Mostrando las entradas para la consulta mort ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mort ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Coses rares

Carmen Latorre demane que li contém “coses rares”. No sé si lo que tos vach a contá es raro o no. Pero en los tems que yo era menut se consideráe raro y an algúns hasta mos fáe algo de po.
Es segú que molta chen podrá contá coses millós, pero per si a un cas, sempre intenté está lo agüelo “Sebeta” y les seues aventures.
Desde mol avans del nostre tems, a tots los pobles ñabíen curandés o santeros que teníen remei pa cualquier mal, fore del cos o de la animeta.

Curáen maldamor, mal de ull, desengañs, falta de fills, pa trobá novio y sobre tot los mals del cos, cualquiere que fore, hasta les verrugues, en uns remeis que avui mos farien plorá o riure, “ves lo día cual, cuan ñague la lluna tal y eissecá una pedra que trobarás allí o allá passátela per damún de la verruga tres camíns y ya vorás lo resultat”, “pilla dos alls y amagáls davall de un chinebre viart y …”, “lo dia de san ….., a les dotse de la nit, camina per davall del albre que está daván de la ermita y se te pasará la…”. Y ademés mols atres remeis a base de plantes, algúns en mol bons resultats.
No hay vollgut posá res que se pugue conéisse, no sigue cosa que algú me fasque cas y yo no soc del gremio.

Ara anem a contá unes historietes:

- Un día se va esfonrá una casa y va pillá al amo dintre, enseguida tot lo poble va escomensá a desescombrá la enrona, un nebot anáe a primera fila. De momén se va trobá un “taballis” a la altura del seu cap y al llevál, una ma li va caure damún del muscle.


Ere la ma del amo, detrás estáe tot lo demés del cos. Se coneis que estáe dintre de casa y al sentí lo ruido de que la casa colapsáe, va baissá corrén la escala y cuan ya arriváe a la entrá, tot se li va vindre damún y ell pa resguardás va eissecá la ma pa tapás lo cap y allí li va pillá lo piso de dal, quedán en la ma eissecada, que més tart li donaríe un susto de mort al seu nebot. Añs més tart en ca li duráe lo sofoco.

- Com tenía que estudiá a Saragosa, tres o cuatre camíns al añ, tenía que matiná y, sen en cara de nit, aná caminán a la estassió que está a tres kilómetros y mich de l’Aldea. Ñabíe dos camíns pa aná: un més curt, per la carretera, que passáe per les portes del fosá y un atre més llarc, per un camí, que passáe per una bassa (que me paréis que li dieben bassa Norta).
Yo sempre anava per la vasa, per lo camí més llarc. Li tenía respiate al fosá. Me habíen contat que a camins se veíen llumenaries dintre del fosa, com es normal los críos afechien que eren los morts que se eissecáen per la nit y se passecháen en farols ensesos.



focs fátuos


Més tart, per motivos del meu trevall, hay sabut que lo de les llumenaries als fosás es verdat y te una esplicassió: los focs fátuos. Los cosos de les persones y dels animals cuan se pudríssen dixen escapa gas, pot sé fósforo o metano y que aissó se pot ensendre y aparéis ensés, a uns sentímetros de an tiarra, nadán al aire, sense res que lo sostingue, damún dels enterraméns. 

Si no u conéisses, lo efiacte es de molta po y de eissí corrén cap a l’atra punta.

- Una tarde, fa moooools añs, va ñaure un acsidén de un motoriste de la guardia sivil contra un camión a les costes del Más de Llauradó, l’home va morí. Ere andalús, la seua familia tardaríe casi dos díes en puchá desde allá bais, les comunicassións no eren com ara, ñabíe que feu en tren y no corrien com los de ara.


Lo siñó Burns, los Simpson, The Simpsons
Lo siñó Burns

Com la carretera perteneissíe a l’Aldea, van dú lo cos y lo van posá dintre de la caissa, pero sense tapá, a la entrada del Achuntamén. Com es normal van fe turnos pa velál, pa que may estare sol, hasta que vinguere la seua familia.

A les dos del matí estáen de dol, una parella de hómens, a quín més gabacho que miráen tot resselosos cap al mort y que per si acas, com ere estiu teníen la porta del carré ubiarta.

De repén senten un moimén y miren cap la caissa; lo mort se habíe sentat y allí estáe miránlos en cara de Guardia Sivil, mai milló dit.

Van eissí corrén los dos y no van pará hasta la Marededeu. No van tindre tems de veure que lo cos del mort tornae a caure dintre de la caissa, pa no eissecás mai més.

Aissó es un cas raro, mol raro, pero que pot ocurrí en acsidéns, perque ña parts del cadáver que tarden més en morí y entonses los músculs poden doná un estiró que produisque un moimén del mort, están mort.

No se si posá ara la charrada, perque igual ña algú o alguna que esta nit no podrá dormí.

¿Carmen, no sé si ere algo de assó lo que volíes? Pero ahí te u disso.

//


Ma mare de les paraules no sen recorde masa ve. M'ha explicat que anaben la parella en lo chiquet herniat a un roble que teníem "Al barranquet" los de Beseit ya saben a on está y féen un tall a una rama, se passaben lo chiquet de un al atre. Cuan la rama que tallaben se tancabe lo chiquet ya estabe curat y entonses ficaben la faixeta del chiquet penjada al roble. Ma mare te 92 añs y no u ha vist mai.
An ella lay van contá los de casa. Les paraules mes o menos eren :
Trencat tel dono, sano tel torno. // trencat = herniat

LA FILOSOFIA DE LA VIDA Y DE LA MORT

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-filosofia-de-la-vida-y-de-la-mort.html

LA FILOSOFIA DE LA VIDA Y DE LA MORT.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: La filosofía del agüelo “Sebeta”.

Avans de escomensá, ña que aclarí que sobre este tema se podrie escriure un llibre complet y mol llarc, pero ni lo agüelo se atrevís a feu, ni este es lo puesto apropiat pa naisó. Aquí sol farem una charrada com cualquier dia, intentan destripá lo tema, de la forma mes completa que u puga fe, y ocupan lo menos puesto posible.
Lo gran inconvenien de escriure als meus añs es que la machoria de les aventures ya han tingut lo seu final y moltes han acabat mal.
Per aiso l’agüelo “Sebeta”, pareis un home triste, solitari y mols camins hasta desgrasiat.
Pos no tos u cregau, l’agüelo es una persona que ha fet lo camí, saben, per coses del seu trevall, que un día teníe que acabá y saben aisó ha intentat disfrutá de cada momen de la seua vida, no dic que sempre u asque conseguit, pero per damún de la realidat se a imaginat que ere aisí.
Está convensut que tota la vida está predestinada, entonses, per qué sufri?, si les coses pasarán igual; anem aprofitá lo poc tems que mos donen pa está aquí. No t’os podeu fe una idea de lo depresa que pase.
Algú me pot dí, Luiset yo crec en Deu y si me dius aisó, agón está la megua llibertat, si estic predestinat?. Yo li contestaría en una charradeta, com fae Deu, nostre Siñó, als evangelios: Cuan los teus fills, los teus nevots, son menuts, si tu los poses daban una galleta y un tros de carbó, ells son lliures de escullí lo que vullguen, pero tú ya saps que agarrarán la galleta.  Pos cuan tú tens que prende una determinasió Deu te pose una galleta y un tros de carbó, encara que tu vesques unes atres coses, y ell sap lo que tu agarrarás, encara que tu eres lliure de pilla una cosa o un atra, lo teu instinto te fará pillá la galleta y ELL ya u sabie.
Ara no me preguntos si yo crec en Deu, te diré que algú te que ñabé pa goberná tot lo mon, que es mol difisil que tot aiso isque per casualidat, que les lleys que gobiarnen tots los moimens dels planetes, lo funsionamen de tots los elemens que vivim aquí, les plantes, los animals, les coses, la evolusió de les espesies, lo funsionamen y les coses del cos, no pot sé per generasió espontánea, repetinse sempre igual y a totes les parts del mon, que té que ñaure algú o algo que u dirichisque tot. Y a eise algú o algó, li poden dí Jesús, Alá, Manitú,… o com cada u vullgue. Algú ña, quí es? No u sé.
Totes les religions tenen mol de invensió, mol de manipulasió, mols interesos terrenals, y aiso no es de deus.
Deu, com se digue. No pot sé com tota eisa chen interesada, mos volen fe creure.
Grasies a Deu, avui tots podem llechí ya mols llibres que tiren per tiarra la machoria de les religions y  de les teories divines, pero algo ñá.
Anem a seguí.
No es bo fe desgrasiats als demés, perque ells tamé están predestinats; entonses, si depen de tú, y ells van a sé felisos, fasques tú lo que fasques, serán felisos, pues colabora, feslos felisos tú desde lo prime momen y aiso que adelantes.
No fa falta imaginat que les coses te anirán mal, perque si te han de aná mal, ya vindrán, y si te venen be, perqué tens que sufrí inutilmen.
Reconesco que cada u es lliure de fe en la seua vida lo que milló li paregue, si vols la llibertat pa tú, respeta la dels demés, claro sempre que ells respeton la teua y la dels demés.
Hay tengut tantes aventures a la meua vida, que ting la mochila plena hasta dal, que no ne nesesito mes, pero la meua vida es tan agraida que cada día me porte una aventura mes, sempre una aventura nova. Sol per fes de dia, ya val la pena.
Perque los que veem la vida aisina, cualsevol cosa es una aventura, coneise una persona nova, parlá en ella, que te contesto, escriure una charrada a la paret, que te la criticon, que te la agraisquen,…… tot té sentimens naus, sensasions noves, encara que siguen mol velles. Un atra ilusió mes, als teus añs?? SÍ, als meus añs, per qué no??? Pero si has viscut tan; per aiso matéis, la meua vida te millons de terminasions nervioses pa sentí totes les sensasións que tos podeu imagina y moltes més encara.
Podeu, per un momen, pensá que als meus añs, una persona, y yo u soc, se pot torná a enamorá?. Pos pot pasá. Y aisó es lo que tos vull esplicá. Que eisa posibilidat se pot presentá a cualquier hora, a cualquier momen, a cualquier añ. Y tamé a vatres, tingau los añs, que tingau. Y sino proveu a enamorautos atre camí de la persona que teniu a la bora. Se pot fe y u disfrutareu atre camí. Si acas, encara mes.
No se pot piarde ni un momen a esta vida, encara que sigue lo radé, eise menos que cap, ña que aprofital, no pa pasá cuentes, no, eises, als meus añs, les tens que tindre pasades cada día; pa anaten tranquil, en pas en lo mon y en la mort.
A camins la vida te done un atra oportunidat. En eise momen es cuan tu escomenses a viure de verdat, valores mes tot lo que tens, tots los minuts que van pasan, pero tenin en cuenta que aisó es un afechit.
Eise momen tremendo en que te diuen, de repen; sense esperauteu; a la cara; com una bofetada que no te esperaes: “Si asó seguis aisina, t’enpots aná”, no res mes. Sol eises paraules. Te acaben de condená, sense cap de chuisi, eres culpable, no tens defensa….. A eise momen, yo l’hay pasat, lo prime que notes es una po mol gran, no perque t’envas, sino perque no saps lo que te espere al atre costat. Depués ve una soledat, total, sense cap acompañamen, te dones conta que ningú te pot achudá, que, per molta chen que tingues a la redolada, per moltes paraules que te diguen, la sentansia, tú, ya la tens damún.
Es cuan te reunises en tu matéis, y escomenses a parlat, tú contra tú, o tú en tú, o tú sense tú. Eisos momens, en que, per mol tems que portos parlán en castellá, los teus prinsipis tornen a eisi, y lo chapurriau is, lliure, plé, y te dones cuenta de que, per mol llun que estigues, seguises sen un mes de l’aldea, li seguises perteneisen.
Entonces torne la forsa que tens dintre de tú, no soc cap héroe, tots u fariu o u hau fet igual. La sentansia te un tems: “si en tres o cuatre díes, lo teu cos no respon, s’acabat”.
Entonses mires cap atrás; no crec que hasca fet mal a ningú, per lo menos, no mol mal y no, volen. Hay tingut dies ruins, pero la machoria han vallgut la pena. La meua familia, encara que al prinsipi los costo un poquet, eisirá a daban. Hay viscut mes que molta atra chen, mols no han arrivat agon estic yo ara.
Dels que sen an anat, no ha tornat ningú. Si ñá algo al atre costat, si fulano, zutano y perengano (aquí poseu los noms que vullgau) han pogut arrivá allí, yo tamé arrivaré, tamé pasare lo tunel de oscuritat, encara que me costo. Y, fundamental, si al atre costat no ña res, pa qué sufri, no val pa res, sol pa pasau yo mal y feu pasau pichó als que están a la meua bora. Entonses, que sigue lo que Deu, si existis, vullgue; o lo que lo destino, si Deu no i es, me tingue preparat.
Despues de eisos pensamens, vach descansá, estaba preparat, y ya no vach pensá mes en la mort, al fin y al cap, ella sempre ha estat mol propet de mi, podriem dí que han estat mes de coranta añs sen compañs.
Com podeu veure, me van dona una prolongasió, se van doná cuenta que ere convenient que yo seguira aquí pa pode contautos estes coses.
Encara en tot, que maja es la vida, pero cuan arrives tan adal, no te quede mes remei que convoya a los de l’atra part, y entonses penses, pues cuan me arrivo la hora, la mort, lo descans, tampoc está mal.
Per desgrasia o grasies a Deu, la mort y yo han fet moltes partides, sempre me ha guañat ella, yo luchaba en lo puesto de uns atres. Entonses, ara que se arrime la radera partida, no li u digau a ningú, yo li vull fe una garrama, no li donaré la oportunidat de desfem poc a poc, vull que me cremon. Un momentet y ya tot es siandra. Que la tiron al terme de l’aldea, si fa aire volare, fen compañía als coloms que se me van escapá, sino, caure antiarra y allí me quedaré pa sempre, al meu terreno, a la meu tiarra, sen mes tiarra. Quina tranquilidat, quina pau.
Que ningú ploro al agüelo “Sebeta”, ha segut felis y vol seguí sen, y aisó no u podrie cumplí si vere que algú, a este costat, sufris per seua culpa. Aisó sí, enrecordeuteu d’ell algún camí. Segur que ell, desde latre costat, tos visitará y tos parlará a la orelleta. Es un charraire y no podrá disá de seu.

