Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

La Aldea

Mari Carmen Alegre Gómez, una veína de esta paret, nascuda a Vallchunquera, me diu:

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera
“Me cride l'atensió cuán utilises "l'Aldea, yo sempre hay sentit di "lo poble", o a Massalió, "la vila".” / falte lo lloc /

Cuan vach escomensá a escriure a esta paret, mai u había fet.
Ere lo primé camí que se me ocurríe ficá ralles a un papé blanc pa contá coses meues, que me habíen passat a mi o que había sentit que los habíen passat a uns atres. 

Yo vach náisse a Vallchunquera, comarca del Matarraña, provínsia de Teruel, fa un mun de añs y allí vull acabá cuan a la meua película isque la palabra FIN.

Me vach inventá una parella de personajes, (personaches) que representen a una sola persona, primé cuan ere menut y ara cuan ya es vell. Luiset y “Sebeta”.

Me va paréisse que seríe una manera més divertida de contá les vivénsies de un poble, les aventures de un sagal que uns añs, mol pocs añs per causa del destino, va viure a eisse poble.

Per mich de eisses charrades deuríe contá la vida tal com ere an aquells añs a eisse puesto. Ademés podíe afechí les coses que, encara que no les haguere viscut ell, les habíe escoltat a les persones més grans cuan parláen, están ell dabán o escoltán, sense qu’ells sen donaren cuenta. Y com ere ell lo que escribíe, tamé se podíe inventá coses pa entretindre a alguna chen que teníe ganes llichí en chapurriau, encara que estare mal escrit. Tot aissó estáe almassenat a un cap blanc y bullíe per eissí a la llum.

Cuan vach dessidí despullám de estes aventures daván de tanta chen, aquí an esta paret, vach cabilá que, al contáles, de cap manera li podía ni li volía fe mal an aquell poble que me va fe lo favó de dixám náisse allí.
Tos preguntaréu ¿per qué dius aissó?.

Tos contesto: “aquí, entre molta chen, de tots lo colós e idees y podíe passá que algú de la parelleta o lo matéis escritó no li caiguere be a algú. Ha passat; ha ñagut persones que, sense conéissem, se han ficat en mí, fen afirmassións falses, atribuínme coses que no hay dit, falsificán pantalles de esta paret, en fin, en mol mala baba. // Ignacio Sorolla Vidal de Penarroija , per ejemple, que se creu mol democrátic, com tots los roijets, a la seua web la franja del meu cul.net o xarxesdeidiotes.wordpress.com y brossada com ell. //

Pero yo ya contaba en algo de aissó. Sabía que me podía passá. Y yo no hay fet cas. Crec que son chen que no pense com natres en lo que se referís a la nostra llengua. Al prinsipi hasta estáen com amics an esta paret, después Ramón, a medida que los anáe descubrín los fae fotre lo cam. 

Pero algú y qui sigue se li debíe caure la cara de vergoña, deu de seguí aquí dins, en natres, y los pase informasió de lo que parlem, de lo que diém aquí. Hasta copiá pantalles y passáles fora, a chen que no es de la nostra, casi diríem a enemics nostres. Ell o ella sabrá lo que fa, allá ell o ella en la seua consiánsia. Per lo menos yo no ting res que amagá.

Per un atre costat me enrecordaba dels sermóns de hora u hora y micha de mossen Manuel, a mi me pareissíe mol pesat, pero podíe ñaure chen a la que li agradare escoltal.

Aquí podíe y pot passá igual que ñague chen que no trago a este escritó, a la seua manera de contá les coses, a eissa parella rara y paso de natres.

Per aissó y torno un poc al prinsipi, en be de ficá lo nom del meu poble, pa que dingú lo tocare o parlare mal dell, lo vull masa pa que puguere passá aissó, me vach inventá, com ha fet molta chen, un nom, un nom que no fore feo, que no sentare mal a dingú, que no fore un insulto, y eisse nom va se La Aldea.

A eisse poble, a L’Aldea passaríen totes les aventures de la parelleta maldita, ahí, a l’Aldea van náisse los dos, dintre de eisse poble imaginari pero que tots sabém quin es, sense nomenál, estaríen, viuríen totes les persones de les meues charrades.

Dingú de Vallchunquera se podríe sentí mal per les coses que yo escriguera, que yo escric, perque tot aissó ha passat al poble que yo me hay inventat, al poble que sol existís al meu cap a l’Aldea, que, mira quina casualidat, tamé está a la comarca del Matarraña y es de la provínsia de Teruel.

Estes coses son los drets que te lo escritó, se pot inventá un poble, igual que se invente a unes persones.

Y mira lo que son les contradicsións de la vida, l’Aldea sol te dos habitáns reals, que se diuen Luiset y “Sebeta”, pese a sé inventats y sin embargo, en teoría, totes les demés persones que aparéissen cuan se parle de eisse poble, son imaginaries, pese a que poden viure o haber viscut com reals a un poble real que sí existís.

Pa acabáu de aclarí Aldea es un nom ”propio”, com pot se Maella, Fabara. Beseit o cualquier atre. Y no se deu pendre, com me paréis que u has fet tú, com un nom “comú”, com pot se un poble, una vila, una aldea o una siudat.

No sé si me hay esplicat be o si me entendrás. Es un poble que te lo seu nom que es ALDEA.

La verdadera intensió de este nom, Aldea, es que mai, dingú se pugue sentí mal en alguna de les meues palabres. O sigue que dingú de Vallchunquera se pugue enfadá cuan yo escric, perque no aparéis ese nom per cap de puesto. Ni dingú de fora se pugue ficá en lo teu poble, seríe una cosa que no me perdonaría mal.

Una cosa pareguda a esta u ha fet Gabriel García Márquez inventánse un poble imaginari que li ha dit “Macondo” a on pasen algunes de les aventures que ell conte al seus llibres.

En asó no vull comparám an ell, mai u podría fe ni per mi com escritó prinsipián, ni per los meus trevalls que están a mil añs llum de distansia de los seus llibres.

Confío en haberte aclarit la pregunta, ya te hay adelantat que podíe sé un poc llarc y més coneissénme a mi que, si me dissen, me enrollo com una persiana.

La fotografía que te poso a bais, si la fas gran vorás cóm se diu lo poble de verdat, damún de la fotografía y com se diu als meus trevalls, aissó u pots llichí al meu fron, al meu cap, damún dels ulls.

FIN.

Una historia possible 1, Los possibles

Una historia possible 1, Los possibles

Fa mol tems que me va pel cap fe una charrada en que lo terreno sigue més ample que lo nostre. Per aissó me hay imaginat que lo terreno podíe se part de Europa y España.

Allí ñauríen sinc aldees:
la Aldea del Chapurriau (estaríe al nostre terme, igual que ha estat a les demés charrades); la Aldea del Valensiá (estaríe a cualquier puesto del antic reinat de Valensia); la Aldea Balear (estaríe a cualsevol terreno del antic reinat de Mallorca); la Aldea del Catalá (la posaríem a cualquier terreno dels condats catalans) y la Aldea del Llemosí (que estaríe a algún terme / Limoges / del país de Languedoc = Langue d’oc = Parlá de Oc. –Fransa-).

Tots estos pobles són imaginaris, no están a cap de puesto y, al matéis tems, están a tot lo terreno de aon se fiquen. No tos podeu imagina com chalo poden fe estes coses, construí pobles, aon me done la gana y batechals com me paréis be. Asó sol te un perill que no tos sapia contá be la aventura, o que no pugáu entendrem, si fore verdat me doldríe.

La aventura que avui escomenso es un poc complicada al prinsipi, pero confío que al final u entendrem tots. Y més encara, espero que tos agrado.
Dintre de la filosofía ña un mon, que li diuen lo mon dels “possibles”. A ver si u sé esplicá.

Ya sabeu que lo agüelo va se estudián de retó. Allí va dependre que, a camins, com milló se entenen les coses es per mich de ejemplos (paráboles diebe Deu, nostre siñó), per aissó pa podé esplicautos lo de los “
possibles” tos conto una historieta.

A la Aldea del Chapurriau, ñabíe un chic que li dieben Pedro y una chica que li dieben Gema, casi teníen la matéissa edat y eren mol amics. Yo crec que a Pedro li agradae un poquet la Gema, pero com eren tan amics se conformáen en la amistat. Teníen tanta confiansa que parlaen de tots los asuntos, sense cap de vergoña.

Un día, per allí va aparéisse un chavalot, un añ o dos més gran que Gema, li dieben Sergio, tamé ere de la Aldea y coneissíe a Pedro. A la Aldea se coneissíen tots. Un chic mol majo, com tots los chics a eises edats. A la primera ullada que li va pegá a Gema, ya li va agradá y va escomensá a rondála. A ella no li va paréisse mal. Sergio ballae mol be y com lo ball ere lo gran entretenimén de la Aldea, cada camí que anaen al ball, la traíe a ballá.

A Pedro no li pareissíe mal, ya que teníe a Gema como una gran amiga, casi com una chermana. Com casi no sabíe ballá, no li importáe que Sergio y ella ballaren totes les peses. Ella disfrutáe ballán, li encantáe y ell balláe mol bé.
Y claro una cosa porte al atra, cuan se acabáe lo ball, Sergio la acompañáe a casa y tan la va acompañá, que al poc tems se van fe novios y se van posá a festechá.

Pedro no li va doná importánsia, al revés casi se va alegrá per ella, per tan amics com eren. La seua amiga teníe novio.


Pasán lo tems, Pedro va escomensá a eissí en un atra chica de la cuadrilla que li diebem Ana. Y als pocs añs se van casá Sergio en Gema y Pedro en Ana. Y cada parella va tindre fills.


Hasta aquí, mol bé; que siguen mol felisos.


Pero ara yo tos pregunto: ¿qué haguere passat si Gema se haguere casat en Pedro?.


Com seguien tenín molta confiansa, seguíen parlán de tot y a camins Pedro li die: “qué sort ha tingut Sergio, si no te 
hagueres casat en ell, a lo millo, yo me haguera pogut casá en tú”.

Y entonses se imagináen cóm haguere anat si se hagueren casat los dos; los chiquets que hagueren tingut; ¿se hagueren paregut als que teníen ara; un o lo atre? ¿cóm los haurien posat?.

U aneu entenen. Están parlán de los “possibles”, de algo que no ha passat, pero que haguere pogut pasá. Aissó son los possibles.

Anem a afechí algo, com parlen de algo de un tems que ha 
passat, eissos possibles ya son impossibles, no poden torná a tras.

Podríen parla dels “
possibles” futurs, per ejemplo ¿qué podríe passá si se separaren les dos parelles?. Entonses sí que se podríen casá Pedro y Gema; los “possibles” futurs, si se donen unes condissións, poden ocurrí. Eissos “possibles” sí poden pasá; los “possibles” passat, no poden pasá; sol mos los podem imaginá.

Si cada un de vatres, penseu un poquetet (en chapurriau com u fa lo agüelo “Sebeta”, per favó; penseu en chapurriau). ¿Qué haguere passat si tos haguéreu casat en aquella chica, o en aquell chic que tos agradae cuan ereu menuts, y no tan menuts? ¿Qué dirie fulano o mengana (poden sé familiás vostres que han mort fa tems) si veren los adelantos de avui en día? ¿Qué haguere passat se lo atre día hagueres contestat aquell washapp? ¿Y si li u hagueres enviat a X?. ¿Qué podríe passá si avui, donares un pas a davan y escomensares a escriure en chapurriau? ¿Y si teníes sort y los agradae a la chen y te tornares famós o famosa? Tos podeu fe totes les preguntes que vullgau, lo mon dels “possibles” no te més limits que la realidat.

Cuan Pedro y Gema acabáen de parlá, tornáen a la seua realidat, pero, per un ratet, habíen ensomiat, habíen viscut al mon dels “possibles”.

Lo niu

Lo niu.
Lo niu

Después de la gran troná, va ñaure un tems que a l’Aldea ñabie un grapat de muixons, los que habíen quedat cuan se van acabá los trons y los rellámpecs y n’ols va tocá aná a fe la nova mili. Pichó va sé los que van tindre que buscá una atre terme o un atre país pa fe niu y a uns atres als que lo gobiarn los va ficá tancats dintre de uns nius als que tamé s’els diebe presons y grasies que nols van posá daván de uns uniformes en escopetes que escupien bales y los enviaben a volá al sial o a pudrís al infiarn.

Com se habíe acabat casi tot lo minchá, los animalets se manteníen en lo que podíen, a camins pasán molta fam, pero, per lo menos, ñabie pau y cada u al seu niu, lo qui tenie sort de tindrel, fae lo que podíe.

Se habíen aprofitat tots los puestos que estáen lliures, algúns van tindre sort y lo seu niu no habíe quedat masa chafat.

Se buscáen grans y llaos a tots los puestos posibles, cada un a on podíe, inclús sembrán los bancals mes estrets y curts, pero no ñabie un atre remei.

Los més pobres, que nols habíen quedat muisons grans y ni siquiera un niu vell o los habíen fet eisí d’ell, habíen fet niu a cualquier forat de cualquier paret. Allí habíen amuntonat la poca brosa que habíe quedat y que ells habíen pogut replegá. Y en aisó, molta voluntat y algo de cariño van conseguí fe un niu, encara que fore un poc destartalat. Sense llum, ni siquiera del carré, en una oscuridat total, pero per lo menos, cuan plovíe no se remulláen y los seus muixonets no pasáen masa fret, perque estáen tots apretaets. Pareisien vileros, simples pardalets.

Tamé va ñaure alguns sortuts que la seua rasa teníe plumes blaves y eisos van podé seguí vivin davall dels rafecs dels tellats, en uns nius naus encara que fore en puestos vells, pero ells estáen ben abrigats y cada camí que se asomáen a la finestra del niu tenien vistes al carré. Si los miráes be pareisien orinetes o avions.

Y pa acabá, estáen los que habíen guañat o que habíen tingut antepasats en mols dinés, eisos van recuperá los seus nius al amparo de parets de pedra, sense alchés ni simén. Algúns a la sombra de la paret de la iglesia, als grans forats que ñabíe a les parts altes, que teníen unes vistes estupendes, bona ventilasió y hasta dos entráes pa lo mateis niu. Eren los coloms y les falsilles del poble. Miráen als atres animalets desde dal.

Ñabíe mols enemics, sobre tots uns muisons més grans que fáen los nius als albres del voltán de la aldea y que estáen mol despiarts per si los vileros se descuidáen. A alguns puestos los dieben algarses, a uns atres fam, fret, chal, mala cullida, falta de aigua, caló, pobresa, deudes, pedregáes y mil noms més.

En esta situasió se va viure uns añs. Conserván lo niu un añ detrás del atre, en la milló maroteta y lo milló parotet. Com podíen y cuan podíen anáen millorán lo niu, tapán los foraets minuts y les bades que eisien, en lo que podíen. Procurán portá cada día minchá, encara que fore poc, als muixonets. No ñabíe pares com eisos, habíen nascut en la nesesidat y en ella vivíen, sense disá en cap momén de enseñals als menudets qué ere la vida y cóm teníen que portás en ella. Si podíen se afanáen en busca sempre una llana o un fil més que portá a casa y que fare un poc de manta pa pasá menos fret.

