Mostrando las entradas para la consulta tellat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tellat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

CANSÓ D’ESPERANSA

CANSÓ D’ESPERANSA.

Voldría tindre la inspirasió, lo sentit de la música de “La Chanera Folk” pa podé cantá les lletres que me ván venín al cap, lletres ficades en ralles, ralles que fan planes, planes que se tornen treballs de ilusió y a camins en una cansó d’esperansa pa’l futuro de la nostra llengua.
Com los de la banda; estém farts de rosegá: “Som d’Aragó y parlém lo chapurriat, pero arriván a Saragosa, esta llengua s’acabat”.

CANSÓ D’ESPERANSA, agüelo Sebeta, ensayo, Roberto G. Bayod, Monsó, 2019


Un día del estiu, después de diná, vach pillá una borrasa y men vach aná daball d’una olivera. Ere l’hora de la siesta. Cuánta chen hauríe vist aquell albre, dormín daball de les seues branques, de les seues fulles, al rogle de la seua sombra. Cuáns sens de añs debíe tindre aquell tronc que ya se habíe ubiart en tres brasos.

Lo sonsonete de les chicharres, enmascaráes en la escorsa del tronc, me convidáen a ensomiá, ben tapaet tot lo cos en la borrasa; an aquella sombra fáe fresca, lo sombrero damún de la cara; que les mosques, que voltáen per allí, a la caló son mol pesáes.

Y ficat a pensá, en los ulls ubiarts, a la sombreta de dintre del sombrero, me enrecordaba de dos coses: de un forat a una roca y de una entradeta a un pilá de mármol:

- Lo forat teníe la seua historia: Al poble ñabíe una pallisa que la ván fé pegada a una muntaña, pa aprofitá la roca que ñabíe daball y la protecsió del desmonte. Los siméns de les parets se van ficá dintre de la roca y la paret de detrás, pegada a la muntaña; lo tellat, pa guardá la palla del aigua que puguere plaure, lo habíen ficat entrán un poc dins del monte.

Lo que no sen habíen donat cuenta los obrés es que al tallá la montaña, ván disá al aire lo eisidó de un aiguamoll que ere mol pobret, sol caíe de gota en gota, cuan caíe. Per sort la eisida estáe per damún del tellat y la poqueta aigua que naisíe, baisáe per les telles que fáen de canalera y caíe an tiarra, al piau de la paret de daván, com una gotellera.
Pero, com han dit que la obra se habíe fet damún de una roca, en ve de gotechá an tiarra, caíe a la part de la roca que habíe quedat fora del edifisi.

Penséu un poquet, qué ñá més moll que una gota de aigua; al mateis tems, qué ñá més dur que una roca, encara que sigue de arenisca; pos me podeu creure, cuan de sagal me resguardaba daball del ráfec del tellat, vach mirá an tiarra. Allí estáe la roca y la aigualera del tellat, encara que sol ere de gota a gota, a camíns, de tart en tart; de tan gotechá, sempre al mateis puesto, habíe fet un povet menudet, un foraet a la roca, un clotet.

La constansia de una cosa tan molla, caén y gotechán mols añs habíe conseguit foradá una cosa tan dura com ere la roca.

- Per un atre costat, está la entradeta, tamé com un forat, a un pilá de mármol: tots hau estat al Pilá de Saragosa y casi tots hau anat per detrás a besá lo pilá que es la base aón está posada la imagen de la Marededeu.

Si tos hau donat cuenta, de tans besos que se li han donat, se ha anat fen una entradeta, hasta’l pun de que, fa un tems, estáe tan fonda que la chen ya no arriváe en los labios pa podé besála y van tindre que maure lo pilá y posá un atra cara que, de tans labios besánla, ya escomense tamé a fé entradeta.

Qué ñá mes suave que un bes; pos si ne fiquém un mun, un detrás de un atre, per mols añs, farém una entradeta al pilá de mármol.

Estaba chitat davall de la olivera, después de estos pensaméns, me vach cambiá de costat, casi me cau lo sombrero, es que sentía un coí que chilláe per la bora de la orella. Vach seguí pensán:

M’agradaríe que tots estarem convensuts de que la nostra llengua es lo aragonés de fá mil añs, en los mateisos drets que los parlás de Valensia, Cataluña o Mallorca. Que natres ara li diém Chapurriau, Romanse Aragonés, Aragonés Oriental, Fragatí, Tamaritá, Maellá o cualquiere dels més noms que corren per la nostra tiarra. Que, encara que cada una té les seues paraules espesials per lo pas del tems, al remat totes elles son eisa llengua nostra y cap té que cambiá, ñá que disáles que seguisquen sén com son. Natres mos enteném cuan mos parlém.

Asó ya pasáe en tems a Cataluña, ñabíe tantes clases de catalá, com a la nostra tiarra ñán de Chapurriau o més; lo que pase que al mil nausens lo cubano Pompeu va triá lo “barseloní” com “stándar”, volén acotolá als demés. Sabém que ñán mols cataláns que se esmeren en resistí (lo tortosí, lo lleiditá, lo del delta y mols més), lo que no sabém es si hu conseguirán.

Ñá chen nostra que vol mantindre la llengua dels nostres pares y mares y pan aisó luche, se defén, resistís y no mos rendirém; podém nomená als que están més prop de natres en lo tems:
- Eisa ere la manera de pensá de Roberto G. Bayod; está clara al seu escrit de 13/11/2002. Yo no puc afechí res milló, sol firmal com si fore meu. Ahí teníu una goteta de aigua del aiguamoll o un beset de un baturro al Pilá.
- Per un atre costat están tots los treballs de Julián Naval, cualquiere que pilléu tos convensirá; encara que a ell li agrade posali lo nom de Romanse Aragonés, pero tots sabém a qué se referís: a la nostra llengua, a la que parlém tots. Un atra goteta de aigua, un atre beset.
- Com a novedat hay trovat tamé la Revista Alazet (que en Fabla vol dí: fundamén de una casa) que se dedique a defendre la llengua altoaragonesa. Al número 30, de 2018, apareis un treball de Guillermo Tomás Faci, titulat: “El tratado diplomático bilingüe de 1409; edición comparada de las versiones aragonesa y castellana.”

An este tratat se parle sobre tot del castellá y del aragonés com a tal, diferensiat perféctamen del catalá, que tamé is. O sigue que an aquell tems sí que ere lo aragonés y lo autó, despresiánmos un poc diu que ara casi ha desaparegut y a natros mos trate de: “dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón. (pág. 172)”

Ell dirá lo que vullgue pero pa natres lo tratat, al reconeise al 1409 lo Aragonés com una llengua diferanta del castellá y sobre tot del catalá, es una gota mol gran, casi un chorro, de aigua y una dochena de besets més.

