Mostrando las entradas para la consulta mort ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mort ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

Los notaris 1.

Los notaris 1.

De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.


De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.

No sé si eisa chen ha estudiat los treballs de notaris o sol se guie per lo que ha llichit de un atra chen, encara que sigue estudiada. A eisos ñauríe que aclarils que uns escritós diuen que sí y uns atres diuen que no.

Los escritós no tenen una vareta que digue asó es aisí y ya está. Lo que ells diuen es la seua opinió, sol aisó, encara que es prau per lo que han estudiat y treballat, pero per mol que u hasquen fet, no vol dí que sigue la verdat total. Perque ña uns atres, que tamé han estudiat y treballat mol, que pensen diferén.

Pot sé que tots tinguen algo de raó, pero no tota. Perque uns diuen que han estudiat tots los protocolos de un notari, uns atres u han fet de més notaris y entonses cada u raone de una manera, perque los treballs en que se han fundat no son iguals.

Un ejemplo: tú y yo anem a parlá de coches, los dos som uns mecánics mol bons, pero si tú parles dels BMW y yo u fach dels seats, no ña coló pa compará lo que digam, verdat???

Per un atra part está la chen que se creu lo que diu un atra chen, ni siquiera de lo que diuen los escritós siguen estudiats o no, perque u han dit uns atres, ya se creuen que tenen raó.

Un ejemplo, sense noms, un home estudiat, polític e importán se invente un nom pa una llengua y u fique a llibres, a diaris, en fin, per tot.
Com maneje dinés y u fa desde un puesto importán, té amics als diaris, tv, etc, que se fan eco de lo que ell ha fet y u publiquen, com si fore ofisial.

La notisia pase a la chen del poble que, com ve de qui ve, ya u done per bo y desde eise momén defendrá eisa idea y eise nom a mort. Ell se aprofite del puesto que té y embolique aquell nom en papés de regalo. Se invente una gramática, un dicsionari, les palaures que li falten les pille del vasco (tos enrecordeu de Pompeyo?), y hasta busque unes persones pa que fasquen de enterats de eisa manera de parlá.

Tot li is be, a les lleys, que ell matéis achude a prepará, aparéis com si eise nom fore lo de tota la vida de aquella llengua, pero li falle lo més importán: la chen que la parle al carré, al seu poble, perque encara que uns pocs están conténs de lo que ha fet eise home, la machoria se done cuenta de que ells ni han parlat ni parlen de eisa manera y pasen de tot este cuento.

¿Tos doneu cuenta? Una garrama ha pasat a que molta chen la cregue com bona. Ara tú dis que no es verdat, vorás cóm te ficarán. Y dins de treséns añs, qui estudio esta llengua, en tota la bona idea desde llugo, se trobará eisa “verdat”. Pos lo matéis pot pasá en los estudiosos de la nostra llengua y claro en la chen que se fie dells, tamé en bona idea.

Seguim en lo que anaem. Com aquells sol u diuen, pero yo no hay vist en qué se fundamenten, ni quínes son les fons dels escrits en les que han vegut (begut), yo tampoc diré les que son les meues, ya val de doná ventacha al que pense malamén de una manera diferanta a la teua.

Tot asó me porte a la memoria una cosa personal. Hay escrit lo llibre “Daball del Tellat”, que parle de la guiarra. Pa fel, vachs tindre que vore los treballs de chen estudiada que habíe escrit sobre aisó. Tos puc di y vatres u podeu vore tamé que ñan opinións de tots los colós, según quí li hasque pagat lo llibre, o aón visque cada u dells o si ell pense de eisa manera, pos lo pensamén es lliure y dingú, hasta ara, te diu que no escrigues, si no penses com ell.

Los notaris: los que servisen pan estos treballs se solen ficá entre los sigles XIII y XV. Més tart ya no, perque, an eise tems, lo castellá se va torná la llengua del reinat y los escrits que valíen la pena, los protocolos u valíen, ya se teníen que escriure en la nova llengua, hasta lo día de avui a Aragó.

https://historia-aragon.blogspot.com/2021/09/rey-portugal-1463-27-09-carta.html

Teníen que sé persones estudiades en les lleis de cada terreno, sé bona chen, tindre coneisimen de gramática pa fé be los escrits y sabe un poc la manera de parlá del terreno.

Ademés, abáns de escomensá a treballá sols, teníen que haber pasat entre 2 y 8 añs en un notari ya colocat.

Los notaris, desde lo prinsipi, empleaen unes fórmules que teníen que tindre en cuenta al fé los seus treballs, cada u teníe la seua. Ademés los escomensaméns y los acabaméns de cada treball ere sempre igual pa cada notari y eises coses la machoría eren en llatí, romansechat ya, pel tems pasat. Entonses sol umplíen lo tros que ere diferén pa cada negosi.

Barselona ere més gran que Saragosa, per aisó allí ñabíe més notaris que aquí. Entonses mols, dels que teníen que dependre, anaen allí y, com es natural, portaen les fórmules del notari maestre y les ficáen als seus treballs. Com es natural los notaris que eren cataláns, teníen ademés lo problema de que tamé portáen la seua llengua. Desde eise momén lo deprés allí, ell u pasarie als que anaren a dependre en ell y se tornaríe com si fore, sense seu, de la tiarra.

Ademés, normalmén pasaen dos coses:

1.- La chen del poble parláe de una manera de categoría baisa, lo notari al tindre que copiá lo que dieben u fae en palaures “cultes”, entosces, encara que posáe lo que ells volíen dí, no posáe lo que ell dieben, cambiae les palaures, llugo eisos treballs no se debíen empleá pa estudiá la manera de parlá de un puesto. Ñabíe camíns que nols quedae més reméi, cuan dieben les coses que disaben: “un corro al Mas de Na Fustera”, “lo almari del foc”, etc. Eises coses les teníen que posá tal cual.
- Aisó si que es un modelo.