Prinsipis 11

Prinsipis 11

Als pocs mesos de está a Saragosa, mos va naise la chiqueta, ya teniem la parelleta. Ya ne erem cuatre a la familia.
Mentres habia estat a Teruel, habia fet alguns escrits a la Jefatura de Saragosa, per aisó cuan vach arrivá alli al 1980, ya me coneisien un poc y me van destiná a la Brigada Criminal, al Grupo segundo.
An aquells añs a la Brigada de Saragosa, ñabie sinc grupos. Cada día n’estae un de guardia y se fae carrec de tot lo que entrare en eises 24 hores, de día y de nit. Tenien que investigá tot lo que pasare a eises hores.
Lo primé día que van eisí per denit, van aná a visitá a un club. Van entrá y yo, pensán que anaem a trevallá, me vach queda a la porta, pa vichilá. Los atres van entrá dintre y se van posá a parla en les chiques que estaen allí y hasta van demaná una copa.
Luiset a la porta, Inosén, ells prenen la copa, de cuan en cuan miraen cap a la porta y a mi me pareisie que hasta s’enrien un poc. Al poc se me va arrimá lo jefe de grupo y me va di que no fae falta que me quedara a la porta, que an aquells puestos anaen a parlá en les chiques, per si tenien alguna notisia relasionada en les investigasions que portaem. Y que les chiques eren amigues nostres de fae mol tems. Elles y ells se van enriure un poquet y Luiset va dependre una cosa mes. Al sé exseminariste les “chiques” me van posá lo mote de “jesuita” y, desde entonses, aisina me dieben. Al remat mos van fe amics en moltes de les “chiques” que tenien eise trevall, la machoria tenie una “historia” detrás y moltes se “confesaen” en l’agüelo “Sebeta”. Algunes eren unes desgrasiades y n’ols habie quedat més remei que “trevallá” an aisó; unes atres, sobre tot sudamericanes, chiques presioses,  u faen pa pagás los estudis; e inclus ñabie algunes, les menos, que estaen allí perque volien, los agradae.
Van tindre investigasions importantes, atracos, morts, secuestros (lo més importan lo de Enrique Castro “Quini”) y mol trevall. Tamé desgrasies, se va morí lo Jefe de Grupo de un tumor serebral.
Al 1982, los grans Jefes de Madrit, van pensá que serie milló que, en ve de trevallá en turno de guardies; que cada grupo se fare carrec de una materia: drogues, estafes, atracos robos y homicidios. A natres mos van tocá Homicidios, per aisó erem lo Grupo 2, y teniem com espesialidat los homicidios. Ara entendreu lo nom de la serie de TV: “Grupo 2, Homicidios”. Mos faem carrec, tots los dies del añ, de: tots los morts que ñabie a Saragosa y a camins algún raro de Teruel y de Huesca; les violasions y tot lo referit a violensia contra les dones; les desaparisions y fugues de casa; les ferides; los secuestros y les estorsions.
La ley d’els grans números, la estadística, mos diu que cada añ, ña un mort (matat, diem natres), per homicidio, per cada sen mil persones, entonses si a Saragosa ñabie siat sens mil habitans, al cap d’el añ ñaurie siat morts matats. Un añ podien ñaure diau, y al añ siguien cuatre, pero lo terme mich ere eise, siat per añ.
Asó ere a part de les morts naturals, per enfermedat, acsidens, y suicidios. De eisos ne teniem, aproximadamen dos cada tres dies. Natres soliem aná a tots los morts, perque mai sabies la verdat de una mort, hasta que no veies lo cos mort. Entonses si feu cuentes, uns dosens morts cada añ, en vin añs que hay estat a eise grupo mos donará un número entres tres y cuatre mil morts que porto a la meua mochila, a la meua esquena.
Sé que tot aso a vatres tos fa eisí un mun de preguntes que tos agradarie fem. A ver si algún camí tenim tems, preparem una reunió y puc intentá contestales. Algunes me les han fet estos dies a les entrevistes que me han fet pa T.V., ABC, Super Tele y El Pais, de momen.
Lo número de morts matats se arrime al sen vuitanta, perque vach está tretse añs com inspector de eise grupo; después sinc com a Jefe de Grupo y al final uns atres sinc, com a Jefe de Secsió, portán los grupos de Homicidios, Atracos, Menuts, Servisio de Atensió a la Dona (S.A.M.) y Unidat Adscrita als Chusgats.
En eise tems hay conegut un mun de Jefes dels Chusgats, Forenses, Dotos, periodistes, polisies, guardia sivils, y polisies munisipals de España.
Desde sempre hay tingut un defiacte o una virtut. Alguns dels casos que me van tocá investigá, cuan, denit me chitaba, avans de dormim, igual que fach ara en vatres, al meu cap, convertia lo cas en una espesie de noviala (fabulaba).
Y ensomián, ensomián, me quedaba dormit.

Seguirá.......

Rabia

RABIA

Esta charrade la vach fe air, pero ere día de dol. Avans de escomensá vull aclarí que no soc xenófobo, que tinc amics de moltes nasionalidats, encara que d’esta, cap. Per algo será y la culpa no crec que la tinga yo.
“Que ningú me digue res, avui me es igual que aquí estigue prohibit parlá de política, asó tampoc es política, asó es chustisia; tristesa; po, molta po; rabia, sobre tot, molta; rebelió; empatía; cariño; pena; plos; y crits; crits de un mun de góles; de grans y menuts; de dones y de homens; de tots a los que air, los va atropellá una furgoneta, fabricada pa trevallá, no pa porta la mort; en les seues rodes pasan per damún de cosos inosens, en ve de pasá per adoquins; per carreteres; crits de tots, de los ferits y d’els morts, sobre tot de éstos, de los morts.
Ne estic fart, fart a mes no pode, fart del tot. En tems tenia un deposit de perdó, pero avui se m’acabat, agotat, del tot, ya no puc perdoná mes, no me quede perdó, no me quede pasiansia; ya no puc aguantá més, que ningú me demano mes perdó, mes pasiansia, no soc retó pa perdona sempre, tampoc soc un deu pa ni siquiera perdoná.
No ña motivo, cap motivo pa fe estes coses, ni aliansia de sivilisasions; ni comprensió; cap de escusa; ni siquiera religiosa…….
No pot ñaure un deu, ni una religió, detrás de estes maleses; y, sin embargo, ña retós d’ells que los apoyen, qu’els espenten a fe estes coses, qu’els recomen que fasquen aisó; que, a cambi, los oferisen lo sial; la entrada al jardín del seu deu; setanta y dos virgens y no se cuantes coses mes; per feu, per matá; es igual que los morts siguen inosens o culpables, grans o chiquets, homens o dones; sol per matá, lo demes es igual, cuan més atabuts, milló.
Eise Deu, no pot se bó, no es bó; no pot se Deu, no es Deu; no pot ñaure una religió, uns retós, que estigue, que estiguen detrás de aisó; t’os imagineu a un Deu selebrán la “festa” o lo infiarn de air en tots los martirs, digüen ells, asesinos, dic yo, al seu voltán. Eisa religió té que sé falsa; eise deu tamé; te que sé falso, ES falso.
Desde menut a mi me han enseñat que la religió es amor, totes les religions pregonen lo amor, la caridat; lo portás bé en los demés; eisa es la seua bandera, la de totes; torná lo bé, per lo ruin.
Pero ésta, NO; ésta proclame lo odio, la guiarra santa, encara que la guiarra may pot sé santa, u digue qui u digue; la mort p’als que no pensen com ells; a tallá lo coll de los infiels; a torná mal, per bé.
Avui, diviandres, es lo dia en que ells resen; tos faria una aposta: cuans auran resat per les víctimes, cuans per los asesinos, penseu y contesteu. Segur que tots au asertat.
Venien; encara venen, desesperats, en greñes, mich despullats, portan dintre lo fret del viache, de la fam, del aigüa que los ha bañat, a la que han tirat a los que sen han anat quedan pel camí; los ham resibit al nostre país, bé, masa bé; venien sense res y los u ham donat tot; roba, minchá, dinés, medisines; achudes de totes les clases; coses qu’els fan falta a mols d’els nostres veins; coses que no ne ñan pa la nostra chen.
T’os au donat cuenta de que tots als que han detingut estos tems atrás, estaen parats, no trevallaben, sol vivien de la asistencia sosial quels donae lo gobiarn, sigue de la autonomía que sigue; los paguem la casa aon viuen; per no trevallá; per cada fill que tenen, sol fan que criá, dintre de poc ya ne serán mes que natres; hasta la tarjeta del metro o del autobús; tot gratis; y lo mes gort, seguisen cobrán mentres están a la presó.
Algúns; está demostrat, se permitisen lo lujo de viure al seu país, vivín de les achudes españoles, los u ingresen a la cartilla, sense cap de justificasió, y ells a traureu allí. Viuen com a rics, sense fé res, perque lo que los paguem aquí es mol mes que lo chornal que cobrarien allí, si trevallaren. Uns vagos, aprofitats de la nostra inosensia.
T’os au donat cuenta de la forma que te miren al crusat en ells. Ah! y se coneisen tots los drets, sol teniu que escoltals cuan isen a la tele y la forma que tenen de parlá, en quina arrogansia, quin orgull. Son superiors a natres, se creuen superiors a natres.
Y damún a mols los am donat hasta la nasionalidat; ya poden hasta votá; pronte, com ne serán mols, elegirán als seus diputats. Prepareutos, a lo que au de arrivá a veure.
Pareu cuenta, cuan se crusen en una dona de les nostres, si porte faldetes o pantalons, me es igual; mireulos als ulls, veureu despresio, esclavitut; y si mireu mes al fondo, veureu lujuria. Enrecordeuton d’els ataques sexuals a les dones a Europa, per mes que los gobiarns les asquen tapat; y resienmen a España. Y encara va ñaure españols que los disculpen, u justifiquen perque la chica portabe una minifalda y aisó, según ells, ere una provocasió. Aon está la llibertat a este país si cada un, cada una, no se pot vestí com millo li paresque. U habiem conseguit y ells mos u volen fe piarde.
Alguns de natres sol veem drets pa ells; que ña que entendrels; disá que a tots los puestos parlon lo seu idioma; donanlis terreno pa fes templos; com si ells foren correspondens. Com que no ham vist com ensenen los templos que no son d’ells, chafan los sans, les creus, les lápides d’els fosás. Ni als morts los tenen respiate.
Tots ham vist los comentaris, no sé si son verdadés, de chen de Australia, Rusia, Fransa; posán a cada u, al seu puesto y ham  tengut envecheta de que asó no pasó aquí. Que no volen minchá gorrino a les escoles, que se porton lo seu minchá. Pero no; aquí ña barrios que ya son d’ells, que es perillós pasá  per allí, que, casi ni la polisia se atrevis a entrá. Que allí manen ells. Que mos volen posá les seues costums, enrecordeuton de les piscines.
Me direu que no tots son iguals; pos casi tots, perque cuan pasen coses com estes, no presumirán, pero callen y per dintre se alegren, es un triunfo pa ells. No se integren a les nostres costums, no se volen fé com natres; volen que natres mos fem com ells. Pa les festes del Pilá, hay vist hasta chinos menuts en lo cacherulo, los sentae com a un san, unes pistoles, pero allí estaen ells. A estos res, de res.
Penseu; a España ña cuatre millons de estranchés trevallán y cuatre millons de españols parats. Que no tots son iguals, que algúns se han integrat y trevallen. Pos no tots y de estos menos. Seguiu pensan.
Serie tan fasil que tots los que no trevallen, los que no han trevallat may, que han fet maleses, encara que tinguen la nasionalidat española, pues s’els retire, y fora, al carré, al seu país. A ver quina es la primera nasio que u fa.
Pa acabá, me venen al pensamen los plos de eise juguete de un chiquet de tres añs, que ya n’ol podrá estrená, li u acavaben de comprá a les Rambles y lo pobret sen va aná en la ilusió als ullets. Despues, al llimpia los carres, lo camión de la basura, va replegá lo juguete, aplastat pero una roda de furgoneta y lo va tirá al camión, tamé lo juguete estae desfet,  com lo chiquet, lo seu amo. Ya están los dos chuns; al atre costat.
La cridada de una mare de Alemania, que may tindrá contestasió,  volie parlá en la seua filla, que estae pasán uns dies a España; la chica volie coneisé lo país del sol y aquí se ha trovat en una gran sombra, una sombra eterna.
Eisa flo, que un home estae comprán pa la seua dona y al chirás ya no la va trová dreta, estae llarga an tiarra, tirada; la flo ere blanca y cuan va caure an tiarra se va torná rocha, en la sang que regae les Rambles.
Eise llibre, nau, acabat de comprá, que se ha  quedat esgarrat, an tiarra, al mich del carré, sense amo; perque los ulls que lo anaben a llechí en tanta ilusió, ya están tancats, pa sempre, sense llum.
Tota eisa chen que pasechabe, felis y contenta, una tarde mes, o lo prime camí; disfrután del ambien de Barselona, y ara lo recuerdo de una furgoneta corren mol, lo recuerdo de la mort blanca, dels crits, del doló, de los plos per los que sen an anat; los ha cambiat la vida, los ha furtat la alegría pa sempre, les Rambles ya no serán les mateises, aquell nom tan majo de les Rambles de les flos, dels muisons, dels llibres, se ha convertit en les Rambles de la mort.
Y los demés que u ham viscut, desde llun, en pena, en tristesa; que, per un día, ham olvidat los nostres problemas, pa sufrí los d’ells; mos quede un gust, milló dit un disgust de impotensia, de RABIA, per no sabé cóm y perqué ha pogut pasá aisó, cóm se pot arreglá, si es que se pot arreglá.
U sentisco, avui no puc perdoná, demá no u sé; avui l’únic que tinc es RABIA, molta RABIA. No puc ni plorá; ña masa chen p’el mon que avui ploren p’els seus ferits, p’els seus morts; per les seues ilusions atropellades, ferides, mortes a un paseo que ere presios: Les Rambles. Estos dies tenen una oló rara, com a gasolina.
Perdoneu al agüelo, pero lo rade sentimen que li quede avui es una pregunta que ell se fá ara y que, a lo pichó, tos tindreu que fé no tardan mol: O ELLS, O NATRES.
R.I.P. (Requiescat in pace). Que descanson en pau allí, ya que no la han tingut aquí.”

