Agüelo Sebeta, Valjunquera, chapurriau, cachap, cachaps, Valljunquera, Pachunquera, Matarraña, chapurrejá, agüelo, sebeta, Luis Arrufat, memories, memoria, escriure en chapurriau, paraules
CANSÓ D’ESPERANSA
Daball del tellat.
Daball del tellat. Disponible a Amazon.
El autor ubica las historias de sus libros en la comarca del Matarraña (provincia Teruel), en un escenario que trasciende durante la guerra civil española y el sufrimiento de la posguerra. Narra las vicisitudes de los vecinos de un pueblo ficticio llamado Aldea, donde suele situar casi todos sus relatos; en los que refleja la personalidad y las costumbres de sus habitantes.
Resumen del testimonio de un lector:
«Me fas reviure les meues vivensies i de ma Familia, que vam viure al Poble i treballabem al monte com la familia y gent del teu cuento, ademes ma Mare fae tame igual que la Maria. Tame mos pasae com al cuento, que entonses encara no ñavie aigua corrent, ni alcantarillat i com los del cuento l’aigua la teniem en una tenalla gran, al costat del foc, que teniem que ana omplin cada día en galletas i cantes»
Traducción:
«Me has hecho revivir mis vivencias y las de mi familia cuando estábamos en el pueblo y trabajábamos el campo, como la familia y la gente de tu narración. Mi madre hacía como María. También nos pasaba como en la novela, entonces aún no había agua corriente ni alcantarillado; el agua la teníamos en una tinaja grande al lado del fuego. La teníamos que llenar cada día con pozales y cántaros»
La trilla 7, l’ hort.
La trilla 7, l’ hort.
A la part baisa de la vall, teniem un hort, y allí se treballabe mentres se estabe trillán. Tamé ñabie un pau que traie un aigua, poca, pero mol fresqueta; a la bora del pau, un toll pa regá y pa llavá la roba que después de llavala, se posae en azulete y lejía a una conca, al rato se aclaríe y se esteníe als rostolls del bancal de dal.
Me enrecordo en alifara de veure com la agüela y la mare plegaven los llansols y lo Luiset se posave davall, ¡qué recuerdos!.
Al hort se posaben cañes a les bachoques, pa que se emparralaren; se posaben cañes a les tomates y se lligaben les tomateres a les cañes en cordells. Ya se cullie alguna carbaseta, algún pepino, alguna tomata. Tamé ñabie rabanets, alberchines, primentons y hasta floreres que criaben flos. Per la séquia, que pasabe a la bora del hort, se cullie alguna violeta, eren menudetes, pero faen mol bona oló.
Se sembraben verdures de casi totes les clases, y de algunes, com les tomates, ne sembraben de varies clases tamé: normals, en rama, etc. Igual que bachoques: normals, pa secales p’al inviarn, blanques, de la manteca, etc.
Teniem unes mansaneres enanes, que faen mansanes, menudes, pero mol bones de gust.
La tiarra del hort estae formada per los solcs, los cavallons y los regués, se aprofitave tot, als cavallons estaen plantaes les pataques y al solcs ya plantaben les piñes (coliflor). P’els regués venie l’aigüa.
Se regabe desde lo toll. Lo toll se umplie desde lo pau, galleta a galleta (cubo a cubo, poval). Estae la galleta lligada en una corda. Se posabe una carrucha y a puchá galletes. No sé los sentenás de cubos que faen falta pa umplí un toll. Lo cubo ere de aluminio. Aisí cuan lo baisabes abais y arrivae al nivell del aigüa, com pesabe, se afondabe dintre del pau y se umplie de aigüa y a estirá la corda. Y aisina un detrás de un atre, hasta que la aigüa arribae al rafec del toll.
Lo toll tenie una paret a un costat que la part de dal estae feta incliná, de obra, li dieben lo llavadó, perque se empleabe pa que les dones llavaren la roba. Cuan acababen, se soltae lo tancadó del toll, que ere un tocho de fusta en draps, pa tapá lo forat del toll, per agón se vuidabe (vaciaba) l’aigüa. Allí ñabie una rebaseta, del l’aigüa que se anabe escapan p’els draps y sempre ñabie granotetes (ranitas) menudetes o cullerots (renacuajos).
Al soltá la aigua del toll, anae p’els regues hasta arribá als solcs que vullies regá y que habies ubiart en la eisada (azada). Cuan estabe lo solc ple, se tapabe la entrada y sen aubrie un atre y aisí hasta que se acababe l’aigüa del toll.
A uns sen metros del pau, ñabie una fon que li dieben “La Telleria”, perque, en tems, l’agüelo del “Sebeta”, habíe segut tellé y faen telles als terrenos agon ara estabe la era. Ñabie un forn y tot. Les telles les portabe a vendre, anaben hasta Madrit, en carros y animals.
