Mostrando las entradas para la consulta milacres ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta milacres ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Los milacres del “Sebeta” y 5


Los milacres del “Sebeta” y 5

Estic segur, y me alegro, de que tos au divertit un rato en estes aventures, contades, imagineutos, per un sagal, que apenes dominabe lo castellá, pero que ficae  imaginasió pa solusioná los problemas que, a aquell tems, ya li posae la vida.

Sé que, ara, tots vatres, si mireu cap atrás a la vostra vida; si repasseu lo que au viscut; en los ulls que tos ha posat lo agüelo, trovareu vivensies y “milacres” mes importans y mes verdadés que los tres que tos ha contat ell. Lo que pase es que ell li va ficá imaginasió; y tres ratos de cualquier menut, los va convertí en cridades de Deu.
Aquells añs del seminari los menuts teniem uns modelos humans, en los que mos miraem y als que voliem pareisemos, eren los “grans”. Natres los diem “grans” a la chen de la nostra tiarra que ya estudiaben uns cursos mes amún que natres. Yo me enrecordo que los meus y los dels meus amics, que parlaem lo chapurriau, eren los de este terreno que tamé parlaen com natres, ere un orgull mol gran. Me enrecordo, entre uns atres, de alguns que vatres coneiseu: Pedro Bel de Fornols, Juan-José Omella de Queretes, que me enrecordo que com ere alt, mol alt pa mí, chugabe mol be al baloncesto, y mes chen, que no vull nomená, per si se me olvide algú, que no s’enfado.
Vull afechí que lo “Sebeta”, después de pasa la primera proba, se va enrecordá de un cuarto milacre, que sel va guardá, per si acás, mes avan, li demanaben mes probes de que Deu li habie cridat a ell. Este está relasionat en l’aigua, lo cuarto elemen del mon.
L’AIGUA:
“Estiu; a la bora del michdía; estabem trillán. Teníem la era a la Telleria. Ere hora de descansá; ñabie que diná. No me enrecordo be, pero ñabie alguns camins que la fon casi se secabe y no ñabie prau aigua als abeuradós. Entonses anabem a abeurá a la basa Martina, que estabe propet.
Tots teniem trevall y eise ere dels mes fasilets; per lo que lo encarregat de portá la mula a beure, ere lo Luiset. La agarrabe del ramal y, chino, chano, a abeurá; y al torná, entonses la lligarie en una corda llarga a un albre de la sort y allí lo animalet se revolcaríe pa llevas de damun les mosques, los tabans y les mosques de mula de les que tenie un mún al bragué y davall de la coga.
Tot va aná bé al aná; pero la mula, me imagino que com totes, tamé ere un poc fura y mes en totes les mosques que portabe damún. An aquells tems los animals encara se esvarraben al veure o sentí un coche un camión, un autobús, cualquier aparato que se moguere sol. La mula va beure l’aigüa que va voldre y cuan anaem a torná, allá dal, a la carretera va apareise lo coche de línea. Lo menut, presumit; los va voldre demostrá als viachés, que anaben al coche, que ere mol valen. Com ere menut, va arrimá la mula a una paret, va puchá a la paret y desde allí va saltá damún del animal.
En aquell momén lo coche donabe la volta a la curva y al frená, va fé un poc de ruido raro, la mula al sentí lo soroll va arrencá a trotá. Lo crio saltanli lo cul damún de la pell del animal, sense podes agarrá a cap de puesto, pos lo animal anabe despullat. A tot aisó, lo coche ya estabe a la altura de la mula y al veure al chiquet saltá, va frená, fen encara mes ruido. Ará sí que lo animal va arrencá a galopá, va acachá lo cap y lo menut va caure an tiarrá, per damún de les orelles, pasanli la mula per damún y calsiganlo en les potes.
La mula se va esvarrá; un rato mes tart la van trová pasturan a la sort del empalme (sincsens metros mes llun). Lo coche de línea al veure lo que habie pasat, va pará y los viachés van baisá a achudá al menut que estabe an tiarra. Li habíe potechat la tripa, sense cap problema, pero lo milacre estabe en la pota que li habie calsigat lo cap, disanli la señal dels claus y de la ferradura alrededó del ull dret, com un rogle, voltanlo; ademés lo camí al que habíe caigut estae plé de pedres, va tindre sort, pa haberlo matat. Pues no siñó; tampoc li va pasá res. Va seguí fen barrabasades hasta lo dia de avui, que to les está contán, com si no aguere chafat mai un plat.”
Vull aclarí que los cuatre “milacres” van ocurrí tal y com t’ols hay contat, ahí no ha ñagut res de inventat. A lo milló les palaures que hay utilisat no eren les mes apropiades; pero pasá, van pasá.
Que a ningú se li ocurrisque ara creure que lo “Sebeta” fa milacres y escomenseu a adorarlo y enséndreli viales. Lo unic que es, es un poc charraire; aisó sí; y mol fabuladó, aisó tamé; y mol. Per aisó no ña que feli cas. Es un bon home y una bona persona. Qué tos vach a di yo?.
Com algú va dí una volta: “Los camins de Deu, son inescrutables.” Y “ell sempre escriu recto, encara que u fasque en ralles tortes.”
Sol un detalle, natres vam fe lo cursillo uns sen trenta (130) chiquets, al final van eisí cuatre retós. Deu teníe pa triá. Y triae bé.
Seria un desagrait, si lo radé recuerdo de esta charrada no fore pa un mosen, un retó de poble, que un dia me va “engañá”; pero que yo creía aiso perque miraba lo dia a dia; una mirada curta; y sin embargo ell mirabe a lo mes llun, a la vida; y grasies a ell yo hay tingut esta vida; no sé si mes bona o mes ruina que la de llauradó, que me habíe tocat per sorteo; pero diferenta. Y desde aquí, a estes altures de la vida, estic contén d’ella. Y sol puc dí “Grasies MOSEN”. “GRASIES MARE.”

