Almorsá 1 y 2

Almorsá 1.

De cuan en cuan, per denit, me despiarto, sense sabe quina hora es ni perqué m’hay despertat y escomensen a vindre a la meua memoria paraules de cuan era menut, y entonces ya me desvelo y no ñá forma de torná a dormí.

Pero l’atra nit va se pichó. Me despiarto y al rogle del llit estaben los atres agüelos de L’Aldea, sentats damún dels llansols, uns parlaen en los atres y ñabie algú que parlae sol, com sempre. Faen un soroll que aisina no se podie dormí.

No me va quedá mes remei sentam yo tamé, apoyat al cuisí, esperán a que me faren cas o que algú m’esplicare qué habie pasat.

Discutien entre ells, com sempre, si habie estat be que farem les charrades de la guiarra, uns dieben que sí, uns atres que no, y algúns callaben.

Després van eisí tamé les charrades sobre de agón venie l’apellit Arrufat, uns dieben que habien segut uns presumits, uns atres que habiem agranat capa casa, pero tamé ñabie que diebe que habien fet be, qu’ell se u habie pasat be llechinles que les coses, perque no, podien haber pasat aisina.

L’agüela carbaseta, los va fe callá a tots, menuda es ella y los va proposá que tragueren entre tots algo que puguere se de interés pa la chen que mos llechis. Com s’arrime la hora de almorsá perqué no intentem entre tots enrecordamon de que es lo que faem entonses.

Se va formá un guirigay, tots cridan al matéis tems, com estem un poquetet sorts no mos aclarien, pero bueno de algunes de les paraules que vach podé escolta mes o menos podriem esplicá eise tema.


Prime ña que aclarí que, en aquell tems, a la meua casa de entonses, se li diebe almorsá al primé minchá del día, a lo que ara modernamen, se li diu desdichuna (dichuni es ayuno, des-dichuná será disá de está en dichuni) o sigue lo primé minchá, després de dormí.


Ademés com aquí no se vol se exclusivo, t’os diré que asó se referís a lo que minchabem los menudets en aquells tems, no m’en recordó d’els plats qu’els faen a les persones grans, perque yo cuan vach sé gran,  ya no estaba al poble.


Asó sol son ejemplos que un atra chen podrá eisamplí, perque a seua casa minchabe unes atres coses. Com hay dit uns atres camins, natres erem una familia modesta.

L’agüelo “Primentonet” mos interrumpis: - avui voliem aná al campo, no sabiem si aná al Termefornols o al Más de Roc, pero se ha ficat a plaure -.  
Lo “Fesolet” li correchis: - Ba! han segut cuatre gotes, sol han fet que “matá lo pols d’els camins”, me pareis que ña molta po al treball -.  
Hala! Ya s’ha format un atra discusió, sempre están a la greña. Estos agüelos…… pero qué majos son.


Lo “Pepinet” fique pau. Avui ve mol arreglat, porte un mocadó al cap, camisa blanca, sense coll, un achustadó (chaleco), la blusa (com la chaqueta de avui), uns pantalóns de pana y unes albarques, encara que a voltes porte espardeñes.

Avans de escomensá a parla d’els plats, parlarem un poquet de les coses que faen falta pa preparals, enca que eren mol sensills. Se preparaben en lo que cada ú teníe a casa.

Los que tenien la sort de tindre una o mes cabres que anaben a algú d’els sinc o sis bestiás que ñabie a L’Aldea, cuan criaben, tenien lleit.

A primera hora del matí, agarrabes la “lechera”, ere un aparell com una botella de ara pero de hojalata (me pareis) y ten anabes capa’l  corral, agon tancabe lo bestiá. Ficabes a la cabra contra una paret o capa lo minchadó, pa que no caminare y se estare quieta. Lo pobre animalet, de tota la nit, portabe unes mamelles que casi li tocaben an tiarra. Posabes la lechera deball y agarrabes un mugró (pezón) en cada má y estirabes capa bais y eisie un chorro de lleit calenteta de cada un. Tenies que fe un poc de puntería pa qu’els dos chorros anaren dintre de la lechera. Y aisina hasta que ya no eisie res.

Ña que esplicá dos coses: una, tenies que está mol atento, perque l’animal a camins movie les potetes de detrás y si tenies la mala sort de que li pegare a la lechera, tota la lleit per en tiarra. Y dos, ñabie una costum o forma de pensá que creie que si la cabra mastegabe (rumiae) mentres la muñies, s’entornabe la lleit pera dintres y ne eisie menos cantidat.

Natres teniem una veina (vecina) que tenie cabres, lo bestiá lo tancaben a la Costa de la Fresneda, ere una de les eisides del poble p’ana al d’els frechits. Y allí anaem al corral a muñí.

