Mostrando las entradas para la consulta Luiset ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Luiset ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Pensamens de un ignorán 1.

Pensamens de un ignorán 1.

+ Bon día agüelo.

 - Bon día Luiset. ¿Cóm aném?

 + Be. Me alegro de tornal a veure per aquí. Ya fae tems que no apareisie per este raconet.

 - Y be que tos trovaba en falta, pero no se pot está fen dos faenes al mateis tem, perque una de les dos la farás mal.

 + Si ya me han contat que está escribín algo gran….

 - ¡Callá!!, charraire, que no saps guardá un secret.

 + Si a mi ya me u han dit per lo carré. Yo pensaba que se podíe di.
- No si ya u diuen; los crios y los bochos sempre diuen la verdat, no se tos pot fe callá, ni davall del aigua.

 + Entonses es verdat, ¡está escribín algo gran!

- No, Luiset, no me fasques propaganda avans de hora. Mira no me importe diuteu, perque este grapaet de chen que mos llichis an esta paret son amics y en los amics no ñan secrets. Tens raó estic intentán fe no se si una cosa gran, pero sí, una cosa llarga, masa llarga pa mi.
Ya saps que yo soc un aprendis de prinsipián de escomensá a dependre a escriure. Y no se lo que eisirá, ni siquiera si eisirá algo al remat. Desde que vach disá de apareise aquí en les nostres charrades, estic trevallán, devananme lo cap, en fe una espesie de llibre, al que isque lo que isque, intentá que se paresque a una noviala en CHAPURRIAU. En la que ademés del argumén, que tamé ne te, aparesquen un mun de coses de la nostra tiarra, un mun de palabres, un mun de histories, dintre de una historia més gran, dintre de la nostra historia.

Masa envecha pa un cap com lo meu y a la meua edat, pero ñabie que intentau. Cuan u acaba, si u acabo, que encara falte mol, vatres sereu los juesos, tindreu que doná la vostra opinió y dim cóm ha quedat.
Se que ñaurá chen que se asustará de que asó isque aquí, pero si volem que vasque a van, te que se en la achuda de tot lo mon, per lo menos en la ilusió de tots; después si ha eisit be o mal, la historia mos u dirá, lo tems chusgará al agüelo “Sebeta” y tamé a tú Luiset, per se tan
 ambisiosos, tan presumits, de ficamos en camises de onse vares.

+ ”Sebeta”, no me importe, que diguen lo que vullguen; yo sempre estaré orgullós de que me hasque fet viure an estes charrades.

- No, Luiset. Lo que está en deuda en tú soc yo, perque tot lo que se conte aquí, son coses de la teua vida, de cuan lo agüelo ere com tú y aisó no se pot inventá, ña que viureu.

+ Bueno y ara que ya hay esclafat lo au, sense voldre, a on tirem la “milorcha”.

- Avans de escomensá en la historia de avui, te vull dí que se note que han pasat les festes de Nadal y ha ñagut matansa perque vaya lo llustrós que estas.

+ Lo del llustre no será perque estos díes atrás ma va tocá lo bañ a la conca, y eises coses se noten.

- An aquells tems, no es que forem marranos, es que no ñabie tems lliure y estáen los bañs de cada estasió, primavera, estiu, otoño e inviarn; a unes atres cases los fáen més a subin y los tocáe cada més. Ah! y estáen los exagerats que eisos u fáen cada semana, lo domenche avans de eisí a rondá, lo bañ!.

Crec que som la generasió que menos enfermedats, menos pasies va tindre, no es que la brutisia mos guardare sino que la pell te, se fabrique, la seua protecsió y diuen que en tans bañs, tan gels, tans sabons se lleve, se piart. Bueno aisó u diuen algúns, no sé la raó que tindrán.

Continuará..........

pensamens-de-un-ignoran-2

Lo carro vuit

Lo carro vuit. (buit, forro)
Lo carro vuit (buit, forro)

Seguisco replegán charrades que pa mí sempre dúen alguna llisó que deuríem aprofitá y com están en castellá, intento traduiles al Chapurriau y donals lo mateis sentit en la nostra llengua.
“Un día anáen al campo lo agüelo “Sebeta” y lo seu net lo “Luiset” y, com sempre, mentres camináen, anáen charrán.
Va di lo agüelo:
- Luiset ¿Sens cóm canten los muisonets?
- Sí –va contestá lo menut- pareis una banda de música en mols instruméns.
- Y, entre lo soroll del campo, ¿Escoltes algo més? –va seguí lo yayo-
- No -li va contestá, Luiset-.
- Pos mira. Dintre de poc pasará per aquí un carro y encara te vach a dí algo més, eise carro va vuit.
- ¿Vuit? –va repetí lo sagal- ¿Y cóm hu sap aisó, vusté? Si no l’ham vist, nil veem.
- Esperat un poc y lo veurás pasá, tú encara nol veus, pero yo si quel sentisco.
Cuan habíen pasat uns minuts, per la revolta va apareise lo carro del Sebastiá, en lo macho a les vares. Ara ya se sentíe lo ruido y tan cóm se anáe arrimán encara creisíe més, hasta que al pasá a la seua bora lo soroll ya ere una ruidera.
Lo Sebastiá va pará al macho y va saludá a la parella:
- Bon día tio “Sebeta” y Luiset.
- Bon día, Sebastiá: ¿De aón vens?
- Del Terme Fornols, hay anat a buidá un carro de fem a les meloneres, a ver si tením sort y este añ podém minchá melóns. Y vustés ¿Qué van, de paseo?
- Si chiquet, anem a veure cóm están los presecs, a ver si maduren. ¿Li disaríes al chiquet que se asomo dins del carro?
- No faltaríe més que miro tot lo que vullgue.
Lo sagal se empine un poc y mire dins de la caisa del carro. Allí al fondo sol ñá una borrasa y una cabegueta. Sen entorne y mire a son yayo. Lo agüelo apuche y baise lo cap, com donán a entendre: “Ya te hu había dit yo”.
Lo Sebastiá, lleve lo freno, arrée al macho y seguís lo seu camí en aquella escandalera de les rodes de fusta entropesán en les aigüeres y los grasóns del camí y la cabegueta saltán dintre de la caisa, per los moiméns del carro.
Al ratet, lo ruido ya está al bais de la costa y se sentís menos, la nostra parella que ha seguit caminán, puchán la costa, continue la charrada.
Parle lo chic:
- Pero Vusté ¿Cóm podíe sabre que veníe un carro y en cara més que anáe vuit? ¿Es magia?
Lo “Sebeta”, en tota la sensillés del mon, li diu:
- No fillet, no es magia, sol es pará conta a lo que veus, a lo que sens. De menut, igual que yo te fach ara, lo meu agüelo me va enseñá que cuan lo carro está vuit, desordenat, destartalat, fá més ruido. Aisí cuan hay sentit que al atre costat de la vall, retumbáe lo ruido de les rodes y la cabegueta, me hay donat conta de que lo carro baisáe per la costa y pronte se crusaríe en natres.
Lo sagal se va quedá marcat pa tota la vida y, desde entonses, cuan escolte o veu a algú charrán masa, no disán parlá als demés, sen mol alcahuet, alabánse a ell mateis, despresián als atres, en una palabra un charraire, li pareis sentí la veu de s’agüelo:
“Cuan més vuit está lo carro, mes gran es lo soroll que fá”.