La fon tenie la milló aigüa del terme. Ara ya no val pa beure, se ha contaminat dels nitratos dels abonos que posaen als campos. A la bora de la fon ñabie dos aveuradós, p’als animals. Ere una obra ben feta, se notae que los antepasats discurrien, que no eren tontos. A esta tiarra sempre ha ñagut coneisimen y se pot comprobá.
A uns tresens metros de la fon estabe la “nevera”, ere un pau, no masa fondo, que cuan nevabe se umplie de neu. Y allí se conservabe mol tems sense fundis (derretirse), per si fae falta, pa algún malal (enfermo) del poble.
Chun a la caseta, davall del tellat, faem los plantés. Se compraen a la tenda bosetes de papé, que portaen llaos (simientes) de les coses que volies plantá al hort. Los plantés, se cuidaben mol y se regaen a subin pa que les plantetes eisiren be y fortes y después se pugueren trasplantá als solcs o als caballóns, según los tocare.
Parlán de plantés, m’enrecordo que lo agüelo, sen crio, ere afisionat a plantá y trasplantá coses y a fes los seus hortets. Ne tenie un, al puchadó (subida) que anabe del hort a la era.
Un día, cuan van aná a carrechá al Terme de Fornols, va trova un piñol (hueso), davall de una presquillera o albercoqué, ara no m’enrecordo ya;, que habíe ubiart y ya puchabe una rameta menudeta. Lo sagal lo va posá dintre de una lata, chun a la tiarra en la que habíe nascut. Lo va baisá al hort y lo va plantá al seu hortet, al puchadó. Y l’albre va prende y va aná creisen, fense un albre gran que avui done fruta.
Luiset, volie que cuan sen anare al atre costat, lo cremaren y la siandra se la tiraren a este albre, pa servili de alimen, en agraimen per haber crescut. Ara, com tot alló está abandonat y lo menut ya no té res que veure en l’hort ni en la era, ya ha cambiat. Que, cuan arrivo lo momen, la siandra que la tiron agón vullguen, pero dintre del terme de l’Aldea, aisó si, vol seguí allí, forman part del terreno, hasta lo final dels tems.
En fron de la era ñavie una cova de poca profundidat, pero alta, davall de la carretera. Allí a la seua bora, ñavie unes romigueres mol grans que faen unes mores gordes y gustoses. Cuan ñabie un momen de tems lliure, lo Luiset, sen anabe allí agarrabe una palla de una planta com lo fenoll, que se pareise mol a la palla de les espigues, pero mol mes fina. En ella anave clavan mores, hasta umplila, cuan tenie sinc o sis raims, tornae al hort, umplie una galleta de aigüa fresca del pau y ficae les palles plenes de mores allí dintre y a la hora de brená estaen fresquetes y mol bones.
A la bora del hort estabe un edifisi, una “caseta” que servie pa guardá los ferramens, y pa retiramos si plovie. Com allí entraben moltes mosques, posaem tires de pape pegajos, agon acudien les mosques y se quedaben pegades. Al matéis casalisi estabe la pallisa, tenie entrada per dintre de la habitasió de les ferramentes, pero eisa entrada se tapiabe en fustes. Y, per la part de damún del techo, del tellat, se aubrie un forat, apartán dos o tres telles de dos o tres files y per allí se vuidaven les borrases plenes de palla. Cuan ya no quedave mes que mich metro pa arriba al techo, ficaen dintre a Luiset, pa atapí be la palla y que ne capiere mes.
En esta operasió, al vuidá les borrases dintre de un poc de una habitasió tancada, se fae una polseguina que no tos podeu imaginá. A camins te ofegabes, no podies respirá. Y ademés alguns dels pols eren fotuts, sobre tot lo de la sibá que donabe uns picós a tot lo cos, pero mes a la esquena. Com sé que alguns u hau patit, no insistisco, pa que no tos enrecordeu y escomenseu a rascá.
Allí es agon lo agüelo “Sebeta” va agarrá una claustofobia tremenda, no tos podeu imagina lo llarc que se fá, cuan sol tens mich metro de altura pa mauret, y escomense a caure pel forat la palla de una borrasa, en tot lo pols del mon y tú, sense podé respirá, achinollat, la palla davall dels chinolls, les llumeres del tellat pegante a les costelles, tu inclinat, en una oscuridat total, esperán, desichán que acabo pronte, pa podé respirá atre cami normal. Y de momen se fa la llum, pero lo mun de palla no te dise veurela, la estens, com pots, en les mans, en los piaus, ya casi acabes, y entonses, arrive un atra borrasa, ya sol tens dos pams de puesto, casi estas llarc, casi no te pots maure, te vas arrastrán de una punta al atra, apretan cap abais, y aisina hasta que ya no pots mes y ya ises a la llum, al aire y respires en tota la forsa, umplinte los pulmons de aire llimpio, al fin LLIURE. Uffffffff.