2.- Moltes voltes, com u fan ara, lo notari teníe un escribién, que li fae los escrits que ell, més tart, firmáe. Y ahí trobem un atre problema: la preparasió de eisa persona y de aón ere sobretot. Perque, com lo notari, teníe que estudiá lo que li diebe la chen en palaures del carré y posau en palaures cultes, pa que se entenguere be. Y claro, al pasá eises palaures de una manera al atra, teníe mol que vore la preparasió del empleat y, damún de tot, de aón ere, pos a cada puesto les coses se dieben de una manera.

Algúns dels escritós que estudien estos treballs diuen que, per les fórmules y per lo cambi de palaures, la machoría dells no se poden ficá com a modelos pa vore la llengua que se parláe entonses a un puesto.

Que la llengua que se teníe que tindre en cuenta ere la que parláe la chen del carré, pos eisa ere la bona. Que si se volíen empleá los protocolos pan aisó, se teníen que apoyá en uns atres escrits més normals y en la llengua parlada per la chen, com ya hay dit abáns.

(Los textos notariales, por su formulismo y dificultad al pasar la lengua oral a escrita, se deben apoyar en otros diferentes.)

Uns atres separen la manera de parlá, per lo tros nostre aón se parláe, aisí diuen que la part de dal (pobles de Huesca y Saragosa) parláen lo aragonés, pero los de bais, los de Teruel u fáen en catalá.

Natres podríem di que lo aragonés nostre se paréis més a lo que parláen a les atres dos provinsies y, en tems, a tot lo Aragó, que al catalá.
Ham de reconeise que som llengua de casi frontera y que igual que natres tenim alguna palaura pareguda a les dells, ells ne tenen tamé algunes nostres, ademés de les que mos han furtat pa tapá los forats que va disá Pompeyo al buscá palaures franseses. Eises que a la chen catalana no li van agradá y entonses als añs vuitanta van enviá chen a replegá les nostres.

Com hau pogut vore al prinsipi, lo título que hay posat es “Los Notaris 1”, perque éste treball deu de tindre una continuasió, pa acabá de aclarí les coses. A mi no me quede tems, estic clavat en mols asuntos, pero volía contá asó, o sigue que qui vullgue u pot empleá pa fé més parts de esta charrada. Grasies.

Maldita sivilisasió.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Maldita sivilisasió.