Les olives 4, Los torts 3

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-4-los-torts-3.html

Les olives 4, Los torts 3

-Agüelo, alguns del veins me diuen que erem mol cruels en los torts.
+Mira, menut, esplicals que no ñabie atre remei, eren ells o natres.
-Home, los puc contá lo que va fe vusté cuan ere menut.
+No se te poden contá les coses, no saps guardá cap de secret.
-No es cap de deshonra, disom qu’els u conta:
“Cuan lo “Sebeta” ere menut, un día venie pel carré del mich y va veure que una algarsa (picaraza) habie tret  lo niu de uns vileros, pardals (gorriones) de un forat de la paret y que portave un muisonet al pic; li va tirá un cantal (pedra) y l’algarsa sen va aná volan en lo muisonet, que encara se movie, al pic, y se va detindre al tellat de enfront.
Lo niu estabe desfet, segur que los pares lo aburririen, y los tres muisonets que quedaben y que ya estaben de fora, pronte s’els mincharie l’algarsa o lo primé gat que passare per allí. Aisí que los va agarrá en la part del niu, agón estaben, y s’els va emportá a casa.
Al grané, ñabie un caisó que tenie una tiala de aram (alambre) per una part y una porta que se podie tancá. Per tots los atres cantons tenie fusta. Va ficá lo niu en los tres menudets dintre y los va tapa en un tros de tella y un drap damún.
No sabíe que donals de minchá, perque cuan se arrimabe, los tres al matéis tems, eisecaben lo cap y aubrien la boca, se notae que tenien fam, pero estaen be, ell los chulae y ells contestaben, piulán. Va agarrá una armela, es lo que tenie mes prop, la va chafá, la va remullá en aigua y li va llevá la pell, después va ficá una lateta de sardines, vuida y llimpia, en un poc de aigua y va escomensá a mastegá l’armela, fen una pasteta. Cuan ya ere casi sopa, va pillá una fulla de olivera y agarrán la pasteta de l’armela de mol poquetet, en mol poquetet, va escomensá a donali a cada muisonet, un poquet a tú, un poquet al atre, y al atre, ara un poquetet de aigua a cada un, y atre camí armela, y aisí, hasta que los animalets van fe les seues faenes, que los u va llimpia en un palillo, y se van quedá tranquils, fartets, los tres chuns, acachats, donanse caló.  Los va tapá en la tella y lo drap. Va tancá lo caisó en la hebilla. Y los va disá sols, hasta demá de matí.
Cuan se va despertá, se va eisecá a tota velosidat, eise dia no va fé perea, y sen va aná corren adal, a ver si se habien mort. Pero, alifara, cuan va llevá lo drap y la tella, al sentíl y veure la llum, tres cabets se van eisecá, al matéis tems, del niu, piulán, y en les boquetes ubiartes. Un atra armela y la mateisa faena que la nit de avans. Abais l’agüela venga cridá, “Luiset farás tart a la escola, venga baisa, tens les sopes al plat, que qué fas ai dal?”.
Cuan va veure farts als tres menudets, los va torná a tapá, y va tancá la porta del caisó y sen va aná a escola tot ilusionat, “mira que si consiguera que visqueren”.
Aquell día se va emporta un bon estiró de orelles y una palmetada a la ma en la regleta de fusta del siñó maestre, se notabe que lo seu cap estae a un atre puesto, en ve de pensá en los llibres.
No tos vull aburrí, armela va, armela ve, los muisonets van aná creisen y ya li contestaben cuan ell chulae; apenes escomensabe a ubrí la porta y lo sentien chulá, ya estaben los tres piulán.
Y va arrivá un día que cuan va aná a mirá lo niu, non va trová a cap, mich emplumats, estaen caminan p’el caisó. Y pronte van escomensá a volá. Tancae la porta del grané pa que no puchare la “Blanqueta” (la gata) y los soltabe, ells, ya minchaben sols, la armela mastegada  e inclus algún troset de pá. Volaen per tot lo grané hasta que el los chulae y enseguida acudien, se li posaen a les mans, li minchaben de la boca. Los ficae dintre del caisó y allí estaen tot lo tems, hasta que los tornae a soltá. Ñabie un parotet y dos femelletes
Tota la familia u sabie y se faen creus, cóm un crio tan menut habie pogut cria y domesticá a tres vileros.
Un día, lo Rubio, va portá a casa a un amic y li va voldre enseñá los muisonets, cóm volaen y cóm tornaen al caisó, pero se va disá la porta del grané ubiarta y la gata va puchá en ells. Cuan va soltá als muisonets, lo primé que va eisí, una femelleta, la mes cariñosa, zas, a la boca de la gata y ésta corrén capa la entrá a minchasela.
Los atres no habien tingut tems de eisí y se van salvá. Cuan va vindre lo Luiset y li van contá lo que habie pasat, lo crio se va posá a plorá, tot desconsolat, y, tot cabrechat, se va enfadá en son tio, pero este li va dí: “si te sentisco una paraula més, agarro los atres dos muisons y los u dono tamé a la gata”. Ere mol dur lo Rubio, ere mol dura la vida del sagal, pero mes dura habie segut la vida, bueno la mort, del tersé muisó.
Los atres dos van seguí vivin, hasta que Luiset, se va tindre que aná al seminarí. Los u va portá a un amic pa que los cuidare. Pero éste no tenie tems o ganes de cuidals, los va posá al balcó, dintre de una gavia (jaula) y los va disá la porta ubiarta. Los va voldre doná la llibertat y segúr que los va doná la mort. Estaen acostumbrats a tindre lo minchá dintre de la caisa, no a buscasel pel carré. Estaen acostumbrats a les persones, segur que se moririen de fam o en la boca de cualquier atre gat.”
Estaen acostumbrats a viure a una gavia, que pa ells ere d’or, y ya no sabien viure en llibertat, pos la seua llibertat estae dintre de un caisó.
Qui u vullgue entendreu que u entengue, penso que la charrada te la segua llisó, o per lo menos yo la u vech.
Después de tot lo Agüelo no ere tan cruel, ni tan ruin. Ni los demés veins de l’Aldea tampoc. Viviem en los animals, grasies a ells y tamé ells tenien una vida dura, y algúns, com les persones, vivien perque se minchaven a uns atres mes menuts. Ere la ley de la selva, dic de l’Aldea. Y tots la considerabem bona, no quedabe mes remei. Y grasies a ella van creise y seguí vivin, y ara, algúns, estem aquí, contautos estes “aventures”.
La vida, sí que ere dura, pero ñabíe que seguí vivín, per damún de tot.

Seguirá.....
Nota: Foto baisada de Internet.

Los Enterats (Peritos) 2.

Los Enterats (Peritos) 2.

No perdam lo tems, anem a seguí.
Vach a complicá un poc lo asunto, ara que desgrassiadamen está al día la violensia “machista”, mos imaginem que la morta es una dona y que lo home li ha pegat trenta puñalades y que lo han pillat ple de sang y en lo cuchillo a la má.
Podeu pensá: “poca defensa ña”. Pos ara es cuan poden entrá en lo cas los “peritos”, los enterats.
Los “peritos” son persones espesialisades en algún trevall, que tenen esperiansia en eise trevall y que poden dona testimoni de un cas, una opinió y según la preparasió que tinguen, la fama que tinguen, eisa opinió, valdrá més o menos y sobre tot al momén de presentala daván de un churat, en lo momén de un chuisi.
Claro depenén de quí los contrato, defendrán lo negre o lo blanc, según convingue. Y sempre de un mateis cas. Y a lo pichó en los dos postures tenen raó.
Ya está prau complicat o u voleu un poquet més.
Lo asesino ere lo jefe de una clínica y dies avans li habíe enviat a la dona una carta dienli “que si no tornáe en ell, que se preparare”. A causa de la separasió, encara que ya bebíe avans, habíe escomensat a beure més. Lo genio y malhumor que se li posáe cuan tornáe a casa borracho, habíe segut una de les causes de la separasió.
Lo forense, com “perito” ofisial, al fe la autopsia, va dí que habíe ñagut ensañamén, trenta puñalades eren masa.
Al sé lo jefe de la clínica, van buscá lo milló psiquiatra del cuadro de dotos y éste va dí que NO se podíe considerá ensañamén perque lo “asesino” patie una “celopatía” y al veure que la seua dona arriváe tart a casa li va entrá un ataque de sials y se va arrencá a apuñalá, sense sabé lo que fáe, o sigue que no ere responsable.
Los psicólogos del chusgat van sertifica que de la manera que habíe esperat a la seua dona, la forma de agarrala y lo tindre lo cuchillo preparat, donáe a entendre que ere sabedó de lo que estáe fen.
Aisí mateis, de la mateisa clínica van buscá al milló psicólogo que va fe un sertificat dien que a causa del licor que habíe begut, mentres esperáe que arrivare la seua dona, estáe borracho y NO sabíe lo que fae, o sigue no ere culpable.
La polisía, peritos del chusgat, habíe fet un “peritache” dien que la carta de amenasa la habíe escrit ell, o sigue que ñabíe premeditasió y entonses la mort ere un asesinato.
La familia va busca un “perito caligráfic” (que entén de escritura) que apoyanse en lletres tancades y ubiartes, en ejes, inclinasions, morfología y demés, aseguráe que lo seu defengut NO había escrit aquell papé, o sigue que no ñabíe premeditasió.
Al remat lo fiscal y lo abogat de la familia de la morta manteníen que ere responsable de un asesinat, mentres que lo abogat de la defensa y los peritos (enterats) que habíe presentat, dieben y churáen que, com a mol, podien di que ere una mort preterintensional (sense ánimo de matá) o inclus que en lo momén de feu no ere responsable dels seus actos o sigue que lo declararen inosén.
Au vist una cosa que tots veiem clara, la han anat complicán y los peritos ya mos han sembrat la duda.
Inclus cap la posibilidat que lo ASESINO, per tindre mol podé, mols dinés, molta influansia y sobre tot uns bons PERITOS, conseguisque eisí lliure o casi, per mich de feli veure al churat sol lo que a la defensa li interese, cuan natres ham vist que es responsable y mol culpable. Pero mos han cambiat lo coló, mos han engañat y daván de la chen fan quedá que tot ha segut una manipulasió de la Polisía que al “pobre” les sircunstansies li habíen posat a un carreró sense eisida o en una sola: tindre que matá a la dona, no li va quedá mes remei. “Pobre home”.
Tots vach a disá en la duda, perque es un cas inventat, may sabrem si lo churat va condená al sospechos o lo va declará inosén.
La que ya no tornarie seríe la morta, ella ya habíe pasat al atre costat, sense haber comprat cap de billet pa fe lo viache y la vida seguíe.
Un amic meu, polisía, cuan lo van envía al carré per cumplí 56 añs, se va fe perito caligráfic, pa pode seguí trevallán. Inosén, pensáe que al tindre la fama de polisía, tots lo consideraríen honrat y lo contratarien. Pos presisamén eisa fama va sé la que va fe que nol contrataren. No interesáen persones honráes, sino que foren manejables, que anaren en la direcsió que li interesare al abogat.
¿Qué li va pasa?. Que avans de contratal, li encarregáen que li pegare una ullada al escrit sospechos y si ell pensáe que lo habíe escrit lo sospechos ya nol contratáen, lo que volíen ere algú que diguere que aisó no u habíe pogut escriure lo sospechos y u asegurare daván de un churat.
Entonses, los “peritos” tenien que tría entre se honrats o podé minchá. Y la fam a camins te molta forsa. Acabáen per fe lo seu trevall pero mirán sol lo “negre” o lo “blanc”, según conveníe, en cada momén. Y u ham dit més amún, a totes les coses, ña detalls blancs y negres, depén del coló del espill en que vullgues mirá, u vorás de un coló o de un atre.

Seguirá ... 

Los Enterats (Peritos) 1.

Los Enterats (Peritos) 1.

Lo agüelo vol disá de trevallá aquí un tems. Te uns atres proyactes, tamé relasionats en esta paret y no arribe a les dos coses. Está vellet lo pobre. Los atres escritós y escritores tos acompañarán.
Asó no vol dí que algún día los agüelos del atre costat se poson pesats y tos solta alguna charrada.
Aquí tos poso una que hay preparat estos rades díes, es un poc antigua, es del añ pasat, pero espero que tos agrado igual.
A ver si la enteneu, es un poc complicada:

Un camí més lo agüelo se ha despertat mol pronte y no pot dormí. Se te que eisecá y ficas a calsigá tecles. Lo cap no li dise tartí, cuan li ve una idea, cuan los agüelos li parlen, los te que fe cas enseguida, no sigue cosa que se enfadon y dison de contali cosetes, “aventures”.
La idea me va vindre lo día de la entrega del premio, allí están sentín parlá a la chen, de pronte la inspirasió (los agüelos) me va dí: “tens que aclarí aisó y pots intentá feu, com sempre.”
Y aquí estic, a la tarea. Vull enrecordautos, com sempre, que lo agüelo es amic de esplicá les coses contán “aventures” de les seues, paráboles diebe lo Nostre Siñó.
“Nem a la faena”, dirie Luiset, “Que se enrolle masa”.
Ya sabeu que lo “Sebeta” ha segut més de trenta y sinc añs un Inspectó de Polisía, destinat casi sempre a la Brigada Criminal y, dins de ella, mols añs, (25 añs), al Grupo de Homicidios.
Ham de afechí que les coses no sempre son negres o blanques, ña camins que son grises y uns atres negres y blanques al mateis tems, me vach a esplica, a ver si u se fe.
Daván de cualquiera dels asuntos que investigáem, casi sempre, se posáen dos persones, contraries la una al atra, contradictories, una a un costat y la atra al atre, y presidín lo Siñó Chues, pero elles  enfrontades. Eren la acusasió y la defensa.
La acusasió la portáe lo Fiscal; a camins ademés, la familia del mort contratáe a un abogat que fare lo mateis papé, entonses eren dos los acusadós: lo fiscal y lo abogat de la familia, si lo asunto ere grave o si la familia podíe en dines, o esperáe guañá lo chuisi, solíen buscá un abogat de fama. Los dos se encarregáen de buscá totes les coses que pugueren aná contra lo detengut, totes les probes que li pugueren incriminá.
La defensa la solíe portá un atre abogat, si lo cas ere gran o sigue mol grave, buscáen a un abogat de prestigio; esta persona se encarregáe de busca tot lo que puguere defendre al detengut, intentáe demostrá que ere inosén, que no se podíe acusal de aquell fet o que la cosa no ere tan grave com la Polisía y la acusasió volien fe “pareise”.
¿Tos doneu cuenta, verdat?. Daván de un mateis fet, en les mateises sircunstansies, uns buscáen un coló y los atres, lo contrari. Ere lo mateis, una persona había matat a un atra, aisó no cambiáe; pero la acusasió buscáe tot lo que ere negre y la defensa tot lo que ere blanc. Posíblemen lo cas tinguere sircunstansies dels dos colós, blanques y negres y segur que tamé ne ñabíe de grises, que según cóm se miraren, según cóm se esplicaren se podíen convertí en blanques o en negres.
Aisina es la vida, ya u diu un refrán castellá: “nada es verdad, nada es mentira, todo depende del color del cristal con que se mira”.
Tos vach a posá un atre ejemplo, lo més gran que se pot posá: la existansia de Deu. Si parleu en un teólogo, que sigue amic vostre, pa que tos conto la verdat; tos donará probes de que Deu existis y al momén, sense eisecás de la mateisa cadira, tos donará probes de que no es verdat, que Deu no pot existí.
Baisán a la tiarra, si parleu en un retó tos dirá, per activa y per pasiva, que Jesús va existí y que ere Deu. Si parleu en un agnostic tos esplicará, tamé per pasiva y per activa, que posíblemen Jesús existire, pero que no ere Deu, sino un home normal, o a lo milló un poc espesial com ne ha ñagut mols atres, pero de Deu, res. Y menos desde que Nasional Geographic va trová la “tumba de Jesús”.
Ara, si mos posem en la pell de un abogat de fama de la siudat a on ha pasat lo crimen, pot se que lo contrato la familia del mort o la del sospechos de haberlo matat. Según quí lo contrato defendrá, de un mateis cas, a un o a un atre. Buscará lo blanc o lo negre del cas; del mateis cas; y defendrá una cosa o la atra, la contraria, según quí lo contrato, quí li pago.
Entonses, ¿ña sol una verdat?. De una cosa que ya ha pasat, que es pasat, que ya no se pot cambiá, ¿podem tindre dos verdats de un sol cas y al mateis tems?. O ¿es verdat que depén del coló del espill en que se miro?.
Asó es masa complicat, o que lo agüelo u fa massa complicat, ¿a on voldrá arrivá? No u se, pero demá encara u complicará més, perque la charrada no acabe avui, seguirá demá.