FIN.

historieta 1

L’agüelo “Sebeta” está sentat al carré, es estíu, son les deu (diau, Enrique) de la nit.
 Se li arrime Luiset.
-Bona nit, “Sebeta”. Qué fá?.
+Bona nit, Luiset, Aquí estic, prenen la fresca, qu’es barat. Traute una cadira y sentat un ratet.
Luiset s’en va a casa, y de la entrá (patio) trau una cadira encordada y se sente a la bora d’el agüelo.
-Cóm anat lo dia??
+Avui me l’ai tirat a la bartola; lo trevall d’estos dies atrás, parlan de la guerra (guiarra), me va dixá mol nafrat (ferit, machacat) per dintre.
-Li enteng yayo, pero es que vusté no se podie guardá eises coses dintre tan tems.
+Per un camí tens rao, menut. La verdat es que tenía un boñ (disgust) mol gran al meu cap y, encara que no te u cregues, hay descansat.
-Ya l’u dieba yo y ademés, al mateix temps que vusté ha descansat, parin eisa charrada, a natres m’os ha servit de llisó. Segur que tots los que l’han llechit u tindrán en conta.
+Ha fet caló avui, menos mal que ara s’ha eisecat un poc d’aire y ha refrescat un poquetet, si no aixo no se podría aguantá.
-Y parlan de les coses que té al seu cap, me podríe dí d’agón vé lo nostre appellit.
+Mira, sagal, a esta paret tenim alguns historiados mol serios, com Pedro, Enrique y demés, y  ells te poden parlá de la historia del nostre terme. L’agüelo “Sebeta” lo que pot fe es contat una historieta o cuento, una mescla, com sempre, de lo que ha escoltat als atres agüelos, de lo que ha llechit, mol poquet per degrasia, y de lo que se invente, mol, tamé per desgrasia.
-No se preocupo agüelo a mi me encanten les seues charrades y asó no es pa escriue un llibre, sol es una manera de entretindre lo tems y prende un poquet mes la serena (fresquet de la nit).
+Pren, mentres m’escoltes, minxat (minchat) unes prunes que les hay cullit avui al Mas d’en Puchal. Encara que estes negres, no han eixit tan dolsetes com les grogues menudetes, perque les verdes (viardes) encara están un poquet aspres (ácidas), los falten uns dies p’acaba de guaña dolsó (dulzura).
-Están bones, ademés a estes hores, apetisen. Se note que les ha tingut refrescanse a una galleta (caldera) en aigua fresca.
+Ñabie un camí (erase una vez), je je je, tots los cuentos escomense igual……
-Segur que se u está inventan.
+Com sempre, Luiset, com sempre.
“Mes o menos serie l’añ 800 ó aixina. A la costa marina de mes abais  de España han arribat cuatre barcos, grans, tots carregats hasta d’al.
Los primes en baixa son uns vin soldats, en capes y gorros moros, mol morenos. S’escanpen, tots ordenats, daban de les embarcasions, ocupan tot lo terreno.
Miren cap la terra (tiarra), per si vé algún enemic, aunque saben que están en Al Andalus, agon manen chen de la seua rasa, en ca que no sigue de la seua tribu.
No tenen po, ademés se saben defendre, tota la vida l’han pasat fen la guiarra al seu territori.
Venen de la Berberia, al atre costat del mar.
Lo primé que descarreguen es un mun de caballs, que van baisan de cada barco, apenes van arriban a la arena los soldats los van muntan y se van adentran mes a la arena. Cuan acaben ya fan un rogle, prau (bastan) gran.
Uns atres homens van baisan tamé dels barcos y en cuan tenen les peses de lona y los tochos llarcs, escomensen a muntá les tendes a la bora de les palmeres de la playa.
Se note que pensen pasá un tems allí.
Los barcos, cuan acaben de descarrega, s’entornen al atre costat del mar y allí los espere un atre campamen. Van fen viaches, duran los dos mesos siguiens. Cuan acaben de portá tota la gen y totes les coses que tenien a Berberia, lo jefe fa que entron los cuatre barcos a dins del mar y cuan veu que ña prau fondo, mane que se foradon y los dixe esfonrá, ya no surarán mes, després en una barca menuda tornen a la playa, agon los espere tota la tribu, miran, en pena, com despareixen los barcos.
Lo jefe, un home de uns coranta añs, los mire  y després se gire miran al mar, cap l’atre costat del mar, sap que al chafá los barcos ya no se pot entorná atrás, per aixo los ha esfonrat pa no torná mai mes al atra bora del mar.
Es un home alt, vestit de moro, moreno, al seu cap destaque una cosa: te les orelles grans, pegaes al cap, pero grans, Le diuen Yusuf Al Rufat, que presisamen vol di: Yusuf “El orellut”.
La seua mirada indique desisió, sap que ha fet, lo que tenie que fe, miran lo milló pa la seua gen, pero los seus ulls mos diuen que seguis encariñat de tot lo que ha dixat. Un nugol menudet se veu mol al fondo d’ell, pero aixo ya es historia pasada que algún día mos tindrá que contá.”

Al atre costat.

Al atre costat.

Tot escomense y tot se acabe.

Tot escomense y tot se acabe.

Desde que me vachs inventá al agüelo “Sebeta” y a Luiset, sabía que arribaríe un día en que los tindría que fe desapareise, quels tindría que borrá, eren meus, han segut vostres y ara an esta charrada sen van.

Ham segut amics, ham fet charrades bones, unes atres no tan, pero han viscut com la chen, han tingut una vida y an este treball podeu vore que seguisen sen persones, en sentiméns, bons y no tan bons.

Esta aventura no vol di que no van a apareise més, sempre podem contá coses que van pasá abáns de avui y que no les habíem contat.

Com sempre que esta parella ha treballat, u ha fet a l’Aldea y u acabe fen allí, per aisó los que la coneisen, posiblemen la entenguen milló que atres, pero intentaré que tot lo mon u pugue seguí.

Van naise chuns, sen van chuns y chuns seguirán al atre costat.

-  Agüelo li apetís que anem hasta la Tellería o sino tirem la marcha cap a un atre costat.

-  ¿A ver, Luiset, no vas vore lo tems a nit a la televisió? 

Van di que veníe una troná mol forta, que abáns ha fet moltes maleses per ahí.

-  ¿Als seus añs vusté se creu aisó? Cuantes tronades mos han dit que veníen, que se acabáe lo mon y llugo no ha caigut ni una gota. ¿O es que te po?

L’agüelo, habíe matinat, com tots los díes, se habíe asomat (assomat) al balcó y no li había agradat res la negró que habíe vist per lo Yiri, pero, a lo milló teníe raó lo sagal y com a mol, igual son (sol) eren cuatre gotes. Aisí que pille lo sombrero y la gayata y li diu al sagal:

- ¡Anemon!

Y chino, chano, la parella va escomensá a puchá la costa del Portal; anaen parlán, com sempre, portáen tota la vida chuns y encara los quedaen coses pa dis. De eisa manera van arribá hasta la Tellería. Ya que estáen allí, van di de puchá hasta la basa Martina. 

Estáe seca, bueno al mich ñabíe un charco de fang, com un barreño, allí granotes, sangoneres y uns atres animalets reñíen per trobá una gota de fang humit, perque aigua y (ya) fáe un díes que no ne ñabíe.

Están en éstes, l’agüelo eiseque los ulls cap a la carretera de Morella, mai sabrem lo que va vore, li va cambiá la cara, ell, un home que mai se asustáe de res, una po de chiquet dabán de un llop, se va apoderá de aquelles galtes tan tranquiles sempre. 

