Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Les olives 4, Los torts 3

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-4-los-torts-3.html

Les olives 4, Los torts 3

-Agüelo, alguns del veins me diuen que erem mol cruels en los torts.
+Mira, menut, esplicals que no ñabie atre remei, eren ells o natres.
-Home, los puc contá lo que va fe vusté cuan ere menut.
+No se te poden contá les coses, no saps guardá cap de secret.
-No es cap de deshonra, disom qu’els u conta:
“Cuan lo “Sebeta” ere menut, un día venie pel carré del mich y va veure que una algarsa (picaraza) habie tret  lo niu de uns vileros, pardals (gorriones) de un forat de la paret y que portave un muisonet al pic; li va tirá un cantal (pedra) y l’algarsa sen va aná volan en lo muisonet, que encara se movie, al pic, y se va detindre al tellat de enfront.
Lo niu estabe desfet, segur que los pares lo aburririen, y los tres muisonets que quedaben y que ya estaben de fora, pronte s’els mincharie l’algarsa o lo primé gat que passare per allí. Aisí que los va agarrá en la part del niu, agón estaben, y s’els va emportá a casa.
Al grané, ñabie un caisó que tenie una tiala de aram (alambre) per una part y una porta que se podie tancá. Per tots los atres cantons tenie fusta. Va ficá lo niu en los tres menudets dintre y los va tapa en un tros de tella y un drap damún.
No sabíe que donals de minchá, perque cuan se arrimabe, los tres al matéis tems, eisecaben lo cap y aubrien la boca, se notae que tenien fam, pero estaen be, ell los chulae y ells contestaben, piulán. Va agarrá una armela, es lo que tenie mes prop, la va chafá, la va remullá en aigua y li va llevá la pell, después va ficá una lateta de sardines, vuida y llimpia, en un poc de aigua y va escomensá a mastegá l’armela, fen una pasteta. Cuan ya ere casi sopa, va pillá una fulla de olivera y agarrán la pasteta de l’armela de mol poquetet, en mol poquetet, va escomensá a donali a cada muisonet, un poquet a tú, un poquet al atre, y al atre, ara un poquetet de aigua a cada un, y atre camí armela, y aisí, hasta que los animalets van fe les seues faenes, que los u va llimpia en un palillo, y se van quedá tranquils, fartets, los tres chuns, acachats, donanse caló.  Los va tapá en la tella y lo drap. Va tancá lo caisó en la hebilla. Y los va disá sols, hasta demá de matí.
Cuan se va despertá, se va eisecá a tota velosidat, eise dia no va fé perea, y sen va aná corren adal, a ver si se habien mort. Pero, alifara, cuan va llevá lo drap y la tella, al sentíl y veure la llum, tres cabets se van eisecá, al matéis tems, del niu, piulán, y en les boquetes ubiartes. Un atra armela y la mateisa faena que la nit de avans. Abais l’agüela venga cridá, “Luiset farás tart a la escola, venga baisa, tens les sopes al plat, que qué fas ai dal?”.
Cuan va veure farts als tres menudets, los va torná a tapá, y va tancá la porta del caisó y sen va aná a escola tot ilusionat, “mira que si consiguera que visqueren”.
Aquell día se va emporta un bon estiró de orelles y una palmetada a la ma en la regleta de fusta del siñó maestre, se notabe que lo seu cap estae a un atre puesto, en ve de pensá en los llibres.
No tos vull aburrí, armela va, armela ve, los muisonets van aná creisen y ya li contestaben cuan ell chulae; apenes escomensabe a ubrí la porta y lo sentien chulá, ya estaben los tres piulán.
Y va arrivá un día que cuan va aná a mirá lo niu, non va trová a cap, mich emplumats, estaen caminan p’el caisó. Y pronte van escomensá a volá. Tancae la porta del grané pa que no puchare la “Blanqueta” (la gata) y los soltabe, ells, ya minchaben sols, la armela mastegada  e inclus algún troset de pá. Volaen per tot lo grané hasta que el los chulae y enseguida acudien, se li posaen a les mans, li minchaben de la boca. Los ficae dintre del caisó y allí estaen tot lo tems, hasta que los tornae a soltá. Ñabie un parotet y dos femelletes
Tota la familia u sabie y se faen creus, cóm un crio tan menut habie pogut cria y domesticá a tres vileros.
Un día, lo Rubio, va portá a casa a un amic y li va voldre enseñá los muisonets, cóm volaen y cóm tornaen al caisó, pero se va disá la porta del grané ubiarta y la gata va puchá en ells. Cuan va soltá als muisonets, lo primé que va eisí, una femelleta, la mes cariñosa, zas, a la boca de la gata y ésta corrén capa la entrá a minchasela.
Los atres no habien tingut tems de eisí y se van salvá. Cuan va vindre lo Luiset y li van contá lo que habie pasat, lo crio se va posá a plorá, tot desconsolat, y, tot cabrechat, se va enfadá en son tio, pero este li va dí: “si te sentisco una paraula més, agarro los atres dos muisons y los u dono tamé a la gata”. Ere mol dur lo Rubio, ere mol dura la vida del sagal, pero mes dura habie segut la vida, bueno la mort, del tersé muisó.
Los atres dos van seguí vivin, hasta que Luiset, se va tindre que aná al seminarí. Los u va portá a un amic pa que los cuidare. Pero éste no tenie tems o ganes de cuidals, los va posá al balcó, dintre de una gavia (jaula) y los va disá la porta ubiarta. Los va voldre doná la llibertat y segúr que los va doná la mort. Estaen acostumbrats a tindre lo minchá dintre de la caisa, no a buscasel pel carré. Estaen acostumbrats a les persones, segur que se moririen de fam o en la boca de cualquier atre gat.”
Estaen acostumbrats a viure a una gavia, que pa ells ere d’or, y ya no sabien viure en llibertat, pos la seua llibertat estae dintre de un caisó.
Qui u vullgue entendreu que u entengue, penso que la charrada te la segua llisó, o per lo menos yo la u vech.
Después de tot lo Agüelo no ere tan cruel, ni tan ruin. Ni los demés veins de l’Aldea tampoc. Viviem en los animals, grasies a ells y tamé ells tenien una vida dura, y algúns, com les persones, vivien perque se minchaven a uns atres mes menuts. Ere la ley de la selva, dic de l’Aldea. Y tots la considerabem bona, no quedabe mes remei. Y grasies a ella van creise y seguí vivin, y ara, algúns, estem aquí, contautos estes “aventures”.
La vida, sí que ere dura, pero ñabíe que seguí vivín, per damún de tot.

Seguirá.....
Nota: Foto baisada de Internet.

La trilla 2, Lo carrechá

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-trilla-2-lo-carrecha.html

La trilla 2, Lo carrechá


Com tantes nits de estiu lo agüelo “Sebeta” y Luiset están prenén la fresca a la porta de la Mercedes, en tots los veins del carré. Esta nit lo José ha tret una galleta en aigua fresca, plena de figues negres que ha puchat avui de la masá.
Aisó es mol corren, qui té algo abundán, u trau al carré y se compartis en lo corro dels veins, inclús, si ne ñá mol, hasta se porte un poc al corro del carré del michs, al de José “lo Medolla” y los Travers.
Los críos de tots los corros chuguen chuns, no ña perill, ña confianza en tot lo mon, los críos se disen sols y no pase res, los grans cuiden als menuts, encara que no siguen familia, son veins, com a segut sempre.
Esta nit chuguen a “busca la ascleta a casa de la tia Ramoneta”. Este choc consistie en que cuan donaven la señal tots los críos eisien corren, p’el carré del michs hasta la plasa machó, agon estave la casa de la tia Ramoneta, la que venie la sardineta, lo chicharro y demés peis que portaen al poble.
La seua porta, com les de la machoria de veins del poble estabe “querada” (carcomida), los críos tenien que arrivá allí, arrencá una ascleta, encara que fore menudeta, y torná corren al portal. Lo que arrivabe lo radé o no habíe conseguit la ascleta, perque la dueña sen donabe cuenta y renegave al críos, eise perdie.
Ñavie alguns que eren garramosos, uns que agarraven dos o tres ascletes (astillas) y tornaven corren al portal y cuan pel camí se trovaen a son chermanet, mes menut que ells, o a la chica qu’els agradabe (SÍ, veins y veines, a la Aldea, se tenie novio o novia mol pronte, als sis o siat añs), li donaben una de les ascletes que ells habien agarrat y tornaen los dos corren y aisí salvaben al seu familiá o novio/a. Uns atres, se faen los despistats y cuan los mes rapits desapareisien de la vista, ells a magatons (escondidas) pillaven una ascleta de cualquier porta y tornaven al carré, les portes no tenien ADN encara.
Luiset se ha lliurat de miracle,  ará van a chugá al matarile, pero ya son les dotse y ña que retirás. Los veins van marchán y lo agüelo li cride. Lo menut se despedís “hasta demá, de nit.”
A les tres del matí, l’agüelo li lleve los llansols al menut. Es hora de marchá. Lo crio se vestis enseguida, se rente un poc la cara al cuartet agon está la tenalla del aigua; se ha tingut que clavá casi dintre de la tenalla p’arriva al aigüa, pronte tindrán que aná a buscan a la fon. Trauen l’aigüa en un cazo, que buiden a la palangana.
De una bandeja que ñá damún de la taula, lo menut a agarrat un mantecat y s’el va minchán, mentres baise per les escales, l’agüelo ya ha aparellat a la mula y va cap lo corral, pa chunila al carro.
Los domenches, o si fae falta avans, al acabá de trevallá, li ficaen a la mula los argadells y damun los cuatre cantes y a la fon a buscá aigüa, hasta que la tenalla estabe plena, si fae falta fe mes de un viache, se fae. A camins pa portá mes aigüa, ademés d’els cantes, lo Luiset sen portabe una pichella gran a la ma y aisí aprofitave la viache. Lo ramal de la mula a una má y la pichella al atra.
Se aprofitave la forsa y lo tems, no quedave mes remei y sin embargo no se anave tan apurat com anem ara.

Seguirá....

La lleit de la cabra

La lleit de la cabra.

La lleit de la cabra

A la Aldea ñabíe una familia, al prinsipi mol sensilla, la parella y dos fills. Teníen una cabra que donáe prau lleit pa tots. Teníen un vehinet al que tots los díes lo enviaben a muñí al animalet. Entre les dos mamelles se umplíe una lechera o un topi, según lo que li donáen cada día.

Normalmén ne tenien prau pa la familia y encara li regaláen una tasseta al menut. Y los díes que ne sobráe, fáen flans en au y natilles, y hasta algún dia queso y requessón / collada /.

Tot funsionáe be hasta que un día va arribá un forasté y li va convensí al amo de la cabra de que si traíe més lleit, podría alimentá a més chen o véndrela y traure dinerets.

Aissí que l’amo va parlá en lo muñidó y li va dí que teníe que tráureli més lleit, que no la dissare mastegá, mentres la muñíe, pos algúns dieben que si mastegáe mentres la muñíen que se embebíe la lleit y ne donáe menos.

Ya teníu al pobre crío, en una vara arreánli a la cabra pa que no mastegare, mentres estiráe de les mamelles cap los mugrons pa intentá tráureli hasta la radera gota. Pos no res, va eissí la mateissa lleit que tots los díes. Bronca del amo.

