Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2


En esta preparasió del seu “posible”; porten mol tems; ya que aisó nols importe, tenen tot lo tems del mon; y podem comentá algunes coses. Estic segur que moltes atres no mos enterarem may de elles; ya que u saben fe mol bé.
Aprofitanse de la seua importansia han anat ficán, aquelles palaures que han dit avans; y, de momén, ya han coseguit que la chen les considero normals. Aisí, ara; ya ningú se asuste si escolte parlá de “la corona Catalano-Aragonesa”, de “los Paisos Catalans” y del “Catalá” com un idioma dominadó que se parle a mols puestos.
No es verdat cap de les tres coses; pero ya tot lo mon u veu normal: y pense: “no es verdat y com no es verdat diseulos está, no u conseguirán”, pero SÍ que u van conseguín, sol teniu que donautos una volta per la ¿enciclopedia? Wikipedia, allí donen com a “ofisials” (com si foren verdat) totes eises coses que esta chen se va inventán y que los demés los u consentim.
Aneu veen, poc a poc; un “posible” va sen considerat como si en realidat aguere pasat; ya tos u había dit que lo tems fa milacres.
Cuan Jaime I va conquistá Valensia, va porta chen pa aná repoblán los terrenos que los anae guañan als árabes. Eisa chen ere de Aragó, Navarra, Castellana y uns poquets, no arrivaen al diau per sen, dels actuals catalans; com lo Rey ere mol honrat y, aisí u volie pareise; tot este negosi lo va fe escriure a un llibre que se li diebe “Del Repartimén” y alli estae escrit a quí li habíe donat cada tros de tiarra y de aon veníe eisa persona. Tot escrit, tot legalisat, tot ben fet.
Pos va arrivá lo siñó Bofarull, bueno no se mereis lo de siñó encara que allí, a la seua tiarra, li van fe un agraimén y la seua foto presidis lo Archivo; anaem dien que Bofarull, encarregat del Archivo de la Corona de Aragó, al 1847, com los del “posible” volien demostrá la influansia dels catalans en Valensia, y del Catalá en lo Valensiá, va fe un llibre nau “Del Repartimén”, del vell habíe tachat los noms que no eren catalans y aisí apareisie que la machoria dels repoblados de Valensia eren catalans y en ells habien portat la forma de parlá catalana, demostrán de eisa manera que lo valensiá ere fill del catalá. Asó u va fé lo home encarregat de guardá, pero sense tocals, los llibres de la Historia. ¿Cuáns cambis y falsificasions mes, no ne farie?. Cla tot per una bona causa, conseguí un imposible, o sigue que un “posible” se tornare en real, en verdat.
Quina casualidat; tamé va desapareise lo testamén de Jaime I, guardat al mateis Archivo, (legajo 758) que esclarie los termes de los reinats de Aragó, Valensia y Mallorca y del condat de Barselona.
No sol van sé eises les coses rares que han pasat en la historia de esta tiarra. Podriem parlá del supost “llibre dels feyts d’armes de Catalunya”, considerat mol tems com un testigo de la literatura catalana medieval. Lo seu autó Joan Gaspar Roig Jalpi (1624-1691) asegurae que lo llibre que, ell habíe escrit al sigle XVII, ere una copia de un de 1420 escrit per Bernard Boadas. Eise llibre se va usá mol tems pa contá la historia de la patria catalana, hasta que a 1948 lo medievaliste y llingüiste Miquel Coll Alenton, va demostrá que ere falso, que se u habíe inventat tot, com lo agüelo “Sebeta” u fa a camins.
Cuan volen parlá de la antigüedat del catalá se referisen a coses del valensiá, perque ells diuen que lo valensiá es catalá. Y de aisó se aprofiten pa intentá demostrá lo tems que fa que se parle catalá, pero aon se apoyen es en lo Valensiá, que éste sí que té tanta vellés, més que lo catalá.
Cuan volen parlá de literatura catalana antigüa, se referisen als llibres y als autors valensians antics, perque lo valensiá, pan ells no existis, es catalá.
Nesesitaen una historia y entonses se la han inventat, de un “posible” han fet una realidat. Se han imaginat que cuan lo casamén de Petronila, no va sé lo gran (lo reinat) lo que va achuní al menut (al condat); sino que va sé al ravés que lo condat li va doná llum al reinat y, desde eise momén, lo nom va cambiá y ara ere la corona Catalano-Aragonesa. Y aisí seguím.
An aquells tems may se va discutí estos tratamens, hasta los soldats, los almogávars, cuan escomensaen a luchá cridaben lo nom de “Aragó”, “Aragó” y a tots los puestos y a tots los tratats sol apareisie lo nom de Aragó. Encara que tinguere un port a Barselona.

Seguirá.......

Prinsipis 9

Prinsipis 9

Va aná a casa y li u va dí a sa mare; an aquells ulls cansats, allí dintre; mol al fondo; per un momén mol curtet se va torna a veure una llumeneta de satisfacsió; pero aquells ulls ya estaen agotats. Lo seu fill, polisia secreta; lo fill de una sirvienta, POLISIA; l’Aldea podie presumí de que tenie un veí que ere polisía secreta, y ese veí ere lo seu fill. Tots los sufrimens, totes les ferides, totes les crostes, encara que sol fore per aisó, habien vallgut la pena.
Tot habíe vallgut la pena, lo seminari, la formasió que me habien donat, lo magisterio, la venta del cuadro, la pintura, los pastels, les teronches, los viaches en tranvia, lo profesó, los mensajes en les pinses de la roba, lo cine, les mans agarraes, lo bocadillo de calamars, la marededeu del Pilá, “oh! Cuore”, “ella vá”, la plasa de Santo Domingo, los plans, los futuros fills, los besets, los renecs de son pare y les achudes de sa mare.
Deu aprete pero no ofegue.
Tots los dies is lo sol.
Después de la nit, sempre ve lo día.
Se acabae 1970 y escomensae 1971.
Lo un de febré, va escomensá la escola de Polisía, mos van doná vacasions pa semana santa, lo un de mach se va acabá y lo un de chuñ me incorporaba a la comisaría de Teruel.
En eisos menos de tres mesos, a un chic “normal” (¿tos enrecordeu?) lo habien convertit en un POLISÍA. Habiem tirat veintisinc tiros en una pistola que no seríe la que me donarien al arrivá a la comisaría. Había fet una única clase de defensa personal, perque lo gimnasio de la escola de polisía estae en obres.
Los retós de aquells tems no son los de ara; tampoc los polisies; ara están tres añs tancats a una academia y después están un añ mes de práctiques, acompañán als veteranos.
Los tems han cambiat, pa milló.
Cuan lo Luiset va arrivá a la escola de Madrit lo día un de febré li van dí que tindrien escolá per de matí, y estudio per la tarde. Lo primé día de escola al chove no li va convensí, alló ere més de lo mateis, més dret (derecho) y coses paregudes, pero de la práctica res. Y’al coneiseu; es un poc raro; bueno raro tampoc; un poc espesial, aisó sí.
Al día siguien ya lo teniu a la comisaría de Chamberí, que ere la que perteneisie al carré aon tenie la pensió de Madrit. No tos cregau que se conforme en cualquier cosa, pregunte p’el Comisari Jefe. (An aquells tems un Comisarí ere una personalidat, algú mol importán.)
“A ver, que vol vusté?”, “miro soc un aspirán a Polisía, estic a la escola, pero aisó no me convensís, yo me hay fet polisía pa trevallá no pa fem abogat, si vuste me dise, m’agradirie aná en los compañs al carré, en los que mes trevallon.” No se u va pensá: “esta nit a les diau, aquí, presentos al Jefe de la nit”.
Ya teniu al pintó de brocha gorda en dos compañs, de eisos del quixal tort (colmillo retorcido), pasechán, caminán per los carres de Madrit, patrullán la siudat, aplanán adoquíns. (No ñabie coches pa tots.)
Lo primé día, yo me pensaba que, en tindre ganes de trevallá, ñaurie prau, pos no; lo jefe de la nit, “a ver menut agon tens lo papé?”. Yo, “qué papé?”. Ell, “home si parem algú o tením trevall, aon anotarás les coses?”. Yo, “Val”.
Segundo día, bueno segunda nit; lo jefe, “a ver lo papé”. Yo, conten, “aquí porto esta llibreteta y ademés, encara que no me u va dí, tamé tinc bolígrafo”. Me acavaba de pasá de listo. Inosén. Ell, “y la llintiarna?, perque si anem per un carre sense llum, no i veurás”.
Tersera nit. Ell, “ya tens tot lo equipo?,” yo, en respeto, en humildat, en obediansia, “crec que sí, me pareis que u tinc tot.”
Me van enseñá a cridá al sereno. (An aquells tems encara ñabie serenos, mols serenos.) A demaná documentasions. A rechirá a la chen. Y tamé picardies. No to les puc contá, sino asó pareiserie lo quijote. Bueno, sí, ton vach a contá una.
An aquells tems les maquinetes del millón, de tragaboles, que tenien los bars, tenien que está apagades desde les dotse de la nit. Sino, denunsia y multa. Y Claro eises multes eren un chustificán del trevall dels polisies que eisien per de nit, cuan no ñabie coses mes importantes que investigá.
Entonses, anem p’el carre mirán los bars. Este u té tot apagat. Hom! este atre te la máquina ensesa. “Luiset: entrá y posat a chugá”. Lo menut, ell sol, entrae al bar, sen anave cap a la máquina, li ficae un duro y escomensae a chugá. Als sinc minutos los dos del quixal tort, entraen, Polisia, la documentasió del bar y de la máquina. Aquí la tenen. U sentim mol li tenim que denunsiá per tindre la maquineta ensesa y funsionán. Per favó que no me hay enrecordat. No res, No res, denunsiat ah! y dónoli lo duro a eise chove que está chugán, ell no te la culpa de que vuste sigue un descuidat.
Ya ne habie caigut un. A busca mes casera, y aisí hasta que faem dos o tres denunsies. Después les repartiem p’als dies que no teniem atre trevall y aisí tots los dies teniem algún papé pa chustificá lo trevall de la nit.
Ara tot a cambiat. No se pot piarde tems en estes tonteries, ña trevalls mol importans tots los dies.
Y aisí se van pasá les nits, los dies y los tres mesos de escola.
La radera nit, los vach invitá a una copa. Cuan mos van despedí, yo diría que aquells homens durs tenien pena de que s’els anare lo aprendís. “Aon vas destinat?”, “com hay estat en vatres, apenes hay pogut estudiá, les notes no han segut masa bones, pero hay aprobat, hay demanat Teruel, que es la meua provinsiá y me l’han donat”. “Mirá a una siudat menuda com Teruel, los delincuens te arrivaran casi tots per la estasió del tren o la estasió del autobús, no les disos de vichilá”. Bons amics, bon consell, no lo vach olvidá may y me va aná be.