Ya tanquen lo forat del tellat, ya no cap mes palla, allí se quede tancat lo infiarn, lo demoni. Hasta l’añ que ve.
Despues, pasán lo tems, se anaven llevan les fustes de la porta de la habitasio de abais y per allí se traie la palla, poc a poc, borrasa a borrasa, pa portala a la pallisa de casa y donala als animals.
Aisí funsionave la máquina de la palla.
Seguirá.........
agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final
L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final
Es un carré mol majo, ña bona chen. Ña vells, ña chovens y sobre tot mols chiquets, de totes les edats, aisó prometis, se veu lo futur asegurat. (Enrecordautos que estem parlán de 1950-60.)
Cuan van arribá les festes, se van fé cartels, en tires de llansols, penchats de un balcó al atre. Al cap de la costa “Benvenguts a L’Aldea”, al mich del portal “Lo portal, en festes, tos salude”. P’els atres balcons, de uns als atres, desde lo cap de la costa hasta lo portal, tires de banderetes, de totes les nasions. La machoria de les fachades pintades, penchán d’elles macetes en geranios y clavells de tots los colos, als balcons begonies llustroses. Eise añ al Portal li van doná lo premio del carré milló arreglat. La María-Jesús y lo agüelo “Sebeta”, en chove, van pasá a replegá lo premio. Mes pitos que pa qué.
A la hora de prende la fresca se faen mols corros, un al cap de la costa, un atre al mich, un atre, lo mes gran, al Portal, no faltaben los del Clot, del carré del Mich y del de Dal. En total mes de sincuanta persones. (Encara me sé lo nom de la machoria d’ells, pero com vatres no los coneisieu, no los poso pa no cansautos.)
M’enrecordo tamé que cuan nevabe, mol mes que ara. La neu arrivabe a la altura de la porta de la casa. Se faen camins desde la entrada hasta lo michs del carré, allí se fae una senda desde lo cap de la costa hasta cada un dels ramals que eisien de la plaseta. Cada veí fae lo seu camí y un tros del de tots. No ñabie discusións, tot lo mon sabie, per la costum dels tems, lo que li tocabe. Pals menuts ere una festa, no ñabie escola y chugabem a tiramos pilotes de neu. Luiset aprofitabe eisos dies pa traure als seus soldats, la caisa de les espardeñes, servie com a caravana, pa que la atacaren los indios. Costabe mes prepará la guiarra, que fela.
Parlan de estes coses, l’Aldea tenie una costum cheneral que eren los “chornals de vila”. Cuan ñabie que fe algún trevall pal poble, tot lo mon debie partisipá. Los que tenien chen y podien, trevallán gratis los dies que faren falta, los que no podien o no tenien chen pan aisó, u pagaben en dines, y eises perres servien pa pagá als profesionals que ñabie que empleá pa fe les obres.
Lo Portal ere uns dels camins a La Marededeu, pero tame ere lo CAMÍ al fosá.
Eise balcó del agüelo, ha vist pasá masa veins camí del atre costat, si ell tos contare la de chen que ha vist pasá y que ya no ha tornat, cuans plos, cuans sentimens trencats, cuantes llágrimes, cuans adiós mai acabats, cuans “esperam al atre costat”,… Y tots u anem cumplin mes pronte que tart. Ere un tems que als morts s’els fae un atre tratamen que ara, hasta en aiso ham cambiat.
En estos dies de tanta caló, qué be se está a la entrada de la casa, en la pichela ben fresqueta a la bora, en la puntilleta de la agüela a la boca y lo tochet al pichorro, pa que no entron les estiroretes, que mes de una n’hay vist aná per entiarra buscan la frescoreta de la sugó de la pichella.
A esta sombra, en la cortina de borrasa a la porta, pa que no entro lo resol, se pot aguantá. Ademés eisa cortina tamé impedís que entron les mosques que en esta calorina se posen mol pesades. Menos mal que les orinetes y les falselles sol fan que volá sense pará y mos lliuren de les mosques y dels coins, que eisos, si piquen, sí que fan mal.
Si tanco los ulls, puc veure lo Portal, en lo carre encara de tiarra. Ñabie moltes orinetes fen los nius davall del rafec del tellat de la casa del tío Esteban, no paraen de volá. Dies avans habien arribat en bandades y se habien repartit per tot lo poble. Ñabie que veureles lo dia que va plaure, replegan lo fang del carré y aná fen, piquet a piquet, lo niu devall del tellat, en una carrera sense fin, pa acabá lo niu, que pronte se umplie de muisonets que traien los cabets per la finestreta que los seus parets habien disat pa entrá y eisí.