De totes maneres seríe de desichá llichí lo treball sansé y lo tratat, pa entendre milló lo que aquí se vol dí.
Aprofitán este comentari, vull afechí que conesco a un dels fundadós de esta revista. Hay parlat en ell del nostre problema y me ha donat un consell: ESCRIBÍU, escribíu, sense pará, en la vostra llengua, encara que no tingáu gramática, si més aván fa falta ya se fará, pero ESCRIBÍU que aisó sempre quedará. Es lo que estém fen.

Seguím en lo que anáem:
- No vull olvidám de la forsa que, en este sentit, fá lo chove Héctor Castro en les seues charrades per eisos pobles de Deu y los seus treballs defenén la nostra manera de parlá. Al atre costat, al Matarraña, li acompañe Juan Carlos Abella, en les seues poesies. Quín goch fá llichiles. Quín poeta ham trovat. Y qué podría dí del nostre dramaturgo particular, lo gran Agustí Cabrera Aguilar. Més aigua y més besos.
- Pa acabá, que no se me paso, los espentóns que li están donán al asunto la Facao y la Asosiasió Amics del Chapurriau, en tots los seguidós que se han posat com a bochos no sol a parlá, sino a escriure en la nostra llengua. Aisó ya es una séquia de aigua y un mun de besets.

Tot eise mun de veus, diferantes, pero iguals, que criden per podé seguí parlán lo que ha parlat la chen per mols añs an esta tiarra, son un ríu d’aigua y un sac de besos.

Sé que, pa escriure, no tením una gramática escrita, tampoc los cataláns la teníen hasta que Pompeu se la va inventá y dingú se ficáe en ells. Natres tením algo milló tením un cor que mos enseñe les millós histories, eisa es la nostra gramática.

Tením un grapat de ilusionats en seguí esta corrén, an ells los ham de achudá, son Los Amics del Chapurriau, pareis que la llaó, per una camí ha pres, está verdechán a un bon terreno, a un terreno chove, ple de saó, ple de rasmia, ple de ilusió, ben abonat, en la forsa de un mun de chen que está detrás y que si no los achude a espentá, está ahí pa aguantá totes les tronades que vinguen.

Ya se ha acabat lo de voldremos fé un rechit de uns atres més forsuts; natres som una branca, igual qu’ells, en la mateisa forsa. Ells ya no son lo chermá gran; som iguals, gemelos, pero criats per mamelles diferantes, a unes tiarres diferantes, encara que estiguen prop unes de les atres.

Tots ham eisit fá mols añs de un mateis albre y uns mateisos arrails: lo llatí romansechat y lo llemosí, adaptats los dos después a cada terreno y per aisó han donat forma a frutes diferantes, per que cada branca habíe segut empeltada per unes atres llaos (árabe, castellá, etc), pero lo tronc y les arrails eren y son les mateises.

A lo milló natres no hu veurem pero arrivará un día que lo nostre parlá, estará als despachos dels politics, en tots los drets que mos perteneisen, que per antigüedat mos ham guañat.

Ya no anirem en lo cap cacho, patín los abusos, los despresios dels mateisos que mos gobiarnen, eisos que natres los ham ficat allí dal y mos hu paguen com si no forem de la seua tiarra, de la seua rasa, encara que tingam un atra veu.
Claro que mos pareisém al catalá y al valensiá y al mallorquí, si som fills dels mateisos pares lo normal es que mos pareguém en algo.

Dintre de uns añs la historia del Chapurriau parlará de un grapat de chen que se va ficá seria y lo va defendre y lo va escriure.

Tos doneu cuenta que poc a poc en uns mesos, ham conseguit que molta chen escrigue en Chapurriau, sense cap de vergoña, sense cap de gramática, sense cap de regla. Sol en lo orgull, en lo llapis del cor.

Y al remat, en los besos al Pilá, donarém a entendre tot lo que volém a la nostra llengua y, en les gotes de aigua, farém un forat aón guarda la nostra historia.

Una Comarca ha segut valenta y ha ficat una consellería pa defendre la nostra llengua. Potechán sa va fén camí. La carretera ya vindrá més tart, pero algún día arrivará.

Ting un amic valensiá, lisensiat en Geografía e Historia; es de eises persones que cada añ, pa está conténs, se han de llichí més de sen llibres. Aprofitán la abundansia de escritós de Chapurriau dels radés tems, li vach pasá un trevall de casi sincsentes fulles en la nostra llengua y después de miral de dal a bais, me va dí que alló ni es valensiá, ni es catalá; que es una atra cosa, un atra llengua. Que se note que tenen los mateisos arrails, los románics, del llatí, pero que es complétamen diferén, encara que si saps valensiá pots entendrel, com se entén lo catalá.

De tot lo que hay anat veén, puc afechí que al prinsipi se parláe lo llatí (Fur de Jaca), llugo un llatí romansechat (Crónica de San Juan de la Peña, versió aragonesa), después mesclat en algo de llemosí (Copies del Fur de Jaca), més tart les paraules teníen los arrails del llatí pero éste se anáe perdén, y poc a poc anáe entrán més la influansia del llemosí (Vidal Mayor versió aragonesa). Después eisa mescla va aná evolusionán chunínse cada camí més en lo llemosí y lo árabe.

Cuan va arrivá lo castellá, lo va aná arraconán hasta un poc més de lo que estém ara (Almudevar cuan lo Pedro Saputo encara teníe mol de la nostra llengua). Ara sol quedém uns pocs pobles a les tres provinsies y al está tan arrupit, a cada puesto ha pillat unes costúms o dejes que califiquen lo parlá de cada poble. Ahí ha influit si ha vingut un maestre de un atre poble o que parle castellá, un notari de un atra provinsia (per ejemplo catalá que pasáe mol a subín) o inclús hasta un veí de un atre puesto que ha portat la seua manera de di les coses. Totes estes influansies han criat la espesialidat de cada poble, fénlo diferén dels atres, pero al remat y, asó es lo prinsipal, tots mos enteném.

En lo tems pasat, a mols puestos, en moltes ocasións, com en una continuidat, se ha dit la llengua aragonesa y desde llugo no se referíen al castellá, ni al catalá que convivíe en la nostra manera de parlá. Pero eren y son diferantes.

No ñá que olvidá que la llengua es un ente viu que va creisén y cambián. No sol en cheneral sino tamé a cada poble o lloc, per aisó ñá un tronc que es lo mateis pa tots, pero después cada rama té algunes fulles (paraules) que son diferantes, propies de cada poble, según les influansies que hasque tingut, la mescla de la chen que ha anat a viure y les llengues del voltán, sobre tot la que es la prinsipal en la que se fan aná los papés ofisials y los negosis.

Parlán de la escritura. Encara que algo se habíe fet abáns, mol poc per siart, al 2017 va escomensá un moimén, que ha anat entrán a la chen per mich de la paret de Facebook, promosionán la escritura del nostre parlá. Eisos valéns sense gramátiques han animat a mols més y ara ya hu veém com a normal lo escriure, cada u a la seua manera en la seua llengua, aisó es bo. Perque tamé aisina tots mos enteném.