Charrada com totes les raderes meues, un poc trista y dura, per lo que demano als amohinats y als que estiguen baisos de moral, que sen envasquen a un atra paret més alegre. Avisats esteu, llugo no vingau que si la agüela fume.
Ham pasat uns díes a la playa. Be, bon tems, la aigua del mar calenta, sense Ana, ni res. Mol be.
Me sentía com a Luiset, caminaba per la playa, sense corre per los añs y les garres. Pero com una dotora, amiga meua, me va di que calsigara l’aigua, pa descarregá la energía negativa, la potechaba hasta en forsa, a ver si aisí caie tota y me quedaba lliure de un camí.
Bon minchá y de vacasións. Poca chen, dingú te molestae. Pa acabau de fe divertit, vachs tindre la aventura del buitre, que tos contaré un día de estos. Que be se está cuan se está be, en bona chen. Me veníen idees al cap, cosa que ya fae tems que no pasáe. Pero tot se acabe. Air vam torná a la “sivilisasió”.
Encara me duráe la bonansa de la playa, hola Antonio, Adios Aurelio, hasta vachs saludá a la chica que está demanán almoines a la porta de Mercadona, ella me va regalá una riseta. La vida es alegre. Tot va be. Vachs comprá, me va tocá una cajera amable. Ya te dic, be.
Pero, al eisí, per la mateisa sereta que yo puchaba, baisae una chica, una dona, suposo una mare, en tres chiquetes.
Aisó ña que esplicau. La chica gran, uns diau añs, anae en una cadira de rodes, en lo cap bais, pareisie que ya no li quedaen llágrimes, cara seria, mol seria, sabíe lo que tenie y estáe conforme, pero algo li pasae, se notae.
La michana, tendríe uns siat añs, anáe espentán la cadira de sa chermana, ere baiseta, no arribae ni adal de la part alta de detrás de la cadira, anae mirán entre los barrots, pa guía la cadira.
La menuda, tindrie tres o cuatre añs, anáe dabán, ubrin pas, estáen arribán a casa, ubririe la porta y la mantindrie ubiarta pa que puguere entrá be la cadira, anae mol chustet.
La jefa, portae cara de vinagre, se notae que no estáe contenta en lo papé que li habíe donat lo directó de la vida, mirae a tot lo mon en cara de mal genio, com si los demés tinguerem la culpa. Anae a la bora del carro, pero no se dignae ni se espental, ni dirigil. Per la cara agra que duye, se debíe de acaba de beure mich litro de llimó sense sucre.
Van arribá a la porta, anaen a entrá, la menuda la primera, va ubrí la porta de par en par y la va sostindre ubiarta pa que pasaren les demes. La michana va enfilá la entrada, pero sa mare va voldre entrá al matéis tems y va espentá la cadira que va chocá contra lo brancal de la porta de la ma isquiarra.
Los piaus de la chica gran van entropesá en lo marc de aluminio. ¿Se haurie fet mal? No va protestá, no se va queisá, lo mal anáe per dintre. Desde llugo ella no habíe tingut cap de culpa, tampoco la michana perque la habíen espentat.
Pero se va escoltá la veu ¿veu? de la algarsa: “No si tampoco lo cap lo tens be.”
¿Tos doneu cuenta de la burrada que habíe dit la bruisa en un santiamén? Li acabae de di a una cria presiosa, impedida, que tot u teníe mal, hasta lo cap que debíe sé lo únic que li funsionae. Y se va quedá tan tranquila, yo diría que hasta satisfeta. No li va cambiá la cara, bueno si se habíe tornat un poc més fea y aisó que deu de sé una dona guapa, pero no sé cuán.
Yo estaba pasán, pero se me quede grabada la cara de la cría de la cadira. No va di res, no va cridá, no se va queisá, no se va rebelá, ya estáe farta de resibí insultos, males palaures, ni un cariño, ella, la pobra que no habíe fet res, ere la que teníe la culpa de tot. Aquells ulls, mol fondos, no miraen cap a fora, estáen ensimismats mirán cap a dintre, al seu cor, cuán més podríe patí. Les dos chermanetes se li van quedá mirán en compasió, en cariño, en pena per no podeli achudá, alló debíe de se costum de tots los díes, tamé va ñaure alguna mirada de rabia cap a sa mare, pero se notae que ñabíe po.
Eisa chiqueta que a un atre puesto haguere pogut sé un poc felís, mai u serie, estáe condenada a aquell infiarn, tan chove y tan vella, de nit y de día, mai tornará a caminá, ni siquiera Deu li donará forsa pa eisecás un día y di men envach.
Qué dura es la vida. Tres metros de sereta sen van endút la alegría almasenada mentres diau díes.
Maldita sivilisasió.
(Sí ya sé que estes coses poden pasá a cualquier puesto, pero air habíen pasat aquí y dabán de mi. Vachs sé cobart, no me vachs atreví a dili res a la rabosa, perque sé que al remat la meua queisa la haguere pagat una chiqueta que estáe sentada a una cadira, pero que no descansae de pati.)
Vachs crusá lo carré, lo de la tenda de enfrón es amic meu, me va cridá. Vachs entrá, mos vam saludá en alegría dispués de diau díes sense veuremos.” Fachs los añs.” Home! una alegría, ya ere hora la nesesitaba. Sí, sí.
Te vull contá una cosa- me diu- Los ulls bañats. Mal pinte.
Lo miro, dienli, sense parlá: Seguís.
Y u fa:
“Cuan treballaba al taller tenía un amic, menudet, pero mol gran com a persona, mos animae a tots, tocae la guitiarra y cantáe jotes.
Fa un añ va vindre a veurem. Teníe mala cara. ¿Qué te pase?
Hay pasat lo Covid y me ha disat com heransia una gran depresió.
Yo sabía lo que ere aisó, u vachs pasá cuan la meua dona sen va aná, abáns de tems, disanme sol.
Vachs intentá animal. Mira yo vachs eissí, me va costá, pero ya me veus.
Li vachs doná consells, pasecha, mol, no tingues tems lliure, prente les medisines, no estigues sol, viu en la familia, llichís, escolta música…..
La familia no teníe cap de problema, los había tocat la lotería fa un tems, uns cuáns millón, nols faltae de res.
Fa dos mesos, me va cridá per teléfono: Te crido pa dit que estic milló y perque sé que te alegrarás.
Pos home claro, vine un día y farem un caferet.
Y aisina vam queda.
Air me va crida son chermá: Lo teu amic sen ha anat al atre costat, sense avisá, lo ham trobat, sentat al sofá, a la seu bora una botella de aigua vuida y totes les caises que teníe dels seus medicaméns sense una pastilla ni micha.
No li había fet cas, se había quedat sol. Pero había segut obedien se había pres la medicasió, pero de mala manera, tota de un camí.”
Pa acabam de animá, me va posá dabán lo seu móvil: A la pantalla un home baisotet tocán la guitiarra y cantán una jota. Sol men enrecordo que, entre atres coses diebe: “Traidor Covid que destrozas familias, acabas de romper la mía……..”
Li vachs tocá lo muscle al meu amic, ell acabae de sentí parlá, bueno cantá, que encara es pichó, a un amic que ya no estáe aquí. Dels seus ulls baisaen purnes de aigua. Menuda manera de celebrá los añs.
Maldita sivilisasió,
Air de nit, me vachs chitá tart, no tenía son. Este matí me hay despertat, estae a escurines. De momén no veía res, no sabía aón estaba, hay pensat que tot lo que tos acabo de contá había segut ensomián y que seguía a la playa.
Pero, al ubri lo balcó, me hay donat cuenta de la verdat.
Maldita sivilisasio, ya no era lo Luiset, tornaba a sé lo agüelo “Sebeta”, mes vell si pot sé y en la esquena més encorbá per tot lo que me vach carregá air.
Es que me enrecordaba de una chiqueta a una cadira de rodes y de un mort cantán jotes.
Ya tornem a está aquí agüelo.

Lo Catalá

Lo Catalá.

La que vach a posá es una opinió, pero ne ña unes atres, casi segú que les dels cataláns no estarán de acuerdo en la meua.

La que vach a posá es una opinió, pero ne ña unes atres, casi segú que les dels cataláns no estarán de acuerdo en la meua.
Al sigle vuit (VIII) los moros Omeyas dominaben España, pero no se van contentá en aisó van voldre seguí guañán tiarra y van amenasá a Fransa. Los fransesos (Carlomagno) van reñí en ells y los van guañá y los van espentá cap atrás.
Y per si a un cas, van pillá un tros del nort de España y lo van fé de colchó o frontera entre los moros y Fransa.
Més o menos per los sigle nau (IX), los fransesos, que an aquell tems encara los dien “francos”, a eise tros de la part de España aón ara está lo que li diem Cataluña, van disá una chen organisada en condats.
Al prinsipi dels tems als que vivíen allí los dien “layetáns”, de la antigua provincia romana Lacetania, pero fae falta més chen y van vindre de Fransa. Los que los manaen eren nobles de Fransa, lo que va pasá es que los fills de éstos van aná naisén a la Marca Hispánica, que es com se li diebe an aquel tros de terreno, y ya sels considerae com veíns de allí, pero veníen dels francos y com allí de aón veníen parlaen llemosí, es la llengua que van portá aquí y que poc a poc se va aná fen la koiné dels condats. O sigue eren fransesos y parlaen com ells.
España estabe plena de castells, Chateau en francés. Los francos a la chen que vivíe a eise terreno ple de Castells, los diebe Chatelain o sigue chen que viu en castells.
Per un atra part als españols tamé sels díe castelláns, del llatí castellatus, castellanus. Tiarra de Castells y chen que viu an eisa tiarra. De ahí vindríe “castellano”, la llengua que parlae esta chen.

