Mostrando las entradas para la consulta tellat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tellat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

Qué tens Chapurriau?

Qué tens Chapurriau?

Eres mol importán, pero, al matéis tems, eres mol sensill, te presentes com un poc de tinta, a la manera de ralles, adornán una fulla de papé blanc.

Eises ralles de tinta tenen més forsa que una maroma per més forta y gorda que sigue.

Tamé te presentes com un bufet de aire eisín per una boca, fen un soroll suave, un sentimén fet palaura, y aisó arribe al cap de la chen y los alegre la vida o tamé los fa plorá pels recuerdos que li acompañen.

Un home me contabe l’atre día:

– A medida que me anaba arrimán a l’Aldea, anaba més a poquet en lo coche, sense tancá los ulls, me imaginaba, veía a los dos anchelets de Daball del tellat, caminán arrastrats, amaganse detrás dels coscolls, pa podé entrá al poble, pa podé torná a casa.

Me va doldre no tindre tems pa podé seguils, aná en ells y viure eisa aventura de guiarra, pero tamé de amor y sensibilidad.

Tornaré y me sentaré a les bancades de la plaza, en lo llibre a la ma, veen pasá als condenats dels dos costas, patín pero tamé veen la forsa de la boda de José y María. Seré un dells, un més de la chen del poble de aquell tems.

Les lletres me achudarán, yo seré Miguel, yo seré lo retó chove y yo seré Jesús. Y cuan arribo la palaura FIN, tornaré tranquil y felis a la meua vila, perque tot aisó u hauré llichit u hauré sentit y u haure viscut en la meua llengua. Una cosa que no se ha vist mai a este terreno.

Una dona me va di:

– Vach comprá lo llibre com casi tots. Al poc un cuquet va escomensá a rondá pel meu cap, tenía ganes de arribá a casa. Cuan va se hora, no me vach entretindre ni en sená, habíen picat algo al salón. Me vach cambiá y me vach sentá, sense ensendre la tele, no me interesae, vach ubrí lo llibre y vach escomensá a llichí, me vach ensenegá, ralles y més ralles. Sense donamen cuenta la chica se había arrimat y me va di:

– ¿Qué te pase mare? estás plorán.

– ¿Yo? ¡Qué va!

Pero teníe raó, tenía los ulls bañats.

– ¿Tan interesán es? A ver disom sentá a la seua bora, ¿Aón va llichín?

Li vach enseña la ralla que estaba mirán….

Al rato los cuatre ulls estáen bañats.

Es que som unes plorones. Y tamé que torná a viure uns tems olvidats, poden tindre eise efiacte.

Mentres lo picoteo, vach vore un home sentat, llichín per mitat del llibre. Vach voldre feli una broma:

– ¿Ya vas per ahí? Sí que llichises depresa.

Se va enriure y me va contestá:

– ¡Que va! Tenía curiosidat, no me apetíe minchá res y hay ubiart lo llibre per la mitat, hay escomensat a llichí y me ha interesat, ara estic enganchat a ver cóm acabe.

Ñabíe un atre home que mentres se arrimáe la hora de la reunió, lo ambién de Chapurriau que se respirae, li va calá per dintre, va pillá lo móvil y sen va aná, ell sol.

– ¿Aón vas?

– A doná una volta.

– Mira que ya es tart.

– Torno enseguida.

Y va se verdat, als vin minuts, ya tornáe, contén.

– ¿Cóm ha anat?

– Volia vore tres o cuatre puestos: lo portal, la iglesia, lo sechá, lo conejar y algún atre puesto més. No me hay pogut entretindre, hay fet fotos y a casa chalaré miranles y enrecordanme de cuan era menut y caminaba per eisos puestos.

Aquella trovada ademés de llibres y picoteo va repartí ilusió. De aquell salón, sense que dingú diguere res, van eisí persones en ganes de parlá la seua llengua, de deféndrela, de apoyala y algú hasta de cantala y escriurela.

Es la forsa en la que está tornán, está creisén una llengua machacada, insultada, despresiada, apartada, negada y maldita.

Pero un grapat de chen se va dona cuenta de que daball de la siandra aón la van cremá, van quedá unes brases, unes brases que van replegá, les van guardá, bufán en la “mancha” y si fae falta hasta en la boca, pa que no se apagaren. Y poc a poc la flama va tornán, ya tenim foc atre camí, ya tenim al Chapurriau, poc, pero tenim mol tems per daván, y la seua caló mos done forses pa torná a parlal, ara en veu alta, sense avergoñimos y a escríurel, tots tenim moltes coses pa contá en eisa tinta al papé.

Grassies Amics per lo vostre treball, grassies chen que hau despertat y aneu fen piña en ells.

Lo agüelo Sebeta, histories desde lo Matarraña


Los notaris 1.

Los notaris 1.

De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.


De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.

No sé si eisa chen ha estudiat los treballs de notaris o sol se guie per lo que ha llichit de un atra chen, encara que sigue estudiada. A eisos ñauríe que aclarils que uns escritós diuen que sí y uns atres diuen que no.

Los escritós no tenen una vareta que digue asó es aisí y ya está. Lo que ells diuen es la seua opinió, sol aisó, encara que es prau per lo que han estudiat y treballat, pero per mol que u hasquen fet, no vol dí que sigue la verdat total. Perque ña uns atres, que tamé han estudiat y treballat mol, que pensen diferén.

Pot sé que tots tinguen algo de raó, pero no tota. Perque uns diuen que han estudiat tots los protocolos de un notari, uns atres u han fet de més notaris y entonses cada u raone de una manera, perque los treballs en que se han fundat no son iguals.

Un ejemplo: tú y yo anem a parlá de coches, los dos som uns mecánics mol bons, pero si tú parles dels BMW y yo u fach dels seats, no ña coló pa compará lo que digam, verdat???

Per un atra part está la chen que se creu lo que diu un atra chen, ni siquiera de lo que diuen los escritós siguen estudiats o no, perque u han dit uns atres, ya se creuen que tenen raó.