Seguirá ...



memories

Memories.

 

Agüelo sebeta, cebeta, seveta, avi, yayo, agüelo, vell, memories

 

 

 

 

 

 

 

Memoria 1.

- Agüelo?????
+ Zzzzzzzzzzz.
- ¡Agüelo!!!!!!
+ Zzzzzzzzz
- ¡¡¡¡¡¡¡AGÜELO!!!!!!!!!!

+ Qué? Qué pase? Agón es lo foc? No cridos que t’hay sentit al primé camí.

- Qué me va a sentí, si estae mes traspost ……

+ Aixó es lo que a tú te pareix; la verdat es que estic un poc sort….

- Sort, com una tápia.

+ Tampoc es tan, encara que no te u cregues yo u escolto tot, pero sol séntigo lo que me done la gana, que ya ting mols añs.

- Ham acabat de diná. Se ha sentat a veure (vore) la tele y al momén ya estabe roncán.

+ Que no, que sol tenía los ulls tancats, pero no dormía, sol estaba ensomián mentres pensaba.

- Pensán vusté?, qué cosa mes rara, qué ha passat pa que hasque ocurrit eixe miracle.

+ Una cosa mol curiosa, m’ hay posat a veure lo parte (així al original) y hay sentit que parlaben de La Memoria Histérica.

- Histórica, agüelo, Histórica….

+ Pos aixó es lo que yo hay dit Histérica. Ya saps que yo sol parlo lo chapurriau y lo castellá apenes lo entenc.

A voltes al Sebeta ña que dixal per impossible.

- Bé, es igual, y qué passe en eixa memoria, qué es lo que li ha fet tancá los ulls?

+ Mira, Luiset, ya sé que yo no vach está a la guiarra, que sol vach patí les seues consecuánsies, pero en tota la meva (meua) vida hay anat parlán en chen que sí va está y no sol aixó, sino que tamé la van sufrí y ells me van contá cosetes.

- Home, yayo, aixó no me u habíe dit mai, yo pensaba que no teníe secrets en mí.

+ Ningú mos va di res, pero lo coneiximén de TOT lo poble (mira que tot u hay posat en mayúscules) va fé que, en cuan se va apagá lo ruido dels cañóns, encara que la professó anare per dintre, no parlá mai mes de aquells maldits tres añs. Y yo u hay respetat. Es una promesa, sense fela ni firmala, que van fe los dels dos costats y ya hay parlat massa.

- Seguisque, seguisque……(seguixque a Beseit).

+ Mira, sagalet, que no m’engañes, que tú lo que vols es que te conta coses.

- Home, es que es una pena que s’en vasque, sense aclarimos lo que vusté sap que va passá.

+ Als meus añs, cuan en tot lo meu cap ya blanqueche l’hivern (iviarn), es mol difíssil sabé lo que m’han contat, lo que m’hay imaginat o lo que m’hay inventat o inclús, tot aixó jun.

- Es igual, vusté conto, que, després, yo ya intentaré aclarim.

+ Es mol gort (gros), que ara que prácticamen ya ne queden pocs dels que van viure la gran troná, la desgrássia de tindre que luchá, matanse pares contra fills, germáns contra germáns, veíns contra veíns, españols contra españols, vinguen uns desserebrats y vullguen torná a ubrí les ferides, desenterrá als morts, torná a fe dos bandos, dos parts de un poble gran. Cuan ya les famílies habíen enterrat als seus morts, encara que no tingueren los seus cossos. 

Habíen conseguit que’l resquemó de la vengansa s’haguere adormit, arriben estos y fan tanta bulla, encara que son pocs, que van despertán records y lo pichó es que’ls despiarten en chen que no va está allí. Que sol u coneixen de escoltá o de lligí, en un tems que algunes paraules y alguns llibres no tenen tota la confiansa que teníen que tindre, perque te diré, la obra depén del autó y según de qué piau coixecho lo que parle o lo qu’escriu, aixina es lo seu discurs o lo seu llibre.

M’han fet tindre un boñ (disgust) dintre de mí, que no te u pots imaginá (imachiná). Es la nostra historia, per lo que parlá de aixó no mos té que doná po, tampoc vergoña, no es pa que ningú vingue a presumí de res. Es veure un momén lo que va passá, y seguidamén, olvidau ya de un puñetero camí, completamén. Pa que mai mes torno a passá.

No voldría que estes charrades megües faren nafra (ñafra, taca que se fa a la fruta cuan se li done un golpe) en la paret, mol menos en tota la colla de seguidós que ting, pero no vull dixá passá la oportunidat de contá lo que sé, sense la influánsia de ningú. No m’han obligat a parlá, bueno tú un poquetet sí, pero tu eres de casa. Tampoc me u han prohibit. Hay segut yo sol que s’ha posat an este negossi. Desicho que, cuan acaba de charrá, tots esteu mes tranquils, mes conformats en la historia, pero al mateix temps un poc tremolán y si fa falta defenén que aixó no torno a passá, per molta Memoria Histérica que se fico en camí.

Tamé vull que sápies que escribín estes charrades, encá que en algún momén me fasquen plorá en llágrimes de verdat, al mateix tems, me fará descansá y, cuan tinga que anamen al atre costat, lo sac de la vida que tots portem a la esquena, cuan naixem y cuan morim, sigue menos pesat p’al meu cor.

- Jolines, qué serio se está posán vusté, anem a dixau está.
+ Ara no vull, m’has calentat, pos aguantat. Te vull aclarí que yo no soc, ni vull sé, de cap bando, perque los dos van fé barbaridats, ningú va sé bo completamén, ni a lo pichó tan ruin com mos creem, o mos volen fe creure.
- Sap que li dic, que lo vech mol alterat, anem a dixau per avui, un atre día seguirem, no li vasque a doná algún mal per culpa megüa.

Memoria 2.

- Bon día, agüelo, cóm anem avui?
+ Bon día, Luiset, qué estás maquinán?
- Es que miro, ha dixat als amics de la paret en la goleta de sabé mes coses de les que té vusté guardaes an eixe cap-blanc (capblanc ere un dels motes del Sebeta cuan vivíe al seu poble).
+ Mira, no me parlos en doble sentit que te coneixco, que hay segut flare abáns que cuiné.
- Se diu al revés, cuiné abáns que flare.
+ Tu fesme cas a mí que sempre sé lo que dic y lo que vull di.
Ña que aclarí que l’ agüelo, de menut, va estudiá al seminari, inclús digüen que va arribá a du sotana. Aunque ell de aixó no parle.

- Sap que tenim una conversassió a mijes. Que ña molta chen que li seguís y están impassiéns pa que’ls conto aventures de la memoria.
+ Y qué te pareix que venim fen desde que han escomensat a emborroná esta paret. Mira te contaré coses si me prometisses que se quedarán entre natres, que no se emplearán pa res mes, que no eixirán de la aldea de Chapurriau.

- Aixó no fa falta diu, la chen es seria y respete la forma de pensá de cada u. Lo que mos unís es lo treball pa guardá lo nostre parlá , després (después) de aixó, allá cada cual (cadaú).

+ Ya te hay dit que, com soc yo lo que u conto, vach a fe lo que me dono la gana y mai sabrás si lo que diga va passá de verdat o me u hay inventat. Si va passá aissina o de un atra manera. Pa que ningú trague consecuénsies ni resquemos. De momén me vach a inventa lo nom dels dos bandos, a uns los diré blaus y als atres colorats. Y tamé pa que ningú se cregue que me referisco al seu poble, m’en inventaré un que li direm L’Aldea, provínsia de Teruel, perque es la megüa.

- Si que escomensem be, així no ñaurá qui se aclarisque.

+ Es igual que escomensem per uns o pels atres. Ademés si uns van escomensá, los atres van seguí.

Te diré que L’Aldea va está uns camíns en mans dels colorats y uns atres dels blaus, Tothom que entrae al poble, lo primé que fae ere aná al ajuntamén y reclutá als jóvens que anabem quedán, aissina, quinta a quinta, al final los colorats se van emportá hasta críos de 18 añs. Assó no vol di res, perque segú que’ls blaus se acababen de endú als de 19.

Encara te u diré un camí mes, assó es serio, mol serio, mes de lo que tú te imagines. Sol u fach perque tamé esta part de la nostra vida es historia. Pero sol pa recordarla, no revíurela. Y pa que mos servisque de llissó y no u fem mai mes.
- Ala, que s’enrolle como una persiana, escomenso de un camí.
+ Pos, mira no vull, tindrás que esperat pa un atre día, que les coses importantes, com les nóvies guapes, sempre se fan esperá.

Memoria 3.

+ Cuan los colorats van di que habíen guañat les elecsións, en un aubrí y tancá de ulls se van fe los amos de L’Aldea.

Van aná a la iglesia, y a la portalada, ya van fe la primera malesa, en pics, estrals y mes ferramentes van tirá totes les estátues de sans que van podé. A les que estaben ben agarrades les van tallá lo cap, les mans, lo que sobreixíe del cos, hasta que se van cansá. Després van entrá dintre y del altá y la sacristía van traure a la plassa, les vestimentes del retó y mes estátues. Les tiraben antiarra, les partíen en les estrals…. S’enrieben dabán de la chen, dieben mireu al vostre deu, als vostres sans, aquí sol ña fusta querá (en carcoma), o escayola en pintura per defora. Cuan ya teníen un mun, li van prende (prendre, pendre) foc, reinse (enriense) de la chen díen mireu lo vostre sial es un infiarn y ningú se salve, lo mateix passará en tots los que no mos obedisquen.

A la chen de La Aldea li van demaná que portaren totes les joyes que tingueren de sans, cristos o marededeus, pa fundiles y fe dinés p’als pobres del poble, aunque alguna s’en va piarde per la borxaca de mes de un. Al mateix temps, los amenassaen diénlos que si després, regiraben les cases y trobaen algún relicari o símbol religiós mes, an eixe l’afussilaríen inmediatamén. 

Tota la chen los va fe cas y van portá creus, escapularis, medalles y demés relicaris. Algún valén diebe després que ell no habíe portat mes que una señal y lo demés u habíe amagat daball del fem de la mula.

Entre los mes exaltats, ñabíe un chic jove, que habíe segut monaguillo mols camíns y se sabíe lo Confiteor deo de carrerilla. A les professóns de Semana Santa eixíe vestit de romá, mes pito que ningú, pareixíe lo general de tots los atres románs. Li direm Manuel.

Bueno, pues este, va traure una pistola, ningú sabíe de agón, se la va posa dins de la correcha y anabe fen po als demés Aldeáns.
Se van presentá a casa del retó (mosen) pa detindrel, pero la segua família se habíe enterat de lo que passabe y l’habíe amagat, diénlos que s’en había anat de L’Aldea..

Mentres tan, algú del poble, sempre ha ñagut la duda de quí va se, habíe fet una llista dels mes rics, dels mes religiosos, dels mes amics dels blaus. De eixa llista van fe una criba (selección), van elegí als mes importáns que no se habíen amagat o escapat del poble, y van vindre un grup de chen desconeguda que portabe fussils y los van aná a busca a les seues cases y los portaen al ajuntamén.

Ere costum en aquells moméns que los mes revoltosos de un poble anaren al atre a fe llimpiesa, y al revés, los mes significats de éste anaben al atre a fe lo mateix. Aunque la informassió la donaben los del poble, eren los del atre poble, los que faen la faena. Y aixina va passá tamé a L’Aldea.

Aquella nit ningú va podé dormí al poble. De matinada se van sentí, llun, com uns focs artifissials. Per de matí un pastó va arriba corren al poble: a la cuneta de la entrada al terme, ñabíe un grupo de persones que pareixíen mortes, totes ensangrentaes.

Los familiás dels que habíen pres lo día de abáns, tots plorosos, van aná corren allí pensán que serien los seus paréns, van emportás machos y mules pa podé replegá als morts.

Cuan, sense aliento, van arribá agon habíe passat la tragedia, va resultá que ningú coneixíe a aquella chen, no eren los seus paréns. No eren de L’Aldea. La esperansa va torná a les seues cares.

Pero l’alegría dure mol poquet a casa del pobre, al ratet va vindre un afiladó que anabe de poble en poble en la seua burreta y los va contá que al atre poble, qu’estabe ajuntán en L’Aldea, a una cuneta, tamé habíen aparegut un grapat de chen, com aquell, morts y ensangrentats.

Sense sang al cos, ni aire als pulmons, van aná corren agon diebe l’afiladó y allí sí, allí estabe los Aldeáns, morts, ensangrentats, chuns. Tots van replegá als seus paréns, los van carregá als machos, y com si fore un entiarro, mol llarc, sense retó, pero en mols machos carregats, los van portá cap al poble.

Los morts estaben a la vora de un barranc. Habíe passat que uns fills no van trobá al seu pare, lo van buscá per tota la redolada, barrang abaix y res. Ne faltabe un, a sabé perqué, no lo van trova, van torná a casa tots preocupats, ¿qué li hauríe passat?. Pero no van di res a ningú, per si acás.

Los forastés dels fussils van desapareixe. Y dels revoltosos del poble ningú sabíe o volíe sabé res.

- Agüelo aixó que me conte es mol fort…. Su ha inventat, les persones no poden sé tan ruines, matá per la forma de pensá, o per tindre unes pessetes mes que’ls atres.

+ Uyyyy y per menos. Pero lo pichó es que no mu hay inventat. Ojalá fore aixina, - va di l’agüelo -, en tota la sorna del món.

- No se poso aixina, home, es que se me ha ficat la pell de gallina.

+ Pos sol hay escomensat…….Si me seguisses escoltán, se te posará de pepino (cogombro).

Memoria 4.

- Sebeta: ¿Ya se li ha passat lo boñ (enfado)? Es que me va pareixe mol fort tot lo que me va contá. Va, home, que ya sap que yo l’empreño (le cabreo) de cuan en cuan, pero me crec lo que me conte, encara que siguen barbaridats.

+ Si hagueres segut menut com yo y hagueres vingut en lo coche de línea a L’Aldea, t’hauríes donat conta que, prop de la entrada del poble, abáns del nostre, ña una creu, en una leyenda que te uns noms que fan recordá unes morts de chen de la nostra aldea. A lo milló va passá com yo te vach contá l’atre día.

- Bueno pero eixa charrada sol se referíe als colorats y vusté me va di que podíe repartí p’als dos costas.

+ ¿Per qué, la chen de ara, teniu tanta pressa? Si al final tots arribem agon tenim lo destí (destino). Hau de tindre un poc de passiánsia, encara aixina me se quedarán moltes coses dintre, o sigue que no me encórregues, poquet a poquet, s’arribe llun.

- Val, un camí mes, te raó.
+ Com sempre, Luiset, com sempre.