Castells, los diebe Chatelain o sigue chen que viu en castells.

Algo paregut va deure de pasá al atre costat. Al sigle dotse (XII), als condats que depeníen del de Barselona, sels escomense a di condats cataláns, ((châtelains = cataláns), de ahí Cataluña, y de ella, com va pasá en lo castellá, a la seua llengua se li va di catalá, llengua que parle la chen que viu als castells de aquell terreno.
Lo nom de Cataluña se li va aná donán a totes les tiarres que se van aná chunín als condats del prinsipi de aquella Marca Hispánica.
Com les fronteres van aná cambián, lo aragonés que al prinsipi se parlae a gran part del reinat de Aragó, se va aná perden (radés del sigle XIV) per la invasió del castellá, quedanse sol a eisa part del terreno que més tart se va chuní a Barselona y a la nostra part de Aragó, per aisó la llengua dels dos trosos se paréis tan, pero perque es aragonés. En los radés añs eisa manera de parlá se ha tornat com una llengua de frontera, perque palaures dels dos costats se mesclen en les del atre.
Entonses chen que sentíe a uns y als atres diebe que se parláe catalá o un catalá mol raro, claro perque este segundo no u ere, ere lo nostre chapurriau.
Dispués va vindre un desnaturalisat de la nostra tiarra y mos va entregá als cataláns y va di que lo nostre parlá se li die catalá de Aragó y desde entonces aisí li diuen ofisialmén. Per aisó a tots los puestos, sobre tot als diaris, radios y tv, subvensionats, li diuen catalá. Y la chen normal que se creu lo que diuen ells, ya se ha convensut de que eise es lo seu nom.
Per un atre costat mos ha fet mol mal la cátedra del catalá, perque a tots los que han estudiat allí los ha convensut de eisa idea y ara pase que ells se u creuen, sense estudiá si tenen raó o no.
Y aisí mos trovem historiados que agranen cap a casa o sigue cap a eisa idea y chustifiquen tot per lo que los han enseñat. A tot lo que se va parlá al reinat de Aragó li diuen Aragonés, pero se referisen a lo que ara se li diu Aragonés o sigue la Fabla. A natres no mos donen cap de oportunidat. Lo que los han enseñat es que parlem lo catalá y ahí se han quedat sense baisá més a fondo.
Sol faltae lo institut del catalá que acabará de asolamos. U sentisco chiquets avui no ting atres idees o reñim o lo perderem. Ya no quede més remei. No podem doná ni un atre pas atrás. Sol tenim un camí o MORT o VICTORIA. Natres u ham de fe. ¿A qué esperem?

La finestra.

La finestra.

Un amic me ha enviat una aventura que m’agradat mol. La vach a traduí y t’os la contaré, a ver si t’os paréis com a mi.

Un amic me ha enviat una aventura que m’agradat mol. La vach a tradui y t’os la contaré, a ver si t’os paréis com a mi.


Jesús estae mol malal y lo van ficá a un hospital. Li va tocá a una habitasió de dos llits. A ell lo de la vora de la porta, perque lo del costat de la finestra ya estae ocupat, per un atre home, recién operat, en un gotero.
Van pasá la nit; los dos estaen prau fuleros. Al arribá lo matí, l’home operat, dispués de disdichuná y de quels rentaren, se va asomá per la finestra.
Y mentres miráe, li va preguntá a Jesús:
-¿Qué tal está?
Ell li va contestá:
-Mal, me fá mal tot lo cos. Li ting envecha a vusté, que té ganes de mirá per la finestra.
L’operat li va di:
-Es que, encara que yo estiga mal, done goch mirá per la finestra.
Intrigat, lo que acabae de arriba, li va di:
-¿Que qué se veu?
-Miro vech un parque, en un estanque, ña albres, carrés, rosals, chen, chiquets, gosos, …
-Quína sot té de podé está a eise costat, ya me fá menos mal lo cos.
Desde aquel día, tots los matíns l’home mirae y li contae lo que veíe:
-Avui, a un banc, ña una parella de novios; ell ha arrencat una flo de un rosal y li u ha donat a ella. Ella li u ha agrait en un beset. Ara están los dos mol chuntets, se agarren de les mans.
Al atre día estae plovén, pero ell seguíe veen coses majes:
-L’aigua ha llimpiat les fulles dels albres, los roses, los chardíns, tots pareisen més ufanos; hasta los carrés bañats pareisen més amples.
Jesús tancae los ulls y se imaginae tot lo que l’atre li anae contán, hasta pareisie que se millorare de sentil parlá; per de nit dormíe mol depresa pa que pronte arribare lo día y podé sentí les coses que li contae lo seu compañ. Que li parlare del mon. Aón la chen estae be, sense enfermedats, lliure, no tancada com ells.
-Avui me fan grasia los patos del estanque; tenen tanta fam que, en cuan veuen que algú se arrime al estanque, van corrén cap allí, per si los tire algún troset de pa.
Ell teníe ganes de posás milló pa un día podé arrimás en l’atre a la finestra y podé mirá y disfrutá de aquell parque.
Eise día al home operat, li va costá un poc més eisecás, pero al remat, tamé va arribá la seua charrada:
-Un chiquet menut corre en lo seu triciclo, sa mare lo va acompañán pa que no caigue; cóm cuiden les mares als seus fills.
Al atre día, l’home de la finestra tardae en eisecás, va entrá la enfermera y resulte que lo va trobá mort, per de nit sen había anat al atre costat.
Jesús u va sentí mol, com dingú li contae coses del carré, hasta pareisie que se trobare pichó.
Cuan l’atre llit va quedá llimpio y arreglat li va demaná a la enfermera:
-¿Me podríe cambiá lo llit de puesto? Aisí podría está a la vora de la finestra, tindría més llum.
Enseguida lo van cambiá. En cuan se va quedá sol. Se va incorporá un poc y va mirá per la finestra: allí no ñabíe cap de parque, sol ñabíe una paret de tobots a uns tres metros. Cuan va vindre la enfermera, se va queisá:
-Lo meu compáñ me diebe que ahí ñabíe un parque, pero yo acabo de mirá y no ña ni parque, ni estanque, ni patos, ni albres, ni roses, ni novios, ni chen; NO RES, sol una paret, despullá, de tobots.
Y ella li va contestá:
-Ahí ña, lo que cada u vol veure; lo seu compáñ sabíe que se anae a morí y li volíe alegrá los díes a vusté; los seus ulls no podíen veure res; ERE SIEGO.