A camins mos donae un cazo de lleit, entonces los menudets erem los mes felisos del carré.

Tamé estaen les dones dels pastós que, en uns cantes grans de hojalata, anaben venen lleit a cuartets p’els carrés, pero eisa sort los “Sebeta”, sol se u podien permetre de tart en tart.

Lo pá se fae a cada casa, pan’aiso ñabie que traure número al forn, pos allí ñabie unes taules a tot lo voltan  y sol podien treballa unes poques dones cada camí. Crec enrecordamen que algún día faen dos fornaes.
Cuan te tocabe lo turno, lo dia de avans tenies que aná a casa de alguna veina que habíe pastat pa demanali un tros de lleute (masa mare).

Ñabie a les cases un mueble que se li diebe pastera. Lo día que tenies señalat se fae una pasta en lo lleute, farina, sal, llevadura (ere una pastilla ásida que comprabes a la tenda)  y aigua. Se anabe afechin farina y aigua y se pastae mol, pa que se mesclare be y no quedaren grumos, mes tart se ficabe la pasta, que habie crescut, en un mantel, que se diebe masereta, dintre de una canasta, se tapabe y se baisabe al forn.

Si habíe ñagut algún grumo y ademés la farina, que no se habíe pogut aprofitá, se ficabe a una espesie de cubo, ple de papes, agon se criaben los cucs de les rateres p’als torts.
Se guardabe un tros de pasta, pa fe de lleute pa cuansevol veina del poble que vinguere a buscal pa pastá al atre día. Ere una costum sagrada y vella de L’Aldea.
Al forn, según lo numero que tenies, te donaben un puesto a les taules de alrededó y allí posabes  los maseros que eren uns mantels mes llarcs que la masereta, farina per damún d’ells y tallabes la pasta en trosos iguals, ficaes un pa, arrugabes lo masero pa que no se tocaré en lo siguien y aisí hasta acabá. Cada una, los fae una señal damún, una creu, un pesic, una ralla, dos, etc. pa podels reconeise cuan eisiren.
Ere lo momen de permitis algunes alegries y se preparaben algún coc de oli (un tros de pasta aplanat, se li posae oli per damún) o coc de armeles o de naus (a la pasta aplaná se li posae un poc de sucre y trosets de armela o de nau) o atres clases de cocs, perque el dia que se pastabe ere un día de festa.
Cuan te tocabe lo número los portaes al forné y ell en una pala en un manec mol, mol llarc los posabe dintre del forn, cada pasterá a un puesto pa no confundis. Allí se cuitiben (cocian). Cuan ya estaben, los anabe traen y les dones los posaben dintre de canastes.
Los fills, que podiem, acudiem al forn a ayudals a les mares.  Éstes se posaben una capsana (devantal plegat y enrollat fen un apoyo) al cap y damún una canasta y la atra, entre ella y la filla o lo fill, un ansa (asa) cada un.
Normalmen se faen entre denau y vintidos pans, cada camí y cada día se solie minchá un pa o sigue que durabe unes vin dies. Com es normal al prinsipi estabe blanet y poc a poc se anabe fican dur, hasta los rades díes que estabe sec.
Pa que no se me olvido a l’atra charrada, vull dí aquí una paraula que se diebe a un troset dels pans que se faen a casa. Ere lo prinsipi y lo final del pa, casi tot ere crosta y li dieben la “BORETA”. Alguna chen utilisabe eise troset de pa com a cullera.
Asó son costums antigües, no hay dit velles eh?, y mo les volen llevá o furtá. Ña que defendreles. Aragó, Aragó, Aragó. CHAPURRIAU!!!!!.


Almorsá 2.