Tens que tindre en conta que tú vols que en una semana conta aquí lo que va passá en tres añs; home, donam un poc de tems.

Te acabaré de contá lo de ahir, després lo que van fe los blaus, cuan van entrá al poble, lo que va passá a algunes cases, algunes de les troles que van corre per lo poble, y si la memoria m’acompañe…….ya vorem. Tens que tindre en conta que ña mols amics que mos llechisen y a lo milló se farten de natres, o los moleste que parlem de aixó.

- Sebeta, vusté parle y los que volen l’escolten, si algú no está contén en lo que vusté diu, que s’en vasque a un atre corro, o que llechisque a uns atres, que an esta paret n’escriuen mols y alguns mol bons, prau milló que natres.

Ala, que ya m’ha tornat a embolicá, en tantes coses, com se note que va sé flare abáns que cuiné.

+ Menut, no t’en enfotes (enfótegues) que’t dono les surres que no te van doná de menut. Y dixam está ya……

Habíem quedat que entre los morts aldeáns, ne faltabe un.

Ere de nit, los paréns estaben reunits a casa d’ell, rossegán (rumiando, discutiendo, elucubrando) qué hauríe pogut passá. Se fae tart, los familiás s’en van aná. A la casa sol van quedá la dona y los fills de aquell home.

Se van chitá, y seríen les tres o les cuatre del matí, cuan la porta del carré se va oubrí (entonses les portes de casa no se tancaben mai en clau). 

Lo fill mes gran va sentí lo ruido de la porta que se tornabe a tancá y va aná enseguida a ensendre lo cresol (candil), baixán tremolán a  la entrada, pensán que tornaben los revoltosos, pero cual va sé lo seu susto al veure una sombra sentada a una cadira a la vora de la porta, la llum de la mecha no arribabe hasta allí.

Se va arrimá, y allí estabe son pare, com si estare dormín en tot lo cap y tota la roba ensangrentá. Li va tocá lo pols, y aunque mol a poquet , encara ne teníe.

Corren, va despertá a sa mare y a son germá y los va fe baixá a la entrada. Entre los tres van agarrá al home y lo van puchá al llit, lo van despullá y lo van rentá de dal a baix. Teníe una ferida al muscle dret, pero que no pareixíe grave, pos li movíen lo colse y no se queixabe, o sigue que no teníe res chafat.

Després teníe una atra ferida al cap, al pols (pulso, sien) isquiarro, allí ñabíe un foraet com un llidó, per lo que no dixabe de eixí sang, li van posá un drapet llimpio y li van vendá (envená) lo cap.

La seua dona li va prepará un bon caldo y cuan se va despertá li u va doná culleraeta a culleraeta.

Ell va pendre (guañá) un poc de forsa y va fe apagá lo cresol pa que ningú vere lo resplandó desde lo carré, després, poc a poc, los va aná contán...

Cuan mos van apresá, mos van furtá, ademés de la dignidat, lo poc que cadaú portabe damún, mos van portá al ajuntamén, allí ñabíe chen desconeguda que portaen fussils, mos van fe sentá antiarra y van tancá la porta.

Van du unes soguetes (vensills, cordes) y mos van lligá les mans, després una corda de carrechá, (acarrear) la van passá pels nostres brassos, fen un nugo a cada sogueta y allí mos van tindre tot lo día, no mos dixaen ni pixá, o sigue que u faem sentats, pronte aquella entrada fae oló a pixats y a algo mes que algú se habíe fet de la po que teníem.

Mos se van enriure, tratanmos de flares, capitalistes, explotadós, etc, algún mes rencorós mos anae pegán en la culata del fussil.
Cuan se va fe de nit, van aubrí la porta y mos van fe eixí a la plassa, sense rechistá, y de allí, com si fore una corda de pressos, mos van fe baixá per les escaleretes y van escomensá a caminá per la carretera en direcsió al poble de la vora, si algú caíe, perque ere de nit y no hi veíem, li pegaen en los fussils, hasta que se eixecabe; mos ajudabem (achudabem) uns als atres.

Cuan ya eixíem del terme, en direcsió contraria ne veníen uns atres com natres, tamé lligats.

Mos habíen dit que mos portaen al atre poble, y que mos faríen un juissi (chuissi, juicio) y després tornaríem al poble. Pero cuan van veure que passaben de llarc de les cases, ya van pensá mal. Van arribá a un puesto agon lo camí se eixamplíe, a la vora de un barranc, y allí mos van posá als prisioners, mentres que ells se ficaben al atre costat, van prepará los fussils y sense dimos res van escomensá a dispará.

Yo vach sentí un golpe (cop) al muscle que me va fe caure a entiarra, al mateix tems la atra chen tamé caíe, algún damún de mí. Cuan se va acabá lo soroll (ruido) dels tiros y ya ningú se movíe, lo que pareixíe lo jefe va traure una pistola de la sintura y mos va pegá un tiro al cap a cadaú. Vach (pedre) piarde lo sentit.

No sé cuán rato habíe passat, me vach despertá tot atontat, sense sabé agón estaba, pero al veure als atres tirats antiarra, ya me vach doná conta de tot. Los mol perilláns, mos habíen llevat les soguetes y la corda de carrechá.

Debíe habé passat poquet rato perque ningú se habíe arrimat allí.
Com vach pugué, me vach eixecá y al voldre maurem, a tamborilades (entropessóns) vach caure pel barranc y vach escomensá a caminá cap al poble, cuan trovaba alguna basseta bebía aigua.

No sé cuantes hores hay tardat en arribá, pero escomensabe a fes de nit. M’hay amagat a la caseta del hort y cuan ya no podía mes hay vingut a casa.

A la matinada siguién, lo chic mes gran, va agarrá la mula en una sária y los va di als veíns que s’en anabe a buscá a son pare atre camí, a ver sil trovabe. Als cornalóns portabe un talegó ple de tiarra y una borrassa plena de sang de un cunill que habíen matat per la nit.

Per la tarde va torná en la borrassa envoltán al talegó, dién que habíe trobat lo cos de son pare al fondo del barranc, mich desfet per la caiguda y pels buitres y los llops que habíen escomensat a minchás los trossos. Ningú lo va voldre veure.

Com no ñabíe retó, y la iglesia estabe tancada, lo van plorá eixa nit, a casa, a la entrada (pati), posat dintre de un ataút tancat y al matí siguién, tots plorosos lo van portá al fossá (sementeri), van fe una fossa a la tiarra y lo van enterrá. La dona, tota vestida de negre, se desfae en plos, los fills la consolaben com podíen.

Mentres tan, a casa, dins del trull (trujal) de mes a dins, en un colchó de peladures de panolles (márfega, colchón de mazorcas de maíz), en uns llansols y unes mantes per damún, un orinal (bassí) y una pichella de aigua, un home acababe de naixe atre camí. 

Com lo puesto ere menut, apenes podíe está dret y la fredó y la humitat li entraen mol a dintre y desde entonses, mol asobín se li ressentíen los ginolls (chinolls) y los turmells, sobretot cuan s’arrimabe troná.

Damún del trull del racó, ñabíe uns sacs de llaó, que en mols mesos, tindríen que maure cada nit, pa que lo ressién nascut puguere seguí vivín la segunda oportunidat; y les ferides del cos anaren tancanse; les atres no se tancaríen mai. Cuan ere de nit, com un fantasma, pasechabe per tota la casa a escurines (oscurines).

- Uffff, agüelo, assó sí que es una aventura.

+ Luiset: qué mes voldría yo que assó fore una aventura y que totes passaren igual, que acabaren be, pero no pot sé, com te contaré un atre día. Y ademés enrecordat dels atres que no van tindre tanta sort, que no van podé torná caminán per lo seu peu, que’ls van tindre que portá los seus paréns, perque ells ya mai mes podríen caminá hasta L’Aldea.

NOTA DEL AUTÓ:

Aunque mes en daban se explicará lo que va passá, vull aclarí que ha ñagut camíns en que bales disparaes per pistoles del 6’35 o del 7’65 e inclús del 9 curt, perque los cartuchos eren vells o perque la pólvora estabe mal, o ñabíe poca, sol han entrat un poquet al cos y s’han quedat entre la pell (pial), que ha aturat la poca velosidat que portabe, y la carn. En este cas lo plom va penetrá la pell y l’os y si estae en mal estat, al no tindre forsa, se va quedá entre l’ os y lo servell. (Possiblemén la pistola utilisada fore una de eixes que s’han nomenat mes amún.)

Memoria 5.

- Bon día yayo.
+ Bon día sagal.

- Que dic yo, que eixes coses que me conte no han pogut passá, que se les invente.

+ Pero bueno, a tú qué te enseñen a l’escola, no se pa qué aneu, si no depreneu per lo menos un poc de educassió. Ña que respetá a les persones majós (machós), encá que sol sigue per aixó blanc que ting al cap. Ya te vach di que algunes han passat a L’Aldea,  atres a uns atres pobles, y alguna, mol poquetes, me les imagino (imachino) o me les invento y podríen habé passat.

- Val, val, te raó.
+ Com sempre, menut, com sempre.
- No cambiará mai.
+ Al meus añs ya no se cambie, com no sigue pa pichó.
Anem a posamos serios, estat quiet, dixa de doná voltes, sinó no puc fe bona memoria…...

T’enrecordes que al retó de L’Aldea, la seua família l’habíe amagat. Teníen una falsa, damún de la casa y allí, daball del tellat, estabe lo pobre home, li donaben lo minchá una volta al día y no se atrevíe a eixí de allí pa res.

Cuan van chafá los sans de la iglesia, se va aguantá, en mol doló, pero se va aguantá. Pero cuan li van dí que habíen matat a los Aldeáns, alguns perque anaben a missa los domenches, ya no va podé aguantás mes, va baixá de la falsa, se va posá la sotana y agarrán les claus de la iglesia, encara que sa germana (chermana) y sa cuñada van intentá detindrel no u van conseguí, tanta forsa interió teníe. Los diebe que habíe fallat als morts, que ell teníe que habé estat a la seua vora y morí en ells.

Va eixí al carré y mol sereno s’en va aná directamén a la iglesia, la chen cuan lo veie passá, alguns se señaben (santiguaben), uns atres parlaben per debaix, algúns chiraben lo cap de vergoña y no va faltá qui va aná a donals avís als revoltosos que estaben al ajuntamén.

Va aubrí la porta mich cremada, va puchá al campanal y va escomensá a tocá les campanes, dos tocs de la gran, un toc de la menudeta, (dong, dong, ding) dos tocs de la gran, un toc de la menudeta (dong, dong, ding) y així seguit, a poquetet, sense pressa, ell ya habíe arribat al seu destino, y si tocabe ere per los Aldeáns morts.

A L’Aldea ñabíe una costum en la forma de tocá les campanes que tot lo món u enteníe.  Ñabíe lo toc dels morts, com acabam de diu, dos tocs de la campana gran, un de la campana menuda. A foc (cuan se cremae una casa, una pallissa o una finca), sol la campana gran en tocs mol seguits, com si vullguere dils als veíns que ñabíe pressa, cuan se sentíe esta forma de tocá tots, dixaben lo que estaben fen y acudíen corrén a la plassa, portán galletes (cubos) p’al aigua. 
A missa, se tocabe vin camíns sol la campana gran y después de un poquetet, un toc, dos o tres, según que fuere lo primé, lo segón o lo tersé avís de que anabe a escomensá la missa. A festes, entonses se doblaben (vandechaben) les tres campanes que ñabíe, la gran, la michana y la menuda, així s’els diebe. 

Semana santa, los díes en los que Deu, nostre siñó, estabe mort, se tocabe lo torn, que ere com una matraca mol gran, que al fela dona voltes, les masses giraben (chiraben) golpeján (golpechán) la fusta del torn y faen que eixe ruido, desde lo alt del campanal, se sentire per tot lo poble.

Cuan los revoltosos van arribá a dal del campanal van trobá al retó sentat, en una corda a cada má, y al seus estiróns los badalls (badajos) de la gran y la menuda, seguíen tocán a morts, dong, dong, ding; dong, dong, ding. 

Lo primé que van fé va se llevali les cordes de les mans, pa que se acabaren les campanades que tot lo poble estae escoltán.
Entre los revoltosos, estabe lo romá (romano de Semana Santa), que habíe segut monaguillo (escolanet). Va sé ell lo que li va dí al retó, móssen: mos te que acompañá.

"Claro Manuel, tantas veces que me has acompañado tú, ¿Cómo no te voy a acompañar yo ahora?"

Lo van du al ajuntamén, li van fe llevás la sotana, pos los fae un poc de respiacte. Devall portae uns pantalóns y una camisa com cualquier home. Después li van lligá les mans y lo van ficá al calabós.

A la nit, li van fe pillá un pic y una pala y s’el van emportá. Ere una nit estrellada, la lluna repartíe la llum del sol per aquella prossesó que, com sempre, portabe al retó lo primé, los atres cuatre, anaben detrás,  en los caps, cachos. Les sombres los acompañaben y al camí se reflejabe la figura de un home portán als muscles una creu formada per lo pic a un costat y la pala al atre.

Llun del poble, a un campo, a la vora de una cuneta, qué manía teníe esta chen en les cunetes, allí lo van fe baixá al bancal y li van fe cavá una fossa en lo pic y la pala, les mans plenes de bambolles (ampollas).  

Lo Manuel, possiblemén per vergoña, no estabe. Lo que pareixíe lo jefe, portae un cabás (capazo), en dos sacs. Un dels sacs pareixíe que se movíe.

Lo van fe despullá. A la oscuridat iluminabe la clara llum de la lluna. Se va veure una má que se eixecabe, en direcsió als cuatre hómens que’l estaen mirán, y baixabe, al mateix tems que una veu clara anabe dién: 
Ego te absolvo a peccatis tuis….

Després li van doná un sac gran, pareixíe un talegó (una talega, taleca) y li van di que se ficare dintre ... in nomine Patris, et Filii et Spiritus Sancti ... 

Cuan ya estabe dintre van puchá la boca del sac per damún del seu cap. Van agarrá l’ atre sac, que ara sí que se movíe y lo van vuidá dintre del primé, se van veure caure dos bultos oscurs que se movíen, rápidamen van tancá lo sac, lliganlo en un cordell. Encara se va sentí ... Amen.

Van tirá lo sac dintre de la fossa y van escomensá, corrén, en molta pressa, a tirá palaes de tiarra damún. Sol se sentíen uns marramiaus y se veíen dos bultos movense abán y atrás al talegó, del home no se sentíe res y mai se va sabre res mes d’ell.

Ere un bon home, y haguere tingut lo deu que haguere tingut, haguere segut un bon home.

- Ostres, Sebeta, casi me fa plorá.
+ Avui no estic pa res.

L’agüelo Sebeta pareixíe que tragare mal, com si tinguere un nugo a la gola.

Memoria 6.

