Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.
Agüelo Sebeta, Valjunquera, chapurriau, cachap, cachaps, Valljunquera, Pachunquera, Matarraña, chapurrejá, agüelo, sebeta, Luis Arrufat, memories, memoria, escriure en chapurriau, paraules
Amor als sesanta
Al atre costat.
Al atre costat.
Tot escomense y tot se acabe.
Desde que me vachs inventá al agüelo “Sebeta” y a Luiset, sabía que arribaríe un día en que los tindría que fe desapareise, quels tindría que borrá, eren meus, han segut vostres y ara an esta charrada sen van.
Ham segut amics, ham fet charrades bones, unes atres no tan, pero han viscut com la chen, han tingut una vida y an este treball podeu vore que seguisen sen persones, en sentiméns, bons y no tan bons.
Esta aventura no vol di que no van a apareise més, sempre podem contá coses que van pasá abáns de avui y que no les habíem contat.
Com sempre que esta parella ha treballat, u ha fet a l’Aldea y u acabe fen allí, per aisó los que la coneisen, posiblemen la entenguen milló que atres, pero intentaré que tot lo mon u pugue seguí.
Van naise chuns, sen van chuns y chuns seguirán al atre costat.
- Agüelo li apetís que anem hasta la Tellería o sino tirem la marcha cap a un atre costat.
- ¿A ver, Luiset, no vas vore lo tems a nit a la televisió?
Van di que veníe una troná mol forta, que abáns ha fet moltes maleses per ahí.
- ¿Als seus añs vusté se creu aisó? Cuantes tronades mos han dit que veníen, que se acabáe lo mon y llugo no ha caigut ni una gota. ¿O es que te po?
L’agüelo, habíe matinat, com tots los díes, se habíe asomat (assomat) al balcó y no li había agradat res la negró que habíe vist per lo Yiri, pero, a lo milló teníe raó lo sagal y com a mol, igual son (sol) eren cuatre gotes. Aisí que pille lo sombrero y la gayata y li diu al sagal:
- ¡Anemon!
Y chino, chano, la parella va escomensá a puchá la costa del Portal; anaen parlán, com sempre, portáen tota la vida chuns y encara los quedaen coses pa dis. De eisa manera van arribá hasta la Tellería. Ya que estáen allí, van di de puchá hasta la basa Martina.
Estáe seca, bueno al mich ñabíe un charco de fang, com un barreño, allí granotes, sangoneres y uns atres animalets reñíen per trobá una gota de fang humit, perque aigua y (ya) fáe un díes que no ne ñabíe.
Están en éstes, l’agüelo eiseque los ulls cap a la carretera de Morella, mai sabrem lo que va vore, li va cambiá la cara, ell, un home que mai se asustáe de res, una po de chiquet dabán de un llop, se va apoderá de aquelles galtes tan tranquiles sempre.
Va agarrá a Luiset del muscle y cridán li va di:
- Corre, corre tot lo que pugues, encara que no te seguisca, no te paros, escapa si pots.
Lo sagal no sabíe qué pasae, va mirá cap aón miráen los ulls del vell y u va entendre (:) de allí dal baisae una negró tan gran que u tapáe tot, a aquella escurina li acompañáen unes cortines de aigua y unes voláes de aire a tanta velosidat que lo menut ya no va sentí les raderes palaures del “Sebeta”. Pero no li faen falta, habíe vist lo que mai veurie més. (A Beseit: lo que may mes voríe.)
Lo agüelo habíe ventat mols añs an aquella era de la Tellería y de sobres sabíe que cuan un nugolet apareisie a la carretera de les Ventes, teníen diau minuts chustets, pa replegá y tapá la tonga y, cuan arribáen a la caseta ya estáen bañats.
Avui lo que habíe vist ere mil voltes pichó y ya estáe més aball del Mas de Fraga.
Lo sagal, ñerviós, en ve de tirá carretera aball, va torná pel camí de vinguda, va baisá cap al hort. Estáen perduts, lo vell u sabíe, pero no podíe disá sol al crío.
Va arrencá a corre detrás dell, costa a bais. La gayata li estorbáe, la va tirá, més tart se arrepentiríe.
Chustet a tems de crusá la vall, detrás dells ya baisae tanta aigua com si hagueren soltat mil pantanos. Lo sial habíe ubiart la fon de la rabia, eisa que diuen que te tans caños que no se poden contá.
Sol pasá la fon, lo menut va caure, “Sebeta” va arribá a tems pa agarral de un bras y traurel de la corrén que ya arribáe.
Van puchá un poc amún de la costa y per damún de la nevera, van aná avansán com podíen. U habíen escoltat mols camíns:
- Mira quel foc es roin, pero l’aigua encara li guañe.
Y ere verdat. Corrén, entropesán, caén, eisecanse, van arribá a la altura del pou vell.
Lo agüelo va discurrí:
- Allí tenim la radera oportunidat, com la vall se eisamplís, baisará la altura del aigua, o pasem ara o se ha acabat.