Com es natural lo sagal se va quedá sense tasseta de lleit y la seua part, lo amo li u donáe a uns nebots y hasta pareissíe que ñabíe pa tots. 
Al día siguién lo muñidó se emporte la xuriaca aissí arribará a pegáli al cap pa que no mastego. Pos tampoc aissí, si acás una culleradeta de postre més. Un atra bronca, ésta forta, O traus més lleit o te fotré al carré.

Tot preocupat lo sagal parle en lo pastó, este al véurel tan preocupat, li diu:

- Mira me acaben de portá una muñidora automática que es una maravilla, pa probala demá ya muñirém la cabra en ella y a vore lo ressultat.

Tot ilusionat lo crío li u conte al amo que pareis que se tranquiliso, pero no del tot:

- Demá ya vorém.

Los adelantos se noten y al pobre animal en la maquineta dichosa la van dissá eissuta del tot, pero de lleit ne va eissí una tassa més.

Los nebots los habíen parlat a suns pares de lo bona que ere la lleit de la cabra del tío. Eise día hasta se van atreví a presentás en una fiambrera peri si tamé ne ñabíe pan ells. Estiránla, estiránla va arribá pa tots.

Y les notíssies si son de regalos que no cóston dinés se esténen enseguida y se van enterá los cuñats. 


- Dona, chermana, si ne teniu p’als del atre costat, algo mos podríe arribá a natres. 


La dona al seu home:


- Tindrás que fé algo, si arrive pa la teua familia, tindrá que arribá pa la meua, pero claro los primés son los nostres fills y a ells n’ols pot faltá mai.


A la matinada siguienta, bronca p’al sagal:


- Fes lo que vullgues, pero tens que portá més lleit, si fa falta la muñísses tamé per la boca, pero nessessitém més lleit y la cabra es meua.


Lo sagal tot preocupat li u conte al pastó que es amic seu y este li diu:


- Mira, farém garrama, avans de muñíla li donarem sal y la farem abeurá molta aigua y segur que la lleit aumentará.

U van fé aissina y al pobre animalet, no sé de a ón li van traure micha caldera de lleit, pero aguachinada claro. Pero com la lleit se repartíe gratis pa tanta chen, dingú protestáe, con tal de tindre lleit de gratis.
Ara ya ne bebíen los amos y les atres dos families, tots los grans y los menuts y encara n’els sobráe pa fé flans.

Lo amo contén en lo sagal hasta li va doná una peseta de propina.

Y la cabra va seguí donán lleit uns díes més, pero al remat un día cuan va arribá lo sagal, lo pastó li va enseñá lo que quedáe de la cabra, lo ramal, la pell y los osos. Se habíe agostat, totalmen agotada, se habíe mort.

Com sempre ara me preguntaré u a qué ve tanta cabra y tanta lleit, tos u esplico.
Ñabíe un día un achuntamén, pa que dingú se enfado, ficarem lo de Saragossa, que com habíe fet mentres mols añs, servíe als veíns. Allí no cobráe dingú mes que lo alguasil y lo secretari. Pan aissó replegáen la lleit, dic los impostos del aigua, la llum y la contribussió, si acás alguna iguala pal dotó, lo menescal y la comadrona. En eisa lleit ñabíe pa tots y a camins encara ne sobráe.

Lo alcalde va pensá y yo si estic aquí com lo alguasil, ¿per qué no tinc que cobrá? Y va escomensá a feu, al prinsipi un poc, después cada camí un poc més, hasta lo pun de que casi faltáe la lleit, dic los dinés.

Entonses se van inventá un atra manera de traure més lleit, ñauríe que pagá per pasá per los carrés, un impost munissipal.

Va resulta que los cuñats, dic los consejals se van enterá de que lo alcalde cobráe y ells tamé ne van volé. Fáe falta més lleit, pos ala a muñí a la cabra.

Al prinsipi van utilisá lo teléfono, después lo internet, més lleit, més impostos.

Un día los consejals se van plantá daván del alcalde y li van esplicá que fáe falta més chen pa porta tot aquel trevall que ells teníen uns fills al prinsipi y uns amics (assessors) més tart que tamé podíen achudá, cobrán claro.

Y entonses se van inventá, en pasá un segundo ressibo del aigua, li diríen ecosiudat, tot lo mon entendríe que teníe que pagá per mantindre la siudat llimpia.

Pero eissa idea tamé la habíe tingut lo gobernadó y entonses tamé ell va voldre lleit y va ficá un atre impost, per colá l’aigua, pa no coinsidí en lo achuntamén. Més lleit, la pobre cabra ya no podíe més.

¿Que no? Ya vorás li donarem sal.

- Mira la contribussió pa que no te supongue masa, te la cobrarém a plassos, te muñirém cada tres mesos y tú, com eres, un poc tonto, no te donarás cuenta de que si sumes los trimestres, al remat te han apuchat la contribussió un mun, pero com te la cobren cada tres mesos y u fan per lo ban, tu a véureles vindre, ni te enteres.

Lo gobernadó no se quede atrás:

- Yo ting una muñidora espessial, y te demanaré per morit, per donali propina als fills, cada camí que vengues algo, cada añ pa matíndrem y hasta per treballá, que tens molta sort y ña mols de parats.

Ya ña prau, a la cabra sol li quede la pell y los osos, pos tamé eisos tels volen llevá. Se inventen un teléfono menudet que se porte damún, pero eisse no sol servís pa parlá, sino que tamé te pots comunicá escribín y pan aissó fan falta “datos”, y ………

Beeeeeeee……No puc més. Lo ruin es que tamé cobrarán als cabridets per morím. No ña dret. ¡¡¡LLADRES!!!!

FIN.

la sega 3

La sega 3

- Mira que ha tingut aventures.
+ Claro, Luiset, aisó es perque ting mols añs.
Chino, chano y ya es la tersera charrada de la sega, yo pensaba que enseguida acabaríe, pero claro es que yo casi no coneisía res de tot lo que mos está contán.
+ Pos esperat que encara mos queden coses per aclarí.
- No, si a mí m’encante sentil, tot aisó es historia y la historia si no se escriu se olvide y se piart. Lo que no sé si a la chen que li seguís, no li cansará en tan cuento. “Avans de eisí de casa, se minchabe unes farinetes o algún guiso que habíen preparat les dones. A mich matí (sobre les diau, si Enrique les diau) se fae un mos, un tros de magra, choriso o llonganissa en una llesca de pá y un bon trago de vi. A michdia lo diná, a les sinc y micha un atre mos, paregut al de dematí. Y al arribá a casa (sobre les diau, Enrique???) la sena. Al campo se portabe la pichella en aigua ben fresqueta. Pa que no entraren bichos, se posabe un troset de puntilleta, lligat a la boca, y un tochet afilat al pichorro. Se guardabe a una bona sombra, se fae una esplanadeta antiarra y se tirabe un chorret de aigua, pa que al evaporás fare fresqueta y l’aigua se refrescare. De cuan en cuan, lo menut de la colla, a totes les colles ñabie un menudet, agarrabe la pichella y l’anabe pasán per la chen machó, pa que se refrescaren. Al matéis tems se solíe portá tamé un carretellet en , al pitorro, solie sé un tros de cañá, tamé se li solíe posá un tochet y se guardabe a una sombreta, fen lo matéis que pa la pichella, humin la tiarra pa que estare fresquet. Lo carretell, per lo menos a la meua familia, sol se traíe pa les minchades. En algún cas lo vestíen en una funda de roba que arremullaben, pa mantindre la frescoreta. A casi tots los campos, ñabie una basseta, encara que als mesos del estiu, casi totes teníen poca aigua, si no se habíen secat. La poca aigua que quedabe se empleabe p'aveurá als animals. A l’Aldea ñabie bona veindat. Natres teniem un veí que dallabe mol bé y ell estabe sol pa segá. Solusió, ell mos veníe a achudá (dallán) uns díes y natres anabem als seus campos uns atres pa aná detrás d’ell. La dalla, tots la coneiseu. La enclusa y lo martell servien pa afilá la dalla. La enclusa se clavabe antiarra (com un yunque) y en lo martell se anae picán lo tall de la fulla de la dalla, hasta que tot estabe finet pa tallá milló la palla de les espigues. Ting un record de este trevall. Estabem al Colomé del tío Miguel, y, no sé perqué, yo estaba afilán la dalla en lo martell y la enclusa, y me va saltá una purna del fiarro de la fulla y se me va clavá al segundo dit (índice) de la má dreta, y després de tans añs ahí está una negró, fonda, penso que hasta l’os, tan se me va clavá. A la correcha se portabe una pedra d’ esmolá, dintre de una funda de hojalata (llanda) en aigua. De cuan en cuan, lo dalladó li fae una pasada, en la pedra, a la fulla de la dalla, apoyán lo mánec antiarra.” Detrás del dalladó, anabe la demés chen fen gavelles, garbes, amuntonán les garbes, rasclechán y espigán si fae falta. Tot igual que cuan se segae del atra manera, pero mes depresa. Lo menut en la pichelleta, repartín aigua a tot lo mon.
+ Eren dies de uns sials blaus, com diuen que es lo mar. Sense nugols, grasies a Deu.

Que ve lo llop

Avui la charrada es més llarga, pero no podía partila, teníe que vindre aisí. Vatres u entendreu.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: ¡Que ve lo llop!!!.

+ Bon día, Yayo. ¿Qué pase? Lo vech cabrechat.

 - Qué be me coneises, Luiset. No sé si estic cabrechat o acollonit y que me perdono si la palabra li moleste a alguna persona.

 + ¿Es algo que un crio pugue arregla?

 - No chiquet, asó han arrivat a un pun en que no te arreglo. Farie falta que algún grapat de valens se eisecaren sense armes, sense espades, pero tenen que tindre molta forsa, molta unió, molta ilusió, chens de desánimo, chens de po, estem al terreno dels almogávars, encara que tamé los cataláns los volen fe sol dells. Pos no!, natres tamé sabem luchá o per lo menos mos sabem defendre, mos volem defendre y mos defendrem.

+ Vech que la cosa es seria, mol seria, may li había vist aissina.
- Pos si Luiset, eise grapat de chen tindrá que se com la chen de don Pelayo, cuan la reconquista. Que se van fe forts, van escomensá per un troset de tiarra y después, poc a poc, van aná despertán a la demés chen dels terrenos dominats. U van sabe fe y los van pasá la seua forsa, perque sabíen que tots luchaben contra lo mateis enemic, lo que los habíe invadit, lo que se habíe aprofitat de la seua tiarra hasta disals casi sense res, a pun de desapareise.

+ Hasta aquí li enteng, aisó u hay estudiat a la escola.

 - Pos es lo mateis, la mateisa situasió que ara tenim natres y cuan dic natres me referisco a tots los que ham sufrit la invasió del “condat” catalá, en les seus garrames de dinés, política, llengua, y buscán a una chen nostra que se disare comprá, en una o en la atra cosa.

+ Me u tindrá que esplicá un poc més, sap que soc un crio y algunes coses me coste entendreles.

