Mostrando las entradas para la consulta llichí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta llichí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

COR DE MARE, Luis Arrufat, Amazon

Desde ara se pot comprá a Amazon - Libros -, la meua noviala que vach ficá a esta paret allá pel 2019-2020.

Se titule “COR DE MARE”, está escrita en lo meu chapurriau.
Cuan la vach acabá de ficá, va ñaure algúns amics de aquí que me van di quels agradaríe tíndrela en papé y tornala a llichí.
Ahí la teníu, pa vatres. Pan eisos que me han descubiart, al ficá la de este añ, la de “Daball del Tellat” y als que los agradaríe seguí llichín coses en chapurriau.
An algúns tos ha pasat pel cap que, igual que a vatres tos va agradá, a lo milló los interesaríe a un atra chen, (chermáns, pares, amics, veins, coneguts), que un día van parlá en esta llengua nostra o que un día van tindre les costums que isen a eise llibre.
Me imagino que tamé ñaurá chen a la que nols va agradá. A lo milló, llichinla en papé, li trobes lo sentit.
Ha ñagut qui se ha emosionat al llichí los meus llibres, se ha sentit com si tornare an aquells añs, al seu poble, al seu carré, anán al campo, en fin, ha segut agrait y les meues lletres, al tancá los ulls, li han portat recuerdos, no tots bons, pero recuerdos al fin y al cap. Coses que ya teníe olvidades, perdudes en lo tems y que ara han tornat an ell. Eisa ere una de les meues intensións. Torná an aquells díes de patimén y podé ubrí los ulls y donat cuenta de que sol ere una son.
Si vols fé un regalo an algú que parle o ha parlat esta llengua aquí tindrás una posibilidat de fen un de bo.
Trate de chen del Matarraña, son de chen nostra, en les nostres costums y sobre tot en la nostra llengua.
Si te apetís llichí en chapurriau, si vols enrecordaten o coneise coses que pasáen an aquells añs, tens més de sincsentes págines de chapurriau antic. Ahí está la historia de “la Pili”, una de natres.
Bueno de momén sol “COR DE MARE”, Lo enlace es:



COR DE MARE, noviala, Luis Arrufat Jarque, Vallchunquera, Valjunquera

Comentaris a Amazon:

Mi primera novela leída en mi lengua lo chapurriàu. Que difícil escribir una novela poniendo nombre sólo a tres personas y las demás sin tener nombre se entiende perfectamente de quien se trata. Una novela muy fácil de leer que te atrapa desde el principio.

--

Una joya literaria escrita en Chapurriau.
El servicio de atención al cliente de Amazon excelente.

__

Me ha gustado el libro, fácil lectura y te engancha al momento, sin poder parar de leer.

__

Lectura ágil, entretenida y "enganchadora" con un final espectacular e inesperado.

__

Aquí el típico comentario de los imbéciles catalanistas, además escrito en lengua castellana.

Sabrá este o esta imbécil que el catalán solo es un dialecto occitano?

Debería leer a Loís Alibèrt: parlars lengadocians, dialèctes occitans, catalan comprés. Y menos .cat, que estas webs son un arma de aborregamiento masivo, como la TV3%




"Escrita en catalán occidental pero con normas ortográficas del castellano. Entiendo que su autor intenta escribir en su variante del catalán de Valjunquera y que no ha podido aprender las normas ortográficas de su propia lengua. Otros autores de la zona escriben en su propia variante del catalán pero con normas ortográficas comunes a valencianos, catalanes y baleares. Es como si un andaluz escribiera "ola ke ase? Kiero komeh seresah"" 

Escrita en catalán occidental pero con normas ortográficas del castellano. Entiendo que su autor intenta escribir en su variante del catalán de Valjunquera y que no ha podido aprender las normas ortográficas de su propia lengua.

Sabrá este o esta idiota que el valenciano y mallorquín tienen escritos desde hace siglos y que no usaban la subnormalització llingüística de Pompeyo Fabra?  

Capitol LXII (lxij). Com nasque sanct Johan baptista e fon a ell imposat nom: e zacharies cobra la paraula. E com apres sen torna la senyora en nazaret.

Com los nou mesos fossen complits Elizabeth pari vn glorios fill: e tota la dolor del part li fon prestament oblidada ab la vista
joyosa del fill: Lo qual com fon faixadet: portaren lo a la senyora quis era apartada en vn retret per no esser vista per les gents moltes que venien a visitar Elizabet: alegrant se molt del seu goig: e sa senyoria vehent aquell chiquet e sabent la gran sanctedat sua alegras de singular alegria e prenguel al braç ab molta amor donantli largament la sua benedictio. E lo sanct chiquet vsant de raho baixa lo cabet axi com pogue: e besa la ma a la senyora qui en lo braç lo tenia: agenollas en la falda de sa senyoria apartant los peuets seus no tocassen lo ventre sagrat a hon staua tancat lo fill de deu humanat: Lo qual ell adoraua continuament ab sobirana reuerencia. E la senyora molt alegra de les marauelles que veya en lo seu car nebodet: dix. ¶ Iste puer magnus coram domino nam et manus eius cum ipso est. Volent dir. o quant sera gran e marauellos aquest fadri dauant nostre senyor deu: e la ma sua ço es la sua potencia sera ab ell tostemps fent li fer obres tan marauelloses que sera vna gran admiracio dels miradors. E dit aço tornal a la dida quel portas a sa mare: e com la gent sen fon anada sa senyoria ana a la cambra de elizabeth: e seruiala en les necessitats sues ab molta amor e diligencia: e james sen partia: sino tant com la gent venia: car sabia era scrit. ¶ Vbi (o ubi) est multitudo ibi est confusio (hon hi ha multitut, no falte confusió; aon ña multitut, no falte confusió; donde hay multitud, no falta confusión).

//

Lo Trovador mallorquí

Su baix la forta alzina

Qu´ombreja la marjada,
Y rossinyols estoja
Ab son negrench fullatje.
Un jovenet s´hi veya
Com l´auba clarejava.
¿Qué hi fa en aquestes hores?
Tant dematí ¿quí aguarda?
¿Ascolta per ventura
La suau remor de l´aygua
Del torrentol vehí
Cobert de flors boscanes?