FIN.


Los milacres del “Sebeta” 1


Los milacres del “Sebeta” 1

Los intermediaris, los comisionistes, los viachans, son chen que trevalle a cambi de una comisió.


1960. L’Aldea.


Penso, y que Deu me perdono si no es verdat, que tamé los retós, los mossens dels pobles, ademés dels diezmos y primísies, se debien enportá una bona comisió en indulgénsies plenaries.

Tranquils, no tos poseu nerviosos, ya tos esplico perqué dic estes coses.
Lo “Sebeta”, desde que yo me puc enrecordá, sempre va sé monaguillo, achudabe a misa, als entiarros (y te donaben una viala de regalo), a les profesóns, als rosaris, a tocá les campanes, en fin ere una manera de tindre ocupat al menut, que per, atra part, debie se un poco balarrasa.
Pero aisó sí; se sabie lo “confiteor deo” y les demes orasions en un perfiacte llatí, encara que no sabie lo que dieve en eisos latinajos; los misteris del rosari, la letanía, les creus y tots los cantos.
A lo milló va se per aisó que un día, cuan tenie un poc mes de diau añs, lo mosen li va dí: “¿Luis, vols aná a veure a Miguel a Saragosa?”
Ña que aclarí que Miguel ere un chic del poble que estabe al seminari.
Y que Luiset no habíe eisit mai, masa llun del poble.
Bueno, mentisco, algún camí habíe anat a Valderrobres cuan ñavie fira y tamé lo habien portat a Valmuel en un autobús, cuan Franco va aná a inaugural, va sé lo prime camí que lo agüelo va veure a su Exselensia, después a lo llarc o curt de la seua vida lo veurie dos voltes mes.
A lo que anem, lo menut pensanse que lo retó li oferie una escursió en agraimen per tot lo que li achudave, no se u va pensá. “SÍ”.
Y lo mosen li va dí, pos dili a ta mare que me vingue a veure.
Cor de bona ánima, lo chiquet, li u va di a sa mare, que enseguida se va pensá que habíe fet alguna trastada y li va pregunta “que qué has fet?”. “Yo no hay fet res, mare, de verdat”. “Si es que no te puc disá sol, no puc está trevallán y está a casa, damún de tú”.
Ma mare trevallave de cuinera-sirvienta a casa dels mes rics del poble. Tenie un horari tan llarc, que yo casi no la veía mai, sol me enteraba de que ella habie estat a casa, perque ella, la pobreta, cuan venie, per denit, y yo ya estaba dormin, me disabe la fruta, que a ella li habien donat de postre, damún de la mesilla, y allí la trovaba yo per demati, cuan me eisecaba, como un regalo seu de cada día, pero a ella casi no la veía.
Bueno va aná a casa del siñó retó y va torná tota asustada. Yo no sabia agon posam, pensan qué auria fet mal pa que ma mare tinguere que aná a parlá en lo mosen y veurela arribá en aquella cara.
Me va cridá a la seua vora, “a ver Luis, de verdat que vols aná al seminari?”.
Yo no sabía qué ere lo que me preguntabe, no entenía res, pero la vach mira als ulls, y allí dintre vach veure lo orgullosa que, per un cami, estabe del seu fill, encara que aisó pa ella, lo unic que li suponie ere trevallá mes y piarde a un fill. Y no li vach sabe di un atra cosa, li vach contestá que SI. Era un crio de once añs, y escomensaba ve la carrera, en una mentira.
Lo mosen se acavabe de guaña un atra indulgensia plenaria, un chiquet mes del seu poble anirie al seminari, cumplie les espectatives pa un poble menut, cumplie les estadístiques. Se estave guañan lo sial, a base de portá chiquets del poble al seminari.

Seguirá.....



milacres,sebeta,seminari, Saragossa


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA

Lo segundo milacre te que veure en la tiarra, un atre dels elemens del món.


“Un día l’agüelo “Sebeta”, en menut, tenie que aná al campo, en la burreta. Ere estiu, habien segat un campo y ñabie que rasclechal, avans de que los animalets del campo (cachapets, perdius, uns atres muisonets, les rates de campo, les formigues y algún que atre jabalí), se mincharen les espigues que se habien quedat tirades, perdudes, per entiarra.