Un ejemplo, sense noms, un home estudiat, polític e importán se invente un nom pa una llengua y u fique a llibres, a diaris, en fin, per tot.
Com maneje dinés y u fa desde un puesto importán, té amics als diaris, tv, etc, que se fan eco de lo que ell ha fet y u publiquen, com si fore ofisial.

La notisia pase a la chen del poble que, com ve de qui ve, ya u done per bo y desde eise momén defendrá eisa idea y eise nom a mort. Ell se aprofite del puesto que té y embolique aquell nom en papés de regalo. Se invente una gramática, un dicsionari, les palaures que li falten les pille del vasco (tos enrecordeu de Pompeyo?), y hasta busque unes persones pa que fasquen de enterats de eisa manera de parlá.

Tot li is be, a les lleys, que ell matéis achude a prepará, aparéis com si eise nom fore lo de tota la vida de aquella llengua, pero li falle lo més importán: la chen que la parle al carré, al seu poble, perque encara que uns pocs están conténs de lo que ha fet eise home, la machoria se done cuenta de que ells ni han parlat ni parlen de eisa manera y pasen de tot este cuento.

¿Tos doneu cuenta? Una garrama ha pasat a que molta chen la cregue com bona. Ara tú dis que no es verdat, vorás cóm te ficarán. Y dins de treséns añs, qui estudio esta llengua, en tota la bona idea desde llugo, se trobará eisa “verdat”. Pos lo matéis pot pasá en los estudiosos de la nostra llengua y claro en la chen que se fie dells, tamé en bona idea.

Seguim en lo que anaem. Com aquells sol u diuen, pero yo no hay vist en qué se fundamenten, ni quínes son les fons dels escrits en les que han vegut (begut), yo tampoc diré les que son les meues, ya val de doná ventacha al que pense malamén de una manera diferanta a la teua.

Tot asó me porte a la memoria una cosa personal. Hay escrit lo llibre “Daball del Tellat”, que parle de la guiarra. Pa fel, vachs tindre que vore los treballs de chen estudiada que habíe escrit sobre aisó. Tos puc di y vatres u podeu vore tamé que ñan opinións de tots los colós, según quí li hasque pagat lo llibre, o aón visque cada u dells o si ell pense de eisa manera, pos lo pensamén es lliure y dingú, hasta ara, te diu que no escrigues, si no penses com ell.

Los notaris: los que servisen pan estos treballs se solen ficá entre los sigles XIII y XV. Més tart ya no, perque, an eise tems, lo castellá se va torná la llengua del reinat y los escrits que valíen la pena, los protocolos u valíen, ya se teníen que escriure en la nova llengua, hasta lo día de avui a Aragó.

https://historia-aragon.blogspot.com/2021/09/rey-portugal-1463-27-09-carta.html

Teníen que sé persones estudiades en les lleis de cada terreno, sé bona chen, tindre coneisimen de gramática pa fé be los escrits y sabe un poc la manera de parlá del terreno.

Ademés, abáns de escomensá a treballá sols, teníen que haber pasat entre 2 y 8 añs en un notari ya colocat.

Los notaris, desde lo prinsipi, empleaen unes fórmules que teníen que tindre en cuenta al fé los seus treballs, cada u teníe la seua. Ademés los escomensaméns y los acabaméns de cada treball ere sempre igual pa cada notari y eises coses la machoría eren en llatí, romansechat ya, pel tems pasat. Entonses sol umplíen lo tros que ere diferén pa cada negosi.

Barselona ere més gran que Saragosa, per aisó allí ñabíe més notaris que aquí. Entonses mols, dels que teníen que dependre, anaen allí y, com es natural, portaen les fórmules del notari maestre y les ficáen als seus treballs. Com es natural los notaris que eren cataláns, teníen ademés lo problema de que tamé portáen la seua llengua. Desde eise momén lo deprés allí, ell u pasarie als que anaren a dependre en ell y se tornaríe com si fore, sense seu, de la tiarra.

Ademés, normalmén pasaen dos coses:

1.- La chen del poble parláe de una manera de categoría baisa, lo notari al tindre que copiá lo que dieben u fae en palaures “cultes”, entosces, encara que posáe lo que ells volíen dí, no posáe lo que ell dieben, cambiae les palaures, llugo eisos treballs no se debíen empleá pa estudiá la manera de parlá de un puesto. Ñabíe camíns que nols quedae més reméi, cuan dieben les coses que disaben: “un corro al Mas de Na Fustera”, “lo almari del foc”, etc. Eises coses les teníen que posá tal cual.
- Aisó si que es un modelo.

2.- Moltes voltes, com u fan ara, lo notari teníe un escribién, que li fae los escrits que ell, més tart, firmáe. Y ahí trobem un atre problema: la preparasió de eisa persona y de aón ere sobretot. Perque, com lo notari, teníe que estudiá lo que li diebe la chen en palaures del carré y posau en palaures cultes, pa que se entenguere be. Y claro, al pasá eises palaures de una manera al atra, teníe mol que vore la preparasió del empleat y, damún de tot, de aón ere, pos a cada puesto les coses se dieben de una manera.

Algúns dels escritós que estudien estos treballs diuen que, per les fórmules y per lo cambi de palaures, la machoría dells no se poden ficá com a modelos pa vore la llengua que se parláe entonses a un puesto.

Que la llengua que se teníe que tindre en cuenta ere la que parláe la chen del carré, pos eisa ere la bona. Que si se volíen empleá los protocolos pan aisó, se teníen que apoyá en uns atres escrits més normals y en la llengua parlada per la chen, com ya hay dit abáns.

(Los textos notariales, por su formulismo y dificultad al pasar la lengua oral a escrita, se deben apoyar en otros diferentes.)

Uns atres separen la manera de parlá, per lo tros nostre aón se parláe, aisí diuen que la part de dal (pobles de Huesca y Saragosa) parláen lo aragonés, pero los de bais, los de Teruel u fáen en catalá.