Lo roín es que si no mos esmerém, dintre de poc, a causa de la influansia del catalá a la escola y a les institusións, los chiquets dependrán a parlál y al remat se creurán, encara que estiguen equivocats, que eisa es la seua llengua. Es lo que ya’ls pase a algúns desmadrats del nostre Chapurriau, se han emborrachat de catalá y ya tot los pareis lo estándar.
---------
- Chaic, ¿No te vas a eisecá, o qué?
- Me había quedat dormit, ensomián; pero ñá que torná atre camí al día día; la escola y lo catalá, la Ley de Llengües, los noms en catalá. ¡Que dol haberme despertat! en lo bé que anáen les coses mentres ensomiaba, dormín.

Pero yo tos animo, entre les gotetes de aigua y los besets del Pilá, arrivará un día que sentirém cantá a la “Chanera Folk” una vella cansó d’esperansa: “Som de Aragó y parlém lo Chapurriat y arriván a Saragosa, al remat, la nostra llengua ha guañat.”

FIN.

Daball del tellat.

Daball del tellat. Disponible a Amazon.

Daball del tellat.


El autor ubica las historias de sus libros en la comarca del Matarraña (provincia Teruel), en un escenario que trasciende durante la guerra civil española y el sufrimiento de la posguerra. Narra las vicisitudes de los vecinos de un pueblo ficticio llamado Aldea, donde suele situar casi todos sus relatos; en los que refleja la personalidad y las costumbres de sus habitantes.

Resumen del testimonio de un lector:

«Me fas reviure les meues vivensies i de ma Familia, que vam viure al Poble i treballabem al monte com la familia y gent del teu cuento, ademes ma Mare fae tame igual que la Maria. Tame mos pasae com al cuento, que entonses encara no ñavie aigua corrent, ni alcantarillat i com los del cuento l’aigua la teniem en una tenalla gran, al costat del foc, que teniem que ana omplin cada día en galletas i cantes»

Traducción:

«Me has hecho revivir mis vivencias y las de mi familia cuando estábamos en el pueblo y trabajábamos el campo, como la familia y la gente de tu narración. Mi madre hacía como María. También nos pasaba como en la novela, entonces aún no había agua corriente ni alcantarillado; el agua la teníamos en una tinaja grande al lado del fuego. La teníamos que llenar cada día con pozales y cántaros»

La trilla 7, l’ hort.

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-7-l-hort.html

La trilla 7, l’ hort.


A la part baisa de la vall, teniem un hort, y allí se treballabe mentres se estabe trillán. Tamé ñabie un pau que traie un aigua, poca, pero mol fresqueta; a la bora del pau, un toll pa regá y pa llavá la roba que después de llavala, se posae en azulete y lejía a una conca, al rato se aclaríe y se esteníe als rostolls del bancal de dal.

Me enrecordo en alifara de veure com la agüela y la mare plegaven los llansols y lo Luiset se posave davall, ¡qué recuerdos!.
Al hort se posaben cañes a les bachoques, pa que se emparralaren; se posaben cañes a les tomates y se lligaben les tomateres a les cañes en cordells. Ya se cullie alguna carbaseta, algún pepino, alguna tomata. Tamé ñabie rabanets, alberchines, primentons y hasta floreres que criaben flos. Per la séquia, que pasabe a la bora del hort, se cullie alguna violeta, eren menudetes, pero faen mol bona oló.
Se sembraben verdures de casi totes les clases, y de algunes, com les tomates, ne sembraben de varies clases tamé: normals, en rama, etc. Igual que bachoques: normals, pa secales p’al inviarn, blanques,  de la manteca, etc.
Teniem unes mansaneres enanes, que faen mansanes, menudes, pero mol bones de gust.
La tiarra del hort estae formada per los solcs, los cavallons y los regués, se aprofitave tot, als cavallons estaen plantaes les pataques y al solcs ya plantaben les piñes (coliflor). P’els regués venie l’aigüa.
Se regabe desde lo toll. Lo toll se umplie desde lo pau, galleta a galleta (cubo a cubo, poval). Estae la galleta lligada en una corda. Se posabe una carrucha y a puchá galletes. No sé los sentenás de cubos que faen falta pa umplí un toll. Lo cubo ere de aluminio. Aisí cuan lo baisabes abais y arrivae al nivell del aigüa, com pesabe, se afondabe dintre del pau y se umplie de aigüa y a estirá la corda. Y aisina un detrás de un atre, hasta que la aigüa arribae al rafec del toll.
Lo toll tenie una paret a un costat que la part de dal estae feta incliná, de obra, li dieben lo llavadó, perque se empleabe pa que les dones llavaren la roba. Cuan acababen, se soltae lo tancadó del toll, que ere un tocho de fusta en draps, pa tapá lo forat del toll, per agón se vuidabe (vaciaba) l’aigüa. Allí ñabie una rebaseta, del l’aigüa que se anabe escapan p’els draps y sempre ñabie granotetes (ranitas) menudetes o cullerots (renacuajos).
Al soltá la aigua del toll, anae p’els regues hasta arribá als solcs que vullies regá y que habies ubiart en la eisada (azada). Cuan estabe lo solc ple, se tapabe la entrada y sen aubrie un atre y aisí hasta que se acababe l’aigüa del toll.