Los muixonets menuts van tindre la sort de veure lo mon, per primé camí, al asomás al forat del carré y, pasán lo tems, a fe lo primé vol y dependre a volá. Per aisó eise niu, encara que la vida los portare mol llun, encara que un día lo tingueren que disá, ya no lo olvidaríen may. Sempre seríe lo seu niu y sempre voldríen torná an ell, inclus pa morís; sobre tot cuan arrivare eise día o eisa nit.

Pasán los añs, encara que tingueren una vida nova, un niu nau, inclús a un forat milló, a una paret més forta, may olvidaríen aquell forat mal fet, desd’el que, la primera volta, van descubrí la llum y que ñabíe més coses que la oscuridat y la fredó de dintre de aquella paret vella, pero allí habíen nascut, allí habíen conegut a sons pares, als seus chermanets y desde allí habíen eixit pa coneise uns atres nius, la aldea y unes atres aldees. Pero eise sempre será lo seu niu y sempre estará allí.

Ña voltes que la sort, la mala sort, vol que lo teu niu cambio de muisons, cambio de ales, de plumes, de mans y a tú ya no te dison entrá. Ells no saben que ña algo que no te podrán furtá, que aquell niu sempre será lo teu, encara que sigue de uns atres y los teus recuerdos, eisos dingú t’els podrá llevá. Sol pensá en aisó se me posen les plumes y los plumons de punta.

Algúns camins, cuan tancáe los ulls y aprofitáe pa mirá cap a dintre d’ell, sempre trováe lo recuerdo de aquell niu y encara que sol fore veurel desd’el carré, nesesitáe torna de cuan en cuan y mirá aquell forat que tans camins habíe vist per dintre. Podé está un momén a la seua bora y respirá l’aire que ere lo mateis dintre y fora del niu. Eise dingú li u podríe llevá.
Al prinsipi, casi tots los añs, ñabíe algún niu que quedáe vuit, los que vivíen allí no podíen sostindres y teníen que volá a un atre puesto, mols camíns sense emportás ni la brosa siquiera, perque no teníen ni maleta pa dula y aná a un atra aldea y torná a escomensá, sense res. Sol en la forsa que done la nesesidat y la ilusió que done la vida.

Va ñaure un añ en que les algarses de les chelades, lo fret, se va presentá de repén a l’Aldea y mols nius se van quedá vuits, los muixons van volá en desbandada, cap a uns atres pobles. La machoría cap a puestos a on se piuláe casi igual que a l’Aldea. Allí a unes parets mol altes, plenes de forats, se van buscá un niu nau, a camins compartinlo en uns atres muixons, pero la nesesidat done forsa, sobretot si no te quede més remei.
Qui més, qui menos, se va buscá la vida. Uns volan, uns atres fen nius pa més muixons; ñabíe qui trevallán en les ales, uns atres en los pics.

Y va aná pasán lo tems y va aná pasán la vida; cuan se podíe, algún día o alguna semana, a lo milló pa festes, tornáen al niu de l’Aldea, allí desenpolsáen la brosa vella y vivien uns díes com si no sen hagueren anat may y después, tristos per dintre, encara que disimulán per defora, tornáen al niu forasté, aquell que may seríe lo seu niu.

Pero no s’en habíen donat cuenta de una cosa. Que al niu nau habíen nascut o habíen criat als seus muixonets y eisos, la machoría, ya no eren, ya no seríen del niu vell, del de l’Aldea, ya no volíen sé de poble.

En alguna ocasió les algarses del paro, de la falta de trevall o inclús de la desgrasia tamé se aprofitáen dels pobrets muixóns de les capitals y entonses va ñaure valens que van fe lo camí al revés, van torná a l’Aldea y allí lo seu niu y los atres muixons los esperáen en les ales ubiartes y enseguida se van sentí atre camí com si no sen hagueren anat may. L’alegria va torná. Estáen al seu niu.

Més tart, uns atres, als que la vida de trevall sels ha acabat, tornen als nius vells, uns pa quedás, uns atres pa pasá lo estiu y después lo inviarn pasal al niu nau, sobretot perque los seus fills, que ya van naise allí, ara, ells ya tenen muixonets menuts y eisos donen vida.

Pero pa tots, estigues un día, una semana o més tems al niu vell, les plumes se tornen noves y les piles se carreguen hasta dal, hasta que pugos torná, ell sempre te esperará.
Es una sensasió espesial la que se sentis cuan, anán cap a l’Aldea, arrives a la costa del mas de Fraga, a la estasió, als tretxe pons o al cruse de Fornols. Vingues per a on vingues, lo niu te cride, ya estás prop, lo niu no cambie, sempre está allí.

Ña una ley de vida. Allí a on has volat, no te ha quedat més remei que fet un niu nau, eise niu a on han nascut uns atres pollets, los teus, y pan eisos lo niu nau ya es lo milló del mon, es lo niu de la seua vida y com a tal lo tindrán y ya no s’en voldrán aná a un atre puesto perque eise será lo seu niu y tú, chirarás lo cap en selets, cap a un forat vell de una paret vella de un poble vell, del que vas tindre que fuchí, y acacharás lo cap y malviurás, perque ya may estarás al teu niu.

FIN.

Una historia possible 3. Les Aldees del Valensiá y del Balear

Una historia posible 3, Les Aldees del Valensiá y del Balear.

La Aldea del Valensiá, que ham dit que la podem ficá a cualquier puesto del terme que va ocupá lo reinat de Valensia; al seu naissimén li podem posá la mateissa historia que a la Aldea del Chapurriau.

Los árabes se aprofiten de la debilidat dels radés añs dels reys godos y casi, sense donamos cuenta, conquisten la machoria de España y dintre de ella los terrenos de la Aldea del Valensiá.

Al arrivá los conquistadós, algúns sen van més amún, inclús a Fransa, pero uns atres la machoria se queden a la seua tiarra; al fin y al cap, igual es pagá contribussións a uns com als atres, avans als godos, ara als árabes. Los veíns, a tots los puestos, sempre son los sacrificats, los que paguen a uns o als atres.

Als valensiáns que se queden vivín en los árabes, los diuen mozárabes. Esta chen, al arrivá los amos naus, seguís a les seues cases, separáes de les dels amos; en lo seu parlá: lo llatí romansechat, mesclat en palaures dels anteriors poblados (íberos, celtas, celtíberos, godos, visigodos, …), poc a poc tamé ne agarren algunes del seus amos actuals, pero adaptánles a la modalidad valensiana del llatí romansechat.

Los árabes uns camins van tindre un rey pa la machó part del terreno, y uns atres teníen un rey pa cada tros del terme (reinats de taifas), pero los valensiáns may se lliuráen de pagá a uns o als atres.

Tenín en cuenta que part del terme está pegada al mar, alguns dels 
valensiáns son marinés, se note la influánsia que van tindre en ells, aquells marinés (feníssios) que van vindre del atre costat del mar. Per aissó seguíssen pescán y fen viaches, per tot lo mar que los bañe, venén les coses que los sobren y comprán les que los falten. Com los fenicios compren les coses barates llun del seu terme y les venen cares als seus amos y als seus veins. Aissí se guañen la vida part dells.

Pero lo mar te los seus perills a camins les tronaes fan esfonrá los barcos, perdén als marinés, los barcos y les coses que habíen comprat. Uns atres camíns son los pirates; ne ñan abundans; los que los asalten y los furten los barcos y lo que habíen comprat; demanán bona cantidat de dinés si volen recuperá lo furtat y los barcos; a voltes  se queden en tot y u venen a un atre port, a un atre puesto. Los comersiáns que habíen preparat lo viache u han perdut tot.

Per aissó a camins se reuníssen un grapat de tendés y preparen caravanes que van per an tiarra a vendre y a comprá, a fé los matéissos negossis que los barcos, pero caminán. Ahí ñan dos inconveniéns:
lo tems, coste mols dies fe lo viache, caminán, a piau o encara que sigue en caballs, que éstos tamé se cansen; y torná; y los lladres dels camins, per lo que ña que contratá soldats que vasquen en les caravanes donán escolta, aissó encarís lo viache.

Damún tenen que pagá als amos dels termes, per los que pasen. Diuen que per la protecsió. Un atre problema més.
A cambi, a voltes ña chen que vol viachá, de un puesto a un atre y se afechis a la caravana a cambi de pagá dinés per la compañía y per la protecsió dels soldats.

Desde fa uns añs cuan tornen, sels sonen chuní algúns trovadós. Son chen instruida que venen pa quedás. La machoría venen del país de Languedoc, aon parlen lo llemosí. Esta chen ademés del seu parlá tenen fassilidat pa los parlas y enseguida deprenen les formes de los parlás del terreno, lo árabe y lo llatí-romansechat-mesclat, que sense tantes mescles tamé se parle a Fransa, pos los romans tamé van conquistá este pais. Se guañen la vida fen charrades, a camins en verso, pa los jefes árabes, contánlos histories y aventures. Al matéis tems fan de maestres pa la chen que vol dependre. Asó fa que, al tems, palaures de les seues se mesclon en lo parlá de la Aldea del Valensiá.
Com son los que tenen fama de sabé parlá, la chen los demane opinións en asuntos del parlá y pa fe papes. Poc a poc se va creán una mescolansa de tots los parlás, que a cada puesto es diferenta, pero que al remat se entenen tots.

La señal de que son diferéns es que cuan Jaime I los va conquistá, encara que parláe algo paregut al seu reinat de Aragó, lo va trová tan DIFEREN que va maná traduí les leys que teníe al seu reinat y que ara se usarien tamé aquí; al Valensiá, com un detalle pa la chen de eise terme y del reconeisimén de la seua forma de parlá.

Al atre costat del mar, ña unes isles, y allí está la Aldea del Balear, a aquell terme, dominat tamé per los árabes la evolusió del parlá ha segut mol pareguda a la de la Aldea del Valensiá. Lo únic que allí lo resultat es una mescolansa més tancada, al tindre tan poc terreno pa esténdres y pa ressibí influánsies.

Pero tenín cada aldea lo seu parlá, cuan los marinés de un costat arrive al atre, se seguíssen entenén casi tot de lo que parlen. Ña que tindre en cuenta que la mare de les lletres ere la matéissa: lo llatí romansechat y les demés influánsies mesclades, tamé.

ATENSIÓ:

Coinsidín en lo que acabo de publicá avui, se ha dut a la paret un trevall sobre lo prime llibre impres a España, que va sé a Valensia y en lo parlá Valensiá, lo podeu veure a la paret.

Ara si me ha cridat la atensió es per algo que diu eise llibre y que te que veure en esta charrada que esteu llechín y que espero que sigáu llechín:
(N. E. Alguna errada trobo an este texto de deball:)

Les obres e trober dauall scrites les quals tracten de lahors de la sacratissima verge Maria foren fetes e ordenados per los trobadors dei e en cascuna de les dites obres scrits responents a una sentencia o seria dl mes prop insertal libell o cartell ordenat p lo molt Bernat fenollar preuere e domer de la Seu dla insigne Ciutat de Valencia de manament e ordinatio del Spectable senyor frare Luis del puig Mestre de Muntesa e Visrey en tot lo Regne de Valencia. Lo qual senyor com adeuot dela uerge Maria posa en la dita Ciutat de Valencia una Ioya e tots los trobadors a onze dies del mes de Febrer…”.

Penseu: "FETES E ORDENADES PER LOS TROBADORS...."

Enrecordéuton de asó cuan acabéu de llechí lo meu trevall dintre de diau dies.


Seguirá......

Lo SIÑÓ Alcalde

Lo SIÑÓ Alcalde.

Va ñaure un tems, fa mols añs, que a la Aldea al alcalde lo ficáen, cada cuatre añs, los més rics del poble que formáen la Hermandat de llauradós y pastós.

Perque los dinés de aquell poble estáen en la chen que teníe bones finques y grans bestiás.


Fáe dos añs que los llauradós habíen ficat al tío Pere com a presidén del Achuntamén, ere un home que teníe finques grans y que donáen bones cullides y, per aisó, ya valíe pa Alcalde.


Pero los pastós van escomensá a parlá per davall de que sol se preocupáe dels seus campos, que als pastós nols fáe cap de cas. Y es que, según dien ells, per lo terme había aparegut un llop que, casi cada semana, fáe una malesa a algún bestiá, sobre tot als que se quedáen per denit a algún dels corrals del campo.

Tots enfadats li demanáen al tío Pere que fare algo pa acabá en lo llop, al que dingú habíe vist, que los seguros ya estáen farts de pagá per les ovelles mortes.

Pero pasáe que los pastós eren menos y no podíen en los llauradós que ne eren més y a ells lo llop, o lo que fuere, los veníe be pos se mincháe als cachaps y a les llebres que, en los rades mesos abundáen mol y sels pasturáen los sembrats.


Algúns dells, per detrás, habíen untat al “guarda” pa que “navegare” los trosos de carn envenenada y les rateres de llop que paráe per lo campo pa veure si caíe lo llop. Aisí que als trosos de carn nols posáe veneno y les rateres les disáe sense pará.


Ademés, desde que estáen manán los llauradós, presumíen de bones bandejes de gambes que corríen per lo Sindicat. Se pagáen en les propines que algúns obrés habíen regalat a la “Casa del Poble”, per haberlos disat fe a algunes cases un piso més de altura de lo que ere normal al poble.


Un día ñabíe “chunta”, los llauradós no sen van enrecordá, estáen ensenegats en lo bones que eisíen les gambes aquella vesprada.
Los pastós, “cabrechats” per lo asunto del llop, van acudí tots y van demaná fe una votasió pa cambiá al alcalde, acusanli de que ere un disat per lo llop y un aprofitat per les gambes ya que, als pobles menuts y tamé als grans, al remat tot se sap.


Van presentá al “Coixo” com recambi, van demaná votasió y lo Secretari no se va podé negá, van votá y los pastós van guañá. Lo tío “Pere” al carré y lo “Coixo”, en los seus vaqueros, se va convertí en lo siñó Alcalde de l’Aldea.

Pa chustificá que estáe preparat pal cárrec, va presentá un papé com que habíe fet unes investigasions sobre les enfermedats dels bestiás y los remeis pan elles, tots naturals.


Pa donali lo papé lo habíen examinat chen entenguda y preparada de l’Aldea.

Lo habíe preparat la tía Miguela, la santera del poble, que ere tía seua. Lo chusgat estáe format per lo porté de la escola, lo chófer del dotó y lo enterradó. Tots ells habíen segut pastós y los habíe triat la tía Miguela que pan aisó ere la que més enteníe del poble sobre estes coses. La desisió va se per unanimidat, tots van está de acuerdo en que eise trevall no se podíe fe milló. Hasta la tía Miguela habíe firmat.


Lo Coixo estáe contén de aquell papé y lo va presentá a la chunta donanlu al Secretari pa que lo guardare be, ya que alló valíe tan com si fore “Menescal”, ademés teníe més miarit pos tot se u había discurrit ell, sense que dingú li haguere achudat a res.


