Mostrando las entradas para la consulta eisí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta eisí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Consiliasió familiá y 2

Consiliasió familiá y 2, Luis Arrufat, agüelo sebeta

Consiliasió familiá y 2

La verdat es que, com cada un de vatres, hay tengut la milló familia del mon; yo sol, no haguera pogut fe les coses que hay fet y de la manera que les hay fet.
Cuan teniem un mort, matat; ahí se habíe acabat lo horari; lo jefe nostre ere la investigasió; no ñabie hores, ni nits, ni minchaes; eises coses se faen cuan se podien o cuan no ñabie més remei, perque lo cansamén ere tan gran que ya no ñabíe cos que lo aguantare. En eisos casos faem turnos, pa aná a descansá unes hores y a seguí.
Si tot anae be, yo a les dotse men anaba a buscá a la chiqueta a la escola; estae a sinc minuts del trevall; la disaba a casa; a tres minuts de la escola; y tornaba al trevall; a vuit minuts de la casa;  hasta la hora de eisí. May ningú me va dí res, prau hores faya de nit; y tampoc, may me va dí dingú que les descansara algún día. La verdat es que si algún camí tenies que arrivá tart perque algún dels menuts estae malal, tu cridaes, u dies y ya estae lo permis donat. Ere un “do ut des”, que vol dí “yo te dono cuan me nesesites, pa que tú me u donos, me u tornos, cuan u nesesita yo”.
Com hay dit més a dal; teniem la sort de que los sogres, vivien a la mateisa casa que natres, uns pisos més a bais. Algúns camins; pocs, pero algúns; cuan se arrimaen les dotse y me ere imposible aná a buscá la chiqueta, cridaba a ma sogra; una dona maravillosa, sempre disposta a tot per achudamos; y ella, encara que fore posanse un abrigo damún de la bata de casa, baisae y replegae a la menudeta.
Es verdat que lo está los sogres a bais, mos donae molta tranquilidat; a part de que la meua dona, tenie la tarde lliure; vull dí que no trevallae fora de casa; que prau li quedae dintre de ella, per totes les coses que vatres sabeu que demane una casa en dos chiquets.
Per tot aisó que hay esplicat hasta ara, puc repetí que vach tindre la sort de tindre la familia que tenía; los chics, a lo milló presisamén per les preses de la vida, per lo “torroll” que ere la nostra vida; se van adaptá de maravilla; clá que los achudaba, clá que los controlaba; pero ells se van ana crian de acord a les obligasions que tenien los seus pares; entonses, cuan yo tenía tems, o cuan arrivaba per de nit, encara que ya estaren dormits, los miraba los debers, los estudis y al matí siguien, mentres se vestien, se rentaen y desdichunaem, anaem repasan les coses; si alguna ere mol enrevesada la repasaem al fin de semana.
Fach memoria y no me enrecordo que may los fallarem, per lo menos que mos donarem cuenta de que los fallaem; cuan se presentae lo problema, li buscaem una solusió y aisí va aná pasán la vida y los añs.
Per qué ting que tindre unes hores determinades pa está en los chics, si a lo milló a eises hores no los fach falta y me nesesiten a uns atres momens?. Per aisó, ara mirán cap a tras, la verdat, no trovo en falta no haber tingut tems pa la “consiliasió familiá”. No lo vach nesesita en tot lo apurat que anaba a dies. Que me alegro que ara tingau mes hores pa está en la vostra familia. Pero aquells tems eren diferens y mols camins, si una cosa no la coneises, no la pots voldre, no la trobes en falta.
Cuan los chics van aná creisen, a mi me va doná per estudiá “dret” y en mols sacrifisis, en mols añs, vach conseguí fé la carrera de abogat, entonses, estudiaba per denit, hasta que no podia més y me entrae la son. Vach fé eisa carrera, pero dos motivos, primé: perque u creia nesesari pa lo meu trevall; intentá sabé casi lo mateis que lo abogat que venie a defendre als detenguts; y segundo: per si un día algún dels meus fills volie fé la mateisa carrera, podeli achuda. Aisí va pasá; lo meu fill va voldre estudiá “dret”; algún camí, dinán, parlaem de alguna llisó, pero sol u comentaem; com podiem parlá de fútbol o de política. Los dos, a lo milló per la manera en que habien crescut, van sé prau pa ells mateisos; casi may van demaná consells, que a lo pichó yo no los u aguera sabut doná. Los pares no u sabem tot, encara que algúns fills u penson aisina.
Tampoc les persones machós u sabem tot; tenim molta esperiansia, per lo mol tems que han pasat a este mon; pero res més; sol som uns chovens, a uns cosos vells, en moltes esperiansies detrás; pero mos podem equivocá, en realidat mos equivoquem mols camins, com les demés persones, chovens o velles, de este mon.

Preparat pa viachá:
Desde lo primé momén que vach agarrá lo trevall de polisía, sabía que, a cualquier momén; cualquier día, o nit; me podien cridá pa trevallá o pa tindre que viachá. 
Entonses, desde menut, desde que estaba al seminari, tenie fet un papé en una llista de tot lo que me tenía que endú al marchá de viache; ña que tindre en cuenta de que yo anaba y venia al seminari, tres camins cada añ y algúns añs hasta cuatre; pa nadal, pa semana santa, pa escomensá lo curs, y pa los campamens. Eisa mateisa llista, la vach aná adaptán a cada momén de la meua vida. 
Cuan vach arrivá a Teruel me va aná mol bé; pa cuan me enviaben a reforsá a uns atres puestos que fae falta chen. 
A Saragosa, tamé eisiem a reforsá a uns atres puestos, sobre tot a les fronteres y al Nort, a les Vascongaes. Pero sobre tot cuan més eisiem eren uns viaches de poc tems, pocs dies, cuan ere nesesari per una investigasió. Lo famos papé en la llista de coses pa eisí, ara ere més menut: una bosa de deport, en una muda, dos camises, la bosa de aseo y la tarjeta de crédit. Com eren mol normals eisos viaches; eises eisides, encara que pugueres torná lo mateis día que ten anaes; la bosa sempre anae en tú. Se tardae sinc minuts en preparala. Pillala y torná corrén a la ofisina, pa eisí disparats.
Tot asó ere tan normal en lo nostre trevall que no u trovaem raro, com tos pot pareise a vatres. Cada trevall te les seues característiques, les seues ventaches y los seus inconveniens. Y yo habíe agarrat éste.
Espero haber aclarit les vostres dudes y les  preguntes que me vau fé sobre este tema. Sino, ya sabeu que lo agüelo “Sebeta” sempre está preparat pa contestautos; com sempre, mentres trevallae, va está dispost a eisí de casa, encara que fore, de nit; o de viache, fore la hora que fore y tinguere que aná aon tinguere que aná. Tot lo nesesarí pa serví al siudadá que li pagae. Y aisí son la machoria dels polisies de este país.

FIN.

Mos vau fé masa blans.