Los agüelos seguisen charrán, yo escoltanlos, enrecordanme de coses y mes coses. Sempre u dic, pero es aisí, era un crio de once añs, cuan vach eisi de L’Aldea. Per aisó disculpau si alguna cosa no es com yo u dic, la voluntat es feu be, pero la memoria ya falle.
Anem a comentá los minchás que faen p’almorsá a la meua casa, pa la chen chove.
Sopes bullides: Se ficae un topí, mes o menos gran, según la chen que anabe a minchá, en aigua, un chorro d’oli y un poquet de sal, al caliu (al foc antiarra, bais, antiarra). Cuan bullie, li posaen trosos de pa, normalmen de pa sec, los rosegóns que habien quedat del dia de avans. Y cuan bullien, se les rechiraben un poquet y ya se podien serví al plat.
Al que li agradabe li posaen un all o mes, al matéis tems que se posabe lo pá, a esta variedad li dieben sopes en all (sopas de ajo).
Uns atres camins a eise matéis momen se añadie un au o mes y se rechirabe. Li dieben sopes en au (sopas con huevo).
Se minchaben en cullera, be de fusta, be metálica.
Sopes escaldades o escudellades: Un topí ple de aigua al caliu. A una escudella (ere lo prinsipal del plat), llesquetes de pa (la llesca es la rebanada de pá, pero mol fineta casi transparenta), damún un chorro d’oli y un poquet de sal. Ara se escalden en l’aigua bullin, hasta umpli la escudella.
Se solien minchá en la “boreta”, be natural, be un poquet rostida.
Si teniem lleit se podien prepará tres plats.
Sopes de lleit bullidles: Un cazo, damún de les brases, en lleit y un poquet de sucre. Cuan bullis, se posaen dintre trosos de pá, podien se rosegons o no. Se rechiraen hasta que fae pasta. Se servien en plat y se minchaen en cullera o cullereta.
Si se fae nata, se posabe en un tros de pá y un poc de sucre damún.
Sopes de lleit escaldades: Un cazo, damún de les brases, en lleit y un poquet de sucre, hasta que bullisque. Un tazón en llesquetes (enrecordeuton de lo que han dit avans de les llesquetes), se li pose la lleit bullint, se umplis lo tazón. Se minche en cullera o cullereta.
Chocolate en lleit: Un cazo, damún de les brases, en lleit y un poquet de sucre, hasta que bullisque.  Se posen dintre sinc o sis tomes de chocolate y se rechire hasta que se desfasquen totalmen. Se servis en tazón y se pot minchá en galletes o pa rostit.
Les sopes en lleit se minchaben de tart en tart, a lo milló algún domenche.
Lo chocolate als sans, cumpleañs o festes machós.
Bon profit.
Los agüelos s’han quedat dormits y yo ara que fachs????
Ya dormiré la siesta. Bona nit.
Ah! Alguna volta vach veure que ñabie farinetes.

Historieta 2

Historieta 2.

- Escolto “Sebeta” lo estiu es llarc, lu dic perque la historieta de air me ha enganchat, tinc ansies (ganes) de coneixe mes de lo que va fe Yusuf.
+ Home, no ting cuento pa tans dies y algún tems tindrem que descansa tamé, ña que donali vacasions a la gen que mos llechís.
Avans que seguisque li vull preguntá una cosa: ¿Vusté creu que yo ving  de aquell home?
+ Yo no u sé, pero t’has mirat al espill? (Ñá que contá que Luiset te unes señores orelles.)