Portae al sagal del muscle, ere lo momén, van arrencá a corre, encara que lo fang los disáe corre poc, van piarde les espardeñes, se van quedá clavades al fang. Ya estáen a la mitat, cuan lo vell va sentí un gran ruido, va mirá cap a la vall y se va doná cuenta de que alló se habíe acabat.
Un tems dispués, no sabem cuán, perque al atre costat no ña ni dies ni reloches. La parella se trobe, se donen grans abrasos, tornáen a está chuns, se senten a un ribás, se miren, lo sagal está serio, escomense a charrá:
- No sé cóm va pasá tot. Se que vach quedá enronat en fang y hasta que no me han trobat, a la bora de la fon, no hay aparegut aquí. Al entrá lo agüelo de la porta me va du a un cuarto y me va enseñá tota la meua vida en un santiamén. Los radés moméns com los nostres cosos estáen enterrats, sol se veien les calsigades al fang, pero no sé quín sentit tenen.
Ara li toque lo turno al “Sebeta”, veu que lo sagal está amoinat, que algo li va per dintre y que no u ha dit. Es igual ya u traurá y conte la seua arribada:
- A mi me ha pasat y me han fet lo matéis. Te vachs a contá lo de les calsigades. Cuan vam desidí crusá la vall pel pau vell, l’aigua había baisat de altura, per la amplaria del terreno. Per aisó se veuen les calsigades dels dos hasta arribá a la mitat, te portaba enganchat del muscle, pa que no set’endure l’aigua. An aquel momén se va sentí un gran ruido y vachs mirá cap a mun, vachs vore que estaem perduts, perque l’aigua que venie de la vall del Mirablanc, acabáe de arribá y u faé (fáe) en tota la forsa.
Luiset, no se pot contindre, ya sabem lo que li voltáe pel cap:
- Y es en eise momén cuan an tiarra ya sol ñan unes calsigades, les de vusté, perque me va soltá, pa corre milló y podé salvás.
Lo agüelo lo mire en pena, pero entén que hasque pensat aisó, es mol chove encara y sol ha vist unes calsigades. Seguís charrán:
- No Luiset, tan tems chuns al atre mon y encara no me coneises. Sol se veuen unes calsigades, perque al vore tanta aigua, sol vachs pensá en tratá de salvat a tú, TE ME VACHS CARREGÁ A ENCOSTES, per aisó no se poden vore les teues potáes y vachs corré (corre) com mai pa intentá arribá a la carretera y salvat.
Yo me estaba ofegán ya, creía que te había disat adal, pero no va sé aisina, l’aigua tamé se te va endú y vas acabá a la Font.
U sentisco chiquet.
Lo sagal, com tans camíns a la vida, se done cuenta de que ha clavat la pota, se abrase al agüelo en los ulls plorosos. Los dos se eisequen del ribás y sen van cap a l’Aldea del atre costat, allí tamé ne ña una y tamé se charre en Chapurriau.
De repén, los dos se paren, estiren les orelles, sentisen algo, allá a lo llun se sentis un sonido, un sonido que coneisen mol be: son les campanes de les dos Aldees que, al matéis tems,
No vasques detrás de mi
No vasques detrás de mi, a lo milló no te sabré enseñá lo camí. No vasques dabán de mi, no sigue que no te puga seguí. Ves sempre a la meua vora, aisí caminarem sempre chuns.
LO DÍA DEL "CHORISET".
Partitcrasia
Partitcrasia.
L´home dels nasos
Anécdotes de un disapte, TENIU RAÓ
Se va arrimá chen de totes les edats y colós, hasta una chica sudamericana, que, sense esplicáli res, mos va dí que mos enteníe, que estáe en natres, li van doná una pulsera, ella va traure lo monedero, va pillá un billet de a diau euros y lo va ficá dins de la caissa dels donativos, li van advertí que eren mols dinés, segur que a ella li fáen falta, pero va ficá dintre lo billet y mos va di que segur que natres lo nessessitáem més que ella, y sen va aná en la seua pulsera.
Va vindre un chic de Batea, estáe casat en una dona de Maella, una dona valenta a on les ñague, perque ell me va contá, despues de discutí, bueno de parlá, lo assunto del Chapurriau un rato, que ni yo li convensería, ni ell me convenseríe a mi, perque estes charrades les teníe mols díes en la seua dona, veén la televisió, que mai se posáen de acuerdo, que dingú dels dos se rendíe, com habíem fet natres, cada u se quedáe en la seua opinió, y después sen anáen chuns al llit.
Natres no vam arrivá a tan, pero vam acabá donánmos la má, ell sen va aná passechán al seu criet que anáe al carro y a mi se me engancháe al chaquetón, yo me vach quedá un poc pesarós. Yo sé lo que volém, sé los drets que tenim, pero no vach sé capás de félu entendre, no me vach sabé espresá o a lo milló sí y me va passá lo matéis que a la seua dona, no se pot convensí a qui creu está segur en les seues idees y encara que li parlos no te escolte, perque ell, igual que tú, creu que defén la verdat.
