Historieta 3.
- Yayo, lo que me va contá air, me va dixa mal gust de boca.
+ A camins la vida es mol dura y prau inchusta. Pero lo tems mos pose a cada u al nostre puesto.
Anem a seguí:
“Tanta chen acampada y al veure que portaben uns mesos allí, va crida l’atensió del rey moro que manave a aquell territori y va envía als seus soldats a ver qué pasabe.
Yusuf, acababe de arriba a un territori desconegut y no volie arriesgás a escomensá una lucha tan pronte. Y va eisi al encuentro d’els atres dienlos que eren de la mateisa rasa y que sol estaben de pas que sen anirien enseguida, en cuan recuperaren les forses. Los atres al enterás que eren almogavars, van prende pó y sen van marchá
Pasat un mes, se van prepará pa marchá, uns soldats anaben daban examinan lo terreno, detrás lo gort del exersit, preparat per si acas, deprés los bestiás de cabres y caballs, luego les dones, los vells y los chiquets y tancan la expedisió, pa que ningú se quedare atrás y pa que n’ols pugueren atacá un atre grapat de soldats.
Lo jefe anabe estudian la forma de portás de la chen que vivie a eisa tiarra. Veie que ningú tenie amics, qu’els uns luchaben en los atres un día, y al atre se chuniven pa discutí en un tersé.
Va reuní als jefes y los va propondré que a este país en ve de atacá a tot lo mon a lo milló los anae millo dedicas a la protecsió. Anirien per los casalisis y per los campamens oferinse per una paga a defensals y aisina a ells nols faen falta soldats, que ells ya s’encarregarien de que ningú los fare mal, y si algú s’atrevie, y’al castigarien.
Encara qu’ere un cambi mol gran, tots confiaben en ell y van está de acord..
Entonses se van enterá que ñabie un rey moro a Saragosa que constantemen tenie que defendres del rey de Lérida, moro tame, que sempre estaben a la greña.
Pa maure tanta chen y tantes coses com portaben, van tardá casí un añ en arriba a aquell territorio, sempre sense disa de entrenás ells y als caballs.
Pel camí van tindre tres o cuatre encontronades en alguns grupos de lladres, que al veure tanta chen en movimen van pensá que serie fasil guañals. Tots van eisi escarmentats, al matéis tems la seua fama creisie y s’anabe estenén per les tiarres dels redols per agon pasaben.
Cuan van arrivá a Saragosa, lo seu nom ya ere conegut p’el rey. Van fe una reunió y cuan va coneise lo que le proponie Yusuf, lo va aseptá enseguida. Los enviarie agon se junien los territoris de Saragosa y Lérida, que no estaben mol definits y sempre anaben discutín y luchan per aiso.
A cambi los donarie tiarra pa fes un poble, allí agon ells vullgueren, amés los pagarie una soldada anual y ell se quedarie en los naus territoris que conquistaren, dixan pa Yusuf y la seua chen les riqueses que trovaren.
Van tardá mes de un mes en arrivá al bais Aragó, allí se van pará envían grapats de soldats en diferentes direcsións. Cuan van torná tots, Yusuf los va escoltá y li va agradá lo que dieben uns del grupo que habien trovat un puesto mol planet a prau distancia de Lérida, pa tindre a la tribu tranquila, pero al matéis tems prop de tots los asentamens qu’el rey de Saragosa teníe casi a la frontera. Prop ñabie un asentamen que li dieben Colonda (Calanda).
Va torna a eise puesto en ells, ñabie una gran sort (llanura), que li va fé recordá lo puesto agon habíe nascut, allí podrien pasturá les cabres y los caballs y tenien aigüa pa tots. Von terreno pa entrenás y no llun dels asentamens qu’els habien encarregat defendre.
A la semana ya estaben tots allí y encara que estaben acostumbrats a viure en tendes, tame habien fet casalisis als oasis. Aisina que va agarrá als homes mes grans y los va posá a fe tobots (ladrillos) dels coneguts com adoves. Los faen en fang y palla y los posaen a secas al sol. En eisa mateisa pasta rebosaben les parets.
