Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

Les olives 5

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-5.html

Les olives 5

-Bueno, “Sebeta”, a ver si se dedique a la faena, que se ensenegue, se ensenegue y les segües charrades son mes llargues que un testamen.
+Mira, menut, yo vach coneisen a la chen de esta paret y sé que a alguns veins los interese les coses qu’els contem, encara que siguen “aventures del agüelo Sebeta”.
-Mos habiem quedat anán al campo, me pareis que va dí que a la Carretera. Hala, pos a la faena.
La machoria de les oliveres de aquells tems de l’Aldea, eren grans, mol grans y velles, mol velles. Algunes soques (troncs) se habien ubiart en varios brasos (piaus) y cada bras ere com un albre independien, encara que estaen tots chuns y se cullien chuns.
Pan eisos albres faen falta unes escales mol grans. Les escales normals se portaen en los animals de una finca al atra. Pero les escales grans, a camins, ñabie que portales an costes, al muscle, de un campo al atre, inclus si eren mol, mol grans, se portaen entre dos homens. Caminán, caminán y sempre se arrivabe.
Ñabíe moltes oliveres que estaben plantades a la bora de les parets dels bancals. Algunes de estes parets eren mol altes. Part de la olivera, al está a la bora de la paret, donabe al bancal de abais, entonses a la altura de la paret, ñabie que afechili la altura de la olivera que si ere vella com ham dit avans, ere molta altura. Pa eisos casos se utilisaben les escales mol, mol grans, ya que eisa part del albre se cullie desde lo bancal de bais.
Natres soliem tindre dos o tres escales a la hora de cullí.
La escala se apoyabe, según la altura de la olivera, a una rama que se aubrire en forma de lletra uve, que tingueren prau forsa los dos brasos, pa sostindrela, y lo mes alt que se puguere. Un camí apoyada y comprobat que estae segura allí dal, se apretabe be an tiarra, y ara ya se podie escomensá a cullí, sempre desde abais per amun, perque aisina se veien milló les olives a contrallum. Com ademés del bras estirat, portaes lo gancho a la ma, abarcaes un tros llarc a cada costat de la escala.
A camíns, sobre tot cuan fae sol, algún cullidó, cuan arrivabe adal de la escala, com si estiguere a una predicadora (púlpito), escomensabe a cantá, normalmen jotes y los demés li faem lo coro. Unes atres voltes, algunes de les músiques que ñabie an aquells tems (la campanera, la violetera, clavelitos, soy minero y les de la radio).
A radio Tortosa y  a radio Alcañis, al michdia faen uns programes pa dedicá cansons. Natres, un poc mes tart, cuan van tindre radio, la posaem a eisa hora y mos agradaben les peses (cansons) que dedicaben. Les de Joselito, Molina, Duo Dinámico y totes les antigües.
Soliem cullí les olives en los ganchos, que eren uns tochos de menos de un metro, en un tochet a la part de dal (que serbie pa podé penchals als escalons de les escales, si algún camí cullies en les mans), y ademes pa agarrals milló. Cada u teníe lo seu, Se habíen acostumbrat a trevallá sempre en lo matéis.
A camins, cuan ñabie bona cullida y les olives estaben a raims, tamé se cullien en les mans, com si estares muñin.
“Espolsá les rames”: aquí la paraula espolsá té un atre sentit, encara que paregut, del de maure un mantel pa que caiguen les molletes del pá. Se li diebe a la operasió que se fae al pegá en lo gancho damun de les rames, sostovan les rames,  pa que caigueren les olives; com estaben madures, eisos golpes eren prau pa feles caure. Per aisó ñabie que doná los golpes, en prau forsa pa que caigueren les olives, pero no tan com pa trencá chits y fulles. Primé se donaben dos o tres golpes pa “espolsá” les olives lo mes posible y después ya se anabe cullín una a una, les olives que habíen quedat dels espolsons.
Tamé ñabíe uns ganchos mol llarcs que servien pa repasá, si se habíe quedat alguna oliva olvidada. O tamé pa cullí desde an tiarra, cuan no ñabie un atra faena que fé y se podíe achudá als que cullien en les escales.
Les batolles eren uns tochos mol llarcs, mes que los ganchos llarcs y se empleaben pa cullí, desde an tiarra, les rames altes, encara que la seua misió prinsipal ere repasá.
Les borrases eren com a llansols de lona, tame ne ñabie fetes de sacs ubiarts y cusits. Al final de cuan lo Luiset va aná a les olives, escomensaben a empleas unes borrases mol llargues fetes de red, com les que se empleaben pa pescá.
Les borrases se estenien davall de les oliveres pa replegá les olives que faen caure los cullidós. Se procuraen ficá pa que abarcaren cuan mes terreno milló y si lo albre ere mol gran, se anaen moven a medida que se anabe cullín. Es que, a causa de lo grans que eren les oliveres, casi mai ñabie prau borrases pa doná la volta completa al albre y u faem per parts. Si fae aire als cantons de les borrases se posaen pedres o terrosos, pa que no les moguere l'aire.
Ñabie añs que habíe entrat la mosca y habíe cucat la machoria de les olives, eise añ l’oli serie pichó; a diferansia dels añs en que les olives estaben sanes y madures, eisos añs a eisa tiarra se cullie lo milló oli del mon, per lo menos aisó dieben los llibres que estudiabem cuan yo era menut.
Cuan acabem esta charrada, cada camí que tos mincheu una oliva, o unteu un tros de pa en oli, tos enrecordareu del trevall que fa falta fe hasta que eisos alimens arriven a les vostres mans.

Seguirá.........



Les olives 3, Los torts 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-3-los-torts-2.html

Les olives 3, Los torts 2

Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni massa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubríe la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “massola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Seguirá...........
Nota: Les fotos les hay baisat de Internet.

Les olives 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-1.html

Les olives 1

Si tanquem los ulls y disem volá la nostra imaginasió, corren atrás en lo tems, hasta arrivá al voltán de 1960, podrem aná a l’Aldea, a un camí de un campo cualquiera, per ejemplo lo de la Carretera, y veure al ara agüelo “Sebeta”, un sagal de nau o diau añs entonses, tot tapaet, en una gorra, en visera y orelleres, tota tancada, abotonada davall del coll, en un tros de bufanda, tapanli la boca y lligada a la nuca, uns calsetins de llana que li a fet sa mare, en la llana que va podé aprofitá al desfé un jersey vell, li arriven hasta los chinolls; porte unes botes que li venen un poc grans, pos son heredades de un cusí, lo matéis que lo chambergo que porte damun del jersey, lo jersey está apañat p’els colses, pantalons curts, perque encara es un sagal y los pantalons llarcs, an aquell tems, sol los portaen los homens.
Lo menut se enrecorde que la agüela Segunda, la mare de sa mare, cuan esquilaen la ovella, agarrae la llana, la portabe al hort, la rentave ben rentada, al toll en una canasteta y a la conca, y después, en un us, fae llana, y en eisa llana, en cuatre agulles de fe calsa, los fae calsetins pa tots. Pareis que la vechs, untán la llana en los dits en saliva, aná enrollanla y después fen ballá al us y anae fen cordell. Los recuerdos se me piarden en lo tems, vech a la agüela, la cara, los ditets bañats en saliva, pasanlos per la llana, aná estiranla, enrollanla, fen cordell, hola! Agüela Segunda: soc lo Luiset y me enrecordo mol de vuste y del agüelo José, recuerdos pa tots los del atre costat.
A eisos calsetins, que fae l’agüela en la llana y les cuatre agulles de fé calsa, a l’Aldea s’els diebe “piucs”, anaben reforsats p’els talóns y per les punteres. De eisa mateisa manera se faen los “michons” que eren uns guans que no arrivaben a les puntes d’els dits, a lo milló per eise motiu los dieben michóns perque eren la mitat de un güan.
Lo tros de les garres que va desde lo chinoll hasta micha cuisa, está chelat, lo chambergo li tape eisa part, pero com li falte lo radé botó, lo de bais, cuan bufe l’aire, li eiseque eise tros y les navalles de la fredo entren lliures atravesanli la carn y, puchán cos amún, hasta la tripa y mes amún inclús.
Sa ficat un tros de cartó, de una caisa vella de sabates, enganchat als pantalos, que li tape lo pit. Li u va dí un amic y pareis que tenie raó, no se note tanta fredó allí.
Lo aire, avui, bufe mol fort, li chule a les orelles y aisó que les porte tapaes, pero u note mes perque les porte pelaes per culpa dels sabañons, es una pasia a la familia; ne tenen tots, no sol a les orelles sino tamé als dits de les mans y als dels piaus. No tos podeu imaginá com piquen y al rascat, com están un poc unflats, se eiseque la pell y se quede la carn al aire.
Intente avansá, sempre al matéis pas, pero lo aire bufe tan fort que li espente cap atrás, tot chelat, tot dolorit, pas a pas, poc a poc, mol inclinat cap avan, per culpa del aire; vol aná més depresa, pero li espente cap atrás, sense pará, continuamén, pero diuen que aisí se fá camí.
Les mans a les borchaques del chambergo, porte uns michons, pero te pó perque la tiarra está bañada y si patine y entropese se amorrará al camí, no li donará tems a traure les mans, ademés los dits están balbos.
Este matí, al eisecas, caien unes gotes y ell se pensave que se agueren quedat a casa, a fe lleña pal foc; al corral, serrán, a camins, en lo serrucho de dos manecs; y, uns atres, en la estral gran, y hasta en la estraleta si fare falta.
Pero lo rubio es mol dur y ha desidit que ñabíe que aná al campo, que les olives ya están madures y poden caure an tiarra y eises les paguen menos. Ademés lo tems pot cambiá. Igual sol son cuatre gotes que lo únic que fan es matá lo pols del camí. Pero …..
Les gotes seguisen caen y es un martiri cuan te peguen a la cara en la forsa que les espente l’aire, pareisen punches, agulles, que se te claven a les galtes (mejillas) y a les garres.
Asó no es vida, pero, com casi tots los veins de la’Aldea, no tenim dinés pa estudiá, no quede mes remei que trevallá al campo, eise es lo nostre destino, y grasies a este trevall podem minchá, encara que no mol. Estem pasán mala temporada.