- Venga agüelo, nem a passechá y me conte mes coses, que lo de ahir ya s’ha passat.
+ Díxam está que avui estic cansat.
- Va, home, ya’l duré yo ancostes (a corderetes, a colleres, a la esquena, a cascarrulles).
+ No t’enfótegues tan que encá que u fas a amagatóns, yo m’en dono conta, que eres un garramós (trampós).
- Que mala idea té, si yo u fach en tota la bona intensió.
+ Que no m’engañes sagal, que te conesco, fa mols añs y ya saps que’l diable saps mes per vell que per diable. Y yo sempre ting raó, sempre.
- Val, pa vusté la perra gorda.
+ Com abuses de que ting bon cor……..

A L’Aldea ñabíe molta chen, bona y menos bona, per aixó, en los moméns que estem pasan, se demostrae, milló que mai, de qué peu coisechabe cada un.

Ñabíe una chica, de uns 19 añs, que cuan los revoltosos se van fe los amos de La Aldea, cuan eixíen per lo poble, ella anabe daban en lo puñ isquiarro eixecat, sempre per abán. Enriense de la chen que pensabe que no ere del seu bando. Y si veníe algún forasté, amic dels revoltosos, allí que estabe ella en lo puñ isquiarro eixecat.

Se va fe una comuna (comunidad), en la que los cams, los horts, les ferramentes, eren de tots. Cada u, va portá les ferramentes que teníe a casa, pa treballa. Unes atres se van comprá noves a la tenda, en los dinés que se van fé, venen les joyes religioses (relichioses) y les dels rics que se van intervindre. Al escomensá y acabá lo trevall, se contaen les ferramentes.

Bueno pos sempre ña algún espabilat. Va ñaure un que al acabá de treballá va pillá una eissada noveta, en la escusa de ficala en remulla pa que’l mánec se quedaré mes segur y no ballare, lo que no dixabe treballá be. Al matí siguién va arribá lo primé y va dixá la eixada al mun, de tal manera que cuan van contá, estaen totes les ferramentes. Lo que ningú se va dona conta es que el perillán, no direm si ere dels blaus o dels colorats, se habíe endut una eixada nova y ne va torná una esportillada que teníe vella a casa.

De cuan en cuan los revoltosos faen requises per les cases, pa comprobá que se cumplíe lo qu’ells manaben y de pas s’emportaen lo que creíen que’ls sobrabe als Aldeáns y fae falta a la comuna.

Un día van entra a la casa de la tía A y li van veure uns topíns que estaen com naus, encara que un teníe una nafreta que casi no se veíe, y sels van endú, p’al minchadó comunal.

Al poc tems la tía A va aná a visitá a la tía B, dona (esposa) de un dels que portaben la comuna (tampoc aquí diem lo bando del que ere esta persona). La tía B estabe al llit (cama), pos no se trovabe bé, lo seu home li estabe preparan una mansanilla y teníe lo topí al foc y lo van crida a la porta, per lo que va tindre que baixa al carré y la tía A va aná a prepará la tisana y allí se va emportá una sorpresa perque li va pareixe que’ls topíns que estaben a la vora del foc eren los d’ella y al mira lo menudet allí estabe la mateisa nafra que teníe el seu.

Cuan ya la guiarra, estabe en marcha, la chen de L’Aldea va tindre que dissá les cases y marchá a unes coves del monte; a cada forat, sen amagaben (escondían) tres o cuatre famílies (bueno prácticamen les dones y los chiquets, perque los homens estaben luchán y morín al front. Allí habíen portat, totes les coses que teníen un poc de való y les de minchá.

Pos be, sempre que li tocabe prepará lo diná a la tía A, la tía B, li diebe trau, trau de la tenalleta (tinalla minuda). Allí estabe lo poc adobo que’ls quedae.
Cuan ere al ravés, la tía B preparabe un rabec (rábano) en pataques y prau.
Tampoc aquí direm a qué bando perteneixíen la tía A y la tía B.
- Qué perilláns eren les chens de L’Aldea, je je..
+ Sí y yo sé quí u ha heredat, lo ting a la meua vora.
- En aixó no te cap de raó.
+ Yo sempre ting raó, Luiset, sempre.

Y l’agüelo Sebeta va escomensá a feli cusigañes (gochet, pessiguañes, etc) a Luiset, pa que no s’enfadare.

Memoria 7.

+ A ver, menut, avui no me preguntos res, que este tema de la Memoria Histérica se está fen mol llarc y me falten algunes coses que contá encara.
- A mí, com vusté mano, ya que es vusté lo que dispose..
+ Encara estas enfadat eh?
- Que no….
+ Que’l agüelo sempre te raó, sempre…..

Ñabíe a La Aldea una família que li direm, la família T, que, a mitat de la guiarra encá teníe a casa dos chics, mossos, de 22 y 18 añs.
Los revoltosos van agarrá al de 22 añs y lo van posá, an ell sol, al campanal, pa que tocare les campanes si veíe vindre als avións enemics, per algún dels cuatre costats.

Va puchá a dal del tot y va escomensá a mirá a lo llun, per les cuatre finestres, per aquí res, per aquí tampoc, no res, y no res. Y a torná a escomensá. Al poc rato ya estabe cansat y casi marechat de doná tantes voltes. Se va entretindre un ratet mirán los coloms per damún dels tellats.

De cuan en cuan mirabe per les finestres. Aquí no res, allí un esparvé y res y res. A torná a escomensá, aquí no res, allí, ahí va no ere un esparvé, pareix una bandá de buitres, res y res.
De pronte un ruido atronadó, mire de agón ve; de la segunda finestra, corre allí y lo que li habíen paregut buitres, resulte que eren avións, que ya estaben damún. Com un boch (loco) se tire a la campana gran, agarre lo badall y escomense a tocá.

Los aviadós se donen cuenta y disparen contra lo campanal, en tan mala sort que un tiro li pegue al ull isquiarro y cau al piso sangrán per la cara. Aixó li va salvá, perque al está abaix, los disparos del segundo avión que van entrá en tota la forsa, no li van alcansá.
Com pot baisse totes les escales, y ne son moltes, y note una cosa, té la cara bañada de sang y en l’ull ferit no veu res.

Cuan s’en van los avións y pot eixí de la iglesia, sen va corrén a casa. Sa mare, al veurel arribá tot ple de sang se preocupe y lo porte corrén a casa del dotó. Allí li donen la notíssia, lo chic ha perdut l’ull, pero ha guañat la vida, perque sol ha segut una esquirla de pedra. Si haguere segut una bala, ara estaríe mort.

L’atre germá (chermá), de casi 18 añs, es un sagal rubio que, a causa de la edat, hasta ara se ha lliurat de aná al fron. Li encante cassá, te una gosseta que li diuen canela que es mol bona traén y agarrán conills e inclús alguna perdiu que atra. Lo rubio pare rateres, hasta pa casá jabalíns. Ah, ña una chica del poble que li agrade y pareix que ella no li es indiferenta.

Pero cuan la desgrássia arribe a una casa, arribe a cabassos. Als pocs díes los colorats arriben al poble y s’emporten al rubio, diuen que’l partit lo nessessite. Li donen un fussil y caminan, caminan ixen capa Teruel, es agon fa falta chen ara. Pel camí intenten enseñali cóm funsione lo fussil, pero ell es tan chove que no se entere.

Arriben a Teruel, en tot lo fret del món, y damún portán albarques (abarcas). No’ls habíen donat ni espardeñes. De momén están parats, pero un día li diuen que ña que eixí en tota pressa, agarra lo fussil y corre, cap aquells montes, ña que recuperá aquella vall. Al seu costat va lo negre, per lo coló del  pial, són del mateix poble y amics, com tenen los mateixos añs, los han reclutat junts. Aissó (aixó) los ha achudat a soportá un poc milló lo fret y la falta de son; lo parlá los dos juns y ademés en chapurriau que es la seua forma de parlá.
Van caminán los dos juns, y de pronte una troná, que hasta fa saltá la tiarra. Pero qué pase, qué es aixó, no plau aigua, sol una polseguina que no dixe veure res.

Corren los dos com si foren les carreres de les festes del poble y vullgueren agarrá al pollastre pa dul a casa y pode minchá.
Pero, de repén, lo rubio se pare, no té lo fussil, li falte la ma isquiarra, del bras li chorre la sang, per la má dreta tamé ne té y per lo chinoll isquiarro, cau antiarra, un obús l’ ha matat. Lo negre lo cride y no li conteste, pero ell té que seguí corrén, está plovén metralla per tots los costats.

Lo negre s'ha salvat, y escriu una carta, plorán, a sa mare, li conte lo que li ha passat al rubio, la forma que ha tengut de morí, pero pensé que no ha sufrit (patit) massa, perque l’obús li ha pillat de ple.

La mare del negre va corrén a casa de T. La mare, en cuan la veu arribá y li veu la cara, escomense a tremolá y a plorá. S’abrassen les dos. Llechisen la carta un camí, un atre, un atre,…  pero per mes camíns que la llechisen, lo que está escrit no cambie, sempre diu lo matéis, lo rubio ha mort.

La canela, pareix que se u pensé tamé, se torne triste, dixe de minchá y en eixe sexto sentit que tenen los animals, cuan per lo cap de la costa escomensen a baixá los soldats en la ma dreta, ubiarta y estirán lo bras cap a mun, canela arranque cap an ells gañín (ladrando) com mai, en la boca ubiarta, caenli la saliva, enseñán los colmells (colmillos). Al carré se sentís una descárrega de fussil, la canela cau seca. Miranla als ulls diríem que descanse.

A la entrada dels blaus, després de passá contes en los blaus y en los colorats, lo capellá del regimén (rechimén) se avé a fé un funeral per lo rubio, encara que, al prinsipi, fique alguns reparos, perque si va morí anán en los colorats, es difíssil que vasque al sel (sial), en totes les maleses que han fet.

Al cabo dels mesos a la estassió del tren de L’Aldea, arribe un tren, se pare. D’ell baixe un chove mol vell, li falte la ma isquiarra, en la dreta aguante una muleta, coixeche de la garra isquierra, apenes li quede pial al cap.

La tía T, tota vestida de negre, portán un gran mocadó al cap, está agranán lo carré, algú baixe per la costa, será un soldat perdut, demanán un poc de pá, ademes lo pobre pareix vell, está coixo y li falte una ma.
Lo seu cor se pare, sentís una veu….Mare,…..Mare…soc yo.
La tía T tire la granera y escomense a corre, s’abrasse al chove que te lo pial rubio.
Fillet, pero que te han fet?
– Mare, …  la maneta.
No pase res fill, ara estas a casa, no ploros, mos arreglarem……
Los dos ploran juns, entren a casa.
Lo rubio, mai mes va  torná a se lo mateix, sempre va se vell.
Sense la canela, sense podé aná a casá, sense la ma, ya no podríe pará les rateres.
La chica que li agradabe, al pensá que habíe mort, s’en va aná a Fransa en la seua família.
Desde eixe mateix momén, lo rubio, per los seus motius familiás y personals, va elegí com la seua compañera a la soledat. Y encá que tinguere chen al seu costat, lo rubio sempre va está solet.
Y lo rubio sempre va se un desgrassiat, hasta lo mateix momén de la mort, sol, a una habitassió sense llum, en la finestra y la porta tancaes, la persiana baissada, la llum apagada, casi siego, y sense ningú al seu costat. Sol y desgrassiat.
No deu ñaure Deu, cuan permitís que passon estes coses .
A camíns miro lo sial blau de L’Aldea y entre los núgols blancs, me pareix veure al Rubio cassán en la canela. Ell s’enriu y ella gañís d’alegría. Ya están junts. Han passat mol tems de peniténsia y se u han guañat.
Los morts al final tenen pau.

Memoria 8.

Cuan los blaus van entrá a L’Aldea, los seus amics van escomensá a respirá.

Los colorats al sabé que se estaen arrimán, van agarrá los papés que van podé y sels van emportá, los demés los van cremá. Alguns van marchá a Fransa, uns atres van tirá cap Barselona, alguns se van quedá al poble, perque pensaben que no habíen fet cap mal.

Van entrá pels carrés (calles) en los fussils apuntan a tot lo món, la poca chen que encara estabe al poble eixíe al carré, alguns eixecaben la má dreta en un saludo temerós com lo faen los soldats.

Cuan se van enterá, los qu’estaben a les coves van torná al poble, en molta pó.

Perque, cuan manaen (mandaban) los colorats, algún camí se vestíen com los soldats dels blaus y entraben pel poble o se presentaen a les cases, com si foren blaus, saludan com ells, en la má dreta alta, si algú los contestabe, pensaen que ere un traidó o un amic d’ells y lo faen pres. A mes de un, que, al veurels vestits así, habíe demostrat alegría y habíe parlat massa, li va costá la vida.

Los blaus, als pobles que manaen ells, faen la mateixa garrama (trampa). Los dos eren iguals. Los uns despreníen dels atres, pero sol les coses ruines (dolentes, malas).

Los soldats, un camí que van comprobá que al poble, no ñabíe enemics armats, se van reuní en los seus amics. Algú d’ells los va fe una llista dels colorats mes importáns que encara quedaben al poble y en ella van afexí (afechí) alguna persona mes a la que li teníen manía.

Ña una cosa que, encara que es mol forta (que’ls menuts no u lechisquen) tos ting que contá. Tos (ton) enrecordeu de aquella chica, amiga dels colorats, que’ls acompañabe cuan anaben pels carrés. Bueno, pues algú los u va contá als blaus. La van aná a busca, pos estabe amagada a la seua (segua) casa, la van portá al ajuntamén, la van despullá (la desnudaron), li van posá una granera al muscle isquiarro, com si portare un fussil y en la má dreta eixecada, la van passechá, sense roba, per tot lo poble. Cuan va torná al ajuntamén, la van posá a una habitassió y per allí van aná pasan desde lo corneta hasta lo capitá, lo quí va voldre, que van se mols, va repetí. Cuan habíen passat tots, la van dixá al carré (calle). Per les seues (segües) garres baixaben regués de sang. Ya no va torná a se dona.

Cuan se van cansá, van agarrá la llista y van aná, carré per carré, casa per casa, fen presos als que estaben apuntats, Los van dú al ajuntamén, van fe una criba (cribá, selecsió) y se van quedá en los que ells van creure mes significáns, als atres los van dixá marchá, entre estos estae X, del que parlarem mes tart.

Als que se van quedá los van fe sentá antiarra, los van lligá les mans en soguetes y no’ls dixaben maure pa res. Tot aixó tos fa enrecordá algo?. Efectivamén diferens gossos, en los mateixos collás.

Aquella nit, los van traure, los van fica en fila a la plassa y rodechats de soldats los van portá a les portes del fossá, allí los van ficá a la paret. Y un capellá que acompañabe als soldats va passá, daban de la fila del prisiones, fen la señal de la creu y dién: Ego te absolvo a peccatis tuis…….

Cuan va acabá, la escuadra que estae formada enfront, a una señal del capitá, va escomensá a dispará …… in nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti.

Y los fussils se van quedá muts (mudos).   … Amen …
Desde aquí podem veure al capitá, en la pistola a la má, que s’arrime a cada un dels aldeáns morts, s’acache sobre los seus caps y sonae un disparo. Aixó ya u am llechit abáns, verdat. Tots son iguals.
Lo que passe es que a uns los agradaben les cunetes y als atres, com son mes ofissials, los agraen los fossás. Ademes éstos tenen capellá, aunque ningú sápie pa qué val.