Mos vau fé masa blans.
(Estos díes mos arriben mols treballs, algúns mol bons, un dells es “Mos vau fe masa blans” de Victoria Trigo Bello. Hay intentat, com tans camíns, traduil y adaptal a la nostra manera de sé y de parlá.)
Mos vau voldre tan, que mos vau fé blans; tos vau quedá pa vatres los tragos agres, lo roin, lo pichó; les maletes de cartó, les miches soles de les sabates.
Vau patí les guiarres y lo que va vindre dispués, fam, miseria, les pulses y los polls, los sabañóns, la po al preguntá quí quirdáe a la porta.
Les cases plenes de fotos grises y tristes, sempre vestits de negre perque sempre ñabíe que du dol per algú que habíe mort; sempre en lo cap bais, mirán cap an tiarra; les mans y lo cor chelats.
Vau puchá a trens, vau fé kilómetros y kilómetros en vagóns de tersera, dels que se eisíe negre no sol la roba sino tamé l’ánima; bremes llun de casa, fábriques mol grans en les que pasat lo tems te díen que ya no cabíes.
Tronáes y tronáes sense pará, encara que no foren de aigua; inviarns que, pel fret que duyes dins, duráen tot l’añ, encara que per defora fare caló.
Tot ere poc pa podé viure y voldre doná la entrada de un piso, pa podé regalamos un bres en un colchó de llana, una cullera y un tenedó en les lletres dels nostres noms, un pupitre aón podé sentamos a la escola; uns patíns, un bras de chitano pals sans; un juguete o dos pals reis o sino un llapis y una goma que tamé tos costáen dinés; uns díes a la playa.
Vau fé tot aisó pa que natres puguerem tindre una boseta de pipes, unes botes d’aigua, la dedicatoria de una cansó a la radio; Mos vau voldre com sol vatres sabieu voldre; mos vau umplí les borchaques en monedes de a duro.
Tos vau matá pa podé eseñamos la palabra “estrená” lo domenche de Rams, pa les bodes, les comunións; hasta mos vau comprá la mochila pals campaméns y tos vau empeña pa apuntamos a les escoles de refors.
Vau enterrá als vostres morts en paláes de plos, en palabres de silensio; pero a natres mos hu vau posá fasilet, fentos un resibo de enterramén, pa que no mos tinguerem que tacá en la tiarra que tos taparíe.
Mos vau umplí la tasa de la lleit en colacao, de llimonada pa brená; natres escolanets de coc y toma de chocolate; mai van sabé lo que ere repartis una untada de au frechit, que tos va tocá a vatres pa sená.
Ni siquiera mos vam enterá que uns añs abáns, la chen eisíe de casa pa aná a treballá, en un bocadillo de pa sec y una rodalla de mortadela, embolicat en un tros de periódic vell, que tornáe a casa pa embolicá lo del atre día.
Rendits com estáeu, al torná a casa, estudiáeu en cursos de nit pa persones grans, pa dependre a escriure y llichí, lo que no habieu pogut dependre de menuts.
Vam eisí malcriats, natres calsetíns naus, vatres cusits y recusits y los abrigos donánlos la volta per veure si aisí pareisíen naus, de un atre coló y duráen un atre añ més.
Vam eisí blans pa la vida dura, la experiansia de viure la depreníem veen sintes al cine que, al ravés que a la vida, sempre acabáen be.
Mos vau fé creure que eisecás y buscá algo, sol ere eisí al carré, según qué díes, portán una pancarta.
Pensáem que la bona vida que vatres mos habieu donat ere una cosa pa tota la vida, que no se podíe piarde mai.
Mos vau fé creure que sempre mincharíem verdures fresques, que les pasáes ya to les habieu minchat vatres.
Confiats per lo que habíem tingut natres, mos vam creure que los nostres fills tindríen tot dominat, la vida feta, maneján una rateta de plástic; sempre puchán y puchán pa tindre encara més fasilidats de les que habíem tingut natres, pa tindre mes comodidats y servisis y ademés per dabán de tot lo mon.
Y abáns que res, mos vau voldre tan, que mos vau fé blans, la forsa dels cartapacios de plástic no mos servís pa enfrentamos a lo dur de la vida, nesesitém la vostra forsa, la vostra achuda, lo que fáeu vatres cuan la vida se torsíe simplemén dieu mala sort, ñá que sé solidaris, ya cambiará lo tems, entre tots eisirém.
Pero a natres rics en estudis y carreres la vida mos se fá gran, masa responsabilidat; per aisó mos coste tan entendre la nova vida de tot lo mon en tot lo mon, aón no val lo nostre egoisme de mirá cada u per lo seu y sol lo seu y, si se pot, aprofitánte del veí més infelís.
Allí aón estigau, pares y agüelos, si mos podeu mirá un poc, tos asustarán de les nostres presóns, fetes en acuerdos desde sillóns de cuero y drets; tos enfadareu perque som tan blans y perque ham perdut tots los drets y desde los fosás o aón estigueu vatres, que mos hau vullgut tan, tos entornaréu a les vostres foses contens de que ya no som natres qui tos ham de cuidá; tos enfotreu de lo desgrasiats que som en tots los adelantos que ñán, en los móvils, de, en tot lo que sabém, lo que mos falte per dependre; ¡¡¡INOSÉNS!!!.
Mos vau fé masa blans.

FIN.

Prinsipis 8

Prinsipis 8
Prinsipis 8, Luis Arrufat, policía, Zaragoza, oposiciones



Me venie a buscá a la porta de la pensió, com li pareise que estaba prim y no me alimentaba prau be, un día me portae un pastel, al atre una teroncha. Me u fae minchá mentres anaem a doná la clase. Faem lo viache en lo tranvia de Torrero, pagán ella los billets, y, cuan arrivaem a la porta del profesó, mos donaem un beset y ella s’entornae sola a casa.
Cuan acavaba de doná lo tema, yo, p’aforrám lo billet del tranvia, baisaba caminán hasta la pensió. Tenia que pasá per davall de la seua casa, sempre estae al balcó y cuan pasaba me tirae un pinsa de estendre la roba, en un paperet, ere un escrit pa mí. Cada día me posae una cosa, pero yo, perillán, sempre llechía lo mateis, me volie.
Los domenches, si podía, encara faya trevalls de pintura per de matí; per de tarde, venie un momentet, me prenie la llisó com si fore lo profesó y mon anaem al cine. Después comprae un bocadillo de calamars al tubo, sí un sol, mol repartiem p’als dos, erem mol pobres y mol anaem minchán, cada ú la seua mitat, hasta arrivá al Pilá; visitaem a la marededeu y después mon anaem caminan hasta la plasa Santo Domingo. Pel camí, agarradets los dos, li anaba cantan (¡que vergoña!) “oh! Cuore”, de Rita Pavone y “ella vá” de Ádamo.