Lo primé que va fe va sé cambiá al guarda, va ficá al seu chandre que estáe al paro y com, de cuan en cuan, se fumáe algo de “maría” de unes plantes que tenie ben regades al hort, segur que tindríe milló vista que lo que disáe lo carrec. Ficats a fé, tamé va llevá al alguasil, ahí u va fé més descarat, va ficá al seu fill que habíe estudiat un añ al Institut de Alcañis. Als dos los va puchá lo sueldo, al fin y al cap, pagáe lo Achuntamén y eisos dinés no eren de dingú.

Después de aisó, va cambiá los muebles del despacho del Alcalde esplicán que, un, pa trevallá be, teníe que está ben cómodo.


Ademés va aná a la Aldea del Riu y se va fé cárrec de un mun de gosos que se habíen criat sense amo y sels va emportá a l’Aldea dien que lo llop los tindríe po y sen anirie del terme.


Los del poble de damún, los de l’Aldea de la Siarra, se van enterá, van replegá tots los gosos perduts que anáen pel poble y los u van portá al alcalde nau, que pa fes lo importán, tamé va dí que sí.


Y claro tots los animals que anáen donán voltes per allí, per lo efiacte “cridada”, enseguida van acudí a la oloreta del minchá gratis. Lo poble pareisie una perrera. Casi no ñabíe minchá pa la chen pobra del poble y se gastáen los dinés en alimentá be als gosos de defora.


Lo alguasil vell, coit per lo despido, va pasá un día per lo Achuntamén y li va demaná al Secretari lo papé que habíe presentat lo Coixo. Lo va llichí y se va quedá parat, totes les resiaptes que posáe no eren noves, eisos remeis ya se utilisáen en tems de lo agüelo del Coixo que tamé va se pastó y ya les va disá escrites, lo que pase que, al pasá del tems los remeis habíen millorat y les medisines habíen fet olvidá als emplastos. Allí apareisie l’aigua bendita, lo alcohol de chinebre, lo vi mesclat en olí y demés. Tots numerats y en los puns y comes que ya habíe posat aquell home, que ell sí que enteníe. Tot calcat, lletra a lletra, pun per pun y coma per coma.


Habíe copiat lo trevall dels papés vells de s’agüelo y segur que la tía Miguela y los atres del chusgat habíen minchat chorisos resiens fets.
Aisó va pasá fa mols tems y per més que lo alguasil vell u va pregoná per tota la Hermandat y per tots los carrés y cantons, dingú va volé fé res. Se coneis que ñabíe més papés copiats y per si a un cas, més valíe callá.


Com es normal en una Ditcracia ni lo Coixo va disá lo cárrec, ni a la tía Miguela y als demés del tribunal los va pasá res. Al revés ells van seguí a lo seu.

Com sempre ha segut, molta chen u fa mal y dingú pague res.


Ah! lo cambi va serví pa descubrí que no ñabíe cap de llop que eren una manada de gosos silvestres que se dedicáen a buscás minchá de cuan en cuan. Pa acabala de arreglá ara ñabien més manades. Y ya sabem dins de les manades se defenen uns als atres.


FIN.


Lo SIÑÓ Alcalde

Les olives 7


Les olives 7

Los que se habien quedat preparán lo diná, esperaen en verdadera impasiansia als que habien anat a reconeise les rateres. Teniu en cuenta que según lo que portaren aisí serie la sena. Y ells u sabien, pero aisó si habíen caigut tres o cuatre torts, la cara dels que venien ya u diebe tot y los que esperaben se alegraben en ells.
- Agüelo, ham de aclarí que lo que anem a contá ara es verdat de la bona, que no mos inventem res, que eren tems mol durs y se pasae molta nesesitat, molta fam, tamé natres y a lo milló uns atres encara mes.
Lo diná estabe fet, per mol pá, les sardines ransies, un día seba, uns atres pataques y casi tots los dies olives, de les que habíem cullit, al caliu.
La mare agarrabe una sardina de cubo, gran, y ne fae tres parts, la cogueta p’al crio, la part del mich, p’al rubio, ere l’home de la familia, y lo tros del cap de la sardina pa ella. Pero no del tot, los ulls, que tamé se minchaben, los u donabe al crio que los estabe esperan com si fore un premio per haber casat torts, no sabeu lo que li u agraie. Ella se minchabe lo poquet de carn que eisie de aquell tros de espina rebuscae pel cap de la sardina, yo mai vach sabé lo que buscae, ni si trovae res, pero mai se va queisá. Lo menut se minchabe la poqueta carn que podie traure de la cogueta de la sardina, y después chupae y chupae la espineta, y seguie chupan y aisí se fartabe de aire.
A camins, según com anaen les coses, la sardina en ve de repartis pa tres, se fae pa dos, per la mitat; al menut sempre li tocabe la part de bais, per po a les espines de dal.
Ña que tindre en cuenta que entonses per una peseta, te donaben siat o vuit sardines de cubo (guardia sivils).
Lo dia que tocabe seba, se posae al caliu y después se repartie a trosos entre tots. Si tocaen pataques, aisó ere millo, normalmen tocabem a una pa cada un, salvo que fore gran, que, entonses, mo la repartiem.
Despues venien les olives al caliu, de eises ne minchabem vuit o diau pa cada un, en un bon tros de pá. Sol fae falta agarrales de la olivera o de la banasta y posales a la foguera, eisien plenes de siandra, pero en lo pá casi no se notae, algunes per masa calo, se reventaen, pero tamé eises se minchaven, tot se aprofitae, tot estabe bó.
Pa acabá un troset de pa de figues, (a una caisa de fusta se anaen posan files de figues maellanes, mol apretaes, a les que s’els habie llevat lo tronchet, después de les figues, una capa de farina, y ara un atra capa de figues, a torná a apretales y aisí hasta umpli la caisa. Damún se posae un pes fort, pa que quedare tot ben aplanit, ben apretat, ben atapit), una figa o una nau o una armela, o un orelló,  trago de ví o de aigüa y a seguí cullín.
No vull que ningú me tingue compasió, ere lo nostre dina y tots estaem conformes en ell. A la nostra manera erem felisos y si quedabe un poc de fam, ensomiabes que per la nit tendries un platet de col en pataques y un tort o un muisonet. Yun atre tros de pá.
M’enrecordo que cuan era mol menut, tenie un cabas menudet, un cabaset y lo rubio pa fem treballá, encara que era tan menut, va fé un trate en mi. Me donabe una perragorda per cada cabaset que umplia de olives. Ya me veeu a mi buscan les solaes mes grans pa intentá  replegá les olives a almostes, a grapats, en aquelles mans tan menudetes, a ver si podía umplí pronte lo cabaset y enseñalu al rubio. Portaba damún una llibreta mol menudeta y encara que apenes sabía contá, en un llapis, que sol li quedae lo cabet, anaba fican un uno, per cada cabaset de olives. Me pareis que mai vach arriba a una peseta. Que, an aquells tems, ere tot un dineral.
Cuan ñabie fang, pa pode escarba milló les olives de entiarra se empleaben unes “ungletes” que eren trosos de hojalata, en forma de ungla que se posaen als dits, retallats dels pots de la lleit condensada.
A l’Aldea se ha constituit un Consell, pa corregim les faltes al escriure y les palaures (palabres) que dic mal. Lo prime que me han fet es corregím aisó matéis les palaures que yo hay escrit hasta ara com a paraules y lo Consell m’a dit que aisó es catalá. Y de momen, este grapat de persones que están mol cabrechades per lo que mos están fen, ha dit que de catalá, res de res.
Eise Consell m’a dit tamé que als mich-guans, que se empleaben al inviarn pa replegá les olives y que yo los había nomenat com a “michons”, perque sol cubrien la má, pero no los dits, s’els diebe “melindres”. A l’Aldea mane lo consell. Pos melindres.
A camins plovie y com sol eren cuatre gotes, seguiem replegan les olives de entiarra, a voltes, hasta en una borrasa damún d’els muscles, encara que enseguida se empapae y mos posabem tots remullats, chipiats.
Eisos dies p’els camins de l’Aldea se veien mols fantasmes aná y vindre del campo en una borrasa per damún.
L’Aldea ere un poble fantasma y eisos dies u pareisie més. La machoria de aquells fantasmes ya u son de verdat, ya están al atre costat. Y l’Aldea está prop de se tamé un poble fantasma.
Pronte se convertirá en un fantasma més, en les seues cases vuides, la chen viurá a Alcañis, agón te casi tots los servisis y cada día puchará a trevallá a l’Aldea, allí están los carres en los que ya no se sentirán críos, sol se escoltará, la veu del aire, cuan bufe y ya no trove a ningú pa espentá, sol algún papé y algún tros de la planta de la que se faen los ramasos.

Seguirá......



Trovada y 5 , Historietes 2


Trovada y 5 , Historietes 2

Y p’acaba un poc de mistiari. Tots los pobles, de cualquier puesto, tenen historietes rares, misterioses. Mols camins no se sap si son historietes, coinsidansies, milacres, misteris o invensió de algun vei, que es massa cuentiste com l’agüelo “Sebeta”.  Pos a l’Aldea tamé; n’hay triat tres, segur que ne ñá mes.

Avans de escomensá lo “Sebeta” vol demaná disculpes, per si les coses que va a contá, no van passá aisina, o no van pasá, o se u ha inventat ell.

PRIMERA:

Está la leyenda de la Marededeu, a la que mols veins de l’Aldea li tenen una fe mol gran. Según han vingut contan les persones machós; que, al matéis tems, los u habien contat los seus antepasats; y apareis a les cansonetes que se canten cuan se li fa la novena; o sigue la historia del poble; un home de Bot (Tarragona), va pasá per la ermita, que está separada del poble, un sincsens metros; y va furta la imagen y se la va endú a la seua casa.
Al poc de tindre la Marededeu, a la casa se van escomensá a fica malals tots los de la familia. No ñabie dotó, ni medicina qu’els curare; cada camí se posaen pichó, mes mals. Al remat, lo qui la habie furtat; mich arrepentit y mich en po de que se moriren tots los de la familia; va ana al retó del poble y se va confesá dien lo que habíe fet. Lo mosen enseguida li va dí la penitansia: tenie que torná la Marededeu al matéis puesto de agon la habie furtat.
Com no li quedae atre remei; aisí u va fé. Los veins de l’Aldea que, al notá la desaparisió de la seua Virgen, li habíen estat resán y fenli novenes, pa que tornare; al veurela atre camí al pilá, van pensá que habie pasat un milacre, van tindre molta alifara y van fé una gran festa.
La leyenda no u diu, pero ñaurá que pensá que la familia del lladre se posarie bé, pa que acabo bé la historieta.
Mes tart, la van torná a furtá y va apareise a Torresilla, al trovala posada a un pilá que allí li dieben de la Piedad, se li va quedá eise nom Virgen de la Piedad.
Tamé se comente que cuan la guiarra, un home pa que no la chafaren, la va pillá y la va enterrá, al corral de les mules, davall del fem, y cuan va acabá la guiarra, la va torná al seu puesto.
La chen li te molta devosió y pa demanalí coses, li resen dienli “danos consuelo en la vida, oh, Virgen de la Piedad.” Tos la poso, per si algún nesesite achuda; may se pot sabé, cuán fará falta o quí te pot curá.
SEGUNDA:
Al escomensá la guiarra del 36; com a mols pobles, ya u hay contat a unes atres charrades; a l’Aldea, va ñaure una part del poble que, defenen les seues idees, van tirá per un costat; una atra part, tamé defenen les seues idees, van tirá per l’atre; y uns atres, que no van tirá per cap costat, encara que tenien les seues idees,  van tindre que patí per part de uns y dels atres.
Tal com u hay contat ya; al prinsipí los que van escomensá manán, lo prime que van fé, va se entrá a la iglesia y fe maleses, dintre y de fora; van cremá sans y santes, los vestits del retó y van tirá, chafanles les estatues de pedra que ñabíe a la fachada; a les que no podien arrencá los tallaven los brasos, lo cap, lo que podien.
Presidin eisa fachada, al mich, estabe San Miquial, patro del poble, en lo bras dret eisecat, portan la espada en la que pareisie luchá en lo demoni que tenie davall.
Com estae ben agarrat, va ñaure dos homes que van puchá, y, mentres un aguantae la estatua, latre li va partí lo bras dret.
Pos be, mes tart, al que habie sostés la imagen si li va umplí la cara de nafres; y al atre, al que va partí lo bras; mentres la guiarra, quina casualidad, va piarde lo bras dret, p’el matéis puesto que ell habíe partit lo de la estatua. Segur que va sé una coinsidansia; va ñaure mols que, a la guiarra, van piarde brasos y garres; uns atres van piarde la vida y no habien fet cap de malesa; pero ahí quede la historieta …..
TERSERA:
A mitat del sigle pasat, un home de l’Aldea, estae llauran, y llaurabe fondo, apretan per abais; de momen se li enganche la rella; y pareis que espente algo; que mau algo; pare al animal; llimpie lo tros y li apareis com una tapa de pedra fina, la lleve y oh! Sorpresa. Allí dabais ñabie com un trull de tiarra en forma de tenalla. Y aquí es cuan escomense lo mistiari, l’agüelo com ere tan menut, sol s’enrecorde de aisó, de que van dí que ere d’els tems d’els moros y que ya sen habien trovat mes pel poble. No m’enrecordo de quí la va trova; y may me van dí si va trová algo dintre.
Lo “Sebeta”, lo crio, cuan estae sol, ensomiabe que ne trovae una y que dintre ñabie un tesoro y en eisos dines, llevabe a sa mare de serví, y la teníen sempre a casa en ells. Sol ere que ensomiabe. Non va trova may cap de trull de tiarra en forma de tenalla.
Y se va acabá la trovada; a tots los va agradá tan que van quedá p’al añ que ve, atre camí.
A totes les persones del Consell, grasies per la vostra memoria, pero sobre tot, grasies per la vostra HISTORIA, que, ara ya es la NOSTRA historia. Grasies y seguiu están ahí mols añs. T’os nesesitem, ara més que may.
FIN.
Nota: Después de haber acabat la charrada m’arrivat la historia de la Marededeu y tos la fico tal y com m’arrivat:
“Nª Sª de la Piedad.
En el lugar de Valjunquera.
En el camino real de Valjunquera, Aldea de la Ciudad de Alcañiz  y a distancia de quatrocientos passos de aquel Pueblo, venera la devoción Christiana  la S. Imagen de N.S. de la Piedad en una Hermita muy hermosa, y fabricada a lo moderno: el título de la Piedad, se la dio la de aquellos devotos, que cuidaron de colocarla allí: el origen de esta Milagrosa Imagen, según consta por algunas memorias, fue en la forma siguiente. Por los años de 1575. Vivía en la Ciudad de Valencia Urbano Foz, natural de Valjunquera, y escultor: deseando este regalar a su Abuelo Pedro Foz, con alguna alaja de gusto, embiole esta S. Imagen, fabricada por sus manos: estimola tanto Pedro Foz, que no quiso, teniéndola en su casa, hazerla incomunicable, sino que erigiendo cerca del Lugar un pilar, la colocó allí en un decente nicho: aquí estuvo muchos años, venerada de los propios del país, y estrangeros.”
En 1623 un hombre de Bot la sacó de aquel nicho para venerarla en su casa. Enfermó toda su familia y entonces decidió devolverla a Valjunquera.
Nuevamente fue robada en 1677. Siete hombres la buscaron por diversos caminos y Gerónimo Lamberto la encontró cerca de Torrecilla en un pilar que llaman La Piedad.
Una vez devuelta a Valjunquera, el pueblo dispuso edificarle una ermita frente al lugar donde se hallaba el antigüo nicho. En 1697 se comenzó la obra y el uno de octubre de 1699 se trasladó la imagen a su nueva sede.
Su fiesta se celebra el viernes siguiente al domingo de pasión.
Hay muchos exvotos en esta capilla. Entre ellos se ve una mortaja ofrecida por Catalina Meseguer por haber sanado a su hijo Joseph Ardid que estaba desahuciado por los médicos. También una pierna de cera. Entre los prodigios atribuidos, se cuenta la salvación de los valjunqueranos Andrés Laflor y Jaime Cuella que eran arrastrados por las aguas del rio Segre.
La información anterior es un resumen de lo escrito por el padre Faci en 1739.”
Y l’agüelo “Sebeta” u ha copiat tot de la Revista Escolar El Gabarato, la número 6, de 1988.