Va agarrá a Luiset del muscle y cridán li va di:

-  Corre, corre tot lo que pugues, encara que no te seguisca, no te paros, escapa si pots.

Lo sagal no sabíe qué pasae, va mirá cap aón miráen los ulls del vell y u va entendre (:) de allí dal baisae una negró tan gran que u tapáe tot, a aquella escurina li acompañáen unes cortines de aigua y unes voláes de aire a tanta velosidat que lo menut ya no va sentí les raderes palaures del “Sebeta”. Pero no li faen falta, habíe vist lo que mai veurie més. (A Beseit: lo que may mes voríe.)

Lo agüelo habíe ventat mols añs an aquella era de la Tellería y de sobres sabíe que cuan un nugolet apareisie a la carretera de les Ventes, teníen diau minuts chustets, pa replegá y tapá la tonga y, cuan arribáen a la caseta ya estáen bañats.

Avui lo que habíe vist ere mil voltes pichó y ya estáe més aball del Mas de Fraga.

Lo sagal, ñerviós, en ve de tirá carretera aball, va torná pel camí de vinguda, va baisá cap al hort. Estáen perduts, lo vell u sabíe, pero no podíe disá sol al crío.

Va arrencá a corre detrás dell, costa a bais. La gayata li estorbáe, la va tirá, més tart se arrepentiríe.

Chustet a tems de crusá la vall, detrás dells ya baisae tanta aigua com si hagueren soltat mil pantanos. Lo sial habíe ubiart la fon de la rabia, eisa que diuen que te tans caños que no se poden contá.

Sol pasá la fon, lo menut va caure, “Sebeta” va arribá a tems pa agarral de un bras y traurel de la corrén que ya arribáe. 

Van puchá un poc amún de la costa y per damún de la nevera, van aná avansán com podíen. U habíen escoltat mols camíns:

- Mira quel foc es roin, pero l’aigua encara li guañe.

Y ere verdat. Corrén, entropesán, caén, eisecanse, van arribá a la altura del pou vell.

Lo agüelo va discurrí:

-  Allí tenim la radera oportunidat, com la vall se eisamplís, baisará la altura del aigua, o pasem ara o se ha acabat.

Portae al sagal del muscle, ere lo momén, van arrencá a corre, encara que lo fang los disáe corre poc, van piarde les espardeñes, se van quedá clavades al fang. Ya estáen a la mitat, cuan lo vell va sentí un gran ruido, va mirá cap a la vall y se va doná cuenta de que alló se habíe acabat.

Un tems dispués, no sabem cuán, perque al atre costat no ña ni dies ni reloches. La parella se trobe, se donen grans abrasos, tornáen a está chuns, se senten a un ribás, se miren, lo sagal está serio, escomense a charrá:

-  No sé cóm va pasá tot. Se que vach quedá enronat en fang y hasta que no me han trobat, a la bora de la fon, no hay aparegut aquí. Al entrá lo agüelo de la porta me va du a un cuarto y me va enseñá tota la meua vida en un santiamén. Los radés moméns com los nostres cosos estáen enterrats, sol se veien les calsigades al fang, pero no sé quín sentit tenen.

Ara li toque lo turno al “Sebeta”, veu que lo sagal está amoinat, que algo li va per dintre y que no u ha dit. Es igual ya u traurá y conte la seua arribada:

-  A mi me ha pasat y me han fet lo matéis. Te vachs a contá lo de les calsigades. Cuan vam desidí crusá la vall pel pau vell, l’aigua había baisat de altura, per la amplaria del terreno. Per aisó se veuen les calsigades dels dos hasta arribá a la mitat, te portaba enganchat del muscle, pa que no set’endure l’aigua. An aquel momén se va sentí un gran ruido y vachs mirá cap a mun, vachs vore que estaem perduts, perque l’aigua que venie de la vall del Mirablanc, acabáe de arribá y u faé (fáe) en tota la forsa.

Luiset, no se pot contindre, ya sabem lo que li voltáe pel cap:

-  Y es en eise momén cuan an tiarra ya sol ñan unes calsigades, les de vusté, perque me va soltá, pa corre milló y podé salvás.

Lo agüelo lo mire en pena, pero entén que hasque pensat aisó, es mol chove encara y sol ha vist unes calsigades. Seguís charrán:

-  No Luiset, tan tems chuns al atre mon y encara no me coneises. Sol se veuen unes calsigades, perque al vore tanta aigua, sol vachs pensá en tratá de salvat a tú, TE ME VACHS CARREGÁ A ENCOSTES, per aisó no se poden vore les teues potáes y vachs corré (corre) com mai pa intentá arribá a la carretera y salvat. 

Yo me estaba ofegán ya, creía que te había disat adal, pero no va sé aisina, l’aigua tamé se te va endú y vas acabá a la Font. 

U sentisco chiquet.

Lo sagal, com tans camíns a la vida, se done cuenta de que ha clavat la pota, se abrase al agüelo en los ulls plorosos. Los dos se eisequen del ribás y sen van cap a l’Aldea del atre costat, allí tamé ne ña una y tamé se charre en Chapurriau.

De repén, los dos se paren, estiren les orelles, sentisen algo, allá a lo llun se sentis un sonido, un sonido que coneisen mol be: son les campanes de les dos Aldees que, al matéis tems,

TOQUEN A MORTS.

LO DÍA DEL "CHORISET".

LO DÍA DEL "CHORISET".