Yusuf va estudiá lo sol y l’aire y després de cavila un tan, va fe unes ralles antiarra dienlos als vells cóm tenien que fe les cases, los carres, les sequies, les portes al atre costat de agon venie l’aire, les finestres al sol y aisí tot mol detallat, tenin en conta la esperiansia que tenie de tans añs fen y desfen campamens.
Los chovens entrenanse y entrenan als caballs. Ell enrecordanse, cariñanse de lo que había dixat al atre costat del mar y, al matéis tems, pensan en los seus fills, en los seus nets, en la seua desendansia y en la de la gen que li acompañabe.
Per allí prop, ñabie gen de Iberia en la que van fe tratats de no agresió y de defensa. A cambi ells los van doná armeles y olives. Les dones de la expedisió se van alegrá mol, perque ya coneisien eisos albres, y van fe pastels, pastes y marsapá y nels van pasá als cristians, pronte eren amics, sobre tot les dones y los chiquets.
Yusuf y los seus soldats, mentres tan, anaen visitan los asentamens de la frontera. A alguns dixaben un grapat menut de soldats pa que ficaren la pau entre la gen que vivie allí y al matéis tems pa que en cas de ataque, los pugueren avisá mes pronte. La machoria dels jefes de eisos destacamens eren familiás diriactes de Yusuf, cuan no fills seus, a tots los donabe un consell, dependre lo parlá del puesto agon estigueren, ya que veie que a cada casalisi parlaen de una manera.
Entre los coses que habien portat estabe l’ajedrez.
Cuan se arrimabe l’añ 900, Yusuf va morí, lo radé pensamen va sé pa unes esplanades de arena, y ell damun del seu caball, corren per elles.”
- Vaya coses que m’os ha contat avui, menos mal que son de la megua familia, sino m’aguera aburrit.
+ Tot servis pa dependre, si prestes atensió. Te queises pero ben tau (orgullos) pots está.
- Te rao.
+ Com sempre Luiset, com sempre.
- Yayo, lo que me va contá air, me va dixa mal gust de boca.
+ A camins la vida es mol dura y prau inchusta. Pero lo tems mos pose a cada u al nostre puesto.
Anem a seguí:
“Tanta chen acampada y al veure que portaben uns mesos allí, va crida l’atensió del rey moro que manave a aquell territori y va envía als seus soldats a ver qué pasabe.
Yusuf, acababe de arriba a un territori desconegut y no volie arriesgás a escomensá una lucha tan pronte. Y va eisi al encuentro d’els atres dienlos que eren de la mateisa rasa y que sol estaben de pas que sen anirien enseguida, en cuan recuperaren les forses. Los atres al enterás que eren almogavars, van prende pó y sen van marchá
Pasat un mes, se van prepará pa marchá, uns soldats anaben daban examinan lo terreno, detrás lo gort del exersit, preparat per si acas, deprés los bestiás de cabres y caballs, luego les dones, los vells y los chiquets y tancan la expedisió, pa que ningú se quedare atrás y pa que n’ols pugueren atacá un atre grapat de soldats.
Lo jefe anabe estudian la forma de portás de la chen que vivie a eisa tiarra. Veie que ningú tenie amics, qu’els uns luchaben en los atres un día, y al atre se chuniven pa discutí en un tersé.
Va reuní als jefes y los va propondré que a este país en ve de atacá a tot lo mon a lo milló los anae millo dedicas a la protecsió. Anirien per los casalisis y per los campamens oferinse per una paga a defensals y aisina a ells nols faen falta soldats, que ells ya s’encarregarien de que ningú los fare mal, y si algú s’atrevie, y’al castigarien.
Encara qu’ere un cambi mol gran, tots confiaben en ell y van está de acord..
Entonses se van enterá que ñabie un rey moro a Saragosa que constantemen tenie que defendres del rey de Lérida, moro tame, que sempre estaben a la greña.
Pa maure tanta chen y tantes coses com portaben, van tardá casí un añ en arriba a aquell territorio, sempre sense disa de entrenás ells y als caballs.