FIN.

memories

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/05/memories.html

Agüelo sebeta, cebeta, seveta, avi, yayo, agüelo, vell


Memoria 1.

- Agüelo?????
+ Zzzzzzzzzzz.
- ¡Agüelo!!!!!!
+ Zzzzzzzzz
- ¡¡¡¡¡¡¡AGÜELO!!!!!!!!!!

+ Qué? Qué pase? Agón es lo foc? No cridos que t’hay sentit al primé camí.

- Qué me va a sentí, si estae mes traspost ……

+ Aixó es lo que a tú te pareix; la verdat es que estic un poc sort….

- Sort, com una tápia.

+ Tampoc es tan, encara que no te u cregues yo u escolto tot, pero sol séntigo lo que me done la gana, que ya ting mols añs.

- Ham acabat de diná. Se ha sentat a veure (vore) la tele y al momén ya estabe roncán.

+ Que no, que sol tenía los ulls tancats, pero no dormía, sol estaba ensomián mentres pensaba.

- Pensán vusté?, qué cosa mes rara, qué ha passat pa que hasque ocurrit eixe miracle.

+ Una cosa mol curiosa, m’ hay posat a veure lo parte (així al original) y hay sentit que parlaben de La Memoria Histérica.

- Histórica, agüelo, Histórica….

+ Pos aixó es lo que yo hay dit Histérica. Ya saps que yo sol parlo lo chapurriau y lo castellá apenes lo entenc.

A voltes al Sebeta ña que dixal per impossible.

- Bé, es igual, y qué passe en eixa memoria, qué es lo que li ha fet tancá los ulls?

+ Mira, Luiset, ya sé que yo no vach está a la guiarra, que sol vach patí les seues consecuánsies, pero en tota la meva (meua) vida hay anat parlán en chen que sí va está y no sol aixó, sino que tamé la van sufrí y ells me van contá cosetes.

- Home, yayo, aixó no me u habíe dit mai, yo pensaba que no teníe secrets en mí.

+ Ningú mos va di res, pero lo coneiximén de TOT lo poble (mira que tot u hay posat en mayúscules) va fé que, en cuan se va apagá lo ruido dels cañóns, encara que la professó anare per dintre, no parlá mai mes de aquells maldits tres añs. Y yo u hay respetat. Es una promesa, sense fela ni firmala, que van fe los dels dos costats y ya hay parlat massa.

- Seguisque, seguisque……(seguixque a Beseit).

+ Mira, sagalet, que no m’engañes, que tú lo que vols es que te conta coses.

- Home, es que es una pena que s’en vasque, sense aclarimos lo que vusté sap que va passá.

+ Als meus añs, cuan en tot lo meu cap ya blanqueche l’hivern (iviarn), es mol difíssil sabé lo que m’han contat, lo que m’hay imaginat o lo que m’hay inventat o inclús, tot aixó jun.

- Es igual, vusté conto, que, després, yo ya intentaré aclarim.

+ Es mol gort (gros), que ara que prácticamen ya ne queden pocs dels que van viure la gran troná, la desgrássia de tindre que luchá, matanse pares contra fills, germáns contra germáns, veíns contra veíns, españols contra españols, vinguen uns desserebrats y vullguen torná a ubrí les ferides, desenterrá als morts, torná a fe dos bandos, dos parts de un poble gran. Cuan ya les famílies habíen enterrat als seus morts, encara que no tingueren los seus cossos. 

Habíen conseguit que’l resquemó de la vengansa s’haguere adormit, arriben estos y fan tanta bulla, encara que son pocs, que van despertán records y lo pichó es que’ls despiarten en chen que no va está allí. Que sol u coneixen de escoltá o de lligí, en un tems que algunes paraules y alguns llibres no tenen tota la confiansa que teníen que tindre, perque te diré, la obra depén del autó y según de qué piau coixecho lo que parle o lo qu’escriu, aixina es lo seu discurs o lo seu llibre.

M’han fet tindre un boñ (disgust) dintre de mí, que no te u pots imaginá (imachiná). Es la nostra historia, per lo que parlá de aixó no mos té que doná po, tampoc vergoña, no es pa que ningú vingue a presumí de res. Es veure un momén lo que va passá, y seguidamén, olvidau ya de un puñetero camí, completamén. Pa que mai mes torno a passá.

No voldría que estes charrades megües faren nafra (ñafra, taca que se fa a la fruta cuan se li done un golpe) en la paret, mol menos en tota la colla de seguidós que ting, pero no vull dixá passá la oportunidat de contá lo que sé, sense la influánsia de ningú. No m’han obligat a parlá, bueno tú un poquetet sí, pero tu eres de casa. Tampoc me u han prohibit. Hay segut yo sol que s’ha posat an este negossi. Desicho que, cuan acaba de charrá, tots esteu mes tranquils, mes conformats en la historia, pero al mateix temps un poc tremolán y si fa falta defenén que aixó no torno a passá, per molta Memoria Histérica que se fico en camí.

Tamé vull que sápies que escribín estes charrades, encá que en algún momén me fasquen plorá en llágrimes de verdat, al mateix tems, me fará descansá y, cuan tinga que anamen al atre costat, lo sac de la vida que tots portem a la esquena, cuan naixem y cuan morim, sigue menos pesat p’al meu cor.

- Jolines, qué serio se está posán vusté, anem a dixau está.
+ Ara no vull, m’has calentat, pos aguantat. Te vull aclarí que yo no soc, ni vull sé, de cap bando, perque los dos van fé barbaridats, ningú va sé bo completamén, ni a lo pichó tan ruin com mos creem, o mos volen fe creure.
- Sap que li dic, que lo vech mol alterat, anem a dixau per avui, un atre día seguirem, no li vasque a doná algún mal per culpa megüa.


Memoria 2.


- Bon día, agüelo, cóm anem avui?
+ Bon día, Luiset, qué estás maquinán?
- Es que miro, ha dixat als amics de la paret en la goleta de sabé mes coses de les que té vusté guardaes an eixe cap-blanc (capblanc ere un dels motes del Sebeta cuan vivíe al seu poble).
+ Mira, no me parlos en doble sentit que te coneixco, que hay segut flare abáns que cuiné.
- Se diu al revés, cuiné abáns que flare.
+ Tu fesme cas a mí que sempre sé lo que dic y lo que vull di.
Ña que aclarí que l’ agüelo, de menut, va estudiá al seminari, inclús digüen que va arribá a du sotana. Aunque ell de aixó no parle.

- Sap que tenim una conversassió a mijes. Que ña molta chen que li seguís y están impassiéns pa que’ls conto aventures de la memoria.
+ Y qué te pareix que venim fen desde que han escomensat a emborroná esta paret. Mira te contaré coses si me prometisses que se quedarán entre natres, que no se emplearán pa res mes, que no eixirán de la aldea de Chapurriau.

- Aixó no fa falta diu, la chen es seria y respete la forma de pensá de cada u. Lo que mos unís es lo treball pa guardá lo nostre parlá , després (después) de aixó, allá cada cual (cadaú).

+ Ya te hay dit que, com soc yo lo que u conto, vach a fe lo que me dono la gana y mai sabrás si lo que diga va passá de verdat o me u hay inventat. Si va passá aissina o de un atra manera. Pa que ningú trague consecuénsies ni resquemos. De momén me vach a inventa lo nom dels dos bandos, a uns los diré blaus y als atres colorats. Y tamé pa que ningú se cregue que me referisco al seu poble, m’en inventaré un que li direm L’Aldea, provínsia de Teruel, perque es la megüa.

- Si que escomensem be, així no ñaurá qui se aclarisque.

+ Es igual que escomensem per uns o pels atres. Ademés si uns van escomensá, los atres van seguí.

Te diré que L’Aldea va está uns camíns en mans dels colorats y uns atres dels blaus, Tothom que entrae al poble, lo primé que fae ere aná al ajuntamén y reclutá als jóvens que anabem quedán, aissina, quinta a quinta, al final los colorats se van emportá hasta críos de 18 añs. Assó no vol di res, perque segú que’ls blaus se acababen de endú als de 19.

Encara te u diré un camí mes, assó es serio, mol serio, mes de lo que tú te imagines. Sol u fach perque tamé esta part de la nostra vida es historia. Pero sol pa recordarla, no revíurela. Y pa que mos servisque de llissó y no u fem mai mes.
- Ala, que s’enrolle como una persiana, escomenso de un camí.
+ Pos, mira no vull, tindrás que esperat pa un atre día, que les coses importantes, com les nóvies guapes, sempre se fan esperá.



Memoria 3.

+ Cuan los colorats van di que habíen guañat les elecsións, en un aubrí y tancá de ulls se van fe los amos de L’Aldea.

Van aná a la iglesia, y a la portalada, ya van fe la primera malesa, en pics, estrals y mes ferramentes van tirá totes les estátues de sans que van podé. A les que estaben ben agarrades les van tallá lo cap, les mans, lo que sobreixíe del cos, hasta que se van cansá. Després van entrá dintre y del altá y la sacristía van traure a la plassa, les vestimentes del retó y mes estátues. Les tiraben antiarra, les partíen en les estrals…. S’enrieben dabán de la chen, dieben mireu al vostre deu, als vostres sans, aquí sol ña fusta querá (en carcoma), o escayola en pintura per defora. Cuan ya teníen un mun, li van prende (prendre, pendre) foc, reinse (enriense) de la chen díen mireu lo vostre sial es un infiarn y ningú se salve, lo mateix passará en tots los que no mos obedisquen.

A la chen de La Aldea li van demaná que portaren totes les joyes que tingueren de sans, cristos o marededeus, pa fundiles y fe dinés p’als pobres del poble, aunque alguna s’en va piarde per la borxaca de mes de un. Al mateix temps, los amenassaen diénlos que si després, regiraben les cases y trobaen algún relicari o símbol religiós mes, an eixe l’afussilaríen inmediatamén. 

Tota la chen los va fe cas y van portá creus, escapularis, medalles y demés relicaris. Algún valén diebe després que ell no habíe portat mes que una señal y lo demés u habíe amagat daball del fem de la mula.

Entre los mes exaltats, ñabíe un chic jove, que habíe segut monaguillo mols camíns y se sabíe lo Confiteor deo de carrerilla. A les professóns de Semana Santa eixíe vestit de romá, mes pito que ningú, pareixíe lo general de tots los atres románs. Li direm Manuel.

Bueno, pues este, va traure una pistola, ningú sabíe de agón, se la va posa dins de la correcha y anabe fen po als demés Aldeáns.
Se van presentá a casa del retó (mosen) pa detindrel, pero la segua família se habíe enterat de lo que passabe y l’habíe amagat, diénlos que s’en había anat de L’Aldea..

Mentres tan, algú del poble, sempre ha ñagut la duda de quí va se, habíe fet una llista dels mes rics, dels mes religiosos, dels mes amics dels blaus. De eixa llista van fe una criba (selección), van elegí als mes importáns que no se habíen amagat o escapat del poble, y van vindre un grup de chen desconeguda que portabe fussils y los van aná a busca a les seues cases y los portaen al ajuntamén.

Ere costum en aquells moméns que los mes revoltosos de un poble anaren al atre a fe llimpiesa, y al revés, los mes significats de éste anaben al atre a fe lo mateix. Aunque la informassió la donaben los del poble, eren los del atre poble, los que faen la faena. Y aixina va passá tamé a L’Aldea.

Aquella nit ningú va podé dormí al poble. De matinada se van sentí, llun, com uns focs artifissials. Per de matí un pastó va arriba corren al poble: a la cuneta de la entrada al terme, ñabíe un grupo de persones que pareixíen mortes, totes ensangrentaes.

Los familiás dels que habíen pres lo día de abáns, tots plorosos, van aná corren allí pensán que serien los seus paréns, van emportás machos y mules pa podé replegá als morts.

Cuan, sense aliento, van arribá agon habíe passat la tragedia, va resultá que ningú coneixíe a aquella chen, no eren los seus paréns. No eren de L’Aldea. La esperansa va torná a les seues cares.

Pero l’alegría dure mol poquet a casa del pobre, al ratet va vindre un afiladó que anabe de poble en poble en la seua burreta y los va contá que al atre poble, qu’estabe ajuntán en L’Aldea, a una cuneta, tamé habíen aparegut un grapat de chen, com aquell, morts y ensangrentats.

Sense sang al cos, ni aire als pulmons, van aná corren agon diebe l’afiladó y allí sí, allí estabe los Aldeáns, morts, ensangrentats, chuns. Tots van replegá als seus paréns, los van carregá als machos, y com si fore un entiarro, mol llarc, sense retó, pero en mols machos carregats, los van portá cap al poble.

Los morts estaben a la vora de un barranc. Habíe passat que uns fills no van trobá al seu pare, lo van buscá per tota la redolada, barrang abaix y res. Ne faltabe un, a sabé perqué, no lo van trova, van torná a casa tots preocupats, ¿qué li hauríe passat?. Pero no van di res a ningú, per si acás.

Los forastés dels fussils van desapareixe. Y dels revoltosos del poble ningú sabíe o volíe sabé res.

- Agüelo aixó que me conte es mol fort…. Su ha inventat, les persones no poden sé tan ruines, matá per la forma de pensá, o per tindre unes pessetes mes que’ls atres.

+ Uyyyy y per menos. Pero lo pichó es que no mu hay inventat. Ojalá fore aixina, - va di l’agüelo -, en tota la sorna del món.

- No se poso aixina, home, es que se me ha ficat la pell de gallina.


+ Pos sol hay escomensat…….Si me seguisses escoltán, se te posará de pepino (cogombro).



Memoria 4.

- Sebeta: ¿Ya se li ha passat lo boñ (enfado)? Es que me va pareixe mol fort tot lo que me va contá. Va, home, que ya sap que yo l’empreño (le cabreo) de cuan en cuan, pero me crec lo que me conte, encara que siguen barbaridats.

+ Si hagueres segut menut com yo y hagueres vingut en lo coche de línea a L’Aldea, t’hauríes donat conta que, prop de la entrada del poble, abáns del nostre, ña una creu, en una leyenda que te uns noms que fan recordá unes morts de chen de la nostra aldea. A lo milló va passá com yo te vach contá l’atre día.