- Nesesitem eise grapat de chen, chen de tots los colos, de tots los pobles, de totes les edats, de tots los trevalls, perque tot aisó mos fara falta, que tingue la forsa, la idea, la ilusio y la unió y ademés una bandera, una bandera que podríe se lo chapurriau.

+ Yo vull se de eisa chen, achudom a fem un soldat més, yo vull luchá en ells. Yo confio en vuste, en lo que diu y cuan se ha posat tan serio, segur que te los seus motivos.

- Mira menut, es verdat que un gra no fa grané, pero achude al compañé; pero avui nesesitem molta més chen, no es cosa sol de un chiquet y un agüelo, avui nesesitem a tot lo mon, a totes les dones, a tots los homes y a tots los sagals, tota la chen, tots firmes als seus puestos y no rebla per res del mon y, encara aisina, no se lo que pasará. Y lo picho es que si no u fem natres, tot estará perdut. No ñaurá remei. Es lo momén; ña que saltá de un camí. Ña que di PRAU.

+ "Sebeta” crec que lo enteng, pero no se si los demés lo entendrán.

- Mira pa que u entengues y sobre tot pa que me u entenguen, te vach a contá un cuento.

+ Venga, venga que a mi me encanten los seus cuentos.

- A lo milló la chen se creurá que lo coneis, pero ya saps que lo agüelo es mol complicat; ña que llichili totes les palabres que escriu pa trovali lo sentit, tot lo sentit.

Ñabie un camí a la Aldea un pastoret que li dieben Javier que se creie que ere lo que més sabio, lo més presumit del poble, perque lo habíen triat, entre tots, com a pastó jefe per un añ.

+ Home, yayo, quína casualidat com lo presidén de la…..

- Calla charraire, que igual es una casualidat.

 A ver anaba contán: com bon jefe ell se va tría los pastisals més bons y més prop del poble, als seus amics los dels costats y als demés los de llun.

Un día lo pastoret M. que estáe als campos de la dreta del poble, va escomensá a cridá: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier no li va fe cas, estáe llun y encara que se li minchare alguna ovella, lo pobre llop teníe fam.
Va pasá una semana y cada día M. cridán: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Y Javier, chitat davall de un albre. Pensán que fáe be en disá que lo llop se alimentare, al fin y al cap, estáe mol llun encara.
Hasta que un día se va presentá lo ramadá (aprendis de pastó) de M. y li va contá que lo llop se habíe fet lo amo del bestiá y dels campos del seu amo. Que per allí ñabíe grapats de ovelles perdudes; que si podíe achudals.
Javier se va fe lo sort, alló estáe mol llun encara y qué més donáe uns campos més o menos.
Un poc més tart se va enterá que M. pa no morí se habíe fet amic del llop y ya no li diebe res perque anare buscán les ovelles per lo seu terreno, sempre que a ell li disare alguna cuisa pa alimentás.No va sabé entendre que aisí estáe perdén lo bestiá y lo terme.
Al poc un atre pastoret, V. li dieben, éste de un poc de davall dell, va escomensá a crida: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier ya estáe fart, sempre los mateisos crits, nol disáen dormí, nol disáen tartí. Per qué nols disáen unes ovelles pan eisos llops y tots viurien tranquils.
Un poc més tart atre camí: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier pensáe: qué chen no me disen tranquil, tindrem que conviure en eise animalet, si es tan manset, pareis un gos.
Entonses sen va enrecordá que allí a la seua dreta, tenie un pastoret CH. li dieben, que pasturáe un troset menut dels seus campos.
Se va entrevistá en los llops y van desidí quels disaríe eise troset a cambi de que lo disaren en pas, que no se ficaren en ell. Volíe seguí sen lo jefe dels pastós y volie la pau, no sen donáe cuenta que entre pastós y llops, es imposible la pau. Pero se va ficá una venda als ulls y no va voldre mirá més.
Com portaé la venda, ésta li tapáe les orelles y per aiso tampoc pa podre o no va voldre escoltá a V. que li demanáe achuda, que li estáe pasán lo mateis que a M.
Lo pastoret CH. ya habíe vist al llop, voltán per allí y tamé cridáe: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier se diebe: ¿per qué tots estos me venen a demaná a mí?.
Y ells li conestáen: enrecórdaten cuan tots erem un campo sol y un únic bestiá, lo be que estáem, hasta lo terreno del que ara baise lo llop ere nostre y allí tamé ñabíe bestiá. Pero en un tems va arribá lo llop y sen ha anat estenén, estenén, y si no mos achudes mos acotolará a tots, a tú lo radé, pero tamé caurás, vol fes en tot lo terreno que entonses ere teu.
Javier seguie a la seua, fense fotos en tot lo mon, sense importali la heransia, ni la historia, pero lo carrec sí, eise per damún de tot.

+ Vaya cuento mes desastrós que me ha contat avui. Tot ha eisit mal.

- Mirá te vach a esplicá algo:

Ñabíe un camí un llop (Catalá) que estáe dormit al seu terreno, pero de momén se va despertá y li van entrá les ganes de creise, volie se lo més grán y sol u podíe se a costa de anás emportán als demés per daván.
Se vestíe en la pial del cordé y se presentáe donán gra gratis a tot lo món a cambi de pasturá un poquet. Aisi va escomensá en M. (Isles Balears) cuan se van doná cuenta se habíe fet lo amo del bestiá y de tots los gosos. Encara que quedaren alguns pastorets menuts defenen los seus pastos y que los seus bestiás pugueren bialá com a ells los agradáe.
Va arriva, ha arribat un momén que pa podé pasturá an aquell terme te exigisen que sapies gruñi com un llop, pero no que u imitos en los sonidos dels llops vells del terreno, sino que tens que tindre lo carnet ofisial de “gruñidó” que te lo han de doná ells, que tel tens que traure en ells y lo exámen tame tel fan ells pa que gruñisques igual que al seu terreno, si no es aisí estás perdut. Inclus, según pa lo que vullgues trevallá, tens que conseguí lo carnet número dos, que es més difisil encara pos ademés de gruñí, tens que fe lo auuuuuu en una entonasió espesial.
A causa de aisó un mun de pastós y de gosos que estáen cuidan de les ovelles del terreno, sen han tingut que aná fora. Com es normal eisos carnets los tenen los llops del terreno C., més trevall pan ells, més paro pals atres terrenos.
Com la chugada los ha eisit be, casi al mateis tems han estirat les garres pa fe lo mateis als terrenos de V. (Valensia) ya están mol adelantats, los seus pastós a cambi de grá y alguna cuisa de cuan en cuan han sedit al invasó; més val seguí manán aisina que te tiron al carré y te quedos sense bestía y sense terreno.
Pero aquí han aparegut un mun de pastorets que defenen als seus bestiás y la seua forma de bialá. Han fet tot lo que poden fe, inclus demaná achuda als pastós dels atres termes, enseñán les garres que te lo llop. Hasta ara dingú los ha fet cas, ya están desesperats se veuen perduts, y no pasán mol tems acabarán tenín que gruñí com los de M.
La chen está asustada los llops han ficat los seus protocolos pancatalanistes, en una forma que asustaríe al més pintat.
Lo rade que han fet es fe un caldo envenenat a les escoles, amagat com si fore unes preguntes sense importansia. Pero no u son, en primé puesto los crios tenen que firmá lo papé de les preguntes. Y ara ve lo gort, les preguntes:
Si parle español o valensiá, que en realidat es catalá, ell, a seua casa, al carré y en los amics.
Si sons pares parlen en español o en lo valensiá-catalá, en ell, entre ells y en los veins.
De a on son sons pares, de a ón venen.
Después están les mentires históriques, lo valensiá no conte, tot lo que ña y ha ñagut es catalá.
Als menuts los fan parlá en catalá a tots los puestos y catalá es lo que los enseñen a la machoria de les escoles, instituts y universidats.
Tenen doblegats als mandamasos de tots los terrenos y estos, en lo cap acachat, apretat per lo chinoll del que los domine, diuen que si a tot.
Aiso es lo que li espere a Javier y al pobre pastoret CH. ¿U permitirem?  ¿Podem fe algo, encara ara? O dintre de poc ¿bialarem tamé com los llops?. Ahí tos diso eises preguntes y les demés que tos vullgau fe. Y yo tos fach la radera: ¿Sabén asó, dormireu be esta nit?.

FIN.

Prinsipis 3

Prinsipis 3

Lo camp-misió, habíe acabat be; la chen del poble, contenta; los seminaristes contens; tots contens. Tots????.  Cada un a casa seua.
Día un de octubre, a les sinc y micha del matí; ell sol, bueno no, en la seua maleta de cartó, lligada en una correcha; un chove de l’Aldea, va caminán a la estasió del tren, a pillá lo que va a Saragosa. Va chulán, contén, a escomensá, un añ més. Está acostumbrat a portá la pesada maleta, sol son tres kilómetros y mich; encara que es mol llun, a ell li pareis curt e inclus li pareis que la maleta no pese tan.
La carretera que va a la estasió, pase per daban del fosá, ell no te pó; pero, per si a un cas, sen va per lo camí de la basa, es un poquet mes llarc y mes incómodo, perque está ple de aigüeres y grasons, pero aisí no pase p’el fosá. Y ya u sabeu, está contén y no te pó, bueno una miqueta sol. Es que encara es de nit.
Cuan va arrivá al seminari, a mich matí, a escomensá lo curs. Luiset, habie fet lo viache, tan tranquil, ¡inosén!. Contén, ¡inosén! un camí mes.
Mire les listes, pa veure quina habitasió li habie tocat y ¡sorpresa!; NO está als papes. ¡Inosén!, los homes-sans no son rencorosos.
Tot preocupat; ara, sí, mol preocupat; dise la maleta a la portería y, tot nervios, puche al despacho del rectó. ¡Inosén!, un atre camí. Pero, un atra sorpresa, allí ña un home en sotana, al que no coneis. Se presente y lo rectó, sense mira cap de pape; se note que lo estabe esperan; li diu “u sentisco, (¡mentira!), ya no tens puesto aquí; lo seminari no te puesto pa chovens com tú”.
Luiset, se va quedá mut, tot lo seu mon va caure, com un castell fet de cartes de baralla. Aquell home, vestit de negre li acabae de apagá la llum. De momen, no veie res, lo mun se habíe fet negre, a mich matí, se habíe fet de nit.
Li hagueren pogut avisá.
Pero ahí lo teniu, dret, en la maleta a la seua bora, fenli compañía, triste compañía, pero portaen mols añs chuns. Está a la porta del seminari, aon ha pasat siat añs; pero ara lo edifisi, ya no está ubiart pan ell; lo te a la seua esquena, en les portes tancades pan ell.
La maleta que pel matí no li pesae casi chens, ara es un armatoste masa pesat; perque dintre de ella están tots los recuerdos de siat añs de la seua vida; y ara eisa vida li u an trencat, s’acabat. A cada momén, la maleta li pese mes y la vida tamé li pese mes, tot li pese masa. Pero, encara y tot, ya sol te eisa compañía. Ell y la maleta de cartó están sols fron al mon; sols fron a la vida, una vida que tindrá que sé nova, un atra vida.
Te devuit añs; ell se creu un home; pero sol es un sagal de devuit añs. Está sol. No sap qué fé; ni aon aná. Habie fet tots los estudis en beca. No teníe dinés pa aná a un hotel o a una pensió. Mai habie estat a una de eises cases. No sabie res de la vida. Lo habien preparat pa sé retó, pero SOL pa sé reto. Ara qué podie fé?. A quí li podie preguntá?.
Saragosa, pan ell sempre habíe segut una bona siudat, pero perque tenie un llit y la vida solusionada; pero ara li pareisie que totes les finestres eren ulls que li miraen, fenli pó, tenie pó, mes pó que al fosá del matí. La sombra d’els edifisis, cada camí ere mes oscura o reacsionabe o s’el mincharíen. Pero no coneisie a ningú.
Apenes tenie cuatre perres; sol pa los primes gastos del curs. Com sempre que u farie mes avan, va escomensá a pensá en chapurriau, los castellans lo habien abandonat, disat sol. Entonses se va enrecordá de aquella dona menudeta, primeta, vestida de negre que un día, fae mol tems li va portá unes selidonies y li va dí “si nesesites algo, ya saps aon estem”.
Ni curt, ni gandul, sen va aná a casa de sa tía. Pero allí no tenien llits, tot estabe ocupat, per ella, lo seu fill, la dona de este y cuatre críos. Eisa nit va escomensá a disá de sé un señorito, li van disá que se quedare al minchadó, dormín damún de unes cadires chuntes y tapat en una manta, vestit, sense despullás, tenie fret, mol fret, perque la fredó la portae dins d’ell. Escomensaen les dificultats. Veníen tems difisils. La vida escomensae a sé durá, mol dura, masa dura pa un sagal de devuit añs.