Seguirá......

Diferén

Diferén

Ya sé que an este día ya hay publicat un capítul de la serie “prinsipis” y no me toque dí res mes, pero espero que me perdoneu p’el meu atrevimén en publicá dos coses en un día. Ya sabeu cóm es este “Sebeta” que si té que dí una cosa la diu y ya está. No per res, sol es que si no la diu, se li olvide y hasta mai més. Aisó de tindre tans añs. Ya intentaré no escriure masa ralles y aisí se t’os fará menos pesat.
Avui hay parlat en molta chen, claro; pero me vull referí a les charrades que hay tengut en dos amics meus.
Un del carré, vull dí que es castellá y no té res que veure an esta paret, que, encara que es de prop de la nostra tiarra, no parle lo chapurriau, es casi de la frontera; l’atre un d’els que podriem di d’els nostres, que mos visite de cuan en cuan, que, en lo cor, parle lo chapurriau, pero en lo cap preferís lo catalá, vamos com lo Ernesto. U repetisco, los dos amics meus, casi diria mol amics meus.
Lo castellá me a dit, que algún camí, entre a esta paret e intente llechí algunes de les meues charrades; coses de la amistat, pero que veu que lo chapurriau es mol complejo, en mols localismes, aisó es lo que natres mantenim y, per lo que vech, alguna chen u enten. Afechis que no u enten; que, si fore catalá, no le importarie perque eisé casi lo compren, lo fá aná, pero los meus escrits, los que intento f’els en chapurriau, no los pot seguí perque son DIFERÉNS.
T’os doneu cuenta de lo que mos ha dit; tenim mols localismes, efectivamen, perque cada poble té les seues palaures; y, después, a ell, que es castellá que no parle lo catalá, encara que lo enten, lo nostre parlá, li pareis DIFERÉN, mes difisil, mes complejo que lo catalá; yo li hay dit, “cla, com que no es catalá”; ell m’a contestat lo que la machoria “llástima, que no tingau literatura, que es lo que fa falta pa convertis en un idioma”; y yo li ay aclarit, “pero la tindrem, ya estém escomensán, entre tots ya tenim un mun de fulles y ne farem mes”. Ell “pos a daván, no t’os diseu conquistá per ells.”
Bon amic, una alifara, un espentonet mes pa aná puchán.
Pero clá, pa que ñague día, tamé te que ñaure nit.
En l’atre amic, han parlat del concurs de la FACAO y me a dit que escriure en chapurriau li pareis  “una mica  c u t r e”. Y aisó, pese a que ell parle lo chapurriau.
Ma chafat, ma esfonrat, ma disat machacat, yo que estaba tan conten en lo de DIFERÉN. Yo que me diso los ulls, lo tems y lo servell pa intentá portá tots los dies un poc de chapurriau, milló o pichó escrit, a esta paret. Yo que me fach ilusions, cuan vech que ña chen que me llechís y que a la machoría li pareis bé lo que yo fico aquí y damún que u fica en chapurriau.
Ña dies que serie milló no eisí del llit. Tot lo dia chitat, en lo cap tapat.
Ya que estem posats en faena, tos vach a dí una cosa mes; pareis que a ñagut algún veí al que no li a fet molta grasia que yo asca pregonat lo meu enamoramén an esta paret, despullanme aquí, daván de tots, “fican contentes a algunes dones”.
Pos resulte que ya sabía que me arriesgaba an aisó, a que me criticaren, “al que siarn y fa pá, de tot li pot pasá”; pero es que sino la historia se  quedae coisa. Son dotse charrades y sol en dos y de ráfec se parle un poc de eise tema. Ademés a esta serie de charrades se está parlan de la vida, de aquells tems, pero de la vida, al fin y al cap, y en coranta añs, me engañaría yo y t’os engañaría a vatres si ademés de problemes y dificultats, de trevalls y de apuros, no t’os ficara algo de aisó que tamé ña a la vida de cadacual y que alguns diem amor, cariño o com vullgau los demés.
Per atra part yo, clá que hay vist que ña dones que u an llechit y los a agradat, pero tame ay vist homens, fets y drets, que no han tengut vergoña en dí, en escriure, que ells tamé u an llechit y que TAMÉ los a agradat.
No se pot contentá a tot lo mon.
Lo 7 y lo 8, crec que eren los únics capituls que parlaen un poc de eise sentimén, los demés ya sol son pa contestá a lo que me demanaen alguns veins.
Un día, com tans atres a la vida, en alifares per un costat y crítiques per la atre. Tenín en cuenta que les dos coses han vengut de bons amics. Y que los u agraisco als dos. Ña que sabe escoltá a la chen, no sol a la que te alabe, tamé a la que te critique, de tots se deprén algo. Seguirem caminán. Sempre mirán a daván. Ensomián en lo sial blau de la meua Aldea.

FIN.

Prinsipis 3

Prinsipis 3

Lo camp-misió, habíe acabat be; la chen del poble, contenta; los seminaristes contens; tots contens. Tots????.  Cada un a casa seua.
Día un de octubre, a les sinc y micha del matí; ell sol, bueno no, en la seua maleta de cartó, lligada en una correcha; un chove de l’Aldea, va caminán a la estasió del tren, a pillá lo que va a Saragosa. Va chulán, contén, a escomensá, un añ més. Está acostumbrat a portá la pesada maleta, sol son tres kilómetros y mich; encara que es mol llun, a ell li pareis curt e inclus li pareis que la maleta no pese tan.
La carretera que va a la estasió, pase per daban del fosá, ell no te pó; pero, per si a un cas, sen va per lo camí de la basa, es un poquet mes llarc y mes incómodo, perque está ple de aigüeres y grasons, pero aisí no pase p’el fosá. Y ya u sabeu, está contén y no te pó, bueno una miqueta sol. Es que encara es de nit.
Cuan va arrivá al seminari, a mich matí, a escomensá lo curs. Luiset, habie fet lo viache, tan tranquil, ¡inosén!. Contén, ¡inosén! un camí mes.
Mire les listes, pa veure quina habitasió li habie tocat y ¡sorpresa!; NO está als papes. ¡Inosén!, los homes-sans no son rencorosos.
Tot preocupat; ara, sí, mol preocupat; dise la maleta a la portería y, tot nervios, puche al despacho del rectó. ¡Inosén!, un atre camí. Pero, un atra sorpresa, allí ña un home en sotana, al que no coneis. Se presente y lo rectó, sense mira cap de pape; se note que lo estabe esperan; li diu “u sentisco, (¡mentira!), ya no tens puesto aquí; lo seminari no te puesto pa chovens com tú”.
Luiset, se va quedá mut, tot lo seu mon va caure, com un castell fet de cartes de baralla. Aquell home, vestit de negre li acabae de apagá la llum. De momen, no veie res, lo mun se habíe fet negre, a mich matí, se habíe fet de nit.
Li hagueren pogut avisá.
Pero ahí lo teniu, dret, en la maleta a la seua bora, fenli compañía, triste compañía, pero portaen mols añs chuns. Está a la porta del seminari, aon ha pasat siat añs; pero ara lo edifisi, ya no está ubiart pan ell; lo te a la seua esquena, en les portes tancades pan ell.
La maleta que pel matí no li pesae casi chens, ara es un armatoste masa pesat; perque dintre de ella están tots los recuerdos de siat añs de la seua vida; y ara eisa vida li u an trencat, s’acabat. A cada momén, la maleta li pese mes y la vida tamé li pese mes, tot li pese masa. Pero, encara y tot, ya sol te eisa compañía. Ell y la maleta de cartó están sols fron al mon; sols fron a la vida, una vida que tindrá que sé nova, un atra vida.
Te devuit añs; ell se creu un home; pero sol es un sagal de devuit añs. Está sol. No sap qué fé; ni aon aná. Habie fet tots los estudis en beca. No teníe dinés pa aná a un hotel o a una pensió. Mai habie estat a una de eises cases. No sabie res de la vida. Lo habien preparat pa sé retó, pero SOL pa sé reto. Ara qué podie fé?. A quí li podie preguntá?.
Saragosa, pan ell sempre habíe segut una bona siudat, pero perque tenie un llit y la vida solusionada; pero ara li pareisie que totes les finestres eren ulls que li miraen, fenli pó, tenie pó, mes pó que al fosá del matí. La sombra d’els edifisis, cada camí ere mes oscura o reacsionabe o s’el mincharíen. Pero no coneisie a ningú.
Apenes tenie cuatre perres; sol pa los primes gastos del curs. Com sempre que u farie mes avan, va escomensá a pensá en chapurriau, los castellans lo habien abandonat, disat sol. Entonses se va enrecordá de aquella dona menudeta, primeta, vestida de negre que un día, fae mol tems li va portá unes selidonies y li va dí “si nesesites algo, ya saps aon estem”.
Ni curt, ni gandul, sen va aná a casa de sa tía. Pero allí no tenien llits, tot estabe ocupat, per ella, lo seu fill, la dona de este y cuatre críos. Eisa nit va escomensá a disá de sé un señorito, li van disá que se quedare al minchadó, dormín damún de unes cadires chuntes y tapat en una manta, vestit, sense despullás, tenie fret, mol fret, perque la fredó la portae dins d’ell. Escomensaen les dificultats. Veníen tems difisils. La vida escomensae a sé durá, mol dura, masa dura pa un sagal de devuit añs.

Seguirá......