ETC, regne de Mallorca

Lo tersé

Lo tersé

Lo agüelo “Sebeta” may está tranquil. Ha vist la conversasió que per seua culpa, tenen Juan-Carlos y Pedro y ha pensat: “yo tinc que intentá aclariu aisó. Seré lo tersé en discordia.”

Se que los meus raonamens, les meues charrades, no son illustrats, ni se poden portá a cap de puesto, sol servisen y tampoc aspiro a res més, pa charrá entre natres. Pero son com una goteta de aigua que goteta a goteta fa forat en la roca més dura. Sol intento que may tingam vergoña de parlá lo nostre chapurriau, o que no tingam que tindrela may més; es lo nostre parlá y prau y per aisó lo defenem en les nostres ferramentes: lo cor per daván lo primé; pero después, en la mateisa forsa, parlanlo y escribinlo, hasta conseguí que la demés chen mos reconesco, mos fasque cas; y sino mol fan, pichó pan ells.
Lo prinsipi de la conversasió es un comentari que va fe lo agüelo en relasió a un trevall publicat a esta paret per lo gran comunicadó y trevalladó de casi tots los díes José Larban, sobre Ramón Llull.
Lo escrit diebe que, portán la contraria a grans filólogos, amics del catalá, Llull no va escriure en catalá, sino en un derivat del llemosí que se parláe a Mallorca. Los espesialistes menteníen que lo catalá de Cataluña ere lo catalá cult y lo de Llull ere lo catalá vulgar, pero tot ere catalá.
En vista de aisó, lo agüelo aconselláe llichí eise escrit y lo posáe en relasió en dos charrades seues.
“Una historia posible”, en la que se “inventáe” que tots estos parlás (Valensiá, Mallorquí, Catalá y Chapurriau), se podíen derivá de una mescla del llatí romansechat y del llemosí (occitá según uns atres), que se habíe anat espesialisán a cada territori.
Y de “Estandar”, que ere una contestasió a un atre filólogo catalá, que díe que lo catalá actual ere lo cult, lo estandar y tots los demés som dialectes vulgars, destinats a desapareise. Que lo catalá cult ere pa les conversasions importantes y los catalás vulgars, los nostres, pa aná per casa.
Vull aclarí que lo que yo fach a esta paret son charrades pa natres, pa escriure en chapurriau, no may unes disertasions pa presentá a cap de congres ni defendreles daván de cap tribunal. Casi sempre, al escomensá eises charrades, esplicó que no vull que siguen “ex catedra”, que la machoria de elles se les ha inventat lo agüelo, sense cap fundamén doctrinal, y sol son fruta de la imaginasió del vell.
Aisí u vach fe tamé a la de “Una historia posible”, inclus al final añadía que podíe ñaure sincuanta mil histories més com eisá meua y que cada veí sen podíe inventá una o més. Que u faya, com a crítica a la “historia” que se han inventat los catalans, y dieba que si ells sen han inventat una, ¿per qué natres no podiem fe lo mateis?. Y si ells se la han cregut y han convensit en la mentira a molta chen, ¿per qué natres, no u podíem fe igual?. Al remat acababa dien que natres mos consideráem masa honrats pa fe lo que han fet ells. De cap manera volía dí que eisa ere la nostra HISTORIA, sol que al mon dels “posibles” aguere pogut se.
Seguim, cuan yo vach entrá a esta paret, com fáe poc tems que anáe, ñabíe poca chen que escriguere més allá de unes palaures. Me vach aventurá a feu; vach preguntá cóm podía feu, cóm tenía que feu; me van dí tu escriu y ya vorem.
Y vach escomensá a escriure; no volía feu en catalá ademés tampoc aguera sabut com feu; entonses, lo agüelo, com u fa de tart en tart, va escomensá a pensá, se va reuní en ell mateis y van parla en chapurriau, clá, com sempre; y van di, a ver ne estem de mols pobles, pa asertá en una manera de escriure que la dominem tots; pero cuan parlem, sigam del pobles que sigam, mos entenem tots, més o menos claro; entonses ¿per qué no escrius igual com parles? Si te entenen cuan parles, al llichí les mateises palaures, los mateisos ruidos, tots te entendrán.
Y vach escomensá a feu, en los defiactes de la Aldea, sí, pero tot lo mon me enteníe. Y aisí, poc a poc, la chen se va animá a fe lo mateis y ara som un mun los que escribim aquí en charrades llargues, sense cap GRAMÁTICA culta, sino en tantes gramátiques “vulgars” com pobles estem, yo, casi diría com a veins que estem. Y se ha fet lo milacre, tots mos entenem, parlán y ESCRIBÍN.
Lo atre día una veina mos contáe: Yo cuan veía eises charrades tan llargues del agüelo “Sebeta”, al pensá que estáen fetes en catalá y que yo no entendría la machoría, pasaba de llarc y no les miraba. Pero un día vach dí, ¿per qué no probo? Si pareis que ña prau chen que les llichisen y les entenen, a lo milló yo tamé u enteng y al escomensá a llichí va resultá que estáe escrit, com si fore parlat y u entenía tot; desde aquell día no me hay perdut cap charrada, per llarga que sigue.
¿Me enteneu?, u ¿au entes?. Lo mateis milacre de cuan parlem están chuns, se podíe fe verdat, escribín, encara que estarem separats; pero mos podiem comunicá sol escribin, cada u desde la seua casa, rersultán que esta paret se ha convertit en la salaminchadó a on mos reunim tots, cada u cuan vol y podem parlá tots al mateis tems. Qué maravilla, un atre milacre. Y lo chapurriau es la vareta mágica y magica que los fa realidat.
A mi me done igual, entre natres, que uns li digam chapurriau y uns atres li digam lo parlá “com natros”.
Han parlat mols camins del “bando” del agüelo de Pedro. Yo ting la meua opinió, perdona Pedro, soc mol caborsut y casi sempre parlo en lo cor, este cor que sempre llatis grasies a una sang que li diuen chapurriau.
Penso, que com a tots los pobles, los bandos (edicto este camí), no los redactáen los alcaldes, ells donáen la idea y después qui fáe la lletra ere lo secretari del achuntamén, castellá casi sempre. Y a éste, com a Camilo-José Cela, la forma de parlá de Fornols, la “com natros”, li sonáe a catalá, com li aguere pogut soná a valensiá, si aguere segut de per eisa tiarra. Per aisó va posá la palaura “catalá” y al agüelo li va pareise be; no anáen a posá “com natros”.
Parlán de Camilo-José Cela, ell no va dí que a esta tiarra se parlare lo catalá; va di que parláem MAL lo catalá, que es mol diferén; perque al escoltanmos va veure que algunes palaures se pareisien al catalá (tenen la mateisa arrail, lo llemosí), pero no eren iguals; está clá perque no ere lo mateis, ere un parlá diferén, ere lo NOSTRE parlá, lo chapurriau o si voleu lo “com natres”.
Y pensán sobre lo mateis, tamé aguere pogut dí que parláem mal lo castellá, perque algunes palaures nostres tamé se pareisen a les castellanes, (tenen la mateisa arrail, lo llatí romansechat) encara que están mal dites, no son iguals que les catellanes, han evolusionat de diferenta manera, perque son nostres, del nostre chapurriau o si voleu del “com natres”.
Pa acabá, que al agüelo li va lo roll, y sempre se pase de la medida, tos vach a contá una “aventura” més de un sagal de dotse añs; asó va pasá un domenche del mes de octubre de 1962. Ña coses que no se olviden, perdonam atre camí Pedro per traureu ara, pero es que ve al cas.
Los domenches, per de matí, al seminari ere tems de lectura, chocs, visites de familiás, o deports; tot amenisat per una música ambiental que se escoltae per tot lo collegio. Esta música, pa feu un poc mes animat, se podíe dedica. Tu anáes a on estae lo del micro y li demanáes una pesa, una cansó y li díes a quí li u volíes dedicá.
Per alli anáe perdut un sagal resién arrivat, sol fae uns dies que habíe eisit per prime camí del poble, de davall de les faldetes de sa mare, com un goset menut, perdut, buscáe compañía, algú que li fare cas, no sabíe qué fe, no teníe familia que li fare visites, encara no teníe amics. Lo agüelo, en aquells momens un crio de dotse añs, sempre ha tingut idees, encara que a camins no siguen masa asertades. Entonses se li va ocurrí dedicá una cansó, se enrecordáe masa del seu poble, de la seua chen, de la seua tiarra; va aná al locutó y li va di que volíe dedicá una cansó “para todos los que hablan CHAPURRIAU”. Be, dintre de un cuart de hora o aisí, te la posaré, perque ña unes atres petisions avans que la teua.
Tot orgullos sen va aná a on sabíe que ñabíe chen de la tiarra y se va quedá allí a ver que fáen al sentí la dedicatoria; y va arrivá lo momén, cuan van dí esta canción está dedicada “para todos los que hablan CHAPURRIAU”, aquell chics grans, pal menut claro, se van quedá parats y se miráen uns als atres. Hasta que un dell, un dels més avispats, se va quedá mirán al sagal que, al sentí la dedicatoria, se había posat roch. Li va preguntá ¿U has fet tú?, lo sagal va pucha y baisá lo cap varies voltes. Lo gran va seguí: ¿Per qué u has fet, no saps que eisa palaura no está ben vista? no se pot di chapurriau. Lo sagal en los ulls plorosos, al pareise habíe fet una cosa mal feta, va contestá “es lo que parlem natres”. Lo atre “pero no ña que diu, podies haber dit pa tots los del bais Aragó.
Lo sagal se va doná la volta, una llágrima li caie per la cara, no se la volíe llimpiá pa que no li veren que estáe plorán. Volie fes amics y se habíe guañat una bronca menuda, pero bronca. Poc a poc se va deprenen a la vida.
¿Ten enrecordes, Pedro?, perque tu eres “lo atre”, o sigue que ademés de Manolo Bayod, algú més te va parlá del CHAPURRIAU, encara que tu, an aquell tems, preferires que se diguere “com natros” o la forma de parlá del Bais Aragó.
No se si hay aclarit algo en tot este roll o u hay disat més embolicat, sol hay vollgut disá un pensamén més que en este cas es lo TERSÉ.