A uns sen metros del pau, ñabie una fon que li dieben “La Telleria”, perque, en tems, l’agüelo del “Sebeta”, habíe segut tellé y faen telles als terrenos agon ara estabe la era. Ñabie un forn y tot. Les telles les portabe a vendre, anaben hasta Madrit, en carros y animals.
La fon tenie la milló aigüa del terme. Ara ya no val pa beure, se ha contaminat dels nitratos dels abonos que posaen als campos. A la bora de la fon ñabie dos aveuradós, p’als animals. Ere una obra ben feta, se notae que los antepasats discurrien, que no eren tontos. A esta tiarra sempre ha ñagut coneisimen y se pot comprobá.
A uns tresens metros de la fon estabe la “nevera”, ere un pau, no masa fondo, que cuan nevabe se umplie de neu. Y allí se conservabe mol tems sense fundis (derretirse), per si fae falta, pa algún malal (enfermo) del poble.
Chun a la caseta, davall del tellat, faem los plantés. Se compraen a la tenda bosetes de papé, que portaen llaos (simientes) de les coses que volies plantá al hort. Los plantés, se cuidaben mol y se regaen a subin pa que les plantetes eisiren be y fortes y después se pugueren trasplantá als solcs o als caballóns, según los tocare.
Parlán de plantés, m’enrecordo que lo agüelo, sen crio, ere afisionat a plantá y trasplantá coses y a fes los seus hortets. Ne tenie un, al puchadó (subida) que anabe del hort a la era.
Un día, cuan van aná a carrechá al Terme de Fornols, va trova un piñol (hueso), davall de una presquillera o albercoqué, ara no m’enrecordo ya;, que habíe ubiart y ya puchabe una rameta menudeta. Lo sagal lo va posá dintre de una lata, chun a la tiarra en la que habíe nascut. Lo va baisá al hort y lo va plantá al seu hortet, al puchadó. Y l’albre va prende y va aná creisen, fense un albre gran que avui done fruta.
Luiset, volie que cuan sen anare al atre costat, lo cremaren y la siandra se la tiraren a este albre, pa servili de alimen, en agraimen per haber crescut. Ara, com tot alló está abandonat y lo menut ya no té res que veure en l’hort ni en la era, ya ha cambiat. Que, cuan arrivo lo momen, la siandra que la tiron agón vullguen, pero dintre del terme de l’Aldea, aisó si, vol seguí allí, forman part del terreno, hasta lo final dels tems.
En fron de la era ñavie una cova de poca profundidat, pero alta, davall de la carretera. Allí a la seua bora, ñavie unes romigueres mol grans que faen unes mores gordes y gustoses. Cuan ñabie un momen de tems lliure, lo Luiset, sen anabe allí agarrabe una palla de una planta com lo fenoll, que se pareise mol a la palla de les espigues, pero mol mes fina. En ella anave clavan mores, hasta umplila, cuan tenie sinc o sis raims, tornae al hort, umplie una galleta de aigüa fresca del pau y ficae les palles plenes de mores allí dintre y a la hora de brená estaen fresquetes y mol bones.
A la bora del hort estabe un edifisi, una “caseta” que servie pa guardá los ferramens, y pa retiramos si plovie. Com allí entraben moltes mosques, posaem tires de pape pegajos, agon acudien les mosques y se quedaben pegades. Al matéis casalisi estabe la pallisa, tenie entrada per dintre de la habitasió de les ferramentes, pero eisa entrada se tapiabe en fustes. Y, per la part de damún del techo, del tellat, se aubrie un forat, apartán dos o tres telles de dos o tres files y per allí se vuidaven les borrases plenes de palla. Cuan ya no quedave mes que mich metro pa arriba al techo, ficaen dintre a Luiset, pa atapí be la palla y que ne capiere mes.
En esta operasió, al vuidá les borrases dintre de un poc de una habitasió tancada, se fae una polseguina que no tos podeu imaginá. A camins te ofegabes, no podies respirá. Y ademés alguns dels pols eren fotuts, sobre tot lo de la sibá que donabe uns picós a tot lo cos, pero mes a la esquena. Com sé que alguns u hau patit, no insistisco, pa que no tos enrecordeu y escomenseu a rascá.
Allí es agon lo agüelo “Sebeta” va agarrá una claustofobia tremenda, no tos podeu imagina lo llarc que se fá, cuan sol tens mich metro de altura pa mauret, y escomense a caure pel forat la palla de una borrasa, en tot lo pols del mon y tú, sense podé respirá, achinollat, la palla davall dels chinolls, les llumeres del tellat pegante a les costelles, tu inclinat, en una oscuridat total, esperán, desichán que acabo pronte, pa podé respirá atre cami normal. Y de momen se fa la llum, pero lo mun de palla no te dise veurela, la estens, com pots, en les mans, en los piaus, ya casi acabes, y entonses, arrive un atra borrasa, ya sol tens dos pams de puesto, casi estas llarc, casi no te pots maure, te vas arrastrán de una punta al atra, apretan cap abais, y aisina hasta que ya no pots mes y ya ises a la llum, al aire y respires en tota la forsa, umplinte los pulmons de aire llimpio, al fin LLIURE. Uffffffff.
Ya tanquen lo forat del tellat, ya no cap mes palla, allí se quede tancat lo infiarn, lo demoni. Hasta l’añ que ve.
Despues, pasán lo tems, se anaven llevan les fustes de la porta de la habitasio de abais y per allí se traie la palla, poc a poc, borrasa a borrasa, pa portala a la pallisa de casa y donala als animals.
Aisí funsionave la máquina de la palla.