Prinsipis 7

Prinsipis 7

Alguns veins están preocupats per sabé quí ere la chica que me habie provocat; la verdat es que mai u vach sabé. Me imagino que podie sé alguna de les chiques del colegio de les Paules, que estaen pintan. Alguna que, al sé yo lo encarregat, sabrie lo meu nom y lo meu teléfono. Pero no u sé. La verdat es que parlaba en varies chiques de allí, pero no tenía confiansa pan aisó en cap. Podeu está tranquils, sol ere una manera de prepará lo capitul de avui.
Pero bueno tornaem a está en marcha, lo importan ere no parás, de una manera u atra tenies que está en moimen, segur que, encara que fore a poquetet, algo adelantaries.
Los exámens pa entra a la polisía de entonses, eren tres: un fisic; desarrollá un cas en un tems determinat; y “cantá”, mai milló dit, tres temes de entre sesanta y vuit, triats a sorteo, en menos de micha hora, o sigue a diau minuts cada un.
Sen va aná uns dies a l’aldea y a la bora del hort se va prepará totes les probes físiques, com a detalle tos diré que se entrenabe a pucha la corda llisa, sense nugos, en una que habíe penchat de una carrasca que encara está allí.
Deu aprete pero no ofegue, u hay dit avans y u repetisco.
Mentres esperaba que m’arrivare lo llibre y que me cridare lo profesó, una chermana de un amic meu, seminariste, va posá un anunsio al diari del SEU, sense que yo u sapiera, pa doná clases de llatí y de griego.
De momen me cride una dona, de prop de la pensió, dien que a la seua fill la habien suspengut de llatí y de griego y estae buscán un profesó pa que li donare clases particulás y com habie vist lo meu nom a la revista del SEU, me cridae.
Yo había donat clases particulás p’al Servisi Sosial a ma chermana y unes amigues y me van aprobá totes, ma chermana en un diau, es mol inteligenta. Después li vach doná clases de llatí a una chica, casi de la meua edat, que vivie al meu carré de l’Aldea, tamé va aprobá, en notable.
Per qué no podía aprofitá lo poc tems que tenía lliure y guañám uns dines que me vendrien be después cuan tinguera que estudia?.
Vach aná a aquella dona, bona dona, enseguida mos van posá de acuerdo. Ella sol volie lo milló pa la seua filla, la grán, y yo no era masa exigén en lo preau, perque mai había cobrat.
Me va presenta a la filla. Vach tindre molta sort, alta, guapa, inteligenta li portaba casi tres añs, pero an aquells tems ere com si forem quintos.
Ya teniu a Luiset a una tauleta redona, de les de brasé, sentat a la bora de una chica guapa; li donae casi vergoña lo mirala. Pero lo que importae eren los estudis y no piarde lo tems.
Venga: Rosa, rosae, rosa, rosam….. per un costat. Alfa, beta, cappa, delta, epsilón,…. per l’atre.
Y aisí un día detrás de un atre; air al sentám a la taula, com es menudeta, sense voldre en la meua garra, li vach tocá la seua, enseguida la vach apartá, ella no va dí res, sol se va posá colorada y yo no la vach voldre mirá.
Y aná pasan los dies, ella estudiabe mol be y anabe aprofitán les clases; a camins al cambiá lo llibre les nostres mans se rosaen. Pa mí alló me donae vergoña, pero al mateis tems me agradae, pareisie una descárrega de corrén eléctrica. Algún tremoló, y los dos mos posaem colorats.
Cuan ya duebem uns mesos, un dia van quedá los dos y una amiga seua (¿carabina?) pa aná al cine. Yo me vach posá a la seua boreta, los brasos apoyats a la butaca, y de momen les mans se rosen, la meua má, agarre la seua, y ella la dise allí; yo li u apreto un poquetet y ella no me diu res. Ya no me enrecordo de que anabe la sinta.
Al día siguien, escomensem la clase y ella; sí ella; me diu, en una inosansia total ¿som novios?, no sé lo que li vach contestá `pero hasta avui. Es la meua dona. Va aprobá les dos asignatures a la primera y en mol bona nota. Les dones no eren tan roines com dieben los retós.
Mentres tan habien pasat mes de dos mesos, desde la meua entrevista en lo profesó y no me cridae. Animat, per les noves obligasions meues, vach aná al seu despacho y resulte que se li había olvidat. Al día siguien podía escomensá.
En la meua alumna, ara novia, que bé que sone verdad, la meua novia; al trevallá y estudiá, apenes mos podriem veure. Sol podriem está chuns un poc los domenches; aniriem al cine, después mos minchariem un bocadillo  de calamars del tubo y mes tart aniriem caminán hasta la plasa de Santo Domingo y allí a un banc, festechariem un poquet, parlariem del futuro, cuan yo fora polisía, cuan tinguerem chiquets y eises “coses” que parlen y que fan los novios.
Tenía pó de dili lo nau horari; inclus, ignorán de los sentimens de les dones, tenía pó de que se enfadare; de que me disare; de que puguerem reñí; ademés tampoc quedarie tems pa trevalls extres, y podé guañam uns cuartos, pero ella me va dí: “mira pa podé veuremos un poquet mes, yo te vindré a buscat tots los dies que tingues que aná a dí la llisó, te acompañaré en lo viache del tranvia hasta la porta del profesó, tú puches a doná la llisó y yo men entornaré a casa, pa que tu no piardegues tems; y pa no arrivá tart, pa que no me renego mon pare”.
Al final me va dí, u fico apart perque mereis la pena: “Luis, ara que tu no pots tindre dinés, me disarás que yo paga los billets del tranvia y lo bocadillo dels calamars del domenche?”. No me digau que no es un encant, que no es pa enamorás d’ella.

Seguirá......

Prinsipis 2

Prinsipis 2

L’agüelo “Sebeta” no ere un d’els espabilats del seu curs. Pero se habíe donat cuenta que a l’Aldea, com a tots los puestos, manaben les dones. Que encara que a tots los papés apareisien los homens com a prinsipals, a les cases, de porta pera dintre, davall dels llansols qui manabe ere la dona.

Cuan una dona se empeñabe en una cosa, l’home fae lo que ella volíe. Un dissapte per denit: lo home: “Demá ña que matiná que sinó no acabarem les olives”. La dona: “Primé ham de aná a missa de sinc, que lo campo n’ol cambiarán de puesto.” Lo domenche, tots a misa “primera” y a les sis tots al campo.

Aisó se li habíe quedat al cap al aprendís de retó. Entonses a tota la chen que veníe a parlals, la pregunta de Luiset sempre ere la mateisa: “Cóm creu vusté que mos debem de portá en les dones del poble?”. Enrecordeutos que les dones eren unes persones mol perilloses pa los seminaristes, an aquell tems, prohibit cualquier (consevol) trate en elles. Sin embargo los entrevistats, com es normal, sempre contestaven lo matéis: “Tos debeu comportá com en una persona normal, es que acás la dona es diferenta?.

Pero, claro, an eises charrades sempre estaben presens los retós que cuidaben als seminaristes. Y, com es natural, no s’els va passá per alt, eise interés de Luiset. Se u van apuntá. ¿Per qué sempre preguntabe per les dones?. Debíe tindre alguna desviasió. Ñauríe que vichilal, mol de prop.

Y va arribá l’estiu y lo viache al poble. Dormíem a les escoles damún de palla. Als chovens del poble los va agradá que cuan van aná a buscá palla a les pallises, lo Luiset va sé lo primé en estendre la borrassa, agarrá la forca pa umplila de palla y después sabé lligá les puntes de la borrassa al crusat. Eise chic ere de poble, ere dels d’ells.

Al fes denit, van fé una missa de arribada. An aquells tems los homens encara se posaben als bancs de un costat y les dones, en mantellines, als bancs del atre costat. Van cantá, van resá y la misa se va acabá. Tots al carré. Los homens a un costat de la plasa, les dones al atre. Los seminaristes van eisí de la iglesia y tots van aná cap al grapat de homens. Tots?. No!. Ne va ñabé un que, portán la contraria als demés, sen va aná cap a les dones. Al momén totes li habien roglat y estaben intentán parlá, totes al matéis tems, en ell, en un gran soroll.
Al atre costat, los retós y los demés seminaristes, a la bora dels homens, sense aubrí la boca ningú.
Los retós y los seminaristes van prende nota. Los retós del atrevimén de Luiset. Los seminaristes del cas que li habíen fet les dones.

Al día siguién; a la mateisa hora; al matéis puesto; la mateisa misa; bueno no, un atra missa. Cantán, resán,… los homens als bancs de un costat, les dones en mantellines al atre.
Mantellina, dona, misa, iglesia

Se acabe la misa, tots al carré. Los homens a un costat, les dones al atre. Pero, les coses habíen cambiat, tots los seminaristes a parlá en les dones; tots mesclats dones y seminaristes. Bueno tots, no, Luiset se va quedá en los homens. Estos com s’enrecordaen de la palla y les borrasses ya teníen de qué parlá, van roglá al seminariste rebelde y venga preguntali per qué sabíe fe aquells trevalls.

Los retós, mirán de mala manera als seminaristes y a les dones y sobre tot a aquell condenat que habíe contagiat als demés, ell tenie la culpa de tot, ñabie que lligal curt.
Ya sé que eisos homens-sans, no son rencorosos, pero estos segur que pensaen: “eise atrevit, u pagará”.

Seguirá......