Seguirá......

Tot un éxit. Valjunquera. 6 de Abril del 2024.

 Tot un éxit.

La fiesta de nuestro sexto aniversario ha sido un auténtico éxito.
Nuestra intención era que se convirtiese en una auténtica fiesta de la cultura en nuestra lengua madre, lo Chapurriàu.

https://www.facebook.com/groups/1661943157400028/?hoisted_section_header_type=recently_seen&multi_permalinks=3768648666729456

La fiesta de nuestro sexto aniversario ha sido un auténtico éxito

Y claramente se ha conseguido, con aforo completo, ha sido la más participativa de nuestras fiestas de aniversario. Emocionante es ver como la gente de una manera espontánea pedían participar de la fiesta.

Nuestra gente ha estado con nosotros, con orgullo han participado en ella, lo Chapurriàu ha lucido orgulloso en Valjunquera, con la lucidez y el orgullo que le habéis dado vosotros, nuestra gente.

Nuestra gente ha estado con nosotros, con orgullo han participado en ella,

Gente que alto y claro han reivindicado que lo Chapurriàu es aragonés. Que lo Chapurriàu es claramente una lengua propia de Aragón.

Hoy se ha demostrado este hecho en Valjunquera, aquí se ha escuchado continuamente el sonido propio de la “ch”.
Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE.

Una prueba irrefutable de que lo que se habla en la zona oriental de Aragón no es catalán sino aragonés.

el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE

SEGUIMOS EN CHAPURRIÀU.

Primé va se Valderrobres, después ValdeltormoFondespala, y avuy Valchunquera. Ya son cuatre los pobles aon ham estat, y aon ham omplit, y aon podem dî tamé que ham triunfat.

Avuy ham tingut la tremenda sort de presentâ un llibre escrit en Chapurriàu, y editat per natros.

Avuy ham tingut la enorme sort de podê tindre entre natros al seu autó, Luis Arrufat.

Avuy, igual com sempre Luis ha estat genial, próxim, ha contestat a tot alló que se li ha preguntat.

Avuy ham tingut molta partisipassió espontánea de molta gen.
Ham tingut la sort de coneixe al “Maño” Anglés, un home naixcut a Fornols que porte 50 añs vivin a Tarragona, y que desde fa un añ y mich escriu tot orgullós en Chapurriàu. Ham tingut tamé la sort de coneixe a Agustín vingut desde Fabara, mos ha portat aires joteros desde lo baix Matarraña. Pa natros tota una indissió de ánimo y de motivassió. 

Avuy s’han ajuntat a Valchunquera gen arrivada desde los pobles del Mezquin, gen de la comarca del Matarraña, gen vinguda desde lo baix Matarraña, y gen de la Litera a la provinsia de Huesca, casi res.
Ham tingut tamé diversos alcaldes y concejals de diferens pobles.
Tots, tots ham format part d’una gran familia, la de la gen orgullosa de la seua terra.

La Llitera no e Cataluña

Avuy ham conseguit tot lo que voliem, ham conseguit una vegada mes, y sobradamen, demostrâ que som una realidad, que existim, que no se mos pot negâ com se mos ha negat duran estos radés añs. Lo anterior gobern D’Aragó no se va volé enterâ may que estaem aquí, que som un colectiu que existix, may may mos van volé escoltâ, potsé a expenses de la CHA. Afortunadamen lo actual gobern D’Aragó sí que mos està escoltan, bufen nous aires pera lo Chapurriàu, uns aires plens d’esperansa.

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

Avuy un importan grupo de aragonesos s’han unit a Valchunquera, arrivats desde diferens puns D’Aragó pa demanâ respecte. Un respecte pera la seua identidad, un reconeiximen pera la seua llengua aragonesa que aquí li diem Chapurriàu. A Aragó se parlen dos llengües, lo castellá, y lo aragonés, y a dins de la llengüa aragonesa está lo Chapurriàu.
Tot lo demés son, han segut, y serán, inventos que no reflejen la realidad lingüística, histórica, cultural, y sossial D’Aragó.

Pera acabâ tan sol donatos les grassies a tots los que hau fet possible que lo día d’avuy haigue segut INOLVIDABLE.

Pera acabâ tan sol donatos les grassies a tots los que hau fet possible que lo día d’avuy haigue segut INOLVIDABLE.

AMICS DE VERDAD.

Ahí a Valchunquera vam està los Amics del Chapurriàu selebràn lo sexto aniversari.
Yo estaba allí, y mols dels que me lligireu tamé, y uns atres que no vau podé està fisicamen, u sabem perque aixina mos u hau dit, tamé vau està emossionalmen en natros, en lo Chapurriàu.
Después de sis añs seguim mes vius que may, aquells que fa sis añs van uni les seues mans, la majoria sense coneixes, avuy s’han convertit en amics de verdad. La nostra llengua, lo nostre amor per lo Chapurriàu no sol mos va uni, tamé ha conseguit un autentic milagre. Que tota eixa gen que cada un te la seua ideología política, que cada un enten la vida a la seua manera, que son gen de tots los pobles y tots sabem de les rivalidats historiques entre eixos pobles. A pessà de tot seguim juns per lo Chapurriàu, a pessà de tot seguim units pa defensâ la nostra identidad, y sobre tot a pessà de tot avuy mos ham fet mol bons amics, un grupo de varios mils d’amics que s’han plantat y que han dit prou. Que no som inferiós a dingú, ni tampoc volem sê cap clon, ni cap imitassió de dingú. Y sobre tot que volem sê reconeguts tal y com som per lo gobern de la nostra terra. En la nostra llengua aragonesa lo Chapurriàu, en la nostra identidad, en la nostra historia, y en la nostra cultura. No volem renunsiâ a res. Natros som aixi, y aixi mos sentim. A qui li paregue be, perfecte. A qui no pos que mos respeto, al igual que natres respetem a tot lo mon. Lo gobern D’Aragó u te mol fassil, tan sol li fa falta una miqueteta de bona voluntad y de empatía pa donamos mes pronte que tart eixe reconeiximen institussional que com aragonesos singulars que som mos mereixem.
Si u fan no sol hauran fet justissia histórica, si no que ademés s’hauran convertit en amics de verdad del nostre colectiu.

Lo tersé

Lo tersé

Lo agüelo “Sebeta” may está tranquil. Ha vist la conversasió que per seua culpa, tenen Juan-Carlos y Pedro y ha pensat: “yo tinc que intentá aclariu aisó. Seré lo tersé en discordia.”

