bestia y lo llauradó, puchabe damún de la escala o posaben unes pedres, pa fe més forsa en lo pes, y aissí se enterraben los grans per dos motius. Pa evitá que s’els mincharen los muixonets y los atres animals del campo. Y pa intenta que quedare tapat per la tiarra. En esta operassió si lo camp estabe sec, como ere normal, se fae una polsera (polseguera) que se veie de mol llun. Si ñabíe saó (humitat a la terra) no faen tanta.

Dixaen que la llaó dormire a la caloreta de la tierra, ben tapaeta. Y allí se fae lo milagre. De la son se passabe a la mort sense donas conta.

Mentres los llauradós cullíen les olives y se passaen los Nadals.
Y, segon (segons) diuen, després de la mort, ve la resurrecsió, los grans se aubríen per debaix y los eixíen unes arrails pa agarrás fort als solcs, pa que cap ventolera los puguere arrenca mes tart y al mateix temps pa busca alimén que’ls dixare naixe, creixe y graná.

Cuan arribaben los mesos de giné y febré, escomensaen a eixí fulletes d’entiarra, unes a la vora de les atres, en una familia numerosa y una algarabía de verdó.

Si te tirabes antiarra y mirabes a contrallum, veíes que tot lo bancal ere vert (viart), encara que, si mirabes, están dret, no se veie igual.
Si faltae l’aigua, les fulletes grochechaben y ere mala señal. Pero si plovíe lo sembrat agarrae forsa y escomensabe a tirá per amún.
Pero l’aigua caíe pa totes les plantes y jun al gra, tamé naixíen los cards y les atres plantes de la naturalesa. Entonces en unes ferramentes que se dieben escardados,(eren com una espátula clavada per la part del agarradó a un mánec (mango) com los de les graneres) se anabe caminan p’el bancal y, sense acachás, tallán les herbes ruines, que se dixaben pa que se pudriren y faren de fem p’al gra, y així se llimpiabe lo sembrat.

A la malesa, herba, com lo sembrat pero no ere sembrat, que eixíe a la vora del bancals, se li diebe fenás, se tallabe en lo fals (falce, hoz) y la soqueta (cassoleta en forma de guán, que se posae a la má contraria de la ferramenta, pa no tallat y podre replegá la gavella d’herba) y se donabe de minchá a les bésties de cárrega e inclús se duie a casa pals conills.

Y com la vida mateixa, en penes y alegríes, lo sembrat que se habíe umplit de espigues  en les plogudes de abril y mach, arribabe al mes de jun y escomensabe a ficás groc, granan y engordinse les espigues, que ufanes per la seua hermosura, se inclinaben en una forma de reveránsia y agraimén al sol que les habíe madurat.

Pero aixó, ya será un atra aventura del agüelo “Sebeta”.

Quína sort hay tingut de naise.

Quína sort hay tingut de naise. (Adaptasió de un treball de Alberto Cortez).

Quina sort hay tingut de naise:
Pa podé “chocá” de un amic, la ma,
Pa podé veure cada día lo milacre de la matiná
Cóm ve volán l’aire,
Quina sort hay tingut de naise:
Pa pode trobam com en una “romana”
Sospesán si la meua anima caurá o caminán seguirá.
En lo goch de seguí o en la po de caure.
Quina sort hay tingut de naise:
Pa entrendre que lo que es bo y lo que es roin
Son los dos, per igual, los amos del mon y del camí.
Encara que penson de dos diferentes maneres.
Quina sort hay tingut de naise:
Pa podé cantali a la chen y a la rosa,
Al gos, al cariño, a cualsevol cosa
Que pugue replegá un sentimén.
Quina sort hay tingut de naise:
Pa calla cuan parle lo que sap hasta llatí,
Pa escoltal, eise es lo camí
Si vols dependre a sabé.
Quina sort hay tingut de naise:
Pa buscá la sort, pa sé riu en ve de se basa;
De pode sé l’aigua cuan plau, encara que plogue masa.
Quina sort hay tingut de naise:
Pa podé disfrutá minchanme una mansana
Sense tindre po a la negra sotana
O a que, per aisó, me castigo Lucifer.
Quina sort hay tingut de naise:
Encara sabén que algún día me moriré
Pero avui visco contén en la meua sort,
Sense patí pensán ¿Qué me pasará? Cuan m’arribo la mort.
Cóm será aquell momén, de agonía,
Per que encara no me hay trobat en semejante sintonía.
Se que a eise viache tocarán les campanes
Dienme adiós y escoltaré
A un atra matinada que, com un atra veu li dirá mol contenta al aire:
Quina sort hay tingut de naise.

//
Qué suerte he tenido de nacer
Sí, qué suerte he tenido de nacer
Para estrechar la mano de un amigo
Y poder asistir como testigo
Al milagro de cada amanecer
Qué suerte he tenido de nacer
Para tener la opción de la balanza
Sopesar la derrota y la esperanza
Con la gloria y el miedo de caer
Qué suerte he tenido de nacer
Para entender que el honesto y el perverso
Son dueños por igual del universo
Aunque tengan distinto parecer
Qué suerte he tenido de nacer
Para callar cuando habla el que más sabe
Aprender a escuchar, ésa es la clave
Si se tiene intenciones de saber
Qué suerte he tenido de nacer
Y lo digo sin falsos triunfalismos
La victoria total, la de mi mismo
Se concreta en el ser y en el no ser
Qué suerte he tenido de nacer
Para cantarle a la gente y a la rosa
Y al perro y al amor y a cualquier cosa
Que pueda el sentimiento recoger
Qué suerte he tenido de nacer
Para tener acceso a la fortuna
De ser río en lugar de ser laguna
De ser lluvia en lugar de ver llover
Qué suerte he tenido de nacer
Para comer a conciencia la manzana
Sin el miedo ancestral a la sotana
O a la venganza final de Lucifer
Sí, qué suerte he tenido de nacer
Pero sé, bien que sé...
Que algún día también me moriré
Y si ahora vivo contento con mi suerte
Sabe Dios, qué pensaré cuando mi muerte
Cuál será en la agonía mi balance, no lo sé
Nunca estuve en ese trance
Pero sé, bien que sé...
Que en el viaje final escucharé
El ambiguo tañir de las campanas
Saludando mi adiós, y otra mañana
Y otra voz, como yo, con otro acento
Cantará a los cuatro vientos
Qué suerte...
Qué suerte he tenido de nacer.