la burra guita

Habíe estat tot lo día ploviñán, bueno no mol, pero prau pa estorbá y no dissá aná al campo. Lo agüelo y lo Luiset fen lleña tot lo día, serrán y asclán, ya teníen un mun de ascles. La burra al corral, mastegán palla y sibá tot lo día, ben descansá, fen lo vago.

A radera hora de la tarde, pareis que ha escampat:

+ Menut, pareis que mos estem quedán sense aigua, la tenalla ya esta pel mich o menos, mentres yo replego la lleña al clapé, podríes aná a la Tellería a buscá uns cantes, per lo menos aprofitarém un poc lo día.

- Claro que aniré, pero no preferís que li achuda a replegá la lleña, entre los dos hu farém en un momén.

+ Preferisco que vasques a buscá aigua, no se vasque a fe de nit per eissos andurrials. La lleña ya la aniré replegán poc a poc. Vésten!.
Al albardá a la burra, al ficali la singla va fe un chiro en lo cap, com un amagató de voldre mossegá. Al agüelo no li va agradá y li va advertí al menut:

+ Ya pots tindre cuidau que está descansá, emportat la vara y si se pase, bona garrotá, que no te prengue lo pial.
Li van posá los argadells damún dels carrechadós, ben lligats per si a un cas. Después los cuatre cantes. Y hala camí de la fon.

+ No córregues, pero hasta que no tornos no estaré tranquil.
Lo crío, com a sagal que es, al cap de la costa, arrime la burra a la paret de un bancal y munte damún de ella.
La bestia va a poquetet, se entretén mossegán lo fenás dels ribassos de les vores de la carretera. Lo menut estiró va, estiró ve al ramal, pa feli eissecá lo cap per amún y aná un poc més depresa.
Y aissí van fen camí la una mossegán, lo atre estirán. Luiset intente animála un poc pegánli a poquetet en lo ramal al coll, a un costat y al atre. Lo bicho no fa cas, cuan están arribán a la Marededeu, allí que ña una amplaria, lo sagal se canse, pille la vara y li pegue una garrotá a les anques.

La burra sentís lo cástic, eisséque les dos potes de detrás y al matéis tems acache la part de daván. Lo sagal que anáe descuidat, no se esperabe aisó y, al está la burra inclinada cap abais, enrrellise y cau per damún del cap an tiarra.

Al caure te que soltá lo ramal, pa podé apoyás en les mans an tiarra y no pendre mal. Ha quedat de esquena al animal, se chire, agarre la vara que ha caigut en ell y va cap lo animal, pa pillá lo ramal.
Pero éste en ve de acollonís, eisseque les orelles y li enseñe les dens, movén lo cap, com si li advertire, “si te arrimes, te mosego”.
Luiset no li vol pega al cap, no li vol fe mal, sol castigala per lo que ha fet. Li pegara una garrotá al cul. Pero cuan va a arrivá a tras, la burra se chire cap an ell y li enseñe les ferradures, menos mal que se ha quedat un poc separat y que la tafarra li manté les anques chuntes. Hu intente dos o tres camins y sempre en lo matéis resultat, si va per daván les dens, si va per detrás les sabates de fiarro de les dos potes.
¡Qué! en falta trove al agüelo, ell sabríe que fe; ya porten sinc minuts aissí y no ña manera, ni de pegali en la vara ni de agarrá lo ramal. Cada camí la burra se creix més y dels vimecs dels argadells ha sentit algúns cruisinots, a ver si se trencará algún cante o se eixirá del cadufo y caurá an tiarra.

“Discurrís Luiset, sino aquí se te fará de nit”. De repén veu que a la sort ña un mun de herba gran, mol viarda, sen va allí y arrenque un grapat, un bon manoll, disse la vara an tiarra y se va arrimán poc a poc al animalet, oferínli la herba viarda y fresca. Aném a fe la pau. ¿Qué fará la burra?

Pues se arrime y escomense a mossegá, a minchá. Luiset li done tot lo manoll y mentres la burra se despiste ell agarre lo ramal. Ya es seua. Mire com están los cantes, los pose ben fondos dintre dels argadells, pille la vara de an tiarra y ara que ya torne a se lo amo. Li pegue un fort estiró al ramal, a la pobra burra, bueno pobra ara, que avans ben chula que se ha posat; dieba a la pobra burra li esgarrifen totes les dens, ya no li queden ganes de seguí minchán. Per un momén ha segut la dueña, ara ya torne a se lo animal de cárrega.