Va prepará la burra en la albarda y carrechadós y a un costat, va ficá lo rascle, en les púes de fiarro apuntán capa fora, ben lligat. Va muntá ell damún, escarramat, y sen va aná cap lo terme de Fórnols. Anabe un poc tart perque ere domenche y se habíe quedat a misa machó; fen de monaguillo, achudán a misa al mosen.
Fae caló; anae pel cantó del tancat; estabe mich atontat o dormit y no va veure una aigüera que ñabie al mich del camí. Lo pichó va se que la burreta tampoc la va vuere, li va fallá la pota, va entropesá y va caure capa lo seu costat isquiarro, chustet agon anave lo rascle.
Va caure lo animal; pero tamé va caure lo sagal; los dos capa lo matéis costat; capa la isquiarra; en tan mala sort o en tan bona grasies a deu, que les púes del rascle se van clavá an tiarra, a tota la voreta del pit del menut, un poc mes y haguere ñagut una desgrasia, pero no; ahí estabe lo segundo milacre. Deu nostre siñó lo volíe pan ell. Los foraets de les púes del rascle, al clavás an tiarra, se van quedá al camí; eren testigos, que pronte desapareiserien, de un milacre menut, que li habie pasat al “Sebeta”, menut.”

LO AIRE:


Tersé milacre, este tenie que veure en lo aire, un elemen mes del mon.

“Lo “Sebeta” teníe un tio, mol bon home; que cuan prenie vermut al bar de la plasa, y si li arrimae lo crio, sempre sen duie alguna oliva rellena, algún berberecho a la boca,  y una rubia (peseta) a la borchaca.
Este home cantabe mol be la jota y tenie una grasia especial pos se les inventabe de cualquier cosa que se li posae per daban.
Estaem a la época de la trilla; lo tio teníe la era a la cresta de un monte; l’aire li arrivabe per tots los costats, pero a cambi lo tallat (lo presipisi), rodechabe la obra de tota la era, menos per un tros que es per agon se arrivabe a ella.
Durán uns dies; la tia, la dona del tio, no podie acompañal a trillá; y ell tenie que está sol; pero, claro, entonses, cuan li tocae rechirá la mies, tenie que pará lo trill. Pa que no pasaré aisó, lo menut va aná a achudali.
Habien pasat tot lo matí be. Mentres lo tio rechirabe en la forca, Luiset, muntat damún del trill, donabe voltes y voltes. Tot anabe be.
Lo que pase es que lo sagal, tenie ganes de corre; sense donás cuenta que la mula del tio ere mol fura y claro en un momen en que lo tio va aná a la pallisa, que estae allí propet, a beure aigüa; lo menut va agarrá la suriaca y la va pasá per damún de la esquena de la mula, pa fela trotá un poc. La mula va escomensá a trotá, donán voltes. Lo crio li va trová gust y li va pasá atre camí la suriaca per la esquena a la mula. Ésta la va notá y va escomensá a galopá a tota la velosidat, donán voltes per damun de la palla. Lo chiquet, que no se u esperabe, marechat per la velosidat y per les voltes, va piarde lo asiento y va caure del trill, anan donan voltes, per la forsa de la velosidat, hasta lo matéis rafec de la paret. Y allí va pará; chustet al cantó del tallat. La ma de Deu lo va aturá de dona voltes; no podie caure; lo nesesitabe ell, entonses; y mes tart, lo nesesitarie lo chapurriau.
Lo tio, que venie de beure, va pará la mula y lo trill y va aná corrén a mirá al nevot. No res; pa lo que aguere pogut sé; uns esgarraps per les garres y una nafra al chinoll. La trilla va seguí y lo día tamé.
No ere la seua hora; encara tenie que aná al seminari.”
Yo no sé en quina grasia vach escriure les meues aventures. Cosa rara; cap de retó me va cridá pa preguntam pels tres “milacres” meus; que me habien convensut de la cridadá de Deu al agüelo “Sebeta”.
Segur que alguns dels mosens que mos preparaben, sen enriurie o se enfotrie un rato; com vatres u feu ara; llechin les imaginasions de un crio de poble de once o dotse añs.
Pero, poc a poc, misa a misa; comunió a comunio; rosari a rosari; meditasió a meditasió; lectura espiritual a lectura espiritual; confesó a confesó; penitansia a penitansia; retiro espiritual a retiro espiritual; silensio a silensio; charrada a  charrada;……pa qué seguí; sempre ploven la mateisa aigüa damún del matéis terreno; nau; chove; te anabes convensín; o te anaben convensín; de que tenies vocasió y, al remat de tot, ya pareisie que Deu te habíe cridat a tú, a Luiset. Y vach está un tems que estaba convensut de que valía pa retó; de que volia sé retó; y de que sería retó. Lo mosen habíe tingut bon ull.
Y, ademés de tota la religió que mos donaben; al matéis tems mos preparaben pa la vida; sobre tot la vida de mosen; pero tamé pa la vida normal; de una manera que difisilmen mos aurien preparat a un atre puesto; aisó mai li u podré agraí al seminari, ni al reto del meu poble, que ben merescuda teníe la indulgensia per la meua “vocasió”.
Desde lo primé añ me van doná beca; de tal manera que la carrera de reto me la vach aná guañán; nota a nota; añ a añ. Cuan arrivaen les vacasions yo trevallaba a casa en la ocupasió que an aquell tems tenie la familia. A les vacasions de Nadal, a cullí olives, a pará rateres; a les del estiu a segá y a trillá; com un mes de casa; pos yo, entonses encara era un mes a aquella casa.
A camins me tocabe fe de menobré (peon de albañil), arrivaba a michdía del seminari; dinaba; y, per la tarde, a la obra; per denit les dos mans plenes de bambolles; de la “maseta” y del “escalpre”, tota la tarde fen una sequieta al simén pa posá un tubo. Al día siguien, les mans vendades, pero a seguí la sequieta. Als sinc o sis dies ya portaba durisies a les mans, al prinsipi tendretes, pero después dures, com un trevalladó mes.
Alguna volta; de cuan en cuan; sobre tot al estiu; a carregá camions per lo poble; en sacs de vuitanta kilos a les costelles; no sé cóm los podía puchá per una rampa (dos taulóns) de fusta a la caisa del camión. Cuan ere blat, tira que te vás; pero cuan ere sibá, lo maldit pols, se te agarrae a la esquena, se te pegae a la carn y no ñabíe aigua que te rentare, ni res que te calmare, cóm picae; y tú a rascá, a rascá.