Seguirá.........

La trilla 7, l’ hort.

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-7-l-hort.html

La trilla 7, l’ hort.


A la part baisa de la vall, teniem un hort, y allí se treballabe mentres se estabe trillán. Tamé ñabie un pau que traie un aigua, poca, pero mol fresqueta; a la bora del pau, un toll pa regá y pa llavá la roba que después de llavala, se posae en azulete y lejía a una conca, al rato se aclaríe y se esteníe als rostolls del bancal de dal.

Me enrecordo en alifara de veure com la agüela y la mare plegaven los llansols y lo Luiset se posave davall, ¡qué recuerdos!.
Al hort se posaben cañes a les bachoques, pa que se emparralaren; se posaben cañes a les tomates y se lligaben les tomateres a les cañes en cordells. Ya se cullie alguna carbaseta, algún pepino, alguna tomata. Tamé ñabie rabanets, alberchines, primentons y hasta floreres que criaben flos. Per la séquia, que pasabe a la bora del hort, se cullie alguna violeta, eren menudetes, pero faen mol bona oló.
Se sembraben verdures de casi totes les clases, y de algunes, com les tomates, ne sembraben de varies clases tamé: normals, en rama, etc. Igual que bachoques: normals, pa secales p’al inviarn, blanques,  de la manteca, etc.
Teniem unes mansaneres enanes, que faen mansanes, menudes, pero mol bones de gust.
La tiarra del hort estae formada per los solcs, los cavallons y los regués, se aprofitave tot, als cavallons estaen plantaes les pataques y al solcs ya plantaben les piñes (coliflor). P’els regués venie l’aigüa.
Se regabe desde lo toll. Lo toll se umplie desde lo pau, galleta a galleta (cubo a cubo, poval). Estae la galleta lligada en una corda. Se posabe una carrucha y a puchá galletes. No sé los sentenás de cubos que faen falta pa umplí un toll. Lo cubo ere de aluminio. Aisí cuan lo baisabes abais y arrivae al nivell del aigüa, com pesabe, se afondabe dintre del pau y se umplie de aigüa y a estirá la corda. Y aisina un detrás de un atre, hasta que la aigüa arribae al rafec del toll.
Lo toll tenie una paret a un costat que la part de dal estae feta incliná, de obra, li dieben lo llavadó, perque se empleabe pa que les dones llavaren la roba. Cuan acababen, se soltae lo tancadó del toll, que ere un tocho de fusta en draps, pa tapá lo forat del toll, per agón se vuidabe (vaciaba) l’aigüa. Allí ñabie una rebaseta, del l’aigüa que se anabe escapan p’els draps y sempre ñabie granotetes (ranitas) menudetes o cullerots (renacuajos).
Al soltá la aigua del toll, anae p’els regues hasta arribá als solcs que vullies regá y que habies ubiart en la eisada (azada). Cuan estabe lo solc ple, se tapabe la entrada y sen aubrie un atre y aisí hasta que se acababe l’aigüa del toll.
A uns sen metros del pau, ñabie una fon que li dieben “La Telleria”, perque, en tems, l’agüelo del “Sebeta”, habíe segut tellé y faen telles als terrenos agon ara estabe la era. Ñabie un forn y tot. Les telles les portabe a vendre, anaben hasta Madrit, en carros y animals.
La fon tenie la milló aigüa del terme. Ara ya no val pa beure, se ha contaminat dels nitratos dels abonos que posaen als campos. A la bora de la fon ñabie dos aveuradós, p’als animals. Ere una obra ben feta, se notae que los antepasats discurrien, que no eren tontos. A esta tiarra sempre ha ñagut coneisimen y se pot comprobá.
A uns tresens metros de la fon estabe la “nevera”, ere un pau, no masa fondo, que cuan nevabe se umplie de neu. Y allí se conservabe mol tems sense fundis (derretirse), per si fae falta, pa algún malal (enfermo) del poble.
Chun a la caseta, davall del tellat, faem los plantés. Se compraen a la tenda bosetes de papé, que portaen llaos (simientes) de les coses que volies plantá al hort. Los plantés, se cuidaben mol y se regaen a subin pa que les plantetes eisiren be y fortes y después se pugueren trasplantá als solcs o als caballóns, según los tocare.
Parlán de plantés, m’enrecordo que lo agüelo, sen crio, ere afisionat a plantá y trasplantá coses y a fes los seus hortets. Ne tenie un, al puchadó (subida) que anabe del hort a la era.
Un día, cuan van aná a carrechá al Terme de Fornols, va trova un piñol (hueso), davall de una presquillera o albercoqué, ara no m’enrecordo ya;, que habíe ubiart y ya puchabe una rameta menudeta. Lo sagal lo va posá dintre de una lata, chun a la tiarra en la que habíe nascut. Lo va baisá al hort y lo va plantá al seu hortet, al puchadó. Y l’albre va prende y va aná creisen, fense un albre gran que avui done fruta.
Luiset, volie que cuan sen anare al atre costat, lo cremaren y la siandra se la tiraren a este albre, pa servili de alimen, en agraimen per haber crescut. Ara, com tot alló está abandonat y lo menut ya no té res que veure en l’hort ni en la era, ya ha cambiat. Que, cuan arrivo lo momen, la siandra que la tiron agón vullguen, pero dintre del terme de l’Aldea, aisó si, vol seguí allí, forman part del terreno, hasta lo final dels tems.
En fron de la era ñavie una cova de poca profundidat, pero alta, davall de la carretera. Allí a la seua bora, ñavie unes romigueres mol grans que faen unes mores gordes y gustoses. Cuan ñabie un momen de tems lliure, lo Luiset, sen anabe allí agarrabe una palla de una planta com lo fenoll, que se pareise mol a la palla de les espigues, pero mol mes fina. En ella anave clavan mores, hasta umplila, cuan tenie sinc o sis raims, tornae al hort, umplie una galleta de aigüa fresca del pau y ficae les palles plenes de mores allí dintre y a la hora de brená estaen fresquetes y mol bones.
A la bora del hort estabe un edifisi, una “caseta” que servie pa guardá los ferramens, y pa retiramos si plovie. Com allí entraben moltes mosques, posaem tires de pape pegajos, agon acudien les mosques y se quedaben pegades. Al matéis casalisi estabe la pallisa, tenie entrada per dintre de la habitasió de les ferramentes, pero eisa entrada se tapiabe en fustes. Y, per la part de damún del techo, del tellat, se aubrie un forat, apartán dos o tres telles de dos o tres files y per allí se vuidaven les borrases plenes de palla. Cuan ya no quedave mes que mich metro pa arriba al techo, ficaen dintre a Luiset, pa atapí be la palla y que ne capiere mes.
En esta operasió, al vuidá les borrases dintre de un poc de una habitasió tancada, se fae una polseguina que no tos podeu imaginá. A camins te ofegabes, no podies respirá. Y ademés alguns dels pols eren fotuts, sobre tot lo de la sibá que donabe uns picós a tot lo cos, pero mes a la esquena. Com sé que alguns u hau patit, no insistisco, pa que no tos enrecordeu y escomenseu a rascá.
Allí es agon lo agüelo “Sebeta” va agarrá una claustofobia tremenda, no tos podeu imagina lo llarc que se fá, cuan sol tens mich metro de altura pa mauret, y escomense a caure pel forat la palla de una borrasa, en tot lo pols del mon y tú, sense podé respirá, achinollat, la palla davall dels chinolls, les llumeres del tellat pegante a les costelles, tu inclinat, en una oscuridat total, esperán, desichán que acabo pronte, pa podé respirá atre cami normal. Y de momen se fa la llum, pero lo mun de palla no te dise veurela, la estens, com pots, en les mans, en los piaus, ya casi acabes, y entonses, arrive un atra borrasa, ya sol tens dos pams de puesto, casi estas llarc, casi no te pots maure, te vas arrastrán de una punta al atra, apretan cap abais, y aisina hasta que ya no pots mes y ya ises a la llum, al aire y respires en tota la forsa, umplinte los pulmons de aire llimpio, al fin LLIURE. Uffffffff.
Ya tanquen lo forat del tellat, ya no cap mes palla, allí se quede tancat lo infiarn, lo demoni. Hasta l’añ que ve.
Despues, pasán lo tems, se anaven llevan les fustes de la porta de la habitasio de abais y per allí se traie la palla, poc a poc, borrasa a borrasa, pa portala a la pallisa de casa y donala als animals.
Aisí funsionave la máquina de la palla.