Qué tens Chapurriau?

Qué tens Chapurriau?

Eres mol importán, pero, al matéis tems, eres mol sensill, te presentes com un poc de tinta, a la manera de ralles, adornán una fulla de papé blanc.

champoiral, chapurriau, champouirau, jargon, chapurriau

Eises ralles de tinta tenen més forsa que una maroma per més forta y gorda que sigue.

Tamé te presentes com un bufet de aire eisín per una boca, fen un soroll suave, un sentimén fet palaura, y aisó arribe al cap de la chen y los alegre la vida o tamé los fa plorá pels recuerdos que li acompañen.

Un home me contabe l’atre día:

– A medida que me anaba arrimán a l’Aldea, anaba més a poquet en lo coche, sense tancá los ulls, me imaginaba, veía a los dos anchelets de Daball del tellat, caminán arrastrats, amaganse detrás dels coscolls, pa podé entrá al poble, pa podé torná a casa.

Me va doldre no tindre tems pa podé seguils, aná en ells y viure eisa aventura de guiarra, pero tamé de amor y sensibilidad.

Tornaré y me sentaré a les bancades de la plaza, en lo llibre a la ma, veen pasá als condenats dels dos costas (costats), patín pero tamé veen la forsa de la boda de José y María. Seré un dells, un més de la chen del poble de aquell tems.

Les lletres me achudarán, yo seré Miguel, yo seré lo retó chove y yo seré Jesús. Y cuan arribo la palaura FIN, tornaré tranquil y felis a la meua vila, perque tot aisó u hauré llichit u hauré sentit y u haure viscut en la meua llengua. Una cosa que no se ha vist mai a este terreno.