Seguirá....



Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, mules, burros


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, rascle

Los milacres del “Sebeta” 3


Los milacres del “Sebeta” 3

Un día, als retós no sels va ocurrí res milló que demanamos una proba; teniem que escriure a un papé, per qué creiem que Deu mos habie cridat pa entrá al seminari.


Lo “Sebeta”, per mes que pensabe, no se li ocurrie res. A ell no li habíe cridat Deu nostre siñó, sino lo mosen del poble, que ademés li habíe engañat.

Vach escomensá a discurrí; pensán, pensán; algo ting que posá y que los convensisque; sino son capasos de enviam atre camí al poble y aisó no pot pasá; lo disgust matarie a ma mare. Serie una vergoña pan ella; pobreta, sense cap de culpa.
Com sempre que ñabie un problema, Luiset se va reuní en ell matéis; y se van ficá a parlás en chapurriau; perque pensá, pensá, sempre pensabe en chapurriau. Ahí sempre trovabe inspirasió. A ver menut, discurris, Deu va tindre tres tentasions; tres caigudes en la creu damún; San Pedro lo va negá tres camins. Ya está; lo número tres es la solusió, tú no pots se menos que ells. Y te volen pa algo importan.
Discurris, mira cap atrás; y enrecordaten de tres coses que te han pasat. Pensa, pensa; a ver lo foc, sí eisa pot sé una historia; seguis pensan: ah!, claro!, lo rascle; ya ne tenim dos; ten falte una; home! Lo trill. Ya están les tres; ara a ver si eres capás de contales bé: discurris.
Y ahí va escomensá la carrera de escritó, fabuladó, cuentiste, de lo agüelo “Sebeta”.
Anem a escriure; escomensem, ¡Ten ciudau, Luiset! A ver qué poses.
“Deu, nostre siñó, a mí me ha cridat tres camins; sino directamen, sí me u ha donat a entendre; ma fet señals; a través del foc, de la tiarra y del aire.
LO FOC:
“Ere Semana Santa; Luiset fae de monaguillo; vestit en la sotana rocha y en lo roquete blanc, en miches manegues, hasta los colses,  mol amples. Lo “monumet” lo habien ficat a un dels altás dels costats; lo de la dreta. Los dos costats del monumen estaben plens de viales; perfectamen ordenades y escalonades. Mol guapo, com sempre u han fet y u fan les dones del meu poble.
Va arribá la hora de ensendre les viales; lo crio, de nau o diau añs, en una viala ensesa, va capa lo altá y claro, sense cap de coneisimen, escomense a ensendre de avais per adal. Mol mal fet.
Ensen la primera fila, casi no arrive al final de la línea, inclus una de les viales raderes, se ha apagat.
Es igual después ya les repasaré, sino no acabaré mai. Ara la segunda línea, viala a viala, ya está, enseses.
En eise momen, cuan va a escomensá la terserá línea, se sentís un soroll entre la chen de detrás del menut. Ell se creu que li diuen que se ha disat una viala, sense ensendre; qué pesats; ya u sé; la ensendré cuan acaba de ensendreles totes.
Lo soroll creis; va aumentan; tots li criden, una sola paraula “QUE TE ENSENS”. Al ensendre de bais, per amunt, la manega ampla del roquete, al estirá la má pa ensendre la tercera fila, lo foc de la segunda fila habie pres y lo chiquet ere una flama, sense enterás.
De momen va notá, que unes mans; grans; fortes; lo agarraen y, en un suspiro, lo baisaben a bais, ficanlo contra la tiarra, donanli voltes, capa un costat y capa latre; y lo foc se apagabe com habie escomensat. Detrás d’ell estabe un dels homens grans del poble. Li habie salvat.
No habíe pasat res; bueno se habíe cremat la mitat del roquete y un poquet la sotana y lo pial del menut;  grasies a Deu que mirabe per ell, perque li tenie guardat un atre destino; aná al seminari.”
A que casi esteu convensuts de la cridada. Pues espereutos.

Seguirá......



Los milacres del “Sebeta” 3

Los milacres del “Sebeta” 2


Los milacres del “Sebeta” 2

los-milacres-del-sebeta-1



seminari , seminario, Zaragoza, Saragossa, cura, mosen, iglesia, estudiá


Aquell estiu eren los cursillos pa entrá al seminari. Me va portá lo mosen y sé que vach aprová.