Los van dixá com estaben, van torná al poble y se van chitá a dormí.
A la matinada siguién, les famílies, que habíen sentit tamé los focs artifissials, Van acudí al fossá, van plorá unes hores, y van enterrá als seus paréns.
A L’Aldea, no podíe dixa de morí chen.

Memoria 9.

- Agüelo, aixó son massa desgrássies en tan poc temps.
+ Eres un saboc (soso, pero un poquet mes), fa unes charrades me demanabes que te contara coses y ara ya te canses, pues imagínat (imachínat) a la chen de l’Aldea aguantán aixó durán tres añs. Y dixa de potechá (patejá), que pareixes la burreta a la noria, sempre pisotechán la mateixa redolada, sempre donan voltes.

- Es que les seues historietes me pareixen tan irreals que ting que pegam pessics (pellizcos) a la galta (mejilla, cara) pa donam conta que estic despert (despiart), que no estic ensomián.

+ Chic (chec, chaic), no me digues que no te u vach advertí y mes de un camí, pos encara mos queden la charrada de avui, la del soldat romá y la dels sigróns, si’ls agüelos de l’ atre costat no m’en manen alguna mes.
- Venga, fiquemos a la faena, que’l camí se fa caminán.

+ Lo tío X, home de la tía B, aunque s’el van emportá en lo primé viache al ajuntamén, després lo van dixá torná a casa. Al matí siguién, cuan se va enterá de lo que’ls habíen fet als seus compañs, se va despedí de la família y dels veíns, diénlos que s’en anabe a Barselona. Desde aquell día no s’el va torná a veure. Ell sabrá perqué.

Un añ després se va acabá la guiarra.

Als pocs mesos al cuartel de la Guardia Civil, se va presentá este home (lo tío X). Lo comandán del puesto, estabe sentat a una cadira, daban de una tauleta, minchán olives de un plat que teníe allí damún.
*Bon día. (Lo guardia ere andalús y parlabe un Castellá-andalús, pero yo tos u poso en chapurriau, pa que u entengau milló). Agon va vusté?
^ Ving a entregam. No puc aguantá mes amagat.
* A ver, díguem lo seu nom y perqué se vol entregá.
 ^ Miro Siñó, me diuen tío X y a la guiarra yo era l’encarregat del minchadó comunal dels colorats.
* Mol bé, encantat y qué a fet de ruín?
^ Yo no res, pero…..
* A ver, esperos ahí al carré, sentat al banc que ña pegat a la paret.
A les dos hores, torne lo guardia, minchave una oliva.
* Ya s’en pot aná.
^ Que m’en puc aná???, No me deté? No m’envie a fe trevalls forsats tres añs??
* Está sort o qué? Hay mirat los nostres papés, res: hay cridat a Teruel res; a cap de puesto ña res contra vusté o sigue que ya s’en pot aná tranquil.

Lo guardia lo va veure marchá, mentres escupíe (escupiñae) l’os de la oliva y pensabe están bochos estos chapurriaus.

Un atra persona s’haguere posat a saltá de alegría, lo tío X, anabe en lo cap baix, pensán en lo tonto que habíe segut, están amagat tan tems.
Fen memoria, s’en recordae del día que’ls va di als veíns que s’en anabe a Barselona. Cuan se va fe de nit, va torná a casa, la tía B, l’esperabe en la porta entorná. Va entrá dins amagatóns (a escondidas), sense que ningú lo vere. Y desde entonses no había eixit de casa, cuan veníe algú se ficabe dintre del almari, detrás del abrigo de pell de ovella que teníe. No u habíen dit a ningú, ni siquiera a la família. Pero com estabe amagat de tots menos de la seua dona, al acabá la guiarra u van selebrá y als pocs mesos a ella li va escomensá a creixe la tripeta. Y va arribá un momén en que se li anabe notán, entonses, abáns de que la chen de L’Aldea escomensare a parlá, va dessidí presentás.
Pensán, pensán en la segua dona…   se li anabe posan cara de perillán (picaruelo), discurrín per qué la guiarra no había acabat abáns.

Memoria 10.

- Després de tantes charrades que casi me faen plorá (llorar), no sé si de sentimén o de rabia, air me vach enriure un poc, me imaginaba al tío X en los pantalons abaix y a la tía B en les faldetes remangades, detrás del abrigo d’ovella. Los dos sofocats, a tota pressa, no fore que se presentare la tía C, en l’alcahueta que ere.
+ Luiset no te pasos. Eres un poc caborsut (cabezota), ya saps que paso lo que paso, la vida seguís y sempre després del hivern chelat, ve la primavera florida y aixina un añ tras atre.
- Pues si siñó, aunque mes que caborsut, soc tossut, que p’an aixó soc d’Aragó y en molta honra. Y tamé me sé la seua cantinela que després de un segón, ve un minut, una hora, un día, una semana, un mes, un añ…..Y no ten dones cuenta y ya eres vell. Y lo pichó es que sempre te raó.
+ No te olvidos mai, lo Sebeta sempre te raó, o casi sempre.  Ara yo me pregunto, cóm tenim tanta chen que mos llechís en lo pesats que som.
+ Al negosi……

Al entrá los blaus, la família del home del trull, lo van traure inmediatamén y lo van du al dotó. Veure passá an aquell home, ere veure passá a la mort, blanquinós, arguellat, tot acachat, com si tinguere joroba. Los chiquets s’amagaben al veurel, no sabem si per respiate o per pó, creíen que ere un fantasma, un  mort que habíe ressusitat.

Van tindre sort lo dotó del poble estabe reunit en lo dotó dels blaus que estabe mes acostumbrat a veure ferides de guiarra. La del muscle, estabe curada, encara que en la pell sabíe quedat una tocadura que ya no s’en aniríe mai.
La ferideta del cap, teníe una crosta que li anabe caen y li tornabe a eixí, perque de cuan en cuan li supurabe atre camí. Los va contá la seua historia, lo militá li va dí que lo mes segú ere que la bala fore vella, tinguere la pólvora remullada o ñaguere poca y que sol va tindre forsa pa penetrá la pell y al passá l’os se va queda chitadeta, damún del servell y que ara, després del tems que habíe passat, teníe mol perill intentá tráurela, perque ñabíe que partí l’os o serral y podíen tocá lo servell y no li garantisaben que eixire be, ni siquiera si ixiríe viu. Lo milló ere dixala agon estabe, y aisí u van fé.
En vista de alló, se van entorná a casa.
Aquell home va está mol tems en que li molestabe la llum, estae temerós de la chen, cada camí que fae ven (aire), li fae mal lo cap, y cuan s’arrimabe troná li dolíen les garres.
Hasta que va arribá la segua hora, tota la vida va viure en la bala al cap.
Ña camíns que los morts seguísen vivín……

Dos soldats blaus se van presentá a casa de la tía T dién que s’en teníen que emportá al rubio al ajuntamén.
La tía T se va enfadá mol: ¿Qué voleu ara? ¿Encara li han passat poques coses.? Yo vach en vatres, nol dixo sol. Y llevanse lo devantal, va agarrá la ma del seu fill y va  tirá daban dels soldats. La chen que los veíe passá rossegaben per debaix: Qué poca vergoña, pobre crio, qué mes li poden fe?
Lo rubio li diebe a sa mare: dixom sol, que no hay fet res, enseguida tornaré.
Ella diebe: Lo matéis vas dí l’atre camí y mira cóm vas torná. Yo vach, agon vasques tú.
Cuan van arribá a la casa del poble, sol van dixa passá al rubio. La tía T se va tindre que quedá a la plassa, vichilada per dos moros en les seues capes, que la miraben en tot lo despréssio del món.
Al costat del capitá, estae lo capellá que li habíe fet lo funeral. Estae cla que ere ell lo que habíe donat la noticia, al enterás que habíe tornat a casa.
Li van preguntá qué habíe passat. Y ell va contá:
Cuan van passá los sanitaris, replegán als morts pa enterrals, al replegam pa posam al carratell agon posabem los cossos y los trossos que trovaben, al llevam la placa del coll pa dilu a la família y donam com a mort, van veure que del bras trencat encara eixíe sang y que ubría un poc l’ull, per lo que me van portá corrén a la tenda del dotó, allí me van cusí la ferida del bras y me van curá les atres. Vach passá tres o cuatre díes mol malet.
De allí me van portá a un hospital de grans ferides que ñabíe a Benicasim (Castelló) y cuan me vach repondre un poc y podre caminá, me van envía paca casa.
Com no podíen feu de un atra manera, lo van dixa marchá sense mes, encara que’l capellá lo mirabe en mals ulls.
Ñabíe camíns que al rubio li picabe la má isquiarra y cuan s’anabe a rascá, sol trovabe l’aire. Y un poc mes atrás lo seu muñonet.
Los chinolls, cuan plovíe, li faen mal y ademés li u avisaben un día abáns. Al final de la segua vida, ya casi no podíe caminá.
Ña camíns que los morts seguísen vivín...

Memoria 11.

- Agüelo, me parle de tota la chen de L’Aldea, pero ya no ha tornat a nomená a Manuel.
+ Perdona, m’hay enganchat en lo manillá de la porta y ma fet un esgarro (roto) a la camisa y un esgarrap (arañazo) a la má, Qué me diebes?
- Ya, li dic yo que está sort com una tápia, li preguntaba per lo soldat romá, per Manuel.
+ Ah! Ere aixó, bueno pos….
Manuel, ere cusí de la meua mare, habíen nascut lo mateix añ y lo mateix mes, se portaen mol be, ella estabe mol orgullosa, cuan a la Semana Santa lo veie desfilá de romá. Ere gran com un mayo. Yo lo coneixía com lo tío Manuel.
Cuan va passá lo que va passá, teníe uns 22 añs y ningú s’esplicabe qué li habíe passat an aquell monaguillo, que sempre estabe ajudán a missa y que ara anabe en una pistola a la correcha.

Després de la nit dels focs artifissials y mes cuan va morí lo retó, Manuel s’en va aná de L’Aldea, les segües aspirassións eren mes grans, mes amples, se va passá casi tota la troná per la sona de Belchite-Teruel, com jefe de un grapat de espíes y guerrillés.

Ningú se esplicabe com un jove tan llarc, podíe reptá com u fae ell, cuan passae per les trincheres enemigues, sense que los soldats blaus se enteraren.
Les segües aventures,  barrabassades pa uns, heroisidats per als atres, van sé numeroses y mol sonaes.
Cuan lo assunto se anae posán negre, van reculá, hasta arribá a la frontera. Y cuan ya no va quedá mes remei, va passá a Fransa.
Allí , com a mols españols, lo van tancá a un camp de prisioners, als que los faltae casi tot, menos pulses, polls de les persones (piojos), po de que los tornaren a España, etc.
Cuan los van soltá se van esparramá per lo seu país nau. Va fe de tots los ofissis, acabán de paleta, pero, a diferénsia de uns atres, sol cobrabe lo preu (priau) que costabe fe la obra, per aixó, cuan va arribá a vell, no teníe ni casa ni dinés y ne va tindre que llogá una.
Dabán del edifissi, de dos plantes, teníe un trosset de terra (tiarra), agon plantabe hortalises, sempre les mateises, aquelles que, cuan ere crío, se criaben a L’Aldea.
Están a Fransa va coneixe a una chica, mes exaltada que ell, en les mateixes idees, de Madrit, se van casá, van tindre dos fills. Un va elechí la carrera del ejérsit de Fransa, ara té un cárrec importán, pero Manuel no lo u va perdoná mai, ni a la hora de la mort. Les seues idees estaben per damún de tot y de tots.
Cuan se van creá los maquis, ell no va voldre vindre. Com bon espía, sabíe que ere una causa perduda, abáns o després.

Parlan dels maquis, alguns dels que van passá van arribá hasta L’Aldea. A camíns se arrimaben a la chen y los demanaen minchá e informassió, uns atres se vestíen de blaus y anaben per les masaes com si foren buscán maquis y si algú los diebe alguna notíssia, entonses lo acotolaen.

Un día se van posá a un pon (puente) que passe a la vora de L’Aldea y van pará al coche de línea, van fe baixá a la chen en les mans altes, li van prende foc y van matá al guardia sivil que anae de escolta.

Als pobles de la redolada, tamé van fe travesures, algunes mes gordes inclús.
Vull añadí, per si algú, no u sap milló que yo, que lo nom de maquis, ve d’una herba alta pareguda al fenás, que se críe an alguns montes de Fransa, perque ere entre esta herba agon ells s’amagaben y s’entrenaben, abáns de passá a España.

Tornem a Manuel.
Tots los añs felisitae a sa cusina escribinli una carta, ella li contestabe en una atra lo día del seu cumpleañs.
Tan mos va parlá ma mare del tío Manuel que un día mos vam dessidí, vam pillá lo coche y mon vam aná a conéixel.
Mos va ressibí al carré, alt hasta lo sial fransés, se pareixíe a De Gaulle, hasta en lo nas gran.
Cuan, al baixá del coche, mos vam trobá, fron a fron, li vach doná dos abrassos, lo primé de sa cusina, lo segón, meu, de admirassió sense haberlo conegut hasta eixe día, Ma mare no s’engañabe en les persones.

Los dos díes que van está juns, no va dixá de parlá, va contestá a totes les preguntes que li van fe. S’enrecordabe de molta chen del poble, mos va preguntá pels seus amics, volíe que, cuan tornarem a L’Aldea, li enviarem llaós de totes les plantes que criabe al seu hortet. Després de tans añs, mos diebe que cap de les hortalises de allí teníe lo gust de les de L’Aldea.
Vam chugá al guiñot contra ells dos, ere la segua distracsió cuan estaben sols los dos, ella mos fae garrames al arrastre, pero vam fe com si no u verem. Natres vam disfrutá perdén, ells mes guañán.

Li vam preguntá per qué un monaguillo habíe cremat les estátues dels sans, mos va dí que allí va comprobá que sol eren de fusta vella y d’escayola.
Que no ñabíe dret a que l’ amo estare al café o per ahí, mentres lo llauradó se dixae los riñóns al bancal, per uns poquets de siántims.
En un momén me va agarrá apart, los dos sols y me va di dos coses:

1 -Aunque sabíe que a L’Aldea dieben que ere ell qui habíe fet la llista del blaus, als que después van fussilá, NO ere verdat, que ell sí sabíe quí habíe segut, pero que eixe nom s’en aniríe en ell al fossá, perque la troná se habíe passat ya y ell no nessesitae cap de paraigües, pa no remullás. Pero que me u diebe, perque li importabe mol lo que pensara d’ell.