las ventas, les ventes, Valdealgorfa, Valdesgorfa
Avui a l’Aldea del agüelo “Sebeta” es lo día del “choriset”, NO lo dichaus lardero, NO, es lo día del “Choriset”, com lo dillúns de Pascua es lo día de “La Rosca”, an este poble som mol espesials. Cuan lo agüelo ere “Luiset” an este día pasáen coses pero…..en ve de cansautos esplicanhu tos vach a posá una de les aventures del agüelo “Sebeta” que encara que la vach publicá fá dos o tres añs, avui está de actualidad y hu entendreu milló, ademés de una manera divertida, ya me donareu la vostra opinió al remat de la aventura, lo vach titulá "ESPADES".
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades 1. espades, espases, espada, lucha, guiarra
Lo agüelo “Sebeta” está sentat al banc del Portal, prenén lo sol. Pel carré del Mich veu vindre a Luiset. En los seus pantalons curts. Com lo coneis, li note que ve amagán algo. Fa fret, porte lo chambergo tancat. No lo porte abotonat, sosté les dos parts en una má. En la atra va aguantán algo que intente amagá, es una cosa llarga, li fa un bulto a la part de detrás del abrigo. Li arrive hasta detrás dels chiñolls.
-Bon día, agüelo.
+Bon día, sagal. ¿De agón vens?
-Ving de la fustería, me volía fe una estantería pa guardá los meus tebeos y llibres, y les noviales del oeste de vusté.
+Y ¿qué pase, la portes plegada, o qué? Perque yo vech eisí algo per detrás de les garres.
-Y ¿Per qué es tan listo? Sempre me pille. Asó es un secret meu, no se pot enterá dingú. Sino no me disarán aná. Es pal día del “choriset” (Dichaus Lardero), pa luchá en los de Valdealgorfa.
Va parlán, los ulls li relluisen, y al mateis tems trau de davall del abrigo una espada de fusta, feta en una regleta de casi un metro. La agarre del manec y pareis un almogávar en plena lucha.
+Ya la pots amagá be, perque si la veu ta agüela no te disará eisí de casa.
-Val, pero vuste no li digue res, eh!.
Al mateis tems, lo sagal se torne a guardá la espada davall del chambergo y entre a la entrada de la casa, mirán cap a la escala, sense fe ruido sen va a la bodega y allí, detrás del carratell gran, guarde la espada, es aon fique los seus tesoros, los seus juguetes preferits, los vaqueros del oeste, que son les bales vuides que ha trovat per lo monte. Ademés a una caisa de fusta li ha llevat los voltans, sol ha disat lo cul. Alli ha clavat un tros de sogueta en uns claus y aisí ha fabricat un escudo. Ya te lo equipo complet, la espada se la posará a la correcha. Y, cuan arrivo lo momén, la traurá y se la posará a la ma dreta. En la isquiarra agarrará lo escudo y pobres “escarbachos”. (Als de Valdealgorfa los diuen de mote “escarbachos”).
La Aldea y Valdealgorfa son dos pobles veins, sempre ha ñagut rivalidat entre los dos, pero sense res més. “Les ventes” es un bar que está a la part alta de una cadena montañosa, bueno, cadeneta, val. A la part baisa del costat de Alcañis está Valdealgorfa, allí se parle una mescla de castellá y de chapurriau, se note que es tiarra de frontera. Diuen chiquete, en ve de dí chiquet y més palaures mesclades. Tamé a Alcañis li ha arrivat algo de la mescla; no tan, pero algo sí; tamé está prop de la frontera del chapurriau; y allí han anat a viure molta chen dels pobles del roglán; algúns dels que parlen chapurriau y aisó se note. A la baisada de “Les Ventes” del costat de Valderrobres, está la Aldea; allí ya parlen chapurriau, desde sempre, un poc espesial tamé, pero chapurriau. Desde sempre.
Ña que aclarí: es una costum mol antigüa que lo día del “choriset” (dichaus lardero) y lo día de “la rosca” (dilluns de Pascua) se va a minchá y a brená a les casetes de los campos. An aquells tems se anae en los animals y ñabie que portau tot de casa. La chen gran se reunie als masets, als masos més grans, agon ñabie pa fe foc. Allí teníen lleña y puesto en condisions. Inclús a camins se reunien chen dels dos pobles al mateis más, tenien amistat de uns atres añs y de les festes. Solien acudí de un poble al atre, cuan eren les festes grans y llugo cuan les selebraen al atre poble, pos faen al revés.
Los dos pobles selebraben eises dos festes lo mateis día (lo dichaus y lo dilluns). Lo dichaus, lo día del “choriset”, als chiquets los donaen festa per la tarde; se fae brena; una llesca de pá en un tros de choriso y sino de llonganisa. La chuventut dels dos pobles acudie a Les Ventes. Tots armats en espades y escudos. Brenaen cada poble a un costat de la carretera. Cuan se acabae la brena y a camins avans de acabá, algún espabilat enseníe la mecha: “Cachaps, cobarts”. Ya se habíe organisat.
Normalmén se luchabe uns contra los atres en les espades, los menuts en los menuts, los menos menuts en los menos menuts, y la chen més gran, desde los masos de al voltán, vichilán, pa que a la viña no se li prenguere foc; pa que les coses no arrivaren a machós.
No sé cóm se u arreglaben pero al poc de escomensá los de un poble eisien corrén y los del atre detrás, pero en grupos; pa que may se quedare algú o algúns sols y los pillare per sorpresa alguna colla amagada.
Simplemen se encorrien un parell de kilómetros, en aisó ya ñabie prau. Allí los que habíen perdut, se chiraven y, desde llun, claro, mol farrucos, los dieben als atres: “lo día de la rosca ya mos veurem les cares, asó sol ha fet que escomensá”. Los atres se entornaben al seu poble enfotense dels perdedós. De momén ells habíen guañat la primera guiarra.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades 2.
Lo dillúns de pascua, a la escola, se teníe festa tot lo día. Les mares preparaben una rosca que consistie en que entre dos trosos de pasta espesial solien posá amagats un au dur y trosos de llonganisa y de llomo. (Posaen una base de una pasta espesial, mes tirán a dolsa que a salá, de una ampliaria com un plat pla, allí damún posaen lo au dur, dos trosos de llonganisa y dos de llomo, bueno cada un posae lo que volie o lo que podie, uns més y uns atres menos, damún li posaen un atra capa de pasta, tapán tot lo que habien ficat, y al forn).
Un atre camí; tots armats hasta les dens, algú se habíe fet, ademés de la espada y del escudo, hasta un puñal de fusta. Lo més valen se habíe preparat un arco y unes fleches de vímec, que, normalmén, se trencabe al intentá tirá la primera flecha.
Se acudie al “campo de batalla” desde lo matí, se dinabe allí, mirán, en los ulls plens de sang, als del atre costat. Se escapae algún crit y, algú, mol valén, se arrimae hasta la cuneta del seu costat, pero de allí, per si acas, no pasae.
Pa brená, un se acabae la rosca que habíe sobrat de diná; y después atre camí: “Escarbachos, borrachos” y a la guiarra. Y a corre. Uns daván y los atres detrás.