Qué tems aquells, constanmen ñabie soroll p’el carré, se sentie piulá a les mares y als menudets, fen una orquesta interminable, los vileros fenlis lo acompañamen als forats de davall de les telles. Les dones cantan mentres faen les faenes de la casa, en los balcons ubiarts. Algun bestiá, que se habíe retrasat, tornabe a embrutí lo carre, les dones renegán y tornán a agraná, “No tendrá un atra hora pa eisí, qué aura estat fen hasta ara, a sabé….”
Ara ya no ñá tiarra al carré, no ña nius, no ña vells, ni chovens, ni chiquets, per no ñaure no queden ni veins, lo Portal se ha quedat mut de muisons y de chen. Lo únic que se veu per allí es algún tros de rama de ramás que l’aire vaise per la costa y que, amoinat per tanta soledat, seguís corren clot per abais, que allí encara viu algú.
Al portal ya sol quede un vei, es un Robinsón qu’el barco de la vida li ha donat la oportunitat de disfruta ell solet de esta isla que avans ere un continen, ple de vida, de chen, de chovens, de críos,…. Lo pichó es que tota l’Aldea es un mun de isles com esta, en mols poquets náufragos en cada una de ells.
Si aneu per Vallchunquera, no diseu de fe una caminada p’el Portal, segur que la triste soledat, que es la única veina que quede ara, tos acompañará y un camí mes sentireu que lo poble del agüelo “Sebeta” se va quedan cada día mes sol y callat. Senteutos un momen al banc, tanqueu los ulls y escoltareu lo silensio mes ruidos, sentireu corre a un sagal, li acompañen una gosa y una gateta blanca, están contens, s’enriuen, les orinetes chillán y volán bais. Pero desgrasiadamen sol son sombres, imaginasións vostres, recuerdos de una charrada que au llechit en lo cor. Pero, intenteu saludaulos en les mans, donaulos los meus besos, que sempre los portaré al cap. Com una mes de les ilusión que lo tems ha matat. Lo portal, encara que ya no puga está allí, sempre será lo puesto agon vach pasá los millos momens de la meua chuventut. A lo millo tos arriben les campanades del reloche del poble donan les hores. Noteu la seua tristó, avans tots mos movien a la seua señal, ara en tans adelantos y tans reloches a les muñiques, casi ningú li fá cas. Pronte tamé les farán callá, perque lo seu repicá pot molestá a algú y l’Aldea se convertirá en un poble de soledat y silensio. Es la ley de la vida. Quí ha segut capas de fe una ley tan dolorosa.
Los atres agüelos y desgrasiadamen bastans chovens han anat puchán la costa, pa no tornala a baisá mai més. Qué envecheta me donen, anasen cap la costa de no torná, mirán la plasa del Portal. Que Deu vullgue que yo puga fé, un día, lo matéis viache. Espereume!!!…….al atre costat??? O agón estigau tots chuns ara, prenen la fresca. Segur que, al atre costat, ñá una atra Aldea, un atre Portal, en mols corros de chen.
FIN.
Qué tens Chapurriau?
Qué tens Chapurriau?
Eres mol importán, pero, al matéis tems, eres mol sensill, te presentes com un poc de tinta, a la manera de ralles, adornán una fulla de papé blanc.
Eises ralles de tinta tenen més forsa que una maroma per més forta y gorda que sigue.
Tamé te presentes com un bufet de aire eisín per una boca, fen un soroll suave, un sentimén fet palaura, y aisó arribe al cap de la chen y los alegre la vida o tamé los fa plorá pels recuerdos que li acompañen.
Un home me contabe l’atre día:
– A medida que me anaba arrimán a l’Aldea, anaba més a poquet en lo coche, sense tancá los ulls, me imaginaba, veía a los dos anchelets de Daball del tellat, caminán arrastrats, amaganse detrás dels coscolls, pa podé entrá al poble, pa podé torná a casa.
Me va doldre no tindre tems pa podé seguils, aná en ells y viure eisa aventura de guiarra, pero tamé de amor y sensibilidad.
Tornaré y me sentaré a les bancades de la plaza, en lo llibre a la ma, veen pasá als condenats dels dos costas, patín pero tamé veen la forsa de la boda de José y María. Seré un dells, un més de la chen del poble de aquell tems.
Les lletres me achudarán, yo seré Miguel, yo seré lo retó chove y yo seré Jesús. Y cuan arribo la palaura FIN, tornaré tranquil y felis a la meua vila, perque tot aisó u hauré llichit u hauré sentit y u haure viscut en la meua llengua. Una cosa que no se ha vist mai a este terreno.
Una dona me va di:
– Vach comprá lo llibre com casi tots. Al poc un cuquet va escomensá a rondá pel meu cap, tenía ganes de arribá a casa. Cuan va se hora, no me vach entretindre ni en sená, habíen picat algo al salón. Me vach cambiá y me vach sentá, sense ensendre la tele, no me interesae, vach ubrí lo llibre y vach escomensá a llichí, me vach ensenegá, ralles y més ralles. Sense donamen cuenta la chica se había arrimat y me va di:
– ¿Qué te pase mare? estás plorán.