Estaem micha hora y tornaem depresa, pa que ella arrivare pronte a casa.
Eren tems de fe plans, de tindre ilusions, ilusions que te donaen forses pa seguí a daván.
Y aisí entre broches, viaches en tranvia, pegots de pintura, algún pastelet, estudis y mol amor, pasae lo tems.
Va ñaure un momen que, pese a la sobrealimentasió que me donae ella, me va portá al dotó, perque estae preocupada de lo prim que estaba. Ell me va resetá que baisara lo trevall, pero en lo prop que tenía los exámens, yo no li podia fe cas.
Entre unes coses y atres, desde que vach disá lo seminari, hasta que van eisí los exámens, habien pasat tres añs, estaem a la primavera de 1970.
Van eisí les oposisions; me vach matriculá; la llista d’els admitits; allí estaba yo; lo primé examen, lo fisic, aprobat; lo segundo, un cas y una redacsió, en lo cuentiste que soc yo, aprobat; sol faltae lo tersé: cantá los tres temes daván del tribunal y de tota la chen que vullguere está presente. Los del tribunal van fé lo sorteo d’els tres temes que tindría que cantá: lo primé tema fasil, lo segundo regulá, lo tersé mol mal, acavaben de cambial tot. Vach cantá los temes; lo primé de maravilla, me va sobrá tems; lo segundo chustet, chustet; lo tersé, ere lo mes difisil de tot lo llibre y damún lo acabaen de cambiá; per lo que n’ol portaba masa be; vach fé lo que vach podé; me vach defendre com gat, tripa adal; vach apurá lo tems; me vach pasá; qué mala sort, en lo que yo nesesitaba feu bé, en la chen que confiabe en mí; no podía haber fallat atre camí; pero mai se sabie hasta que no eisiren les llistes de aprobats y te sellaren la papeleta blava dels examens, no ñabie res segur; yo u sabía lo tersé tema lo había fet mal. Inosén, atre camí????
Lo pare d’ella, com tots lo pares, volie lo milló pa les seues filles, y per aisó cuan se va enterá que eisie en un pintó de brocha gorda, no li va pareise be, inclus li renegabe: “Ya vorás tu estarás crián mocosos a casa y ell pintan parets per ahí, menudo futuro, en los estudis que te ham donat, podíes haberte triat algo milló.”
De res servien les esplicasions d’ella, que lo que fae lo seu novio ere un sacrifisi mol gran, trevallá de pintó, pero sol com un camí p’arrivá mes amún. Sa mare, dona maravillosa, com poques, apoyabe a la filla: “home, dónali una oportunidat, está estudián…” y tapae a la seua filla si algún camí arrivae sinc minuts tart o sempre que fae falta,
Fae un añ que ella habie trovat trevall de secretaria, prop de la seua casa. Un día, per la tarde, al eisí de trevallá, se li va arrimá un home y enseñánli un papé blau en mols sellos li va dí: “Polisía, ¿me pot doná la documentasió?”. A ella li van asomá les llagrimetes als ulls y se va abrasá an aquell home, ere lo seu novio, lo Luiset, habíe aprobat, p’els pials; pero al fin y al cap, APROBAT.

Seguirá.......

Ensomián. (Adaptasió).

Ensomián. (Adaptasió).

Luiset estae al llit, ya fae rato que se habíe chitat, pero eisa nit no se podíe dormí; habíe sentit parlá que ñabíe un bicho; li habíe demanat al agüelo “Sebeta” que li u esplicare; per més que l’home u habíe fet, lo chiquet no u acabae de entendre, ñabíe coses mol rares; segú que les entendríe cuan fore gran.
Pero eisa preocupasió no li disae “pegá-l’ull”:
- Yayo, me conto lo del bicho atre camí, a ver si u enteng y me puc dormí de una volta.
- Pero, Luiset, no estás cansat de tot lo día ¿No tens son, encara? Ya fá rato que te has chitat.
- Per favó, me u torno a esplicá, lo radé camí ¡Hala! De verdat, l’u churo será la radera volta.
- Val ¡Tapat! Estic segú que ya u saps; sol u fas per que te parla atre camí, perque te repetisca lo sermó. Te paréis que es un cuento. Pero es historia y esta historia va escomensá fá mol tems cuan yo era menut com tú ara:
Ere un mon en que ñabíe de tot, cualquier cosa que vullgues pensá; teníem abundansia, pero tot se anae fen negre; ere abáns de que mos donarem cuenta de que alló no podíe durá.
Vorás se van fé tendes que veníen a tot lo mon, per llun que pensos, allí arribaen; van aná creisén y creisén y se van fé mol grans, més de lo que tú te pots imaginá, més de lo que natres mos podíem imaginá mai.
Volíes una cosa, pensaes en una cosa y ya la teníes; sol teníes que demanala y al día ya la teníes, com si fore un milacre; movíes la ma y allí estae.
Pero, en cambi, les families ya no parlaen, no vull dí que no se digueren res, pero ya no ere com abáns, cuan se reuníen al racó del foc y estaen rato y rato charrán; se calentaen y al matéis tem parlaen, “faen-les-dos-coses-a-l’hora”. Pero alló se va piarde.
Ya no ñabíe un tems pa treballá y un atre pa parlá, pa está en familia. Los ulls dels chiquets de tan mirá la tele, lo móvil, la tablet, l’ordenadó, se habíen tornat cuadrats.
Tot lo mon teníe móvil, lo anaen mirán tot lo tems, ere lo seu amic, habíen cambiat lo que abáns ere l’amistat per un aparato; pero lo roin es que entonses se sentíen com si estaren sols, alló no eren “los-amics”.
Cada día lo sial se fae més negre, hasta’l punt de que moltes nits ya no se podíen veure los estrials. Ñabíe que tindre catalejos pa veureles, viachá en coets pa trobals.
Per daball los coches tapaen la tiarra, tot lo mon ne teníe un o més, sempre conduín, pa aná de un costat al atre, sempre lo coche, sempre al volán.
La chen se habíe olvidat de caminá, de pasechá, de corre. Habíem cambiat la herba, per la carretera; vam fé més menuts los parques pa fé aparcaméns; vam fé més menut lo monte pa fé cases, fé pobles, fé fábriques; hasta que los albres van escomensá a desapareise, mos faltaen y no mos donaem cuenta.
Vam umplí lo mar de plástic, perque cada día faem més basures, mos sobraen més coses que abáns aprofitaem. A les playes van escomensá a arriba peisos morts embolicats en plexiglas. No se podíe ni pescá.
Tot ere beure, fumá, chugá sense disfrutá. Va ñaure chen que se va fé mol rica, en molta forsa y los que mos manaen se van fé amics dells. Ñabíe que sé amics dells, encara que ñaguere persones a les que aisó los dure a la mort.
Y entonses va arribá l’añ 2020; de repén va apareise un bicho y va escomensá a morís chen, sobre tot la chen gran, la que més coneisimén teníe. Los gobiarns mos van maná que mos tancarem a casa, que tornarem a la cova; sense eisí.

Y mentres estaem allí, en molta po a tot, mos van torná los sentiméns, mos vam enrecordá de vóldremos uns als atres; los pares a les mares, als fills, als agüelos, a tota la familia, als amics, als veíns.

Vam escomensá a aplaudí, desde la finestra, al aire que respiraem; los vam doná les grasies a la chen que mos achudae a viure; vam torná a quirdá a les nostres mares, pensaem mol en elles, ara teníem tems pan aisó.

Mos veíem per una pantalla, mos faltaen; y, mentres tan, les claus del coche se umplien de pols, guardades a un caisó; ensomiaem en podé eisí a caminá, a pasechá, a corre, en veure a chen, en rosamos, en abrasamos.

Al sial ñabíen menos avións, menos fum, menos coló negre; los coches estaen parats, casi no se veen, ni a les carreteres, se habíen amagat tamé, tancats com natres.

