Historieta 2

Historieta 2.

- Escolto “Sebeta” lo estiu es llarc, lu dic perque la historieta de air me ha enganchat, tinc ansies (ganes) de coneixe mes de lo que va fe Yusuf.
+ Home, no ting cuento pa tans dies y algún tems tindrem que descansa tamé, ña que donali vacasions a la gen que mos llechís.
Avans que seguisque li vull preguntá una cosa: ¿Vusté creu que yo ving  de aquell home?
+ Yo no u sé, pero t’has mirat al espill? (Ñá que contá que Luiset te unes señores orelles.)

“Yusuf está miran l’aigua del mar, allí se refleje la cara de un home cansat y en eise momen los records venen al seu cap.
Ells eren una tribu de nómades-beduins, lo seu mon ere lo desiart, les grans sorts (llanuras) que allí ñabie, lo milló amic seu ere lo caball, sempre lo tenie dintre de la tenda, preparat pa eisi. Habíe tengut sort, tots los que habie tengut desde menut li habien eisit forts, resistens, rapits, preparats pa la arena, com bons caballs árabes.
Eren guerrés, vivien de lluchá. Lo tems que no pasaen lluchan, se estaben entrenan. Tenien bona gen, uns sentenás de fantastics guerrés, ben preparats. Sabien usá los arcs y les espades curves.
Tenien mol bons caballs de la rasa de la tiarra, los criaben als oasis que tenien davall del seu podé. Encara que vivien en tendes, casi de continuo, als oasis tenien cases. De tan maures de un costat al atre, ya tenien una esperiansia pa munta les cases y los campamens. Tenien varios bestias de cabres de les que aprofitaben casi tot.
Cuan un campamen enemic, se descuidabe, en los caballs tan rapits que tenien, enseguida li faen lo rogle. La machoria cuan se veien agarrats per un mun de soldats qu’els apuntaen en les fleches, se rendien y los pagaben lo qu’ells demanaben con tal de seguí vivin. Normalmen demanaben or, caballs y a camins algunes chiques chovens, pa feles les seues dones y alguns chics pa qu’els serviren.
Cuan va arriba a Iberia (España), Yusuf tenie tres dones y una caterva de chiquets, los soldats del demá.
La bandera de la tribu ere un leo, miran a la isquiarra, en les garres de daban eisecades, y deball la michalluna de la seua rasa. Apenes teníe trenta añs, cuan ya habíe asolat a deu (diau) campaments, entonces tenie dret a fes una bandera propia. Va elechi, lo matéis leo de la familia, en la lluna abais, y damún del cap de la fiera una espada árabe, com un alfanje.
Eise ere lo pendó que se movie al aire nau de la península al puesto mes alt del nau campamen, pa que cualquiere que se vullguere arrimá, vere quí estabe acampat allí.
Cuan encara ere menudet, son pare va eisi un día a lucha a un campamen, pero ya no va torná viu.
Se va fe carrec de la tribu un tio, chermá de sa mare y lo chermá gran de Yusuf.
Anaben en lo campamen damún, tenien cuatre o sinc oasis, en una guardia en cada un, pa guardal. Un mes estaben a un, un mes a un atre y aisina pa que no se agotaren.
A Yusuf li encantae aná pel desiart en los seus  homens, los caballs eren mol resistens a la set. A camins, cuan no tenien res que fe, eisien sol per entrená als caballs.
Cuan portaen unes hores potechan per la arena, a una señal seua, tots saltaben antiarra, en una exacta formasió, pa escomensá a dispará los arcs. Estaben preparats, mol preparats, cariñosamen los dieben “ALMOGÁVARS”.
Ell ere lo mes nómada de la tribu, sempre estabe fora del campamen, en la seua gen. Pero tenien un problema que la seua fama habie corregut, a través de les caravanes y ya ningú sels arrimabe, per la pó qu’els tenien.
Lo tems volae y se pasabe pa tots. Son tio, lo jefe de la tribu se diebe Amedh Jarque (en árabe vol dí Orient, Oriente). Se habie fet vell, ya casi no eisie de la tenda, estabe casi siego).
Yusuf, sol vivie pa la guerra (guiarra), los seus soldats estabaen entrenats per ell personalmen, cuan se preparaben pa dispara los arcs se posaen en tres files. Mentres una fila disparabe, la atra apuntabe y la tercera carregabe la flecha. Aisi cuan escomensaben a dispará, les fleches caien constantemen contra l’enemic.
Un día los soldats de una atra tribu, que venien de l’atra punta del desert y que no los coneisien, al vindre de llun,  van asaltá un oasis, ferín als guerrés qu’el guardaben y se van emporta tot lo que tenien allí, caballs, bestiá y van destrui les cases.
Apenes se va enterá Yusuf, habien pasat tres dies cuan van resiví la noticia, per un home del seus que se va podre amagá y escapás, Va prepará als seus soldats (lo que li va costá un atre día) y tot enfurruñat (enfadat) va aná a buscá als atacans pa donals un escarmén.
Com los portaen cuatre dies de ventacha, van tardá un mes en alcansals, van tindre lucha, pero el entrenamen se va notá y cuan portaben un día d’enfrentamen, los atres se van rendí.
Yusuf los va fe prisioners a tots y van escomensá a torná al seu campamen.
Pero ara anaen mes a poquetet, perque traien prisiones y ya no tenien presa.
Cuan van arribá, una triste notisia  los esperabe, lo tio habíe mort y lo germá gran de Yusuf, li va di qu’el tio li habíe disat tots los oasis y tota la tribu a ell, que al demés nebots no’ls habie disat res.
Ell no se u podie creure que el tio los aguere deseredat, després de lo que habíen fet, luchán per la tribu. Lo chermá li va dí que aisí u habíe disposat lo tio sol, sense qu’ell li diguere res. Ningú dels nebots va voldre discutí en son chermá, no se creie lo que los estabe contan. Pensaben que son cherma u habie fet tot, pensan en los seus fills.
Alguns del seus amics li van propondré lucha en son chermá, estaben mes preparats, pero Yusuf li habie prometut a sa mare, momens avans de morí, que mai lucharie contra son cherma y u va cumplí.
Per aiso, en una pena triple; la mort del tio, lo comportamen de son cherma y la pena de tindre que abandoná les seues sorts de arena, va acachá lo cap, va reuní a la seua chen y espolsanse lo pols de les espardeñes (ere una costum que tenien a la tribu de fe aisó, cuan no pensaben torná a un puesto, pa no endus ni lo pols de allí), sen van aná.
S’envan aná, sense mirá atrás, en la duda de agón anirien, pero encara ere chove y tenie bons soldats, la vida no se acababe al desert y tenien tems per daban.

Caminan, caminan, se van crusá en caravanes que dieben que venien de Iberia que allí ñabie futur y que manabe chen de la seua rasa.
Aisí, que sense dixá los seus entrenamens, van arribá al mar allí van comprá cuatre barcos y van crusá al atre costat.”
- “Sebeta” ¿cóm se invente estes histories?, un cherma no li faríe aiso a Yusuf, aprofitá que esta luchan fora, pa furtale la herencia.
+ Luiset tu fesme cas, que l’agüelo sempre te rao. Si yo te contara les coses que pasen a les families………