Natres podríem di que lo aragonés nostre se paréis més a lo que parláen a les atres dos provinsies y, en tems, a tot lo Aragó, que al catalá.
Ham de reconeise que som llengua de casi frontera y que igual que natres tenim alguna palaura pareguda a les dells, ells ne tenen tamé algunes nostres, ademés de les que mos han furtat pa tapá los forats que va disá Pompeyo al buscá palaures franseses. Eises que a la chen catalana no li van agradá y entonses als añs vuitanta van enviá chen a replegá les nostres.

Com hau pogut vore al prinsipi, lo título que hay posat es “Los Notaris 1”, perque éste treball deu de tindre una continuasió, pa acabá de aclarí les coses. A mi no me quede tems, estic clavat en mols asuntos, pero volía contá asó, o sigue que qui vullgue u pot empleá pa fé més parts de esta charrada. Grasies.

Daball del tellat.

Daball del tellat. Disponible a Amazon.

Daball del tellat.


El autor ubica las historias de sus libros en la comarca del Matarraña (provincia Teruel), en un escenario que trasciende durante la guerra civil española y el sufrimiento de la posguerra. Narra las vicisitudes de los vecinos de un pueblo ficticio llamado Aldea, donde suele situar casi todos sus relatos; en los que refleja la personalidad y las costumbres de sus habitantes.

Resumen del testimonio de un lector:

«Me fas reviure les meues vivensies i de ma Familia, que vam viure al Poble i treballabem al monte com la familia y gent del teu cuento, ademes ma Mare fae tame igual que la Maria. Tame mos pasae com al cuento, que entonses encara no ñavie aigua corrent, ni alcantarillat i com los del cuento l’aigua la teniem en una tenalla gran, al costat del foc, que teniem que ana omplin cada día en galletas i cantes»

Traducción:

«Me has hecho revivir mis vivencias y las de mi familia cuando estábamos en el pueblo y trabajábamos el campo, como la familia y la gente de tu narración. Mi madre hacía como María. También nos pasaba como en la novela, entonces aún no había agua corriente ni alcantarillado; el agua la teníamos en una tinaja grande al lado del fuego. La teníamos que llenar cada día con pozales y cántaros»

COR DE MARE, Luis Arrufat, Amazon

Desde ara se pot comprá a Amazon - Libros -, la meua noviala que vach ficá a esta paret allá pel 2019-2020.

Se titule “COR DE MARE”, está escrita en lo meu chapurriau.
Cuan la vach acabá de ficá, va ñaure algúns amics de aquí que me van di quels agradaríe tíndrela en papé y tornala a llichí.
Ahí la teníu, pa vatres. Pan eisos que me han descubiart, al ficá la de este añ, la de “Daball del Tellat” y als que los agradaríe seguí llichín coses en chapurriau.
An algúns tos ha pasat pel cap que, igual que a vatres tos va agradá, a lo milló los interesaríe a un atra chen, (chermáns, pares, amics, veins, coneguts), que un día van parlá en esta llengua nostra o que un día van tindre les costums que isen a eise llibre.
Me imagino que tamé ñaurá chen a la que nols va agradá. A lo milló, llichinla en papé, li trobes lo sentit.
Ha ñagut qui se ha emosionat al llichí los meus llibres, se ha sentit com si tornare an aquells añs, al seu poble, al seu carré, anán al campo, en fin, ha segut agrait y les meues lletres, al tancá los ulls, li han portat recuerdos, no tots bons, pero recuerdos al fin y al cap. Coses que ya teníe olvidades, perdudes en lo tems y que ara han tornat an ell. Eisa ere una de les meues intensións. Torná an aquells díes de patimén y podé ubrí los ulls y donat cuenta de que sol ere una son.
Si vols fé un regalo an algú que parle o ha parlat esta llengua aquí tindrás una posibilidat de fen un de bo.
Trate de chen del Matarraña, son de chen nostra, en les nostres costums y sobre tot en la nostra llengua.
Si te apetís llichí en chapurriau, si vols enrecordaten o coneise coses que pasáen an aquells añs, tens més de sincsentes págines de chapurriau antic. Ahí está la historia de “la Pili”, una de natres.
Bueno de momén sol “COR DE MARE”, Lo enlace es:



COR DE MARE, noviala, Luis Arrufat Jarque, Vallchunquera, Valjunquera

Comentaris a Amazon:

Mi primera novela leída en mi lengua lo chapurriàu. Que difícil escribir una novela poniendo nombre sólo a tres personas y las demás sin tener nombre se entiende perfectamente de quien se trata. Una novela muy fácil de leer que te atrapa desde el principio.

--

Una joya literaria escrita en Chapurriau.
El servicio de atención al cliente de Amazon excelente.

__

Me ha gustado el libro, fácil lectura y te engancha al momento, sin poder parar de leer.

__

Lectura ágil, entretenida y "enganchadora" con un final espectacular e inesperado.

__

Aquí el típico comentario de los imbéciles catalanistas, además escrito en lengua castellana.

Sabrá este o esta imbécil que el catalán solo es un dialecto occitano?

Debería leer a Loís Alibèrt: parlars lengadocians, dialèctes occitans, catalan comprés. Y menos .cat, que estas webs son un arma de aborregamiento masivo, como la TV3%




"Escrita en catalán occidental pero con normas ortográficas del castellano. Entiendo que su autor intenta escribir en su variante del catalán de Valjunquera y que no ha podido aprender las normas ortográficas de su propia lengua. Otros autores de la zona escriben en su propia variante del catalán pero con normas ortográficas comunes a valencianos, catalanes y baleares. Es como si un andaluz escribiera "ola ke ase? Kiero komeh seresah"" 

Escrita en catalán occidental pero con normas ortográficas del castellano. Entiendo que su autor intenta escribir en su variante del catalán de Valjunquera y que no ha podido aprender las normas ortográficas de su propia lengua.

Sabrá este o esta idiota que el valenciano y mallorquín tienen escritos desde hace siglos y que no usaban la subnormalització llingüística de Pompeyo Fabra?  

Capitol LXII (lxij). Com nasque sanct Johan baptista e fon a ell imposat nom: e zacharies cobra la paraula. E com apres sen torna la senyora en nazaret.