– ¿Yo? ¡Qué va!
Pero teníe raó, tenía los ulls bañats.
– ¿Tan interesán es? A ver disom sentá a la seua bora, ¿Aón va llichín?
Li vach enseña la ralla que estaba mirán….
Al rato los cuatre ulls estáen bañats.
Es que som unes plorones. Y tamé que torná a viure uns tems olvidats, poden tindre eise efiacte.
Mentres lo picoteo, vach vore un home sentat, llichín per mitat del llibre. Vach voldre feli una broma:
– ¿Ya vas per ahí? Sí que llichises depresa.
Se va enriure y me va contestá:
– ¡Que va! Tenía curiosidat, no me apetíe minchá res y hay ubiart lo llibre per la mitat, hay escomensat a llichí y me ha interesat, ara estic enganchat a ver cóm acabe.
Ñabíe un atre home que mentres se arrimáe la hora de la reunió, lo ambién de Chapurriau que se respirae, li va calá per dintre, va pillá lo móvil y sen va aná, ell sol.
– ¿Aón vas?
– A doná una volta.
– Mira que ya es tart.
– Torno enseguida.
Y va se verdat, als vin minuts, ya tornáe, contén.
– ¿Cóm ha anat?
– Volia vore tres o cuatre puestos: lo portal, la iglesia, lo sechá, lo conejar y algún atre puesto més. No me hay pogut entretindre, hay fet fotos y a casa chalaré miranles y enrecordanme de cuan era menut y caminaba per eisos puestos.
Aquella trovada ademés de llibres y picoteo va repartí ilusió. De aquell salón, sense que dingú diguere res, van eisí persones en ganes de parlá la seua llengua, de deféndrela, de apoyala y algú hasta de cantala y escriurela.
Es la forsa en la que está tornán, está creisén una llengua machacada, insultada, despresiada, apartada, negada y maldita.
Pero un grapat de chen se va dona cuenta de que daball de la siandra aón la van cremá, van quedá unes brases, unes brases que van replegá, les van guardá, bufán en la “mancha” y si fae falta hasta en la boca, pa que no se apagaren. Y poc a poc la flama va tornán, ya tenim foc atre camí, ya tenim al Chapurriau, poc, pero tenim mol tems per daván, y la seua caló mos done forses pa torná a parlal, ara en veu alta, sense avergoñimos y a escríurel, tots tenim moltes coses pa contá en eisa tinta al papé.
Grassies Amics per lo vostre treball, grassies chen que hau despertat y aneu fen piña en ells.
COR DE MARE, Luis Arrufat, Amazon
Desde ara se pot comprá a Amazon - Libros -, la meua noviala que vach ficá a esta paret allá pel 2019-2020.
Comentaris a Amazon:
Mi primera novela leída en mi lengua lo chapurriàu. Que difícil escribir una novela poniendo nombre sólo a tres personas y las demás sin tener nombre se entiende perfectamente de quien se trata. Una novela muy fácil de leer que te atrapa desde el principio.
--
Una joya literaria escrita en Chapurriau.
El servicio de atención al cliente de Amazon excelente.
__
Me ha gustado el libro, fácil lectura y te engancha al momento, sin poder parar de leer.
__
Lectura ágil, entretenida y "enganchadora" con un final espectacular e inesperado.
__
Aquí el típico comentario de los imbéciles catalanistas, además escrito en lengua castellana.
Sabrá este o esta imbécil que el catalán solo es un dialecto occitano?
Debería leer a Loís Alibèrt: parlars lengadocians, dialèctes occitans, catalan comprés. Y menos .cat, que estas webs son un arma de aborregamiento masivo, como la TV3%
"Escrita en catalán occidental pero con normas ortográficas del castellano. Entiendo que su autor intenta escribir en su variante del catalán de Valjunquera y que no ha podido aprender las normas ortográficas de su propia lengua. Otros autores de la zona escriben en su propia variante del catalán pero con normas ortográficas comunes a valencianos, catalanes y baleares. Es como si un andaluz escribiera "ola ke ase? Kiero komeh seresah""
Capitol LXII (lxij). Com nasque sanct Johan
baptista
e fon a ell imposat nom: e zacharies cobra la paraula. E com apres
sen torna la senyora en nazaret.