Una dona me va di:

– Vach comprá lo llibre com casi tots. Al poc un cuquet va escomensá a rondá pel meu cap, tenía ganes de arribá a casa. Cuan va se hora, no me vach entretindre ni en sená, habíem picat algo al salón. Me vach cambiá y me vach sentá, sense ensendre la tele, no me interesae, vach ubrí lo llibre y vach escomensá a llichí, me vach ensenegá, ralles y més ralles. Sense donamen cuenta la chica se había arrimat y me va di:

– ¿Qué te pase mare? estás plorán.

– ¿Yo? ¡Qué va!

Pero teníe raó, tenía los ulls bañats.

– ¿Tan interesán es? A ver disom sentá a la seua bora, ¿Aón va llichín?

Li vach enseña la ralla que estaba mirán….

Al rato los cuatre ulls estáen bañats.

Es que som unes plorones. Y tamé que torná a viure uns tems olvidats, poden tindre eise efiacte.

Mentres lo picoteo, vach vore un home sentat, llichín per mitat del llibre. Vach voldre feli una broma:

– ¿Ya vas per ahí? Sí que llichises depresa.

Se va enriure y me va contestá:

– ¡Que va! Tenía curiosidat, no me apetíe minchá res y hay ubiart lo llibre per la mitat, hay escomensat a llichí y me ha interesat, ara estic enganchat a ver cóm acabe.

Ñabíe un atre home que mentres se arrimáe la hora de la reunió, lo ambién de Chapurriau que se respirae, li va calá per dintre, va pillá lo móvil y sen va aná, ell sol.

– ¿Aón vas?

– A doná una volta.

– Mira que ya es tart.

– Torno enseguida.

Y va se verdat, als vin minuts, ya tornáe, contén.

– ¿Cóm ha anat?

– Volia vore tres o cuatre puestos: lo portal, la iglesia, lo sechá, lo conejar y algún atre puesto més. No me hay pogut entretindre, hay fet fotos y a casa chalaré miranles y enrecordanme de cuan era menut y caminaba per eisos puestos.

Aquella trovada ademés de llibres y picoteo va repartí ilusió. De aquell salón, sense que dingú diguere res, van eisí persones en ganes de parlá la seua llengua, de deféndrela, de apoyala y algú hasta de cantala y escriurela.

Es la forsa en la que está tornán, está creisén una llengua machacada, insultada, despresiada, apartada, negada y maldita.

Primé va se Valderrobres, después Valdeltormo, Fondespala, y avuy Valchunquera.

Pero un grapat de chen se va dona cuenta de que daball de la siandra aón la van cremá, van quedá unes brases, unes brases que van replegá, les van guardá, bufán en la “mancha” y si fae falta hasta en la boca, pa que no se apagaren. Y poc a poc la flama va tornán, ya tenim foc atre camí, ya tenim al Chapurriau, poc, pero tenim mol tems per daván, y la seua caló mos done forses pa torná a parlal, ara en veu alta, sense avergoñimos y a escríurel, tots tenim moltes coses pa contá en eisa tinta al papé.

Grassies Amics per lo vostre treball, grassies chen que hau despertat y aneu fen piña en ells.

Lo agüelo Sebeta, histories desde lo Matarraña
 
 

Bon día Saragossa

Bon día Saragossa.
Lo que se fa be, is be.
 
amics, chapurriau, Zaragoza, Saragossa


Ha segut un día al matéis tems mol llarc y mol curt.

Mol llarc perque vivíem en po de que, después de la amenassa de la nit de avans, puguere pasa algo, que algú vullguere chafá la entrada dels “Amics” a Saragossa.
Curt perque cuan se está trevallán pa un bon fi, en la chen de la teua confiansa y veus que Saragosa te conteste y be, y no pares de fe carnets; pos hu disfrutes y encara que te cansos per los ñervis, la presa, lo voldre atendre a tota la chen que de momén te rodeche la taula y no dones abast, estas contén, perque tot ha eixit be.
Lo agüelo discurris y pense, un amic me ha dit llástima que salvo los familiás, no tením chen chove.

Pero entonses ve Luiset y li diu:

- Yayo, yo no me hay cansat, hu hay passat mol be. Hay estat repartín fulles a la chen en un chiquet que no ha parat en tot lo día, mira que podíe haber anat al Corte Inglés, al cine, a dona una volta, pero ha preferit está aquí en vustés, asó de luchá per la nostra manera de parlá mos agrade y ha ñagut ratos que en natres estáen tres chiques y un chiquet més, veu com si ña futur, natres estarém lo día de demá fen carnets y los nostres fills serán los que repartirán les fulles a la chen.


-Y yayo ¿ha vist la cantidat de chen que se ha parat?

+Es verdat menut, ha ñagut molta chen, primé de la assossiassió may la taula ha estat vuida, después ha ñagut un mun de voluntaris oferín a la chen que passáe la possibilidat de firmá en lo nostre apoyo.

Ha ñagut dos o tres (¿Qué es aissó en tot lo día?) que han eixit fuleros, chen que no ha vullgut sabé res de natres, pero en cambi han vingut chen de la tiarra, de Teruel, Huesca. Saragossa e inclús algú del estranché a firmá, algúns per la cridada de Juan-Carlos per lo Heraldo, uns atres per los voluntaris que repartíen les fulles, pero tamé chen que al llichí les fulles mos donáen la raó y voluntariamén se oferíen a donamos lo seu apoyo, la seua firma.

Ham tingut alegríes de chen de la tiarra que voluntariamén, sense que dingú diguere res se han oferit a achuda en lo que fae falta, a umplí papés, a repartí fulles, a parlá en la chen, y hasta a fe bulto.

Ha ñagut chen que ha vingut y es de la que mos visite a la paret, inclús alguna que escriu y mol bé per siart. Ha segut una alegría conéixels.