Seguirá.........

La trilla 2, Lo carrechá

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-trilla-2-lo-carrecha.html

La trilla 2, Lo carrechá


Com tantes nits de estiu lo agüelo “Sebeta” y Luiset están prenén la fresca a la porta de la Mercedes, en tots los veins del carré. Esta nit lo José ha tret una galleta en aigua fresca, plena de figues negres que ha puchat avui de la masá.
Aisó es mol corren, qui té algo abundán, u trau al carré y se compartis en lo corro dels veins, inclús, si ne ñá mol, hasta se porte un poc al corro del carré del michs, al de José “lo Medolla” y los Travers.
Los críos de tots los corros chuguen chuns, no ña perill, ña confianza en tot lo mon, los críos se disen sols y no pase res, los grans cuiden als menuts, encara que no siguen familia, son veins, com a segut sempre.
Esta nit chuguen a “busca la ascleta a casa de la tia Ramoneta”. Este choc consistie en que cuan donaven la señal tots los críos eisien corren, p’el carré del michs hasta la plasa machó, agon estave la casa de la tia Ramoneta, la que venie la sardineta, lo chicharro y demés peis que portaen al poble.
La seua porta, com les de la machoria de veins del poble estabe “querada” (carcomida), los críos tenien que arrivá allí, arrencá una ascleta, encara que fore menudeta, y torná corren al portal. Lo que arrivabe lo radé o no habíe conseguit la ascleta, perque la dueña sen donabe cuenta y renegave al críos, eise perdie.
Ñavie alguns que eren garramosos, uns que agarraven dos o tres ascletes (astillas) y tornaven corren al portal y cuan pel camí se trovaen a son chermanet, mes menut que ells, o a la chica qu’els agradabe (SÍ, veins y veines, a la Aldea, se tenie novio o novia mol pronte, als sis o siat añs), li donaben una de les ascletes que ells habien agarrat y tornaen los dos corren y aisí salvaben al seu familiá o novio/a. Uns atres, se faen los despistats y cuan los mes rapits desapareisien de la vista, ells a magatons (escondidas) pillaven una ascleta de cualquier porta y tornaven al carré, les portes no tenien ADN encara.
Luiset se ha lliurat de miracle,  ará van a chugá al matarile, pero ya son les dotse y ña que retirás. Los veins van marchán y lo agüelo li cride. Lo menut se despedís “hasta demá, de nit.”
A les tres del matí, l’agüelo li lleve los llansols al menut. Es hora de marchá. Lo crio se vestis enseguida, se rente un poc la cara al cuartet agon está la tenalla del aigua; se ha tingut que clavá casi dintre de la tenalla p’arriva al aigüa, pronte tindrán que aná a buscan a la fon. Trauen l’aigüa en un cazo, que buiden a la palangana.
De una bandeja que ñá damún de la taula, lo menut a agarrat un mantecat y s’el va minchán, mentres baise per les escales, l’agüelo ya ha aparellat a la mula y va cap lo corral, pa chunila al carro.
Los domenches, o si fae falta avans, al acabá de trevallá, li ficaen a la mula los argadells y damun los cuatre cantes y a la fon a buscá aigüa, hasta que la tenalla estabe plena, si fae falta fe mes de un viache, se fae. A camins pa portá mes aigüa, ademés d’els cantes, lo Luiset sen portabe una pichella gran a la ma y aisí aprofitave la viache. Lo ramal de la mula a una má y la pichella al atra.
Se aprofitave la forsa y lo tems, no quedave mes remei y sin embargo no se anave tan apurat com anem ara.

Seguirá....

LA FILOSOFIA DE LA VIDA Y DE LA MORT

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-filosofia-de-la-vida-y-de-la-mort.html

LA FILOSOFIA DE LA VIDA Y DE LA MORT.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: La filosofía del agüelo “Sebeta”.