Escriure 1

Escriure 1

En una llengua lo mes importán es parlala, cuanta mes chen milló, pero tampoc ña que despresiá les formes de parlá que sol les usen una miqueta de chen. Tamé eises son importantes, sobre tot p’als qui les parlen.
Pero pa que la llengua se fasque ofisial, demanen que tingue historia y es fundamental que eisa historia estigue escrita, o, per lo menos, que ñague escrits en esa llengua. Es un complemén mol importan.
Natres tenim historia, pero tenim pocs escritós en la nostra forma de parlá; ña que animá a la chen a que conto les seues histories que, al fin y al cap, tamé formen part de la nostra historia. Ham de conseguí que dones y homens, mol interesans entre natres, se llevon la po y se poson a escriure. Segur que, pasán lo tems, algú hasta se fa famós; encara que, pa natres, cada charrada sigue un pas avan p’arriba a conseguí lo nostre fin; sé una llengüa, la nostra llengua, lo chapurriau. Y que mos la reconeguen, com a tal.
Yo sol porto tres mesos escribín en chapurriau, no se me ocurririe donali llisons a ningú, ni ara, ni dintre de uns añs; pero en  este poc tems me hay donat cuenta de algunes coses que me agradarie comentales, per si a algú li poden achudá. Es de bons veins que les pedres en los que un ha entropesat, llevales y aplaná lo camí, pa que a uns atres n’ols paso lo matéis.
Lo prime que fach es busca un tema que yo conosca un poquet y que pugue interesá a alguna chen. Ya sé que es imposible donali gust a tot lo mon. Cada un som del nostre pare y de la nostra mare y tenim uns gusts; y, encara que podem coinsidí en algo, sempre ñaurá opinons dividides.
Damún ña que tindre en cuenta que la machoria som de pobles diferens y que cada poble te la seua forma de parlá. Entonses cuan yo escric, intento comunicá sentimens, meus, mol particulás. Pos doble problema: prime que la chen no tingue la mateisa forma de entendre les coses y lo que yo diga, los meus sentimens, li paresquen una tontería, que no li fasquen, cap de grasia. Segundo: que yo pa espresá eisos sentimens utiliso unes palaures que pa mi tenen un sentit; pero, a lo millo p’als atres, d’els demés pobles, o inclus de la mateisa Aldea, signifiquen un atra cosa; eisa palaura que yo poso a ells los diu algo diferen. Tota la charrada cau an tiarra, no val pa res, pan eisa chen yo soc un mal escritó, perque no li hay sabut transmití lo meu pensamen. Les mateises lletres ya no diuen les mateises idees, los mateisos sentimens.
Los bons escritós, entre natres ne tenim uns cuans, normalmen son aquells que han llechit mol y, si es sobre lo matéis tema y lo matéis tems, del que escriuen, pos mol milló. Pero ña una condisió fundamental, escriure en la mateisa llengua que has llechit, perque aisí pots aprofita, palaures, giros, composisions gramaticals, y la forma de esplicat, en casi la seguridat de que asertarás; tens un cuart de trevall fet.
Lo difisil es enfrontat a la fulla de pape blanc, en una manera de parla en la que apenes has llechit. Que la única fon de informasió es la llengua parlada y lo teu cap; pa intentá chuní les lletres en sentit, en les palaures apropiades, en les idees que interesen y en los sentimens que saps que arrivarán a la chen que te llechís.
Tens que pensá en eisa chen, la que te llechís; en les seues inquietuts; qué es lo que los agradarie llechí; quín fil de allá dintre d’ells, pots tocá, pa que sentisquen eisos tremolons, que los fasquen creise, puchá adal en les seues intensions; sentí lo que tú sens y que, en eise momen espesial, vullguen donat la má, pa fe lo camí chuns. Que ensomion que, encara que no te coneisen; que estás físicamen tan llun d’ells; espiritualmen te tenen prop, a la seua boreta, respirán lo matéis aire; espentan tots chuns.
Alguns diuen y crec que tenen algo de rao, que, si tenim lo nostre parla, lo nostre chapurriau; y sol lo parlem, sense llechil y sense escriurel; es com la persona que tenin los dos ulls be, sol mire per un; o com quí tenin les dos garres bones, camine coisechán.

Seguirá......

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

La brema

 http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/la-brema.html

La brema (verema en catalá)


Estisora de bremá , tamé per a podá, y com ajuda cuan se esporgue (per als chits o rechitos).



Los raims no eren abundans a l’Aldea, com a mol cada familia tenie seps (cepas)  pal consum de casa, y a camins ni siquiera arribae p’al añ. Y moltes voltes lo eisie agre, pero igual mol bebiem, non teniem d’atre.

Ere raro que algú plantare una sort o un bancal sol en seps; en varies files de seps. Lo normal es que éstos estaren a la bora de les parets d’els bancals, en una única fila.
Allí solien mesclás diferentes clases de raims, blancs, negres (garnacha), moscatell, este los encantae als goluts (golosos) y algúns ne tenien inclus de rochos, a este se li diebe de collón de gat (cojón de gato) y tenie los grans mol grans y rochos.


Raim cornut, cornuda



Tamé existie la variedad de les parres (parras), estes se plantaen mes als corrals, als horts, als chardins. Y ere un raim mes bast, encara que algúns grans tamé eisien dolsos, cuan estaben madurs.

Los seps, tenien varios sarmens, prau llarcs, en moltes fulles (a les grans s’els diebe pampes). P’els sarmens eisien los raims, que eren un manoll de grans. Normalmen éstos se minchaven sansés, en la pell y les pepites. Uns atres tenien la pell y les pepites mol dures y se tiraben, después de minchat la pulpa que tenie dintre cada grá.
Se solie bremá a finals de septembre, encara que avans alguns raims podien está mich madurs y podies pesigá algún grá, inclus de la parra que ere un poc mes tardana.
Normalmen los raims se cullien en les estirores (tijeras) de podá o de bremá o estirores podadores, que pa tot servien.
Los raims cullits se posaen en cabassos de goma y se descargaben a les portadores, que eren com a banastes de fusta, totes ben tancades pa que no sen anare lo suc (lo vi) que se fae al tira los raims dintre.
Ñabíe uns atres bremadós, los que no habien trevallat pa res los seps, eren les avespes, les abelles, alguns muisonets y sempre quedabe algún jabalí.
Los raims se calsigaen descalsos, se potechaen, lo vi se colae y se ficae a madurá dintre dels carratells grans (cubas grandes), que avans se habien llimpiat en unes meches (de sofre) que se ensenien dintre; ere convenien perque si lo vi del añ de avans se habíe avinagrat, ñabie perill de que se quedare eisa agró a la fusta; y la nova cullida tamé se fare malbé. (MALBEC no, malbé)
Tenien que tindre cuidau a clavás dintre de les cubes, pos a camis se fae un gas que ere venenós y podie pasá una desgrassia.
A les bodegues, que ñabie a cada casa, solie ñaure carratells diferens, grans y menuts y, a camins, hasta un p’al vinagre.

/Nota de Moncho , a la bodega de Lillo a Valjunquera ñabíe un cartel aon ficae Bodega. Una vegada que vach aná me va ficá vinagre de broma perque ya anaem mol adelantats, y mel vach fotre. Una mica fort este vi /


Lo carratell tenie una porteta a la part alta, que es per aon se umplie; y una aiseta a la part de abais, que es per aon se umplie lo porró, pa traure lo ví pal consum diari, y les tassetes, cuan volies convidá a algú a probá lo teu ví o a “fe una tasseta”.


Algunes cases, lo añ que naisie algún menudet, o si ñabie una selebrasió gran; solien umplí algunes botelles del milló ví que tenien y les posaen “davall del tellat”. Eises botelles sól se ubrien cuan ñabie un atra selebrasió, cuan lo chiquet sen anabe a la mili, cuan se casabe, …. Lo que pase es que lo vi se habie fet vell y ara ya pareisie mes coñac que ví. Pero ere una costum de aquells tems a l’Aldea.

Tamé ñabie costum de en lo primé most y codoñs, fe mostillo, que después se untabe al pa y pa brená.
Com no ñabie distracsións p’als domenches y les festes de guardá, per la tarde, les chiques y les persones grans, en cuadrilla, sen anaben a pasechá hasta la marededeu, lo empalme o inclus hasta la fón o la telleria y allí “faen una gaseosa”. Ya ham parlat de esta costum.
Mentres tan los mosos, después de aná a aveurá los animals, als aveuradós de la fon; se reunien y anaen visitán les bodegues a “fe una tasseta”; o mes; a cada casa. A voltes acababen un poc animats y algún camí vach veure a dos mossos, que fae un momén eren mol amics y lo ví, sempre la radera tasseta, los fae cambiá, y discutien y hasta se insultaben, eres un m. y tú un c. Pero la sang no arrivabe al riu, los atres amics, se posaen al mich y uns sen enduyen a ún y los atres, al atre, a “fe la radera tasseta”. Y allí se acababe tot, demá, después de dormila per la nit, atre camí tan amics, en un gran mal de cap, pero aisó se pasabe, trillán o cullín olives.
Algúns camins, cuan venie un forasté, presumit, dien que entenie de vins y que aguantabe mol, segur que caie. Uns lo entretenien a la entrada de la bodega, mentres l’amo, anabe al fondo de la bodega y li umplie la taseta de vi vell, debie tindre denau grados o mes. Lo forasté, per aguantá lo tipo o perque no sen donae cuenta, sel bebie. Hala! Un atra tasseta, y a les tres o cuatre, lo pobre convidat ya no sabie lo que bebie, al final acababe mal; a dormí a la pallisa, en una borrassa davall, tot vestit. Mentres tan los mosos del poble habien anat bebén lo vi del añ, que sol tenie tretse o catorce grados y se aguantabe milló, y, encara que acabaren calens, la atre habie caigut, la próxima visita, se u pensarie avans de presumí.
Un domenche mes que se ha pasat; a esperá tota la semana que vinguere lo siguién, pa torná a fe lo matéis; alló ere una roda donán voltes y sempre se acavabe al matéis puesto y en la mateisa chen. Y lo milló de tot es que, en tan poqueta cosa, tots estaen contens.

FIN.


Los milacres del “Sebeta” 1


Los milacres del “Sebeta” 1

Los intermediaris, los comisionistes, los viachans, son chen que trevalle a cambi de una comisió.


1960. L’Aldea.


Penso, y que Deu me perdono si no es verdat, que tamé los retós, los mossens dels pobles, ademés dels diezmos y primísies, se debien enportá una bona comisió en indulgénsies plenaries.