Han aparegut veíns de la paret, diénmos que ells no sol están pa llichí les aventures y poesíes que posem a la paret, sino pa apoyamos y acudí cuan sels cride. Perque ells tamé son “Amics dels Chapurriau”.
 
 
Tamé ne ha ñagut dels del atre costat, / la franja net, franja morta / mos han controlat, mos han fet fotografíes, pos han intentat embolicá, pero ñabíe tanta chen de tans puestos que hasta aissó los ha eixit mal. Pa fes los forts un presumíe de se de Monroch, pero ha tingut la mala sort que una de les chiques nostres ere de eisse poble y mos ha pogut aclarí “mai lo hay vist per lo poble” y lo impostó sen ha anat en la coga entre les garres. / La Gestapo del procès només té cuatre rucs, dirigits per Ignacio Sorolla Vidal
 
/La Gestapo del procès només té cuatre rucs, dirigits per Ignacio Sorolla Vidal

Han parlat de proyactes, de lo que ya se ha fet y de lo que se pot fe. De que ha vallgut la pena tot lo que se ha pasat hasta arrivá avui.
De que ara se han de analisá lo resultats del día. Pan aissó están los caps y cabets de la assossiassió.

De la sort que tenim de tindre un grupo en chen que es mol diferenta y entonses cada un te una virtut, perque tots ademés de defiactes, tamé tením virtuts. Y aissó mos achude mol perque cualquier problema que se presento, cualquier proyecte que se vullgue fe, sempre ña algú que te alguna idea, bona idea, pa que la cosa vasque per aván. Después se fa entre tots, pero la sort de conéisse lo asunto no la te tot lo món.

Un día redó, a una plassa redona en molta chen contenta, en la risa a la boca, disposta a donáu tot per una llengua, per la seua llengua, per lo Chapurriau.
Avui, en mol orgull, molta chen, passán lo tems, podrá di en la boca plena: 
 
“AQUELL DÍA, YO VACH ESTÁ ALLÍ.”

FIN.

Contestán a Ignacio Monreal.

Contestán a Ignacio Monreal. (Luis Arrufat, agüelo Sebeta)

Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.

Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.

Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.

Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.

Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:

Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas - Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantes alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.

¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
 
Valjunquera, Valljunquera, chapurriau, Vallchunquera, Contestán a Ignacio Monreal.

Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta - sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.

De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).

Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensá a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.

Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.

No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.

Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.

Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.

Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.

Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol fáe que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.

Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.

No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.

Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)

Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.

Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.

Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.

No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.

La forma ia:

Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.

Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.

Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.

Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.

Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.

Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.

Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:

- palaures, palabres, paraules,

- milacre, milagre y hasta miracle, y

- moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.

Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.

Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.

Grasies per llichím.

FIN

La Aldea

Mari Carmen Alegre Gómez, una veína de esta paret, nascuda a Vallchunquera, me diu:

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera
“Me cride l'atensió cuán utilises "l'Aldea, yo sempre hay sentit di "lo poble", o a Massalió, "la vila".” / falte lo lloc /

Cuan vach escomensá a escriure a esta paret, mai u había fet.
Ere lo primé camí que se me ocurríe ficá ralles a un papé blanc pa contá coses meues, que me habíen passat a mi o que había sentit que los habíen passat a uns atres. 

Yo vach náisse a Vallchunquera, comarca del Matarraña, provínsia de Teruel, fa un mun de añs y allí vull acabá cuan a la meua película isque la palabra FIN.

Me vach inventá una parella de personajes, (personaches) que representen a una sola persona, primé cuan ere menut y ara cuan ya es vell. Luiset y “Sebeta”.

Me va paréisse que seríe una manera més divertida de contá les vivénsies de un poble, les aventures de un sagal que uns añs, mol pocs añs per causa del destino, va viure a eisse poble.

Per mich de eisses charrades deuríe contá la vida tal com ere an aquells añs a eisse puesto. Ademés podíe afechí les coses que, encara que no les haguere viscut ell, les habíe escoltat a les persones més grans cuan parláen, están ell dabán o escoltán, sense qu’ells sen donaren cuenta. Y com ere ell lo que escribíe, tamé se podíe inventá coses pa entretindre a alguna chen que teníe ganes llichí en chapurriau, encara que estare mal escrit. Tot aissó estáe almassenat a un cap blanc y bullíe per eissí a la llum.

Cuan vach dessidí despullám de estes aventures daván de tanta chen, aquí an esta paret, vach cabilá que, al contáles, de cap manera li podía ni li volía fe mal an aquell poble que me va fe lo favó de dixám náisse allí.
Tos preguntaréu ¿per qué dius aissó?.

Tos contesto: “aquí, entre molta chen, de tots lo colós e idees y podíe passá que algú de la parelleta o lo matéis escritó no li caiguere be a algú. Ha passat; ha ñagut persones que, sense conéissem, se han ficat en mí, fen afirmassións falses, atribuínme coses que no hay dit, falsificán pantalles de esta paret, en fin, en mol mala baba. // Ignacio Sorolla Vidal de Penarroija , per ejemple, que se creu mol democrátic, com tots los roijets, a la seua web la franja del meu cul.net o xarxesdeidiotes.wordpress.com y brossada com ell. //

Pero yo ya contaba en algo de aissó. Sabía que me podía passá. Y yo no hay fet cas. Crec que son chen que no pense com natres en lo que se referís a la nostra llengua. Al prinsipi hasta estáen com amics an esta paret, después Ramón, a medida que los anáe descubrín los fae fotre lo cam. 

Pero algú y qui sigue se li debíe caure la cara de vergoña, deu de seguí aquí dins, en natres, y los pase informasió de lo que parlem, de lo que diém aquí. Hasta copiá pantalles y passáles fora, a chen que no es de la nostra, casi diríem a enemics nostres. Ell o ella sabrá lo que fa, allá ell o ella en la seua consiánsia. Per lo menos yo no ting res que amagá.

Per un atre costat me enrecordaba dels sermóns de hora u hora y micha de mossen Manuel, a mi me pareissíe mol pesat, pero podíe ñaure chen a la que li agradare escoltal.