Pel camí van tindre tres o cuatre encontronades en alguns grupos de lladres, que al veure tanta chen en movimen van pensá que serie fasil guañals. Tots van eisi escarmentats, al matéis tems la seua fama creisie y s’anabe estenén per les tiarres dels redols per agon pasaben.
Cuan van arrivá a Saragosa, lo seu nom ya ere conegut p’el rey. Van fe una reunió y cuan va coneise lo que le proponie Yusuf, lo va aseptá enseguida. Los enviarie agon se junien los territoris de Saragosa y Lérida, que no estaben mol definits y sempre anaben discutín y luchan per aiso.
A cambi los donarie tiarra pa fes un poble, allí agon ells vullgueren, amés los pagarie una soldada anual y ell se quedarie en los naus territoris que conquistaren, dixan pa Yusuf y la seua chen les riqueses que trovaren.
Van tardá mes de un mes en arrivá al bais Aragó, allí se van pará envían grapats de soldats en diferentes direcsións. Cuan van torná tots, Yusuf los va escoltá y li va agradá lo que dieben uns del grupo que habien trovat un puesto mol planet a prau distancia de Lérida, pa tindre a la tribu tranquila, pero al matéis tems prop de tots los asentamens qu’el rey de Saragosa teníe casi a la frontera. Prop ñabie un asentamen que li dieben Colonda (Calanda).
Va torna a eise puesto en ells, ñabie una gran sort (llanura), que li va fé recordá lo puesto agon habíe nascut, allí podrien pasturá les cabres y los caballs y tenien aigüa pa tots. Von terreno pa entrenás y no llun dels asentamens qu’els habien encarregat defendre.
A la semana ya estaben tots allí y encara que estaben acostumbrats a viure en tendes, tame habien fet casalisis als oasis. Aisina que va agarrá als homes mes grans y los va posá a fe tobots (ladrillos) dels coneguts com adoves. Los faen en fang y palla y los posaen a secas al sol. En eisa mateisa pasta rebosaben les parets.
Yusuf va estudiá lo sol y l’aire y després de cavila un tan, va fe unes ralles antiarra dienlos als vells cóm tenien que fe les cases, los carres, les sequies, les portes al atre costat de agon venie l’aire, les finestres al sol y aisí tot mol detallat, tenin en conta la esperiansia que tenie de tans añs fen y desfen campamens.
Los chovens entrenanse y entrenan als caballs. Ell enrecordanse, cariñanse de lo que había dixat al atre costat del mar y, al matéis tems, pensan en los seus fills, en los seus nets, en la seua desendansia y en la de la gen que li acompañabe.
Per allí prop, ñabie gen de Iberia en la que van fe tratats de no agresió y de defensa. A cambi ells los van doná armeles y olives. Les dones de la expedisió se van alegrá mol, perque ya coneisien eisos albres, y van fe pastels, pastes y marsapá y nels van pasá als cristians, pronte eren amics, sobre tot les dones y los chiquets.
Yusuf y los seus soldats, mentres tan, anaen visitan los asentamens de la frontera. A alguns dixaben un grapat menut de soldats pa que ficaren la pau entre la gen que vivie allí y al matéis tems pa que en cas de ataque, los pugueren avisá mes pronte. La machoria dels jefes de eisos destacamens eren familiás diriactes de Yusuf, cuan no fills seus, a tots los donabe un consell, dependre lo parlá del puesto agon estigueren, ya que veie que a cada casalisi parlaen de una manera.
Entre los coses que habien portat estabe l’ajedrez.
Cuan se arrimabe l’añ 900, Yusuf va morí, lo radé pensamen va sé pa unes esplanades de arena, y ell damun del seu caball, corren per elles.”
- Vaya coses que m’os ha contat avui, menos mal que son de la megua familia, sino m’aguera aburrit.
+ Tot servis pa dependre, si prestes atensió. Te queises pero ben tau (orgullos) pots está.
- Te rao.
+ Com sempre Luiset, com sempre.