Seguirá.........

agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-3-fin.html

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

Es un carré mol majo, ña bona chen. Ña vells, ña chovens y sobre tot mols chiquets, de totes les edats, aisó prometis, se veu lo futur asegurat. (Enrecordautos que estem parlán de 1950-60.)
Cuan van arribá les festes, se van fé cartels, en tires de llansols, penchats de un balcó al atre. Al cap de la costa “Benvenguts a L’Aldea”, al mich del portal “Lo portal, en festes, tos salude”.  P’els  atres balcons, de uns als atres, desde lo cap de la costa hasta lo portal, tires de banderetes, de totes les nasions. La machoria de les fachades pintades, penchán d’elles macetes en geranios y clavells de tots los colos, als balcons begonies llustroses. Eise añ al Portal li van doná lo premio del carré milló arreglat. La María-Jesús y lo agüelo “Sebeta”, en chove, van pasá a replegá lo premio. Mes pitos que pa qué.
A la hora de prende la fresca se faen mols corros, un al cap de la costa, un atre al mich, un atre, lo mes gran, al Portal, no faltaben los del Clot, del carré del Mich y del de Dal. En total mes de sincuanta persones. (Encara me sé lo nom de la machoria d’ells, pero com vatres no los coneisieu, no los poso pa no cansautos.)
M’enrecordo tamé que cuan nevabe, mol mes que ara. La neu arrivabe a la altura de la porta de la casa. Se faen camins desde la entrada hasta lo michs del carré, allí se fae una senda desde lo cap de la costa hasta cada un dels ramals que eisien de la plaseta. Cada veí fae lo seu camí y un tros del de tots. No ñabie discusións, tot lo mon sabie, per la costum dels tems, lo que li tocabe. Pals menuts ere una festa, no ñabie escola y chugabem a tiramos pilotes de neu. Luiset aprofitabe eisos dies pa traure als seus soldats, la caisa de les espardeñes, servie com a caravana, pa que la atacaren los indios. Costabe mes prepará la guiarra, que fela.
Parlan de estes coses, l’Aldea tenie una costum cheneral que eren los “chornals de vila”. Cuan ñabie que fe algún trevall pal poble, tot lo mon debie partisipá. Los que tenien chen y podien, trevallán gratis los dies que faren falta, los que no podien o no tenien chen pan aisó, u pagaben en dines, y eises perres servien pa pagá als profesionals que ñabie que empleá pa fe les obres.
Lo Portal ere uns dels camins a La Marededeu, pero tame ere lo CAMÍ al fosá.
Eise balcó del agüelo, ha vist pasá masa veins camí del atre costat, si ell tos contare la de chen que ha vist pasá y que ya no ha tornat, cuans plos, cuans sentimens trencats, cuantes llágrimes, cuans adiós mai acabats, cuans “esperam al atre costat”,… Y tots u anem cumplin mes pronte que tart.  Ere un tems que als morts s’els fae un atre tratamen que ara, hasta en aiso ham cambiat.
En estos dies de tanta caló, qué be se está a la entrada de la casa, en la pichela ben fresqueta a la bora, en la puntilleta de la agüela a la boca y lo tochet al pichorro, pa que no entron les estiroretes, que mes de una n’hay vist aná per entiarra buscan la frescoreta de la sugó de la pichella.
A esta sombra, en la cortina de borrasa a la porta, pa que no entro lo resol, se pot aguantá. Ademés eisa cortina tamé impedís que entron les mosques que en esta calorina se posen mol pesades. Menos mal que les orinetes y les falselles sol fan que volá sense pará y mos lliuren de les mosques y dels coins, que eisos, si piquen, sí que fan mal.
Si tanco los ulls, puc veure lo Portal, en lo carre encara de tiarra. Ñabie moltes orinetes fen los nius davall del rafec del tellat de la casa del tío Esteban, no paraen de volá. Dies avans habien arribat en bandades y se habien repartit per tot lo poble. Ñabie que veureles lo dia que va plaure, replegan lo fang del carré y aná fen, piquet a piquet, lo niu devall del tellat, en una carrera sense fin, pa acabá lo niu, que pronte se umplie de muisonets que traien los cabets per la finestreta que los seus parets habien disat pa entrá y eisí.
Qué tems aquells, constanmen ñabie soroll p’el carré, se sentie piulá a les mares y als menudets, fen una orquesta interminable, los vileros fenlis lo acompañamen als forats de davall de les telles. Les dones cantan mentres faen les faenes de la casa, en los balcons ubiarts. Algun bestiá, que se habíe retrasat, tornabe a embrutí lo carre, les dones renegán y tornán a agraná, “No tendrá un atra hora pa eisí, qué aura estat fen hasta ara, a sabé….”
Ara ya no ñá tiarra al carré, no ña nius, no ña vells, ni chovens, ni chiquets, per no ñaure no queden ni veins, lo Portal se ha quedat mut de muisons y de chen. Lo únic que se veu per allí es algún tros de rama de ramás que l’aire vaise per la costa y que, amoinat per tanta soledat, seguís corren clot per abais, que allí encara viu algú.
Al portal ya sol quede un vei, es un Robinsón qu’el barco de la vida li ha donat la oportunitat de disfruta ell solet de esta isla que avans ere un continen, ple de vida, de chen, de chovens, de críos,…. Lo pichó es que tota l’Aldea es un mun de isles com esta, en mols poquets náufragos en cada una de ells.
Si aneu per Vallchunquera, no diseu de fe una caminada p’el Portal, segur que la triste soledat, que es la única veina que quede ara, tos acompañará y un camí mes sentireu que lo poble del agüelo “Sebeta” se va quedan cada día mes sol y callat. Senteutos un momen al banc, tanqueu los ulls y escoltareu lo silensio mes ruidos, sentireu corre a un sagal, li acompañen una gosa y una gateta blanca, están contens, s’enriuen, les orinetes chillán y volán bais. Pero desgrasiadamen sol son sombres, imaginasións vostres, recuerdos de una charrada que au llechit en lo cor. Pero, intenteu saludaulos en les mans, donaulos los meus besos, que sempre los portaré al cap. Com una mes de les ilusión que lo tems ha matat. Lo portal, encara que ya no puga está allí, sempre será lo puesto agon vach pasá los millos momens de la meua chuventut. A lo millo tos arriben les campanades del reloche del poble donan les hores. Noteu la seua tristó, avans tots mos movien a la seua señal, ara en tans adelantos y tans reloches a les muñiques, casi ningú li fá cas. Pronte tamé les farán callá, perque lo seu repicá pot molestá a algú y l’Aldea se convertirá en un poble de soledat y silensio. Es la ley de la vida. Quí ha segut capas de fe una ley tan dolorosa.
Los atres agüelos y desgrasiadamen bastans chovens han anat puchán la costa, pa no tornala a baisá mai més. Qué envecheta me donen, anasen cap la costa de no torná, mirán la plasa del Portal. Que Deu vullgue que yo puga fé, un día, lo matéis viache. Espereume!!!…….al atre costat??? O agón estigau tots chuns ara, prenen la fresca. Segur que, al atre costat, ñá una atra Aldea, un atre Portal, en mols corros de chen.

FIN.

Qué tens Chapurriau?

Qué tens Chapurriau?

Eres mol importán, pero, al matéis tems, eres mol sensill, te presentes com un poc de tinta, a la manera de ralles, adornán una fulla de papé blanc.

Eises ralles de tinta tenen més forsa que una maroma per més forta y gorda que sigue.

Tamé te presentes com un bufet de aire eisín per una boca, fen un soroll suave, un sentimén fet palaura, y aisó arribe al cap de la chen y los alegre la vida o tamé los fa plorá pels recuerdos que li acompañen.

Un home me contabe l’atre día:

– A medida que me anaba arrimán a l’Aldea, anaba més a poquet en lo coche, sense tancá los ulls, me imaginaba, veía a los dos anchelets de Daball del tellat, caminán arrastrats, amaganse detrás dels coscolls, pa podé entrá al poble, pa podé torná a casa.

Me va doldre no tindre tems pa podé seguils, aná en ells y viure eisa aventura de guiarra, pero tamé de amor y sensibilidad.

Tornaré y me sentaré a les bancades de la plaza, en lo llibre a la ma, veen pasá als condenats dels dos costas, patín pero tamé veen la forsa de la boda de José y María. Seré un dells, un més de la chen del poble de aquell tems.

Les lletres me achudarán, yo seré Miguel, yo seré lo retó chove y yo seré Jesús. Y cuan arribo la palaura FIN, tornaré tranquil y felis a la meua vila, perque tot aisó u hauré llichit u hauré sentit y u haure viscut en la meua llengua. Una cosa que no se ha vist mai a este terreno.

Una dona me va di:

– Vach comprá lo llibre com casi tots. Al poc un cuquet va escomensá a rondá pel meu cap, tenía ganes de arribá a casa. Cuan va se hora, no me vach entretindre ni en sená, habíen picat algo al salón. Me vach cambiá y me vach sentá, sense ensendre la tele, no me interesae, vach ubrí lo llibre y vach escomensá a llichí, me vach ensenegá, ralles y més ralles. Sense donamen cuenta la chica se había arrimat y me va di:

– ¿Qué te pase mare? estás plorán.

– ¿Yo? ¡Qué va!

Pero teníe raó, tenía los ulls bañats.

– ¿Tan interesán es? A ver disom sentá a la seua bora, ¿Aón va llichín?

Li vach enseña la ralla que estaba mirán….

Al rato los cuatre ulls estáen bañats.

Es que som unes plorones. Y tamé que torná a viure uns tems olvidats, poden tindre eise efiacte.

Mentres lo picoteo, vach vore un home sentat, llichín per mitat del llibre. Vach voldre feli una broma:

– ¿Ya vas per ahí? Sí que llichises depresa.