Estem tardán o ya es masa tart.

Estem tardán o ya es masa tart.

Coneisco a una chica que es de un poble veí de la comarca de la Tiarra Alta, allí no fá mols añs parlaen igual com natres, milló, com si foren de Valderrobres. Com si foren chermáns nostres.
Pero van escomensá com aquí u están fen, enseñán catalá a les escoles. Ella a casa parlae de una manera, a la escola de l’atra.
Pero los llibres, la tv, la radio, los amics, en los que chugae al riu y al carré, ya empleaben lo catalá de la escola.
Los pares, encara faen aná lo seu chapurriau, se resistíen, ere la seua llengua, pero los llibres, los resibos, los pregóns, la tv, la radio tot los arribae en catalá. Y sobre tot los seus fills veníen de la escola en un atra llengua y eisa ere la culta, la que se depreníe a la escola, la que se parlae a la capital y damún de tot la que ya parlaen los seus fills. Y pa que los menuts no la parlaren mal y los renegaren a la escola, tamé los pares van escomensá a empleala y poc a poc li va guañá lo terreno a l’atra.
Avui la chica ronde los coranta añs, ha perdut lo “chapurriau seu” ya sol parle en catalá, ya no s’enrecorde del atre. Com es lo que va dependre a la escola, eise pan ella es lo bo, la seua llengua.
Cuan yo li parlo en lo meu chapurriau, encara li torne al cap, lo seu, pero ya es un recuerdo antic, vell, ya no té sentit. Li sone, pero la seua llengua es la catalana que va dependre a la escola, la que li va enseñá la siñoreta.
Ham perdut una chica, ham perdut a la seua colla, a les colles que van detrás; an aquell poble ya casi dingú s’enrecorde del seu parlá, de aquell parlá de fá añs, sol algún vell y eise pronte se morirá. Ham perdut un poble, una atre més. Se ha mort una llengua.
Y natres estem escomensán, ya fá uns añs caminán per lo matéis camí, tenim lo virus dintre, a la escola, y contra este virus ya no ña vacuna, perque ni los nostres “dotos” lo volen curá.
Estos díes, tan fondos, en que me tornen a la memoria aquells atres en que, sen menut, corría per los carrés de l’Aldea en un cabaset a la ma, replegán lo “alirando” a casa de los tíos, aquí una barreta de guirlache, aquí unes naus, unes armeles (sí, no tos enrigau, es que no ñabíe res més pa regalá).
Ensonmiaba que dintre de una semana, lo día del reis, tornaría a fé lo matéis camí, replegán una llibreta, un llapis, una goma, una peseta, un sacapuntes y al balcó de casa una caiseta de pintures Alpino de sis pintures.
No ñabíe res més, pero pa Luiset eren un reis rics, mol rics, perque hasta ara habíe portat un troset de llapis que ya no li valíe a sun chermá y com ell teníe los ditets més menudets, encara lo fae aná.
Pos, mirán cap atrás, com Luiset, me trobo al agüelo “Sebeta”, que es ara, y lo crío li diu al vell:
- Te queises de aquella chica que ha cambiat lo chapurriau per lo catalá ¿Y tú qué has fet? En tot lo que presumises, resulte que tú lo has cambiat per lo castellá ¿Quí té més culpa?
Y me miro y li ting que di que te raó. U sentisco. Me vull defendre y li voldría di que dintre del meu cor encara está lo meu parlá, lo meu chapurriau. Que estic luchán per ell, que vull espentá pa que no se piárdegue, pa que ñague més Luisets y més “Sebetes”, pero eisos que tinguen la sort de viure a l’Aldea y allí parlon la seua llengua, la meua llengua.
Que, per lo menos, al añ que ve, se seguisque parlán y aisí, poc a poc, un añ detrás de un atre, nol dison mori. Que seguisque viu.
Pero lo tems ve ple de nugols, la boira no eiseque; a este pas tardarem en torná a veure lo sol y entonses casi segú que será masa tart, perque estem tardán y lo sol que ve ya té un atre coló.
Vull quirdá, vull demaná que ña que eisí totchs al carré en les noves pintures Alpino y ham de seguí pintán lo nostre sol, la nostra llengua, en aquells colós que ha tinguts sempre, en les palabres de sempre, les de tota la vida, que no mo les cambio, que no TO LES CAMBION, per les de un atre sol, per les de un atre coló.
Feume cas, es la meua llengua y es que, avui, encara es la VOSTRA LLENGUA.