- Bueno pero eixa charrada sol se referíe als colorats y vusté me va di que podíe repartí p’als dos costas.

+ ¿Per qué, la chen de ara, teniu tanta pressa? Si al final tots arribem agon tenim lo destí (destino). Hau de tindre un poc de passiánsia, encara aixina me se quedarán moltes coses dintre, o sigue que no me encórregues, poquet a poquet, s’arribe llun.

- Val, un camí mes, te raó.
+ Com sempre, Luiset, com sempre.

Tens que tindre en conta que tú vols que en una semana conta aquí lo que va passá en tres añs; home, donam un poc de tems.

Te acabaré de contá lo de ahir, després lo que van fe los blaus, cuan van entrá al poble, lo que va passá a algunes cases, algunes de les troles que van corre per lo poble, y si la memoria m’acompañe…….ya vorem. Tens que tindre en conta que ña mols amics que mos llechisen y a lo milló se farten de natres, o los moleste que parlem de aixó.

- Sebeta, vusté parle y los que volen l’escolten, si algú no está contén en lo que vusté diu, que s’en vasque a un atre corro, o que llechisque a uns atres, que an esta paret n’escriuen mols y alguns mol bons, prau milló que natres.

Ala, que ya m’ha tornat a embolicá, en tantes coses, com se note que va sé flare abáns que cuiné.

+ Menut, no t’en enfotes (enfótegues) que’t dono les surres que no te van doná de menut. Y dixam está ya……

Habíem quedat que entre los morts aldeáns, ne faltabe un.

Ere de nit, los paréns estaben reunits a casa d’ell, rossegán (rumiando, discutiendo, elucubrando) qué hauríe pogut passá. Se fae tart, los familiás s’en van aná. A la casa sol van quedá la dona y los fills de aquell home.

Se van chitá, y seríen les tres o les cuatre del matí, cuan la porta del carré se va oubrí (entonses les portes de casa no se tancaben mai en clau). 

Lo fill mes gran va sentí lo ruido de la porta que se tornabe a tancá y va aná enseguida a ensendre lo cresol (candil), baixán tremolán a  la entrada, pensán que tornaben los revoltosos, pero cual va sé lo seu susto al veure una sombra sentada a una cadira a la vora de la porta, la llum de la mecha no arribabe hasta allí.


Se va arrimá, y allí estabe son pare, com si estare dormín en tot lo cap y tota la roba ensangrentá. Li va tocá lo pols, y aunque mol a poquet , encara ne teníe.

Corren, va despertá a sa mare y a son germá y los va fe baixá a la entrada. Entre los tres van agarrá al home y lo van puchá al llit, lo van despullá y lo van rentá de dal a baix. Teníe una ferida al muscle dret, pero que no pareixíe grave, pos li movíen lo colse y no se queixabe, o sigue que no teníe res chafat.

Després teníe una atra ferida al cap, al pols (pulso, sien) isquiarro, allí ñabíe un foraet com un llidó, per lo que no dixabe de eixí sang, li van posá un drapet llimpio y li van vendá (envená) lo cap.

La seua dona li va prepará un bon caldo y cuan se va despertá li u va doná culleraeta a culleraeta.

Ell va pendre (guañá) un poc de forsa y va fe apagá lo cresol pa que ningú vere lo resplandó desde lo carré, després, poc a poc, los va aná contán...

Cuan mos van apresá, mos van furtá, ademés de la dignidat, lo poc que cadaú portabe damún, mos van portá al ajuntamén, allí ñabíe chen desconeguda que portaen fussils, mos van fe sentá antiarra y van tancá la porta.

Van du unes soguetes (vensills, cordes) y mos van lligá les mans, després una corda de carrechá, (acarrear) la van passá pels nostres brassos, fen un nugo a cada sogueta y allí mos van tindre tot lo día, no mos dixaen ni pixá, o sigue que u faem sentats, pronte aquella entrada fae oló a pixats y a algo mes que algú se habíe fet de la po que teníem.

Mos se van enriure, tratanmos de flares, capitalistes, explotadós, etc, algún mes rencorós mos anae pegán en la culata del fussil.
Cuan se va fe de nit, van aubrí la porta y mos van fe eixí a la plassa, sense rechistá, y de allí, com si fore una corda de pressos, mos van fe baixá per les escaleretes y van escomensá a caminá per la carretera en direcsió al poble de la vora, si algú caíe, perque ere de nit y no hi veíem, li pegaen en los fussils, hasta que se eixecabe; mos ajudabem (achudabem) uns als atres.

Cuan ya eixíem del terme, en direcsió contraria ne veníen uns atres com natres, tamé lligats.

Mos habíen dit que mos portaen al atre poble, y que mos faríen un juissi (chuissi, juicio) y després tornaríem al poble. Pero cuan van veure que passaben de llarc de les cases, ya van pensá mal. Van arribá a un puesto agon lo camí se eixamplíe, a la vora de un barranc, y allí mos van posá als prisioners, mentres que ells se ficaben al atre costat, van prepará los fussils y sense dimos res van escomensá a dispará.

Yo vach sentí un golpe (cop) al muscle que me va fe caure a entiarra, al mateix tems la atra chen tamé caíe, algún damún de mí. Cuan se va acabá lo soroll (ruido) dels tiros y ya ningú se movíe, lo que pareixíe lo jefe va traure una pistola de la sintura y mos va pegá un tiro al cap a cadaú. Vach (pedre) piarde lo sentit.

No sé cuán rato habíe passat, me vach despertá tot atontat, sense sabé agón estaba, pero al veure als atres tirats antiarra, ya me vach doná conta de tot. Los mol perilláns, mos habíen llevat les soguetes y la corda de carrechá.

Debíe habé passat poquet rato perque ningú se habíe arrimat allí.
Com vach pugué, me vach eixecá y al voldre maurem, a tamborilades (entropessóns) vach caure pel barranc y vach escomensá a caminá cap al poble, cuan trovaba alguna basseta bebía aigua.

No sé cuantes hores hay tardat en arribá, pero escomensabe a fes de nit. M’hay amagat a la caseta del hort y cuan ya no podía mes hay vingut a casa.

A la matinada siguién, lo chic mes gran, va agarrá la mula en una sária y los va di als veíns que s’en anabe a buscá a son pare atre camí, a ver sil trovabe. Als cornalóns portabe un talegó ple de tiarra y una borrassa plena de sang de un cunill que habíen matat per la nit.

Per la tarde va torná en la borrassa envoltán al talegó, dién que habíe trobat lo cos de son pare al fondo del barranc, mich desfet per la caiguda y pels buitres y los llops que habíen escomensat a minchás los trossos. Ningú lo va voldre veure.

Com no ñabíe retó, y la iglesia estabe tancada, lo van plorá eixa nit, a casa, a la entrada (pati), posat dintre de un ataút tancat y al matí siguién, tots plorosos lo van portá al fossá (sementeri), van fe una fossa a la tiarra y lo van enterrá. La dona, tota vestida de negre, se desfae en plos, los fills la consolaben com podíen.

Mentres tan, a casa, dins del trull (trujal) de mes a dins, en un colchó de peladures de panolles (márfega, colchón de mazorcas de maíz), en uns llansols y unes mantes per damún, un orinal (bassí) y una pichella de aigua, un home acababe de naixe atre camí. 

Com lo puesto ere menut, apenes podíe está dret y la fredó y la humitat li entraen mol a dintre y desde entonses, mol asobín se li ressentíen los ginolls (chinolls) y los turmells, sobretot cuan s’arrimabe troná.

Damún del trull del racó, ñabíe uns sacs de llaó, que en mols mesos, tindríen que maure cada nit, pa que lo ressién nascut puguere seguí vivín la segunda oportunidat; y les ferides del cos anaren tancanse; les atres no se tancaríen mai. Cuan ere de nit, com un fantasma, pasechabe per tota la casa a escurines (oscurines).

- Uffff, agüelo, assó sí que es una aventura.

+ Luiset: qué mes voldría yo que assó fore una aventura y que totes passaren igual, que acabaren be, pero no pot sé, com te contaré un atre día. Y ademés enrecordat dels atres que no van tindre tanta sort, que no van podé torná caminán per lo seu peu, que’ls van tindre que portá los seus paréns, perque ells ya mai mes podríen caminá hasta L’Aldea.


NOTA DEL AUTÓ:

Aunque mes en daban se explicará lo que va passá, vull aclarí que ha ñagut camíns en que bales disparaes per pistoles del 6’35 o del 7’65 e inclús del 9 curt, perque los cartuchos eren vells o perque la pólvora estabe mal, o ñabíe poca, sol han entrat un poquet al cos y s’han quedat entre la pell (pial), que ha aturat la poca velosidat que portabe, y la carn. En este cas lo plom va penetrá la pell y l’os y si estae en mal estat, al no tindre forsa, se va quedá entre l’ os y lo servell. (Possiblemén la pistola utilisada fore una de eixes que s’han nomenat mes amún.)



Memoria 5.

- Bon día yayo.
+ Bon día sagal.

- Que dic yo, que eixes coses que me conte no han pogut passá, que se les invente.

+ Pero bueno, a tú qué te enseñen a l’escola, no se pa qué aneu, si no depreneu per lo menos un poc de educassió. Ña que respetá a les persones majós (machós), encá que sol sigue per aixó blanc que ting al cap. Ya te vach di que algunes han passat a L’Aldea,  atres a uns atres pobles, y alguna, mol poquetes, me les imagino (imachino) o me les invento y podríen habé passat.

- Val, val, te raó.
+ Com sempre, menut, com sempre.
- No cambiará mai.
+ Al meus añs ya no se cambie, com no sigue pa pichó.
Anem a posamos serios, estat quiet, dixa de doná voltes, sinó no puc fe bona memoria…...

T’enrecordes que al retó de L’Aldea, la seua família l’habíe amagat. Teníen una falsa, damún de la casa y allí, daball del tellat, estabe lo pobre home, li donaben lo minchá una volta al día y no se atrevíe a eixí de allí pa res.

Cuan van chafá los sans de la iglesia, se va aguantá, en mol doló, pero se va aguantá. Pero cuan li van dí que habíen matat a los Aldeáns, alguns perque anaben a missa los domenches, ya no va podé aguantás mes, va baixá de la falsa, se va posá la sotana y agarrán les claus de la iglesia, encara que sa germana (chermana) y sa cuñada van intentá detindrel no u van conseguí, tanta forsa interió teníe. Los diebe que habíe fallat als morts, que ell teníe que habé estat a la seua vora y morí en ells.

Va eixí al carré y mol sereno s’en va aná directamén a la iglesia, la chen cuan lo veie passá, alguns se señaben (santiguaben), uns atres parlaben per debaix, algúns chiraben lo cap de vergoña y no va faltá qui va aná a donals avís als revoltosos que estaben al ajuntamén.

Va aubrí la porta mich cremada, va puchá al campanal y va escomensá a tocá les campanes, dos tocs de la gran, un toc de la menudeta, (dong, dong, ding) dos tocs de la gran, un toc de la menudeta (dong, dong, ding) y així seguit, a poquetet, sense pressa, ell ya habíe arribat al seu destino, y si tocabe ere per los Aldeáns morts.

A L’Aldea ñabíe una costum en la forma de tocá les campanes que tot lo món u enteníe.  Ñabíe lo toc dels morts, com acabam de diu, dos tocs de la campana gran, un de la campana menuda. A foc (cuan se cremae una casa, una pallissa o una finca), sol la campana gran en tocs mol seguits, com si vullguere dils als veíns que ñabíe pressa, cuan se sentíe esta forma de tocá tots, dixaben lo que estaben fen y acudíen corrén a la plassa, portán galletes (cubos) p’al aigua. 
A missa, se tocabe vin camíns sol la campana gran y después de un poquetet, un toc, dos o tres, según que fuere lo primé, lo segón o lo tersé avís de que anabe a escomensá la missa. A festes, entonses se doblaben (vandechaben) les tres campanes que ñabíe, la gran, la michana y la menuda, així s’els diebe. 

Semana santa, los díes en los que Deu, nostre siñó, estabe mort, se tocabe lo torn, que ere com una matraca mol gran, que al fela dona voltes, les masses giraben (chiraben) golpeján (golpechán) la fusta del torn y faen que eixe ruido, desde lo alt del campanal, se sentire per tot lo poble.

Cuan los revoltosos van arribá a dal del campanal van trobá al retó sentat, en una corda a cada má, y al seus estiróns los badalls (badajos) de la gran y la menuda, seguíen tocán a morts, dong, dong, ding; dong, dong, ding. 

Lo primé que van fé va se llevali les cordes de les mans, pa que se acabaren les campanades que tot lo poble estae escoltán.
Entre los revoltosos, estabe lo romá (romano de Semana Santa), que habíe segut monaguillo (escolanet). Va sé ell lo que li va dí al retó, móssen: mos te que acompañá.

"Claro Manuel, tantas veces que me has acompañado tú, ¿Cómo no te voy a acompañar yo ahora?"

Lo van du al ajuntamén, li van fe llevás la sotana, pos los fae un poc de respiacte. Devall portae uns pantalóns y una camisa com cualquier home. Después li van lligá les mans y lo van ficá al calabós.

A la nit, li van fe pillá un pic y una pala y s’el van emportá. Ere una nit estrellada, la lluna repartíe la llum del sol per aquella prossesó que, com sempre, portabe al retó lo primé, los atres cuatre, anaben detrás,  en los caps, cachos. Les sombres los acompañaben y al camí se reflejabe la figura de un home portán als muscles una creu formada per lo pic a un costat y la pala al atre.

Llun del poble, a un campo, a la vora de una cuneta, qué manía teníe esta chen en les cunetes, allí lo van fe baixá al bancal y li van fe cavá una fossa en lo pic y la pala, les mans plenes de bambolles (ampollas).  

Lo Manuel, possiblemén per vergoña, no estabe. Lo que pareixíe lo jefe, portae un cabás (capazo), en dos sacs. Un dels sacs pareixíe que se movíe.

Lo van fe despullá. A la oscuridat iluminabe la clara llum de la lluna. Se va veure una má que se eixecabe, en direcsió als cuatre hómens que’l estaen mirán, y baixabe, al mateix tems que una veu clara anabe dién: 
Ego te absolvo a peccatis tuis….

Després li van doná un sac gran, pareixíe un talegó (una talega, taleca) y li van di que se ficare dintre ... in nomine Patris, et Filii et Spiritus Sancti ... 

Cuan ya estabe dintre van puchá la boca del sac per damún del seu cap. Van agarrá l’ atre sac, que ara sí que se movíe y lo van vuidá dintre del primé, se van veure caure dos bultos oscurs que se movíen, rápidamen van tancá lo sac, lliganlo en un cordell. Encara se va sentí ... Amen.

Van tirá lo sac dintre de la fossa y van escomensá, corrén, en molta pressa, a tirá palaes de tiarra damún. Sol se sentíen uns marramiaus y se veíen dos bultos movense abán y atrás al talegó, del home no se sentíe res y mai se va sabre res mes d’ell.

Ere un bon home, y haguere tingut lo deu que haguere tingut, haguere segut un bon home.

- Ostres, Sebeta, casi me fa plorá.
+ Avui no estic pa res.