Tranquils, no tos poseu nerviosos, ya tos esplico perqué dic estes coses.
Lo “Sebeta”, desde que yo me puc enrecordá, sempre va sé monaguillo, achudabe a misa, als entiarros (y te donaben una viala de regalo), a les profesóns, als rosaris, a tocá les campanes, en fin ere una manera de tindre ocupat al menut, que per, atra part, debie se un poco balarrasa.
Pero aisó sí; se sabie lo “confiteor deo” y les demes orasions en un perfiacte llatí, encara que no sabie lo que dieve en eisos latinajos; los misteris del rosari, la letanía, les creus y tots los cantos.
A lo milló va se per aisó que un día, cuan tenie un poc mes de diau añs, lo mosen li va dí: “¿Luis, vols aná a veure a Miguel a Saragosa?”
Ña que aclarí que Miguel ere un chic del poble que estabe al seminari.
Y que Luiset no habíe eisit mai, masa llun del poble.
Bueno, mentisco, algún camí habíe anat a Valderrobres cuan ñavie fira y tamé lo habien portat a Valmuel en un autobús, cuan Franco va aná a inaugural, va sé lo prime camí que lo agüelo va veure a su Exselensia, después a lo llarc o curt de la seua vida lo veurie dos voltes mes.
A lo que anem, lo menut pensanse que lo retó li oferie una escursió en agraimen per tot lo que li achudave, no se u va pensá. “SÍ”.
Y lo mosen li va dí, pos dili a ta mare que me vingue a veure.
Cor de bona ánima, lo chiquet, li u va di a sa mare, que enseguida se va pensá que habíe fet alguna trastada y li va pregunta “que qué has fet?”. “Yo no hay fet res, mare, de verdat”. “Si es que no te puc disá sol, no puc está trevallán y está a casa, damún de tú”.
Ma mare trevallave de cuinera-sirvienta a casa dels mes rics del poble. Tenie un horari tan llarc, que yo casi no la veía mai, sol me enteraba de que ella habie estat a casa, perque ella, la pobreta, cuan venie, per denit, y yo ya estaba dormin, me disabe la fruta, que a ella li habien donat de postre, damún de la mesilla, y allí la trovaba yo per demati, cuan me eisecaba, como un regalo seu de cada día, pero a ella casi no la veía.
Bueno va aná a casa del siñó retó y va torná tota asustada. Yo no sabia agon posam, pensan qué auria fet mal pa que ma mare tinguere que aná a parlá en lo mosen y veurela arribá en aquella cara.
Me va cridá a la seua vora, “a ver Luis, de verdat que vols aná al seminari?”.
Yo no sabía qué ere lo que me preguntabe, no entenía res, pero la vach mira als ulls, y allí dintre vach veure lo orgullosa que, per un cami, estabe del seu fill, encara que aisó pa ella, lo unic que li suponie ere trevallá mes y piarde a un fill. Y no li vach sabe di un atra cosa, li vach contestá que SI. Era un crio de once añs, y escomensaba ve la carrera, en una mentira.
Lo mosen se acavabe de guaña un atra indulgensia plenaria, un chiquet mes del seu poble anirie al seminari, cumplie les espectatives pa un poble menut, cumplie les estadístiques. Se estave guañan lo sial, a base de portá chiquets del poble al seminari.

Seguirá.....



milacres,sebeta,seminari, Saragossa


Trovada y 5 , Historietes 2


Trovada y 5 , Historietes 2

Y p’acaba un poc de mistiari. Tots los pobles, de cualquier puesto, tenen historietes rares, misterioses. Mols camins no se sap si son historietes, coinsidansies, milacres, misteris o invensió de algun vei, que es massa cuentiste com l’agüelo “Sebeta”.  Pos a l’Aldea tamé; n’hay triat tres, segur que ne ñá mes.

Avans de escomensá lo “Sebeta” vol demaná disculpes, per si les coses que va a contá, no van passá aisina, o no van pasá, o se u ha inventat ell.

PRIMERA:

Está la leyenda de la Marededeu, a la que mols veins de l’Aldea li tenen una fe mol gran. Según han vingut contan les persones machós; que, al matéis tems, los u habien contat los seus antepasats; y apareis a les cansonetes que se canten cuan se li fa la novena; o sigue la historia del poble; un home de Bot (Tarragona), va pasá per la ermita, que está separada del poble, un sincsens metros; y va furta la imagen y se la va endú a la seua casa.
Al poc de tindre la Marededeu, a la casa se van escomensá a fica malals tots los de la familia. No ñabie dotó, ni medicina qu’els curare; cada camí se posaen pichó, mes mals. Al remat, lo qui la habie furtat; mich arrepentit y mich en po de que se moriren tots los de la familia; va ana al retó del poble y se va confesá dien lo que habíe fet. Lo mosen enseguida li va dí la penitansia: tenie que torná la Marededeu al matéis puesto de agon la habie furtat.
Com no li quedae atre remei; aisí u va fé. Los veins de l’Aldea que, al notá la desaparisió de la seua Virgen, li habíen estat resán y fenli novenes, pa que tornare; al veurela atre camí al pilá, van pensá que habie pasat un milacre, van tindre molta alifara y van fé una gran festa.
La leyenda no u diu, pero ñaurá que pensá que la familia del lladre se posarie bé, pa que acabo bé la historieta.
Mes tart, la van torná a furtá y va apareise a Torresilla, al trovala posada a un pilá que allí li dieben de la Piedad, se li va quedá eise nom Virgen de la Piedad.
Tamé se comente que cuan la guiarra, un home pa que no la chafaren, la va pillá y la va enterrá, al corral de les mules, davall del fem, y cuan va acabá la guiarra, la va torná al seu puesto.
La chen li te molta devosió y pa demanalí coses, li resen dienli “danos consuelo en la vida, oh, Virgen de la Piedad.” Tos la poso, per si algún nesesite achuda; may se pot sabé, cuán fará falta o quí te pot curá.
SEGUNDA:
Al escomensá la guiarra del 36; com a mols pobles, ya u hay contat a unes atres charrades; a l’Aldea, va ñaure una part del poble que, defenen les seues idees, van tirá per un costat; una atra part, tamé defenen les seues idees, van tirá per l’atre; y uns atres, que no van tirá per cap costat, encara que tenien les seues idees,  van tindre que patí per part de uns y dels atres.
Tal com u hay contat ya; al prinsipí los que van escomensá manán, lo prime que van fé, va se entrá a la iglesia y fe maleses, dintre y de fora; van cremá sans y santes, los vestits del retó y van tirá, chafanles les estatues de pedra que ñabíe a la fachada; a les que no podien arrencá los tallaven los brasos, lo cap, lo que podien.
Presidin eisa fachada, al mich, estabe San Miquial, patro del poble, en lo bras dret eisecat, portan la espada en la que pareisie luchá en lo demoni que tenie davall.
Com estae ben agarrat, va ñaure dos homes que van puchá, y, mentres un aguantae la estatua, latre li va partí lo bras dret.
Pos be, mes tart, al que habie sostés la imagen si li va umplí la cara de nafres; y al atre, al que va partí lo bras; mentres la guiarra, quina casualidad, va piarde lo bras dret, p’el matéis puesto que ell habíe partit lo de la estatua. Segur que va sé una coinsidansia; va ñaure mols que, a la guiarra, van piarde brasos y garres; uns atres van piarde la vida y no habien fet cap de malesa; pero ahí quede la historieta …..
TERSERA:
A mitat del sigle pasat, un home de l’Aldea, estae llauran, y llaurabe fondo, apretan per abais; de momen se li enganche la rella; y pareis que espente algo; que mau algo; pare al animal; llimpie lo tros y li apareis com una tapa de pedra fina, la lleve y oh! Sorpresa. Allí dabais ñabie com un trull de tiarra en forma de tenalla. Y aquí es cuan escomense lo mistiari, l’agüelo com ere tan menut, sol s’enrecorde de aisó, de que van dí que ere d’els tems d’els moros y que ya sen habien trovat mes pel poble. No m’enrecordo de quí la va trova; y may me van dí si va trová algo dintre.
Lo “Sebeta”, lo crio, cuan estae sol, ensomiabe que ne trovae una y que dintre ñabie un tesoro y en eisos dines, llevabe a sa mare de serví, y la teníen sempre a casa en ells. Sol ere que ensomiabe. Non va trova may cap de trull de tiarra en forma de tenalla.
Y se va acabá la trovada; a tots los va agradá tan que van quedá p’al añ que ve, atre camí.
A totes les persones del Consell, grasies per la vostra memoria, pero sobre tot, grasies per la vostra HISTORIA, que, ara ya es la NOSTRA historia. Grasies y seguiu están ahí mols añs. T’os nesesitem, ara més que may.
FIN.
Nota: Después de haber acabat la charrada m’arrivat la historia de la Marededeu y tos la fico tal y com m’arrivat:
“Nª Sª de la Piedad.
En el lugar de Valjunquera.
En el camino real de Valjunquera, Aldea de la Ciudad de Alcañiz  y a distancia de quatrocientos passos de aquel Pueblo, venera la devoción Christiana  la S. Imagen de N.S. de la Piedad en una Hermita muy hermosa, y fabricada a lo moderno: el título de la Piedad, se la dio la de aquellos devotos, que cuidaron de colocarla allí: el origen de esta Milagrosa Imagen, según consta por algunas memorias, fue en la forma siguiente. Por los años de 1575. Vivía en la Ciudad de Valencia Urbano Foz, natural de Valjunquera, y escultor: deseando este regalar a su Abuelo Pedro Foz, con alguna alaja de gusto, embiole esta S. Imagen, fabricada por sus manos: estimola tanto Pedro Foz, que no quiso, teniéndola en su casa, hazerla incomunicable, sino que erigiendo cerca del Lugar un pilar, la colocó allí en un decente nicho: aquí estuvo muchos años, venerada de los propios del país, y estrangeros.”
En 1623 un hombre de Bot la sacó de aquel nicho para venerarla en su casa. Enfermó toda su familia y entonces decidió devolverla a Valjunquera.
Nuevamente fue robada en 1677. Siete hombres la buscaron por diversos caminos y Gerónimo Lamberto la encontró cerca de Torrecilla en un pilar que llaman La Piedad.
Una vez devuelta a Valjunquera, el pueblo dispuso edificarle una ermita frente al lugar donde se hallaba el antigüo nicho. En 1697 se comenzó la obra y el uno de octubre de 1699 se trasladó la imagen a su nueva sede.
Su fiesta se celebra el viernes siguiente al domingo de pasión.
Hay muchos exvotos en esta capilla. Entre ellos se ve una mortaja ofrecida por Catalina Meseguer por haber sanado a su hijo Joseph Ardid que estaba desahuciado por los médicos. También una pierna de cera. Entre los prodigios atribuidos, se cuenta la salvación de los valjunqueranos Andrés Laflor y Jaime Cuella que eran arrastrados por las aguas del rio Segre.
La información anterior es un resumen de lo escrito por el padre Faci en 1739.”
Y l’agüelo “Sebeta” u ha copiat tot de la Revista Escolar El Gabarato, la número 6, de 1988.

FIN.

Trovada 3, Palaures 2.