Se que los meus raonamens, les meues charrades, no son illustrats, ni se poden portá a cap de puesto, sol servisen y tampoc aspiro a res més, pa charrá entre natres. Pero son com una goteta de aigua que goteta a goteta fa forat en la roca més dura. Sol intento que may tingam vergoña de parlá lo nostre chapurriau, o que no tingam que tindrela may més; es lo nostre parlá y prau y per aisó lo defenem en les nostres ferramentes: lo cor per daván lo primé; pero después, en la mateisa forsa, parlanlo y escribinlo, hasta conseguí que la demés chen mos reconesco, mos fasque cas; y sino mol fan, pichó pan ells.
Lo prinsipi de la conversasió es un comentari que va fe lo agüelo en relasió a un trevall publicat a esta paret per lo gran comunicadó y trevalladó de casi tots los díes José Larban, sobre Ramón Llull.
Lo escrit diebe que, portán la contraria a grans filólogos, amics del catalá, Llull no va escriure en catalá, sino en un derivat del llemosí que se parláe a Mallorca. Los espesialistes menteníen que lo catalá de Cataluña ere lo catalá cult y lo de Llull ere lo catalá vulgar, pero tot ere catalá.
En vista de aisó, lo agüelo aconselláe llichí eise escrit y lo posáe en relasió en dos charrades seues.
“Una historia posible”, en la que se “inventáe” que tots estos parlás (Valensiá, Mallorquí, Catalá y Chapurriau), se podíen derivá de una mescla del llatí romansechat y del llemosí (occitá según uns atres), que se habíe anat espesialisán a cada territori.
Y de “Estandar”, que ere una contestasió a un atre filólogo catalá, que díe que lo catalá actual ere lo cult, lo estandar y tots los demés som dialectes vulgars, destinats a desapareise. Que lo catalá cult ere pa les conversasions importantes y los catalás vulgars, los nostres, pa aná per casa.
Vull aclarí que lo que yo fach a esta paret son charrades pa natres, pa escriure en chapurriau, no may unes disertasions pa presentá a cap de congres ni defendreles daván de cap tribunal. Casi sempre, al escomensá eises charrades, esplicó que no vull que siguen “ex catedra”, que la machoria de elles se les ha inventat lo agüelo, sense cap fundamén doctrinal, y sol son fruta de la imaginasió del vell.
Aisí u vach fe tamé a la de “Una historia posible”, inclus al final añadía que podíe ñaure sincuanta mil histories més com eisá meua y que cada veí sen podíe inventá una o més. Que u faya, com a crítica a la “historia” que se han inventat los catalans, y dieba que si ells sen han inventat una, ¿per qué natres no podiem fe lo mateis?. Y si ells se la han cregut y han convensit en la mentira a molta chen, ¿per qué natres, no u podíem fe igual?. Al remat acababa dien que natres mos consideráem masa honrats pa fe lo que han fet ells. De cap manera volía dí que eisa ere la nostra HISTORIA, sol que al mon dels “posibles” aguere pogut se.
Seguim, cuan yo vach entrá a esta paret, com fáe poc tems que anáe, ñabíe poca chen que escriguere més allá de unes palaures. Me vach aventurá a feu; vach preguntá cóm podía feu, cóm tenía que feu; me van dí tu escriu y ya vorem.
Y vach escomensá a escriure; no volía feu en catalá ademés tampoc aguera sabut com feu; entonses, lo agüelo, com u fa de tart en tart, va escomensá a pensá, se va reuní en ell mateis y van parla en chapurriau, clá, com sempre; y van di, a ver ne estem de mols pobles, pa asertá en una manera de escriure que la dominem tots; pero cuan parlem, sigam del pobles que sigam, mos entenem tots, més o menos claro; entonses ¿per qué no escrius igual com parles? Si te entenen cuan parles, al llichí les mateises palaures, los mateisos ruidos, tots te entendrán.
Y vach escomensá a feu, en los defiactes de la Aldea, sí, pero tot lo mon me enteníe. Y aisí, poc a poc, la chen se va animá a fe lo mateis y ara som un mun los que escribim aquí en charrades llargues, sense cap GRAMÁTICA culta, sino en tantes gramátiques “vulgars” com pobles estem, yo, casi diría com a veins que estem. Y se ha fet lo milacre, tots mos entenem, parlán y ESCRIBÍN.
Lo atre día una veina mos contáe: Yo cuan veía eises charrades tan llargues del agüelo “Sebeta”, al pensá que estáen fetes en catalá y que yo no entendría la machoría, pasaba de llarc y no les miraba. Pero un día vach dí, ¿per qué no probo? Si pareis que ña prau chen que les llichisen y les entenen, a lo milló yo tamé u enteng y al escomensá a llichí va resultá que estáe escrit, com si fore parlat y u entenía tot; desde aquell día no me hay perdut cap charrada, per llarga que sigue.
¿Me enteneu?, u ¿au entes?. Lo mateis milacre de cuan parlem están chuns, se podíe fe verdat, escribín, encara que estarem separats; pero mos podiem comunicá sol escribin, cada u desde la seua casa, rersultán que esta paret se ha convertit en la salaminchadó a on mos reunim tots, cada u cuan vol y podem parlá tots al mateis tems. Qué maravilla, un atre milacre. Y lo chapurriau es la vareta mágica y magica que los fa realidat.
A mi me done igual, entre natres, que uns li digam chapurriau y uns atres li digam lo parlá “com natros”.
Han parlat mols camins del “bando” del agüelo de Pedro. Yo ting la meua opinió, perdona Pedro, soc mol caborsut y casi sempre parlo en lo cor, este cor que sempre llatis grasies a una sang que li diuen chapurriau.
Penso, que com a tots los pobles, los bandos (edicto este camí), no los redactáen los alcaldes, ells donáen la idea y después qui fáe la lletra ere lo secretari del achuntamén, castellá casi sempre. Y a éste, com a Camilo-José Cela, la forma de parlá de Fornols, la “com natros”, li sonáe a catalá, com li aguere pogut soná a valensiá, si aguere segut de per eisa tiarra. Per aisó va posá la palaura “catalá” y al agüelo li va pareise be; no anáen a posá “com natros”.
Parlán de Camilo-José Cela, ell no va dí que a esta tiarra se parlare lo catalá; va di que parláem MAL lo catalá, que es mol diferén; perque al escoltanmos va veure que algunes palaures se pareisien al catalá (tenen la mateisa arrail, lo llemosí), pero no eren iguals; está clá perque no ere lo mateis, ere un parlá diferén, ere lo NOSTRE parlá, lo chapurriau o si voleu lo “com natres”.
Y pensán sobre lo mateis, tamé aguere pogut dí que parláem mal lo castellá, perque algunes palaures nostres tamé se pareisen a les castellanes, (tenen la mateisa arrail, lo llatí romansechat) encara que están mal dites, no son iguals que les catellanes, han evolusionat de diferenta manera, perque son nostres, del nostre chapurriau o si voleu del “com natres”.
Pa acabá, que al agüelo li va lo roll, y sempre se pase de la medida, tos vach a contá una “aventura” més de un sagal de dotse añs; asó va pasá un domenche del mes de octubre de 1962. Ña coses que no se olviden, perdonam atre camí Pedro per traureu ara, pero es que ve al cas.
Los domenches, per de matí, al seminari ere tems de lectura, chocs, visites de familiás, o deports; tot amenisat per una música ambiental que se escoltae per tot lo collegio. Esta música, pa feu un poc mes animat, se podíe dedica. Tu anáes a on estae lo del micro y li demanáes una pesa, una cansó y li díes a quí li u volíes dedicá.
Per alli anáe perdut un sagal resién arrivat, sol fae uns dies que habíe eisit per prime camí del poble, de davall de les faldetes de sa mare, com un goset menut, perdut, buscáe compañía, algú que li fare cas, no sabíe qué fe, no teníe familia que li fare visites, encara no teníe amics. Lo agüelo, en aquells momens un crio de dotse añs, sempre ha tingut idees, encara que a camins no siguen masa asertades. Entonses se li va ocurrí dedicá una cansó, se enrecordáe masa del seu poble, de la seua chen, de la seua tiarra; va aná al locutó y li va di que volíe dedicá una cansó “para todos los que hablan CHAPURRIAU”. Be, dintre de un cuart de hora o aisí, te la posaré, perque ña unes atres petisions avans que la teua.
Tot orgullos sen va aná a on sabíe que ñabíe chen de la tiarra y se va quedá allí a ver que fáen al sentí la dedicatoria; y va arrivá lo momén, cuan van dí esta canción está dedicada “para todos los que hablan CHAPURRIAU”, aquell chics grans, pal menut claro, se van quedá parats y se miráen uns als atres. Hasta que un dell, un dels més avispats, se va quedá mirán al sagal que, al sentí la dedicatoria, se había posat roch. Li va preguntá ¿U has fet tú?, lo sagal va pucha y baisá lo cap varies voltes. Lo gran va seguí: ¿Per qué u has fet, no saps que eisa palaura no está ben vista? no se pot di chapurriau. Lo sagal en los ulls plorosos, al pareise habíe fet una cosa mal feta, va contestá “es lo que parlem natres”. Lo atre “pero no ña que diu, podies haber dit pa tots los del bais Aragó.
Lo sagal se va doná la volta, una llágrima li caie per la cara, no se la volíe llimpiá pa que no li veren que estáe plorán. Volie fes amics y se habíe guañat una bronca menuda, pero bronca. Poc a poc se va deprenen a la vida.
¿Ten enrecordes, Pedro?, perque tu eres “lo atre”, o sigue que ademés de Manolo Bayod, algú més te va parlá del CHAPURRIAU, encara que tu, an aquell tems, preferires que se diguere “com natros” o la forma de parlá del Bais Aragó.
No se si hay aclarit algo en tot este roll o u hay disat més embolicat, sol hay vollgut disá un pensamén més que en este cas es lo TERSÉ.

Escriure 1

Escriure 1

En una llengua lo mes importán es parlala, cuanta mes chen milló, pero tampoc ña que despresiá les formes de parlá que sol les usen una miqueta de chen. Tamé eises son importantes, sobre tot p’als qui les parlen.
Pero pa que la llengua se fasque ofisial, demanen que tingue historia y es fundamental que eisa historia estigue escrita, o, per lo menos, que ñague escrits en esa llengua. Es un complemén mol importan.
Natres tenim historia, pero tenim pocs escritós en la nostra forma de parlá; ña que animá a la chen a que conto les seues histories que, al fin y al cap, tamé formen part de la nostra historia. Ham de conseguí que dones y homens, mol interesans entre natres, se llevon la po y se poson a escriure. Segur que, pasán lo tems, algú hasta se fa famós; encara que, pa natres, cada charrada sigue un pas avan p’arriba a conseguí lo nostre fin; sé una llengüa, la nostra llengua, lo chapurriau. Y que mos la reconeguen, com a tal.
Yo sol porto tres mesos escribín en chapurriau, no se me ocurririe donali llisons a ningú, ni ara, ni dintre de uns añs; pero en  este poc tems me hay donat cuenta de algunes coses que me agradarie comentales, per si a algú li poden achudá. Es de bons veins que les pedres en los que un ha entropesat, llevales y aplaná lo camí, pa que a uns atres n’ols paso lo matéis.
Lo prime que fach es busca un tema que yo conosca un poquet y que pugue interesá a alguna chen. Ya sé que es imposible donali gust a tot lo mon. Cada un som del nostre pare y de la nostra mare y tenim uns gusts; y, encara que podem coinsidí en algo, sempre ñaurá opinons dividides.
Damún ña que tindre en cuenta que la machoria som de pobles diferens y que cada poble te la seua forma de parlá. Entonses cuan yo escric, intento comunicá sentimens, meus, mol particulás. Pos doble problema: prime que la chen no tingue la mateisa forma de entendre les coses y lo que yo diga, los meus sentimens, li paresquen una tontería, que no li fasquen, cap de grasia. Segundo: que yo pa espresá eisos sentimens utiliso unes palaures que pa mi tenen un sentit; pero, a lo millo p’als atres, d’els demés pobles, o inclus de la mateisa Aldea, signifiquen un atra cosa; eisa palaura que yo poso a ells los diu algo diferen. Tota la charrada cau an tiarra, no val pa res, pan eisa chen yo soc un mal escritó, perque no li hay sabut transmití lo meu pensamen. Les mateises lletres ya no diuen les mateises idees, los mateisos sentimens.
Los bons escritós, entre natres ne tenim uns cuans, normalmen son aquells que han llechit mol y, si es sobre lo matéis tema y lo matéis tems, del que escriuen, pos mol milló. Pero ña una condisió fundamental, escriure en la mateisa llengua que has llechit, perque aisí pots aprofita, palaures, giros, composisions gramaticals, y la forma de esplicat, en casi la seguridat de que asertarás; tens un cuart de trevall fet.
Lo difisil es enfrontat a la fulla de pape blanc, en una manera de parla en la que apenes has llechit. Que la única fon de informasió es la llengua parlada y lo teu cap; pa intentá chuní les lletres en sentit, en les palaures apropiades, en les idees que interesen y en los sentimens que saps que arrivarán a la chen que te llechís.
Tens que pensá en eisa chen, la que te llechís; en les seues inquietuts; qué es lo que los agradarie llechí; quín fil de allá dintre d’ells, pots tocá, pa que sentisquen eisos tremolons, que los fasquen creise, puchá adal en les seues intensions; sentí lo que tú sens y que, en eise momen espesial, vullguen donat la má, pa fe lo camí chuns. Que ensomion que, encara que no te coneisen; que estás físicamen tan llun d’ells; espiritualmen te tenen prop, a la seua boreta, respirán lo matéis aire; espentan tots chuns.
Alguns diuen y crec que tenen algo de rao, que, si tenim lo nostre parla, lo nostre chapurriau; y sol lo parlem, sense llechil y sense escriurel; es com la persona que tenin los dos ulls be, sol mire per un; o com quí tenin les dos garres bones, camine coisechán.

Seguirá......