Se va enriure y me va contestá:

– ¡Que va! Tenía curiosidat, no me apetíe minchá res y hay ubiart lo llibre per la mitat, hay escomensat a llichí y me ha interesat, ara estic enganchat a ver cóm acabe.

Ñabíe un atre home que mentres se arrimáe la hora de la reunió, lo ambién de Chapurriau que se respirae, li va calá per dintre, va pillá lo móvil y sen va aná, ell sol.

– ¿Aón vas?

– A doná una volta.

– Mira que ya es tart.

– Torno enseguida.

Y va se verdat, als vin minuts, ya tornáe, contén.

– ¿Cóm ha anat?

– Volia vore tres o cuatre puestos: lo portal, la iglesia, lo sechá, lo conejar y algún atre puesto més. No me hay pogut entretindre, hay fet fotos y a casa chalaré miranles y enrecordanme de cuan era menut y caminaba per eisos puestos.

Aquella trovada ademés de llibres y picoteo va repartí ilusió. De aquell salón, sense que dingú diguere res, van eisí persones en ganes de parlá la seua llengua, de deféndrela, de apoyala y algú hasta de cantala y escriurela.

Es la forsa en la que está tornán, está creisén una llengua machacada, insultada, despresiada, apartada, negada y maldita.

Pero un grapat de chen se va dona cuenta de que daball de la siandra aón la van cremá, van quedá unes brases, unes brases que van replegá, les van guardá, bufán en la “mancha” y si fae falta hasta en la boca, pa que no se apagaren. Y poc a poc la flama va tornán, ya tenim foc atre camí, ya tenim al Chapurriau, poc, pero tenim mol tems per daván, y la seua caló mos done forses pa torná a parlal, ara en veu alta, sense avergoñimos y a escríurel, tots tenim moltes coses pa contá en eisa tinta al papé.

Grassies Amics per lo vostre treball, grassies chen que hau despertat y aneu fen piña en ells.

Lo agüelo Sebeta, histories desde lo Matarraña


COR DE MARE, Luis Arrufat, Amazon

Desde ara se pot comprá a Amazon - Libros -, la meua noviala que vach ficá a esta paret allá pel 2019-2020.

Se titule “COR DE MARE”, está escrita en lo meu chapurriau.
Cuan la vach acabá de ficá, va ñaure algúns amics de aquí que me van di quels agradaríe tíndrela en papé y tornala a llichí.
Ahí la teníu, pa vatres. Pan eisos que me han descubiart, al ficá la de este añ, la de “Daball del Tellat” y als que los agradaríe seguí llichín coses en chapurriau.
An algúns tos ha pasat pel cap que, igual que a vatres tos va agradá, a lo milló los interesaríe a un atra chen, (chermáns, pares, amics, veins, coneguts), que un día van parlá en esta llengua nostra o que un día van tindre les costums que isen a eise llibre.
Me imagino que tamé ñaurá chen a la que nols va agradá. A lo milló, llichinla en papé, li trobes lo sentit.
Ha ñagut qui se ha emosionat al llichí los meus llibres, se ha sentit com si tornare an aquells añs, al seu poble, al seu carré, anán al campo, en fin, ha segut agrait y les meues lletres, al tancá los ulls, li han portat recuerdos, no tots bons, pero recuerdos al fin y al cap. Coses que ya teníe olvidades, perdudes en lo tems y que ara han tornat an ell. Eisa ere una de les meues intensións. Torná an aquells díes de patimén y podé ubrí los ulls y donat cuenta de que sol ere una son.
Si vols fé un regalo an algú que parle o ha parlat esta llengua aquí tindrás una posibilidat de fen un de bo.
Trate de chen del Matarraña, son de chen nostra, en les nostres costums y sobre tot en la nostra llengua.
Si te apetís llichí en chapurriau, si vols enrecordaten o coneise coses que pasáen an aquells añs, tens més de sincsentes págines de chapurriau antic. Ahí está la historia de “la Pili”, una de natres.
Bueno de momén sol “COR DE MARE”, Lo enlace es:



COR DE MARE, noviala, Luis Arrufat Jarque, Vallchunquera, Valjunquera

Comentaris a Amazon:

Mi primera novela leída en mi lengua lo chapurriàu. Que difícil escribir una novela poniendo nombre sólo a tres personas y las demás sin tener nombre se entiende perfectamente de quien se trata. Una novela muy fácil de leer que te atrapa desde el principio.

--

Una joya literaria escrita en Chapurriau.
El servicio de atención al cliente de Amazon excelente.

__

Me ha gustado el libro, fácil lectura y te engancha al momento, sin poder parar de leer.

__

Lectura ágil, entretenida y "enganchadora" con un final espectacular e inesperado.

__

Aquí el típico comentario de los imbéciles catalanistas, además escrito en lengua castellana.

Sabrá este o esta imbécil que el catalán solo es un dialecto occitano?

Debería leer a Loís Alibèrt: parlars lengadocians, dialèctes occitans, catalan comprés. Y menos .cat, que estas webs son un arma de aborregamiento masivo, como la TV3%




"Escrita en catalán occidental pero con normas ortográficas del castellano. Entiendo que su autor intenta escribir en su variante del catalán de Valjunquera y que no ha podido aprender las normas ortográficas de su propia lengua. Otros autores de la zona escriben en su propia variante del catalán pero con normas ortográficas comunes a valencianos, catalanes y baleares. Es como si un andaluz escribiera "ola ke ase? Kiero komeh seresah"" 

Escrita en catalán occidental pero con normas ortográficas del castellano. Entiendo que su autor intenta escribir en su variante del catalán de Valjunquera y que no ha podido aprender las normas ortográficas de su propia lengua.

Sabrá este o esta idiota que el valenciano y mallorquín tienen escritos desde hace siglos y que no usaban la subnormalització llingüística de Pompeyo Fabra?  

Capitol LXII (lxij). Com nasque sanct Johan baptista e fon a ell imposat nom: e zacharies cobra la paraula. E com apres sen torna la senyora en nazaret.

Com los nou mesos fossen complits Elizabeth pari vn glorios fill: e tota la dolor del part li fon prestament oblidada ab la vista
joyosa del fill: Lo qual com fon faixadet: portaren lo a la senyora quis era apartada en vn retret per no esser vista per les gents moltes que venien a visitar Elizabet: alegrant se molt del seu goig: e sa senyoria vehent aquell chiquet e sabent la gran sanctedat sua alegras de singular alegria e prenguel al braç ab molta amor donantli largament la sua benedictio. E lo sanct chiquet vsant de raho baixa lo cabet axi com pogue: e besa la ma a la senyora qui en lo braç lo tenia: agenollas en la falda de sa senyoria apartant los peuets seus no tocassen lo ventre sagrat a hon staua tancat lo fill de deu humanat: Lo qual ell adoraua continuament ab sobirana reuerencia. E la senyora molt alegra de les marauelles que veya en lo seu car nebodet: dix. ¶ Iste puer magnus coram domino nam et manus eius cum ipso est. Volent dir. o quant sera gran e marauellos aquest fadri dauant nostre senyor deu: e la ma sua ço es la sua potencia sera ab ell tostemps fent li fer obres tan marauelloses que sera vna gran admiracio dels miradors. E dit aço tornal a la dida quel portas a sa mare: e com la gent sen fon anada sa senyoria ana a la cambra de elizabeth: e seruiala en les necessitats sues ab molta amor e diligencia: e james sen partia: sino tant com la gent venia: car sabia era scrit. ¶ Vbi (o ubi) est multitudo ibi est confusio (hon hi ha multitut, no falte confusió; aon ña multitut, no falte confusió; donde hay multitud, no falta confusión).