Com los nou mesos fossen complits Elizabeth pari vn
glorios fill: e tota la dolor del part li fon prestament oblidada ab
la vista joyosa
del fill: Lo qual com fon faixadet:
portaren lo a la senyora quis era apartada en vn retret per no esser
vista per les gents moltes que venien a visitar Elizabet: alegrant se
molt del seu goig: e sa senyoria vehent aquell chiquet
e sabent la gran sanctedat sua alegras de singular alegria e prenguel
al braç ab molta amor donantli largament la sua benedictio. E lo
sanct chiquet
vsant de raho baixa lo
cabet
axi com pogue: e besa la ma a la senyora qui en lo braç lo tenia:
agenollas en la falda de sa senyoria apartant los
peuets
seus no tocassen lo ventre sagrat a hon staua tancat lo fill de deu
humanat: Lo qual ell adoraua continuament ab sobirana reuerencia. E
la senyora molt alegra de les marauelles que veya
en lo seu car nebodet:
dix. ¶ Iste puer magnus coram domino nam et manus eius cum ipso est.
Volent dir. o quant sera gran e marauellos aquest fadri
dauant nostre senyor deu: e la ma sua ço es la sua potencia sera ab
ell tostemps fent li fer obres tan marauelloses que sera vna gran
admiracio dels miradors. E dit aço tornal a la dida
quel portas a sa mare: e com la gent sen fon anada sa senyoria ana a
la cambra de elizabeth: e seruiala en les necessitats sues ab molta
amor e diligencia: e james sen partia: sino tant com la gent venia:
car sabia era scrit. ¶ Vbi
(o
ubi)
est multitudo ibi
est confusio (hon
hi ha multitut, no falte confusió; aon ña multitut, no falte
confusió; donde hay multitud, no falta confusión).
//
Lo Trovador mallorquí
Su baix la forta alzina
Qu´ombreja la marjada,
Y rossinyols
estoja
Ab son negrench fullatje.
Un jovenet s´hi veya
Com
l´auba clarejava.
¿Qué hi fa en aquestes hores?
Tant dematí
¿quí aguarda?
¿Ascolta per ventura
La suau remor de
l´aygua
Del torrentol vehí
Cobert de flors boscanes?
ETC, regne de Mallorca
Les olives 4, Los torts 3
Les olives 4, Los torts 3
-Agüelo, alguns del veins me diuen que erem mol cruels en los torts.
+Mira, menut, esplicals que no ñabie atre remei, eren ells o natres.
-Home, los puc contá lo que va fe vusté cuan ere menut.
+No se te poden contá les coses, no saps guardá cap de secret.
-No es cap de deshonra, disom qu’els u conta:
“Cuan lo “Sebeta” ere menut, un día venie pel carré del mich y va veure que una algarsa (picaraza) habie tret lo niu de uns vileros, pardals (gorriones) de un forat de la paret y que portave un muisonet al pic; li va tirá un cantal (pedra) y l’algarsa sen va aná volan en lo muisonet, que encara se movie, al pic, y se va detindre al tellat de enfront.
Lo niu estabe desfet, segur que los pares lo aburririen, y los tres muisonets que quedaben y que ya estaben de fora, pronte s’els mincharie l’algarsa o lo primé gat que passare per allí. Aisí que los va agarrá en la part del niu, agón estaben, y s’els va emportá a casa.
Al grané, ñabie un caisó que tenie una tiala de aram (alambre) per una part y una porta que se podie tancá. Per tots los atres cantons tenie fusta. Va ficá lo niu en los tres menudets dintre y los va tapa en un tros de tella y un drap damún.
No sabíe que donals de minchá, perque cuan se arrimabe, los tres al matéis tems, eisecaben lo cap y aubrien la boca, se notae que tenien fam, pero estaen be, ell los chulae y ells contestaben, piulán. Va agarrá una armela, es lo que tenie mes prop, la va chafá, la va remullá en aigua y li va llevá la pell, después va ficá una lateta de sardines, vuida y llimpia, en un poc de aigua y va escomensá a mastegá l’armela, fen una pasteta. Cuan ya ere casi sopa, va pillá una fulla de olivera y agarrán la pasteta de l’armela de mol poquetet, en mol poquetet, va escomensá a donali a cada muisonet, un poquet a tú, un poquet al atre, y al atre, ara un poquetet de aigua a cada un, y atre camí armela, y aisí, hasta que los animalets van fe les seues faenes, que los u va llimpia en un palillo, y se van quedá tranquils, fartets, los tres chuns, acachats, donanse caló. Los va tapá en la tella y lo drap. Va tancá lo caisó en la hebilla. Y los va disá sols, hasta demá de matí.
Cuan se va despertá, se va eisecá a tota velosidat, eise dia no va fé perea, y sen va aná corren adal, a ver si se habien mort. Pero, alifara, cuan va llevá lo drap y la tella, al sentíl y veure la llum, tres cabets se van eisecá, al matéis tems, del niu, piulán, y en les boquetes ubiartes. Un atra armela y la mateisa faena que la nit de avans. Abais l’agüela venga cridá, “Luiset farás tart a la escola, venga baisa, tens les sopes al plat, que qué fas ai dal?”.