Grasies a deu, en los pocs camins que lo agüelo va está a estes luches, may la sang va arrivá al riu. Cla es que lo riu pasae mol llun, pero vatres ya me enteneu. Sol eren riñes de presumits. Encara que uns y los atres se solíen posá mol farrucos, sobre tot cuan li u contaben a les chiques, a la chen que no los habíe vist corre costa na vall.
Anem a torná; estaem en lo agüelo y en Luiset.
Va arrivá lo día del “choriset”, lo sagal, después de diná va agarrá la brená, dienli a la agüela que se portarie be y que tornaríe pronte. Abais; al carré; amagats; ya li esperaben alguns chics de la colla, tots en les seues espades, encara que la més maja es la que va traure Luiset de detrás del carratell gran. Les atres se les habíe fet cada ún, com habíe pogut, pero la dell pareisie de verdat, lo u habíe fet lo fusté; li habíe cobrat una peseta que teníe aforrada pan eise día.
Caminán en les ferramentes, per davall dels balcons, pa que nols veren suns pares, van eisí del poble. Anaen tots chuns, pero un que llichie mols tebeos del Capitán Trueno, los va dí que aisí no anaen ben preparats pa la guiarra, que tenien que aná en fila, un detrás del atre, Luiset lo primé que pan aisó portae la espada milló.
Van arrivá a “Les Ventes” y van brená. Y después …..
Lo agüelo “Sebeta” estae a la Marededeu, habíe eisit a doná una volta com fae mols díes; pero tamé pa esperá al menut de la familia, a ver cóm li habíe anat la guiarra.
Sobre les sis de la tarde veu com baisen corrén los chiquets del poble, hasta la caseta del Caminero, detrás a uns dosens metros ne baisaben un atre grupo, pero se han aturat allí y sen entornen cap lo Mas de Fraga. Ya sap quí ha guañat este añ.
Per lo empalme veu vindre, caminán a poquetet una figura que ell coneis, encara que ara pareis un soldat rendit; per lo menos porte la espada, la va arrastrán per an tiarra.
Desde llun lo sagal veu al agüelo, tot avergoñit, no eiseque los ulls plorosos de an tiarra. No ha segut capas de defendres; No ha segut capás ni de luchá.
Arrive hasta lo “Sebeta”, tire la espada an tiarra, lo escudo lo ha perdut, perque no li disae corre, mentres se anae escapán dels soldats “escarbachos”; ara se abrase al agüelo, en les llagrimetes a pun de escapas dels ulls. Se mosegue la llengua pa que no se li noto tan.
-Yayo: son uns garramosos. Cuan natres anaem a atacals en les espades, han disat les seues dintre de les correches y de les borchaques de detrás dels pantalons, han tret falseches y pedres y mos han escomensat a dispará cantals. Yo me hay posat lo escudo al cap, pa que no me arrivare cap de codol y me fare algún borraco. Los nostres, en ve de aná cap aván a atacals en les espades, aprofitanmos que les tenien guardades; ham escomensat a corre y no han parat hasta lo empalme. Yo hasta hay perdut lo escudo, perque no me disae corre tan depresa com los demés.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades y 3.
Lo agüelo, en una riseta socarrona per davall de la barba, li pregunte:
+Pero ¿estas bé?.
-Me hay caigut, fenme unes nafres als chinolls y algúns esgarraps a les garres; y una de les pedres pa pegat a la esquena.
+A ver, disam veuret les ferides de la guiarra; -diu lo agüelo, al tems que li eiseque la camiseta- va! Asó no es res pa un soldat tan valen como sir Luiset, una moradura y pronte se pasará. No ña res que una llimonada, no pugue curá. Anem al sindicat que te convido. A ver si te recuperes, que portes una cara que si te veu la agüela se preocupará.
-Si u aguera sabut, no aguera anat.
Los dos, lo menut en la espada y lo yayo en una ma al muscle del soldat derrotat, sen van cap al bar del sindicat. Allí demanen una llimonada y un café. Lo menut encara té rasmia pa di:
-Si cuan ells han escomensat a prepará les falseches, aguerem corregut cap an ells, encara que mos agueren pegat alguna pedrada; en les espades los aguerem guañat y los aguerem fet corre cap a Valdealgorfa. Ademés va ñaure algún dels nostres que en ve de corre com natres, sen ha anat al más aon estaen suns pares y encara deu de está amagat detrás de les faldetes de sa mare, es un cobart.
Mentres lo sagal se veu la llimonada, lo agüelo li conte una de les seues aventures:
+Mira me enrecordo de que, cuan yo era com tú, un camí; un día del choriset; vam brená y después mos vam posá a luchá en les espades; aquell añ la fusta de les nostres ere milló que la de ells, per lo que, al ratet, la machoria de les seues espades se habien chafat o trencat y entonses natres, vam escomensá a pegals en les espades a la esquena y al cul; y ells van escomensá a reculá primé y a corre después; los vam seguí hasta la basa. Allí estae la frontera. Aquell añ va guañá la Aldea.
-De verdat, yayo: los van espentá hasta la basa; ¡entonses van guañá los del nostre poble!.
+Si, home, si. Uns camins guañen uns, uns atres los atres. La guiarra done voltes y está feta de moltes batalles.
-Ya no me fan mal los chiñolls, ni lo golpe de la esquena. Mon anem a casa, ting que guardá la espada pa lo día de “la Rosca”. “¿No hay segut cobart, verdat “Sebeta”, me han fet corre, pero no hay perdut la espada?”.
+No, menut, has segut mol valén, los has fet corre detrás de tú y no te han alcansat. Has sabut conservá la teua armá pa la siguienta guiarra. ¡Que se preparon!. ¡No saben en quí se han ficat!.
Los ulls del menut ya tornen a relluí. “Lo agüelo los va guañá un añ a “los escarbachos”; que se preparon pal dia de “la Rosca”. “Demá me faré una falsecha, ting que buscá una bona forcacha. Y escomensaré a entrenam.”
Nota del autó: Y aisí, día a día, va pasán la vida a la Aldea. No importe si lo día de “La Rosca” van guañá los cachaps o los escarbachos.
Lo agüelo “Sebeta” sol va está un añ o dos; después ya no ha tornat, per lo que no sap cóm han anat les coses, ni lo que pase avui en día.
Al cap del tems sé que van cambiá les espades y les falseches per un balón de fútbol y los enfrentamens “armats” eren los partits. Sempre ñabie algú que posae la “garreta”, algún agarró, algún espentó, en fin lo que cada día veem a la tele. falsecha, falseches , massecha, masseches, tirachinas
Cada chuventut a un costat del campo, a lo llarc, como si lo terreno de choc fore la carretera de avans. Y ademés teníen a quí insultá, los de Valdealgorfa cridaen: “Árbitro, Cachap”. Y los de la Aldea contestaen: “Árbitro, Escarbacho”. Ña ferides que tarden mol tems en tancas, en curas.
Ara; cuan anaen a Alcañis; los dels dos pobles se chunien fron a los de “La Capital”.
En cuan a la derrota de Luiset, ya sabeu lo que diu lo refrán:
“No t’enrigues del meu dol,
Que cuan lo meu sigue vell,
lo teu será nou.”
Luis Arrufat Me escriu un aldeá y me diu que ell tamé se enrecorde de los chorisets, y que al remat sempre acabaen a pedrades, que sempre guañaben los de Valdealgorfa, perque eren més brutos y los de la Aldea mes nobles. Se note de quín poble es lo protagoniste, verdat?.