Al prinsipi de octubre escomensabe lo curs, en mich de les festes del poble. Vach arrivá, vach aná coneisen uns atres chiquets com yo. La sala mes gran que yo había vist ere la sala del vall del poble, pues la sala pa dormí ere tres voltes mes gran. Teniem un llit pa cada un y un almari pa cada dos.
En once añs, moseganme la llengua pa no plorá davan del atres chiquets, me vach tindre que valdre pa aubrí la maleta, de cartó, lligada en una correcha, fe lo llit y traure les coses y ficales al mich amari que me tocabe.
Aquella primera nit yo sentía que plovie a mols coisins. Yo lo vach abrasá mol fort, aguantamme, al tems que me preguntaba per qué ma mare me habíe disat marchá; per qué lo mosen me habíe engañat; per qué yo había engañat a tot lo mon, al primé a mi matéis; per qué yo había segut tan cobart; per qué había disat la megua casa, lo meu poble, la meua tiarra, lo meu llit; per qué….. ñabie tantes coses pa preguntás que al final me vach dormí, sense trová contestasió a cap pregunta.
La vida va aná pasan, mises, estudis, minchás, rosaris, paseos, silensios, charrades, Deu ere mol bó y mos volie mol.
Ñabie un profesó que los seus chermans anaen a cullí les olives en ma mare, tots trevallaben pals siñós rics. Me va doná matrícula de honor. ¿Me la vach guañá yo?, o los guisos de ma mare als seus chermans?. Qué importe una mentira mes?. Se confese y en pau.
Ñabie un reto que mos fae unes charrades mol series. Cuan menos parleu en les dones y chiques milló. Serie aconsejable que anareu vestits de negre. Y tamé serie convenien que cuan anareu pel carré, al vostre poble, portareu un llibre a la má dreta aisi si tos troveu en una dona o chica, podeu di que no li podeu doná la má, perque la teniu ocupá en lo llibre. Qué trist, me pareis tot aisó, avui.
Los domenches eren dies de visita. Los que eren de Saragosa o de allí prop, venien los seus familiás a veurels, los demes escoltaben música y llechiben llibres. Un día, per los alteveus, una alifara, va eisí lo meu nom, vach baisá corren, inosén, creen que ma mare habíe vengut a veurem, inosen atre camí, casi no tenien pa minchá, per culpa meua, y anaben a fe un viache. Allí a un racó ñavie una dona primeta, vestida de negre. Ere una tia, mol apartada, no mos coneisiem. Soc ta tía, hola tía; que tal estas?, ve y vuste?; mira te hay portat unes selidonies, moltes grasies; mira vivin a este carre, si algún camí ises y vols vindre, ya saps agon estem. Grasies tia. Adios tía. Aisí de fret. Ella habie cumplit. Yo; per una volta, había tingut una visita.
Al prinsipi, tots los dimachs, mos arrivabe “la bosa” en la roba llimpia y en algún capricho (colacao en sucre; lleit condensada la lechera, al bañ de María; chocolate; coses que a casa se llevaben de la seua boca, pa envíameles a mi; algún tort frechidet, que ya me arrivabe gris, florit, pero que bó estabe), y per damún de tot, una carta de ma mare.
Lo matéis día, natres enviabem un atra “bosa” en la roba bruta y en una carta pa casa. (Seguien les mentires; que no se preocuparen; que estaba mol bé; que men anaba acostumbran; que mos donaben mol be de mincha; y coses aisina). Més mentires; cóm se pot acostumbra un crio de onse añs a está sense la familia; fora de casa. Pos ere la meua vida y seguía avan; en tristesa; en plos detinguts dintre, que no eisirien mai y que encara faen mes dol que cuan ña llágrimes que se poden llimpiá en lo mocado. Endurinte cada día un poquet mes.
Lo únic que sabie tota la verdat de la meua vida ere lo coisí, al que cada nit abrasaba y li contaba lo mal que u estaba pasan y lo mol que me enrecordaba de tot lo mon, de la gosa, de la gateta, del hort, de la telleria, que me agradaría beure de la seua aigüa, y los per qués de sempre…; y, com sempre, lo coisí mut como una pedra, sense contestam mai.
A camins me imaginaba que estaba al poble, que chugaba en los amics a polisies y a lladres; y me ficaba conten y engañanme un camí mes a mi matéis, me dieba que allí no se estabe tan mal. Que estaba deprenem moltes coses; que el dia de demá me podrien vindre bé; en aisó tenía tota la rao del mon, grasies a elles estic aon estic; y pensan, pensan….me dormia una nit mes. Y lo meu coisí seguie mut y sort.

Seguirá.


Cuan ña raó, no cal res més

Cuan ña RAÓ.

“Cuan ña raó, no cal res més”.

Cuan ña raó, no cal res més

Air, día sis de abril de 2024, a Vallchunquera va sé la sesta selebrasió de la aparisió dels Amics del Chapurriau.

Un grapat de chen desinteresada, que va cambián, pero que no se note, tots treballen, posen tems, posen treballs, posen intensións, bones desde llugo, sentiméns y hasta dinés. Pero nols importe, tot u fan per lo interés de la chen, per la llengua que allí se parle, per lo Chapurriau.

Los que sen van, no se retiren, seguisen treballán de un atra manera, pero sempre fen piña en los Amics.

Uns ils atres son com formigues, mai los veus parats, ademés dels seus treballs, tots tenen algo que fe y saben qué es, que aisó es lo difisil. Nols importen hores u disen tot cuan lo Chapurriau los cride.

Qué sort dells y del Chapurriau.

Están convensuts de lo que fan, no reñisen, lo seu ejemplo es la milló llissó, saben que tenen RAÓ y nols fa falta res més.