Avans de escomensá, ña que aclarí que sobre este tema se podrie escriure un llibre complet y mol llarc, pero ni lo agüelo se atrevís a feu, ni este es lo puesto apropiat pa naisó. Aquí sol farem una charrada com cualquier dia, intentan destripá lo tema, de la forma mes completa que u puga fe, y ocupan lo menos puesto posible.
Lo gran inconvenien de escriure als meus añs es que la machoria de les aventures ya han tingut lo seu final y moltes han acabat mal.
Per aiso l’agüelo “Sebeta”, pareis un home triste, solitari y mols camins hasta desgrasiat.
Pos no tos u cregau, l’agüelo es una persona que ha fet lo camí, saben, per coses del seu trevall, que un día teníe que acabá y saben aisó ha intentat disfrutá de cada momen de la seua vida, no dic que sempre u asque conseguit, pero per damún de la realidat se a imaginat que ere aisí.
Está convensut que tota la vida está predestinada, entonses, per qué sufri?, si les coses pasarán igual; anem aprofitá lo poc tems que mos donen pa está aquí. No t’os podeu fe una idea de lo depresa que pase.
Algú me pot dí, Luiset yo crec en Deu y si me dius aisó, agón está la megua llibertat, si estic predestinat?. Yo li contestaría en una charradeta, com fae Deu, nostre Siñó, als evangelios: Cuan los teus fills, los teus nevots, son menuts, si tu los poses daban una galleta y un tros de carbó, ells son lliures de escullí lo que vullguen, pero tú ya saps que agarrarán la galleta.  Pos cuan tú tens que prende una determinasió Deu te pose una galleta y un tros de carbó, encara que tu vesques unes atres coses, y ell sap lo que tu agarrarás, encara que tu eres lliure de pilla una cosa o un atra, lo teu instinto te fará pillá la galleta y ELL ya u sabie.
Ara no me preguntos si yo crec en Deu, te diré que algú te que ñabé pa goberná tot lo mon, que es mol difisil que tot aiso isque per casualidat, que les lleys que gobiarnen tots los moimens dels planetes, lo funsionamen de tots los elemens que vivim aquí, les plantes, los animals, les coses, la evolusió de les espesies, lo funsionamen y les coses del cos, no pot sé per generasió espontánea, repetinse sempre igual y a totes les parts del mon, que té que ñaure algú o algo que u dirichisque tot. Y a eise algú o algó, li poden dí Jesús, Alá, Manitú,… o com cada u vullgue. Algú ña, quí es? No u sé.
Totes les religions tenen mol de invensió, mol de manipulasió, mols interesos terrenals, y aiso no es de deus.
Deu, com se digue. No pot sé com tota eisa chen interesada, mos volen fe creure.
Grasies a Deu, avui tots podem llechí ya mols llibres que tiren per tiarra la machoria de les religions y  de les teories divines, pero algo ñá.
Anem a seguí.
No es bo fe desgrasiats als demés, perque ells tamé están predestinats; entonses, si depen de tú, y ells van a sé felisos, fasques tú lo que fasques, serán felisos, pues colabora, feslos felisos tú desde lo prime momen y aiso que adelantes.
No fa falta imaginat que les coses te anirán mal, perque si te han de aná mal, ya vindrán, y si te venen be, perqué tens que sufrí inutilmen.
Reconesco que cada u es lliure de fe en la seua vida lo que milló li paregue, si vols la llibertat pa tú, respeta la dels demés, claro sempre que ells respeton la teua y la dels demés.
Hay tengut tantes aventures a la meua vida, que ting la mochila plena hasta dal, que no ne nesesito mes, pero la meua vida es tan agraida que cada día me porte una aventura mes, sempre una aventura nova. Sol per fes de dia, ya val la pena.
Perque los que veem la vida aisina, cualsevol cosa es una aventura, coneise una persona nova, parlá en ella, que te contesto, escriure una charrada a la paret, que te la criticon, que te la agraisquen,…… tot té sentimens naus, sensasions noves, encara que siguen mol velles. Un atra ilusió mes, als teus añs?? SÍ, als meus añs, per qué no??? Pero si has viscut tan; per aiso matéis, la meua vida te millons de terminasions nervioses pa sentí totes les sensasións que tos podeu imagina y moltes més encara.
Podeu, per un momen, pensá que als meus añs, una persona, y yo u soc, se pot torná a enamorá?. Pos pot pasá. Y aisó es lo que tos vull esplicá. Que eisa posibilidat se pot presentá a cualquier hora, a cualquier momen, a cualquier añ. Y tamé a vatres, tingau los añs, que tingau. Y sino proveu a enamorautos atre camí de la persona que teniu a la bora. Se pot fe y u disfrutareu atre camí. Si acas, encara mes.
No se pot piarde ni un momen a esta vida, encara que sigue lo radé, eise menos que cap, ña que aprofital, no pa pasá cuentes, no, eises, als meus añs, les tens que tindre pasades cada día; pa anaten tranquil, en pas en lo mon y en la mort.
A camins la vida te done un atra oportunidat. En eise momen es cuan tu escomenses a viure de verdat, valores mes tot lo que tens, tots los minuts que van pasan, pero tenin en cuenta que aisó es un afechit.
Eise momen tremendo en que te diuen, de repen; sense esperauteu; a la cara; com una bofetada que no te esperaes: “Si asó seguis aisina, t’enpots aná”, no res mes. Sol eises paraules. Te acaben de condená, sense cap de chuisi, eres culpable, no tens defensa….. A eise momen, yo l’hay pasat, lo prime que notes es una po mol gran, no perque t’envas, sino perque no saps lo que te espere al atre costat. Depués ve una soledat, total, sense cap acompañamen, te dones conta que ningú te pot achudá, que, per molta chen que tingues a la redolada, per moltes paraules que te diguen, la sentansia, tú, ya la tens damún.
Es cuan te reunises en tu matéis, y escomenses a parlat, tú contra tú, o tú en tú, o tú sense tú. Eisos momens, en que, per mol tems que portos parlán en castellá, los teus prinsipis tornen a eisi, y lo chapurriau is, lliure, plé, y te dones cuenta de que, per mol llun que estigues, seguises sen un mes de l’aldea, li seguises perteneisen.
Entonces torne la forsa que tens dintre de tú, no soc cap héroe, tots u fariu o u hau fet igual. La sentansia te un tems: “si en tres o cuatre díes, lo teu cos no respon, s’acabat”.
Entonses mires cap atrás; no crec que hasca fet mal a ningú, per lo menos, no mol mal y no, volen. Hay tingut dies ruins, pero la machoria han vallgut la pena. La meua familia, encara que al prinsipi los costo un poquet, eisirá a daban. Hay viscut mes que molta atra chen, mols no han arrivat agon estic yo ara.
Dels que sen an anat, no ha tornat ningú. Si ñá algo al atre costat, si fulano, zutano y perengano (aquí poseu los noms que vullgau) han pogut arrivá allí, yo tamé arrivaré, tamé pasare lo tunel de oscuritat, encara que me costo. Y, fundamental, si al atre costat no ña res, pa qué sufri, no val pa res, sol pa pasau yo mal y feu pasau pichó als que están a la meua bora. Entonses, que sigue lo que Deu, si existis, vullgue; o lo que lo destino, si Deu no i es, me tingue preparat.
Despues de eisos pensamens, vach descansá, estaba preparat, y ya no vach pensá mes en la mort, al fin y al cap, ella sempre ha estat mol propet de mi, podriem dí que han estat mes de coranta añs sen compañs.
Com podeu veure, me van dona una prolongasió, se van doná cuenta que ere convenient que yo seguira aquí pa pode contautos estes coses.
Encara en tot, que maja es la vida, pero cuan arrives tan adal, no te quede mes remei que convoya a los de l’atra part, y entonses penses, pues cuan me arrivo la hora, la mort, lo descans, tampoc está mal.
Per desgrasia o grasies a Deu, la mort y yo han fet moltes partides, sempre me ha guañat ella, yo luchaba en lo puesto de uns atres. Entonses, ara que se arrime la radera partida, no li u digau a ningú, yo li vull fe una garrama, no li donaré la oportunidat de desfem poc a poc, vull que me cremon. Un momentet y ya tot es siandra. Que la tiron al terme de l’aldea, si fa aire volare, fen compañía als coloms que se me van escapá, sino, caure antiarra y allí me quedaré pa sempre, al meu terreno, a la meu tiarra, sen mes tiarra. Quina tranquilidat, quina pau.
Que ningú ploro al agüelo “Sebeta”, ha segut felis y vol seguí sen, y aisó no u podrie cumplí si vere que algú, a este costat, sufris per seua culpa. Aisó sí, enrecordeuteu d’ell algún camí. Segur que ell, desde latre costat, tos visitará y tos parlará a la orelleta. Es un charraire y no podrá disá de seu.

agüelo “Sebeta” y la soledat, (Part 1)

Lo portal, a l’Aldea, es la entrada a la casa, lo piso d’entiarra. Es la part de entrá a casa y com es normal, tamé lo puesto per lo que se is de ella.
A este poble, familiarmén, perque no ña cap de cartel que u digue, “Lo Portal” se li diu a una de les entrades-eissides, la que ve de La Vall y de Massalió.
Ofisialmén se diu carré Collado.

Dintre de este carré ña una plasseta en un banc y an aisó es lo que solíem dili “Lo Portal”. Desde ell, puchán la costa, se arribabe a la carretera. Desde eissa plasseta, aquí en aquells tems no funsionabe la memoria histérica y ningú se chafae lo cap en discurrí, eissíen lo carré del Clot, lo carré del mich y lo carré de dal.

Aprofitán la replasseta, los entiarros paraben allí, pa dili lo radé responso al que s’en anae, pa no torná. Allí la machoría de chen se despedíe d’ell, y desde allí, al fossá, ya sol li acompañaben los seus familiás y los mes amics.

1950-60.

Lo carré es de tiarra, encara no lo han ensimentat, ni han ficat l’aigua y los desaigües; aissó vindríe mes tart.
Al prinsipi, a la casa sol ñabíen dos bombilles, una al piso, al minchadó; la atra a la entrada. Teníem llum, pero sol de vuit de la tarde a les vuit del matí. En eisses dotse hores la llum no se apagabe, o estae al minchadó o estae a la entrada, Per de nit, al aná a chitamos, en lo cresol, com acompañán, la llum se chirabe a la entrá y estabe tota la nit ensesa. Sol teníem una clau de la llum, que estae a la escala, ere un conmutadó, se cambiabe la llum de dal a bais o al revés.

M’enrecordo, está senán y cridá algú a la porta del carré, entonses, per educassió se chirabe la llum a bais y los del minchadó mos quedaben a escurines, en la cullera a la má, esperán que sen anare la visita, pa seguí senán.

Son les cuatre del matí, es estiu, l’agüelo “Sebeta”, menudet, está dormín tan bé y de momén un ruido lo despiarte. Es lo tío Miguel, que a la casa de enfrón, porte un ratet eissecat y li ha caigut la enclusa, se está preparán pa aná al campo. Te dos machos, un es guit y mol furo, si te descuides igual te pegue algún mos. En prau apuros, li ha posat la albarda y la sária. Y ya ha lligat les dos coses, perque si se descuide es capas de pegá un brinco y llevásseu de damún. Sol es manso cuan está cansat. Ara estabe ficán les ferramentes als cornalóns y se li ha chirat, per aisó li ha caigut la enclusa an tiarra, que en la tranquilidat de la nit ha sonat com un tro. Eisa ha segut la señal pa que tot lo carré escomenso a maure.

Pronte se veuen mes animals, lligats a les portes, y la chen carreganlos, ña que aprofitá la fresqueta pa fe lo camí.
A l’agüelo, ara un sagal, se li han apegat los llansols, no ña manera de despertal, pero al final se eisseque. En un ull tancat, per perea, va al minchadó, allí ña un cuartet, mol menudet, al que está la tenalla del aigua y la palangana. Fique un cazo de aigua y en aissó se rente la cara, después se ensabone les mans y se aclarís, tot en la mateissa aigua. Se seque en una toalla, que ya está humida perque l’han empleat los demés. Y ara agarre la palangana y tire l’aigua bruta a la galleta agón está la aigua usada pa fregá los plats.