Cuan va veure farts als tres menudets, los va torná a tapá, y va tancá la porta del caisó y sen va aná a escola tot ilusionat, “mira que si consiguera que visqueren”.
Aquell día se va emporta un bon estiró de orelles y una palmetada a la ma en la regleta de fusta del siñó maestre, se notabe que lo seu cap estae a un atre puesto, en ve de pensá en los llibres.
No tos vull aburrí, armela va, armela ve, los muisonets van aná creisen y ya li contestaben cuan ell chulae; apenes escomensabe a ubrí la porta y lo sentien chulá, ya estaben los tres piulán.
Y va arrivá un día que cuan va aná a mirá lo niu, non va trová a cap, mich emplumats, estaen caminan p’el caisó. Y pronte van escomensá a volá. Tancae la porta del grané pa que no puchare la “Blanqueta” (la gata) y los soltabe, ells, ya minchaben sols, la armela mastegada e inclus algún troset de pá. Volaen per tot lo grané hasta que el los chulae y enseguida acudien, se li posaen a les mans, li minchaben de la boca. Los ficae dintre del caisó y allí estaen tot lo tems, hasta que los tornae a soltá. Ñabie un parotet y dos femelletes
Tota la familia u sabie y se faen creus, cóm un crio tan menut habie pogut cria y domesticá a tres vileros.
Un día, lo Rubio, va portá a casa a un amic y li va voldre enseñá los muisonets, cóm volaen y cóm tornaen al caisó, pero se va disá la porta del grané ubiarta y la gata va puchá en ells. Cuan va soltá als muisonets, lo primé que va eisí, una femelleta, la mes cariñosa, zas, a la boca de la gata y ésta corrén capa la entrá a minchasela.
Los atres no habien tingut tems de eisí y se van salvá. Cuan va vindre lo Luiset y li van contá lo que habie pasat, lo crio se va posá a plorá, tot desconsolat, y, tot cabrechat, se va enfadá en son tio, pero este li va dí: “si te sentisco una paraula més, agarro los atres dos muisons y los u dono tamé a la gata”. Ere mol dur lo Rubio, ere mol dura la vida del sagal, pero mes dura habie segut la vida, bueno la mort, del tersé muisó.
Los atres dos van seguí vivin, hasta que Luiset, se va tindre que aná al seminarí. Los u va portá a un amic pa que los cuidare. Pero éste no tenie tems o ganes de cuidals, los va posá al balcó, dintre de una gavia (jaula) y los va disá la porta ubiarta. Los va voldre doná la llibertat y segúr que los va doná la mort. Estaen acostumbrats a tindre lo minchá dintre de la caisa, no a buscasel pel carré. Estaen acostumbrats a les persones, segur que se moririen de fam o en la boca de cualquier atre gat.”
Estaen acostumbrats a viure a una gavia, que pa ells ere d’or, y ya no sabien viure en llibertat, pos la seua llibertat estae dintre de un caisó.
Qui u vullgue entendreu que u entengue, penso que la charrada te la segua llisó, o per lo menos yo la u vech.
Después de tot lo Agüelo no ere tan cruel, ni tan ruin. Ni los demés veins de l’Aldea tampoc. Viviem en los animals, grasies a ells y tamé ells tenien una vida dura, y algúns, com les persones, vivien perque se minchaven a uns atres mes menuts. Ere la ley de la selva, dic de l’Aldea. Y tots la considerabem bona, no quedabe mes remei. Y grasies a ella van creise y seguí vivin, y ara, algúns, estem aquí, contautos estes “aventures”.
La vida, sí que ere dura, pero ñabíe que seguí vivín, per damún de tot.
Seguirá.....
Nota: Foto baisada de Internet.
La brema
La brema (verema en catalá)
Los raims no eren abundans a l’Aldea, com a mol cada familia tenie seps (cepas) pal consum de casa, y a camins ni siquiera arribae p’al añ. Y moltes voltes lo ví eisie agre, pero igual mol bebiem, non teniem d’atre.
Ere raro que algú plantare una sort o un bancal sol en seps; en varies files de seps. Lo normal es que éstos estaren a la bora de les parets d’els bancals, en una única fila.
Allí solien mesclás diferentes clases de raims, blancs, negres (garnacha), moscatell, este los encantae als goluts (golosos) y algúns ne tenien inclus de rochos, a este se li diebe de collón de gat (cojón de gato) y tenie los grans mol grans y rochos.
Tamé existie la variedad de les parres (parras), estes se plantaen mes als corrals, als horts, als chardins. Y ere un raim mes bast, encara que algúns grans tamé eisien dolsos, cuan estaben madurs.
Los seps, tenien varios sarmens, prau llarcs, en moltes fulles (a les grans s’els diebe pampes). P’els sarmens eisien los raims, que eren un manoll de grans. Normalmen éstos se minchaven sansés, en la pell y les pepites. Uns atres tenien la pell y les pepites mol dures y se tiraben, después de minchat la pulpa que tenie dintre cada grá.