A marches forsades arriben a la fon, umplís la aigua y va carregán los cantes plens, ara un a la dreta, ara los dos de la isquiarra y pa acabá lo radé de la dreta y sense soltá lo ramal de la burra, pero sense muntá este camí, sino caminán daván a casa a tota presa que lo agüelo ya estará patín.

Luiset, en lo susto de la caiguda y les preses per agarrá atre camí lo ramal, no se ha donat cuenta que al caure se ha umplit lo pantaló de tiarra.

Y arriben a casa sense cap de problema.
L’agüelo li achude a descarregá y li pren lo pial:

“Ya estaba preocupat de lo que tardáes, pero claro si te has trovat en amics pa revolcat per an tiarra hu enteng.”

Luiset mire als pantalons a on se está fiján lo yayo y se endone cuenta de que los porte tots plens de pols, mentres no ñague cap de esgarro, ni be ni ruin.

Al matéis tems que se espolse li conte lo que li ha passat.
Desalbarden a la burra la posen al corral, sense palla ni sibá castigada, bueno castigada hasta les onse de la nit, que lo animal escomense a bramá de fam y no pare hasta que baise lo agüelo y li pose unes forques de palla, sense sibá. Ara ya tota la nit tranquils.
Vuiden los cantes a la tenalla, ya casi está plena hasta dal, ya ñá aigua pa uns díes.

Mentres senen lo agüelo li diu al menut:
“Hu has fet be, pan algunes coses ya se te pot dissá aná sol. Mira a la vida mentres no tens lo ramal a la má, no te quede més remei que negossiá en la chen y pan aissó es milló un poquet de mial (miel = herba) que un kilo de fial (hiel = la vara).

Después cuan ya tens lo ramal, cuan ya manes tú, no está mal doná algún estiró fort del ramal, pa demostrá quí es cada u. Y que saps negossiá pero, cuan arrive lo momén, tamé maná si fa falta.”
Y allí seguíssen parlán de la burra, la caiguda, los argadells, los cantes, l’aigua, lo ramal y del tems que fará demá.

------¡Qui vullgue entendre, que hu entengue!-----

la burra guita, agüelo sebeta, Luis Arrufat, burra, somera



La Aldea

Mari Carmen Alegre Gómez, una veína de esta paret, nascuda a Vallchunquera, me diu:

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera
“Me cride l'atensió cuán utilises "l'Aldea, yo sempre hay sentit di "lo poble", o a Massalió, "la vila".” / falte lo lloc /

Cuan vach escomensá a escriure a esta paret, mai u había fet.
Ere lo primé camí que se me ocurríe ficá ralles a un papé blanc pa contá coses meues, que me habíen passat a mi o que había sentit que los habíen passat a uns atres. 

Yo vach náisse a Vallchunquera, comarca del Matarraña, provínsia de Teruel, fa un mun de añs y allí vull acabá cuan a la meua película isque la palabra FIN.

Me vach inventá una parella de personajes, (personaches) que representen a una sola persona, primé cuan ere menut y ara cuan ya es vell. Luiset y “Sebeta”.

Me va paréisse que seríe una manera més divertida de contá les vivénsies de un poble, les aventures de un sagal que uns añs, mol pocs añs per causa del destino, va viure a eisse poble.

Per mich de eisses charrades deuríe contá la vida tal com ere an aquells añs a eisse puesto. Ademés podíe afechí les coses que, encara que no les haguere viscut ell, les habíe escoltat a les persones més grans cuan parláen, están ell dabán o escoltán, sense qu’ells sen donaren cuenta. Y com ere ell lo que escribíe, tamé se podíe inventá coses pa entretindre a alguna chen que teníe ganes llichí en chapurriau, encara que estare mal escrit. Tot aissó estáe almassenat a un cap blanc y bullíe per eissí a la llum.

Cuan vach dessidí despullám de estes aventures daván de tanta chen, aquí an esta paret, vach cabilá que, al contáles, de cap manera li podía ni li volía fe mal an aquell poble que me va fe lo favó de dixám náisse allí.
Tos preguntaréu ¿per qué dius aissó?.