Com los nou mesos fossen complits Elizabeth pari vn glorios fill: e tota la dolor del part li fon prestament oblidada ab la vista
joyosa del fill: Lo qual com fon faixadet: portaren lo a la senyora quis era apartada en vn retret per no esser vista per les gents moltes que venien a visitar Elizabet: alegrant se molt del seu goig: e sa senyoria vehent aquell chiquet e sabent la gran sanctedat sua alegras de singular alegria e prenguel al braç ab molta amor donantli largament la sua benedictio. E lo sanct chiquet vsant de raho baixa lo cabet axi com pogue: e besa la ma a la senyora qui en lo braç lo tenia: agenollas en la falda de sa senyoria apartant los peuets seus no tocassen lo ventre sagrat a hon staua tancat lo fill de deu humanat: Lo qual ell adoraua continuament ab sobirana reuerencia. E la senyora molt alegra de les marauelles que veya en lo seu car nebodet: dix. ¶ Iste puer magnus coram domino nam et manus eius cum ipso est. Volent dir. o quant sera gran e marauellos aquest fadri dauant nostre senyor deu: e la ma sua ço es la sua potencia sera ab ell tostemps fent li fer obres tan marauelloses que sera vna gran admiracio dels miradors. E dit aço tornal a la dida quel portas a sa mare: e com la gent sen fon anada sa senyoria ana a la cambra de elizabeth: e seruiala en les necessitats sues ab molta amor e diligencia: e james sen partia: sino tant com la gent venia: car sabia era scrit. ¶ Vbi (o ubi) est multitudo ibi est confusio (hon hi ha multitut, no falte confusió; aon ña multitut, no falte confusió; donde hay multitud, no falta confusión).

//

Lo Trovador mallorquí

Su baix la forta alzina

Qu´ombreja la marjada,
Y rossinyols estoja
Ab son negrench fullatje.
Un jovenet s´hi veya
Com l´auba clarejava.
¿Qué hi fa en aquestes hores?
Tant dematí ¿quí aguarda?
¿Ascolta per ventura
La suau remor de l´aygua
Del torrentol vehí
Cobert de flors boscanes?

ETC, regne de Mallorca

CANSÓ D’ESPERANSA

CANSÓ D’ESPERANSA.

Voldría tindre la inspirasió, lo sentit de la música de “La Chanera Folk” pa podé cantá les lletres que me ván venín al cap, lletres ficades en ralles, ralles que fan planes, planes que se tornen treballs de ilusió y a camins en una cansó d’esperansa pa’l futuro de la nostra llengua.
Com los de la banda; estém farts de rosegá: “Som d’Aragó y parlém lo chapurriat, pero arriván a Saragosa, esta llengua s’acabat”.

CANSÓ D’ESPERANSA, agüelo Sebeta, ensayo, Roberto G. Bayod, Monsó, 2019


Un día del estiu, después de diná, vach pillá una borrasa y men vach aná daball d’una olivera. Ere l’hora de la siesta. Cuánta chen hauríe vist aquell albre, dormín daball de les seues branques, de les seues fulles, al rogle de la seua sombra. Cuáns sens de añs debíe tindre aquell tronc que ya se habíe ubiart en tres brasos.

Lo sonsonete de les chicharres, enmascaráes en la escorsa del tronc, me convidáen a ensomiá, ben tapaet tot lo cos en la borrasa; an aquella sombra fáe fresca, lo sombrero damún de la cara; que les mosques, que voltáen per allí, a la caló son mol pesáes.

Y ficat a pensá, en los ulls ubiarts, a la sombreta de dintre del sombrero, me enrecordaba de dos coses: de un forat a una roca y de una entradeta a un pilá de mármol:

- Lo forat teníe la seua historia: Al poble ñabíe una pallisa que la ván fé pegada a una muntaña, pa aprofitá la roca que ñabíe daball y la protecsió del desmonte. Los siméns de les parets se van ficá dintre de la roca y la paret de detrás, pegada a la muntaña; lo tellat, pa guardá la palla del aigua que puguere plaure, lo habíen ficat entrán un poc dins del monte.

Lo que no sen habíen donat cuenta los obrés es que al tallá la montaña, ván disá al aire lo eisidó de un aiguamoll que ere mol pobret, sol caíe de gota en gota, cuan caíe. Per sort la eisida estáe per damún del tellat y la poqueta aigua que naisíe, baisáe per les telles que fáen de canalera y caíe an tiarra, al piau de la paret de daván, com una gotellera.
Pero, com han dit que la obra se habíe fet damún de una roca, en ve de gotechá an tiarra, caíe a la part de la roca que habíe quedat fora del edifisi.

Penséu un poquet, qué ñá més moll que una gota de aigua; al mateis tems, qué ñá més dur que una roca, encara que sigue de arenisca; pos me podeu creure, cuan de sagal me resguardaba daball del ráfec del tellat, vach mirá an tiarra. Allí estáe la roca y la aigualera del tellat, encara que sol ere de gota a gota, a camíns, de tart en tart; de tan gotechá, sempre al mateis puesto, habíe fet un povet menudet, un foraet a la roca, un clotet.

La constansia de una cosa tan molla, caén y gotechán mols añs habíe conseguit foradá una cosa tan dura com ere la roca.

- Per un atre costat, está la entradeta, tamé com un forat, a un pilá de mármol: tots hau estat al Pilá de Saragosa y casi tots hau anat per detrás a besá lo pilá que es la base aón está posada la imagen de la Marededeu.

Si tos hau donat cuenta, de tans besos que se li han donat, se ha anat fen una entradeta, hasta’l pun de que, fa un tems, estáe tan fonda que la chen ya no arriváe en los labios pa podé besála y van tindre que maure lo pilá y posá un atra cara que, de tans labios besánla, ya escomense tamé a fé entradeta.

Qué ñá mes suave que un bes; pos si ne fiquém un mun, un detrás de un atre, per mols añs, farém una entradeta al pilá de mármol.