Aquí podíe y pot passá igual que ñague chen que no trago a este escritó, a la seua manera de contá les coses, a eissa parella rara y paso de natres.

Per aissó y torno un poc al prinsipi, en be de ficá lo nom del meu poble, pa que dingú lo tocare o parlare mal dell, lo vull masa pa que puguere passá aissó, me vach inventá, com ha fet molta chen, un nom, un nom que no fore feo, que no sentare mal a dingú, que no fore un insulto, y eisse nom va se La Aldea.

A eisse poble, a L’Aldea passaríen totes les aventures de la parelleta maldita, ahí, a l’Aldea van náisse los dos, dintre de eisse poble imaginari pero que tots sabém quin es, sense nomenál, estaríen, viuríen totes les persones de les meues charrades.

Dingú de Vallchunquera se podríe sentí mal per les coses que yo escriguera, que yo escric, perque tot aissó ha passat al poble que yo me hay inventat, al poble que sol existís al meu cap a l’Aldea, que, mira quina casualidat, tamé está a la comarca del Matarraña y es de la provínsia de Teruel.

Estes coses son los drets que te lo escritó, se pot inventá un poble, igual que se invente a unes persones.

Y mira lo que son les contradicsións de la vida, l’Aldea sol te dos habitáns reals, que se diuen Luiset y “Sebeta”, pese a sé inventats y sin embargo, en teoría, totes les demés persones que aparéissen cuan se parle de eisse poble, son imaginaries, pese a que poden viure o haber viscut com reals a un poble real que sí existís.

Pa acabáu de aclarí Aldea es un nom ”propio”, com pot se Maella, Fabara. Beseit o cualquier atre. Y no se deu pendre, com me paréis que u has fet tú, com un nom “comú”, com pot se un poble, una vila, una aldea o una siudat.

No sé si me hay esplicat be o si me entendrás. Es un poble que te lo seu nom que es ALDEA.

La verdadera intensió de este nom, Aldea, es que mai, dingú se pugue sentí mal en alguna de les meues palabres. O sigue que dingú de Vallchunquera se pugue enfadá cuan yo escric, perque no aparéis ese nom per cap de puesto. Ni dingú de fora se pugue ficá en lo teu poble, seríe una cosa que no me perdonaría mal.

Una cosa pareguda a esta u ha fet Gabriel García Márquez inventánse un poble imaginari que li ha dit “Macondo” a on pasen algunes de les aventures que ell conte al seus llibres.

En asó no vull comparám an ell, mai u podría fe ni per mi com escritó prinsipián, ni per los meus trevalls que están a mil añs llum de distansia de los seus llibres.

Confío en haberte aclarit la pregunta, ya te hay adelantat que podíe sé un poc llarc y més coneissénme a mi que, si me dissen, me enrollo com una persiana.

La fotografía que te poso a bais, si la fas gran vorás cóm se diu lo poble de verdat, damún de la fotografía y com se diu als meus trevalls, aissó u pots llichí al meu fron, al meu cap, damún dels ulls.

FIN.

CANSÓ D’ESPERANSA

CANSÓ D’ESPERANSA.

Voldría tindre la inspirasió, lo sentit de la música de “La Chanera Folk” pa podé cantá les lletres que me ván venín al cap, lletres ficades en ralles, ralles que fan planes, planes que se tornen treballs de ilusió y a camins en una cansó d’esperansa pa’l futuro de la nostra llengua.
Com los de la banda; estém farts de rosegá: “Som d’Aragó y parlém lo chapurriat, pero arriván a Saragosa, esta llengua s’acabat”.
 
CANSÓ D’ESPERANSA, agüelo Sebeta, ensayo, Roberto G. Bayod, Monsó, 2019
 
 
Un día del estiu, después de diná, vach pillá una borrasa y men vach aná daball d’una olivera. Ere l’hora de la siesta. Cuánta chen hauríe vist aquell albre, dormín daball de les seues branques, de les seues fulles, al rogle de la seua sombra. Cuáns sens de añs debíe tindre aquell tronc que ya se habíe ubiart en tres brasos.
 
Lo sonsonete de les chicharres, enmascaráes en la escorsa del tronc, me convidáen a ensomiá, ben tapaet tot lo cos en la borrasa; an aquella sombra fáe fresca, lo sombrero damún de la cara; que les
mosques, que voltáen per allí, a la caló son mol pesáes.
 
Y ficat a pensá, en los ulls ubiarts, a la sombreta de dintre del sombrero, me enrecordaba de dos coses: de un forat a una roca y de una entradeta a un pilá de mármol:
 
- Lo forat teníe la seua historia: Al poble ñabíe una pallisa que la ván fé pegada a una muntaña, pa aprofitá la roca que ñabíe daball y la protecsió del desmonte. Los siméns de les parets se van ficá dintre de la roca y la paret de detrás, pegada a la muntaña; lo tellat, pa guardá la palla del aigua que puguere plaure, lo habíen ficat entrán un poc dins del monte.
 
Lo que no sen habíen donat cuenta los obrés es que al tallá la montaña, ván disá al aire lo eisidó de un aiguamoll que ere mol pobret, sol caíe de gota en gota, cuan caíe. Per sort la eisida estáe per damún del tellat y la poqueta aigua que naisíe, baisáe per les telles que fáen de canalera y caíe an tiarra, al piau de la
paret de daván, com una gotellera.
Pero, com han dit que la obra se habíe fet damún de una roca, en ve de gotechá an tiarra, caíe a la part de la roca que habíe quedat fora del edifisi.
 
Penséu un poquet, qué ñá més moll que una gota de aigua; al mateis tems, qué ñá més dur que una roca, encara que sigue de arenisca; pos me podeu creure, cuan de sagal me resguardaba daball del ráfec del
tellat, vach mirá an tiarra. Allí estáe la roca y la aigualera del tellat, encara que sol ere de gota a gota, a camíns, de tart en tart; de tan gotechá, sempre al mateis puesto, habíe fet un povet menudet, un foraet a la roca, un clotet.
 