La tiarra va escomensá a respirá atre camí, a cualquier puesto naisíe un albre, per cualquier carré apareisie un animalet del monte; volíen recuperá lo que l’home los habíe furtat.

A les playes, al mar tornaen a ñaure vida, vida nova, salvaje com teníe que sé, com habíe segut añs atrás.

Natres tamé vam cambiá, ñabíe chen que cantae, que ballae, que tocae instruméns. A uns atres lo va doná per cuiná, per fé pa, pastes, minchá.
Mos vam tindre que acostumbrá a les notisies roines, a que la curva baisare. Que un día moríe menos chen ya ere una bona notisia, dintre de la tragedia de la mort. Ya cambiaríe, pronte, aisó no podíe seguí.
Y aisí, cuan un día, van trobá la cura del bicho, al remat, mos van disá eisí, veuremos, parlamos, donamos la ma, un bes, un abrás. Lo mon que casi habíem disat morí, habíe tornat.

Habíem cambiat, teníem unes atres costums, uns atres sentiméns, volíem a la tiarra que mos rodechae, los albres tornán a florí. Les relasións en la chen tornaen.

- Pero ¿Per qué va fé falta un bicho, pa cambiá lo mon?

- Luiset: a camíns masa be, fá mal y se nesesite coneise eise mal pa disfrutá més encara lo be. Ara chitat y dormís y ensomnia en lo día de demá, cuan ya tingam la cura y tots tornem a está sans. Ensomniau, menut, ña camíns en que les sons, se tornen de verdat. A ver si este es una delles y se cumplís.

- Zzzzzzzz

Lo chiquet se ha dormit, lo vell pense si este “cuento” que li ha contat, un día será verdat y podrem torná a viure, per lo menos, com abáns.
O, a lo pichó, es que tot asó tamé ell u ha ensomiat y té po de despertás.

LO DÍA DEL "CHORISET".

LO DÍA DEL "CHORISET".