Estaba chitat davall de la olivera, después de estos pensaméns, me vach cambiá de costat, casi me cau lo sombrero, es que sentía un coí que chilláe per la bora de la orella. Vach seguí pensán:

M’agradaríe que tots estarem convensuts de que la nostra llengua es lo aragonés de fá mil añs, en los mateisos drets que los parlás de Valensia, Cataluña o Mallorca. Que natres ara li diém Chapurriau, Romanse Aragonés, Aragonés Oriental, Fragatí, Tamaritá, Maellá o cualquiere dels més noms que corren per la nostra tiarra. Que, encara que cada una té les seues paraules espesials per lo pas del tems, al remat totes elles son eisa llengua nostra y cap té que cambiá, ñá que disáles que seguisquen sén com son. Natres mos enteném cuan mos parlém.

Asó ya pasáe en tems a Cataluña, ñabíe tantes clases de catalá, com a la nostra tiarra ñán de Chapurriau o més; lo que pase que al mil nausens lo cubano Pompeu va triá lo “barseloní” com “stándar”, volén acotolá als demés. Sabém que ñán mols cataláns que se esmeren en resistí (lo tortosí, lo lleiditá, lo del delta y mols més), lo que no sabém es si hu conseguirán.

Ñá chen nostra que vol mantindre la llengua dels nostres pares y mares y pan aisó luche, se defén, resistís y no mos rendirém; podém nomená als que están més prop de natres en lo tems:
- Eisa ere la manera de pensá de Roberto G. Bayod; está clara al seu escrit de 13/11/2002. Yo no puc afechí res milló, sol firmal com si fore meu. Ahí teníu una goteta de aigua del aiguamoll o un beset de un baturro al Pilá.
- Per un atre costat están tots los treballs de Julián Naval, cualquiere que pilléu tos convensirá; encara que a ell li agrade posali lo nom de Romanse Aragonés, pero tots sabém a qué se referís: a la nostra llengua, a la que parlém tots. Un atra goteta de aigua, un atre beset.
- Com a novedat hay trovat tamé la Revista Alazet (que en Fabla vol dí: fundamén de una casa) que se dedique a defendre la llengua altoaragonesa. Al número 30, de 2018, apareis un treball de Guillermo Tomás Faci, titulat: “El tratado diplomático bilingüe de 1409; edición comparada de las versiones aragonesa y castellana.”

An este tratat se parle sobre tot del castellá y del aragonés com a tal, diferensiat perféctamen del catalá, que tamé is. O sigue que an aquell tems sí que ere lo aragonés y lo autó, despresiánmos un poc diu que ara casi ha desaparegut y a natros mos trate de: “dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón. (pág. 172)”

Ell dirá lo que vullgue pero pa natres lo tratat, al reconeise al 1409 lo Aragonés com una llengua diferanta del castellá y sobre tot del catalá, es una gota mol gran, casi un chorro, de aigua y una dochena de besets més.

De totes maneres seríe de desichá llichí lo treball sansé y lo tratat, pa entendre milló lo que aquí se vol dí.
Aprofitán este comentari, vull afechí que conesco a un dels fundadós de esta revista. Hay parlat en ell del nostre problema y me ha donat un consell: ESCRIBÍU, escribíu, sense pará, en la vostra llengua, encara que no tingáu gramática, si més aván fa falta ya se fará, pero ESCRIBÍU que aisó sempre quedará. Es lo que estém fen.

Seguím en lo que anáem:
- No vull olvidám de la forsa que, en este sentit, fá lo chove Héctor Castro en les seues charrades per eisos pobles de Deu y los seus treballs defenén la nostra manera de parlá. Al atre costat, al Matarraña, li acompañe Juan Carlos Abella, en les seues poesies. Quín goch fá llichiles. Quín poeta ham trovat. Y qué podría dí del nostre dramaturgo particular, lo gran Agustí Cabrera Aguilar. Més aigua y més besos.
- Pa acabá, que no se me paso, los espentóns que li están donán al asunto la Facao y la Asosiasió Amics del Chapurriau, en tots los seguidós que se han posat com a bochos no sol a parlá, sino a escriure en la nostra llengua. Aisó ya es una séquia de aigua y un mun de besets.

Tot eise mun de veus, diferantes, pero iguals, que criden per podé seguí parlán lo que ha parlat la chen per mols añs an esta tiarra, son un ríu d’aigua y un sac de besos.

Sé que, pa escriure, no tením una gramática escrita, tampoc los cataláns la teníen hasta que Pompeu se la va inventá y dingú se ficáe en ells. Natres tením algo milló tením un cor que mos enseñe les millós histories, eisa es la nostra gramática.

Tením un grapat de ilusionats en seguí esta corrén, an ells los ham de achudá, son Los Amics del Chapurriau, pareis que la llaó, per una camí ha pres, está verdechán a un bon terreno, a un terreno chove, ple de saó, ple de rasmia, ple de ilusió, ben abonat, en la forsa de un mun de chen que está detrás y que si no los achude a espentá, está ahí pa aguantá totes les tronades que vinguen.

Ya se ha acabat lo de voldremos fé un rechit de uns atres més forsuts; natres som una branca, igual qu’ells, en la mateisa forsa. Ells ya no son lo chermá gran; som iguals, gemelos, pero criats per mamelles diferantes, a unes tiarres diferantes, encara que estiguen prop unes de les atres.

Tots ham eisit fá mols añs de un mateis albre y uns mateisos arrails: lo llatí romansechat y lo llemosí, adaptats los dos después a cada terreno y per aisó han donat forma a frutes diferantes, per que cada branca habíe segut empeltada per unes atres llaos (árabe, castellá, etc), pero lo tronc y les arrails eren y son les mateises.

A lo milló natres no hu veurem pero arrivará un día que lo nostre parlá, estará als despachos dels politics, en tots los drets que mos perteneisen, que per antigüedat mos ham guañat.

Ya no anirem en lo cap cacho, patín los abusos, los despresios dels mateisos que mos gobiarnen, eisos que natres los ham ficat allí dal y mos hu paguen com si no forem de la seua tiarra, de la seua rasa, encara que tingam un atra veu.
Claro que mos pareisém al catalá y al valensiá y al mallorquí, si som fills dels mateisos pares lo normal es que mos pareguém en algo.