La trilla 7, l’ hort.

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-7-l-hort.html

La trilla 7, l’ hort.


A la part baisa de la vall, teniem un hort, y allí se treballabe mentres se estabe trillán. Tamé ñabie un pau que traie un aigua, poca, pero mol fresqueta; a la bora del pau, un toll pa regá y pa llavá la roba que después de llavala, se posae en azulete y lejía a una conca, al rato se aclaríe y se esteníe als rostolls del bancal de dal.

Me enrecordo en alifara de veure com la agüela y la mare plegaven los llansols y lo Luiset se posave davall, ¡qué recuerdos!.
Al hort se posaben cañes a les bachoques, pa que se emparralaren; se posaben cañes a les tomates y se lligaben les tomateres a les cañes en cordells. Ya se cullie alguna carbaseta, algún pepino, alguna tomata. Tamé ñabie rabanets, alberchines, primentons y hasta floreres que criaben flos. Per la séquia, que pasabe a la bora del hort, se cullie alguna violeta, eren menudetes, pero faen mol bona oló.
Se sembraben verdures de casi totes les clases, y de algunes, com les tomates, ne sembraben de varies clases tamé: normals, en rama, etc. Igual que bachoques: normals, pa secales p’al inviarn, blanques,  de la manteca, etc.
Teniem unes mansaneres enanes, que faen mansanes, menudes, pero mol bones de gust.
La tiarra del hort estae formada per los solcs, los cavallons y los regués, se aprofitave tot, als cavallons estaen plantaes les pataques y al solcs ya plantaben les piñes (coliflor). P’els regués venie l’aigüa.
Se regabe desde lo toll. Lo toll se umplie desde lo pau, galleta a galleta (cubo a cubo, poval). Estae la galleta lligada en una corda. Se posabe una carrucha y a puchá galletes. No sé los sentenás de cubos que faen falta pa umplí un toll. Lo cubo ere de aluminio. Aisí cuan lo baisabes abais y arrivae al nivell del aigüa, com pesabe, se afondabe dintre del pau y se umplie de aigüa y a estirá la corda. Y aisina un detrás de un atre, hasta que la aigüa arribae al rafec del toll.
Lo toll tenie una paret a un costat que la part de dal estae feta incliná, de obra, li dieben lo llavadó, perque se empleabe pa que les dones llavaren la roba. Cuan acababen, se soltae lo tancadó del toll, que ere un tocho de fusta en draps, pa tapá lo forat del toll, per agón se vuidabe (vaciaba) l’aigüa. Allí ñabie una rebaseta, del l’aigüa que se anabe escapan p’els draps y sempre ñabie granotetes (ranitas) menudetes o cullerots (renacuajos).
Al soltá la aigua del toll, anae p’els regues hasta arribá als solcs que vullies regá y que habies ubiart en la eisada (azada). Cuan estabe lo solc ple, se tapabe la entrada y sen aubrie un atre y aisí hasta que se acababe l’aigüa del toll.
A uns sen metros del pau, ñabie una fon que li dieben “La Telleria”, perque, en tems, l’agüelo del “Sebeta”, habíe segut tellé y faen telles als terrenos agon ara estabe la era. Ñabie un forn y tot. Les telles les portabe a vendre, anaben hasta Madrit, en carros y animals.
La fon tenie la milló aigüa del terme. Ara ya no val pa beure, se ha contaminat dels nitratos dels abonos que posaen als campos. A la bora de la fon ñabie dos aveuradós, p’als animals. Ere una obra ben feta, se notae que los antepasats discurrien, que no eren tontos. A esta tiarra sempre ha ñagut coneisimen y se pot comprobá.
A uns tresens metros de la fon estabe la “nevera”, ere un pau, no masa fondo, que cuan nevabe se umplie de neu. Y allí se conservabe mol tems sense fundis (derretirse), per si fae falta, pa algún malal (enfermo) del poble.
Chun a la caseta, davall del tellat, faem los plantés. Se compraen a la tenda bosetes de papé, que portaen llaos (simientes) de les coses que volies plantá al hort. Los plantés, se cuidaben mol y se regaen a subin pa que les plantetes eisiren be y fortes y después se pugueren trasplantá als solcs o als caballóns, según los tocare.
Parlán de plantés, m’enrecordo que lo agüelo, sen crio, ere afisionat a plantá y trasplantá coses y a fes los seus hortets. Ne tenie un, al puchadó (subida) que anabe del hort a la era.
Un día, cuan van aná a carrechá al Terme de Fornols, va trova un piñol (hueso), davall de una presquillera o albercoqué, ara no m’enrecordo ya;, que habíe ubiart y ya puchabe una rameta menudeta. Lo sagal lo va posá dintre de una lata, chun a la tiarra en la que habíe nascut. Lo va baisá al hort y lo va plantá al seu hortet, al puchadó. Y l’albre va prende y va aná creisen, fense un albre gran que avui done fruta.
Luiset, volie que cuan sen anare al atre costat, lo cremaren y la siandra se la tiraren a este albre, pa servili de alimen, en agraimen per haber crescut. Ara, com tot alló está abandonat y lo menut ya no té res que veure en l’hort ni en la era, ya ha cambiat. Que, cuan arrivo lo momen, la siandra que la tiron agón vullguen, pero dintre del terme de l’Aldea, aisó si, vol seguí allí, forman part del terreno, hasta lo final dels tems.
En fron de la era ñavie una cova de poca profundidat, pero alta, davall de la carretera. Allí a la seua bora, ñavie unes romigueres mol grans que faen unes mores gordes y gustoses. Cuan ñabie un momen de tems lliure, lo Luiset, sen anabe allí agarrabe una palla de una planta com lo fenoll, que se pareise mol a la palla de les espigues, pero mol mes fina. En ella anave clavan mores, hasta umplila, cuan tenie sinc o sis raims, tornae al hort, umplie una galleta de aigüa fresca del pau y ficae les palles plenes de mores allí dintre y a la hora de brená estaen fresquetes y mol bones.
A la bora del hort estabe un edifisi, una “caseta” que servie pa guardá los ferramens, y pa retiramos si plovie. Com allí entraben moltes mosques, posaem tires de pape pegajos, agon acudien les mosques y se quedaben pegades. Al matéis casalisi estabe la pallisa, tenie entrada per dintre de la habitasió de les ferramentes, pero eisa entrada se tapiabe en fustes. Y, per la part de damún del techo, del tellat, se aubrie un forat, apartán dos o tres telles de dos o tres files y per allí se vuidaven les borrases plenes de palla. Cuan ya no quedave mes que mich metro pa arriba al techo, ficaen dintre a Luiset, pa atapí be la palla y que ne capiere mes.
En esta operasió, al vuidá les borrases dintre de un poc de una habitasió tancada, se fae una polseguina que no tos podeu imaginá. A camins te ofegabes, no podies respirá. Y ademés alguns dels pols eren fotuts, sobre tot lo de la sibá que donabe uns picós a tot lo cos, pero mes a la esquena. Com sé que alguns u hau patit, no insistisco, pa que no tos enrecordeu y escomenseu a rascá.
Allí es agon lo agüelo “Sebeta” va agarrá una claustofobia tremenda, no tos podeu imagina lo llarc que se fá, cuan sol tens mich metro de altura pa mauret, y escomense a caure pel forat la palla de una borrasa, en tot lo pols del mon y tú, sense podé respirá, achinollat, la palla davall dels chinolls, les llumeres del tellat pegante a les costelles, tu inclinat, en una oscuridat total, esperán, desichán que acabo pronte, pa podé respirá atre cami normal. Y de momen se fa la llum, pero lo mun de palla no te dise veurela, la estens, com pots, en les mans, en los piaus, ya casi acabes, y entonses, arrive un atra borrasa, ya sol tens dos pams de puesto, casi estas llarc, casi no te pots maure, te vas arrastrán de una punta al atra, apretan cap abais, y aisina hasta que ya no pots mes y ya ises a la llum, al aire y respires en tota la forsa, umplinte los pulmons de aire llimpio, al fin LLIURE. Uffffffff.
Ya tanquen lo forat del tellat, ya no cap mes palla, allí se quede tancat lo infiarn, lo demoni. Hasta l’añ que ve.
Despues, pasán lo tems, se anaven llevan les fustes de la porta de la habitasio de abais y per allí se traie la palla, poc a poc, borrasa a borrasa, pa portala a la pallisa de casa y donala als animals.
Aisí funsionave la máquina de la palla.

Seguirá.........

histories

Aquí tos ficaré les charrades y anécdotes de Luiset (Luis Arrufat de chiquet), lo agüelo Sebeta, de Valchunquera, que mos fique a la página de facebook yo parlo chapurriau.

A la página estem encantats, y ñan mols comentaris que no me done tems a ficá aquí. U fico aquí per a que se puguen trobá mes paraules en chapurriau a google.


NO modifico res escrit, sol afegixco alguna foto, y fico negrita, o colaboro en paraules que li falten (si puc y mu demane) al texto. Fico enllassos a webs, que son mol importans, tamé que ten ficon de tornada a agüelo Sebeta (blogspot.com : blogger.com)

Ramón Guimerá Lorente.


///


Les aventures del agüelo “Sebeta”: (avui, un cuento)


+ Están bochos estos cataláns.

- A ver, qué li pase agüelo??? No pot di aixó de tots los veíns, fa mols añs que mos coneixem, sempre mos ham portat be.

+ Qué te pase Luiset? No llegisses lo que los amics posen an eixa paret agon tú escrius? No t’has donat conta de que ña riada? Están caléns y mes encara alguns mol caléns. Al pareixe, mos están movén les cadires, sense respetá que la taula es nostra.


- Pero aixó es una cosa mes de les que mos venen fen desde fa mols añs. No se volen enterá que natres (los nostres antepassats) portem aquí mol mes tems que ells.