Tos contesto: “aquí, entre molta chen, de tots lo colós e idees y podíe passá que algú de la parelleta o lo matéis escritó no li caiguere be a algú. Ha passat; ha ñagut persones que, sense conéissem, se han ficat en mí, fen afirmassións falses, atribuínme coses que no hay dit, falsificán pantalles de esta paret, en fin, en mol mala baba. // Ignacio Sorolla Vidal de Penarroija , per ejemple, que se creu mol democrátic, com tots los roijets, a la seua web la franja del meu cul.net o xarxesdeidiotes.wordpress.com y brossada com ell. //

Pero yo ya contaba en algo de aissó. Sabía que me podía passá. Y yo no hay fet cas. Crec que son chen que no pense com natres en lo que se referís a la nostra llengua. Al prinsipi hasta estáen com amics an esta paret, después Ramón, a medida que los anáe descubrín los fae fotre lo cam. 

Pero algú y qui sigue se li debíe caure la cara de vergoña, deu de seguí aquí dins, en natres, y los pase informasió de lo que parlem, de lo que diém aquí. Hasta copiá pantalles y passáles fora, a chen que no es de la nostra, casi diríem a enemics nostres. Ell o ella sabrá lo que fa, allá ell o ella en la seua consiánsia. Per lo menos yo no ting res que amagá.

Per un atre costat me enrecordaba dels sermóns de hora u hora y micha de mossen Manuel, a mi me pareissíe mol pesat, pero podíe ñaure chen a la que li agradare escoltal.

Aquí podíe y pot passá igual que ñague chen que no trago a este escritó, a la seua manera de contá les coses, a eissa parella rara y paso de natres.

Per aissó y torno un poc al prinsipi, en be de ficá lo nom del meu poble, pa que dingú lo tocare o parlare mal dell, lo vull masa pa que puguere passá aissó, me vach inventá, com ha fet molta chen, un nom, un nom que no fore feo, que no sentare mal a dingú, que no fore un insulto, y eisse nom va se La Aldea.

A eisse poble, a L’Aldea passaríen totes les aventures de la parelleta maldita, ahí, a l’Aldea van náisse los dos, dintre de eisse poble imaginari pero que tots sabém quin es, sense nomenál, estaríen, viuríen totes les persones de les meues charrades.

Dingú de Vallchunquera se podríe sentí mal per les coses que yo escriguera, que yo escric, perque tot aissó ha passat al poble que yo me hay inventat, al poble que sol existís al meu cap a l’Aldea, que, mira quina casualidat, tamé está a la comarca del Matarraña y es de la provínsia de Teruel.

Estes coses son los drets que te lo escritó, se pot inventá un poble, igual que se invente a unes persones.

Y mira lo que son les contradicsións de la vida, l’Aldea sol te dos habitáns reals, que se diuen Luiset y “Sebeta”, pese a sé inventats y sin embargo, en teoría, totes les demés persones que aparéissen cuan se parle de eisse poble, son imaginaries, pese a que poden viure o haber viscut com reals a un poble real que sí existís.

Pa acabáu de aclarí Aldea es un nom ”propio”, com pot se Maella, Fabara. Beseit o cualquier atre. Y no se deu pendre, com me paréis que u has fet tú, com un nom “comú”, com pot se un poble, una vila, una aldea o una siudat.

No sé si me hay esplicat be o si me entendrás. Es un poble que te lo seu nom que es ALDEA.

La verdadera intensió de este nom, Aldea, es que mai, dingú se pugue sentí mal en alguna de les meues palabres. O sigue que dingú de Vallchunquera se pugue enfadá cuan yo escric, perque no aparéis ese nom per cap de puesto. Ni dingú de fora se pugue ficá en lo teu poble, seríe una cosa que no me perdonaría mal.

Una cosa pareguda a esta u ha fet Gabriel García Márquez inventánse un poble imaginari que li ha dit “Macondo” a on pasen algunes de les aventures que ell conte al seus llibres.

En asó no vull comparám an ell, mai u podría fe ni per mi com escritó prinsipián, ni per los meus trevalls que están a mil añs llum de distansia de los seus llibres.

Confío en haberte aclarit la pregunta, ya te hay adelantat que podíe sé un poc llarc y més coneissénme a mi que, si me dissen, me enrollo com una persiana.

La fotografía que te poso a bais, si la fas gran vorás cóm se diu lo poble de verdat, damún de la fotografía y com se diu als meus trevalls, aissó u pots llichí al meu fron, al meu cap, damún dels ulls.

FIN.