Dintre de uns añs la historia del Chapurriau parlará de un grapat de chen que se va ficá seria y lo va defendre y lo va escriure.

Tos doneu cuenta que poc a poc en uns mesos, ham conseguit que molta chen escrigue en Chapurriau, sense cap de vergoña, sense cap de gramática, sense cap de regla. Sol en lo orgull, en lo llapis del cor.

Y al remat, en los besos al Pilá, donarém a entendre tot lo que volém a la nostra llengua y, en les gotes de aigua, farém un forat aón guarda la nostra historia.

Una Comarca ha segut valenta y ha ficat una consellería pa defendre la nostra llengua. Potechán sa va fén camí. La carretera ya vindrá més tart, pero algún día arrivará.

Ting un amic valensiá, lisensiat en Geografía e Historia; es de eises persones que cada añ, pa está conténs, se han de llichí més de sen llibres. Aprofitán la abundansia de escritós de Chapurriau dels radés tems, li vach pasá un trevall de casi sincsentes fulles en la nostra llengua y después de miral de dal a bais, me va dí que alló ni es valensiá, ni es catalá; que es una atra cosa, un atra llengua. Que se note que tenen los mateisos arrails, los románics, del llatí, pero que es complétamen diferén, encara que si saps valensiá pots entendrel, com se entén lo catalá.

De tot lo que hay anat veén, puc afechí que al prinsipi se parláe lo llatí (Fur de Jaca), llugo un llatí romansechat (Crónica de San Juan de la Peña, versió aragonesa), después mesclat en algo de llemosí (Copies del Fur de Jaca), més tart les paraules teníen los arrails del llatí pero éste se anáe perdén, y poc a poc anáe entrán més la influansia del llemosí (Vidal Mayor versió aragonesa). Después eisa mescla va aná evolusionán chunínse cada camí més en lo llemosí y lo árabe.

Cuan va arrivá lo castellá, lo va aná arraconán hasta un poc més de lo que estém ara (Almudevar cuan lo Pedro Saputo encara teníe mol de la nostra llengua). Ara sol quedém uns pocs pobles a les tres provinsies y al está tan arrupit, a cada puesto ha pillat unes costúms o dejes que califiquen lo parlá de cada poble. Ahí ha influit si ha vingut un maestre de un atre poble o que parle castellá, un notari de un atra provinsia (per ejemplo catalá que pasáe mol a subín) o inclús hasta un veí de un atre puesto que ha portat la seua manera de di les coses. Totes estes influansies han criat la espesialidat de cada poble, fénlo diferén dels atres, pero al remat y, asó es lo prinsipal, tots mos enteném.

En lo tems pasat, a mols puestos, en moltes ocasións, com en una continuidat, se ha dit la llengua aragonesa y desde llugo no se referíen al castellá, ni al catalá que convivíe en la nostra manera de parlá. Pero eren y son diferantes.

No ñá que olvidá que la llengua es un ente viu que va creisén y cambián. No sol en cheneral sino tamé a cada poble o lloc, per aisó ñá un tronc que es lo mateis pa tots, pero después cada rama té algunes fulles (paraules) que son diferantes, propies de cada poble, según les influansies que hasque tingut, la mescla de la chen que ha anat a viure y les llengues del voltán, sobre tot la que es la prinsipal en la que se fan aná los papés ofisials y los negosis.

Parlán de la escritura. Encara que algo se habíe fet abáns, mol poc per siart, al 2017 va escomensá un moimén, que ha anat entrán a la chen per mich de la paret de Facebook, promosionán la escritura del nostre parlá. Eisos valéns sense gramátiques han animat a mols més y ara ya hu veém com a normal lo escriure, cada u a la seua manera en la seua llengua, aisó es bo. Perque tamé aisina tots mos enteném.

Lo roín es que si no mos esmerém, dintre de poc, a causa de la influansia del catalá a la escola y a les institusións, los chiquets dependrán a parlál y al remat se creurán, encara que estiguen equivocats, que eisa es la seua llengua. Es lo que ya’ls pase a algúns desmadrats del nostre Chapurriau, se han emborrachat de catalá y ya tot los pareis lo estándar.
---------
- Chaic, ¿No te vas a eisecá, o qué?
- Me había quedat dormit, ensomián; pero ñá que torná atre camí al día día; la escola y lo catalá, la Ley de Llengües, los noms en catalá. ¡Que dol haberme despertat! en lo bé que anáen les coses mentres ensomiaba, dormín.

Pero yo tos animo, entre les gotetes de aigua y los besets del Pilá, arrivará un día que sentirém cantá a la “Chanera Folk” una vella cansó d’esperansa: “Som de Aragó y parlém lo Chapurriat y arriván a Saragosa, al remat, la nostra llengua ha guañat.”

FIN.

La brema

 http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/la-brema.html

La brema (verema en catalá)


Estisora de bremá , tamé per a podá, y com ajuda cuan se esporgue (per als chits o rechitos).



Los raims no eren abundans a l’Aldea, com a mol cada familia tenie seps (cepas)  pal consum de casa, y a camins ni siquiera arribae p’al añ. Y moltes voltes lo eisie agre, pero igual mol bebiem, non teniem d’atre.

Ere raro que algú plantare una sort o un bancal sol en seps; en varies files de seps. Lo normal es que éstos estaren a la bora de les parets d’els bancals, en una única fila.
Allí solien mesclás diferentes clases de raims, blancs, negres (garnacha), moscatell, este los encantae als goluts (golosos) y algúns ne tenien inclus de rochos, a este se li diebe de collón de gat (cojón de gato) y tenie los grans mol grans y rochos.


Raim cornut, cornuda



Tamé existie la variedad de les parres (parras), estes se plantaen mes als corrals, als horts, als chardins. Y ere un raim mes bast, encara que algúns grans tamé eisien dolsos, cuan estaben madurs.