Crec que grássies a eisses persones y a lo ben fets que estáen los raonaméns de les fulles, esplicán la verdat en sensillés, pa que hu entenguere tot lo mon, molta chen se va arrimá a la taula y la machoría va firmá. Uns atres vehíns van pensá que no valíe la pena, piarde sinc minuts pa escoltá a una chen que “parláe com los catalans”, no mos van doná la oportunidat de podéls esplicá que no ere aissina.
Una més de les dones que trevalláen pa la taula, va sé ma chermana, cuan algú més dur li escomensáe a tocá la moral, mel passáe a mi, (me te en masa considerasió), pensáe que yo hu tindría més fássil, no se donáe cuenta que ella y los demés hu estáen fen como cualquiere de natres, milló dit, milló que natres.
A una de les persones a la que se va arrimá y li va repartí una fulla, li va escomensá a pregunta coses y com, al paréisse, no ne teníe prau en lo que li díe ella, me va cridá a mi.
Ere un filólogo que habíe estudiat filología hispana, a la Universidat de Saragossa. En tota educasió yo li vach comentá que segur que algúns dels seus maestres seríen cataláns / o no, ne
Vam escomensá a raoná:
Ell que lo andalús que se parle a Andalusía, es castellá, encara que sigue diferén del que se parle a Valladolit, pero los dos son castellá.
Yo que lo fransés, italiá, portugués y castellá veníen del llatí y dingú dudáe que eren llengües diferentes, entonses yo mantenía que lo valensiá, mallorquí, catalá y chapurriau tamé teníen lo llemosí (langue d’oc) com a prinsipi, pero eren llengües diferentes.
Ell que se habíen fet estudis entre lo catalá y lo chapurriau y lo segundo ere un dialecte del primé.
/ Tamé sen han fet entre catalá valensiá y catalá mallorquí y curiosamen sol sels done publissidat als estudis que diuen que són dialectes del catalá, y no als atres, o als que u defenen, com RACV, lo rat penat, Ricart García Moya /
Yo, ¿per qué no podíe sé al revés, que lo catalá fore derivat del nostre Chapurriau?
¿Per qué no fáen los estudis al revés?
Tenín en cuenta que lo Chapurriau actual, aragonés fa uns mil añs, ya se escribíe als fueros, entre ells al de Jaca (1063) / versión romance fueros Aragón Miguel Carabias Orgaz / y que después se va estendre a medida que creissíe lo Reinat d’Aragó, que eissa ere la llengua cuan Aragó se va chuní a Barselona y aissí van seguí parlánla los reys nostres.
Que probaren a analisá primé lo chapurriau, com prinsipi y después lo catalá com derivat.
Y de eissa manera vam está parlán uns sinc minuts.
Per un momén va paréisse que entráe en raó, y me va dí que sí que firmaríe, mos vam arrimá a la taula, vam demaná la solissitut, va escomensá a escriure, pero de repén, se hu va torná a pensá, va tachá lo seu nom, va pillá lo papé y sel va guardá a la mateissa borchaca a on se habíe posat la fulla que li habíe donat ma chermana y sen va aná.
Bona nit, bon home.
Un entropessó mes, soc mol ruin yo donán arguméns.
Als dos o tres díes estáe ma chermana pa agarrá un autobús, cuan se li va arrimá un home y la va saluda y aissó que ma chermana anáe en gafes y diferén vestit que lo disapte, pues la va conéisse, li va preguntá: “cóm habíe acabat lo dissapte”.
Ella lo va reconéisse y li va dí que mol be, que inclús a raderes hores en aglomerasió de chen, volén firma, pero ñabíe que tancá perque ere la hora en que se acabáe lo permís. Y entonses ell, sense que ella li traguere lo tema, pues es mol prudenta, li va soltá:
+ Desde que vach parlá en vustés, vach aná tot lo camí pensán en lo que me habíen dit, me va entrá la duda. Al arrivá a casa vach llichí les dos fulles (qué ben fetes estáen, Amics) y vach entrá a Internet y me vau convensí:
TENIU RAÓ, seguiu trevallán, luchán, lo catalá es masa acaparadó, sil dissen se fará en tot. Pero seguiu a daván, guañaréu, encara que tos costo, GUAÑAREU, no tos desaniméu mai.
Van seguí parlán de les coses del Chapurriau, ell va dí que estáe contratat al “Jerónimo Zurita” que donáe unes classes allí.
Anales de Aragón
Revista de Historia Jerónimo Zurita, 87 (2012) - Institución Fernando El Católico
Ma chermana, ensomián en aquelles dos palabres: “TENIU RAÓ”, no va caure en demanáli la tarjeta, ademés habíe arrivat a la seua parada y teníe que baissá del autobús.
Aquell dissapte va coinsidí en lo tems de la sembra y segur que més coses eissirán, no ña que desanimás, ña que tindre confiansa y seguín per eisse camí que han emprés, en mol sentit, los Amics del Chapurriau.
Vau sembrá y ñabíe saó, a esperá la cullida.
FIN