L’agüelo Sebeta pareixíe que tragare mal, com si tinguere un nugo a la gola.



Memoria 6.

- Venga agüelo, nem a passechá y me conte mes coses, que lo de ahir ya s’ha passat.
+ Díxam está que avui estic cansat.
- Va, home, ya’l duré yo ancostes (a corderetes, a colleres, a la esquena, a cascarrulles).
+ No t’enfótegues tan que encá que u fas a amagatóns, yo m’en dono conta, que eres un garramós (trampós).
- Que mala idea té, si yo u fach en tota la bona intensió.
+ Que no m’engañes sagal, que te conesco, fa mols añs y ya saps que’l diable saps mes per vell que per diable. Y yo sempre ting raó, sempre.
- Val, pa vusté la perra gorda.
+ Com abuses de que ting bon cor……..

A L’Aldea ñabíe molta chen, bona y menos bona, per aixó, en los moméns que estem pasan, se demostrae, milló que mai, de qué peu coisechabe cada un.

Ñabíe una chica, de uns 19 añs, que cuan los revoltosos se van fe los amos de La Aldea, cuan eixíen per lo poble, ella anabe daban en lo puñ isquiarro eixecat, sempre per abán. Enriense de la chen que pensabe que no ere del seu bando. Y si veníe algún forasté, amic dels revoltosos, allí que estabe ella en lo puñ isquiarro eixecat.

Se va fe una comuna (comunidad), en la que los cams, los horts, les ferramentes, eren de tots. Cada u, va portá les ferramentes que teníe a casa, pa treballa. Unes atres se van comprá noves a la tenda, en los dinés que se van fé, venen les joyes religioses (relichioses) y les dels rics que se van intervindre. Al escomensá y acabá lo trevall, se contaen les ferramentes.

Bueno pos sempre ña algún espabilat. Va ñaure un que al acabá de treballá va pillá una eissada noveta, en la escusa de ficala en remulla pa que’l mánec se quedaré mes segur y no ballare, lo que no dixabe treballá be. Al matí siguién va arribá lo primé y va dixá la eixada al mun, de tal manera que cuan van contá, estaen totes les ferramentes. Lo que ningú se va dona conta es que el perillán, no direm si ere dels blaus o dels colorats, se habíe endut una eixada nova y ne va torná una esportillada que teníe vella a casa.

De cuan en cuan los revoltosos faen requises per les cases, pa comprobá que se cumplíe lo qu’ells manaben y de pas s’emportaen lo que creíen que’ls sobrabe als Aldeáns y fae falta a la comuna.

Un día van entra a la casa de la tía A y li van veure uns topíns que estaen com naus, encara que un teníe una nafreta que casi no se veíe, y sels van endú, p’al minchadó comunal.

Al poc tems la tía A va aná a visitá a la tía B, dona (esposa) de un dels que portaben la comuna (tampoc aquí diem lo bando del que ere esta persona). La tía B estabe al llit (cama), pos no se trovabe bé, lo seu home li estabe preparan una mansanilla y teníe lo topí al foc y lo van crida a la porta, per lo que va tindre que baixa al carré y la tía A va aná a prepará la tisana y allí se va emportá una sorpresa perque li va pareixe que’ls topíns que estaben a la vora del foc eren los d’ella y al mira lo menudet allí estabe la mateisa nafra que teníe el seu.

Cuan ya la guiarra, estabe en marcha, la chen de L’Aldea va tindre que dissá les cases y marchá a unes coves del monte; a cada forat, sen amagaben (escondían) tres o cuatre famílies (bueno prácticamen les dones y los chiquets, perque los homens estaben luchán y morín al front. Allí habíen portat, totes les coses que teníen un poc de való y les de minchá.

Pos be, sempre que li tocabe prepará lo diná a la tía A, la tía B, li diebe trau, trau de la tenalleta (tinalla minuda). Allí estabe lo poc adobo que’ls quedae.
Cuan ere al ravés, la tía B preparabe un rabec (rábano) en pataques y prau.
Tampoc aquí direm a qué bando perteneixíen la tía A y la tía B.
- Qué perilláns eren les chens de L’Aldea, je je..
+ Sí y yo sé quí u ha heredat, lo ting a la meua vora.
- En aixó no te cap de raó.
+ Yo sempre ting raó, Luiset, sempre.

Y l’agüelo Sebeta va escomensá a feli cusigañes (gochet, pessiguañes, etc) a Luiset, pa que no s’enfadare.



Memoria 7.

+ A ver, menut, avui no me preguntos res, que este tema de la Memoria Histérica se está fen mol llarc y me falten algunes coses que contá encara.
- A mí, com vusté mano, ya que es vusté lo que dispose..
+ Encara estas enfadat eh?
- Que no….
+ Que’l agüelo sempre te raó, sempre…..

Ñabíe a La Aldea una família que li direm, la família T, que, a mitat de la guiarra encá teníe a casa dos chics, mossos, de 22 y 18 añs.

Los revoltosos van agarrá al de 22 añs y lo van posá, an ell sol, al campanal, pa que tocare les campanes si veíe vindre als avións enemics, per algún dels cuatre costats.

Va puchá a dal del tot y va escomensá a mirá a lo llun, per les cuatre finestres, per aquí res, per aquí tampoc, no res, y no res. Y a torná a escomensá. Al poc rato ya estabe cansat y casi marechat de doná tantes voltes. Se va entretindre un ratet mirán los coloms per damún dels tellats.

De cuan en cuan mirabe per les finestres. Aquí no res, allí un esparvé y res y res. A torná a escomensá, aquí no res, allí, ahí va no ere un esparvé, pareix una bandá de buitres, res y res.
De pronte un ruido atronadó, mire de agón ve; de la segunda finestra, corre allí y lo que li habíen paregut buitres, resulte que eren avións, que ya estaben damún. Com un boch (loco) se tire a la campana gran, agarre lo badall y escomense a tocá.

Los aviadós se donen cuenta y disparen contra lo campanal, en tan mala sort que un tiro li pegue al ull isquiarro y cau al piso sangrán per la cara. Aixó li va salvá, perque al está abaix, los disparos del segundo avión que van entrá en tota la forsa, no li van alcansá.
Com pot baisse totes les escales, y ne son moltes, y note una cosa, té la cara bañada de sang y en l’ull ferit no veu res.

Cuan s’en van los avións y pot eixí de la iglesia, sen va corrén a casa. Sa mare, al veurel arribá tot ple de sang se preocupe y lo porte corrén a casa del dotó. Allí li donen la notíssia, lo chic ha perdut l’ull, pero ha guañat la vida, perque sol ha segut una esquirla de pedra. Si haguere segut una bala, ara estaríe mort.

L’atre germá (chermá), de casi 18 añs, es un sagal rubio que, a causa de la edat, hasta ara se ha lliurat de aná al fron. Li encante cassá, te una gosseta que li diuen canela que es mol bona traén y agarrán conills e inclús alguna perdiu que atra. Lo rubio pare rateres, hasta pa casá jabalíns. Ah, ña una chica del poble que li agrade y pareix que ella no li es indiferenta.

Pero cuan la desgrássia arribe a una casa, arribe a cabassos. Als pocs díes los colorats arriben al poble y s’emporten al rubio, diuen que’l partit lo nessessite. Li donen un fussil y caminan, caminan ixen capa Teruel, es agon fa falta chen ara. Pel camí intenten enseñali cóm funsione lo fussil, pero ell es tan chove que no se entere.

Arriben a Teruel, en tot lo fret del món, y damún portán albarques (abarcas). No’ls habíen donat ni espardeñes. De momén están parats, pero un día li diuen que ña que eixí en tota pressa, agarra lo fussil y corre, cap aquells montes, ña que recuperá aquella vall. Al seu costat va lo negre, per lo coló del  pial, són del mateix poble y amics, com tenen los mateixos añs, los han reclutat junts. Aissó (aixó) los ha achudat a soportá un poc milló lo fret y la falta de son; lo parlá los dos juns y ademés en chapurriau que es la seua forma de parlá.
Van caminán los dos juns, y de pronte una troná, que hasta fa saltá la tiarra. Pero qué pase, qué es aixó, no plau aigua, sol una polseguina que no dixe veure res.

Corren los dos com si foren les carreres de les festes del poble y vullgueren agarrá al pollastre pa dul a casa y pode minchá.
Pero, de repén, lo rubio se pare, no té lo fussil, li falte la ma isquiarra, del bras li chorre la sang, per la má dreta tamé ne té y per lo chinoll isquiarro, cau antiarra, un obús l’ ha matat. Lo negre lo cride y no li conteste, pero ell té que seguí corrén, está plovén metralla per tots los costats.

Lo negre s'ha salvat, y escriu una carta, plorán, a sa mare, li conte lo que li ha passat al rubio, la forma que ha tengut de morí, pero pensé que no ha sufrit (patit) massa, perque l’obús li ha pillat de ple.

La mare del negre va corrén a casa de T. La mare, en cuan la veu arribá y li veu la cara, escomense a tremolá y a plorá. S’abrassen les dos. Llechisen la carta un camí, un atre, un atre,…  pero per mes camíns que la llechisen, lo que está escrit no cambie, sempre diu lo matéis, lo rubio ha mort.

La canela, pareix que se u pensé tamé, se torne triste, dixe de minchá y en eixe sexto sentit que tenen los animals, cuan per lo cap de la costa escomensen a baixá los soldats en la ma dreta, ubiarta y estirán lo bras cap a mun, canela arranque cap an ells gañín (ladrando) com mai, en la boca ubiarta, caenli la saliva, enseñán los colmells (colmillos). Al carré se sentís una descárrega de fussil, la canela cau seca. Miranla als ulls diríem que descanse.

A la entrada dels blaus, després de passá contes en los blaus y en los colorats, lo capellá del regimén (rechimén) se avé a fé un funeral per lo rubio, encara que, al prinsipi, fique alguns reparos, perque si va morí anán en los colorats, es difíssil que vasque al sel (sial), en totes les maleses que han fet.

Al cabo dels mesos a la estassió del tren de L’Aldea, arribe un tren, se pare. D’ell baixe un chove mol vell, li falte la ma isquiarra, en la dreta aguante una muleta, coixeche de la garra isquierra, apenes li quede pial al cap.

La tía T, tota vestida de negre, portán un gran mocadó al cap, está agranán lo carré, algú baixe per la costa, será un soldat perdut, demanán un poc de pá, ademes lo pobre pareix vell, está coixo y li falte una ma.
Lo seu cor se pare, sentís una veu….Mare,…..Mare…soc yo.
La tía T tire la granera y escomense a corre, s’abrasse al chove que te lo pial rubio.
Fillet, pero que te han fet?
– Mare, …  la maneta.
No pase res fill, ara estas a casa, no ploros, mos arreglarem……
Los dos ploran juns, entren a casa.
Lo rubio, mai mes va  torná a se lo mateix, sempre va se vell.
Sense la canela, sense podé aná a casá, sense la ma, ya no podríe pará les rateres.
La chica que li agradabe, al pensá que habíe mort, s’en va aná a Fransa en la seua família.
Desde eixe mateix momén, lo rubio, per los seus motius familiás y personals, va elegí com la seua compañera a la soledat. Y encá que tinguere chen al seu costat, lo rubio sempre va está solet.
Y lo rubio sempre va se un desgrassiat, hasta lo mateix momén de la mort, sol, a una habitassió sense llum, en la finestra y la porta tancaes, la persiana baissada, la llum apagada, casi siego, y sense ningú al seu costat. Sol y desgrassiat.
No deu ñaure Deu, cuan permitís que passon estes coses .
A camíns miro lo sial blau de L’Aldea y entre los núgols blancs, me pareix veure al Rubio cassán en la canela. Ell s’enriu y ella gañís d’alegría. Ya están junts. Han passat mol tems de peniténsia y se u han guañat.
Los morts al final tenen pau.


Memoria 8.


Cuan los blaus van entrá a L’Aldea, los seus amics van escomensá a respirá.

Los colorats al sabé que se estaen arrimán, van agarrá los papés que van podé y sels van emportá, los demés los van cremá. Alguns van marchá a Fransa, uns atres van tirá cap Barselona, alguns se van quedá al poble, perque pensaben que no habíen fet cap mal.

Van entrá pels carrés (calles) en los fussils apuntan a tot lo món, la poca chen que encara estabe al poble eixíe al carré, alguns eixecaben la má dreta en un saludo temerós com lo faen los soldats.


Cuan se van enterá, los qu’estaben a les coves van torná al poble, en molta pó.


Perque, cuan manaen (mandaban) los colorats, algún camí se vestíen com los soldats dels blaus y entraben pel poble o se presentaen a les cases, com si foren blaus, saludan com ells, en la má dreta alta, si algú los contestabe, pensaen que ere un traidó o un amic d’ells y lo faen pres. A mes de un, que, al veurels vestits así, habíe demostrat alegría y habíe parlat massa, li va costá la vida.

Los blaus, als pobles que manaen ells, faen la mateixa garrama (trampa). Los dos eren iguals. Los uns despreníen dels atres, pero sol les coses ruines (dolentes, malas).

Los soldats, un camí que van comprobá que al poble, no ñabíe enemics armats, se van reuní en los seus amics. Algú d’ells los va fe una llista dels colorats mes importáns que encara quedaben al poble y en ella van afexí (afechí) alguna persona mes a la que li teníen manía.


Ña una cosa que, encara que es mol forta (que’ls menuts no u lechisquen) tos ting que contá. Tos (ton) enrecordeu de aquella chica, amiga dels colorats, que’ls acompañabe cuan anaben pels carrés. Bueno, pues algú los u va contá als blaus. La van aná a busca, pos estabe amagada a la seua (segua) casa, la van portá al ajuntamén, la van despullá (la desnudaron), li van posá una granera al muscle isquiarro, com si portare un fussil y en la má dreta eixecada, la van passechá, sense roba, per tot lo poble. Cuan va torná al ajuntamén, la van posá a una habitassió y per allí van aná pasan desde lo corneta hasta lo capitá, lo quí va voldre, que van se mols, va repetí. Cuan habíen passat tots, la van dixá al carré (calle). Per les seues (segües) garres baixaben regués de sang. Ya no va torná a se dona.

Cuan se van cansá, van agarrá la llista y van aná, carré per carré, casa per casa, fen presos als que estaben apuntats, Los van dú al ajuntamén, van fe una criba (cribá, selecsió) y se van quedá en los que ells van creure mes significáns, als atres los van dixá marchá, entre estos estae X, del que parlarem mes tart.

Als que se van quedá los van fe sentá antiarra, los van lligá les mans en soguetes y no’ls dixaben maure pa res. Tot aixó tos fa enrecordá algo?. Efectivamén diferens gossos, en los mateixos collás.

Aquella nit, los van traure, los van fica en fila a la plassa y rodechats de soldats los van portá a les portes del fossá, allí los van ficá a la paret. Y un capellá que acompañabe als soldats va passá, daban de la fila del prisiones, fen la señal de la creu y dién: Ego te absolvo a peccatis tuis…….


Cuan va acabá, la escuadra que estae formada enfront, a una señal del capitá, va escomensá a dispará …… in nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti.