“Yusuf está miran l’aigua del mar, allí se refleje la cara de un home cansat y en eise momen los records venen al seu cap.
Ells eren una tribu de nómades-beduins, lo seu mon ere lo desiart, les grans sorts (llanuras) que allí ñabie, lo milló amic seu ere lo caball, sempre lo tenie dintre de la tenda, preparat pa eisi. Habíe tengut sort, tots los que habie tengut desde menut li habien eisit forts, resistens, rapits, preparats pa la arena, com bons caballs árabes.
Eren guerrés, vivien de lluchá. Lo tems que no pasaen lluchan, se estaben entrenan. Tenien bona gen, uns sentenás de fantastics guerrés, ben preparats. Sabien usá los arcs y les espades curves.
Tenien mol bons caballs de la rasa de la tiarra, los criaben als oasis que tenien davall del seu podé. Encara que vivien en tendes, casi de continuo, als oasis tenien cases. De tan maures de un costat al atre, ya tenien una esperiansia pa munta les cases y los campamens. Tenien varios bestias de cabres de les que aprofitaben casi tot.
Cuan un campamen enemic, se descuidabe, en los caballs tan rapits que tenien, enseguida li faen lo rogle. La machoria cuan se veien agarrats per un mun de soldats qu’els apuntaen en les fleches, se rendien y los pagaben lo qu’ells demanaben con tal de seguí vivin. Normalmen demanaben or, caballs y a camins algunes chiques chovens, pa feles les seues dones y alguns chics pa qu’els serviren.
Cuan va arriba a Iberia (España), Yusuf tenie tres dones y una caterva de chiquets, los soldats del demá.
La bandera de la tribu ere un leo, miran a la isquiarra, en les garres de daban eisecades, y deball la michalluna de la seua rasa. Apenes teníe trenta añs, cuan ya habíe asolat a deu (diau) campaments, entonces tenie dret a fes una bandera propia. Va elechi, lo matéis leo de la familia, en la lluna abais, y damún del cap de la fiera una espada árabe, com un alfanje.
Eise ere lo pendó que se movie al aire nau de la península al puesto mes alt del nau campamen, pa que cualquiere que se vullguere arrimá, vere quí estabe acampat allí.
Cuan encara ere menudet, son pare va eisi un día a lucha a un campamen, pero ya no va torná viu.
Se va fe carrec de la tribu un tio, chermá de sa mare y lo chermá gran de Yusuf.
Anaben en lo campamen damún, tenien cuatre o sinc oasis, en una guardia en cada un, pa guardal. Un mes estaben a un, un mes a un atre y aisina pa que no se agotaren.
A Yusuf li encantae aná pel desiart en los seus  homens, los caballs eren mol resistens a la set. A camins, cuan no tenien res que fe, eisien sol per entrená als caballs.
Cuan portaen unes hores potechan per la arena, a una señal seua, tots saltaben antiarra, en una exacta formasió, pa escomensá a dispará los arcs. Estaben preparats, mol preparats, cariñosamen los dieben “ALMOGÁVARS”.
Ell ere lo mes nómada de la tribu, sempre estabe fora del campamen, en la seua gen. Pero tenien un problema que la seua fama habie corregut, a través de les caravanes y ya ningú sels arrimabe, per la pó qu’els tenien.
Lo tems volae y se pasabe pa tots. Son tio, lo jefe de la tribu se diebe Amedh Jarque (en árabe vol dí Orient, Oriente). Se habie fet vell, ya casi no eisie de la tenda, estabe casi siego).
Yusuf, sol vivie pa la guerra (guiarra), los seus soldats estabaen entrenats per ell personalmen, cuan se preparaben pa dispara los arcs se posaen en tres files. Mentres una fila disparabe, la atra apuntabe y la tercera carregabe la flecha. Aisi cuan escomensaben a dispará, les fleches caien constantemen contra l’enemic.
Un día los soldats de una atra tribu, que venien de l’atra punta del desert y que no los coneisien, al vindre de llun,  van asaltá un oasis, ferín als guerrés qu’el guardaben y se van emporta tot lo que tenien allí, caballs, bestiá y van destrui les cases.
Apenes se va enterá Yusuf, habien pasat tres dies cuan van resiví la noticia, per un home del seus que se va podre amagá y escapás, Va prepará als seus soldats (lo que li va costá un atre día) y tot enfurruñat (enfadat) va aná a buscá als atacans pa donals un escarmén.
Com los portaen cuatre dies de ventacha, van tardá un mes en alcansals, van tindre lucha, pero el entrenamen se va notá y cuan portaben un día d’enfrentamen, los atres se van rendí.
Yusuf los va fe prisioners a tots y van escomensá a torná al seu campamen.
Pero ara anaen mes a poquetet, perque traien prisiones y ya no tenien presa.
Cuan van arribá, una triste notisia  los esperabe, lo tio habíe mort y lo germá gran de Yusuf, li va di qu’el tio li habíe disat tots los oasis y tota la tribu a ell, que al demés nebots no’ls habie disat res.
Ell no se u podie creure que el tio los aguere deseredat, després de lo que habíen fet, luchán per la tribu. Lo chermá li va dí que aisí u habíe disposat lo tio sol, sense qu’ell li diguere res. Ningú dels nebots va voldre discutí en son chermá, no se creie lo que los estabe contan. Pensaben que son cherma u habie fet tot, pensan en los seus fills.
Alguns del seus amics li van propondré lucha en son chermá, estaben mes preparats, pero Yusuf li habie prometut a sa mare, momens avans de morí, que mai lucharie contra son cherma y u va cumplí.
Per aiso, en una pena triple; la mort del tio, lo comportamen de son cherma y la pena de tindre que abandoná les seues sorts de arena, va acachá lo cap, va reuní a la seua chen y espolsanse lo pols de les espardeñes (ere una costum que tenien a la tribu de fe aisó, cuan no pensaben torná a un puesto, pa no endus ni lo pols de allí), sen van aná.
S’envan aná, sense mirá atrás, en la duda de agón anirien, pero encara ere chove y tenie bons soldats, la vida no se acababe al desert y tenien tems per daban.

Caminan, caminan, se van crusá en caravanes que dieben que venien de Iberia que allí ñabie futur y que manabe chen de la seua rasa.
Aisí, que sense dixá los seus entrenamens, van arribá al mar allí van comprá cuatre barcos y van crusá al atre costat.”
- “Sebeta” ¿cóm se invente estes histories?, un cherma no li faríe aiso a Yusuf, aprofitá que esta luchan fora, pa furtale la herencia.
+ Luiset tu fesme cas, que l’agüelo sempre te rao. Si yo te contara les coses que pasen a les families………