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada-3-palaures-2.html

Trovada 3, Palaures 2.

esquella , esquelles, badall, badajo, campana, campanas, campanilla

Anem a entrá a la faena, que lo agüelo charre masa.
La primera palaura que me van criticá va sé eisa matéis: Que poses “paraula” y aisó es catalá; los agüelos, eisos que, a camins, te parlen a la orelleta y que ya sen an anat al atre costat, diebem palaura o palabra, milló la primera; pos ala, a partí de ara palaura. Sobre este nom van está parlán un rato. Teniem tres asepsións: paraules, palabres y palaures. Paraules: pot sé lo que se porte ara, per influensia del catalá, allí van dí que eisa versió ere la catalana y de catalá, de momen, res. Palabres: resulte que algún camí tamé se usabe per lo poble, pero com se pareis al castellá, pa se imparsials, pos tampoc. Y la tersera: Palaures: ere la mes usada al poble an aquells añs, Y com les charrades se referisen an aquells tems vam desidí usá esta tersera.
Tamé mos van aná recordan de unes atres palaures com “devaná” que als críos mos faen estirá los brasos y mos posaen la madeisa ven estirada y la mare o la agüela anaen fen “capdell” (allí aon se anabe enrollán lo fil que se anae devanán). Pasan lo tems, cuan los críos ya se faen grans, o se enfadaen, o no volien achudá; sino corrie la espardeña, entonses la madeisa se ficae a la part alta de una cadira, com si foren los brasos y se devanae, desde allí.
“Melindres” o michons, eren uns güans que sol tapaen la má y no los dits, se empleaben mol al inviarn, cuan se replegaen les olives den tiarra.
“Piucs”, se faen en llana gorda, en cuatre agulles de fe calsa, eren uns calsetins, tamé p’al inviarn, alguns teniet la part del taló y la dels dits del piau, reforsaes.
“Ungletes” eren unes ungles postises, fetes de trosos de les lates de lleit condensada, se posaen als dits y se empleaben pa replegá les olives que estaen clavades al fang, de cuan plovie o nevabe.
“Los portells”. Los bancals estaben fets per parets, algunes mol altes, cuan una de estes parets se esfonrae (se caie), aisó ere un portell; ñabie que posá les pedres a un costat y la tiarra esfonrada a un atre, se tornae a fe la paret y al matéis tems se anabe fican la tiarra a la banda de dal, y atapinla pa que fare fort y pa que aguantare a la paret que anabe puchán.
“Varechá”. Se solie fe un volta cada añ, al matéis carré, a la porta de casa. Se ficabe un cañis y damún se aubrie lo colchó de llana, se disabe la llana y la funda se llavabe. La llana se varechabe en unes vares de vimec o de llidoné, fae un pols imposible de respirá, pero la llana se anabe quedan tobeta, y que be se tornae a dormí allí damún. Cada dos o tres añs se llavabe tamé la llana, pa que se esponjare be. Después se posae dintre de la funda. Esta, a camins, tenie vetes que se anaben lligán, al tems que se umplie la funda.
“Vetes” eren com a cordells de roba, se utilisaben pa moltes coses, una pa cuan se vareachae lo colchó com ham vist avans.
“Esgarrapá”. Rascá, en les ungles si ere a la carn, o en algún ferramen (eisadella, eisada, cavegueta, chapo, etc.) si ere a la tiarra.
“Rollá la era”, se fae en lo roll de pedra, chunit a un animal, normalmen avans de escomensá la trilla, pa disá la era planeta, pa que no ñaguere regués, ni bades, per aon se puguere amagá la llao.
“Capsana” ere un rollet de roba que se posaen les dones al cap, pa podé dú la conca de la roba, les canastes del pá, los cantes o cualquier atre bulto.
“Esquelles”. Tamé esquila (Cencerros), les solien portá, algunes ovelles. Alguns animals portaen campanetes al cabestre y alguns gats cascabells.
“Milacre” ña moltes maneres de diu: miracle, milagre, milacre. Lo “Sebeta” intentará utilisá milacre, perque li u han dit aisina de l’aldea.
Podriem fe un dicsionari complet, pero asó sol son unes palaures de les que sen va enrecordá lo Consell en un momen.

Seguirá....

Trovada 4. , Historietes 1

Trovada 4, Historietes 1

En casi dos hores parlan van tindre tems pa tot.
A l’Aldea ñabie mols bancs de pedra repartits per tot lo poble, pero va vindre una moda y los van llevá tots,
Cuan un viudo, viuda, moso o mosa vells, se casaben, aquella nit los mosos del poble los solien fe una esquellotá (cencerrada, cacerolada), anaen en les esquelles del bestiá y se posaen debais del balcó a tocals y a cantals cansonetes, a camins un poc picantes, emplean los motes de cada un, o de les families o cases a les que perteneisien. Si los resien casats, reacsionaben bé e invitaen als rondadós a pendre algo (pastes y begudes, normalmen) tot anabe be, los prenien lo pial un rato, mes o menos llarc, y después los disaben tranquils.
Comenten que va ñaure un cas en que los resien casats, no se van voldre doná per enterats y ni van invitá a la rondalla, ni siquiera van eisi al balcó a saludals. Entonses van agarrá los mosos y a la porta, per la que tenien que eisí los animals al dia siguien (la nit de bodes, an aquells tems, sol durabe aisó, una nit, al dia siguien a trevallá), y los van posa la caisa de un camión, pegada a la porta, de tal manera que no se podie casi ni eisí al carre. Estaen bochos aquells aldeans.
Al terme dieben que ñabie restos de algúns poblats mol antics, se parlae del Mirablanc, del Castellar, de la caseta de son de vila……
Lo Mirablanc, es una micha montaña, desde la que, si fa bon tems, se veuen los pirineos y mes montañes de tot lo voltan. Diuen que va ñaure un retó que, en unes atres persones, anaben buscan coses y lo que trovaen se u emportaen ningú sap aon. Se parle tamé de que allí algú va trova un forn, y les pedres de dintre se van baisá al forn del poble y son les que encara te ara. L’agüelo va puchá un cami y escarban per en tiarra apareisien troses de cerámica, com si foren de topins o plats, pero la ilusió es perillosa y la imaginasió encara mes.
Ñabie chen del poble que als corrals tenie pedres de molí, que según dieben, se les habien trovat a eisos puestos.
Tamé se contabe que un veí habie trovat una moneda per un poblat de eisos. Que no sé cóm, chen estudiada de Saragosa se va enterá y la van vindre a veure. Que li van dí que ere mol importanta, que valie mes de un milló de les pesetes de aquells tems, en fin un dineral; un día se va presentá una persona dien que se habie enterat y que volie veure la moneda pa fe un trevall; inosenta la dona li u va traure y apenes la va veure, l’home, li u va pillá de la má y sen va aná corren cap al cap de la costa, que allí li esperabe un coche, al que va pucha y hasta avui.
A magatons se diebe que un home del poble sabie aon estabe enterrat lo cheneral cartaginés Amilcal Barca. Según diu la historia, cuan va morí este home, pa enterral, van cambiá lo regall de un riu, allí van fé una obra, lo van posá dintre en los seus tesoros y después van fe torná al riu, pel seu regall original, aisí ningú mai podría troval ni molestal. Pues se diebe que eise home sabie lo puesto. Pero va morí de repen y no crec que li diguere a ningú lo seu secret mes gran.
Van parlá de la nevera, eise pau que estae prop de la era. ¿Ton enrecordeu???. Bueno dieben que cuan nevae y an aquells tems, al inviarn, u fae a subín y abundán; ficaen neu dintre, la atapien en lo atapidó que se empleabe pa aplaná la era, ben atapida; damún afechien un piso de palla; damún un atre de neu, ben atapida y aisi, piso a piso, hasta que estae plena y que sol se empleabe cuan algú estae malal en molta fiebre y ñabie que baisala a forsa de neu. Entonses la anaen a buscá y l’inportaen al malal hasta que se li anaen les calentures y se posae be. Sol se utilisabe p’als mals y p’als malals. Tame van contá la restaurasió que se li va fé, fa uns añs, pa convertila en atractivo turistic.
Parlaen de que al poble ñabie una casa que se li die de la encomienda y que allí debie viure lo flare que representave als Calatravos; amos del poble, pa replegá les contribusions y los diezmos que ñabie que pagals, per viure allí.
Que la ermita de Santa Barbera, se habíe acabat sobre lo 1.600 y la iglesia sobre lo 1700, que pa fela les dones portaben la aigua en cantes al cap en les capsanes, perque an aquells tems encara no ñabie argadells.
Que a mitat del sigle pasat se va discutí si lo Mas de Llauradó ere part del poble o al revés. Perque aquell habie tengut avans escola. La esplicasió es que, en tems, al Mas ñabie un retó mol llist que fae escola als chiquets de allí. Cuan se van enterá la chen rica del poble van escomensá a envía als chics allí, a dependre; que los pobres crios anaen tots los matins a escola y tornaen per la nit, sempre caminan; claro, ere la única manera de maures an aquells añs.
Que l’Aldea perteneisie a Alcañis, chun en Valdealgorfa y la Codoñera, y lo Más ere de l’Aldea.

Seguirá......

Trovada 2, Palaures 1.

Trovada 2, Palaures 1.

En un atra part de la reunió se va escomensá a parlá de la manera de espresás lo agüelo, al no tindre gramática.
Al haberse reunit totes estes persones van desidí que a partí de ara elles serán lo Consell reguladó de los noms y les maneres de dils a les charrades del agüelo “Sebeta”.
Van escomensá en la primera norma: en vista de cóm mos traten los cataláns; del catalá, mentres se pugue, ni una coma.
Lo Consell sol intervendrá pa corregí los escrits del agüelo “Sebeta”, no te cap de influansia, ni tampoc la vol, fora de l’Aldea.
Que cuan ñague duda aplicará la gramática castellana, perque es la forma de parlá ofisial, y entonses los chiros, los modismes, los dits y la construcsió de les frases a que está acostumbrat lo agüelo es eisa y de esta manera pensen que u fará aná milló.
Disen sentat que la forma de parlá de l’Aldea es especial, diferenta als d’els atres pobles, com lo d’ells es diferén d’els demés. Per eise motivo no volen influí en ningú mes, ni sé reguladó de ningú, ni tindre influencia sobre cap atre escrit. Que, com va dí Deu nostre siñó, a estos termes, cada un que parlo y escrigue com vullgue.
Volen disá clá que la nostra forma de parla, sigue idioma, dialecte o lo qu’els paregue be als de Saragosa, es una forma de parlá ESPESIAL y que ña coses que lo agüelo sol les sap dí en chapurriau, que, en un atra forma de parlá, no tendrien lo matéis significat; n’ols podríe doná lo matéis sentimen; no u sabrie esplicá igual y que ña palaures que no les sabrie tradui en castellá, perque son tan espesials, tan nostres, que no tenen traducsió al castellá.
Vol dí que les palaures, mal o bé, se poden intentá traduíles; los sentimens no; ni lo milló traductó. Y lo que l’agüelo escriu, casi tots los camins, son los seus sentimens y eisos sol los sap esplicá en chapurriau. Podrán traduí les charrades, estes charrades, pero per mes que u intenton, ya no serán les charrades del agüelo “Sebeta”, éstes sol tenen sentit, lo seu sentit, dites, escrites en chapurriau.
Mireu si som rics en la nostra manera de parlá que ña noms o verbes que yo, per lo menos, no trovó traducsió al castellá. Tos poso un ejemplo: “Sempre estás "surigañan" o “ensurigañán””, bueno asó serie com “sempre estás embolicán”;  no; “sempre estas provocán”; “sempre estás molestán”; tampoc; a lo milló totes chuntes. Voldrie di sempre estas enfrotén, donán mal, provocán als teus chermans; enfotente. Normalmen se diebe cuan los grans provocaen al menuts, fenlos enfadá, no sé...no trovo traducsió. Au sentis eise verbo??????.  Qué riquesa, y encara mos volen compará al catalá......