Eise cubo se utilisará mes tart pa escachí lo carré y que no fasque pols al agraná en lo ramás.
No se pot agraná hasta tart, hasta que les bésties s’envasquen al campo, perque sempre solen dissá recuerdos pel carré. Ademés ña que esperá que isque lo bestiá del tío José lo Medolla, perque les ovelles y les cabres, tamé dissen rastre. Ya ha passat un atre bestiá abáns y lo carré está brut. Mes tart ne pasarán uns atres, me paréis que ña siat o vuit y varios s’en van al campo, passán per lo Portal.
Totes les veínes agranaen la seua part del carré, no ñabíe ralles pero tot lo mon sabíe hasta agón tenie que llimpiá. Casi tots prime remullaben lo piso (no li u conteu a ningú pero ñabíe algú que tirabe l’orinal), pa no fe tan pols en la granera o en lo ramás.

Después de minchás un plat de sopes bullides, lo sagalet baixe a la entrá y lo prime que fa es aná a mirá lo seu tesoro. Air rasclechán, se va trová una pinte de cartuchos de cuan la guiarra, se la va amagá a la borchaca. Cuan va arribá a casa, va llevá los balíns, y va aná tirán la pólvora, bala a bala, al foc que va fé una flamerada cada camí. U va fe cuan estae solet, sino haguere tingut reprimenda. Después va ficá los cartuchos y los balíns a una caissa de sabates que té amagada a la bodega, detrás del carratell gran, allí no mire ningú.

Per lo menos ne deu de tindre diau o dotse de cada clase, cuan tingue tems chugará, a la entrada, a los indios y los vaqueros, aprofitán que lo piso de la entrá es de tiarra y ña puchades y baissades y alguns forats. Los cartuchos que son mes grans farán de vaqueros, perque eisos son los bons, los balíns, mes menuts, serán los indios, eisos son los ruíns y piarden sempre.

En eise momén se sentís un crit, “menut, agon estas, que mon ham de aná”, “ya vach” conteste lo Luiset, amagán atre camí los seus soldats, los diu “dormiu be, ya vindré un atre rato”. Al matéis tems li conteste a son tío, “ya ving que estaba pichán al corral de la mula”. Se aprofite que el corral está pegán a la bodega.
Enseguida eissirán cap al campo en lo tío Miguel, este añ fan la sega chuns.



agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-3-fin.html

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

Es un carré mol majo, ña bona chen. Ña vells, ña chovens y sobre tot mols chiquets, de totes les edats, aisó prometis, se veu lo futur asegurat. (Enrecordautos que estem parlán de 1950-60.)
Cuan van arribá les festes, se van fé cartels, en tires de llansols, penchats de un balcó al atre. Al cap de la costa “Benvenguts a L’Aldea”, al mich del portal “Lo portal, en festes, tos salude”.  P’els  atres balcons, de uns als atres, desde lo cap de la costa hasta lo portal, tires de banderetes, de totes les nasions. La machoria de les fachades pintades, penchán d’elles macetes en geranios y clavells de tots los colos, als balcons begonies llustroses. Eise añ al Portal li van doná lo premio del carré milló arreglat. La María-Jesús y lo agüelo “Sebeta”, en chove, van pasá a replegá lo premio. Mes pitos que pa qué.
A la hora de prende la fresca se faen mols corros, un al cap de la costa, un atre al mich, un atre, lo mes gran, al Portal, no faltaben los del Clot, del carré del Mich y del de Dal. En total mes de sincuanta persones. (Encara me sé lo nom de la machoria d’ells, pero com vatres no los coneisieu, no los poso pa no cansautos.)
M’enrecordo tamé que cuan nevabe, mol mes que ara. La neu arrivabe a la altura de la porta de la casa. Se faen camins desde la entrada hasta lo michs del carré, allí se fae una senda desde lo cap de la costa hasta cada un dels ramals que eisien de la plaseta. Cada veí fae lo seu camí y un tros del de tots. No ñabie discusións, tot lo mon sabie, per la costum dels tems, lo que li tocabe. Pals menuts ere una festa, no ñabie escola y chugabem a tiramos pilotes de neu. Luiset aprofitabe eisos dies pa traure als seus soldats, la caisa de les espardeñes, servie com a caravana, pa que la atacaren los indios. Costabe mes prepará la guiarra, que fela.
Parlan de estes coses, l’Aldea tenie una costum cheneral que eren los “chornals de vila”. Cuan ñabie que fe algún trevall pal poble, tot lo mon debie partisipá. Los que tenien chen y podien, trevallán gratis los dies que faren falta, los que no podien o no tenien chen pan aisó, u pagaben en dines, y eises perres servien pa pagá als profesionals que ñabie que empleá pa fe les obres.
Lo Portal ere uns dels camins a La Marededeu, pero tame ere lo CAMÍ al fosá.
Eise balcó del agüelo, ha vist pasá masa veins camí del atre costat, si ell tos contare la de chen que ha vist pasá y que ya no ha tornat, cuans plos, cuans sentimens trencats, cuantes llágrimes, cuans adiós mai acabats, cuans “esperam al atre costat”,… Y tots u anem cumplin mes pronte que tart.  Ere un tems que als morts s’els fae un atre tratamen que ara, hasta en aiso ham cambiat.
En estos dies de tanta caló, qué be se está a la entrada de la casa, en la pichela ben fresqueta a la bora, en la puntilleta de la agüela a la boca y lo tochet al pichorro, pa que no entron les estiroretes, que mes de una n’hay vist aná per entiarra buscan la frescoreta de la sugó de la pichella.
A esta sombra, en la cortina de borrasa a la porta, pa que no entro lo resol, se pot aguantá. Ademés eisa cortina tamé impedís que entron les mosques que en esta calorina se posen mol pesades. Menos mal que les orinetes y les falselles sol fan que volá sense pará y mos lliuren de les mosques y dels coins, que eisos, si piquen, sí que fan mal.
Si tanco los ulls, puc veure lo Portal, en lo carre encara de tiarra. Ñabie moltes orinetes fen los nius davall del rafec del tellat de la casa del tío Esteban, no paraen de volá. Dies avans habien arribat en bandades y se habien repartit per tot lo poble. Ñabie que veureles lo dia que va plaure, replegan lo fang del carré y aná fen, piquet a piquet, lo niu devall del tellat, en una carrera sense fin, pa acabá lo niu, que pronte se umplie de muisonets que traien los cabets per la finestreta que los seus parets habien disat pa entrá y eisí.
Qué tems aquells, constanmen ñabie soroll p’el carré, se sentie piulá a les mares y als menudets, fen una orquesta interminable, los vileros fenlis lo acompañamen als forats de davall de les telles. Les dones cantan mentres faen les faenes de la casa, en los balcons ubiarts. Algun bestiá, que se habíe retrasat, tornabe a embrutí lo carre, les dones renegán y tornán a agraná, “No tendrá un atra hora pa eisí, qué aura estat fen hasta ara, a sabé….”
Ara ya no ñá tiarra al carré, no ña nius, no ña vells, ni chovens, ni chiquets, per no ñaure no queden ni veins, lo Portal se ha quedat mut de muisons y de chen. Lo únic que se veu per allí es algún tros de rama de ramás que l’aire vaise per la costa y que, amoinat per tanta soledat, seguís corren clot per abais, que allí encara viu algú.
Al portal ya sol quede un vei, es un Robinsón qu’el barco de la vida li ha donat la oportunitat de disfruta ell solet de esta isla que avans ere un continen, ple de vida, de chen, de chovens, de críos,…. Lo pichó es que tota l’Aldea es un mun de isles com esta, en mols poquets náufragos en cada una de ells.
Si aneu per Vallchunquera, no diseu de fe una caminada p’el Portal, segur que la triste soledat, que es la única veina que quede ara, tos acompañará y un camí mes sentireu que lo poble del agüelo “Sebeta” se va quedan cada día mes sol y callat. Senteutos un momen al banc, tanqueu los ulls y escoltareu lo silensio mes ruidos, sentireu corre a un sagal, li acompañen una gosa y una gateta blanca, están contens, s’enriuen, les orinetes chillán y volán bais. Pero desgrasiadamen sol son sombres, imaginasións vostres, recuerdos de una charrada que au llechit en lo cor. Pero, intenteu saludaulos en les mans, donaulos los meus besos, que sempre los portaré al cap. Com una mes de les ilusión que lo tems ha matat. Lo portal, encara que ya no puga está allí, sempre será lo puesto agon vach pasá los millos momens de la meua chuventut. A lo millo tos arriben les campanades del reloche del poble donan les hores. Noteu la seua tristó, avans tots mos movien a la seua señal, ara en tans adelantos y tans reloches a les muñiques, casi ningú li fá cas. Pronte tamé les farán callá, perque lo seu repicá pot molestá a algú y l’Aldea se convertirá en un poble de soledat y silensio. Es la ley de la vida. Quí ha segut capas de fe una ley tan dolorosa.
Los atres agüelos y desgrasiadamen bastans chovens han anat puchán la costa, pa no tornala a baisá mai més. Qué envecheta me donen, anasen cap la costa de no torná, mirán la plasa del Portal. Que Deu vullgue que yo puga fé, un día, lo matéis viache. Espereume!!!…….al atre costat??? O agón estigau tots chuns ara, prenen la fresca. Segur que, al atre costat, ñá una atra Aldea, un atre Portal, en mols corros de chen.