//

Lo Trovador mallorquí

Su baix la forta alzina

Qu´ombreja la marjada,
Y rossinyols estoja
Ab son negrench fullatje.
Un jovenet s´hi veya
Com l´auba clarejava.
¿Qué hi fa en aquestes hores?
Tant dematí ¿quí aguarda?
¿Ascolta per ventura
La suau remor de l´aygua
Del torrentol vehí
Cobert de flors boscanes?

ETC, regne de Mallorca

Les olives 4, Los torts 3

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-4-los-torts-3.html

Les olives 4, Los torts 3

-Agüelo, alguns del veins me diuen que erem mol cruels en los torts.
+Mira, menut, esplicals que no ñabie atre remei, eren ells o natres.
-Home, los puc contá lo que va fe vusté cuan ere menut.
+No se te poden contá les coses, no saps guardá cap de secret.
-No es cap de deshonra, disom qu’els u conta:
“Cuan lo “Sebeta” ere menut, un día venie pel carré del mich y va veure que una algarsa (picaraza) habie tret  lo niu de uns vileros, pardals (gorriones) de un forat de la paret y que portave un muisonet al pic; li va tirá un cantal (pedra) y l’algarsa sen va aná volan en lo muisonet, que encara se movie, al pic, y se va detindre al tellat de enfront.
Lo niu estabe desfet, segur que los pares lo aburririen, y los tres muisonets que quedaben y que ya estaben de fora, pronte s’els mincharie l’algarsa o lo primé gat que passare per allí. Aisí que los va agarrá en la part del niu, agón estaben, y s’els va emportá a casa.
Al grané, ñabie un caisó que tenie una tiala de aram (alambre) per una part y una porta que se podie tancá. Per tots los atres cantons tenie fusta. Va ficá lo niu en los tres menudets dintre y los va tapa en un tros de tella y un drap damún.
No sabíe que donals de minchá, perque cuan se arrimabe, los tres al matéis tems, eisecaben lo cap y aubrien la boca, se notae que tenien fam, pero estaen be, ell los chulae y ells contestaben, piulán. Va agarrá una armela, es lo que tenie mes prop, la va chafá, la va remullá en aigua y li va llevá la pell, después va ficá una lateta de sardines, vuida y llimpia, en un poc de aigua y va escomensá a mastegá l’armela, fen una pasteta. Cuan ya ere casi sopa, va pillá una fulla de olivera y agarrán la pasteta de l’armela de mol poquetet, en mol poquetet, va escomensá a donali a cada muisonet, un poquet a tú, un poquet al atre, y al atre, ara un poquetet de aigua a cada un, y atre camí armela, y aisí, hasta que los animalets van fe les seues faenes, que los u va llimpia en un palillo, y se van quedá tranquils, fartets, los tres chuns, acachats, donanse caló.  Los va tapá en la tella y lo drap. Va tancá lo caisó en la hebilla. Y los va disá sols, hasta demá de matí.
Cuan se va despertá, se va eisecá a tota velosidat, eise dia no va fé perea, y sen va aná corren adal, a ver si se habien mort. Pero, alifara, cuan va llevá lo drap y la tella, al sentíl y veure la llum, tres cabets se van eisecá, al matéis tems, del niu, piulán, y en les boquetes ubiartes. Un atra armela y la mateisa faena que la nit de avans. Abais l’agüela venga cridá, “Luiset farás tart a la escola, venga baisa, tens les sopes al plat, que qué fas ai dal?”.
Cuan va veure farts als tres menudets, los va torná a tapá, y va tancá la porta del caisó y sen va aná a escola tot ilusionat, “mira que si consiguera que visqueren”.
Aquell día se va emporta un bon estiró de orelles y una palmetada a la ma en la regleta de fusta del siñó maestre, se notabe que lo seu cap estae a un atre puesto, en ve de pensá en los llibres.
No tos vull aburrí, armela va, armela ve, los muisonets van aná creisen y ya li contestaben cuan ell chulae; apenes escomensabe a ubrí la porta y lo sentien chulá, ya estaben los tres piulán.
Y va arrivá un día que cuan va aná a mirá lo niu, non va trová a cap, mich emplumats, estaen caminan p’el caisó. Y pronte van escomensá a volá. Tancae la porta del grané pa que no puchare la “Blanqueta” (la gata) y los soltabe, ells, ya minchaben sols, la armela mastegada  e inclus algún troset de pá. Volaen per tot lo grané hasta que el los chulae y enseguida acudien, se li posaen a les mans, li minchaben de la boca. Los ficae dintre del caisó y allí estaen tot lo tems, hasta que los tornae a soltá. Ñabie un parotet y dos femelletes
Tota la familia u sabie y se faen creus, cóm un crio tan menut habie pogut cria y domesticá a tres vileros.
Un día, lo Rubio, va portá a casa a un amic y li va voldre enseñá los muisonets, cóm volaen y cóm tornaen al caisó, pero se va disá la porta del grané ubiarta y la gata va puchá en ells. Cuan va soltá als muisonets, lo primé que va eisí, una femelleta, la mes cariñosa, zas, a la boca de la gata y ésta corrén capa la entrá a minchasela.
Los atres no habien tingut tems de eisí y se van salvá. Cuan va vindre lo Luiset y li van contá lo que habie pasat, lo crio se va posá a plorá, tot desconsolat, y, tot cabrechat, se va enfadá en son tio, pero este li va dí: “si te sentisco una paraula més, agarro los atres dos muisons y los u dono tamé a la gata”. Ere mol dur lo Rubio, ere mol dura la vida del sagal, pero mes dura habie segut la vida, bueno la mort, del tersé muisó.
Los atres dos van seguí vivin, hasta que Luiset, se va tindre que aná al seminarí. Los u va portá a un amic pa que los cuidare. Pero éste no tenie tems o ganes de cuidals, los va posá al balcó, dintre de una gavia (jaula) y los va disá la porta ubiarta. Los va voldre doná la llibertat y segúr que los va doná la mort. Estaen acostumbrats a tindre lo minchá dintre de la caisa, no a buscasel pel carré. Estaen acostumbrats a les persones, segur que se moririen de fam o en la boca de cualquier atre gat.”
Estaen acostumbrats a viure a una gavia, que pa ells ere d’or, y ya no sabien viure en llibertat, pos la seua llibertat estae dintre de un caisó.
Qui u vullgue entendreu que u entengue, penso que la charrada te la segua llisó, o per lo menos yo la u vech.
Después de tot lo Agüelo no ere tan cruel, ni tan ruin. Ni los demés veins de l’Aldea tampoc. Viviem en los animals, grasies a ells y tamé ells tenien una vida dura, y algúns, com les persones, vivien perque se minchaven a uns atres mes menuts. Ere la ley de la selva, dic de l’Aldea. Y tots la considerabem bona, no quedabe mes remei. Y grasies a ella van creise y seguí vivin, y ara, algúns, estem aquí, contautos estes “aventures”.
La vida, sí que ere dura, pero ñabíe que seguí vivín, per damún de tot.