Los seps, tenien varios sarmens, prau llarcs, en moltes fulles (a les grans s’els diebe pampes). P’els sarmens eisien los raims, que eren un manoll de grans. Normalmen éstos se minchaven sansés, en la pell y les pepites. Uns atres tenien la pell y les pepites mol dures y se tiraben, después de minchat la pulpa que tenie dintre cada grá.
Se solie bremá a finals de septembre, encara que avans alguns raims podien está mich madurs y podies pesigá algún grá, inclus de la parra que ere un poc mes tardana.
Normalmen los raims se cullien en les estirores (tijeras) de podá o de bremá o estirores podadores, que pa tot servien.
Los raims cullits se posaen en cabassos de goma y se descargaben a les portadores, que eren com a banastes de fusta, totes ben tancades pa que no sen anare lo suc (lo vi) que se fae al tira los raims dintre.
Ñabíe uns atres bremadós, los que no habien trevallat pa res los seps, eren les avespes, les abelles, alguns muisonets y sempre quedabe algún jabalí.
Los raims se calsigaen descalsos, se potechaen, lo vi se colae y se ficae a madurá dintre dels carratells grans (cubas grandes), que avans se habien llimpiat en unes meches (de sofre) que se ensenien dintre; ere convenien perque si lo vi del añ de avans se habíe avinagrat, ñabie perill de que se quedare eisa agró a la fusta; y la nova cullida tamé se fare malbé. (MALBEC no, malbé)
Tenien que tindre cuidau a clavás dintre de les cubes, pos a camis se fae un gas que ere venenós y podie pasá una desgrassia.
A les bodegues, que ñabie a cada casa, solie ñaure carratells diferens, grans y menuts y, a camins, hasta un p’al vinagre.

/Nota de Moncho , a la bodega de Lillo a Valjunquera ñabíe un cartel aon ficae Bodega. Una vegada que vach aná me va ficá vinagre de broma perque ya anaem mol adelantats, y mel vach fotre. Una mica fort este vi /


Lo carratell tenie una porteta a la part alta, que es per aon se umplie; y una aiseta a la part de abais, que es per aon se umplie lo porró, pa traure lo ví pal consum diari, y les tassetes, cuan volies convidá a algú a probá lo teu ví o a “fe una tasseta”.


Algunes cases, lo añ que naisie algún menudet, o si ñabie una selebrasió gran; solien umplí algunes botelles del milló ví que tenien y les posaen “davall del tellat”. Eises botelles sól se ubrien cuan ñabie un atra selebrasió, cuan lo chiquet sen anabe a la mili, cuan se casabe, …. Lo que pase es que lo vi se habie fet vell y ara ya pareisie mes coñac que ví. Pero ere una costum de aquells tems a l’Aldea.

Tamé ñabie costum de en lo primé most y codoñs, fe mostillo, que después se untabe al pa y pa brená.
Com no ñabie distracsións p’als domenches y les festes de guardá, per la tarde, les chiques y les persones grans, en cuadrilla, sen anaben a pasechá hasta la marededeu, lo empalme o inclus hasta la fón o la telleria y allí “faen una gaseosa”. Ya ham parlat de esta costum.
Mentres tan los mosos, después de aná a aveurá los animals, als aveuradós de la fon; se reunien y anaen visitán les bodegues a “fe una tasseta”; o mes; a cada casa. A voltes acababen un poc animats y algún camí vach veure a dos mossos, que fae un momén eren mol amics y lo ví, sempre la radera tasseta, los fae cambiá, y discutien y hasta se insultaben, eres un m. y tú un c. Pero la sang no arrivabe al riu, los atres amics, se posaen al mich y uns sen enduyen a ún y los atres, al atre, a “fe la radera tasseta”. Y allí se acababe tot, demá, después de dormila per la nit, atre camí tan amics, en un gran mal de cap, pero aisó se pasabe, trillán o cullín olives.
Algúns camins, cuan venie un forasté, presumit, dien que entenie de vins y que aguantabe mol, segur que caie. Uns lo entretenien a la entrada de la bodega, mentres l’amo, anabe al fondo de la bodega y li umplie la taseta de vi vell, debie tindre denau grados o mes. Lo forasté, per aguantá lo tipo o perque no sen donae cuenta, sel bebie. Hala! Un atra tasseta, y a les tres o cuatre, lo pobre convidat ya no sabie lo que bebie, al final acababe mal; a dormí a la pallisa, en una borrassa davall, tot vestit. Mentres tan los mosos del poble habien anat bebén lo vi del añ, que sol tenie tretse o catorce grados y se aguantabe milló, y, encara que acabaren calens, la atre habie caigut, la próxima visita, se u pensarie avans de presumí.
Un domenche mes que se ha pasat; a esperá tota la semana que vinguere lo siguién, pa torná a fe lo matéis; alló ere una roda donán voltes y sempre se acavabe al matéis puesto y en la mateisa chen. Y lo milló de tot es que, en tan poqueta cosa, tots estaen contens.

FIN.


Trovada 1, Cansons



Trovada 1, Cansons

Dilluns, día 14 de agost de 2017. Dotse y micha, Plasa d’Aragó. Saragosa.
Ña dies que ña que posals a les charrades.
Per eisa plasa, a eisa hora, baisen tres dones, no son unes dones cualquieres, son dones del Matarraña, aisó vol di mol. Si ya les dones d’Aragó tenen fama, les de aquells termes, molta mes. No son dones guerreres, vull dí no son de les que ataquen, pero cuidau si lo ataque dels contraris va contra la seua historia; contra la seua forma de parla; contra lo Chapurriau. Aiso, sí que no, ningú se pot ficá en los seus antepasats y en los seus fills al matéis tems, entonses sí, de dintre de elles is eisa forsa que done l’aigüa del Matarraña.
Ya u hay dit, atacá, no; a ningú; pero defendres, aisó per damún de tot, se disarán lo tems, la pell, la sang, lo cor, la vida. No saben en quí se han posat. Quí no es chapurriau, no pot sabé lo que se sentís, es un sentimen especial, de mol a dintre, la chen de aquella tiarra, u sentís, encara que no u sapie esplicá.
Son dones de l’Aldea, pacifiques, tranquiles, trevalladores, aisó sobre tot, pero ara les han convertit en guerrilleres, de aiso aquella tiarra ne sap mol, guerrilleres de les palaures.
Les estaen esperán un atra dona y un home, tamé de l’Aldea, ya estaen tots, no faltae ningú, fae tems que habien quedat en reunís, avui han tingut la oportunidat, la sort de podes trová.
Se senten; tots volen parlá a l’hora; ña tantes ferides que curá; tantes taques que llavá; la persona mes gran; no la mes vella, perque cuan se té lo cor chove no ña edat, fique pau. Tots callen. Preguntam; lo que vullgues y si u sé, te contestaré; lo meu cos va fallán, pero lo meu cap está com al prime día; y com la reunió es pa trevallá p’el chapurriau, encara me sentisco mes chove.
Cansons: y allí, al mich de la plasa van aná cantan cansons de l’Aldea, en chapurriau, claro; la chen de les taules de la redolada debien pensá están bochos estos chapurriaus; cantán aquí, sense cap de vergoña, en chapurriau. Ningú se va atreví a dimos res.