las ventas, les ventes, Valdealgorfa, Valdesgorfa
Avui a l’Aldea del agüelo “Sebeta” es lo día del “choriset”, NO lo dichaus lardero, NO, es lo día del “Choriset”, com lo dillúns de Pascua es lo día de “La Rosca”, an este poble som mol espesials. Cuan lo agüelo ere “Luiset” an este día pasáen coses pero…..en ve de cansautos esplicanhu tos vach a posá una de les aventures del agüelo “Sebeta” que encara que la vach publicá fá dos o tres añs, avui está de actualidad y hu entendreu milló, ademés de una manera divertida, ya me donareu la vostra opinió al remat de la aventura, lo vach titulá "ESPADES".
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades 1. espades, espases, espada, lucha, guiarra
Lo agüelo “Sebeta” está sentat al banc del Portal, prenén lo sol. Pel carré del Mich veu vindre a Luiset. En los seus pantalons curts. Com lo coneis, li note que ve amagán algo. Fa fret, porte lo chambergo tancat. No lo porte abotonat, sosté les dos parts en una má. En la atra va aguantán algo que intente amagá, es una cosa llarga, li fa un bulto a la part de detrás del abrigo. Li arrive hasta detrás dels chiñolls.
-Bon día, agüelo.
+Bon día, sagal. ¿De agón vens?
-Ving de la fustería, me volía fe una estantería pa guardá los meus tebeos y llibres, y les noviales del oeste de vusté.
+Y ¿qué pase, la portes plegada, o qué? Perque yo vech eisí algo per detrás de les garres.
-Y ¿Per qué es tan listo? Sempre me pille. Asó es un secret meu, no se pot enterá dingú. Sino no me disarán aná. Es pal día del “choriset” (Dichaus Lardero), pa luchá en los de Valdealgorfa.
Va parlán, los ulls li relluisen, y al mateis tems trau de davall del abrigo una espada de fusta, feta en una regleta de casi un metro. La agarre del manec y pareis un almogávar en plena lucha.
+Ya la pots amagá be, perque si la veu ta agüela no te disará eisí de casa.
-Val, pero vuste no li digue res, eh!.
Al mateis tems, lo sagal se torne a guardá la espada davall del chambergo y entre a la entrada de la casa, mirán cap a la escala, sense fe ruido sen va a la bodega y allí, detrás del carratell gran, guarde la espada, es aon fique los seus tesoros, los seus juguetes preferits, los vaqueros del oeste, que son les bales vuides que ha trovat per lo monte. Ademés a una caisa de fusta li ha llevat los voltans, sol ha disat lo cul. Alli ha clavat un tros de sogueta en uns claus y aisí ha fabricat un escudo. Ya te lo equipo complet, la espada se la posará a la correcha. Y, cuan arrivo lo momén, la traurá y se la posará a la ma dreta. En la isquiarra agarrará lo escudo y pobres “escarbachos”. (Als de Valdealgorfa los diuen de mote “escarbachos”).
La Aldea y Valdealgorfa son dos pobles veins, sempre ha ñagut rivalidat entre los dos, pero sense res més. “Les ventes” es un bar que está a la part alta de una cadena montañosa, bueno, cadeneta, val. A la part baisa del costat de Alcañis está Valdealgorfa, allí se parle una mescla de castellá y de chapurriau, se note que es tiarra de frontera. Diuen chiquete, en ve de dí chiquet y més palaures mesclades. Tamé a Alcañis li ha arrivat algo de la mescla; no tan, pero algo sí; tamé está prop de la frontera del chapurriau; y allí han anat a viure molta chen dels pobles del roglán; algúns dels que parlen chapurriau y aisó se note. A la baisada de “Les Ventes” del costat de Valderrobres, está la Aldea; allí ya parlen chapurriau, desde sempre, un poc espesial tamé, pero chapurriau. Desde sempre.
Ña que aclarí: es una costum mol antigüa que lo día del “choriset” (dichaus lardero) y lo día de “la rosca” (dilluns de Pascua) se va a minchá y a brená a les casetes de los campos. An aquells tems se anae en los animals y ñabie que portau tot de casa. La chen gran se reunie als masets, als masos més grans, agon ñabie pa fe foc. Allí teníen lleña y puesto en condisions. Inclús a camins se reunien chen dels dos pobles al mateis más, tenien amistat de uns atres añs y de les festes. Solien acudí de un poble al atre, cuan eren les festes grans y llugo cuan les selebraen al atre poble, pos faen al revés.
Los dos pobles selebraben eises dos festes lo mateis día (lo dichaus y lo dilluns). Lo dichaus, lo día del “choriset”, als chiquets los donaen festa per la tarde; se fae brena; una llesca de pá en un tros de choriso y sino de llonganisa. La chuventut dels dos pobles acudie a Les Ventes. Tots armats en espades y escudos. Brenaen cada poble a un costat de la carretera. Cuan se acabae la brena y a camins avans de acabá, algún espabilat enseníe la mecha: “Cachaps, cobarts”. Ya se habíe organisat.
Normalmén se luchabe uns contra los atres en les espades, los menuts en los menuts, los menos menuts en los menos menuts, y la chen més gran, desde los masos de al voltán, vichilán, pa que a la viña no se li prenguere foc; pa que les coses no arrivaren a machós.
No sé cóm se u arreglaben pero al poc de escomensá los de un poble eisien corrén y los del atre detrás, pero en grupos; pa que may se quedare algú o algúns sols y los pillare per sorpresa alguna colla amagada.
Simplemen se encorrien un parell de kilómetros, en aisó ya ñabie prau. Allí los que habíen perdut, se chiraven y, desde llun, claro, mol farrucos, los dieben als atres: “lo día de la rosca ya mos veurem les cares, asó sol ha fet que escomensá”. Los atres se entornaben al seu poble enfotense dels perdedós. De momén ells habíen guañat la primera guiarra.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades 2.
Lo dillúns de pascua, a la escola, se teníe festa tot lo día. Les mares preparaben una rosca que consistie en que entre dos trosos de pasta espesial solien posá amagats un au dur y trosos de llonganisa y de llomo. (Posaen una base de una pasta espesial, mes tirán a dolsa que a salá, de una ampliaria com un plat pla, allí damún posaen lo au dur, dos trosos de llonganisa y dos de llomo, bueno cada un posae lo que volie o lo que podie, uns més y uns atres menos, damún li posaen un atra capa de pasta, tapán tot lo que habien ficat, y al forn).
Un atre camí; tots armats hasta les dens, algú se habíe fet, ademés de la espada y del escudo, hasta un puñal de fusta. Lo més valen se habíe preparat un arco y unes fleches de vímec, que, normalmén, se trencabe al intentá tirá la primera flecha.
Se acudie al “campo de batalla” desde lo matí, se dinabe allí, mirán, en los ulls plens de sang, als del atre costat. Se escapae algún crit y, algú, mol valén, se arrimae hasta la cuneta del seu costat, pero de allí, per si acas, no pasae.
Pa brená, un se acabae la rosca que habíe sobrat de diná; y después atre camí: “Escarbachos, borrachos” y a la guiarra. Y a corre. Uns daván y los atres detrás.
Grasies a deu, en los pocs camins que lo agüelo va está a estes luches, may la sang va arrivá al riu. Cla es que lo riu pasae mol llun, pero vatres ya me enteneu. Sol eren riñes de presumits. Encara que uns y los atres se solíen posá mol farrucos, sobre tot cuan li u contaben a les chiques, a la chen que no los habíe vist corre costa na vall.
Anem a torná; estaem en lo agüelo y en Luiset.
Va arrivá lo día del “choriset”, lo sagal, después de diná va agarrá la brená, dienli a la agüela que se portarie be y que tornaríe pronte. Abais; al carré; amagats; ya li esperaben alguns chics de la colla, tots en les seues espades, encara que la més maja es la que va traure Luiset de detrás del carratell gran. Les atres se les habíe fet cada ún, com habíe pogut, pero la dell pareisie de verdat, lo u habíe fet lo fusté; li habíe cobrat una peseta que teníe aforrada pan eise día.
Caminán en les ferramentes, per davall dels balcons, pa que nols veren suns pares, van eisí del poble. Anaen tots chuns, pero un que llichie mols tebeos del Capitán Trueno, los va dí que aisí no anaen ben preparats pa la guiarra, que tenien que aná en fila, un detrás del atre, Luiset lo primé que pan aisó portae la espada milló.
Van arrivá a “Les Ventes” y van brená. Y después …..
Lo agüelo “Sebeta” estae a la Marededeu, habíe eisit a doná una volta com fae mols díes; pero tamé pa esperá al menut de la familia, a ver cóm li habíe anat la guiarra.
Sobre les sis de la tarde veu com baisen corrén los chiquets del poble, hasta la caseta del Caminero, detrás a uns dosens metros ne baisaben un atre grupo, pero se han aturat allí y sen entornen cap lo Mas de Fraga. Ya sap quí ha guañat este añ.
Per lo empalme veu vindre, caminán a poquetet una figura que ell coneis, encara que ara pareis un soldat rendit; per lo menos porte la espada, la va arrastrán per an tiarra.
Desde llun lo sagal veu al agüelo, tot avergoñit, no eiseque los ulls plorosos de an tiarra. No ha segut capas de defendres; No ha segut capás ni de luchá.
Arrive hasta lo “Sebeta”, tire la espada an tiarra, lo escudo lo ha perdut, perque no li disae corre, mentres se anae escapán dels soldats “escarbachos”; ara se abrase al agüelo, en les llagrimetes a pun de escapas dels ulls. Se mosegue la llengua pa que no se li noto tan.
-Yayo: son uns garramosos. Cuan natres anaem a atacals en les espades, han disat les seues dintre de les correches y de les borchaques de detrás dels pantalons, han tret falseches y pedres y mos han escomensat a dispará cantals. Yo me hay posat lo escudo al cap, pa que no me arrivare cap de codol y me fare algún borraco. Los nostres, en ve de aná cap aván a atacals en les espades, aprofitanmos que les tenien guardades; ham escomensat a corre y no han parat hasta lo empalme. Yo hasta hay perdut lo escudo, perque no me disae corre tan depresa com los demés.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades y 3.
Lo agüelo, en una riseta socarrona per davall de la barba, li pregunte:
+Pero ¿estas bé?.
-Me hay caigut, fenme unes nafres als chinolls y algúns esgarraps a les garres; y una de les pedres pa pegat a la esquena.
+A ver, disam veuret les ferides de la guiarra; -diu lo agüelo, al tems que li eiseque la camiseta- va! Asó no es res pa un soldat tan valen como sir Luiset, una moradura y pronte se pasará. No ña res que una llimonada, no pugue curá. Anem al sindicat que te convido. A ver si te recuperes, que portes una cara que si te veu la agüela se preocupará.
-Si u aguera sabut, no aguera anat.
Los dos, lo menut en la espada y lo yayo en una ma al muscle del soldat derrotat, sen van cap al bar del sindicat. Allí demanen una llimonada y un café. Lo menut encara té rasmia pa di:
-Si cuan ells han escomensat a prepará les falseches, aguerem corregut cap an ells, encara que mos agueren pegat alguna pedrada; en les espades los aguerem guañat y los aguerem fet corre cap a Valdealgorfa. Ademés va ñaure algún dels nostres que en ve de corre com natres, sen ha anat al más aon estaen suns pares y encara deu de está amagat detrás de les faldetes de sa mare, es un cobart.
Mentres lo sagal se veu la llimonada, lo agüelo li conte una de les seues aventures:
+Mira me enrecordo de que, cuan yo era com tú, un camí; un día del choriset; vam brená y después mos vam posá a luchá en les espades; aquell añ la fusta de les nostres ere milló que la de ells, per lo que, al ratet, la machoria de les seues espades se habien chafat o trencat y entonses natres, vam escomensá a pegals en les espades a la esquena y al cul; y ells van escomensá a reculá primé y a corre después; los vam seguí hasta la basa. Allí estae la frontera. Aquell añ va guañá la Aldea.
-De verdat, yayo: los van espentá hasta la basa; ¡entonses van guañá los del nostre poble!.
+Si, home, si. Uns camins guañen uns, uns atres los atres. La guiarra done voltes y está feta de moltes batalles.
-Ya no me fan mal los chiñolls, ni lo golpe de la esquena. Mon anem a casa, ting que guardá la espada pa lo día de “la Rosca”. “¿No hay segut cobart, verdat “Sebeta”, me han fet corre, pero no hay perdut la espada?”.
+No, menut, has segut mol valén, los has fet corre detrás de tú y no te han alcansat. Has sabut conservá la teua armá pa la siguienta guiarra. ¡Que se preparon!. ¡No saben en quí se han ficat!.
Los ulls del menut ya tornen a relluí. “Lo agüelo los va guañá un añ a “los escarbachos”; que se preparon pal dia de “la Rosca”. “Demá me faré una falsecha, ting que buscá una bona forcacha. Y escomensaré a entrenam.”
Nota del autó: Y aisí, día a día, va pasán la vida a la Aldea. No importe si lo día de “La Rosca” van guañá los cachaps o los escarbachos.
Lo agüelo “Sebeta” sol va está un añ o dos; después ya no ha tornat, per lo que no sap cóm han anat les coses, ni lo que pase avui en día.
Al cap del tems sé que van cambiá les espades y les falseches per un balón de fútbol y los enfrentamens “armats” eren los partits. Sempre ñabie algú que posae la “garreta”, algún agarró, algún espentó, en fin lo que cada día veem a la tele. falsecha, falseches , massecha, masseches, tirachinas
Cada chuventut a un costat del campo, a lo llarc, como si lo terreno de choc fore la carretera de avans. Y ademés teníen a quí insultá, los de Valdealgorfa cridaen: “Árbitro, Cachap”. Y los de la Aldea contestaen: “Árbitro, Escarbacho”. Ña ferides que tarden mol tems en tancas, en curas.
Ara; cuan anaen a Alcañis; los dels dos pobles se chunien fron a los de “La Capital”.
En cuan a la derrota de Luiset, ya sabeu lo que diu lo refrán:
“No t’enrigues del meu dol,
Que cuan lo meu sigue vell,
lo teu será nou.”
Luis Arrufat Me escriu un aldeá y me diu que ell tamé se enrecorde de los chorisets, y que al remat sempre acabaen a pedrades, que sempre guañaben los de Valdealgorfa, perque eren més brutos y los de la Aldea mes nobles. Se note de quín poble es lo protagoniste, verdat?.