La constansia de una cosa tan molla, caén y gotechán mols añs habíe conseguit foradá una cosa tan dura com ere la roca.
 
- Per un atre costat, está la entradeta, tamé com un forat, a un pilá de mármol: tots hau estat al Pilá de Saragosa y casi tots hau anat per detrás a besá lo pilá que es la base aón está posada la imagen de la Marededeu.
 
Si tos hau donat cuenta, de tans besos que se li han donat, se ha anat fen una entradeta, hasta’l pun de que, fa un tems, estáe tan fonda que la chen ya no arriváe en los labios pa podé besála y van tindre que maure lo pilá y posá un atra cara que, de tans labios besánla, ya escomense tamé a fé entradeta.
 
Qué ñá mes suave que un bes; pos si ne fiquém un mun, un detrás de un atre, per mols añs, farém una entradeta al pilá de mármol.
 
Estaba chitat davall de la olivera, después de estos pensaméns, me vach cambiá de costat, casi me cau lo sombrero, es que sentía un coí que chilláe per la bora de la orella. Vach seguí pensán:
 
M’agradaríe que tots estarem convensuts de que la nostra llengua es lo aragonés de fá mil añs, en los mateisos drets que los parlás de Valensia, Cataluña o Mallorca. Que natres ara li diém Chapurriau, Romanse Aragonés, Aragonés Oriental, Fragatí, Tamaritá, Maellá o cualquiere dels més noms que corren per la nostra tiarra. Que, encara que cada una té les seues paraules espesials per lo pas del tems, al remat totes elles son eisa llengua nostra y cap té que cambiá, ñá que disáles que seguisquen sén com son. Natres mos enteném cuan mos parlém.
 
Asó ya pasáe en tems a Cataluña, ñabíe tantes clases de catalá, com a la nostra tiarra ñán de Chapurriau o més; lo que pase que al mil nausens lo cubano Pompeu va triá lo “barseloní” com “stándar”, volén acotolá als demés. Sabém que ñán mols cataláns que se
esmeren en resistí (lo tortosí, lo lleiditá, lo del delta y mols
més), lo que no sabém es si hu conseguirán.
 
Ñá chen nostra que vol mantindre la llengua dels nostres pares y mares y pan aisó luche, se defén, resistís y no mos rendirém; podém nomená als que están més prop de natres en lo tems:
- Eisa ere la manera de pensá de Roberto G. Bayod; está clara al seu escrit de 13/11/2002. Yo no puc afechí res milló, sol firmal com si fore meu. Ahí teníu una goteta de aigua del aiguamoll o un beset de
un baturro al Pilá.
- Per un atre costat están tots los treballs de Julián Naval, cualquiere que pilléu tos convensirá; encara que a ell li agrade posali lo nom de Romanse Aragonés, pero tots sabém a qué se referís: a la nostra llengua, a la que parlém tots. Un atra goteta de aigua, un atre beset.
- Com a novedat hay trovat tamé la Revista Alazet (que en Fabla vol dí:
fundamén de una casa) que se dedique a defendre la llengua altoaragonesa. Al número 30, de 2018, apareis un treball de Guillermo Tomás Faci, titulat: “El tratado diplomático bilingüe de 1409; edición comparada de las versiones aragonesa y castellana.”

An este tratat se parle sobre tot del castellá y del aragonés com a tal, diferensiat perféctamen del catalá, que tamé is. O sigue que an aquell tems sí que ere lo aragonés y lo autó, despresiánmos un poc diu que ara casi ha desaparegut y a natros mos trate de: “dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón. (pág. 172)”
 
Ell dirá lo que vullgue pero pa natres lo tratat, al reconeise al 1409 lo Aragonés com una llengua diferanta del castellá y sobre tot del catalá, es una gota mol gran, casi un chorro, de aigua y una dochena de besets més.
 
De totes maneres seríe de desichá llichí lo treball sansé y lo tratat, pa entendre milló lo que aquí se vol dí.
Aprofitán este comentari, vull afechí que conesco a un dels fundadós de esta revista. Hay parlat en ell del nostre problema y me ha donat un consell: ESCRIBÍU, escribíu, sense pará, en la vostra llengua, encara que no tingáu gramática, si més aván fa falta ya se fará, pero ESCRIBÍU que aisó sempre quedará. Es lo que estém fen.
 
Seguím en lo que anáem:
- No vull olvidám de la forsa que, en este sentit, fá lo chove Héctor Castro en les seues charrades per eisos pobles de Deu y los seus treballs defenén la nostra manera de parlá. Al atre costat, al Matarraña, li acompañe Juan Carlos Abella, en les seues poesies.
Quín goch fá llichiles. Quín poeta ham trovat. Y qué podría dí del nostre dramaturgo particular, lo gran Agustí Cabrera Aguilar.
Més aigua y més besos.
- Pa acabá, que no se me paso, los espentóns que li están donán al asunto la Facao y la Asosiasió Amics del Chapurriau, en tots los seguidós que se han posat com a bochos no sol a parlá, sino a escriure en la nostra llengua. Aisó ya es una séquia de aigua y un mun de besets.
 
Tot eise mun de veus, diferantes, pero iguals, que criden per podé seguí parlán lo que ha parlat la chen per mols añs an esta tiarra, son un ríu d’aigua y un sac de besos.
 
Sé que, pa escriure, no tením una gramática escrita, tampoc los cataláns la teníen hasta que Pompeu se la va inventá y dingú se ficáe en ells. Natres tením algo milló tením un cor que mos enseñe les millós histories, eisa es la nostra gramática.
 
Tením un grapat de ilusionats en seguí esta corrén, an ells los ham de achudá, son Los Amics del Chapurriau, pareis que la llaó, per una camí ha pres, está verdechán a un bon terreno, a un terreno chove,
ple de saó, ple de rasmia, ple de ilusió, ben abonat, en la forsa de un mun de chen que está detrás y que si no los achude a espentá, está ahí pa aguantá totes les tronades que vinguen.
 