Sé que ña chen de esta paret trevallán, esforsanse, en replegá les palaures, los sonidos, los dits, les cansons,…. Ña que alabá lo seu trevall, no los u podrem pagá may. Pero mentres tan, l’agüelo seguirá estos consells, sense voldre que ningú li seguisque, ni que li fasque cas.

Per un atra part, tamé que ña veins de esta paret que lo seu trevall es mes sort, pero igual de importan, tenim chen formada, estudiada y l’am de aprofitá, aseptan los seus trevalls y los seus consells. Ham de sumá, may restá. Tots som importans, a la nostra manera.

Lo camí se fa, cuan molta chen pase per la mateisa senda, caminán, aplanán, calsigán, atapín, entropessán en los grasons, caen, eisecanse, y, com diu lo meu amic Jesús, apartán alguna pedra si quede p’el mich o moleste.

Ah! y pa fe lo camí tan importants son les pedres de davall, cada una de les pedres; com la tiarra atapida damún, cada granet de tiarra; y com l’aigua que lo apisone, cada goteta de aigua. En este trevall; tots som importans; nesesaris; tots y cada un de natres que estem aquí; com cada un que mos seguis y mos llechís; y tots los demés que están detrás de natres, pero que tenen lo matéis sentimen.
Perque este camí se fa en mols trevalls, pero encara en més sentimens y pan aisó fa faltá los sentimens de tota la chen, de tot lo chapurriau. Mentres ñague un aragonés que u sentisque ahí dintre; ñaurá sentimens y ñaurá chapurriau.

En estes persones del Consell, a l’Aldea sempre es primavera, encara que fasque fret, o encara que fasque caló, que fasque aire, ventolera, que nevo, que fasque boira; allí, dintre dels seus cors, sempre es tems de flos, de brots viarts, de capulls, de esperansa, de ilusions, de plos, de alegries, de sol, de lluna, de estrelles, de arcoíris; y de torná a escomensá, cada camí que los diuen que no.

Mos han guañat una batalla, pero no la guiarra, ells no saben que ells pasarán, que natres pasarem, pero que detrás de natres ve un atra generasió, y después ne vindrá un atra, tots trevallán per lo matéis, perque no los llevon la seua forma de entendres. Ya u vorán.

Seguirá....

Trovada 1, Cansons



Trovada 1, Cansons

Dilluns, día 14 de agost de 2017. Dotse y micha, Plasa d’Aragó. Saragosa.
Ña dies que ña que posals a les charrades.
Per eisa plasa, a eisa hora, baisen tres dones, no son unes dones cualquieres, son dones del Matarraña, aisó vol di mol. Si ya les dones d’Aragó tenen fama, les de aquells termes, molta mes. No son dones guerreres, vull dí no son de les que ataquen, pero cuidau si lo ataque dels contraris va contra la seua historia; contra la seua forma de parla; contra lo Chapurriau. Aiso, sí que no, ningú se pot ficá en los seus antepasats y en los seus fills al matéis tems, entonses sí, de dintre de elles is eisa forsa que done l’aigüa del Matarraña.
Ya u hay dit, atacá, no; a ningú; pero defendres, aisó per damún de tot, se disarán lo tems, la pell, la sang, lo cor, la vida. No saben en quí se han posat. Quí no es chapurriau, no pot sabé lo que se sentís, es un sentimen especial, de mol a dintre, la chen de aquella tiarra, u sentís, encara que no u sapie esplicá.
Son dones de l’Aldea, pacifiques, tranquiles, trevalladores, aisó sobre tot, pero ara les han convertit en guerrilleres, de aiso aquella tiarra ne sap mol, guerrilleres de les palaures.
Les estaen esperán un atra dona y un home, tamé de l’Aldea, ya estaen tots, no faltae ningú, fae tems que habien quedat en reunís, avui han tingut la oportunidat, la sort de podes trová.
Se senten; tots volen parlá a l’hora; ña tantes ferides que curá; tantes taques que llavá; la persona mes gran; no la mes vella, perque cuan se té lo cor chove no ña edat, fique pau. Tots callen. Preguntam; lo que vullgues y si u sé, te contestaré; lo meu cos va fallán, pero lo meu cap está com al prime día; y com la reunió es pa trevallá p’el chapurriau, encara me sentisco mes chove.
Cansons: y allí, al mich de la plasa van aná cantan cansons de l’Aldea, en chapurriau, claro; la chen de les taules de la redolada debien pensá están bochos estos chapurriaus; cantán aquí, sense cap de vergoña, en chapurriau. Ningú se va atreví a dimos res.

“Plau y fa sol,
les bruises se pentinen,
plau y fa sol,
 les bruises van de dol.”

“Baiseu les casquetes,
baiseu lo vi blanc,
baiseu les casquetes,
sino mon Anam.”

“Tan, taran, tan, que les figues están viardes,
Tan, taran, tan, cuán madurarán,
si no maduren lo día de Pascua,
madurarán lo día San Juan,
Cuán anirem a la roca fumada,
cuán anirem a minchá cansalada,
cuán anirem a la roca del corp,
cuán anirem a minchá conill mort.”

“Pastoret de aon vens?,
de la montaña, de la montaña,
pastoret de aon vens?,
de la montaña, de veure lo tems.
Quín tems fá?,
plaure, plaure, plaure,
quín tems fará?,
plaure, plaure, nevará.”

“Lo sabaté menut anae a fé sabates,
en un repuntapiau, va caure de sarpes,
cuidau, cuidau, cuidau, asó no pot aná,
sino se acabe avui, s’acabará demá.”

“En pic, en pic, lo tortolet,
la garreta del pastoret,
toquen y toquen, lo tamboret, (lo tamborinet),
la gallineta grasa,
corre per l’airasa,
lo bou estrellat,
corre y corre p’el tellat,
llat, llat, llat, merdeta de gat.”

“Sant Antoni y lo dimoni,
chugaen al trenta y un,
lo dimoni va traure trenta, y
Sant Antoni, trenta y un”.

“La fresneda a una costa,
Vallchunquera a un plá,
La Portellá en dos trosos,
Y La torre, allá d’ellá.”

“Boticari, canari,
Potes de aram,
que a la seua dona,
mate de fam.”

“Un rosé de roses blanques,
acabades  de cullí,
tan amigues que erens antes,
han tingut que reñí,
al andén de un terrení,
han reñit per poca cosa,
a la cara te u diré,
per mol que te rebaisos,
amiga, no te está bé.”

Pa nadal:
“San José se fa vellet,
y no pot puchá la escala,
matarem un corderet,
per a tota la semana,
y vindrán los pastorets,
y senarán de bona gana,
y sen anirán a dormí,
a la palliseta blana.”

“Les parets eren de sucre,
les portes de terró,
y cada mosca que pasae,
sen enduie un gran tros.”

“Al siño veterinari,
tots li diuen menescal,
y lo cas es que li sap mal,
pos li pareis ordinari,
perque ell es de capital.”

Lo día de San Juan (me van insistí que a l’Aldea se diebe aisí que San Joan ere al Más de Llauradó), ere festa gran a l’Aldea; per la tarde tot lo mon, grans y menuts, se arreglaen y baisaben a la fon, allí se faen una grasiosa de les del paperet.
Después los grans faen un corro mol gran; imagineutos lo redol del reloche, dintre del redol, a les dotse se posae un home, en un tros de papé llarc lligat a la correcha per detrás, a la esquena, com si fore una coga. Ara un  atre home se posae a les sis y pillave un atre papé. Los dos cantaen la seua cansoneta; y cuan acababen, al de les sis, li ensenien lo pape y los dos escomensaben a corre per tot lo rogle, pegats a la chen; sino ere garrama; y lo segundo corrie detrás del prime intentan prendeli foc al seu pape. Al matéis tems que totes les persones del rogle donaen voltes, corrén tamé, aisí se fae una corren de aire; per lo que corrien los de defora y los de dintre; y lo foc enses durabe poc, perque se consumie mol de presa. Aisina les carreres duraben poc. Y a torná a escomensá.
La cansoneta diebe aisina:
Lo primé home: “No me la ensendrás,
lo pio, pio, pio,
no me la ensendrás,
la coga de detrás.”

Lo segundo: “Sí, que te la ensendré,
lo pio, pio, pio,
sí que te la ensendré,
la coga de papé.”

Lo choc o entretenimen consistie en que lo segundo li ensenguere lo papé (coga) al prime, y lo prime tenie que escapas pa que lo papé que portae lo segundo, com estae ensés, se acabare de consumí o se cremare la má de quí lo portae y lo tirare an tiarra, entonses habíe perdut lo segundo; mentres que si conseguie ensendre la coga, guañabe ell y perdie lo prime.
Pareis un choc mol simple, pero si li afechim que los chugados eren un de cada cuadrilla (colla), o un de cada quinta, o un de cada carré, un casat y l’atre solté, ara ya entendreu que la chen partisipabe, volen que guañare lo chugadó en lo que tenien mes relasió.
Disfrutaen, mentres chugaben, y cuan se acababe, tots tan amics atre camí; y, mentres tornaen al poble, anaben comentan les carreres. Pues fulano casi lo ensén; no qu’el atre corrie mes; pos mengano se ha cremat un poc la má; no ha segut res, se ha rentat enseguida en l’aigua freda de la Font, y apañat; pues a perengano casi se li ensenen los pantalons; has vist a menganita com mirabe a fulano cuan corrie?, no si eisos acabarán fen parella, ya te u dic yo; has vist ……

Y así pasaen lo tems, sense cine, sense tv, sense radio, sense fe mal a ningú. Sen felisos en tan poquet, sense fe mal a ningú.