“Plau y fa sol,
les bruises se pentinen,
plau y fa sol,
 les bruises van de dol.”

“Baiseu les casquetes,
baiseu lo vi blanc,
baiseu les casquetes,
sino mon Anam.”

“Tan, taran, tan, que les figues están viardes,
Tan, taran, tan, cuán madurarán,
si no maduren lo día de Pascua,
madurarán lo día San Juan,
Cuán anirem a la roca fumada,
cuán anirem a minchá cansalada,
cuán anirem a la roca del corp,
cuán anirem a minchá conill mort.”

“Pastoret de aon vens?,
de la montaña, de la montaña,
pastoret de aon vens?,
de la montaña, de veure lo tems.
Quín tems fá?,
plaure, plaure, plaure,
quín tems fará?,
plaure, plaure, nevará.”

“Lo sabaté menut anae a fé sabates,
en un repuntapiau, va caure de sarpes,
cuidau, cuidau, cuidau, asó no pot aná,
sino se acabe avui, s’acabará demá.”

“En pic, en pic, lo tortolet,
la garreta del pastoret,
toquen y toquen, lo tamboret, (lo tamborinet),
la gallineta grasa,
corre per l’airasa,
lo bou estrellat,
corre y corre p’el tellat,
llat, llat, llat, merdeta de gat.”

“Sant Antoni y lo dimoni,
chugaen al trenta y un,
lo dimoni va traure trenta, y
Sant Antoni, trenta y un”.

“La fresneda a una costa,
Vallchunquera a un plá,
La Portellá en dos trosos,
Y La torre, allá d’ellá.”

“Boticari, canari,
Potes de aram,
que a la seua dona,
mate de fam.”

“Un rosé de roses blanques,
acabades  de cullí,
tan amigues que erens antes,
han tingut que reñí,
al andén de un terrení,
han reñit per poca cosa,
a la cara te u diré,
per mol que te rebaisos,
amiga, no te está bé.”

Pa nadal:
“San José se fa vellet,
y no pot puchá la escala,
matarem un corderet,
per a tota la semana,
y vindrán los pastorets,
y senarán de bona gana,
y sen anirán a dormí,
a la palliseta blana.”

“Les parets eren de sucre,
les portes de terró,
y cada mosca que pasae,
sen enduie un gran tros.”

“Al siño veterinari,
tots li diuen menescal,
y lo cas es que li sap mal,
pos li pareis ordinari,
perque ell es de capital.”

Lo día de San Juan (me van insistí que a l’Aldea se diebe aisí que San Joan ere al Más de Llauradó), ere festa gran a l’Aldea; per la tarde tot lo mon, grans y menuts, se arreglaen y baisaben a la fon, allí se faen una grasiosa de les del paperet.
Después los grans faen un corro mol gran; imagineutos lo redol del reloche, dintre del redol, a les dotse se posae un home, en un tros de papé llarc lligat a la correcha per detrás, a la esquena, com si fore una coga. Ara un  atre home se posae a les sis y pillave un atre papé. Los dos cantaen la seua cansoneta; y cuan acababen, al de les sis, li ensenien lo pape y los dos escomensaben a corre per tot lo rogle, pegats a la chen; sino ere garrama; y lo segundo corrie detrás del prime intentan prendeli foc al seu pape. Al matéis tems que totes les persones del rogle donaen voltes, corrén tamé, aisí se fae una corren de aire; per lo que corrien los de defora y los de dintre; y lo foc enses durabe poc, perque se consumie mol de presa. Aisina les carreres duraben poc. Y a torná a escomensá.
La cansoneta diebe aisina:
Lo primé home: “No me la ensendrás,
lo pio, pio, pio,
no me la ensendrás,
la coga de detrás.”

Lo segundo: “Sí, que te la ensendré,
lo pio, pio, pio,
sí que te la ensendré,
la coga de papé.”

Lo choc o entretenimen consistie en que lo segundo li ensenguere lo papé (coga) al prime, y lo prime tenie que escapas pa que lo papé que portae lo segundo, com estae ensés, se acabare de consumí o se cremare la má de quí lo portae y lo tirare an tiarra, entonses habíe perdut lo segundo; mentres que si conseguie ensendre la coga, guañabe ell y perdie lo prime.
Pareis un choc mol simple, pero si li afechim que los chugados eren un de cada cuadrilla (colla), o un de cada quinta, o un de cada carré, un casat y l’atre solté, ara ya entendreu que la chen partisipabe, volen que guañare lo chugadó en lo que tenien mes relasió.
Disfrutaen, mentres chugaben, y cuan se acababe, tots tan amics atre camí; y, mentres tornaen al poble, anaben comentan les carreres. Pues fulano casi lo ensén; no qu’el atre corrie mes; pos mengano se ha cremat un poc la má; no ha segut res, se ha rentat enseguida en l’aigua freda de la Font, y apañat; pues a perengano casi se li ensenen los pantalons; has vist a menganita com mirabe a fulano cuan corrie?, no si eisos acabarán fen parella, ya te u dic yo; has vist ……

Y así pasaen lo tems, sense cine, sense tv, sense radio, sense fe mal a ningú. Sen felisos en tan poquet, sense fe mal a ningú.

Seguirá.....