Ña que pensá que sol son cuatre esgarramantes, que ara manen, los que pensen aissina, los demés mos tenen com a germáns.


+ Sí, com a germáns minuts.


- Bueno pero natres ham ressistit sempre y aquí estem, aguantán.


+ Masa aguantem, menut. S’en van emportá l’archiu de la Corona d’Aragó, y van callá, se van endú los papés de Salamanca, y van callá. No mos volen torná totes les coses que son de les iglesies d’Aragó, y seguim callán. Mos han furtat los nostres reys, posanlos números que no los perteneixen, y aquí estem. Vols que seguixca?


- Miro “Sebeta” tenim que pensá que tot aixó no u hagueren fet si los que manaen en cada momén al imperi castellá de Saragossa no hagueren mirat cap a un atre costat.


+ Tamé están bochos eixos castelláns y ya m’has acabat de cabrechá.


- Agüelo, ñague pau, que sol estem parlán.


+ Sas que te dic que tú tamé estás boch, no sas lo que dius perque eres un sagal y als sagals ña que contals cuentos pa que entenguen les coses.


- Pos me conto un cuento.


+ Mira, ñabíe un camí una aldea que estabe rodechada, pels enemics, per un costat cataláns y per l’atre castelláns. Ells teníen les seues costums y lo seu modo de viure y hasta lo seu parlá. 

La vida no ere tranquila, cuan no atacaen uns volenlos conquistá, los atres se inventaben la LAPAO (o algo així) que no se lo que vol dí, pero que en eixe nom, no pot sé res bo.

Ñabíe a la aldea una chica pressiosa, (totes les chiques eren pressioses, pero esta un poquet mes) de bona familia, alta morena, una ricura de dona. Detrás de ella anaben tots los mossos del poble, pero ningú se atrevíe a dili res, mes que les paraules educades de hola, adeu, bon día y bona nit. Y així passabe lo tems, la chica creixén y los jóvens suspiran per ella, pero ningú se llansabe, per po a que ella li aturare abáns de contali les seues intensións. Un día va vindre a la aldea un mosso castellá (tamé podíe habé segut catalá, que p’al cuento es lo mateix), menudet y sense pel (natres diem pial) (ah! No ting res contra los menuts y calvos) al veure una chica tan maja, soltera, se li va arrimá y la va traure a ballá, al añ se casaben.


-Y qué me vol di en un cuento tan llarc.


+ Ten passiánsia, que no hay acabat, saps con li dieben a la chica?


María-Chapurriau.


- Ara sí que l’enteng, me fa enrecordá de aquell atre cuento de la llebre y los gossos, en molta rábia, pero té raó.


+ Com sempre, Luiset, com sempre. Perdeu lo tems discutín entre vatres, sense atrevitos a traure la cara y tos se endurán lo que tan tems ham conservat.


- Sí agüelo te tota la raó, com sempre.

Están bochos estos chapurriaus.


///


Les aventures del agüelo “Sebeta”: (animalets)


La filla del “Sebeta”, li diu:


*Pare: vusté d’agón trau totes eixes coses que escriu y que yo mai l’hay sentit que les parlare. (Sí, ya sé que ella sol parle lo castellá, pero yo, que’ls conec als dos, al agüelo y a la filla, servisco de michané. Ña que aclarí que, com ella no ha nascut a la tribu no sap lo secret dels atres agüelos, l’u tindrem que contá algún día. Ella sol veu que a esta paret ting mols nets que escolten (milló dit que llechisen) les aventures del “Sebeta” y me pareix que te selets. Ademés aquí sol se pot escriure en chapurriau y a ella no l’u han enseñat.).

+Mira, filleta, -li conteste l’agüelo- asó es la sort que ting de haber nascut a una vall de uns montes, per agon se parle lo chapurriau, y allí tenen una possió mágica que se li diu OLI.
Entonces lo “Sebeta”, com fa algún camí, entorne los ulls y viache an aquells tems en que dúe pantalóns curts. Cuan corríe , ell sol, pels carrés del SEU poble, sense cap de pó. Lliure com l’aire y com lo sol. Mirabe als vileros (pardalets según alguns veíns), fen los nius als forats de les parets, en una bulla de pio-pio, pero en chapurriau.

Ara ya ne queden pocs de vileros, cuan tinga tems tindré que mirá la nostra paret y fe un foraet, per si ne quede algún perdut, que trobo una casa pa llogá, sense que tingue que paga mol. Sol ña coloms y uns muixóns negres que se fiquen daball de les telles y desfán los tellats. Ya casi no queden orinetes (orenetes, oronetes, golondrines) ni falselles (vencejos), alguna ratapená (murciélago), poques algarses (picarazas) y algún corp (cuervo) despistat.


En aquells tems ñabíe mussols (búhos), encá que no se veíen casi may, perque sol eixíen per de nit, lechusses (chutes), esparvés, alguna águila,…. Y tamé, al terme del poble, se coneixíen cinc o sis nius de buitres, sels veíe planechá en les corréns del aire per lo sel (natres dieben sial) blau. Esperán la desgrássia dels atres que ere la alifara d’ells. Cuan se moríe algún macho, ovella, cabra, gorrino, ….se tirabe al campo, llun del poble, y ells se encarregaben de fel desapareixe en poc tems.


Un poc mes tart lo gobiarn va dessidí que ñabíe que acabá en estos bichos (los dieben alimañes) y pagabe dinés per cada un que s’en matabe, pronte non va quedá cap.


Ñabíe raboses (zorras) que si te descuidabes s’enduien alguna gallina, encara que normalmén s’alimentaben dels cachapets que pillaben pel monte.


Ere una alifara eixí al campo, cantaen los muixonets, l’aire te donae a la cara y te fae una sensassió de llibertat, entrán hasta lo mes fondo dels pulmóns.

A lo mes adintre del piná, a un tallat de una montaña, faen los nius los turcassos (palomas torcaces), en fron, als pins mes alts les tortoletes los faen la competénsia en los seus cans.

Anaes caminán a tots los puestos, no ñabíe mes que un coche al poble y lo camión del “petabaix” que pa fical en marcha, se li clavabe una manivela a la part de dabán, casi tocan an tiarra. A camíns habíe que fe cuatre o sinc voltes la operassió pa posal en marcha. Uns atres arrancabe y al momén se tornabe a pará, Y a escomensa atre camí.


Sempre, cuan era menut mes asubín y després cada volta mes tart, cuan arribaba al meu poble, sol escomensá a baixá la costa que marque la entrada al terme, ya respiraba milló, la megua ánima se recargabe com ara les bateríes dels móvils. Ara lo fil de la imaginassió es mes llarc y de cuan en cuan m’enrecordo de eixa baissada y me quedo tranquil, en pau en mi mateix.


Cuan arribo la hora, no me importaríe, pegá lo salto al atre costat en eixe pensamén y després, la siandra que quedo tireula per allí, m’es igual que sigue p’alimentá a una romiguera, a un timó, a un romé o a una archilaga.


+No sé si t’hay contestat. Totes eixes cosetes, eixos animalets, eixes vivénsies, eixos moméns, eixos records, ……me donen idees y pensaméns pa ficá an esta paret.


+Te vull mol filleta.


//



Fa unes nits estaben lo “Sebeta” y Luiset al poble que li diuen “Ensomiá” y se van presentá los altres agüelos de la nostra tribu, eixos que están a la meua voreta cuan escric, y van preguntá cóm anae lo negossi pel poble “Chapurriau”.