Prinsipis 11

Prinsipis 11

Als pocs mesos de está a Saragosa, mos va naise la chiqueta, ya teniem la parelleta. Ya ne erem cuatre a la familia.
Mentres habia estat a Teruel, habia fet alguns escrits a la Jefatura de Saragosa, per aisó cuan vach arrivá alli al 1980, ya me coneisien un poc y me van destiná a la Brigada Criminal, al Grupo segundo.
An aquells añs a la Brigada de Saragosa, ñabie sinc grupos. Cada día n’estae un de guardia y se fae carrec de tot lo que entrare en eises 24 hores, de día y de nit. Tenien que investigá tot lo que pasare a eises hores.
Lo primé día que van eisí per denit, van aná a visitá a un club. Van entrá y yo, pensán que anaem a trevallá, me vach queda a la porta, pa vichilá. Los atres van entrá dintre y se van posá a parla en les chiques que estaen allí y hasta van demaná una copa.
Luiset a la porta, Inosén, ells prenen la copa, de cuan en cuan miraen cap a la porta y a mi me pareisie que hasta s’enrien un poc. Al poc se me va arrimá lo jefe de grupo y me va di que no fae falta que me quedara a la porta, que an aquells puestos anaen a parlá en les chiques, per si tenien alguna notisia relasionada en les investigasions que portaem. Y que les chiques eren amigues nostres de fae mol tems. Elles y ells se van enriure un poquet y Luiset va dependre una cosa mes. Al sé exseminariste les “chiques” me van posá lo mote de “jesuita” y, desde entonses, aisina me dieben. Al remat mos van fe amics en moltes de les “chiques” que tenien eise trevall, la machoria tenie una “historia” detrás y moltes se “confesaen” en l’agüelo “Sebeta”. Algunes eren unes desgrasiades y n’ols habie quedat més remei que “trevallá” an aisó; unes atres, sobre tot sudamericanes, chiques presioses,  u faen pa pagás los estudis; e inclus ñabie algunes, les menos, que estaen allí perque volien, los agradae.
Van tindre investigasions importantes, atracos, morts, secuestros (lo més importan lo de Enrique Castro “Quini”) y mol trevall. Tamé desgrasies, se va morí lo Jefe de Grupo de un tumor serebral.
Al 1982, los grans Jefes de Madrit, van pensá que serie milló que, en ve de trevallá en turno de guardies; que cada grupo se fare carrec de una materia: drogues, estafes, atracos robos y homicidios. A natres mos van tocá Homicidios, per aisó erem lo Grupo 2, y teniem com espesialidat los homicidios. Ara entendreu lo nom de la serie de TV: “Grupo 2, Homicidios”. Mos faem carrec, tots los dies del añ, de: tots los morts que ñabie a Saragosa y a camins algún raro de Teruel y de Huesca; les violasions y tot lo referit a violensia contra les dones; les desaparisions y fugues de casa; les ferides; los secuestros y les estorsions.
La ley d’els grans números, la estadística, mos diu que cada añ, ña un mort (matat, diem natres), per homicidio, per cada sen mil persones, entonses si a Saragosa ñabie siat sens mil habitans, al cap d’el añ ñaurie siat morts matats. Un añ podien ñaure diau, y al añ siguien cuatre, pero lo terme mich ere eise, siat per añ.
Asó ere a part de les morts naturals, per enfermedat, acsidens, y suicidios. De eisos ne teniem, aproximadamen dos cada tres dies. Natres soliem aná a tots los morts, perque mai sabies la verdat de una mort, hasta que no veies lo cos mort. Entonses si feu cuentes, uns dosens morts cada añ, en vin añs que hay estat a eise grupo mos donará un número entres tres y cuatre mil morts que porto a la meua mochila, a la meua esquena.
Sé que tot aso a vatres tos fa eisí un mun de preguntes que tos agradarie fem. A ver si algún camí tenim tems, preparem una reunió y puc intentá contestales. Algunes me les han fet estos dies a les entrevistes que me han fet pa T.V., ABC, Super Tele y El Pais, de momen.
Lo número de morts matats se arrime al sen vuitanta, perque vach está tretse añs com inspector de eise grupo; después sinc com a Jefe de Grupo y al final uns atres sinc, com a Jefe de Secsió, portán los grupos de Homicidios, Atracos, Menuts, Servisio de Atensió a la Dona (S.A.M.) y Unidat Adscrita als Chusgats.
En eise tems hay conegut un mun de Jefes dels Chusgats, Forenses, Dotos, periodistes, polisies, guardia sivils, y polisies munisipals de España.
Desde sempre hay tingut un defiacte o una virtut. Alguns dels casos que me van tocá investigá, cuan, denit me chitaba, avans de dormim, igual que fach ara en vatres, al meu cap, convertia lo cas en una espesie de noviala (fabulaba).
Y ensomián, ensomián, me quedaba dormit.

Seguirá.......