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

Una historia posible 8, Los flares

Una historia posible 8, Los flares

Una historia posible 8, Los flares


Als terrenos de la Aldea del Llemosí ñabien varios convents y abadíes. Natres mos dedicarem a una Abadía que li diuen de “Santa María Magdalena”.
Alguns convents tenien tiarres y hasta pobles quels pagaen contribusions, y los veins eren vasallos seus, arriváen a tindre hasta castells.
Tots los flares de aquell territori eren catolics, per lo menos de nom; per damún; y de cara a la chen. Algúns, de apellit eren un atra cosa. Estaen algunes ordens militars: los templaris, los del hospital, etc. Tamé ñabíen algúns sospechosos de herejía: los cátaros y los merovingios.

Los cátaros: eren coneguts como “homens bons”. Encara que la seua creensia ere la católica; dintre del convent manteníen una vida mol dura; pos pensaen que lo mon lo habien fet Deu y lo Dimoni; pan ells ñabíe una dualidat, lo un no podie sé, sense lo atre; Deu ere lo responsable, lo creadó de tot lo espiritual y lo Demoni de tot lo mundá; per aisó despresiaven tot lo mundá; faen vots de castidat; de pobresa y de tot lo que significare mon.
No tos vull aburrí; y ademés igual no tos u hay esplicat bé, perque ña moltes opinions; qui vullgue sabé mes, ña un mun de llibres sobre lo tema.
Lo papa de Roma los tenie una manía espesial, los vichilae, los enviae espies, com los inquisidós y hasta, en lo tems, en unió del rey de Fransa, los va declará la guiarra. (La cruzada albigense).

Los merovingios: eren uns flares católics; pero en algúns asuntos creien més coses; ells pensaen que igual que la machoria dels apóstols eren casats; Jesús tamé se habíe casat en María Magdalena; que, cuan va morí Jesús a la creu, ella estae en sinta y va fuchí en un barco cap a Italia o Fransa y a estos terrenos habíe seguit la estirpe, la familia de Jesús y María Magdalena.

Ells u selebraen en privat; alguna nit se reunien a la bodega (sótano-cripta) y allí adoráen a Deu y a María Magdalena. Ésta la representáen com una marededeu negra, pa distinguila de María, la mare de Jesús que eisa tenie la imagen (estatua) blanca.
Ara enteneu perque la seua abadía se diebe “Santa María Magdalena”.
Avans de seguí mes avan, ham de aclarí una cosa: Asó que acabo de contá ere una creansia de aquells flares; que no li sapie mal a ningú; la religió es lliure, una cosa de sentimens; de pensamens; cada ú pot tindre la seua, e interpreta, dintre ella, los evangelios o los llibres que la sostinguen. O sigue que, si avans creieu una cosa, que asó no tos cambio, seguiu pensán y creen en lo vostre.
A estes altures de la vida la chen pot pensá de diferentes maneres; ña fundamens pa creureu tot. Los que seguisen la versió de la iglesia Católica, tenen les sagrades escritures, los Evangelios; los que penson com los merovingios se funden en la “tumba de Jesús” que va trová National Geográfic, aon ademés de les urnes de Josua (Jesús), entre los demés de la familia ne apareisie una a nom de Maria y no ere la Virgen María. Per un atra part estae lo tratamen que li donaen a Jesús als evangelios, dienli “Maestro”, según les costums de aquells tems, maestre sol se li podie dí a una persona cuan estae casada.
Bueno son opinions, y com diu lo refrán pan aisó están los colós. Qui vullgue coneise mes del tema te llibres pa podés enterá.
Tampoc sé si yo u hay disat prau clá.
Anem a seguí en la nostra Historia “Posible”; pero aisó ya será un atre día.

Seguirá ....

La taragaña

La taragaña.

Una aventura que va per ahí, es del tems de MariCastaña, pero com l’agüelo es tamé de aquells tems to la va a contá, la va a intentá traduí.
Enrecordeuton que fa mols añs, no ñabíe cases, eren coves, les carreteres eren camíns, es que fa tans añs.
“An aquells tems a l’Aldea ñabíe un home, ere bon home, ere pastó. A Valderrobres habíe ñagut fira, ell habíe anat, caminán, en un grapat de cordés y cabrits. Enseguida los va vendre. Se va ficá les monedes a la faisa, ben agarrades, ben amagades y sen va entorná, caminán al seu poble.
Nesesitae aquells dinés, eren lo sustento de tot l’añ pa la seua familia, la seua dona y tres chiquets li esperaen tots ilusionats, ara podríen minchá calén, no sol pataques al caliu.
Algú més habíe vist la venta, y lo pichó ere que tamé habíen vist los dinés que li habíen donat y aón sels habíe amagat. Eren dos lladres que anaen per los pobles del voltán furtán lo que podíen, Eren malcarats y portaen navalla a la faisa.
Van veure que sen anae caminán y lo van seguí, cuan ya estaren llun lo asaltaríen y li furtaríen los dinés, n’eren dos contra u. Serie fásil y podríen aná a la venta de la costa de la Fresneda, que dieben que ademés de bon ví, tamé ñabíe “siñorites”. Ya sels caie la baba, disfrután.
U farien al arribá a La Fresneda, segú que se quedae a dormí a alguna de les coves que ñabíe prop del riu Matarraña, lo disaríen dormí y per de matí, abáns de que se eisecare, entraríen y li asaltaríen.
Lo pastó no ere tonto y no anae tranquil, de cuan en cuan mirae cap a tras. Y va veure que al cap de la costa, allí dal, veníen dos persones detrás dell y que al mirals se van amagá. Alló ere mala señal. Va apretá lo pas y los atres van fé lo matéis. Segú que eren lladres que li anaen seguí pa furtali los dinés.
Va escomensá a corre, ya estae arribán a les coves de La Fresneda, ya no podíe més, se estae fen de nit, no podíe seguí, a ver si cauríe al ríu. Habíe pasat per dabán de cuatre o sinc coves.
Y aunque encara ne quedaen dos o tres, se va clavá dintre de una. La escurina habíe caigut, pero ell desde dintre del tot, veíe un poc de reflejo dels estrials. Estae perdut, no sabíe que fé y va escomensá a resá.
-Deu meu: fes que baison uns anchelets teus y que tapon la boca de la coba en una paret, pa que no me puguen trobá eisos lladres.
No va fé més que pensá en ells y va sentí que allá a lo llun algú habíe entropesat, algunes pedres habíen caigut al aigua y habíen fet ruido. Ya estaen prop.
-Per favó, deu, envía pronte als anchelets, si no no podrán acaba la paret y me trobarán.
Res. Pero, per lo menos, ya no se sentíe cap de ruido. Igual sen habíen anat.
Pero no habíe ñagut sort, al entropesá, los homens van tindre po de caure y se van clavá a la primera cova que van trobá, al fin y al cap lo pastó tampoc podríe caminá de nit.
Lo pastó prau teníe en seguí resán:
-Deu meu: te posaré una viala, pero envía ya als anchelets.
Res, aquell Deu debíe esta sort, la verdat es que fae tems que no li resae, pero … y si li u demanare a sa Mare.
-Virgen de la Piedat, tu que eres la nostra patrona, fes un milagre o dili al teu fill que’l fasque.
Res. Al rellum de la lluna, veu que una arañeta está fen una taragaña a la porta de la cova, de un costat al atre de la entrada.
Lo pastó, pense:
-Menuda achuda me envieu, tos demano una paret y me envieu una araña. Eisa tiala no resistís ni una volada d’aire.
Va pasán la nit, los lladres dormín, lo pastó resán, reñín en Deu y en sa mare, pero los anchelets seguisen sense apareise, en cambio l’arañeta no pare, no sabem cóm pot eisí tan fil de un cos tan menudet, la tiala ya tape casi la entrada. L’araña, se pose al mich, a ver si cau alguna mosca, alguna “palometa”.
La llum ya li va guañán a la escurina; los lladres se han despertat y escomensen a rechirá les coves. Lo pastó se rendís, se dise caure an tiarra, se fará lo mort a ver si no li veuen.
Ya entren a la cova de abáns de la dell, no troven res, ya venen.
Cuan arriben a la cova, un anae a entrá pero l’atre veu la taragaña y li diu:
-No piárdegues lo tems, anem a mirá les atres, no veus que si haguere entrat aquí, hauríe trencat la tiala.
Lo primé se li quede mirán y li diu:
-Pero qué listo eres, yo no había caigut.
Lo segundo li conteste:
-Per algo soc lo jefe.
Y seguisen per abán, acaben de mirá les coves y no troben al pastó.
Lo primé li torne la burla al segundo:
-No te preocupos que per de nit no se escapará, que no podrá caminá, pos ya veus listo, JEFE, mos ha escapat, segú que ya está a l’Aldea. Si es que no sé per qué te fach cas. Jefe? ….
Y sen entornen cap a Valderrobres a buscá a un atre pardal.
Cuan ha pasat un rato ya no se sen res, lo pastó, aparte un poc la taragaña, case un llangosto y li u tire a la tiala de la arañeta, ésta acudís corrén al sentí tremolá al animalet que ha caigut; lo embolique enseguida en molta tiala y ya té minchá pa uns díes, eisa entrada ha segut un bon puesto.
Lo pastó sen va tot contén, cantán, tornán a casa y donán grasies a Deu. Li demane que li perdono per haber dudat dell; Ell sabíe la paret que nesesitae y li va envía al anchelet que la podíe fé.”
No ña enemic menut, ya sabeu alló de que lo veneno en botelletes menudes.
De la mateisa manera, tots som nesesaris, hasta lo més menut fa falta com se ha vist a la charrada y entonses, tamé se díu que la colonia mol bona ve en botelletes menudes.
No te fíos del enemic menut, ni despresios al amic perque es menut, a lo milló aisó es lo que paréis, pero pot sé que pa tú sigue tan bo y tan gran com un gigante.
Pal Chapurriau, en los pocs que som, tots fem falta, tots tenim algo que fé per ell, encara que sol sigue parlal, o escriurel y com, a mínim, si no te atrevises a lo demés, per lo menos llichislo, donali la caló dels teus ulls. Fesmos compañía, encara que sigues del mun, no te amagos, está ahí, mos fas falta, per mal que te hasque anat, tamé tú mos fas falta, vine, vine en natres, Tots fem mun.

INTENTÁN IMITÁ A JUAN VALERA

Aprofitán lo cuento de estos díes atrás se me ha ocurrit copiá a este bon escritó, no intento paréissem an ell, sol imitál, encara que sigue mal. Juan Valera.

1/3. CONCHUNTÁN.

Podem assegurá que lo tío Inossénsio ere natural y vehí de l’Aldea. Cuan va naise lo retó li va posá Prudensio, pero passán lo tems, la chen al véurel tan inossén, que hu ere y un mun, li hu va cambiá per lo de Inossénsio y eise se li va quedá. Es segur que en tot lo Matarraña no seríe possible trová un atra persona més prudenta, més inossenta y més sensilla. Ere de mol bona pasta.

Ere bona chen, generós, bondadós y amable en tot lo mon. Com ere fill sol habíe heredat de son pare tiarra de sembra, armelés, oliveres y una casa al carré del Portal. Estáe casat en una bona dona y no teníen fills. Podem di que teníe una vida desahogada.