Y los fussils se van quedá muts (mudos).   … Amen …
Desde aquí podem veure al capitá, en la pistola a la má, que s’arrime a cada un dels aldeáns morts, s’acache sobre los seus caps y sonae un disparo. Aixó ya u am llechit abáns, verdat. Tots son iguals.
Lo que passe es que a uns los agradaben les cunetes y als atres, com son mes ofissials, los agraen los fossás. Ademes éstos tenen capellá, aunque ningú sápie pa qué val.

Los van dixá com estaben, van torná al poble y se van chitá a dormí.
A la matinada siguién, les famílies, que habíen sentit tamé los focs artifissials, Van acudí al fossá, van plorá unes hores, y van enterrá als seus paréns.
A L’Aldea, no podíe dixa de morí chen.



Memoria 9.

- Agüelo, aixó son massa desgrássies en tan poc temps.
+ Eres un saboc (soso, pero un poquet mes), fa unes charrades me demanabes que te contara coses y ara ya te canses, pues imagínat (imachínat) a la chen de l’Aldea aguantán aixó durán tres añs. Y dixa de potechá (patejá), que pareixes la burreta a la noria, sempre pisotechán la mateixa redolada, sempre donan voltes.

- Es que les seues historietes me pareixen tan irreals que ting que pegam pessics (pellizcos) a la galta (mejilla, cara) pa donam conta que estic despert (despiart), que no estic ensomián.


+ Chic (chec, chaic), no me digues que no te u vach advertí y mes de un camí, pos encara mos queden la charrada de avui, la del soldat romá y la dels sigróns, si’ls agüelos de l’ atre costat no m’en manen alguna mes.
- Venga, fiquemos a la faena, que’l camí se fa caminán.

+ Lo tío X, home de la tía B, aunque s’el van emportá en lo primé viache al ajuntamén, després lo van dixá torná a casa. Al matí siguién, cuan se va enterá de lo que’ls habíen fet als seus compañs, se va despedí de la família y dels veíns, diénlos que s’en anabe a Barselona. Desde aquell día no s’el va torná a veure. Ell sabrá perqué.

Un añ després se va acabá la guiarra.


Als pocs mesos al cuartel de la Guardia Civil, se va presentá este home (lo tío X). Lo comandán del puesto, estabe sentat a una cadira, daban de una tauleta, minchán olives de un plat que teníe allí damún.

*Bon día. (Lo guardia ere andalús y parlabe un Castellá-andalús, pero yo tos u poso en chapurriau, pa que u entengau milló). Agon va vusté?
^ Ving a entregam. No puc aguantá mes amagat.
* A ver, díguem lo seu nom y perqué se vol entregá.
 ^ Miro Siñó, me diuen tío X y a la guiarra yo era l’encarregat del minchadó comunal dels colorats.
* Mol bé, encantat y qué a fet de ruín?
^ Yo no res, pero…..
* A ver, esperos ahí al carré, sentat al banc que ña pegat a la paret.
A les dos hores, torne lo guardia, minchave una oliva.
* Ya s’en pot aná.
^ Que m’en puc aná???, No me deté? No m’envie a fe trevalls forsats tres añs??
* Está sort o qué? Hay mirat los nostres papés, res: hay cridat a Teruel res; a cap de puesto ña res contra vusté o sigue que ya s’en pot aná tranquil.

Lo guardia lo va veure marchá, mentres escupíe (escupiñae) l’os de la oliva y pensabe están bochos estos chapurriaus.

Un atra persona s’haguere posat a saltá de alegría, lo tío X, anabe en lo cap baix, pensán en lo tonto que habíe segut, están amagat tan tems.
Fen memoria, s’en recordae del día que’ls va di als veíns que s’en anabe a Barselona. Cuan se va fe de nit, va torná a casa, la tía B, l’esperabe en la porta entorná. Va entrá dins amagatóns (a escondidas), sense que ningú lo vere. Y desde entonses no había eixit de casa, cuan veníe algú se ficabe dintre del almari, detrás del abrigo de pell de ovella que teníe. No u habíen dit a ningú, ni siquiera a la família. Pero com estabe amagat de tots menos de la seua dona, al acabá la guiarra u van selebrá y als pocs mesos a ella li va escomensá a creixe la tripeta. Y va arribá un momén en que se li anabe notán, entonses, abáns de que la chen de L’Aldea escomensare a parlá, va dessidí presentás.
Pensán, pensán en la segua dona…   se li anabe posan cara de perillán (picaruelo), discurrín per qué la guiarra no había acabat abáns.


Memoria 10.

- Després de tantes charrades que casi me faen plorá (llorar), no sé si de sentimén o de rabia, air me vach enriure un poc, me imaginaba al tío X en los pantalons abaix y a la tía B en les faldetes remangades, detrás del abrigo d’ovella. Los dos sofocats, a tota pressa, no fore que se presentare la tía C, en l’alcahueta que ere.
+ Luiset no te pasos. Eres un poc caborsut (cabezota), ya saps que paso lo que paso, la vida seguís y sempre després del hivern chelat, ve la primavera florida y aixina un añ tras atre.
- Pues si siñó, aunque mes que caborsut, soc tossut, que p’an aixó soc d’Aragó y en molta honra. Y tamé me sé la seua cantinela que després de un segón, ve un minut, una hora, un día, una semana, un mes, un añ…..Y no ten dones cuenta y ya eres vell. Y lo pichó es que sempre te raó.
+ No te olvidos mai, lo Sebeta sempre te raó, o casi sempre.  Ara yo me pregunto, cóm tenim tanta chen que mos llechís en lo pesats que som.
+ Al negosi……

Al entrá los blaus, la família del home del trull, lo van traure inmediatamén y lo van du al dotó. Veure passá an aquell home, ere veure passá a la mort, blanquinós, arguellat, tot acachat, com si tinguere joroba. Los chiquets s’amagaben al veurel, no sabem si per respiate o per pó, creíen que ere un fantasma, un  mort que habíe ressusitat.

Van tindre sort lo dotó del poble estabe reunit en lo dotó dels blaus que estabe mes acostumbrat a veure ferides de guiarra. La del muscle, estabe curada, encara que en la pell sabíe quedat una tocadura que ya no s’en aniríe mai.
La ferideta del cap, teníe una crosta que li anabe caen y li tornabe a eixí, perque de cuan en cuan li supurabe atre camí. Los va contá la seua historia, lo militá li va dí que lo mes segú ere que la bala fore vella, tinguere la pólvora remullada o ñaguere poca y que sol va tindre forsa pa penetrá la pell y al passá l’os se va queda chitadeta, damún del servell y que ara, després del tems que habíe passat, teníe mol perill intentá tráurela, perque ñabíe que partí l’os o serral y podíen tocá lo servell y no li garantisaben que eixire be, ni siquiera si ixiríe viu. Lo milló ere dixala agon estabe, y aisí u van fé.
En vista de alló, se van entorná a casa.
Aquell home va está mol tems en que li molestabe la llum, estae temerós de la chen, cada camí que fae ven (aire), li fae mal lo cap, y cuan s’arrimabe troná li dolíen les garres.
Hasta que va arribá la segua hora, tota la vida va viure en la bala al cap.
Ña camíns que los morts seguísen vivín……

Dos soldats blaus se van presentá a casa de la tía T dién que s’en teníen que emportá al rubio al ajuntamén.
La tía T se va enfadá mol: ¿Qué voleu ara? ¿Encara li han passat poques coses.? Yo vach en vatres, nol dixo sol. Y llevanse lo devantal, va agarrá la ma del seu fill y va  tirá daban dels soldats. La chen que los veíe passá rossegaben per debaix: Qué poca vergoña, pobre crio, qué mes li poden fe?
Lo rubio li diebe a sa mare: dixom sol, que no hay fet res, enseguida tornaré.
Ella diebe: Lo matéis vas dí l’atre camí y mira cóm vas torná. Yo vach, agon vasques tú.
Cuan van arribá a la casa del poble, sol van dixa passá al rubio. La tía T se va tindre que quedá a la plassa, vichilada per dos moros en les seues capes, que la miraben en tot lo despréssio del món.
Al costat del capitá, estae lo capellá que li habíe fet lo funeral. Estae cla que ere ell lo que habíe donat la noticia, al enterás que habíe tornat a casa.
Li van preguntá qué habíe passat. Y ell va contá:
Cuan van passá los sanitaris, replegán als morts pa enterrals, al replegam pa posam al carratell agon posabem los cossos y los trossos que trovaben, al llevam la placa del coll pa dilu a la família y donam com a mort, van veure que del bras trencat encara eixíe sang y que ubría un poc l’ull, per lo que me van portá corrén a la tenda del dotó, allí me van cusí la ferida del bras y me van curá les atres. Vach passá tres o cuatre díes mol malet.
De allí me van portá a un hospital de grans ferides que ñabíe a Benicasim (Castelló) y cuan me vach repondre un poc y podre caminá, me van envía paca casa.
Com no podíen feu de un atra manera, lo van dixa marchá sense mes, encara que’l capellá lo mirabe en mals ulls.
Ñabíe camíns que al rubio li picabe la má isquiarra y cuan s’anabe a rascá, sol trovabe l’aire. Y un poc mes atrás lo seu muñonet.
Los chinolls, cuan plovíe, li faen mal y ademés li u avisaben un día abáns. Al final de la segua vida, ya casi no podíe caminá.
Ña camíns que los morts seguísen vivín...


Memoria 11.

- Agüelo, me parle de tota la chen de L’Aldea, pero ya no ha tornat a nomená a Manuel.
+ Perdona, m’hay enganchat en lo manillá de la porta y ma fet un esgarro (roto) a la camisa y un esgarrap (arañazo) a la má, Qué me diebes?
- Ya, li dic yo que está sort com una tápia, li preguntaba per lo soldat romá, per Manuel.
+ Ah! Ere aixó, bueno pos….
Manuel, ere cusí de la meua mare, habíen nascut lo mateix añ y lo mateix mes, se portaen mol be, ella estabe mol orgullosa, cuan a la Semana Santa lo veie desfilá de romá. Ere gran com un mayo. Yo lo coneixía com lo tío Manuel.
Cuan va passá lo que va passá, teníe uns 22 añs y ningú s’esplicabe qué li habíe passat an aquell monaguillo, que sempre estabe ajudán a missa y que ara anabe en una pistola a la correcha.

Després de la nit dels focs artifissials y mes cuan va morí lo retó, Manuel s’en va aná de L’Aldea, les segües aspirassións eren mes grans, mes amples, se va passá casi tota la troná per la sona de Belchite-Teruel, com jefe de un grapat de espíes y guerrillés.

Ningú se esplicabe com un jove tan llarc, podíe reptá com u fae ell, cuan passae per les trincheres enemigues, sense que los soldats blaus se enteraren.
Les segües aventures,  barrabassades pa uns, heroisidats per als atres, van sé numeroses y mol sonaes.
Cuan lo assunto se anae posán negre, van reculá, hasta arribá a la frontera. Y cuan ya no va quedá mes remei, va passá a Fransa.
Allí , com a mols españols, lo van tancá a un camp de prisioners, als que los faltae casi tot, menos pulses, polls de les persones (piojos), po de que los tornaren a España, etc.
Cuan los van soltá se van esparramá per lo seu país nau. Va fe de tots los ofissis, acabán de paleta, pero, a diferénsia de uns atres, sol cobrabe lo preu (priau) que costabe fe la obra, per aixó, cuan va arribá a vell, no teníe ni casa ni dinés y ne va tindre que llogá una.
Dabán del edifissi, de dos plantes, teníe un trosset de terra (tiarra), agon plantabe hortalises, sempre les mateises, aquelles que, cuan ere crío, se criaben a L’Aldea.
Están a Fransa va coneixe a una chica, mes exaltada que ell, en les mateixes idees, de Madrit, se van casá, van tindre dos fills. Un va elechí la carrera del ejérsit de Fransa, ara té un cárrec importán, pero Manuel no lo u va perdoná mai, ni a la hora de la mort. Les seues idees estaben per damún de tot y de tots.
Cuan se van creá los maquis, ell no va voldre vindre. Com bon espía, sabíe que ere una causa perduda, abáns o després.

Parlan dels maquis, alguns dels que van passá van arribá hasta L’Aldea. A camíns se arrimaben a la chen y los demanaen minchá e informassió, uns atres se vestíen de blaus y anaben per les masaes com si foren buscán maquis y si algú los diebe alguna notíssia, entonses lo acotolaen.

Un día se van posá a un pon (puente) que passe a la vora de L’Aldea y van pará al coche de línea, van fe baixá a la chen en les mans altes, li van prende foc y van matá al guardia sivil que anae de escolta.

Als pobles de la redolada, tamé van fe travesures, algunes mes gordes inclús.
Vull añadí, per si algú, no u sap milló que yo, que lo nom de maquis, ve d’una herba alta pareguda al fenás, que se críe an alguns montes de Fransa, perque ere entre esta herba agon ells s’amagaben y s’entrenaben, abáns de passá a España.

Tornem a Manuel.
Tots los añs felisitae a sa cusina escribinli una carta, ella li contestabe en una atra lo día del seu cumpleañs.
Tan mos va parlá ma mare del tío Manuel que un día mos vam dessidí, vam pillá lo coche y mon vam aná a conéixel.
Mos va ressibí al carré, alt hasta lo sial fransés, se pareixíe a De Gaulle, hasta en lo nas gran.
Cuan, al baixá del coche, mos vam trobá, fron a fron, li vach doná dos abrassos, lo primé de sa cusina, lo segón, meu, de admirassió sense haberlo conegut hasta eixe día, Ma mare no s’engañabe en les persones.

Los dos díes que van está juns, no va dixá de parlá, va contestá a totes les preguntes que li van fe. S’enrecordabe de molta chen del poble, mos va preguntá pels seus amics, volíe que, cuan tornarem a L’Aldea, li enviarem llaós de totes les plantes que criabe al seu hortet. Després de tans añs, mos diebe que cap de les hortalises de allí teníe lo gust de les de L’Aldea.
Vam chugá al guiñot contra ells dos, ere la segua distracsió cuan estaben sols los dos, ella mos fae garrames al arrastre, pero vam fe com si no u verem. Natres vam disfrutá perdén, ells mes guañán.

Li vam preguntá per qué un monaguillo habíe cremat les estátues dels sans, mos va dí que allí va comprobá que sol eren de fusta vella y d’escayola.
Que no ñabíe dret a que l’ amo estare al café o per ahí, mentres lo llauradó se dixae los riñóns al bancal, per uns poquets de siántims.
En un momén me va agarrá apart, los dos sols y me va di dos coses:

1 -Aunque sabíe que a L’Aldea dieben que ere ell qui habíe fet la llista del blaus, als que después van fussilá, NO ere verdat, que ell sí sabíe quí habíe segut, pero que eixe nom s’en aniríe en ell al fossá, perque la troná se habíe passat ya y ell no nessesitae cap de paraigües, pa no remullás. Pero que me u diebe, perque li importabe mol lo que pensara d’ell.