Yo parlo lo chapurriau


Yo parlo lo chapurriau



Luis Arrufat , Valjunquera, agüelo Sebeta, cebolleta, Luiset, aldea


Sobre lo mes de mach de 2017, un aspirán a agüelo “Sebeta”, va entrá, com tans dies, a la seua paret de Facebook. Pero eise día va tindre la sort de trovás una invitasió, del seu bon amic Jesús Bel, pa entrá y apuntás a la paret de un grapat de chen que trevallabe per una forma de parlá, se diebe

Yo parlo lo chapurriau”.
Algo va saltá dintre de Luiset, debíe se un cor de chiquet, dintre de un cos de vell; uns recuerdos que, pese a sé vells pel tems que fae que habien pasat, seguien sen chovens, perque dintre d’ell lo tems se habíe parat, cuan als once añs sen va tindre que aná del SEU poble. 
May habie olvidat los once añs viscuts allí, pa ell eren tota una vida; después ne habíe tingut un atra, a un terme y en un parlá que no eren los seus, als que tamé estae agrait perque li habien permitit creise, formás, casás y tindre los millós fills del mon.
La primera vida la tenie tancá a un armari que sol aubrie cuan, per sort, podie torná uns dies allí, respirá ben fondo y atre camí a la segunda vida. Ere com los peisos que vivuen al aigüa y de cuan en cuan tenen que eisí a respira, igual li pasae a Luiset. Apenes pasae les Ventes y escomensabe a baisá la costa del Mas de Fraga, los pulmons li creisien, respirabe fondo, en los ulls del cor mirae y reconeisie la seua tiarra, lo seu terme, allí agon volie morí o per lo menos que li entiarron cuan li arrivo la hora de pasá al atre costat.
A camins se trovae en algú de aquell terreno, pa ell ere com si se trovare en un chermá, casi encara mes, parlaen en chapurriau y lo tems pasae y pasae y no se donabe cuenta; l’atre debie pensá que tio mes pesat.
Seguim; va demaná que li disaren entrá a la paret; cuan li van contestá que sí, va tindre una gran alifara. Va escoltá lo que volie eisa chen; enseguida va sentí com ells; portabe lo chapurriau dintre y va podé al fin aubrí la porta del almarí y eisí fora, com un crio de onse añs, com un vell; mol vell; lliure al fin.
Dintre d’ell la sang se va renová, va respirá fondo y se va tirá a la aventura. Mai u habie fet; no sabíe cóm feu; pero estabe al seu terreno; en la seua chen; sino li entenien en les palaures escrites; li entendrien en los seus sentimens; y se va posá daban de la pantalla; ella li demanabe que escriguere; y ell posae los dits damún de les tecles, y les lletres eisien soles, unes detrás de les atres, chuninse com los pareisie be y va naise lo prime escrit. Lo de la cansó dedicada a tots los que parlaen chapurriau. Casi tenie vergoña de dí eise nom.
Pero va ñaure un home, un vei de la paret, que li diuen Ramón, que lo va resibí, lo va animá, u has fet mol bé, seguís, a daban, tots ne estem deprenen.
Lo que li faltae a la ilusio; que la animaren. Luiset habíe vist que encara ne eren pocs; que no veie chen que escriguere coses llargues; no sé perqué, pero al veure lo seu escrit, li van parlá de Desiderí y la seua mula. Va busca lo llibre, lo va trová, lo va comprá y lo va llechí varios camins. Y va veure; qué presumit; que Desideri y ell tenien algo en común y algo diferen. Tenien un apellit igual, Arrufat y aisó ya vol dí mol; tenien les mateises ganes de escriure sobre coses de la tiarra; pero tenien una cosa diferenta; p’el motivo que fore, segur que tenie raons pa feu, Desideri va escriure en catalá; pos Luiset u farie en chapurriau, en la nostra llengüa, la de Desideri y la meua; serie un homenaje que li farie a un veí; que segur que si avui estare aquí mos apoyarie com lo prime; com u fan uns atres escritós que están a esta paret.
Qué pretensións, voldres comparas a Desideri; que no; que sol hay vullgut di que ha segut lo meu modelo; algú a qui vull imitá, may se me pasará pel cap; volem compará en ell. Ña maestres y aprendisos.
Seguim, se va inventá un nom pal poble que te al seu cap, l’Aldea, may li voldrie fe cap mal al poble que li va veure naise, li deu masa, y prau trastades ya va fe de menut. Per aisó tot lo que li pase pel cap a Luiset pase a eisa Aldea imaginaria, que sol existis al seu cap y al seu cor, perque la vol com si fore de verdat.
Después se va inventá a un crio: Luiset; y a un vell: l’agüelo “Sebeta”.
Los dos personajes fan falta. Luiset es nesesari perque tot lo que charre l’agüelo, se referis a onse añs de la seua vida; sé que ñá chen que no se creu que tots eisos recuerdos estiguen al cap de un crio. Tenen rao, están al cap de un vell que s’enrecorde de eisos onse añs; no sé si tus u hay aclarit o lo hay embolicat mes. 
Pero es que “Sebeta” no está sol, per un costat te a sa chermana, a la que torne lloca, un día sí y un atre tamé, Carmen: com se li diu a nasó y encara que ella no sen enrecordo, que es lo que pase la machoria dels camins; sol en cridala, en sabé que está ahí, los noms, les palaures, li venen al cap.
Per l’atre costat, están los vells de l’Aldea, los que están al atre costat; sé que tampoc tus u creeu; pero están ahí y de cuan en cuan se arrimen a la orelleta del agüelo y li parlen. Y u fan tan depresa, que li falte tems pa aná corren a un papé y escriure lo que li diuen.
Avui, anaba a dormí la siesta, p’als agüelos es sagrada, y, de momen, se han presentat los agüelos (o será la inspirasió?) y me hay tingut que eisecá, corrén; quedam sense siesta, y vindre a escriure esta charrada.
Diebem que per un costat está Luiset y p’el atre lo agüelo “Sebeta”, esta persona fae tems que anae p’el cap de Luiset (es un recuerdo de cuan ere menut y llechie lo TBO), lo nom sol va tindre que traduil al chapurriau (Cebolleta), pos “Sebeta”. Esta persona es mol necesaria, represente a Luiset gran, vell, bueno en los seus añs, pero tamé en les seues manies actuals, en los seus coneisimens, en los seus amics, en la seua chen, en la seua familia actual, en los recuerdos desde los onse añs, hasta ara, en tota la segunda vida.
Y en estos elemens, lo nom de l’Aldea y les dos persones “Sebeta” y Luiset,  vach escomensá a escriure una vida imaginaria, pero real; unes aventures supostes, pero vivides; una historia imaginada, pero que va podé se aisina o mol pareguda. Y a alguns veins los va agradá; los amics, que sempre han estat ahí, me van apoyán cada dia, en cada charrada; los grans escritos (Pedro, Carlos, Enrique, Hector, Juan-Carlos, Javier, y vin o trenta mes que ñá) no han segut mol durs en mí y me han disat creise un poquet; y al final se va fen una bola que va creisen; pero teniu en conta que te los piaus de fang, que sol es una invensió de un aprendis y al final caurá.
No me olvido d’els amics de l’atra part, (Huesca y Saragosa) als que conec menos, perque no apareisen per aquí, pero que sapien que lo chapurriau lo parlem entre tots, cada un, en les seues particularidats, pero al fin y al cabo, chapurriau y que sobre tot, que tots mos entenem parlanlo y llechinlo.
Se que tamé ells escribisen, mos agradarie que u faren aquí, pa compartiu tot, ya que compartim les notisies ruines, compartí tame les bones.
Estic ufano perque alguns veins m’han dit que se han animat a escriure al veure al agüelo que no te vergoña, que, encara que sigue pegan potades a les lletres, seguis escribin y contan coses.
Tinc una espina clavada dintre de mi, es que vech chen; homes y dones; en cultura, en esperiansia, en aventures, que no se atrevisen a tirás a la aventura de contamos les seues coses, que a tots mos interesen y que estariem encantats de veureles reflejades a esta paret.
Ya veureu un día de estos que l’Aldea, ha crescut, ara ya tením un Consell que me apoye y me corregirá les potades que vach pegán a esta forma de parlá. Llechisen al agüelo, son unes seguidores mes.
Vull acabá dien que l’agüelo “Sebeta” no es lo milló escritó de esta paret; sol es lo que mes escriu. Algún día mos donarem cuenta d’els talentos que tenim amagats, espero que no sigue masa tart.
Parleu, escriviu, penseu, reseu, ploreu, rieu, pero tot en chapurriau, ham de demostrá que tot aiso se pot fe y u sabem fe en la nostra forma de parlá. Al final ya mos done igual que mos diguen idioma, dialecto o lo que vullguen. Pero que mos dison aisí, que mos dison en pau; y sobre tot que NO mos diguen que parlem lo CATALÁ.