Quína sort hay tingut de naise.

Quína sort hay tingut de naise. (Adaptasió de un treball de Alberto Cortez).

Quina sort hay tingut de naise:
Pa podé “chocá” de un amic, la ma,
Pa podé veure cada día lo milacre de la matiná
Cóm ve volán l’aire,
Quina sort hay tingut de naise:
Pa pode trobam com en una “romana”
Sospesán si la meua anima caurá o caminán seguirá.
En lo goch de seguí o en la po de caure.
Quina sort hay tingut de naise:
Pa entrendre que lo que es bo y lo que es roin
Son los dos, per igual, los amos del mon y del camí.
Encara que penson de dos diferentes maneres.
Quina sort hay tingut de naise:
Pa podé cantali a la chen y a la rosa,
Al gos, al cariño, a cualsevol cosa
Que pugue replegá un sentimén.
Quina sort hay tingut de naise:
Pa calla cuan parle lo que sap hasta llatí,
Pa escoltal, eise es lo camí
Si vols dependre a sabé.
Quina sort hay tingut de naise:
Pa buscá la sort, pa sé riu en ve de se basa;
De pode sé l’aigua cuan plau, encara que plogue masa.
Quina sort hay tingut de naise:
Pa podé disfrutá minchanme una mansana
Sense tindre po a la negra sotana
O a que, per aisó, me castigo Lucifer.
Quina sort hay tingut de naise:
Encara sabén que algún día me moriré
Pero avui visco contén en la meua sort,
Sense patí pensán ¿Qué me pasará? Cuan m’arribo la mort.
Cóm será aquell momén, de agonía,
Per que encara no me hay trobat en semejante sintonía.
Se que a eise viache tocarán les campanes
Dienme adiós y escoltaré
A un atra matinada que, com un atra veu li dirá mol contenta al aire:
Quina sort hay tingut de naise.

//
Qué suerte he tenido de nacer
Sí, qué suerte he tenido de nacer
Para estrechar la mano de un amigo
Y poder asistir como testigo
Al milagro de cada amanecer
Qué suerte he tenido de nacer
Para tener la opción de la balanza
Sopesar la derrota y la esperanza
Con la gloria y el miedo de caer
Qué suerte he tenido de nacer
Para entender que el honesto y el perverso
Son dueños por igual del universo
Aunque tengan distinto parecer
Qué suerte he tenido de nacer
Para callar cuando habla el que más sabe
Aprender a escuchar, ésa es la clave
Si se tiene intenciones de saber
Qué suerte he tenido de nacer
Y lo digo sin falsos triunfalismos
La victoria total, la de mi mismo
Se concreta en el ser y en el no ser
Qué suerte he tenido de nacer
Para cantarle a la gente y a la rosa
Y al perro y al amor y a cualquier cosa
Que pueda el sentimiento recoger
Qué suerte he tenido de nacer
Para tener acceso a la fortuna
De ser río en lugar de ser laguna
De ser lluvia en lugar de ver llover
Qué suerte he tenido de nacer
Para comer a conciencia la manzana
Sin el miedo ancestral a la sotana
O a la venganza final de Lucifer
Sí, qué suerte he tenido de nacer
Pero sé, bien que sé...
Que algún día también me moriré
Y si ahora vivo contento con mi suerte
Sabe Dios, qué pensaré cuando mi muerte
Cuál será en la agonía mi balance, no lo sé
Nunca estuve en ese trance
Pero sé, bien que sé...
Que en el viaje final escucharé
El ambiguo tañir de las campanas
Saludando mi adiós, y otra mañana
Y otra voz, como yo, con otro acento
Cantará a los cuatro vientos
Qué suerte...
Qué suerte he tenido de nacer.

Ensomián. (Adaptasió).

Ensomián. (Adaptasió).