Ya se ha acabat lo de voldremos fé un rechit de uns atres més forsuts; natres som una branca, igual qu’ells, en la mateisa forsa. Ells ya no son lo chermá gran; som iguals, gemelos, pero criats per mamelles
diferantes, a unes tiarres diferantes, encara que estiguen prop unes de les atres.
 
Tots ham eisit fá mols añs de un mateis albre y uns mateisos arrails: lo llatí romansechat y lo llemosí, adaptats los dos después a cada terreno y per aisó han donat forma a frutes diferantes, per que cada
branca habíe segut empeltada per unes atres llaos (árabe, castellá, etc), pero lo tronc y les arrails eren y son les mateises.
 
A lo milló natres no hu veurem pero arrivará un día que lo nostre parlá, estará als despachos dels politics, en tots los drets que mos perteneisen, que per antigüedat mos ham guañat.
 
Ya no anirem en lo cap cacho, patín los abusos, los despresios dels mateisos que mos gobiarnen, eisos que natres los ham ficat allí dal y mos hu paguen com si no forem de la seua tiarra, de la seua rasa,
encara que tingam un atra veu.
Claro que mos pareisém al catalá y al valensiá y al mallorquí, si som fills dels mateisos pares lo normal es que mos pareguém en algo.
 
Dintre de uns añs la historia del Chapurriau parlará de un grapat de chen que se va ficá seria y lo va defendre y lo va escriure.
 
Tos doneu cuenta que poc a poc en uns mesos, ham conseguit que molta chen escrigue en Chapurriau, sense cap de vergoña, sense cap de gramática, sense cap de regla. Sol en lo orgull,  en lo llapis del
cor.
 
Y al remat, en los besos al Pilá, donarém a entendre tot lo que volém a la nostra llengua y, en les gotes de aigua, farém un forat aón guarda la nostra historia.
 
Una Comarca ha segut valenta y ha ficat una consellería pa defendre la nostra llengua. Potechán se va fén camí. La carretera ya vindrá més tart, pero algún día arrivará.
 
Ting un amic valensiá, lisensiat en Geografía e Historia; es de eises persones que cada añ, pa está conténs, se han de llichí més de sen llibres. Aprofitán la abundansia de escritós de Chapurriau dels radés tems, li vach pasá un trevall de casi sincsentes fulles en la nostra llengua y después de miral de dal a bais, me va dí que alló ni es valensiá, ni es catalá; que es una atra cosa, un atra llengua. Que se note que tenen los mateisos arrails, los románics, del llatí, pero que es complétamen diferén, encara que si saps valensiá pots entendrel, com se entén lo catalá.
 
De tot lo que hay anat veén, puc afechí que al prinsipi se parláe lo llatí (Fur de Jaca), llugo un llatí romansechat (Crónica de San Juan de la Peña, versió aragonesa), después mesclat en algo de
llemosí (Copies del Fur de Jaca), més tart les paraules teníen los arrails del llatí pero éste se anáe perdén, y poc a poc anáe entrán més la influansia del llemosí (Vidal Mayor versió aragonesa). Después eisa mescla va aná evolusionán chunínse cada camí més en lo llemosí y lo árabe.
 
Cuan va arrivá lo castellá, lo va aná arraconán hasta un poc més de lo que estém ara (Almudevar cuan lo Pedro Saputo encara teníe mol de la nostra llengua). Ara sol quedém uns pocs pobles a les tres
provinsies y al está tan arrupit, a cada puesto ha pillat unes costúms o dejes que califiquen lo parlá de cada poble. Ahí ha influit si ha vingut un maestre de un atre poble o que parle castellá, un notari de un atra provinsia (per ejemplo catalá que pasáe mol a subín) o inclús hasta un veí de un atre puesto que ha
portat la seua manera de di les coses. Totes estes influansies han criat la espesialidat de cada poble, fénlo diferén dels atres, pero al remat y, asó es lo prinsipal, tots mos enteném.
 
En lo tems pasat, a mols puestos, en moltes ocasións, com en una continuidat, se ha dit la llengua aragonesa y desde llugo no se referíen al castellá, ni al catalá que convivíe en la nostra manera de parlá. Pero eren y son diferantes.
 
No ñá que olvidá que la llengua es un ente viu que va creisén y cambián. No sol en cheneral sino tamé a cada poble o lloc, per aisó ñá un tronc que es lo mateis pa tots, pero después cada rama té algunes fulles (paraules) que son diferantes, propies de cada poble, según les influansies que hasque tingut, la mescla de la chen que ha anat a viure y les llengues del voltán, sobre tot la que es la prinsipal en la que se fan aná los papés ofisials y los negosis.
 
Parlán de la escritura. Encara que algo se habíe fet abáns, mol poc per siart, al 2017 va escomensá un moimén, que ha anat entrán a la chen per mich de la paret de Facebook, promosionán la escritura del
nostre parlá. Eisos valéns sense gramátiques han animat a mols més y ara ya hu veém com a normal lo escriure, cada u a la seua manera en la seua llengua, aisó es bo. Perque tamé aisina tots mos enteném.
 
Lo roín es que si no mos esmerém, dintre de poc, a causa de la influansia del catalá a la escola y a les institusións, los chiquets dependrán a parlál y al remat se creurán, encara que estiguen equivocats, que eisa es la seua llengua. Es lo que ya’ls pase a algúns desmadrats del nostre Chapurriau, se han emborrachat de catalá y ya tot los pareis lo estándar.
---------
- Chaic,
¿No te vas a eisecá, o qué?
- Me había quedat dormit, ensomián; pero ñá que torná atre camí al día día; la escola y lo catalá, la Ley de Llengües, los noms en catalá. ¡Que dol haberme despertat! en lo bé que anáen les coses mentres ensomiaba, dormín.
 
Pero yo tos animo, entre les gotetes de aigua y los besets del Pilá, arrivará un día que sentirém cantá a la “Chanera Folk” una vella cansó d’esperansa:
Som de Aragó y parlém lo Chapurriat y arriván a Saragosa, al remat, la nostra llengua ha guañat.”
 
 
FIN.