Trevalláe la seua tiarra, pero no li fáe falta matás, li dedicáe lo tems que los campos nessessitáen. Vivíe be, dormíe be, hasta la siesta y mincháe mol be. Tot aissó se notáe al seu cos y sobre tot a la seua tripa, estómec bais diebe ell y su creíe. La verdat es que lo contorno li habíe aumentat, estáe casi redo, si caíe sen aniríe hasta lo Clot donán volteretes. Pa colmo teníe una burreta y anáe y tornáe al campo muntat en ella y aissí no perdíe ni un gram de grassa.
La dona lo va portá al dotó y éste li va recomená que teníe que fe mes ejersissi y desde entonses anáe caminán y tornáe caminán, la burreta li hu agraíe.
Com sol teníe una burra, al arrivá lo tems de llaurá, teníe que fe “conchún” en un cuñat que teníe per part de la dona.

(Trevallá en “conchún” volíe di que dos llauradós que sol teníen un animal cada u, cuan arriváe lo tems de la llauransa, un li dissáe al atre lo seu animal y lo teníe los díes que fáen falta pa fe lo trevall, después hu fáen al revés.)

Lo tío 
Inossénsio ere inossén pero no tonto y se habíe enterat, que corríe pel poble que son cuñat anáe díen que cuan ell li dissáe lo animal al Inossénsio , al tornálu als cuatre o sinc díes estáe més prim, inclús en tocadures, que segur que ademés de tíndrel tot lo día llaurán, en lo que pesáe, aniríe y tornaríe al campo muntánlo en ve de muntá a la seua burra o de aná y torná caminán com li habíe ressetat lo dotó. Que segur que per denit li posaríe un bos pa que lo animalet no minchare del pesebre y aissí no li gastare palla y sibá. Y damún segur que debíe empleá la suriaca perque lo animal solíe torná en més nafres y tocadures que cuan li hu habíe disat.

Lo 
Inossénsio se hu va pensá mol bé, no li agradáe llaurá a polligana (en un animal sol), no podíe seguí conchuntán, sino al remat acabaríe discutín en son cuñat, bueno son cuñat en ell y damún sabíe que la seua dona, com sempre, se posaríe de part de son chermá, per aissó eren de la matéissa familia y ell ere de la part de defora.

Entonses com dinés no li faltáen, se li va ocurrí que, com anáe a sé la fira de inviarn de Valderrobres, que se fáe pal desembre, aniríe y compraríe una atra burreta y aissí ya no molestaríe més a son cuñat y tindríe pau en la seua dona. Al fin y al cap los dinés sol eren aissó, dinés y estáen pa gastals.
Pensat y fet, cuan van pregoná pel poble que ñabíe fira a Valderrobres, va agarrá dinés y va pillá lo coche de línea y cap a vall.

Cuan va arrivá lo carré, que ere la carretera, estáe ple de tenderetes als dos costat, la machoría eren carros en varanes per daván y per detrás y dintre ñabíe de tot. Qué bo ere se un poble importán, allí acudíe chen de tota la redolada, no sol de Aragó, tamé de Tarragona, aquella chen an aquells añs més que parlá en catalá, parláen com ells, en Chapurriau.

La chen anáe a comprá gallines (ne ñabíe de varies clases), pollastres (algúns mol pitos y presumits), conills (sobre tot mascles), ovelles (de varies rases), borregos (pa cambiá de sang al bestiá), conills chinos (no sé pa qué los volíe la chen, si no apetíe minchássels), patos (casi sol los compráe la chen que los podíe tindre solts, perque tancats eren un asco hu embrutíen tot), pavos (en lo seu canto “chucuchuc”), hasta ñabíe un pavo real en tota la coga ubiarta, ere una maravilla, la chen se paráe a mirál, les plumes totes esteses fáen forma de ulls de mols colós; ñabíe hasta un puesto de gábies en canaris y sobre tot cardelines, com cantáen, quín goch.

Inossénsio hu anáe mirán tot, disfrután, no teníe fira al seu poble, pero hu teníe a la bora, ben prop, un atra cosa haguere segut tindre que aná a Saragossa o a Teruel, pero allí ere un passeo.

Va aná a diná a la Fonda, les operassións de dinés se fáen milló en lo estómec ple.

Passechán, passechán, caminán entre brosa, palla y basura, a la bora y davall dels carros, va arrivá hasta prop del pon de fiarro, allí ñabíe un puesto de “tratáns” en mules y burros, ya ñabíe fem per an tiarra. Se va arrimá y mirán, mirán va veure una burreta que teníe bona pinta, li va aubrí la boca y li va mirá les dens, es lo que faé la chen que enteníe, pareissíe chove, li va mirá les anques, les potes, teníe una tocadura en forma de cor, al chiñoll dret, pero ere menudeta, no ere de importánsia, casi tots los animals de cárrega, teníen tocadures a un puesto o al atre.



JUAN VALERA, Luis Arrufat, agüelo sebeta, burra


Lo tratán que estáe parlán en un atre llauradó que estáe mirán un macho, se va fija en ell. Esta chen eren mol espabilats y un poc chitanos, bueno mol chitanos y sobre tot charlatáns, mol charlatáns, sils dissáes charrá al remat te embolicáen.

Lo tratán va acabá de parlá en lo llauradó, no se van posá de acuerdo en lo preau, es igual ya tornaríe, lo venedó sabíe que aquell home nessessitáe lo macho, li hu habíe dit ell matéis, ya tornaríe ell se faríe de rogá, pero al final encara que tinguere que rebaisá vin duros, se posaríen de acuerdo. Pa vendre no ñabíe que tindre presa, ñabíe que tindre passiánsia, molta passiánsia.
Ara se va arrimá al 
Inossénsio y va escomensá comboyánlo:

+ Bon día, bon home, li estaba mirán mentres parlaba en lo atre home y pensaba que bona vista te eise vehí, ha triat lo milló animal que ting a la venta, no ña a la reata un animal com eise, encara més yo li aseguro que no ña en tots los pobles de la redolada una burra tan llista com ésta, sol li falte parlá. Parlá no parle, pero entendre hu entén tot, en lo choveneta que es, no te cap de defiacte y es obedienta com ella sola. Li vach a demostrá com me entén.

Va soltá la burra, li va posá lo ramal al voltán del coll y la va posá al mich de la carretera, an aquells tems casi no ñabíe coches, si acás algún camionet menut, y va agarrá la suriaca a la ma y la va fe esclafí a la bora de la burra dos o tres camins (ya sabeu que la po fa obedí a la burra) y después va escomensá a doná ordens:



INTENTÁN IMITÁ A JUAN VALERA


Arre” y la burra va escomensá a caminá, ells anáen detrás.

Passallá” lo animal va chirá cap a la dreta. Lo 
Inossénsio admirat.

Wesquela burra cap a la isquiarra
Inossénsio embelesat, aquell animalet se sabíe totes les ordens, obedíe a tot.

So”, la burra parada.

“Atrás, atrás”, lo bicho reculán, reculán. Lo 
Inossénsio enamorat del tot, se toque en la ma la borchaca a on du los dinés y pense si ne tindrá prau, per un animal com eisse se pot pagá be, no pense ni regatechá.

2/3 “LA PARDETA”.

LA PARDETA

Lo tratán se ha donat cuenta de les reacsións del tío 
Inossénsio
, ya lo te pillat, pero lo te que pillá més.

Fique a la burra, en los demés animals y li diu al nostre amic:

+ Vusté li pot posá lo nom que vullgue natres li diem parda per lo coló del pial. No se cregue que los demés animals hu saben fe com ella, miro, es única, es espessial:

“Parda, atrás” tots los animals en les orelles eissecades, pero la única que recule es la burra.

+ Veu com hu enten y es obedienta, empórtossela y tindrá una joya de animal.

Ademés com vech que vuste tamé es bona persona y la cuidará be, li vach a fe un preau espessial, dónom dos mil piales y es seua.

Inossénsio
, a la vista de les virtuts de la burra, hasta li va paréisse barata, estáe dispost a pagá hasta sincsentes pesetes més. Y enseguida li va doná la ma al tratán, lo trate estáe tancat, eren homens de palabra. Va traure los billets de la borchaca y li pagá.

Entonses lo venedó va traure un papé de una cartera y li hu va enseñá, diénli:

+ Este papé no li hu podía enseñá hasta está segur que se la quedáe, es un secret guardat per mol tems, se referís als antepassats de “La Parda” y no hu pot sabé dingú que no sigue lo seu amo.

Aquell papé diebe: “Yo Ibrahim Absolom, ministre de agricultura del Gobiarn de Israel, aseguro que esta rasa de animals, ve directamen del burro de San José, lo que estáe al portal de Belén, cuan va naise Jesús. Jerusalem 28 de desembre de 1.888.”

Después de llichíl, Inossénsio se va guardá lo papé a la borchaca, orgullós de tindre una burra casi sagrada, estáe entusiasmat.

Y pillán lo animal del ramal va fe intensió de marchá, pero lo venedó li va posa la ma al pit, lo va aturá y, en veu baissa, com si fore un secret li va di:

+ Esperos, al se una animal tan importán la Guardia Sivil mos obligue a portá un rechistre, pa sabé en cada momén a on está la burra bendita. Tením que umplí un papé y una cosa més, com la burra ve de allá llun es milló que los primés díes dormigue a la llum de les estrelles, com hu fáen los seus antepassats, en ve de ficala al corral de les mules, es milló que dormigue al ras, o sigue que si ne te un atre corral al aire llibre díssola allí al prinsipi.

- Home si, ting un corral al aire, a la bora de casa, a on están les gallines y los conills.

+ Pos díssola allí dos o tres nits, li vindrá be y ya se acostumbrará pa después posála al corral del pesebre.

+ Ara me vasque dien cóm se diu vusté, de qué poble es y a on dormirá la burra estes nits.

Inossénsio
, inossén, li va doná tots los datos que li va demaná, casi sense donás cuenta en lo embelesat que estáe de la compra que acabáe de fe.
Total que entre les maniobres en la burra, la conversasió en lo tratán, la compra y al radé lo papeleo, se li va fe tart, teníe cuatre hores de camí en la burra a bon pas, hasta arrivá a casa, se li faríe de nit pel camí y cuan arrivaríe la parenta ya se hauríe chitat.

Va escomensá anán caminán y portán a la burra del ramal, pero no portáe dos kilómetros y aissó que ere planet y ya estáe cansat, entonses va pensá, “si esta burra es tan bona, igual me pot portá damún”. Se va arrimá a una paret y, encara que no no portáe albarda y anáe “en pial”, la va muntá. Mol be!, lo animal aguantáe be, hasta pareissíe que anáe més depresa que avans; claro, com ell estáe tan gort, la retrasáe, la fáe aná mes a poquetet.

Mol contén, anáe avansán en lo camí, ya estáen a la costa que puche cap a La Fresneda, cuan al cambiá una garra de postura va notá lo sertificat y va pensá, per qué no hu probo yo ara. Y hu va fe.

Anáe per la isquiarra de la carretera, fen cas a un cartel que ñabíe a la eixida de Valderrobres: “per la carretera, vasque per la isquiarra.”

Ere entre la tarde y la nit, anáe oscurín, y va escomensá:

“Passallá”, la burra cap a la dreta.

“Wesque”, cap a la isquiarra.

“Arre” y lo animal caminán més depresa.