Luiset estae al llit, ya fae rato que se habíe chitat, pero eisa nit no se podíe dormí; habíe sentit parlá que ñabíe un bicho; li habíe demanat al agüelo “Sebeta” que li u esplicare; per més que l’home u habíe fet, lo chiquet no u acabae de entendre, ñabíe coses mol rares; segú que les entendríe cuan fore gran.
Pero eisa preocupasió no li disae “pegá-l’ull”:
- Yayo, me conto lo del bicho atre camí, a ver si u enteng y me puc dormí de una volta.
- Pero, Luiset, no estás cansat de tot lo día ¿No tens son, encara? Ya fá rato que te has chitat.
- Per favó, me u torno a esplicá, lo radé camí ¡Hala! De verdat, l’u churo será la radera volta.
- Val ¡Tapat! Estic segú que ya u saps; sol u fas per que te parla atre camí, perque te repetisca lo sermó. Te paréis que es un cuento. Pero es historia y esta historia va escomensá fá mol tems cuan yo era menut com tú ara:
Ere un mon en que ñabíe de tot, cualquier cosa que vullgues pensá; teníem abundansia, pero tot se anae fen negre; ere abáns de que mos donarem cuenta de que alló no podíe durá.
Vorás se van fé tendes que veníen a tot lo mon, per llun que pensos, allí arribaen; van aná creisén y creisén y se van fé mol grans, més de lo que tú te pots imaginá, més de lo que natres mos podíem imaginá mai.
Volíes una cosa, pensaes en una cosa y ya la teníes; sol teníes que demanala y al día ya la teníes, com si fore un milacre; movíes la ma y allí estae.
Pero, en cambi, les families ya no parlaen, no vull dí que no se digueren res, pero ya no ere com abáns, cuan se reuníen al racó del foc y estaen rato y rato charrán; se calentaen y al matéis tem parlaen, “faen-les-dos-coses-a-l’hora”. Pero alló se va piarde.
Ya no ñabíe un tems pa treballá y un atre pa parlá, pa está en familia. Los ulls dels chiquets de tan mirá la tele, lo móvil, la tablet, l’ordenadó, se habíen tornat cuadrats.
Tot lo mon teníe móvil, lo anaen mirán tot lo tems, ere lo seu amic, habíen cambiat lo que abáns ere l’amistat per un aparato; pero lo roin es que entonses se sentíen com si estaren sols, alló no eren “los-amics”.
Cada día lo sial se fae més negre, hasta’l punt de que moltes nits ya no se podíen veure los estrials. Ñabíe que tindre catalejos pa veureles, viachá en coets pa trobals.
Per daball los coches tapaen la tiarra, tot lo mon ne teníe un o més, sempre conduín, pa aná de un costat al atre, sempre lo coche, sempre al volán.
La chen se habíe olvidat de caminá, de pasechá, de corre. Habíem cambiat la herba, per la carretera; vam fé més menuts los parques pa fé aparcaméns; vam fé més menut lo monte pa fé cases, fé pobles, fé fábriques; hasta que los albres van escomensá a desapareise, mos faltaen y no mos donaem cuenta.
Vam umplí lo mar de plástic, perque cada día faem més basures, mos sobraen més coses que abáns aprofitaem. A les playes van escomensá a arriba peisos morts embolicats en plexiglas. No se podíe ni pescá.
Tot ere beure, fumá, chugá sense disfrutá. Va ñaure chen que se va fé mol rica, en molta forsa y los que mos manaen se van fé amics dells. Ñabíe que sé amics dells, encara que ñaguere persones a les que aisó los dure a la mort.
Y entonses va arribá l’añ 2020; de repén va apareise un bicho y va escomensá a morís chen, sobre tot la chen gran, la que més coneisimén teníe. Los gobiarns mos van maná que mos tancarem a casa, que tornarem a la cova; sense eisí.

Y mentres estaem allí, en molta po a tot, mos van torná los sentiméns, mos vam enrecordá de vóldremos uns als atres; los pares a les mares, als fills, als agüelos, a tota la familia, als amics, als veíns.

Vam escomensá a aplaudí, desde la finestra, al aire que respiraem; los vam doná les grasies a la chen que mos achudae a viure; vam torná a quirdá a les nostres mares, pensaem mol en elles, ara teníem tems pan aisó.

Mos veíem per una pantalla, mos faltaen; y, mentres tan, les claus del coche se umplien de pols, guardades a un caisó; ensomiaem en podé eisí a caminá, a pasechá, a corre, en veure a chen, en rosamos, en abrasamos.

Al sial ñabíen menos avións, menos fum, menos coló negre; los coches estaen parats, casi no se veen, ni a les carreteres, se habíen amagat tamé, tancats com natres.

La tiarra va escomensá a respirá atre camí, a cualquier puesto naisíe un albre, per cualquier carré apareisie un animalet del monte; volíen recuperá lo que l’home los habíe furtat.

A les playes, al mar tornaen a ñaure vida, vida nova, salvaje com teníe que sé, com habíe segut añs atrás.

Natres tamé vam cambiá, ñabíe chen que cantae, que ballae, que tocae instruméns. A uns atres lo va doná per cuiná, per fé pa, pastes, minchá.
Mos vam tindre que acostumbrá a les notisies roines, a que la curva baisare. Que un día moríe menos chen ya ere una bona notisia, dintre de la tragedia de la mort. Ya cambiaríe, pronte, aisó no podíe seguí.
Y aisí, cuan un día, van trobá la cura del bicho, al remat, mos van disá eisí, veuremos, parlamos, donamos la ma, un bes, un abrás. Lo mon que casi habíem disat morí, habíe tornat.

Habíem cambiat, teníem unes atres costums, uns atres sentiméns, volíem a la tiarra que mos rodechae, los albres tornán a florí. Les relasións en la chen tornaen.

- Pero ¿Per qué va fé falta un bicho, pa cambiá lo mon?

- Luiset: a camíns masa be, fá mal y se nesesite coneise eise mal pa disfrutá més encara lo be. Ara chitat y dormís y ensomnia en lo día de demá, cuan ya tingam la cura y tots tornem a está sans. Ensomniau, menut, ña camíns en que les sons, se tornen de verdat. A ver si este es una delles y se cumplís.

- Zzzzzzzz

Lo chiquet se ha dormit, lo vell pense si este “cuento” que li ha contat, un día será verdat y podrem torná a viure, per lo menos, com abáns.
O, a lo pichó, es que tot asó tamé ell u ha ensomiat y té po de despertás.

La taragaña

La taragaña.