Seguirá.....
Nota: Foto baisada de Internet.

La brema

 http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/la-brema.html

La brema (verema en catalá)


Estisora de bremá , tamé per a podá, y com ajuda cuan se esporgue (per als chits o rechitos).



Los raims no eren abundans a l’Aldea, com a mol cada familia tenie seps (cepas)  pal consum de casa, y a camins ni siquiera arribae p’al añ. Y moltes voltes lo eisie agre, pero igual mol bebiem, non teniem d’atre.

Ere raro que algú plantare una sort o un bancal sol en seps; en varies files de seps. Lo normal es que éstos estaren a la bora de les parets d’els bancals, en una única fila.
Allí solien mesclás diferentes clases de raims, blancs, negres (garnacha), moscatell, este los encantae als goluts (golosos) y algúns ne tenien inclus de rochos, a este se li diebe de collón de gat (cojón de gato) y tenie los grans mol grans y rochos.


Raim cornut, cornuda



Tamé existie la variedad de les parres (parras), estes se plantaen mes als corrals, als horts, als chardins. Y ere un raim mes bast, encara que algúns grans tamé eisien dolsos, cuan estaben madurs.

Los seps, tenien varios sarmens, prau llarcs, en moltes fulles (a les grans s’els diebe pampes). P’els sarmens eisien los raims, que eren un manoll de grans. Normalmen éstos se minchaven sansés, en la pell y les pepites. Uns atres tenien la pell y les pepites mol dures y se tiraben, después de minchat la pulpa que tenie dintre cada grá.
Se solie bremá a finals de septembre, encara que avans alguns raims podien está mich madurs y podies pesigá algún grá, inclus de la parra que ere un poc mes tardana.
Normalmen los raims se cullien en les estirores (tijeras) de podá o de bremá o estirores podadores, que pa tot servien.
Los raims cullits se posaen en cabassos de goma y se descargaben a les portadores, que eren com a banastes de fusta, totes ben tancades pa que no sen anare lo suc (lo vi) que se fae al tira los raims dintre.
Ñabíe uns atres bremadós, los que no habien trevallat pa res los seps, eren les avespes, les abelles, alguns muisonets y sempre quedabe algún jabalí.
Los raims se calsigaen descalsos, se potechaen, lo vi se colae y se ficae a madurá dintre dels carratells grans (cubas grandes), que avans se habien llimpiat en unes meches (de sofre) que se ensenien dintre; ere convenien perque si lo vi del añ de avans se habíe avinagrat, ñabie perill de que se quedare eisa agró a la fusta; y la nova cullida tamé se fare malbé. (MALBEC no, malbé)
Tenien que tindre cuidau a clavás dintre de les cubes, pos a camis se fae un gas que ere venenós y podie pasá una desgrassia.
A les bodegues, que ñabie a cada casa, solie ñaure carratells diferens, grans y menuts y, a camins, hasta un p’al vinagre.

/Nota de Moncho , a la bodega de Lillo a Valjunquera ñabíe un cartel aon ficae Bodega. Una vegada que vach aná me va ficá vinagre de broma perque ya anaem mol adelantats, y mel vach fotre. Una mica fort este vi /


Lo carratell tenie una porteta a la part alta, que es per aon se umplie; y una aiseta a la part de abais, que es per aon se umplie lo porró, pa traure lo ví pal consum diari, y les tassetes, cuan volies convidá a algú a probá lo teu ví o a “fe una tasseta”.


Algunes cases, lo añ que naisie algún menudet, o si ñabie una selebrasió gran; solien umplí algunes botelles del milló ví que tenien y les posaen “davall del tellat”. Eises botelles sól se ubrien cuan ñabie un atra selebrasió, cuan lo chiquet sen anabe a la mili, cuan se casabe, …. Lo que pase es que lo vi se habie fet vell y ara ya pareisie mes coñac que ví. Pero ere una costum de aquells tems a l’Aldea.

Tamé ñabie costum de en lo primé most y codoñs, fe mostillo, que después se untabe al pa y pa brená.
Com no ñabie distracsións p’als domenches y les festes de guardá, per la tarde, les chiques y les persones grans, en cuadrilla, sen anaben a pasechá hasta la marededeu, lo empalme o inclus hasta la fón o la telleria y allí “faen una gaseosa”. Ya ham parlat de esta costum.
Mentres tan los mosos, después de aná a aveurá los animals, als aveuradós de la fon; se reunien y anaen visitán les bodegues a “fe una tasseta”; o mes; a cada casa. A voltes acababen un poc animats y algún camí vach veure a dos mossos, que fae un momén eren mol amics y lo ví, sempre la radera tasseta, los fae cambiá, y discutien y hasta se insultaben, eres un m. y tú un c. Pero la sang no arrivabe al riu, los atres amics, se posaen al mich y uns sen enduyen a ún y los atres, al atre, a “fe la radera tasseta”. Y allí se acababe tot, demá, después de dormila per la nit, atre camí tan amics, en un gran mal de cap, pero aisó se pasabe, trillán o cullín olives.
Algúns camins, cuan venie un forasté, presumit, dien que entenie de vins y que aguantabe mol, segur que caie. Uns lo entretenien a la entrada de la bodega, mentres l’amo, anabe al fondo de la bodega y li umplie la taseta de vi vell, debie tindre denau grados o mes. Lo forasté, per aguantá lo tipo o perque no sen donae cuenta, sel bebie. Hala! Un atra tasseta, y a les tres o cuatre, lo pobre convidat ya no sabie lo que bebie, al final acababe mal; a dormí a la pallisa, en una borrassa davall, tot vestit. Mentres tan los mosos del poble habien anat bebén lo vi del añ, que sol tenie tretse o catorce grados y se aguantabe milló, y, encara que acabaren calens, la atre habie caigut, la próxima visita, se u pensarie avans de presumí.
Un domenche mes que se ha pasat; a esperá tota la semana que vinguere lo siguién, pa torná a fe lo matéis; alló ere una roda donán voltes y sempre se acavabe al matéis puesto y en la mateisa chen. Y lo milló de tot es que, en tan poqueta cosa, tots estaen contens.

FIN.