Van escomensá sense res, bueno en molta ilusió, que sempre se ha notat, en les seues cares, sempre conténs, sempre en la riseta a la boca. Cada u val pa una cosa y tots valen pa tot.

Com les formigues, granet a granet, fulleta a fulleta, han fet un gran niu, aón ara ya caben més de dos mil persones.

Persones que han anat venín soles, sense forsales, tots per lo amor a la seua manera de charrá.

No han empleat dinés, vots, tvs, radios, los polítics de abáns nols faen cas, pareisien apestats, pero ells sabíen que la oló que portaen ere la de una gran tiarra, regada per un riu, lo seu, lo Matarraña y eisa es oloreta a honor, a amor, a sentimén, a cariño, a palaures dites y escrites en una llengua mol vella, més que algunes dels voltáns. Es la milló colonia.

No teníen dinés, no teníen vots, no teníen quí los apoyare, sol teníen una manera de parlá y la seua veu. Parláen, raonáen, sense faltá a dingú, sense despresiá a dingú, en educasió, molta, en sentiméns y arguméns y ahí sels notae en tota la RAÓ.

En tot aisó, disán pasá lo tems, la chen del voltán, que portaen dintre la mateisa llaó, los va aná entenén, se van doná cuenta de lo que aquell formigué fae y volíe. Es lo que ells tamé volíen. Al sentils parlá algo se removíe dintre dells, un mun de palaures amagades, casi prohibides, pero que, en la aigua de aquella chen, revivíen, tornáen a florí, en més forsa encara que abáns.

Y esta chen, com abelles, sempre al roglán de la seua llengua, dic de la seua reina, van escomensá a eisecá lo vol, a buscá flos, a buscá poesies, histories, a cantá jotes.

Eren de diferéns panals, de mols suros, pero tots ronronechaen igual, se enteníen y, lo més importán, parlanse aisí, estáen conténs, eren lliures, dingú los habíe obligat, los habíe forsat, habíen escoltat, habíen llichit lo que aquell grapat diebe y se habíen donat cuenta que era com una profecía que fae mol tems que esperaen, pa escomensá a volá.

Eise día a Vallchunquera se van reuní, van vindre de unes atres colmenes, tots en ganes de sabé. Y les palaures que van escoltá los van arriba, los van calá hasta mol dintre, los van enseñá que alló ya u sabíen, que u teníen dins del seu cap, que sol teníen que traureu y com, als milacres de la Biblia, van escomensá a parlá, ere un bureo seguit, dingú callae, tots volíen traure lo que tan tems los habíen prohibit.

Ara, grasies als Amics, son lliures, a lo milló per primera volta, la RAÓ y res més los ha convensut. Ya poden parlá en la seua llengua, en lo seu Chapurriau y, desde este momén, los Amics saben que han guañat un escaló més, a Vallchunquera, han puchat un poc més.

Los falte mol, u saben, pero en estos vimecs se poden fe moltes sistelles, mols cartróns y ells seguirán ahí, sense fe ruido, sense presumí, sol treballán.

Hasta ara ha vallgut la pena.

Aunque ton vau tindre que aná de Vallchunquera, pa torná al vostre niu, no ton hau anat del tot, ya u va di lo vostre poeta, se ha quedat un trosset del vostre cor y tota la vostra RAÓ.

el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE

Trovada y 5 , Historietes 2


Trovada y 5 , Historietes 2

Y p’acaba un poc de mistiari. Tots los pobles, de cualquier puesto, tenen historietes rares, misterioses. Mols camins no se sap si son historietes, coinsidansies, milacres, misteris o invensió de algun vei, que es massa cuentiste com l’agüelo “Sebeta”.  Pos a l’Aldea tamé; n’hay triat tres, segur que ne ñá mes.

Avans de escomensá lo “Sebeta” vol demaná disculpes, per si les coses que va a contá, no van passá aisina, o no van pasá, o se u ha inventat ell.

PRIMERA:

Está la leyenda de la Marededeu, a la que mols veins de l’Aldea li tenen una fe mol gran. Según han vingut contan les persones machós; que, al matéis tems, los u habien contat los seus antepasats; y apareis a les cansonetes que se canten cuan se li fa la novena; o sigue la historia del poble; un home de Bot (Tarragona), va pasá per la ermita, que está separada del poble, un sincsens metros; y va furta la imagen y se la va endú a la seua casa.
Al poc de tindre la Marededeu, a la casa se van escomensá a fica malals tots los de la familia. No ñabie dotó, ni medicina qu’els curare; cada camí se posaen pichó, mes mals. Al remat, lo qui la habie furtat; mich arrepentit y mich en po de que se moriren tots los de la familia; va ana al retó del poble y se va confesá dien lo que habíe fet. Lo mosen enseguida li va dí la penitansia: tenie que torná la Marededeu al matéis puesto de agon la habie furtat.
Com no li quedae atre remei; aisí u va fé. Los veins de l’Aldea que, al notá la desaparisió de la seua Virgen, li habíen estat resán y fenli novenes, pa que tornare; al veurela atre camí al pilá, van pensá que habie pasat un milacre, van tindre molta alifara y van fé una gran festa.
La leyenda no u diu, pero ñaurá que pensá que la familia del lladre se posarie bé, pa que acabo bé la historieta.
Mes tart, la van torná a furtá y va apareise a Torresilla, al trovala posada a un pilá que allí li dieben de la Piedad, se li va quedá eise nom Virgen de la Piedad.
Tamé se comente que cuan la guiarra, un home pa que no la chafaren, la va pillá y la va enterrá, al corral de les mules, davall del fem, y cuan va acabá la guiarra, la va torná al seu puesto.
La chen li te molta devosió y pa demanalí coses, li resen dienli “danos consuelo en la vida, oh, Virgen de la Piedad.” Tos la poso, per si algún nesesite achuda; may se pot sabé, cuán fará falta o quí te pot curá.
SEGUNDA:
Al escomensá la guiarra del 36; com a mols pobles, ya u hay contat a unes atres charrades; a l’Aldea, va ñaure una part del poble que, defenen les seues idees, van tirá per un costat; una atra part, tamé defenen les seues idees, van tirá per l’atre; y uns atres, que no van tirá per cap costat, encara que tenien les seues idees,  van tindre que patí per part de uns y dels atres.
Tal com u hay contat ya; al prinsipí los que van escomensá manán, lo prime que van fé, va se entrá a la iglesia y fe maleses, dintre y de fora; van cremá sans y santes, los vestits del retó y van tirá, chafanles les estatues de pedra que ñabíe a la fachada; a les que no podien arrencá los tallaven los brasos, lo cap, lo que podien.
Presidin eisa fachada, al mich, estabe San Miquial, patro del poble, en lo bras dret eisecat, portan la espada en la que pareisie luchá en lo demoni que tenie davall.
Com estae ben agarrat, va ñaure dos homes que van puchá, y, mentres un aguantae la estatua, latre li va partí lo bras dret.
Pos be, mes tart, al que habie sostés la imagen si li va umplí la cara de nafres; y al atre, al que va partí lo bras; mentres la guiarra, quina casualidad, va piarde lo bras dret, p’el matéis puesto que ell habíe partit lo de la estatua. Segur que va sé una coinsidansia; va ñaure mols que, a la guiarra, van piarde brasos y garres; uns atres van piarde la vida y no habien fet cap de malesa; pero ahí quede la historieta …..
TERSERA:
A mitat del sigle pasat, un home de l’Aldea, estae llauran, y llaurabe fondo, apretan per abais; de momen se li enganche la rella; y pareis que espente algo; que mau algo; pare al animal; llimpie lo tros y li apareis com una tapa de pedra fina, la lleve y oh! Sorpresa. Allí dabais ñabie com un trull de tiarra en forma de tenalla. Y aquí es cuan escomense lo mistiari, l’agüelo com ere tan menut, sol s’enrecorde de aisó, de que van dí que ere d’els tems d’els moros y que ya sen habien trovat mes pel poble. No m’enrecordo de quí la va trova; y may me van dí si va trová algo dintre.
Lo “Sebeta”, lo crio, cuan estae sol, ensomiabe que ne trovae una y que dintre ñabie un tesoro y en eisos dines, llevabe a sa mare de serví, y la teníen sempre a casa en ells. Sol ere que ensomiabe. Non va trova may cap de trull de tiarra en forma de tenalla.
Y se va acabá la trovada; a tots los va agradá tan que van quedá p’al añ que ve, atre camí.
A totes les persones del Consell, grasies per la vostra memoria, pero sobre tot, grasies per la vostra HISTORIA, que, ara ya es la NOSTRA historia. Grasies y seguiu están ahí mols añs. T’os nesesitem, ara més que may.
FIN.
Nota: Después de haber acabat la charrada m’arrivat la historia de la Marededeu y tos la fico tal y com m’arrivat:
“Nª Sª de la Piedad.
En el lugar de Valjunquera.
En el camino real de Valjunquera, Aldea de la Ciudad de Alcañiz  y a distancia de quatrocientos passos de aquel Pueblo, venera la devoción Christiana  la S. Imagen de N.S. de la Piedad en una Hermita muy hermosa, y fabricada a lo moderno: el título de la Piedad, se la dio la de aquellos devotos, que cuidaron de colocarla allí: el origen de esta Milagrosa Imagen, según consta por algunas memorias, fue en la forma siguiente. Por los años de 1575. Vivía en la Ciudad de Valencia Urbano Foz, natural de Valjunquera, y escultor: deseando este regalar a su Abuelo Pedro Foz, con alguna alaja de gusto, embiole esta S. Imagen, fabricada por sus manos: estimola tanto Pedro Foz, que no quiso, teniéndola en su casa, hazerla incomunicable, sino que erigiendo cerca del Lugar un pilar, la colocó allí en un decente nicho: aquí estuvo muchos años, venerada de los propios del país, y estrangeros.”
En 1623 un hombre de Bot la sacó de aquel nicho para venerarla en su casa. Enfermó toda su familia y entonces decidió devolverla a Valjunquera.
Nuevamente fue robada en 1677. Siete hombres la buscaron por diversos caminos y Gerónimo Lamberto la encontró cerca de Torrecilla en un pilar que llaman La Piedad.
Una vez devuelta a Valjunquera, el pueblo dispuso edificarle una ermita frente al lugar donde se hallaba el antigüo nicho. En 1697 se comenzó la obra y el uno de octubre de 1699 se trasladó la imagen a su nueva sede.
Su fiesta se celebra el viernes siguiente al domingo de pasión.
Hay muchos exvotos en esta capilla. Entre ellos se ve una mortaja ofrecida por Catalina Meseguer por haber sanado a su hijo Joseph Ardid que estaba desahuciado por los médicos. También una pierna de cera. Entre los prodigios atribuidos, se cuenta la salvación de los valjunqueranos Andrés Laflor y Jaime Cuella que eran arrastrados por las aguas del rio Segre.
La información anterior es un resumen de lo escrito por el padre Faci en 1739.”
Y l’agüelo “Sebeta” u ha copiat tot de la Revista Escolar El Gabarato, la número 6, de 1988.