Estaben mol preocupats per les notíssies que’ls van portán los que viachen allí, agon están ells.


Los van contá que’l asunto está així, així, casi mal, pero que confíon un poc, que donon tems. Que ña gen de confiansa a la empresa.


Los van aconsellá que parlon en los agüelos de les atres tribus (pobles) de la redolada y que ells tamé se preocupon de está a la vora de la gen que treballe en esta direcsió, que’ls parlon mol, que’ls ajudon a fe memoria, que parlon en los vells (de edat), que eissos tenen les claus del baúl dels recuerdos.

Los van demaná que mos transmitixguen tota la forsa que ells van tindre, pa que juns pugam mantindre, per lo menos, lo que ells van dixá.

Lo agüelo “Sebeta”, que’ls coneix, perque van aná juns a la escola y parle com ells, los va tranquilisá dienlos que en este momén natres han vist chen jove empeñá en lo treball, chen que va aumentán día a día a esta paret, sang mol jove, menos jove y graná, tota corren pel cos de la esperansa, en la mateissa direcsió. Sang que te lo dret de que se confío en ella, que se li dixo treballá, poc a poc, gota a gota, paraula a paraula, ajudanse uns als atres, fen lo matéis camí. Miran llun en esperansa, en confianza de les seues forses y dels espentóns que’ls agüelos los puguen enviá, desde l’atre costat..


S’en van aná, rossegán, com tots los agüelos, mirán de cuan en cuan cap atrás, los seus ulls teníen dintre algo del Matarraña.


Yo me vach torná a dormí, o ya estaba dormín tot lo rato, no u sé, assó es un lío. 


//


L’altra nit lo “Sebeta”, com agüelo que es, no podíe dormí y me va di: 


+Luiset, me tens preocupat, perque no me explico que un crío de onse añs se pugue enrecordá, en tans añs com han passat, de tantes paraules como estás soltán an esta paret.


-Mira “Sebeta”, yo tampoc u enteng, perque me poso a escriure y crec que no me eixirán les paraules, pero sol fico los dits a les tecles y les lletres comensen a corre, se junten com volen, a camíns se junissen abáns de que les idees se transformon en pensaméns dintre del meu cap.


+Sagal, no me digues coses rares que a la megua edat ya no me crec eixos cuentos de menuts, que ya tens edat pa no prendem lo pial.


-Miro agüelo, yo crec que los atres agüelos (lo tío “primentonet”, lo tío “pepinet”, la tía “alberchineta”, la “rabaneta”, la “safandória”, la tía “carbasseta”, y tans atres) antepassats meus, no sol los de la familia, sino tots los de la tribu (poble) s’han posat de acord y están a la megua vora, pegats a les orelles y s’aprofiten de este crio pa que la segua llengua no morisque. Se están removén al seus fossás, veén lo que esta gen li está fen a la segua heránsia y si natres no u conseguim, no’ls quedará mes remei que eixecás del seu descans y assolá este mon desagraít, que no dixe viure a coses que a ells no’ls fan cap de mal, y p’el contrari ere la segua ánima, lo seu sentit, lo seu cor y el motiu p’el que van naixe, van viure y van morí.

No sé si lo agüelo me va entendre, pero s’en va doná la volta y s’en va aná, en les mans detrás, la esquena mes amún que’l cap, que lo anabe puchan y baixán.

+


Bon michdía, veíns y amics de la paret "Yo parlo chapurriau".

Este matí l'agüelo "Sebeta" se ha eixecat en uns pensaméns mol fondos y m’ha dit, avui no parlarem dels animals de cuatre potes, avui u farem dels animals de dos garres.

Y yo com sempre fach lo que ell diu pos aquí estem.
Ya tos hay contat que vach eixí mol menut del meu poble (onse añs) y que desde entonses m’hay criat en un ambién castellá (mol a gust de veritat). Y m’hay donat conta de una cosa que a lo millo tamé vos a passat a vatres y que vach a escriure.

Per causes diferentes, no hay anat p'el meu poble moltes voltes.

Al prinsipi un poquet, després cada camí menos y al final, sol p'als entiarros.


Al criam y fem majo en un ambién castellá, casi no hay pogut parlá en chapurriau, sol de tart en tart cuan me trovaba en algún atre, perdut com yo, y disfrutabem un poquet.


PERO....y aquí ve lo sermó del agüelo Sebeta, ningú, ni el ambién castellá, ni la influánsia del catalá, han pogut fem olvidá lo parlá que vach mamá de ma mare.


Per que sempre que pensaba y sempre que penso, sempre que discurría y ara cuan discurrisco, en una paraula, sempre que me parlo a mi mateix, sempre que me reunisco en Luiset, parlem en chapurriau.


Y eisse parlá, eissa costum, m'ha ajudat a no olvidam may del meu parlá.


Per aixó, ara que esta colla de amics m’ha donat la oportunidat de expresam en chapurriau, les paraules ixen soles, de una manera atropellada, perque com han estat tan tems detingudes, en cuan los han donat una poca de llum, s’han soltat y fan ballá als meus dits pa que les fica dabán de vatres.


Sé segur que li hauré pegat alguna potá a la ortografía del chapurriau, pero l'agüelo Sebeta estabe impassién pa contatos una aventura mes de les segües.


No sé si tos hay embolicat en aissó de parlam a mi mateix, es una costum que ting desde menudet y que tos la aconsello si ya no u feu.


Y com diu Ramón, continuará, encá que sigue en coses menos series que avui.


Bon día a tots.


///////


L'agüelo "Sebeta" vol aclarí una cosa de la que s’ha parlat estos díes sobre los préssecs y les presquilles.

Al meu poble eren dos coses diferentes.

Les presquilles se cullíen mes pronte, eren mes menudes y, si no m'enrecordo mal, teníen la part de atrás, lo final, ficat cap adintre.


Los préssecs, veníen més tart, eren mes gorts y la part final la teníen cap afora, como si portare una puncha. Y lo piñol del préssec punchabe an eissa part.

Sol es un comentari, sense ganes de sentá coneiximéns.
Y, si lo agüelo "Sebeta" seguís tenín ganes, continuará.

///



Cuan yo era menudet, fa mols añs, la megua familia ere mol pobra. Teníem animals de cárrega (bésties) al fiat, los anabem pagán cuan arribaen les cullites (de llaó y de olives) si eren bones. Ñabíe camíns que abáns se faen vells que’ls acababem de pagá.


Teníem un macho (mula) y una burreta.


No teníem carro, perque en aquells tems sol ne teníen los que eren un poc acomodats.


Als animals los cridaen "wesque" cuan volíen que anaren cap a la isquiarra y "pasallá" cuan volíem que anaren a la dreta.

Com es normal y mols de vatres lo sabeu, los diebem arre pa aná drets y so pa fels detindre. Y atrás pa fels reculá.

Cuan anabem pels camíns (entonses eren camíns, no com ara que la majoría son casi carreteres) ñabíe que tindre mol cuidado en los grasóns (pedres que puchaben del camí) pa que no entropessaren los animals.

Pa minchá a casa, los donabem sibada y molta palla.
Ñabíe que abeurals dos camíns al día.

Los domenches p'el matí se treballabe y per de tarde, se dissabe un momén la colla o la partida de guiñot y los portabem als abeuradós de la fon, pa que vegueren aigua. No los podíem abeurá a les cases perque no teníem aigua correnta.

Seguirem contán cosetes, p'avui ya val de tanta palla.