Una aventura que va per ahí, es del tems de MariCastaña, pero com l’agüelo es tamé de aquells tems to la va a contá, la va a intentá traduí.
Enrecordeuton que fa mols añs, no ñabíe cases, eren coves, les carreteres eren camíns, es que fa tans añs.
“An aquells tems a l’Aldea ñabíe un home, ere bon home, ere pastó. A Valderrobres habíe ñagut fira, ell habíe anat, caminán, en un grapat de cordés y cabrits. Enseguida los va vendre. Se va ficá les monedes a la faisa, ben agarrades, ben amagades y sen va entorná, caminán al seu poble.
Nesesitae aquells dinés, eren lo sustento de tot l’añ pa la seua familia, la seua dona y tres chiquets li esperaen tots ilusionats, ara podríen minchá calén, no sol pataques al caliu.
Algú més habíe vist la venta, y lo pichó ere que tamé habíen vist los dinés que li habíen donat y aón sels habíe amagat. Eren dos lladres que anaen per los pobles del voltán furtán lo que podíen, Eren malcarats y portaen navalla a la faisa.
Van veure que sen anae caminán y lo van seguí, cuan ya estaren llun lo asaltaríen y li furtaríen los dinés, n’eren dos contra u. Serie fásil y podríen aná a la venta de la costa de la Fresneda, que dieben que ademés de bon ví, tamé ñabíe “siñorites”. Ya sels caie la baba, disfrután.
U farien al arribá a La Fresneda, segú que se quedae a dormí a alguna de les coves que ñabíe prop del riu Matarraña, lo disaríen dormí y per de matí, abáns de que se eisecare, entraríen y li asaltaríen.
Lo pastó no ere tonto y no anae tranquil, de cuan en cuan mirae cap a tras. Y va veure que al cap de la costa, allí dal, veníen dos persones detrás dell y que al mirals se van amagá. Alló ere mala señal. Va apretá lo pas y los atres van fé lo matéis. Segú que eren lladres que li anaen seguí pa furtali los dinés.
Va escomensá a corre, ya estae arribán a les coves de La Fresneda, ya no podíe més, se estae fen de nit, no podíe seguí, a ver si cauríe al ríu. Habíe pasat per dabán de cuatre o sinc coves.
Y aunque encara ne quedaen dos o tres, se va clavá dintre de una. La escurina habíe caigut, pero ell desde dintre del tot, veíe un poc de reflejo dels estrials. Estae perdut, no sabíe que fé y va escomensá a resá.
-Deu meu: fes que baison uns anchelets teus y que tapon la boca de la coba en una paret, pa que no me puguen trobá eisos lladres.
No va fé més que pensá en ells y va sentí que allá a lo llun algú habíe entropesat, algunes pedres habíen caigut al aigua y habíen fet ruido. Ya estaen prop.
-Per favó, deu, envía pronte als anchelets, si no no podrán acaba la paret y me trobarán.
Res. Pero, per lo menos, ya no se sentíe cap de ruido. Igual sen habíen anat.
Pero no habíe ñagut sort, al entropesá, los homens van tindre po de caure y se van clavá a la primera cova que van trobá, al fin y al cap lo pastó tampoc podríe caminá de nit.
Lo pastó prau teníe en seguí resán:
-Deu meu: te posaré una viala, pero envía ya als anchelets.
Res, aquell Deu debíe esta sort, la verdat es que fae tems que no li resae, pero … y si li u demanare a sa Mare.
-Virgen de la Piedat, tu que eres la nostra patrona, fes un milagre o dili al teu fill que’l fasque.
Res. Al rellum de la lluna, veu que una arañeta está fen una taragaña a la porta de la cova, de un costat al atre de la entrada.
Lo pastó, pense:
-Menuda achuda me envieu, tos demano una paret y me envieu una araña. Eisa tiala no resistís ni una volada d’aire.
Va pasán la nit, los lladres dormín, lo pastó resán, reñín en Deu y en sa mare, pero los anchelets seguisen sense apareise, en cambio l’arañeta no pare, no sabem cóm pot eisí tan fil de un cos tan menudet, la tiala ya tape casi la entrada. L’araña, se pose al mich, a ver si cau alguna mosca, alguna “palometa”.
La llum ya li va guañán a la escurina; los lladres se han despertat y escomensen a rechirá les coves. Lo pastó se rendís, se dise caure an tiarra, se fará lo mort a ver si no li veuen.
Ya entren a la cova de abáns de la dell, no troven res, ya venen.
Cuan arriben a la cova, un anae a entrá pero l’atre veu la taragaña y li diu:
-No piárdegues lo tems, anem a mirá les atres, no veus que si haguere entrat aquí, hauríe trencat la tiala.
Lo primé se li quede mirán y li diu:
-Pero qué listo eres, yo no había caigut.
Lo segundo li conteste:
-Per algo soc lo jefe.
Y seguisen per abán, acaben de mirá les coves y no troben al pastó.
Lo primé li torne la burla al segundo:
-No te preocupos que per de nit no se escapará, que no podrá caminá, pos ya veus listo, JEFE, mos ha escapat, segú que ya está a l’Aldea. Si es que no sé per qué te fach cas. Jefe? ….
Y sen entornen cap a Valderrobres a buscá a un atre pardal.
Cuan ha pasat un rato ya no se sen res, lo pastó, aparte un poc la taragaña, case un llangosto y li u tire a la tiala de la arañeta, ésta acudís corrén al sentí tremolá al animalet que ha caigut; lo embolique enseguida en molta tiala y ya té minchá pa uns díes, eisa entrada ha segut un bon puesto.
Lo pastó sen va tot contén, cantán, tornán a casa y donán grasies a Deu. Li demane que li perdono per haber dudat dell; Ell sabíe la paret que nesesitae y li va envía al anchelet que la podíe fé.”
No ña enemic menut, ya sabeu alló de que lo veneno en botelletes menudes.
De la mateisa manera, tots som nesesaris, hasta lo més menut fa falta com se ha vist a la charrada y entonses, tamé se díu que la colonia mol bona ve en botelletes menudes.
No te fíos del enemic menut, ni despresios al amic perque es menut, a lo milló aisó es lo que paréis, pero pot sé que pa tú sigue tan bo y tan gran com un gigante.
Pal Chapurriau, en los pocs que som, tots fem falta, tots tenim algo que fé per ell, encara que sol sigue parlal, o escriurel y com, a mínim, si no te atrevises a lo demés, per lo menos llichislo, donali la caló dels teus ulls. Fesmos compañía, encara que sigues del mun, no te amagos, está ahí, mos fas falta, per mal que te hasque anat, tamé tú mos fas falta, vine, vine en natres, Tots fem mun.