FIN.

La sega 4

La sega y 4, final.

+ A veure, ara que vols, que eres un chafardé, sempre m’estas donán la corca (carcoma). -Es que vusté es un charraire (charlatán) y a camins me fa dol (me done pena).
+ Y tú eres un golut (llaminé) y de tan minchá figues al remat te farás alguna taca (mancha).
Y si pase aisó ta mare te donará una panadera (palissa).
- Atre camí han escomensat mal,….venga a la faena. +Ya vach, ya vach, com tos anava dien…….. “Avans de escomensá un bancal, se fae la boreta, al revés, de dreta a isquiarra, disán les espigues tallaes, apoyades damún de les que encara estaben sense tallá. Aisina se fae camí, pal primé viache del dalladó, ya en marcha. Cuan arrivabe al prinsipi del bancal, en un tros lliure pa disá caure les espigues tallaes, ya escomensabe lo trevall. Ara, al dallá, se tallabe un tros del sembrat y al matéis tems se tombaen les espigues que estaben apoyades, y totes caíen en la mateisa direcsió. Ñabie que veure al home ballán en la dalla, sol tenien la música del ras,….ras…..ras…
Pero lo moimén del dalladó ere acompassat. Garra dreta un poc doblada, dallada, raaas,… garra isquiarra un pas daván, garra dreta un poc doblada, dallada, raaas… Y aisí hasta lo final del bancal. Y sol faltabe sentí la veu del tío Miguel, gran cantadó de jota, en la veu un poc ronca, pel polset de la palla:
“La Fresneda en una costa, Vallchunquera en un plá, la Portellá en dos trosos y la Torre allá d’ella.” Menut!, la pichelleta!!!!. Trago d’aigua. Atre camí a afilá y a dallá…. A la una a diná, després la siesta, a menos que amenasare troná, la siesta era sagrá. Cada u, en una borrassa, a buscá una bona sombra, debais de una olivera, dos potaes als terrosos, p’aplanils un poc, la borrasa, lo cos ben llarc, tapaet en la mateisa borrasa, lo sombrero damún de la cara, a ensomiá y a roncá. A camins tenies que cambiat de albre, perque si tenies la mala sort de que lo que te habies ficat al prinsipi, tenie alguna chicharra (cigarra), ésta no disabe de cantá. La caló les tornabe mes molestes. Ademés no ñabie forma de trovales, se pegaen completamén a la soca o al tronc del albre y si no fore pel seu cant, no les trovabes. Y aisí no se podie dormí. Prau soroll faen les mosques revolotechán alrededó del sombrero. Menos mal que estabes tan cansat que enseguida te veníe la son. Algún día lo sagal fae flandy y, en ve de dormí, se dedicabe a chugá, buscán nius, o agarrán llangostos, llevanlos les potes de detrás, les de saltá, y tiranlos dintre de les taragañes, als moimens del pobre animalet pa intentás escapá, enseguida eisie l’araña del forat negre y fondo que ñabie al mich de la tiala, y l’embolicae en un santiamén y minchá pa un atre día. A camins a les mosques que revolotechaben per allí, acudie una avespa, s’els tirabe damún, los tallabe les ales, les potetes y lo cap y se les enduye al niu. Los esfardachos y les serps, per la calorina que fae, anaben mol furos. Ere milló no molestals y dixals está. A la dalla de un añ p’al atre, se li pasabe un drapet en oli y se li enfundae en un sac, pa que no se rovellare (oxidare). Ñabie algunes coses molestes: Los rostolls, al portá albarques, de cuan en cuan, alguna palla se te clavabe y te fae un esgarrap a la pell o inclús a la carn. Les arestes dels grans: eren com a fils de palla que eisien de cada grá, se te clavaben fasilmén y eren espesialmen ruines si se te posaen entre la ungla y la carn dels dits, ya foren de les mans o del piaus. Lo polset de la palla, sobre tot de la sibada, donae ronquera y a camins picae al cos. Los animals de cárrega patien mol en les mosques y en los tabáns; pa llevasels de damún, se revolcaen per la tiarra, fen verdadés revolcadós. Ñabie camins que de tan fort que se revolcaben, se donaben la volta completa. Per dematí, cuan se anae al campo y encara ere denit, en la fresqueta, si trovabem alguna figuera pel camí, se li fae una visita per si tenie alguna figa madura….ummmm que bona tan fresqueta. Y tamé, en eisos dies, solíen madurá los albercocs, si tenies la sort de trován algún pel camí, sobre tot los menudets de piñol dols. Que te donaben dos coses, lo albercoc y després chafaes lo piñol y te minchabes la armeleta de dintre que tamé ere dolsa. Los piñols se podien rascá per los dos costats, hasta que faes un foradet a cada costat, bufaes y chulaben. Asó tamé se solie fe en los piñols de les sireres. Probau a feu. Normalmen se fae un campo de cada part, sense tindre en conta si un ere mes gran quel atre. Segur que me diso coses pero avui no m’enrecordo de mes y los agüelos de l’Aldea degüen está dormín la siesta, perque no me chillen a les orelles. Eren mol bona chen. Y esta tiarra seguis donan BONA CHEN. Nota del autó: Uns añs mes tart vindríen les máquines segadores, portaes per un animal. Y pasán mes añs, arrivaríen les cosechadores, pero eises ya eren unes atres guiarres, de les que yo, ya no vach se soldat. Ara sí, hasta després de les vacasións. Espereu al agüelo “Sebeta”, segur que tornará, si Deu vol. Bon estiu.

la sega 3

La sega 3

- Mira que ha tingut aventures.
+ Claro, Luiset, aisó es perque ting mols añs.
Chino, chano y ya es la tersera charrada de la sega, yo pensaba que enseguida acabaríe, pero claro es que yo casi no coneisía res de tot lo que mos está contán.
+ Pos esperat que encara mos queden coses per aclarí.
- No, si a mí m’encante sentil, tot aisó es historia y la historia si no se escriu se olvide y se piart. Lo que no sé si a la chen que li seguís, no li cansará en tan cuento. “Avans de eisí de casa, se minchabe unes farinetes o algún guiso que habíen preparat les dones. A mich matí (sobre les diau, si Enrique les diau) se fae un mos, un tros de magra, choriso o llonganissa en una llesca de pá y un bon trago de vi. A michdia lo diná, a les sinc y micha un atre mos, paregut al de dematí. Y al arribá a casa (sobre les diau, Enrique???) la sena. Al campo se portabe la pichella en aigua ben fresqueta. Pa que no entraren bichos, se posabe un troset de puntilleta, lligat a la boca, y un tochet afilat al pichorro. Se guardabe a una bona sombra, se fae una esplanadeta antiarra y se tirabe un chorret de aigua, pa que al evaporás fare fresqueta y l’aigua se refrescare. De cuan en cuan, lo menut de la colla, a totes les colles ñabie un menudet, agarrabe la pichella y l’anabe pasán per la chen machó, pa que se refrescaren. Al matéis tems se solíe portá tamé un carretellet en , al pitorro, solie sé un tros de cañá, tamé se li solíe posá un tochet y se guardabe a una sombreta, fen lo matéis que pa la pichella, humin la tiarra pa que estare fresquet. Lo carretell, per lo menos a la meua familia, sol se traíe pa les minchades. En algún cas lo vestíen en una funda de roba que arremullaben, pa mantindre la frescoreta. A casi tots los campos, ñabie una basseta, encara que als mesos del estiu, casi totes teníen poca aigua, si no se habíen secat. La poca aigua que quedabe se empleabe p'aveurá als animals. A l’Aldea ñabie bona veindat. Natres teniem un veí que dallabe mol bé y ell estabe sol pa segá. Solusió, ell mos veníe a achudá (dallán) uns díes y natres anabem als seus campos uns atres pa aná detrás d’ell. La dalla, tots la coneiseu. La enclusa y lo martell servien pa afilá la dalla. La enclusa se clavabe antiarra (com un yunque) y en lo martell se anae picán lo tall de la fulla de la dalla, hasta que tot estabe finet pa tallá milló la palla de les espigues. Ting un record de este trevall. Estabem al Colomé del tío Miguel, y, no sé perqué, yo estaba afilán la dalla en lo martell y la enclusa, y me va saltá una purna del fiarro de la fulla y se me va clavá al segundo dit (índice) de la má dreta, y després de tans añs ahí está una negró, fonda, penso que hasta l’os, tan se me va clavá. A la correcha se portabe una pedra d’ esmolá, dintre de una funda de hojalata (llanda) en aigua. De cuan en cuan, lo dalladó li fae una pasada, en la pedra, a la fulla de la dalla, apoyán lo mánec antiarra.” Detrás del dalladó, anabe la demés chen fen gavelles, garbes, amuntonán les garbes, rasclechán y espigán si fae falta. Tot igual que cuan se segae del atra manera, pero mes depresa. Lo menut en la pichelleta, repartín aigua a tot lo mon.
+ Eren dies de uns sials blaus, com diuen que es lo mar. Sense nugols, grasies a Deu.