FIN.


///




Baixán la costa del Mas de Fraga tamé ting esta sensassió , encara que Beseit estigue una mica mes llun. Y Desideri Lombarte u escriu així :


Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro

i m'eixeco més alt, fugint de tu,
te tinc molt més a prop i més t'estimo,
sense enyor, sense enveja de ningú.

Si mirada de prop se't veu cruel

i aspra i freda i amarga i malcarada,
quan se't mire de prop se't veu la pell
tèbia i suau, rodona i ben formada.

Més que estar a prop de tu, vull recrear-te,

fer-te créixer i florir com t'imagino
i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te.

Terra, país, muntanya, quan t'estimo!

Quants versos t'haig de fer per agradar-te?

Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!



//


A la segona estrofa ,verso 7,crec que PROP es llun , de llun se veu la terreta mes tíbia,redona, suave, ben formada.

Trovada 4. , Historietes 1

Trovada 4, Historietes 1

En casi dos hores parlan van tindre tems pa tot.
A l’Aldea ñabie mols bancs de pedra repartits per tot lo poble, pero va vindre una moda y los van llevá tots,
Cuan un viudo, viuda, moso o mosa vells, se casaben, aquella nit los mosos del poble los solien fe una esquellotá (cencerrada, cacerolada), anaen en les esquelles del bestiá y se posaen debais del balcó a tocals y a cantals cansonetes, a camins un poc picantes, emplean los motes de cada un, o de les families o cases a les que perteneisien. Si los resien casats, reacsionaben bé e invitaen als rondadós a pendre algo (pastes y begudes, normalmen) tot anabe be, los prenien lo pial un rato, mes o menos llarc, y después los disaben tranquils.
Comenten que va ñaure un cas en que los resien casats, no se van voldre doná per enterats y ni van invitá a la rondalla, ni siquiera van eisi al balcó a saludals. Entonses van agarrá los mosos y a la porta, per la que tenien que eisí los animals al dia siguien (la nit de bodes, an aquells tems, sol durabe aisó, una nit, al dia siguien a trevallá), y los van posa la caisa de un camión, pegada a la porta, de tal manera que no se podie casi ni eisí al carre. Estaen bochos aquells aldeans.
Al terme dieben que ñabie restos de algúns poblats mol antics, se parlae del Mirablanc, del Castellar, de la caseta de son de vila……
Lo Mirablanc, es una micha montaña, desde la que, si fa bon tems, se veuen los pirineos y mes montañes de tot lo voltan. Diuen que va ñaure un retó que, en unes atres persones, anaben buscan coses y lo que trovaen se u emportaen ningú sap aon. Se parle tamé de que allí algú va trova un forn, y les pedres de dintre se van baisá al forn del poble y son les que encara te ara. L’agüelo va puchá un cami y escarban per en tiarra apareisien troses de cerámica, com si foren de topins o plats, pero la ilusió es perillosa y la imaginasió encara mes.
Ñabie chen del poble que als corrals tenie pedres de molí, que según dieben, se les habien trovat a eisos puestos.
Tamé se contabe que un veí habie trovat una moneda per un poblat de eisos. Que no sé cóm, chen estudiada de Saragosa se va enterá y la van vindre a veure. Que li van dí que ere mol importanta, que valie mes de un milló de les pesetes de aquells tems, en fin un dineral; un día se va presentá una persona dien que se habie enterat y que volie veure la moneda pa fe un trevall; inosenta la dona li u va traure y apenes la va veure, l’home, li u va pillá de la má y sen va aná corren cap al cap de la costa, que allí li esperabe un coche, al que va pucha y hasta avui.
A magatons se diebe que un home del poble sabie aon estabe enterrat lo cheneral cartaginés Amilcal Barca. Según diu la historia, cuan va morí este home, pa enterral, van cambiá lo regall de un riu, allí van fé una obra, lo van posá dintre en los seus tesoros y después van fe torná al riu, pel seu regall original, aisí ningú mai podría troval ni molestal. Pues se diebe que eise home sabie lo puesto. Pero va morí de repen y no crec que li diguere a ningú lo seu secret mes gran.
Van parlá de la nevera, eise pau que estae prop de la era. ¿Ton enrecordeu???. Bueno dieben que cuan nevae y an aquells tems, al inviarn, u fae a subín y abundán; ficaen neu dintre, la atapien en lo atapidó que se empleabe pa aplaná la era, ben atapida; damún afechien un piso de palla; damún un atre de neu, ben atapida y aisi, piso a piso, hasta que estae plena y que sol se empleabe cuan algú estae malal en molta fiebre y ñabie que baisala a forsa de neu. Entonses la anaen a buscá y l’inportaen al malal hasta que se li anaen les calentures y se posae be. Sol se utilisabe p’als mals y p’als malals. Tame van contá la restaurasió que se li va fé, fa uns añs, pa convertila en atractivo turistic.
Parlaen de que al poble ñabie una casa que se li die de la encomienda y que allí debie viure lo flare que representave als Calatravos; amos del poble, pa replegá les contribusions y los diezmos que ñabie que pagals, per viure allí.
Que la ermita de Santa Barbera, se habíe acabat sobre lo 1.600 y la iglesia sobre lo 1700, que pa fela les dones portaben la aigua en cantes al cap en les capsanes, perque an aquells tems encara no ñabie argadells.
Que a mitat del sigle pasat se va discutí si lo Mas de Llauradó ere part del poble o al revés. Perque aquell habie tengut avans escola. La esplicasió es que, en tems, al Mas ñabie un retó mol llist que fae escola als chiquets de allí. Cuan se van enterá la chen rica del poble van escomensá a envía als chics allí, a dependre; que los pobres crios anaen tots los matins a escola y tornaen per la nit, sempre caminan; claro, ere la única manera de maures an aquells añs.
Que l’Aldea perteneisie a Alcañis, chun en Valdealgorfa y la Codoñera, y lo Más ere de l’Aldea.

Seguirá......