FIN.

Contestán a Ignacio Monreal.

Contestán a Ignacio Monreal.
Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.
Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas - Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.
¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.
La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
- palaures, palabres, paraules,
- milacre, milagre y hasta miracle, y
- moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.

FIN

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2


En esta preparasió del seu “posible”; porten mol tems; ya que aisó nols importe, tenen tot lo tems del mon; y podem comentá algunes coses. Estic segur que moltes atres no mos enterarem may de elles; ya que u saben fe mol bé.
Aprofitanse de la seua importansia han anat ficán, aquelles palaures que han dit avans; y, de momén, ya han coseguit que la chen les considero normals. Aisí, ara; ya ningú se asuste si escolte parlá de “la corona Catalano-Aragonesa”, de “los Paisos Catalans” y del “Catalá” com un idioma dominadó que se parle a mols puestos.
No es verdat cap de les tres coses; pero ya tot lo mon u veu normal: y pense: “no es verdat y com no es verdat diseulos está, no u conseguirán”, pero SÍ que u van conseguín, sol teniu que donautos una volta per la ¿enciclopedia? Wikipedia, allí donen com a “ofisials” (com si foren verdat) totes eises coses que esta chen se va inventán y que los demés los u consentim.
Aneu veen, poc a poc; un “posible” va sen considerat como si en realidat aguere pasat; ya tos u había dit que lo tems fa milacres.
Cuan Jaime I va conquistá Valensia, va porta chen pa aná repoblán los terrenos que los anae guañan als árabes. Eisa chen ere de Aragó, Navarra, Castellana y uns poquets, no arrivaen al diau per sen, dels actuals catalans; com lo Rey ere mol honrat y, aisí u volie pareise; tot este negosi lo va fe escriure a un llibre que se li diebe “Del Repartimén” y alli estae escrit a quí li habíe donat cada tros de tiarra y de aon veníe eisa persona. Tot escrit, tot legalisat, tot ben fet.
Pos va arrivá lo siñó Bofarull, bueno no se mereis lo de siñó encara que allí, a la seua tiarra, li van fe un agraimén y la seua foto presidis lo Archivo; anaem dien que Bofarull, encarregat del Archivo de la Corona de Aragó, al 1847, com los del “posible” volien demostrá la influansia dels catalans en Valensia, y del Catalá en lo Valensiá, va fe un llibre nau “Del Repartimén”, del vell habíe tachat los noms que no eren catalans y aisí apareisie que la machoria dels repoblados de Valensia eren catalans y en ells habien portat la forma de parlá catalana, demostrán de eisa manera que lo valensiá ere fill del catalá. Asó u va fé lo home encarregat de guardá, pero sense tocals, los llibres de la Historia. ¿Cuáns cambis y falsificasions mes, no ne farie?. Cla tot per una bona causa, conseguí un imposible, o sigue que un “posible” se tornare en real, en verdat.
Quina casualidat; tamé va desapareise lo testamén de Jaime I, guardat al mateis Archivo, (legajo 758) que esclarie los termes de los reinats de Aragó, Valensia y Mallorca y del condat de Barselona.
No sol van sé eises les coses rares que han pasat en la historia de esta tiarra. Podriem parlá del supost “llibre dels feyts d’armes de Catalunya”, considerat mol tems com un testigo de la literatura catalana medieval. Lo seu autó Joan Gaspar Roig Jalpi (1624-1691) asegurae que lo llibre que, ell habíe escrit al sigle XVII, ere una copia de un de 1420 escrit per Bernard Boadas. Eise llibre se va usá mol tems pa contá la historia de la patria catalana, hasta que a 1948 lo medievaliste y llingüiste Miquel Coll Alenton, va demostrá que ere falso, que se u habíe inventat tot, com lo agüelo “Sebeta” u fa a camins.
Cuan volen parlá de la antigüedat del catalá se referisen a coses del valensiá, perque ells diuen que lo valensiá es catalá. Y de aisó se aprofiten pa intentá demostrá lo tems que fa que se parle catalá, pero aon se apoyen es en lo Valensiá, que éste sí que té tanta vellés, més que lo catalá.
Cuan volen parlá de literatura catalana antigüa, se referisen als llibres y als autors valensians antics, perque lo valensiá, pan ells no existis, es catalá.
Nesesitaen una historia y entonses se la han inventat, de un “posible” han fet una realidat. Se han imaginat que cuan lo casamén de Petronila, no va sé lo gran (lo reinat) lo que va achuní al menut (al condat); sino que va sé al ravés que lo condat li va doná llum al reinat y, desde eise momén, lo nom va cambiá y ara ere la corona Catalano-Aragonesa. Y aisí seguím.
An aquells tems may se va discutí estos tratamens, hasta los soldats, los almogávars, cuan escomensaen a luchá cridaben lo nom de “Aragó”, “Aragó” y a tots los puestos y a tots los tratats sol apareisie lo nom de Aragó. Encara que tinguere un port a Barselona.

Seguirá.......