Historieta 7

Historieta 7

+ Venga menut, animat un poc, que encara que sigue denit y estem prenen la fresca, minchat unes figues, que tens cara de fam, sino te tindre que fotre un espentó (empujón), que t’estas dormin y cauras de la cadira. Y no sigues afanós (avarisios), mastega be y a ver si te fotras tota la caldereta que ya ne queden poquetes. Esta nit igual fem figa (fallem) y aiso que pensaem que ne sobrarien pa demá.
- Grasies “Sebeta”, lo que no sé cóm se pot inventa tantes coses en un cabet (cabecica) tan menut. Encara que sigue blanc.
+ T’hay dit mols camins que de lo que yo conto a estes charrades un novanta (noranta) per sen me u invento, pero l’atre diau per sen es verdat. Ara sou vatres qui teniu que descubrí qué es una cosa y qué es atra.
- Me pareis que este camí ha elechit un tema masa personal, a molta chen, tot asó no li dirá res.
+ Mira, Luiset, igual aquí que en moltes atres coses ña que sabe lechí entre línees, segur que casi tot lo que han anat dien en este charrades, pot tindre un sentit, si algú lo vol trová y podem apuntá como una pista, que estem parlan del CHAPURRIAU y la chen que lo parle o lo ha parlat…….
+ No sé si asó ha pasat aisi, pero podie haber pasat.
“En lo rey Jaume I, se va conquistá molta tiarra que se va aná repoblan, per aiso los Arrufat (Arufat, Arrufatt) están estesos per moltes parts del mon.
Per tots los territoris que van formá lo reinat de Aragó al estranché, per Barselona, Tarragona, Lérida y Gerona, per tot lo Llevant. Inclus desde los ports de mar de estes provinsies, van eixi Arrufats capa los Estats Units de América, Puerto Rico, Cuba…..
Per tot lo Aragó, com atal, sobre tot en la nostra sona, en algo se ha de notá que va sé aquí agon se van fica a viure, cuan van arribá del atre costat del mar.
Posiblemen lo mes famós de la Edat Micha, va sé ALONSO ARRUFAT, aquí, aprofitanse de la seua fama familia, como a constructos, y de la seua personal como arquitiacte medieval, Jaume I li va encarregá la construcsió de la siudat de Castelló de la Plana.
La gran esplanada que ñabie a aquell puesto, li recordabe als seus antepasats en lo cariño qu’els tenien a les grans llanures. No li va importá que lo terreno fore pantanós. Se va encarregá de crea una red de sequies pa desaigüa lo terreno y prepara la construcsió de la siudat miran capa el futur.  Li va achuda lo nom del terreno: “La Plana”.
Y u va construi tenin en cuenta l’aigüa, l’aire y lo sol. Los Arrufat a eisa zona son mol abundans.
Evolusió del apellit: Al-Rufat (lo orellut), A’rufat, A’rufatt, Arufat, ARRUFAT, Arrufatt.
T’os diu algo el que als veins de Castello, los diguen familiarmen “ORELLUTS”.
Ya u diebe la Sagrá Escritura: “Lo que vullgue entendreu, que u entengue”.

1610, mes de chun, un sis mil moriscos, expulsats dels pobles de alrededo del Moncayo, pasen per este terreno, camí de Valderrobres o Peñarrocha, que eren los radés pobles del Aragó de aquell momens.
A la familia Arrufat no la van molestá, perque después de vuitsens añs se habien mesclat completamen en los cristianos y en la chen del terreno y ya formaen part de la poblasió considerada nasional.

Finals de 1800, al poble de Calanda, nais un chiquet que le diuen
R. Arrufat, desde menudet ya pareisie un chic listo, bon dessendent de una rasa dura, deprenie, en los ratets que tenie lliures, del maestre y del siñó retó. Va coneise a una chica de Samper de Calanda y cuan va sé la hora, se vá casá en ella.

Com tenie aspirasións y sabie llechi y escriure, se va enterá que a un poble que li dieben L’Aldea, a uns coranta kilómetros del seu poble, ñabie un notari que buscabe un escribien, va pillá una burreta que tenie y a la seua dona y capa allí que se van aná, als dos mesos ere lo secretari del notari.

Pero asó ya es un atra historia.

NOTA DEL AUTO: 

Algunes coses de les que se han contat aquí son historia. Unes atres hagueren pugut pasá com aquí se han contat, les demés me les hay inventat, intentant en tot momen que tingueren un discurs lógic.
Lo unic que se ha pensat al escriure estes charrades es entretindre als que mos seguisen y ademés si uns atres se están inventan la historia a la seua conveniensia, per qué no u hay pogut feu yo igual.
Espero que per lo menos a algú li hasque agradat un poquet,
Lo tems va caen com l’arena que agarres en un grapat y no la pots aguantá, te que caure perque sí.
Esta charrada del agüelo “Sebeta” se referis al apellit ARRUFAT, pero igualmen se pot referí a uns atres apellits que tinguen assendensia árabe. Ya sabeu que Lo Campeadó, cuan va pasá p’el nostre territori se va endú en ell a varios reys moros y als seus soldats, no sol als Arrufat, pa luchá contra lo gobernadó moro de Lérida y contra lo conde de Barselona, aisina com pa la conquista del Llevant. Pa tots pot serví. Encara que mos han anat mesclán, digüen los atres agüelos, que tots van naise a esta tierra.
Pa no fes pesat l’agüelo “Sebeta”, se retire per un tems. Si vatres voleu y los atres agüelos me seguisen iluminan, igual tornem mes avan.
Pa acabá, animo a mols de vatres que tamé teniu histories que contá a que u feu aquí, pero en CHAPURRIAU, perque com diu lo “Sebeta” qui, pensan en este parlá, no u llechis o no u escriu, es como un home que teníe les dos garres bones y sol caminabe a la “potacoisa”.

FIN.

Almorsá 1 y 2

Almorsá 1.

De cuan en cuan, per denit, me despiarto, sense sabe quina hora es ni perqué m’hay despertat y escomensen a vindre a la meua memoria paraules de cuan era menut, y entonces ya me desvelo y no ñá forma de torná a dormí.

Pero l’atra nit va se pichó. Me despiarto y al rogle del llit estaben los atres agüelos de L’Aldea, sentats damún dels llansols, uns parlaen en los atres y ñabie algú que parlae sol, com sempre. Faen un soroll que aisina no se podie dormí.

No me va quedá mes remei sentam yo tamé, apoyat al cuisí, esperán a que me faren cas o que algú m’esplicare qué habie pasat.

Discutien entre ells, com sempre, si habie estat be que farem les charrades de la guiarra, uns dieben que sí, uns atres que no, y algúns callaben.

Després van eisí tamé les charrades sobre de agón venie l’apellit Arrufat, uns dieben que habien segut uns presumits, uns atres que habiem agranat capa casa, pero tamé ñabie que diebe que habien fet be, qu’ell se u habie pasat be llechinles que les coses, perque no, podien haber pasat aisina.

L’agüela carbaseta, los va fe callá a tots, menuda es ella y los va proposá que tragueren entre tots algo que puguere se de interés pa la chen que mos llechis. Com s’arrime la hora de almorsá perqué no intentem entre tots enrecordamon de que es lo que faem entonses.

Se va formá un guirigay, tots cridan al matéis tems, com estem un poquetet sorts no mos aclarien, pero bueno de algunes de les paraules que vach podé escolta mes o menos podriem esplicá eise tema.


Prime ña que aclarí que, en aquell tems, a la meua casa de entonses, se li diebe almorsá al primé minchá del día, a lo que ara modernamen, se li diu desdichuna (dichuni es ayuno, des-dichuná será disá de está en dichuni) o sigue lo primé minchá, després de dormí.


Ademés com aquí no se vol se exclusivo, t’os diré que asó se referís a lo que minchabem los menudets en aquells tems, no m’en recordó d’els plats qu’els faen a les persones grans, perque yo cuan vach sé gran,  ya no estaba al poble.


Asó sol son ejemplos que un atra chen podrá eisamplí, perque a seua casa minchabe unes atres coses. Com hay dit uns atres camins, natres erem una familia modesta.