2 -Me va di agón habíe amagat la pistola de la correcha, que la buscara y me desfara d’ella, pa que ningú prenguere mal. Estabe a una casa, davall de unes telles, cuan vach aná a buscala, aquell tellat fae añs que ‘l habíen fet nau.
A la hora de marchá li vam preguntá si volíe algo pa L’Aldea, mos va di que veurela un radé camí, abáns de passá al atre costat.
Li vam di que per qué no veníe, mos va di que la segua doná patíe del cor y que los dotós li habíen dit que no le conveníe lo viache y ell, mentres ella visquere, mai se separaríe d’ella.. Després, cuan ella va morí, va se an ell, al que li van di que ara ere a ell al que no li conveníe.
La seua casa ere un museo de España, les parets plenes de postals, mapes, llibres y demés. Teníe una Antena parabólica, pa veure tots los domenches lo Cine de Barrio y seguí les notíssies de España.
Després de tan tems, tot lo que van parlá u van fe en CHAPURRIAU, la dona sol parlae alguna paraula, pero u enteníe tot, ell lo u habíe enseñat.

Y com l’agüelo Sebeta, sempre que pensabe, pensabe en lo seu parlá, ni lo Castellá, que’l  parlabe, ni lo fransés, que ere lo seu idioma,  lu habíen fet olvidá.
Cuan mon van aná, yo pensó que per está un poquet mes en chen de L’Aldea, mos va acompañá mol rato en lo seu coche. Ell daván, natres seguinlo, en lo nostre.
Cuan va arribá lo momén, mos va fe señal de que li adelantarem y que siguerem sense pará, ere una recta mol llarga. Ell si que va baixa y desde llun, per lo retrovisó se veíe un home, gran com un albre, mol pito, com diebe sa cusina.
Al mirá cap a tras, lo radé que vach veure va se cóm relluíe la punta de la llansa de un bon soldat romá, o ere la llágrima de un Aldeá, de un home gran, milló dit de un GRAN home.

Memoria 12.

+ Chiquet, tot s’acabe , lo bo y lo ruín, ham arribat al final. Ya podem descansá tots.

- S’ha donat conta que es lo capítul dotxe, ha quedat mal sol per un mes.

+ No, menut, ya sé que les bones series de tele tenen tretxe capítuls, natres no tenim cap aspirassió, sol intentem animá a este grapat de amics. Ademés pronte tindrem que dixá de escriure a esta paret, abáns de que la chen se aburrisque de natres.

- Bueno, pero vusté y yo seguirem juns, fem bona collera pa portá este aladre.
+ Sempre mos emboliquem a parlá, nem a la faena…….
Añ 1972. A una oficina cualsevol de Saragossa.

(Totes estes conversassións se van fe en castellá, pero yo les donaré traduídes al parlá prinsipal de esta paret, lo CHAPURRIAU.
Tamé ting que aclarí que a L’Aldea, lo apellit Arrufat ere abundán, ñabíe tres rames de famílies y no teníen res que veure una en l’atra.)

^ Arrufat, avui vindrá un del jefes de la empresa, de Madrit, tindrás que acompañal a fe unes gestións.

+ Mol be, jefe, vusté mane.

^ Arribe a les diau, esperal a la porta del edifisi, Li diuen Diego de apellit. Es de Santander.

10 hores.
+ Siñó Diego, soc Arrufat, me han encarregat que li acompaña a fe lo seu trevall.
- Grássies, pero si ham d’está tot lo día juns, tratam de tú.
- M’has dit que te diuen Arrufat? Eixe apellit no es d’aquí.
+ No, es del baix Aragó. –Li vach contestá yo, mentres escomensabem a caminá-.
- Es que yo conesco eixe apellit, desde fa mols añs. Mentres caminem te u vach a contá.

1939:

Va sé al acabá la guiarra, yo era comandán-jurídic, estaba encarregat dels juissis sumaríssims de aquella sona.
Un día me van porta a un home que le dieben R. Arrufat, l’habíen pres perque ere lo presidén comarcal de un partit colorat del terme que me correspondíe chusgá a mí.
Sol entrá ya me va caure be, teníe la pinta de un home honrat, en cultura, me va di que abáns habíe segut lo secretari del notari de un poble que se diebe L’Aldea. Que cuan va escomensá la gran troná, los compañs, lo habíen triat com a presidén local del partit.
Que després, cuan se van reuní a la comarca tots los dels comités locals, va torná a resultá elexit, ara com presidén comarcal y desde entonses ere lo presidén. Que ell habíe pres totes les dessisións del partit durán eixe temps, uns camíns per consell del comité provinsial, o del sentral y uns atres perque ell habíe considerat que ere aixó lo que ñabíe que fe.
Yo li vach di si se donabe conta de lo que m’estabe dién, que tenia la orden de fussilá a tots los presidéns del partit colorat, foren de la sircunscripsió que foren, provinsial, comarcal o local.
Me va contestá que ell cuan va asseptá lo cárrec, ya sabíe les cárregues que portabe a la esquena, que sí que u assumíe, en tota tranquilidat del món.
Li vach di, Bon home no se done conta que yo ting que condenal a mort dos camíns, un com a presidén comarcal y l’altre com a presidén local de L’Aldea.
Me es igual, sol me pot matá un camí.
Me vach queda admirat de trobá una persona com eisa.
Ell se va eixecá.
+ Agón va?
* No vach a cap puesto, es que li vull demaná un favó mol gran y pa fe mes forsa en la megua súplica, me poso dret y si no me u consedís aixina, me posare achiñollat.
+Qué vol??? Diu la tradissió que els condenats a mort poden demaná un radé favó.
*Pos dixom que lu esplico, y vusté se u penso abáns de contestam. Yo soc lo presidén comarcal, ting uns pocs de estudis, sabía a lo que m’esposaba cuan vach asumí esta responsabilidat. En mí están detinguts los presidéns dels atres catorse pobles o comités locals, son chen sensilla, humilde, la majoría sense instrucsió, han fet, be o mal, PERO sol lo que yo los dieba, no tenen cap de responsabilidat, yo li firmo que soc lo únic responsable de lo qu’ells hasquen fet, yo ting que morí, puc dí que casi estic mort ya, que mes me done morí per dos que per setxe causes. Y vusté pot di que ha fussilat al cap de tots los comités.
Ells tenen família.
+ Y vusté, non té?
* Sí pero ells ya sabíen qué passaríe si perdíem y ham perdut.
+ Me u firmará vusté.
* Ara mateix.
Vach toca lo timbre y va acudí lo teniente, achudán.
Mon comandán??
+ Preparo quinse confessóns a nom d’este home, com que se fa responsable de tot lo que lo partit colorat ha fet als quince pobles y a la comarca, en tot este tems.
Mane alguna cosa mes mon comandán?
+ Si, inmediatamén poson lliures als catorse presidéns locals del partit colorat de esta comarca.
Pero mon Comandán, encara no ha firmat les declarasións.
+ Es una orden, y li hay dit que la cumplisque inmediatamén.
Si, mon comandán.-Va di l’achudán al temps que eixíe del despacho.-
* Grássies, per fiás de la meua paraula. Si haguere ñagut mols homens com vusté, assó no haguere arribat tan llun.
+ Y si haguere ñagut mols com vusté, assó no haguere escomensat.
Va entrá l’ajudán en un mun de papes pa R. y un sol p’al comandán.
R. los va aná firman de un en un, sense llechils siquiera.
+ Tan se fie de mí??  Va di lo comandán, al mateix tems que firmabe lo que l’habíen donat a ell.
* Igual que vusté ha confiat en mí. Pero me estrañe que yo tinga que firmá tot este mun de papes y vusté sol un.
+ Es que, com vusté ha dit abáns, sol lo podem matá un camí.
+ Ara tornos a sentá, dintre de tres hores se cumplirá la senténsia.
+ Anaem a diná, me fa lo favó de diná en mí?? Vol alguna cosa en espesial?
* Cuansevol cosa que umplisque la tripa.
+ Tenién!!!!.
Si, mon comandán.
+ ¿Qué tenim pa diná?
Sigróns, mon comandán.
+ Pues ne porto un topí, dos plats y dos culleres y un poc de pá encara que sigue negre.
Ara mateix, mon comandán.
Al ratet, habíen retirat los papes de damún de la taula y allí estabe un topi hasta lo corombull de sigróns, y un plat en una cullera, dabán de cada home.
Lo comandán va ubrí lo topí y va mirá los sigróns y dirichinse a R, li va di
+ Ham tingut sort, son en carn (volíe di que estaben cucats (agusanados)).
* Milló sabrán, per lo menos tindrán gust.
R. va pilla la cullera de Diego, y del topi va aná traén sigróns hasta que li va umplí lo plat, després, en la segua cullera, se va serví ell.
* Bon profit, bon home.
+ Bon profit, AMIC.
Los dos van minchá, callats, poquet a poquet, cullerada a cullerada, com si foren dos bons amics y tingueren tot lo tems del món.
Cuan van acabá Diego li va pregunta a R.
+ ¿Li apetís algo mes, que natres li pugam doná??
* Miro, si no l’importe, me posaré un atre plat de sigróns, que aquí ne ting segurs y al atre costat, no se lo que ñaurá.
+ Posos los que vullgue.
R. s’en va posa un atre plat y s’el va minchá com si fore lo radé de la seua vida.
Cuan van acabá de diná, se van fumá un sigarro cada u, parlán de política, del tems y de atres coses.
Cuan ya se arrimabe la hora, Diego li va di a R.
+ Lo vech mol tranquil, pa lo que li espere, yo estaría nerviós. No ña res que li dono pena dixá an este món?
* Vach vindre despullat, no me importe anamen igual.
+ Pero vusté es humá?, no li pene res?
* Bueno, com ya tenim confiansa, li diré un secret… sol me pene una cosa, no podre coneixe als meus nets.
A Diego se li va posá un nugo a la gola, aquell home no ere d’este món. Y u diebe tan tranquil.
En aquell momén, lo achudán acompañat de cuatre soldats va crida a la porta.
Es la hora, mon comandán. La guardia está formada. Ham d’aná.
Los dos se posen drets y van cap la porta. Diego en lo cap acachat, R, recte com una vela (viala).
Van caminan, arriben daban del fossá, la guardia está formá, en dos files, en lo seu capitá al mando.
La comitiva porte a R, hasta la mateisa paret del fossá, allí li espere lo capellá, R. no le fa ni cas. Diego s’ha quedat a la vora del capitá que s’ha cuadrat al veurel arribá.
Lo Tenién porte una venda negra a la má, li vol tapá los ulls, ell no li dixe y li diu:
* Dixam que m’en vasca mirán al milló amic que hay tingut en mols añs.
Diego assentís en lo cap, com donanli la raó al condenat.
Lo Tenién se fique al costat del comandán y se pose a llegí un papé en veu alta, ningú l’escolte. Cuan acabe, salude militarmén al comandán.
-No ña dret, a un costat un mun de chen, los blaus; al atre R, ell sol.
Pero R,  encara que los seus ulls miren a Diego, no está allí, lo seu pensamén está a L’Aldea, se despedís de la seua dona, del fills, dels veíns, dels amics del partit colorat, dels carrés, dels campos, de les pedres,……
Lo capitá mire al comandán, este baixe lo cap en sentit afirmatiu.
Preparados…..
Los soldats se preparen, los de la primera fila posen lo chinoll dret antiarra, los de la segunda, lo peu (piau) dret un pas atrás).
… se imagine que ésta al café de la plassa, sentat a una cadira de fusta, daban de una taula de mármol redona, los seus amics, sentats al seus costats, damún de la taula ña unes tases de vermut y dos platets, un en olives rellenes y lo atre en berberechos.
A uns metros, per en tiarra, ña uns críos chugán al tello, als cartonets. Un chiquet de cuatre o sinc añs, arguellat pero espigat,  los mire embelesat, se pareix mol al seu fill, lo Pedro.  Lo menudet se chire, mire los plats en los aperitivos, després mire a R. y ve corrén cap an ell,  li done un bes a la galta y li diu….hola, yayo………

Apunten….
……

R, agarre un palillo, li fique una oliva rellena, després un berberecho y p’acabá un atra oliva, y l’u done al chiquet. Ell li diu…. grássies…. Y chupán la oliva de mes amún, torne al corro dels críos. Qué majo, lo perillá, eixirá a dabán…. Y la seua cara  se ilumine en una sonrisa……
Los soldats se posen los fussils a la cara, lo capitá eixeque la espasa.

Cosa estraña, lo comandán, se pose firmes, eixeque la má hasta la gorra, en un saludo militar, mirán al condenat. Lo condenat li mire an ell, pareix que s’enriu..
Lo capitá, baixe la espasa, al tems que cride
Fuego!!!!
La descárrega es tancada, com si sol haguere disparat un home.
Lo condenat per un momén pareix que no vol caure, en una mirada, que ya no hi veu, al seu amic, después cau antiarra, sense soroll (ruido), com un sac.
Según está manat,  lo capitá envaine l’espasa, trau la pistola de la funda y se arrime al fussilat. Lo comandán, com un autómata, li seguís.
Al arribá lo capitá, apunte al cap, lo comandán está a la vora mirán al mort, mire al capitá un segundo, este se deté. Diego s’acache y li tanque los ulls a R. Després se eixeque y lo capitá dispare. A consecuénsia del sostovó (espentó, movimén), uns sigróns s’escapen pels forats que les bales habíen fet al estómec de R.

Cuan acabe de contau, Diego se pare y mire a Arrufat, este té una llágrima caenli per la cara.
+ Qué te pase?, coneixíes a R.?
- No, ni ell tampoc me coneixíe a mí. Ere m’agüelo, yo soc un dels seus nets.
- Sabíem que habíe mort, fussilat, pero no coneixíem la historia. 
Grássies Diego.
Desde aquell día de 1939, Diego no ha tornat a probá los sigróns.

- Agüelo, assó ha segut mol fort, teníe vusté raó.
+ Yo sempre ting raó.

L’agüelo Sebeta y Luiset, s’eixequen del banc, agon han estat sentats les raderes hores y chino chano, sen van caminan, puchan la costa, hasta la marededeu.

Per lo balcó de la tía R, se escolte una cansó del Dúo Dinámico…
Resistiré…… aunque los vientos soplen fuertes, soy como el JUNCO que se dobla, pero siempre sigue en pie. Resistiré… Cuando se rebelen los recuerdos…

Luiset va miran antiarra tot apenat, l’agüelo Sebeta en lo cap eixecat mire al sial, per allí va corrén la canela, lo rubio va detrás…..
Lo Rubio?.....  TE LES DOS MANS.

FIN.

NOTA DEL AUTÓ:

Vull aclarí, un camí mes, que lo que hay contat, en estes dotxe charrades es invensió meua, encara que alguna volta, me hasca apoyat en algún record.

Desgrassiadamén estes coses, o algunes paregudes, van passá o van podé passá an algún poble. Que ningú pensó que L’Aldea es un poble que existís. Pues NO, es pura invensió del autó. 

La única verdat es que allí se parle CHAPURRIAU.
Lo que se ha intentat escribín assó, es que, en un momén donat, unes persones, es igual de quin coló, pensán que faen lo que teníen que fé, van fé lo que van fé.

Y p’acabá que ni uns eren tan ruíns, ni los atres tan bons. O al ravés, que me es igual. Que tot aissó mos servisque, com a llissó, pa que no passo mai mes.