Pos si que es llista y obedienta, hay fet bona compra, mon cuñat que se guardo lo burro a on li capie, ya no podrá parlá més mal de mi.
Y a torná a escomensá:

“Passallá” la burra cap a la dreta, pero…. De repén, sense manali cap atra orden, lo animal se entorne cap a la isquiarra y se arrime tot lo que pot a la boreta isquiarra de la carretera, casi cauen a la cuneta.

Lo Inossénsio, per un segundo, pense “si no li hay manat aissó, per qué hu fa, a ver si baissará a la cuneta y me tirará an tiarra o caurem al barranc, tindré que agarrá lo garrot com fáe lo tratán”. Y cuan ya estáe a pun de pegáli en lo ramal, veu que per la costa baise mol depresa un camión sense llums, los pase rosán. Se done cuenta de que si la burra no se haguere arrimat tan, los haguere atropellat y allí se hagueren acabat lo Inossénsio y la burra.

¡Quina sort ha tingut!, bueno la sort ha segut tindre una burra llista, que diu llista, ¡santa! com hu va se lo burro de San José. Ara ya está contén del tot, enamorat de aquell animalet que li acabe de salvá la vida.
Agrait, baise de damún y va caminán un rato, no la vol cansá masa, li te que durá mol tems. Seguíssen fen camí hasta lo molí. Allí torne a muntá pa puchá la costa dels tretxe pons, fen cas a eisse refrán que diu: “Pa les costes a mún, vull al meu burro, que les coste a vall, yo sol les pucho.”

Cuan arribe a l’Aldea, ya es de nit tancat, tot lo mon está dormín, no se trobe a dingú per lo carré. Mentres se arrime a casa va pensán que li fará cas al tratán, les primeres nits la dissará al corral de les gallines. No li dirá res a la seua dona, demá cuan se eisecon li enseñará lo llisto que es y la bona compra que ha fet, traurá la burra al carré y li dirá les ordens pa que li obedisque y vesque lo espessial que es. Te un home que no se pot compará en son cuñat.

Als tems del  Inossénsio encara no se tancáen en clau les portes, ni les de casa, ni les del corral. Va lligá lo ramal a una ferradura que teníe clavada a la paret dintre del corral, li va posá una banasta al revés y damún un cabás ple hasta lo corombull de palla y un bon grapat de sibá, sel habíe guañat. Va eissí al carré y va tancá la porta en lo forrallat. “Hasta demá, pardeta”.

3/3: ¡MILAGRE!

Aquella nit casi no va dormí de lo contén que estáe, al remat una cosa li habíe eixit be. Va ensomiá que eren festes y lo día de les carreres dels burros, ell eixie en “la Pardeta” y guañáe, arriváe lo primé a tocá lo pollastre, pero al tocál lo pollastre li va pegá una picotá y se va despertá; encara ere de nit, pero pronte aclariríe, teníe que veure cóm habíe dormit la seua “santeta”.

Va baissá al carré y sen va aná cap lo corral, va despassá lo forrallat y ¡sorpresa! Allí sol estáe lo cabestre en lo ramal y lo cabás encara ple de palla, la burra habíe desaparegut. Del susto casi cau an tiarra, se va apoyá a la banasta y va está pensán, sense lo animal no podíe di res, tot lo mon se li enfotríe, la primera la seua dona: “Inossén, te han pres lo pial, veus com te raó la chen del poble, eres un inossén”.

Los diríe que no habíe fet trate y que habíe tornat en un home que teníe un camión y anáe a Alcañis. Y avui teníe que torná “a fira”, a ver si teníe més sort. Va amagá lo cabestre y lo ramal y va ficá la banasta y lo cabás al seu puesto
Aissí li hu va esplicá a la seua dona y a cualquier vehí que se va trová.
Mentres, anáe cabilán ¿qué ere lo que podíe haber passat?

Va desdichuná y va pillá lo coche de línea, atre camí a Valderrobres, cuan va arrivá, no se va detindre a cap de paraeta, sen va aná directamén al puesto del tratán.

Allí estáe ell, com air, se va arrimá y li va esplicá lo que li habíe passat, aquell home, com si fore una cosa normal la desaparisió de una burra, li va dí: “Me paréis raro, pero tenín en cuenta la rasa del animal, igual la nessessitáe San José pan algún belén y se la emportat; de totes maneres ¡chitón!, de asó no li digue res a dingú, no sigue cosa que se entero la Guardia Sivil y mos denunsió, a vusté per haberla perdut y a mi per haberlu venut, sen una burra tan espessial”.

Lo Inossénsio se va quedá pensán, pensán, quina mala sort habíe tingut, aissó li habíe passat per compra una burra bendita. Entonses va mirá als animals que estáen un poc apartats dells. Y va veure que ñabíe una burra negra, mol pareguda a la seua “pardeta”, tan pareguda que li va pareisse que ere la mateissa pero de un atre coló.

Lo tratán se li va arrimá y li hu va oferí:

+ Miro es igual que la de vusté, es chermana d’ella, de la mateissa rasa y tan espessial com ella, ademés si se la emporte li faré un preau mol barat, se la veng per mil sincsentes pesetes.

Inossénsio li va mira les dens, les anques, les potes …. ¡Ahí va! Al miráli la pota dreta de daván, li va veure que teníe la mateissa tocadura en forma de cor que teníe la seua. Va cabilá y enseguida li va vindre una idea: “es la mateissa que vach comprá air, que ha fet un atre milagre, se ha transformat en sa chermana, pero es ella segur, si me la emporto, podrá tornau a fe, no caure atre camí, per més barata que me la poso, per més sertificats que trague este home.”

Li va dí al tratán que no volíe més burres ya, y aprofitán que l’home sen va aná a atendre a un atre compradó que se habíe arrimat; ell se va posa a la bora de la burra y, com lo animal ere tan llisto segur que li entendríe, per lo que li va di a la orella dreta, que la teníe eissecada:

+ “QUI NO TE CONEGUE, QUE TE COMPRO.”

Lo animal va acachá lo cap. Como si li haguere entés, com si tinguere vergoña y li va mirá en los seus ulls tristóns.

Pero ell no se va dissá ablaní, sen va aná tan campante, pero tamé en les orelles caches.

Sen va encaminá a diná atre camí a la Fonda y per la tarde, mentres fáe tems hasta que isquere lo coche de línea, va torná als tenderetes, ne ñabíe de naus, o, per la presa, nols habíe vist lo día de air. Allí estáe un que veníe ovelles y borregos, ne teníe de varies rases, churres, merines, de la “rasa”. Se va pará un rato a escoltál mentres pregonáe les virtuts de cada una.

Més aván ñabie un carro, en la caisa dividida y a cada divisió una cachillada de gorrinos, de diferéns tamaños, un home oferínlos:
“venga, a ver qui me compre un gorrino, es una “ganga”, avui los ting barats, aprofiton, a 45, 55, 65 y 75 pessetes, trion lo que vullguen, lo que més los agrado, vusté trie lo gorrinet y yo li poso lo preau; y si ne pille dos, li rebaisso un duro, venga que se me acaben.”

Va está a pun de comprán un, teníen bona pinta, pero después va pensá ¿cóm anáe a portal al coche de línea? Ya sabíe que estáen més barats que a l’Aldea, eren les ventaches de la “fira”, pero nol podíe comprá per lo viache, ya hu faríe cuan los pregonaren al seu poble y los vengueren al Sechá, encara que allí foren un duro més cars, pero, en cambi, tindríe la comodidat de que sol comprál, als sinc minuts, ya lo hauríe posat a la “caseta del gorrino” de casa.

No podíe llevás la “pardeta” del cap, dintre de poc pillaríe lo coche de línea y tornaríe a casa, seguiríe conchuntán, ya no le importabe lo que parlare lo seu cuñat, ni que sempre, mentres llauráe, posare a la seua burra per defora, pa fe més camí, al fin y al cap ella ere una burra y a son cuñat, ya lo coneissíe tot lo poble y no li faríen cas.

A seua casa ell ere lo amo dels dinés, la dona no se enteraríe de les dos mil pesetes menos y com lo asunto no lo hu habíe dit a dingú, tampoc se li podríen enriure.

Va torná al poble, la dona li va cridá: “tans viaches a Valderrobres pa no comprá res”. “Dona ña que está al día pa sabé com va lo mercat”.

Al domenche que veníe, per de matí, después de misa machó, ya que los dos anáen mudats, la dona li va dí que teníen que aná a veure lo belén que habíen fet los chiquets de la escola.

Van crusá la Plassa Nova, van arrivá a la Airasa y van entrá a la escola, lo belén, com tots los añs, estáe a la planta baissa, a la isquiarra, ere gran, habíen posat molta escorsa pa que aparentaren montañes, mol chinebre y sabina pa fe de albres, mol musgo pa fe los campos, ñabíe bestiás, pastorets, dones llaván, chen trevallán als campos, romans, israelites y lo naisimén.

Estes dos raderes coses li van portá a la memoria lo que habíe passat uns díes avans y se va arrimá a veure lo naisimén, pero sobre tot va mirá al burro, allí estáe lo animalet, chitat an tiarra a la bora del breset del sagalet. Al está chitat se li veíen mol be los chinolls de les potes de daván y ¡un atre milagre! Al dret li faltáe un poc de pintura, teníe la forma de un cor. En un primé momén se va assustá y va está a pun de manali “passallá”, pero después, miránlo de reull sen va aná cap lo carré. No podíe se, se va posá tot colorat, tot nervios, estáe ensomián. A ver si ere verdat que per una nit habíe tingut a seua casa una burreta que veníe de aquell animal.

Sa dona li va di:

+ Chaic, ¿no dises propina a la bandeja?

Ell, per de fora, va fe com si no la haguere escoltat, per dintre va pensá que prau propina, dos mil pesetes, li habíe costat aquella familia de burros.

FIN.

Nota:

Ara que se ha acabat lo cuento, tos vull esplicá algo.

Lo sertificat ere més falso que un billet de tressentes pessetes, sinó donéutos cuenta la fecha en que está fet 28/12/1888, lo día dels inosséns y ademés ya sabeu que lo Estat de Israel se va creá lo 14 de mach de 1948, ¿veeu la diferánsia? ¿la garrama? ¿la broma?

Lo tratán apenes sen va aná Inossénsio en la burra, com teníe la direcsió a on anáe a dormí lo animal, lo va seguí en un macho y cuan va pensá que lo Inossénsio, ya estaríe contán borregos, va despassá lo forrallat, va soltá a la burreta, va tancá la porta y va torná a Valderrobres, allí va tintá a la burra parda en un tinte negre y la va convertí de “Parda” en “Negra” y a esperá algún atre inossén, encara que no se dire Inossénsio.

Pa acabá, un dels chiquets de la escola que ficabe lo belén al traure lo burro, u va fe tan depresa que li va pega un golpe menut contra la taula, menos mal que no se habíe badat, como casi no se notáe, no va di res no fore cosa que li castigare lo siñó maestre y, sense que dingú se donare cuenta de la rascada, lo va posá al seu puesto.

Com es natural la imaginasió de lo tío Inossénsio es la que li va fe veure un cor a un chiñoll del burro, cuan sol ñabíe una rascadeta, mols camins les persones VEÉM LO QUE VOLEM VEURE.

¡¡¡BON NADAL A TOTS!!!

FIN.