Seguirá.....

Yo parlo lo chapurriau


Yo parlo lo chapurriau



Luis Arrufat , Valjunquera, agüelo Sebeta, cebolleta, Luiset, aldea


Sobre lo mes de mach de 2017, un aspirán a agüelo “Sebeta”, va entrá, com tans dies, a la seua paret de Facebook. Pero eise día va tindre la sort de trovás una invitasió, del seu bon amic Jesús Bel, pa entrá y apuntás a la paret de un grapat de chen que trevallabe per una forma de parlá, se diebe

Yo parlo lo chapurriau”.
Algo va saltá dintre de Luiset, debíe se un cor de chiquet, dintre de un cos de vell; uns recuerdos que, pese a sé vells pel tems que fae que habien pasat, seguien sen chovens, perque dintre d’ell lo tems se habíe parat, cuan als once añs sen va tindre que aná del SEU poble. 
May habie olvidat los once añs viscuts allí, pa ell eren tota una vida; después ne habíe tingut un atra, a un terme y en un parlá que no eren los seus, als que tamé estae agrait perque li habien permitit creise, formás, casás y tindre los millós fills del mon.
La primera vida la tenie tancá a un armari que sol aubrie cuan, per sort, podie torná uns dies allí, respirá ben fondo y atre camí a la segunda vida. Ere com los peisos que vivuen al aigüa y de cuan en cuan tenen que eisí a respira, igual li pasae a Luiset. Apenes pasae les Ventes y escomensabe a baisá la costa del Mas de Fraga, los pulmons li creisien, respirabe fondo, en los ulls del cor mirae y reconeisie la seua tiarra, lo seu terme, allí agon volie morí o per lo menos que li entiarron cuan li arrivo la hora de pasá al atre costat.
A camins se trovae en algú de aquell terreno, pa ell ere com si se trovare en un chermá, casi encara mes, parlaen en chapurriau y lo tems pasae y pasae y no se donabe cuenta; l’atre debie pensá que tio mes pesat.
Seguim; va demaná que li disaren entrá a la paret; cuan li van contestá que sí, va tindre una gran alifara. Va escoltá lo que volie eisa chen; enseguida va sentí com ells; portabe lo chapurriau dintre y va podé al fin aubrí la porta del almarí y eisí fora, com un crio de onse añs, com un vell; mol vell; lliure al fin.
Dintre d’ell la sang se va renová, va respirá fondo y se va tirá a la aventura. Mai u habie fet; no sabíe cóm feu; pero estabe al seu terreno; en la seua chen; sino li entenien en les palaures escrites; li entendrien en los seus sentimens; y se va posá daban de la pantalla; ella li demanabe que escriguere; y ell posae los dits damún de les tecles, y les lletres eisien soles, unes detrás de les atres, chuninse com los pareisie be y va naise lo prime escrit. Lo de la cansó dedicada a tots los que parlaen chapurriau. Casi tenie vergoña de dí eise nom.
Pero va ñaure un home, un vei de la paret, que li diuen Ramón, que lo va resibí, lo va animá, u has fet mol bé, seguís, a daban, tots ne estem deprenen.
Lo que li faltae a la ilusio; que la animaren. Luiset habíe vist que encara ne eren pocs; que no veie chen que escriguere coses llargues; no sé perqué, pero al veure lo seu escrit, li van parlá de Desiderí y la seua mula. Va busca lo llibre, lo va trová, lo va comprá y lo va llechí varios camins. Y va veure; qué presumit; que Desideri y ell tenien algo en común y algo diferen. Tenien un apellit igual, Arrufat y aisó ya vol dí mol; tenien les mateises ganes de escriure sobre coses de la tiarra; pero tenien una cosa diferenta; p’el motivo que fore, segur que tenie raons pa feu, Desideri va escriure en catalá; pos Luiset u farie en chapurriau, en la nostra llengüa, la de Desideri y la meua; serie un homenaje que li farie a un veí; que segur que si avui estare aquí mos apoyarie com lo prime; com u fan uns atres escritós que están a esta paret.
Qué pretensións, voldres comparas a Desideri; que no; que sol hay vullgut di que ha segut lo meu modelo; algú a qui vull imitá, may se me pasará pel cap; volem compará en ell. Ña maestres y aprendisos.
Seguim, se va inventá un nom pal poble que te al seu cap, l’Aldea, may li voldrie fe cap mal al poble que li va veure naise, li deu masa, y prau trastades ya va fe de menut. Per aisó tot lo que li pase pel cap a Luiset pase a eisa Aldea imaginaria, que sol existis al seu cap y al seu cor, perque la vol com si fore de verdat.
Después se va inventá a un crio: Luiset; y a un vell: l’agüelo “Sebeta”.
Los dos personajes fan falta. Luiset es nesesari perque tot lo que charre l’agüelo, se referis a onse añs de la seua vida; sé que ñá chen que no se creu que tots eisos recuerdos estiguen al cap de un crio. Tenen rao, están al cap de un vell que s’enrecorde de eisos onse añs; no sé si tus u hay aclarit o lo hay embolicat mes. 
Pero es que “Sebeta” no está sol, per un costat te a sa chermana, a la que torne lloca, un día sí y un atre tamé, Carmen: com se li diu a nasó y encara que ella no sen enrecordo, que es lo que pase la machoria dels camins; sol en cridala, en sabé que está ahí, los noms, les palaures, li venen al cap.
Per l’atre costat, están los vells de l’Aldea, los que están al atre costat; sé que tampoc tus u creeu; pero están ahí y de cuan en cuan se arrimen a la orelleta del agüelo y li parlen. Y u fan tan depresa, que li falte tems pa aná corren a un papé y escriure lo que li diuen.
Avui, anaba a dormí la siesta, p’als agüelos es sagrada, y, de momen, se han presentat los agüelos (o será la inspirasió?) y me hay tingut que eisecá, corrén; quedam sense siesta, y vindre a escriure esta charrada.
Diebem que per un costat está Luiset y p’el atre lo agüelo “Sebeta”, esta persona fae tems que anae p’el cap de Luiset (es un recuerdo de cuan ere menut y llechie lo TBO), lo nom sol va tindre que traduil al chapurriau (Cebolleta), pos “Sebeta”. Esta persona es mol necesaria, represente a Luiset gran, vell, bueno en los seus añs, pero tamé en les seues manies actuals, en los seus coneisimens, en los seus amics, en la seua chen, en la seua familia actual, en los recuerdos desde los onse añs, hasta ara, en tota la segunda vida.
Y en estos elemens, lo nom de l’Aldea y les dos persones “Sebeta” y Luiset,  vach escomensá a escriure una vida imaginaria, pero real; unes aventures supostes, pero vivides; una historia imaginada, pero que va podé se aisina o mol pareguda. Y a alguns veins los va agradá; los amics, que sempre han estat ahí, me van apoyán cada dia, en cada charrada; los grans escritos (Pedro, Carlos, Enrique, Hector, Juan-Carlos, Javier, y vin o trenta mes que ñá) no han segut mol durs en mí y me han disat creise un poquet; y al final se va fen una bola que va creisen; pero teniu en conta que te los piaus de fang, que sol es una invensió de un aprendis y al final caurá.
No me olvido d’els amics de l’atra part, (Huesca y Saragosa) als que conec menos, perque no apareisen per aquí, pero que sapien que lo chapurriau lo parlem entre tots, cada un, en les seues particularidats, pero al fin y al cabo, chapurriau y que sobre tot, que tots mos entenem parlanlo y llechinlo.
Se que tamé ells escribisen, mos agradarie que u faren aquí, pa compartiu tot, ya que compartim les notisies ruines, compartí tame les bones.
Estic ufano perque alguns veins m’han dit que se han animat a escriure al veure al agüelo que no te vergoña, que, encara que sigue pegan potades a les lletres, seguis escribin y contan coses.
Tinc una espina clavada dintre de mi, es que vech chen; homes y dones; en cultura, en esperiansia, en aventures, que no se atrevisen a tirás a la aventura de contamos les seues coses, que a tots mos interesen y que estariem encantats de veureles reflejades a esta paret.
Ya veureu un día de estos que l’Aldea, ha crescut, ara ya tením un Consell que me apoye y me corregirá les potades que vach pegán a esta forma de parlá. Llechisen al agüelo, son unes seguidores mes.
Vull acabá dien que l’agüelo “Sebeta” no es lo milló escritó de esta paret; sol es lo que mes escriu. Algún día mos donarem cuenta d’els talentos que tenim amagats, espero que no sigue masa tart.
Parleu, escriviu, penseu, reseu, ploreu, rieu, pero tot en chapurriau, ham de demostrá que tot aiso se pot fe y u sabem fe en la nostra forma de parlá. Al final ya mos done igual que mos diguen idioma, dialecto o lo que vullguen. Pero que mos dison aisí, que mos dison en pau; y sobre tot que NO mos diguen que parlem lo CATALÁ.

FIN.


///




Baixán la costa del Mas de Fraga tamé ting esta sensassió , encara que Beseit estigue una mica mes llun. Y Desideri Lombarte u escriu així :


Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro

i m'eixeco més alt, fugint de tu,
te tinc molt més a prop i més t'estimo,
sense enyor, sense enveja de ningú.

Si mirada de prop se't veu cruel

i aspra i freda i amarga i malcarada,
quan se't mire de prop se't veu la pell
tèbia i suau, rodona i ben formada.

Més que estar a prop de tu, vull recrear-te,

fer-te créixer i florir com t'imagino
i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te.

Terra, país, muntanya, quan t'estimo!

Quants versos t'haig de fer per agradar-te?

Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!



//


A la segona estrofa ,verso 7,crec que PROP es llun , de llun se veu la terreta mes tíbia,redona, suave, ben formada.