2 -Me va di agón habíe amagat la pistola de la correcha, que la buscara y me desfara d’ella, pa que ningú prenguere mal. Estabe a una casa, davall de unes telles, cuan vach aná a buscala, aquell tellat fae añs que ‘l habíen fet nau.
A la hora de marchá li vam preguntá si volíe algo pa L’Aldea, mos va di que veurela un radé camí, abáns de passá al atre costat.
Li vam di que per qué no veníe, mos va di que la segua doná patíe del cor y que los dotós li habíen dit que no le conveníe lo viache y ell, mentres ella visquere, mai se separaríe d’ella.. Després, cuan ella va morí, va se an ell, al que li van di que ara ere a ell al que no li conveníe.
La seua casa ere un museo de España, les parets plenes de postals, mapes, llibres y demés. Teníe una Antena parabólica, pa veure tots los domenches lo Cine de Barrio y seguí les notíssies de España.
Després de tan tems, tot lo que van parlá u van fe en CHAPURRIAU, la dona sol parlae alguna paraula, pero u enteníe tot, ell lo u habíe enseñat.

Y com l’agüelo Sebeta, sempre que pensabe, pensabe en lo seu parlá, ni lo Castellá, que’l  parlabe, ni lo fransés, que ere lo seu idioma,  lu habíen fet olvidá.
Cuan mon van aná, yo pensó que per está un poquet mes en chen de L’Aldea, mos va acompañá mol rato en lo seu coche. Ell daván, natres seguinlo, en lo nostre.
Cuan va arribá lo momén, mos va fe señal de que li adelantarem y que siguerem sense pará, ere una recta mol llarga. Ell si que va baixa y desde llun, per lo retrovisó se veíe un home, gran com un albre, mol pito, com diebe sa cusina.
Al mirá cap a tras, lo radé que vach veure va se cóm relluíe la punta de la llansa de un bon soldat romá, o ere la llágrima de un Aldeá, de un home gran, milló dit de un GRAN home.



Memoria 12.

+ Chiquet, tot s’acabe , lo bo y lo ruín, ham arribat al final. Ya podem descansá tots.

- S’ha donat conta que es lo capítul dotxe, ha quedat mal sol per un mes.

+ No, menut, ya sé que les bones series de tele tenen tretxe capítuls, natres no tenim cap aspirassió, sol intentem animá a este grapat de amics. Ademés pronte tindrem que dixá de escriure a esta paret, abáns de que la chen se aburrisque de natres.

- Bueno, pero vusté y yo seguirem juns, fem bona collera pa portá este aladre.
+ Sempre mos emboliquem a parlá, nem a la faena…….
Añ 1972. A una oficina cualsevol de Saragossa.

(Totes estes conversassións se van fe en castellá, pero yo les donaré traduídes al parlá prinsipal de esta paret, lo CHAPURRIAU.
Tamé ting que aclarí que a L’Aldea, lo apellit Arrufat ere abundán, ñabíe tres rames de famílies y no teníen res que veure una en l’atra.)

^ Arrufat, avui vindrá un del jefes de la empresa, de Madrit, tindrás que acompañal a fe unes gestións.

+ Mol be, jefe, vusté mane.

^ Arribe a les diau, esperal a la porta del edifisi, Li diuen Diego de apellit. Es de Santander.

10 hores.
+ Siñó Diego, soc Arrufat, me han encarregat que li acompaña a fe lo seu trevall.
- Grássies, pero si ham d’está tot lo día juns, tratam de tú.
- M’has dit que te diuen Arrufat? Eixe apellit no es d’aquí.
+ No, es del baix Aragó. –Li vach contestá yo, mentres escomensabem a caminá-.
- Es que yo conesco eixe apellit, desde fa mols añs. Mentres caminem te u vach a contá.

1939:


Va sé al acabá la guiarra, yo era comandán-jurídic, estaba encarregat dels juissis sumaríssims de aquella sona.

Un día me van porta a un home que le dieben R. Arrufat, l’habíen pres perque ere lo presidén comarcal de un partit colorat del terme que me correspondíe chusgá a mí.
Sol entrá ya me va caure be, teníe la pinta de un home honrat, en cultura, me va di que abáns habíe segut lo secretari del notari de un poble que se diebe L’Aldea. Que cuan va escomensá la gran troná, los compañs, lo habíen triat com a presidén local del partit.
Que després, cuan se van reuní a la comarca tots los dels comités locals, va torná a resultá elexit, ara com presidén comarcal y desde entonses ere lo presidén. Que ell habíe pres totes les dessisións del partit durán eixe temps, uns camíns per consell del comité provinsial, o del sentral y uns atres perque ell habíe considerat que ere aixó lo que ñabíe que fe.
Yo li vach di si se donabe conta de lo que m’estabe dién, que tenia la orden de fussilá a tots los presidéns del partit colorat, foren de la sircunscripsió que foren, provinsial, comarcal o local.
Me va contestá que ell cuan va asseptá lo cárrec, ya sabíe les cárregues que portabe a la esquena, que sí que u assumíe, en tota tranquilidat del món.
Li vach di, Bon home no se done conta que yo ting que condenal a mort dos camíns, un com a presidén comarcal y l’altre com a presidén local de L’Aldea.
Me es igual, sol me pot matá un camí.
Me vach queda admirat de trobá una persona com eisa.
Ell se va eixecá.
+ Agón va?
* No vach a cap puesto, es que li vull demaná un favó mol gran y pa fe mes forsa en la megua súplica, me poso dret y si no me u consedís aixina, me posare achiñollat.
+Qué vol??? Diu la tradissió que els condenats a mort poden demaná un radé favó.
*Pos dixom que lu esplico, y vusté se u penso abáns de contestam. Yo soc lo presidén comarcal, ting uns pocs de estudis, sabía a lo que m’esposaba cuan vach asumí esta responsabilidat. En mí están detinguts los presidéns dels atres catorse pobles o comités locals, son chen sensilla, humilde, la majoría sense instrucsió, han fet, be o mal, PERO sol lo que yo los dieba, no tenen cap de responsabilidat, yo li firmo que soc lo únic responsable de lo qu’ells hasquen fet, yo ting que morí, puc dí que casi estic mort ya, que mes me done morí per dos que per setxe causes. Y vusté pot di que ha fussilat al cap de tots los comités.
Ells tenen família.

+ Y vusté, non té?
* Sí pero ells ya sabíen qué passaríe si perdíem y ham perdut.
+ Me u firmará vusté.
* Ara mateix.
Vach toca lo timbre y va acudí lo teniente, achudán.
Mon comandán??
+ Preparo quinse confessóns a nom d’este home, com que se fa responsable de tot lo que lo partit colorat ha fet als quince pobles y a la comarca, en tot este tems.
Mane alguna cosa mes mon comandán?
+ Si, inmediatamén poson lliures als catorse presidéns locals del partit colorat de esta comarca.
Pero mon Comandán, encara no ha firmat les declarasións.
+ Es una orden, y li hay dit que la cumplisque inmediatamén.
Si, mon comandán.-Va di l’achudán al temps que eixíe del despacho.-
* Grássies, per fiás de la meua paraula. Si haguere ñagut mols homens com vusté, assó no haguere arribat tan llun.
+ Y si haguere ñagut mols com vusté, assó no haguere escomensat.
Va entrá l’ajudán en un mun de papes pa R. y un sol p’al comandán.
R. los va aná firman de un en un, sense llechils siquiera.
+ Tan se fie de mí??  Va di lo comandán, al mateix tems que firmabe lo que l’habíen donat a ell.
* Igual que vusté ha confiat en mí. Pero me estrañe que yo tinga que firmá tot este mun de papes y vusté sol un.
+ Es que, com vusté ha dit abáns, sol lo podem matá un camí.
+ Ara tornos a sentá, dintre de tres hores se cumplirá la senténsia.
+ Anaem a diná, me fa lo favó de diná en mí?? Vol alguna cosa en espesial?
* Cuansevol cosa que umplisque la tripa.
+ Tenién!!!!.
Si, mon comandán.
+ ¿Qué tenim pa diná?
Sigróns, mon comandán.
+ Pues ne porto un topí, dos plats y dos culleres y un poc de pá encara que sigue negre.
Ara mateix, mon comandán.
Al ratet, habíen retirat los papes de damún de la taula y allí estabe un topi hasta lo corombull de sigróns, y un plat en una cullera, dabán de cada home.
Lo comandán va ubrí lo topí y va mirá los sigróns y dirichinse a R, li va di
+ Ham tingut sort, son en carn (volíe di que estaben cucats (agusanados)).
* Milló sabrán, per lo menos tindrán gust.
R. va pilla la cullera de Diego, y del topi va aná traén sigróns hasta que li va umplí lo plat, després, en la segua cullera, se va serví ell.
* Bon profit, bon home.
+ Bon profit, AMIC.
Los dos van minchá, callats, poquet a poquet, cullerada a cullerada, com si foren dos bons amics y tingueren tot lo tems del món.
Cuan van acabá Diego li va pregunta a R.
+ ¿Li apetís algo mes, que natres li pugam doná??
* Miro, si no l’importe, me posaré un atre plat de sigróns, que aquí ne ting segurs y al atre costat, no se lo que ñaurá.
+ Posos los que vullgue.
R. s’en va posa un atre plat y s’el va minchá com si fore lo radé de la seua vida.
Cuan van acabá de diná, se van fumá un sigarro cada u, parlán de política, del tems y de atres coses.
Cuan ya se arrimabe la hora, Diego li va di a R.
+ Lo vech mol tranquil, pa lo que li espere, yo estaría nerviós. No ña res que li dono pena dixá an este món?
* Vach vindre despullat, no me importe anamen igual.
+ Pero vusté es humá?, no li pene res?
* Bueno, com ya tenim confiansa, li diré un secret… sol me pene una cosa, no podre coneixe als meus nets.
A Diego se li va posá un nugo a la gola, aquell home no ere d’este món. Y u diebe tan tranquil.
En aquell momén, lo achudán acompañat de cuatre soldats va crida a la porta.
Es la hora, mon comandán. La guardia está formada. Ham d’aná.
Los dos se posen drets y van cap la porta. Diego en lo cap acachat, R, recte com una vela (viala).
Van caminan, arriben daban del fossá, la guardia está formá, en dos files, en lo seu capitá al mando.
La comitiva porte a R, hasta la mateisa paret del fossá, allí li espere lo capellá, R. no le fa ni cas. Diego s’ha quedat a la vora del capitá que s’ha cuadrat al veurel arribá.
Lo Tenién porte una venda negra a la má, li vol tapá los ulls, ell no li dixe y li diu:
* Dixam que m’en vasca mirán al milló amic que hay tingut en mols añs.
Diego assentís en lo cap, com donanli la raó al condenat.
Lo Tenién se fique al costat del comandán y se pose a llegí un papé en veu alta, ningú l’escolte. Cuan acabe, salude militarmén al comandán.
-No ña dret, a un costat un mun de chen, los blaus; al atre R, ell sol.
Pero R,  encara que los seus ulls miren a Diego, no está allí, lo seu pensamén está a L’Aldea, se despedís de la seua dona, del fills, dels veíns, dels amics del partit colorat, dels carrés, dels campos, de les pedres,……
Lo capitá mire al comandán, este baixe lo cap en sentit afirmatiu.
Preparados…..
Los soldats se preparen, los de la primera fila posen lo chinoll dret antiarra, los de la segunda, lo peu (piau) dret un pas atrás).
… se imagine que ésta al café de la plassa, sentat a una cadira de fusta, daban de una taula de mármol redona, los seus amics, sentats al seus costats, damún de la taula ña unes tases de vermut y dos platets, un en olives rellenes y lo atre en berberechos.
A uns metros, per en tiarra, ña uns críos chugán al tello, als cartonets. Un chiquet de cuatre o sinc añs, arguellat pero espigat,  los mire embelesat, se pareix mol al seu fill, lo Pedro.  Lo menudet se chire, mire los plats en los aperitivos, després mire a R. y ve corrén cap an ell,  li done un bes a la galta y li diu….hola, yayo………

Apunten….
……

R, agarre un palillo, li fique una oliva rellena, després un berberecho y p’acabá un atra oliva, y l’u done al chiquet. Ell li diu…. grássies…. Y chupán la oliva de mes amún, torne al corro dels críos. Qué majo, lo perillá, eixirá a dabán…. Y la seua cara  se ilumine en una sonrisa……
Los soldats se posen los fussils a la cara, lo capitá eixeque la espasa.

Cosa estraña, lo comandán, se pose firmes, eixeque la má hasta la gorra, en un saludo militar, mirán al condenat. Lo condenat li mire an ell, pareix que s’enriu..
Lo capitá, baixe la espasa, al tems que cride
Fuego!!!!
La descárrega es tancada, com si sol haguere disparat un home.
Lo condenat per un momén pareix que no vol caure, en una mirada, que ya no hi veu, al seu amic, después cau antiarra, sense soroll (ruido), com un sac.
Según está manat,  lo capitá envaine l’espasa, trau la pistola de la funda y se arrime al fussilat. Lo comandán, com un autómata, li seguís.
Al arribá lo capitá, apunte al cap, lo comandán está a la vora mirán al mort, mire al capitá un segundo, este se deté. Diego s’acache y li tanque los ulls a R. Després se eixeque y lo capitá dispare. A consecuénsia del sostovó (espentó, movimén), uns sigróns s’escapen pels forats que les bales habíen fet al estómec de R.

Cuan acabe de contau, Diego se pare y mire a Arrufat, este té una llágrima caenli per la cara.
+ Qué te pase?, coneixíes a R.?
- No, ni ell tampoc me coneixíe a mí. Ere m’agüelo, yo soc un dels seus nets.
- Sabíem que habíe mort, fussilat, pero no coneixíem la historia. 
Grássies Diego.
Desde aquell día de 1939, Diego no ha tornat a probá los sigróns.

- Agüelo, assó ha segut mol fort, teníe vusté raó.
+ Yo sempre ting raó.

L’agüelo Sebeta y Luiset, s’eixequen del banc, agon han estat sentats les raderes hores y chino chano, sen van caminan, puchan la costa, hasta la marededeu.

Per lo balcó de la tía R, se escolte una cansó del Dúo Dinámico…
Resistiré…… aunque los vientos soplen fuertes, soy como el JUNCO que se dobla, pero siempre sigue en pie. Resistiré… Cuando se rebelen los recuerdos



Luiset va miran antiarra tot apenat, l’agüelo Sebeta en lo cap eixecat mire al sial, per allí va corrén la canela, lo rubio va detrás…..
Lo Rubio?.....  TE LES DOS MANS.


FIN.

NOTA DEL AUTÓ:

Vull aclarí, un camí mes, que lo que hay contat, en estes dotxe charrades es invensió meua, encara que alguna volta, me hasca apoyat en algún record.


Desgrassiadamén estes coses, o algunes paregudes, van passá o van podé passá an algún poble. Que ningú pensó que L’Aldea es un poble que existís. Pues NO, es pura invensió del autó. 

La única verdat es que allí se parle CHAPURRIAU.

Lo que se ha intentat escribín assó, es que, en un momén donat, unes persones, es igual de quin coló, pensán que faen lo que teníen que fé, van fé lo que van fé.

Y p’acabá que ni uns eren tan ruíns, ni los atres tan bons. O al ravés, que me es igual. Que tot aissó mos servisque, com a llissó, pa que no passo mai mes.