Se solie bremá a finals de septembre, encara que avans alguns raims podien está mich madurs y podies pesigá algún grá, inclus de la parra que ere un poc mes tardana.
Normalmen los raims se cullien en les estirores (tijeras) de podá o de bremá o estirores podadores, que pa tot servien.
Los raims cullits se posaen en cabassos de goma y se descargaben a les portadores, que eren com a banastes de fusta, totes ben tancades pa que no sen anare lo suc (lo vi) que se fae al tira los raims dintre.
Ñabíe uns atres bremadós, los que no habien trevallat pa res los seps, eren les avespes, les abelles, alguns muisonets y sempre quedabe algún jabalí.
Los raims se calsigaen descalsos, se potechaen, lo vi se colae y se ficae a madurá dintre dels carratells grans (cubas grandes), que avans se habien llimpiat en unes meches (de sofre) que se ensenien dintre; ere convenien perque si lo vi del añ de avans se habíe avinagrat, ñabie perill de que se quedare eisa agró a la fusta; y la nova cullida tamé se fare malbé. (MALBEC no, malbé)
Tenien que tindre cuidau a clavás dintre de les cubes, pos a camis se fae un gas que ere venenós y podie pasá una desgrassia.
A les bodegues, que ñabie a cada casa, solie ñaure carratells diferens, grans y menuts y, a camins, hasta un p’al vinagre.
/Nota de Moncho , a la bodega de Lillo a Valjunquera ñabíe un cartel aon ficae Bodega. Una vegada que vach aná me va ficá vinagre de broma perque ya anaem mol adelantats, y mel vach fotre. Una mica fort este vi /
Lo carratell tenie una porteta a la part alta, que es per aon se umplie; y una aiseta a la part de abais, que es per aon se umplie lo porró, pa traure lo ví pal consum diari, y les tassetes, cuan volies convidá a algú a probá lo teu ví o a “fe una tasseta”.
Algunes cases, lo añ que naisie algún menudet, o si ñabie una selebrasió gran; solien umplí algunes botelles del milló ví que tenien y les posaen “davall del tellat”. Eises botelles sól se ubrien cuan ñabie un atra selebrasió, cuan lo chiquet sen anabe a la mili, cuan se casabe, …. Lo que pase es que lo vi se habie fet vell y ara ya pareisie mes coñac que ví. Pero ere una costum de aquells tems a l’Aldea.
Tamé ñabie costum de en lo primé most y codoñs, fe mostillo, que después se untabe al pa y pa brená.
Com no ñabie distracsións p’als domenches y les festes de guardá, per la tarde, les chiques y les persones grans, en cuadrilla, sen anaben a pasechá hasta la marededeu, lo empalme o inclus hasta la fón o la telleria y allí “faen una gaseosa”. Ya ham parlat de esta costum.
Mentres tan los mosos, después de aná a aveurá los animals, als aveuradós de la fon; se reunien y anaen visitán les bodegues a “fe una tasseta”; o mes; a cada casa. A voltes acababen un poc animats y algún camí vach veure a dos mossos, que fae un momén eren mol amics y lo ví, sempre la radera tasseta, los fae cambiá, y discutien y hasta se insultaben, eres un m. y tú un c. Pero la sang no arrivabe al riu, los atres amics, se posaen al mich y uns sen enduyen a ún y los atres, al atre, a “fe la radera tasseta”. Y allí se acababe tot, demá, después de dormila per la nit, atre camí tan amics, en un gran mal de cap, pero aisó se pasabe, trillán o cullín olives.
Algúns camins, cuan venie un forasté, presumit, dien que entenie de vins y que aguantabe mol, segur que caie. Uns lo entretenien a la entrada de la bodega, mentres l’amo, anabe al fondo de la bodega y li umplie la taseta de vi vell, debie tindre denau grados o mes. Lo forasté, per aguantá lo tipo o perque no sen donae cuenta, sel bebie. Hala! Un atra tasseta, y a les tres o cuatre, lo pobre convidat ya no sabie lo que bebie, al final acababe mal; a dormí a la pallisa, en una borrassa davall, tot vestit. Mentres tan los mosos del poble habien anat bebén lo vi del añ, que sol tenie tretse o catorce grados y se aguantabe milló, y, encara que acabaren calens, la atre habie caigut, la próxima visita, se u pensarie avans de presumí.
Un domenche mes que se ha pasat; a esperá tota la semana que vinguere lo siguién, pa torná a fe lo matéis; alló ere una roda donán voltes y sempre se acavabe al matéis puesto y en la mateisa chen. Y lo milló de tot es que, en tan poqueta cosa, tots estaen contens.
FIN.