L’agüelo “Primentonet” mos interrumpis: - avui voliem aná al campo, no sabiem si aná al Termefornols o al Más de Roc, pero se ha ficat a plaure -.  
Lo “Fesolet” li correchis: - Ba! han segut cuatre gotes, sol han fet que “matá lo pols d’els camins”, me pareis que ña molta po al treball -.  
Hala! Ya s’ha format un atra discusió, sempre están a la greña. Estos agüelos…… pero qué majos son.


Lo “Pepinet” fique pau. Avui ve mol arreglat, porte un mocadó al cap, camisa blanca, sense coll, un achustadó (chaleco), la blusa (com la chaqueta de avui), uns pantalóns de pana y unes albarques, encara que a voltes porte espardeñes.

Avans de escomensá a parla d’els plats, parlarem un poquet de les coses que faen falta pa preparals, enca que eren mol sensills. Se preparaben en lo que cada ú teníe a casa.

Los que tenien la sort de tindre una o mes cabres que anaben a algú d’els sinc o sis bestiás que ñabie a L’Aldea, cuan criaben, tenien lleit.

A primera hora del matí, agarrabes la “lechera”, ere un aparell com una botella de ara pero de hojalata (me pareis) y ten anabes capa’l  corral, agon tancabe lo bestiá. Ficabes a la cabra contra una paret o capa lo minchadó, pa que no caminare y se estare quieta. Lo pobre animalet, de tota la nit, portabe unes mamelles que casi li tocaben an tiarra. Posabes la lechera deball y agarrabes un mugró (pezón) en cada má y estirabes capa bais y eisie un chorro de lleit calenteta de cada un. Tenies que fe un poc de puntería pa qu’els dos chorros anaren dintre de la lechera. Y aisina hasta que ya no eisie res.

Ña que esplicá dos coses: una, tenies que está mol atento, perque l’animal a camins movie les potetes de detrás y si tenies la mala sort de que li pegare a la lechera, tota la lleit per en tiarra. Y dos, ñabie una costum o forma de pensá que creie que si la cabra mastegabe (rumiae) mentres la muñies, s’entornabe la lleit pera dintres y ne eisie menos cantidat.

Natres teniem una veina (vecina) que tenie cabres, lo bestiá lo tancaben a la Costa de la Fresneda, ere una de les eisides del poble p’ana al d’els frechits. Y allí anaem al corral a muñí.

A camins mos donae un cazo de lleit, entonces los menudets erem los mes felisos del carré.

Tamé estaen les dones dels pastós que, en uns cantes grans de hojalata, anaben venen lleit a cuartets p’els carrés, pero eisa sort los “Sebeta”, sol se u podien permetre de tart en tart.

Lo pá se fae a cada casa, pan’aiso ñabie que traure número al forn, pos allí ñabie unes taules a tot lo voltan  y sol podien treballa unes poques dones cada camí. Crec enrecordamen que algún día faen dos fornaes.
Cuan te tocabe lo turno, lo dia de avans tenies que aná a casa de alguna veina que habíe pastat pa demanali un tros de lleute (masa mare).

Ñabie a les cases un mueble que se li diebe pastera. Lo día que tenies señalat se fae una pasta en lo lleute, farina, sal, llevadura (ere una pastilla ásida que comprabes a la tenda)  y aigua. Se anabe afechin farina y aigua y se pastae mol, pa que se mesclare be y no quedaren grumos, mes tart se ficabe la pasta, que habie crescut, en un mantel, que se diebe masereta, dintre de una canasta, se tapabe y se baisabe al forn.

Si habíe ñagut algún grumo y ademés la farina, que no se habíe pogut aprofitá, se ficabe a una espesie de cubo, ple de papes, agon se criaben los cucs de les rateres p’als torts.
Se guardabe un tros de pasta, pa fe de lleute pa cuansevol veina del poble que vinguere a buscal pa pastá al atre día. Ere una costum sagrada y vella de L’Aldea.
Al forn, según lo numero que tenies, te donaben un puesto a les taules de alrededó y allí posabes  los maseros que eren uns mantels mes llarcs que la masereta, farina per damún d’ells y tallabes la pasta en trosos iguals, ficaes un pa, arrugabes lo masero pa que no se tocaré en lo siguien y aisí hasta acabá. Cada una, los fae una señal damún, una creu, un pesic, una ralla, dos, etc. pa podels reconeise cuan eisiren.
Ere lo momen de permitis algunes alegries y se preparaben algún coc de oli (un tros de pasta aplanat, se li posae oli per damún) o coc de armeles o de naus (a la pasta aplaná se li posae un poc de sucre y trosets de armela o de nau) o atres clases de cocs, perque el dia que se pastabe ere un día de festa.
Cuan te tocabe lo número los portaes al forné y ell en una pala en un manec mol, mol llarc los posabe dintre del forn, cada pasterá a un puesto pa no confundis. Allí se cuitiben (cocian). Cuan ya estaben, los anabe traen y les dones los posaben dintre de canastes.
Los fills, que podiem, acudiem al forn a ayudals a les mares.  Éstes se posaben una capsana (devantal plegat y enrollat fen un apoyo) al cap y damún una canasta y la atra, entre ella y la filla o lo fill, un ansa (asa) cada un.
Normalmen se faen entre denau y vintidos pans, cada camí y cada día se solie minchá un pa o sigue que durabe unes vin dies. Com es normal al prinsipi estabe blanet y poc a poc se anabe fican dur, hasta los rades díes que estabe sec.
Pa que no se me olvido a l’atra charrada, vull dí aquí una paraula que se diebe a un troset dels pans que se faen a casa. Ere lo prinsipi y lo final del pa, casi tot ere crosta y li dieben la “BORETA”. Alguna chen utilisabe eise troset de pa com a cullera.
Asó son costums antigües, no hay dit velles eh?, y mo les volen llevá o furtá. Ña que defendreles. Aragó, Aragó, Aragó. CHAPURRIAU!!!!!.


Almorsá 2.

Los agüelos seguisen charrán, yo escoltanlos, enrecordanme de coses y mes coses. Sempre u dic, pero es aisí, era un crio de once añs, cuan vach eisi de L’Aldea. Per aisó disculpau si alguna cosa no es com yo u dic, la voluntat es feu be, pero la memoria ya falle.
Anem a comentá los minchás que faen p’almorsá a la meua casa, pa la chen chove.
Sopes bullides: Se ficae un topí, mes o menos gran, según la chen que anabe a minchá, en aigua, un chorro d’oli y un poquet de sal, al caliu (al foc antiarra, bais, antiarra). Cuan bullie, li posaen trosos de pa, normalmen de pa sec, los rosegóns que habien quedat del dia de avans. Y cuan bullien, se les rechiraben un poquet y ya se podien serví al plat.
Al que li agradabe li posaen un all o mes, al matéis tems que se posabe lo pá, a esta variedad li dieben sopes en all (sopas de ajo).
Uns atres camins a eise matéis momen se añadie un au o mes y se rechirabe. Li dieben sopes en au (sopas con huevo).
Se minchaben en cullera, be de fusta, be metálica.
Sopes escaldades o escudellades: Un topí ple de aigua al caliu. A una escudella (ere lo prinsipal del plat), llesquetes de pa (la llesca es la rebanada de pá, pero mol fineta casi transparenta), damún un chorro d’oli y un poquet de sal. Ara se escalden en l’aigua bullin, hasta umpli la escudella.
Se solien minchá en la “boreta”, be natural, be un poquet rostida.
Si teniem lleit se podien prepará tres plats.
Sopes de lleit bullidles: Un cazo, damún de les brases, en lleit y un poquet de sucre. Cuan bullis, se posaen dintre trosos de pá, podien se rosegons o no. Se rechiraen hasta que fae pasta. Se servien en plat y se minchaen en cullera o cullereta.
Si se fae nata, se posabe en un tros de pá y un poc de sucre damún.
Sopes de lleit escaldades: Un cazo, damún de les brases, en lleit y un poquet de sucre, hasta que bullisque. Un tazón en llesquetes (enrecordeuton de lo que han dit avans de les llesquetes), se li pose la lleit bullint, se umplis lo tazón. Se minche en cullera o cullereta.
Chocolate en lleit: Un cazo, damún de les brases, en lleit y un poquet de sucre, hasta que bullisque.  Se posen dintre sinc o sis tomes de chocolate y se rechire hasta que se desfasquen totalmen. Se servis en tazón y se pot minchá en galletes o pa rostit.
Les sopes en lleit se minchaben de tart en tart, a lo milló algún domenche.
Lo chocolate als sans, cumpleañs o festes machós.
Bon profit.
Los agüelos s’han quedat dormits y yo ara que fachs????
Ya dormiré la siesta. Bona nit.
Ah! Alguna volta vach veure que ñabie farinetes.