Mostrando las entradas para la consulta palaures ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta palaures ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

Cuan ña raó, no cal res més

Cuan ña RAÓ.

“Cuan ña raó, no cal res més”.

Cuan ña raó, no cal res més

Air, día sis de abril de 2024, a Vallchunquera va sé la sesta selebrasió de la aparisió dels Amics del Chapurriau.

Un grapat de chen desinteresada, que va cambián, pero que no se note, tots treballen, posen tems, posen treballs, posen intensións, bones desde llugo, sentiméns y hasta dinés. Pero nols importe, tot u fan per lo interés de la chen, per la llengua que allí se parle, per lo Chapurriau.

Los que sen van, no se retiren, seguisen treballán de un atra manera, pero sempre fen piña en los Amics.

Uns ils atres son com formigues, mai los veus parats, ademés dels seus treballs, tots tenen algo que fe y saben qué es, que aisó es lo difisil. Nols importen hores u disen tot cuan lo Chapurriau los cride.

Qué sort dells y del Chapurriau.

Están convensuts de lo que fan, no reñisen, lo seu ejemplo es la milló llissó, saben que tenen RAÓ y nols fa falta res més.

Van escomensá sense res, bueno en molta ilusió, que sempre se ha notat, en les seues cares, sempre conténs, sempre en la riseta a la boca. Cada u val pa una cosa y tots valen pa tot.

Com les formigues, granet a granet, fulleta a fulleta, han fet un gran niu, aón ara ya caben més de dos mil persones.

Persones que han anat venín soles, sense forsales, tots per lo amor a la seua manera de charrá.

No han empleat dinés, vots, tvs, radios, los polítics de abáns nols faen cas, pareisien apestats, pero ells sabíen que la oló que portaen ere la de una gran tiarra, regada per un riu, lo seu, lo Matarraña y eisa es oloreta a honor, a amor, a sentimén, a cariño, a palaures dites y escrites en una llengua mol vella, més que algunes dels voltáns. Es la milló colonia.

No teníen dinés, no teníen vots, no teníen quí los apoyare, sol teníen una manera de parlá y la seua veu. Parláen, raonáen, sense faltá a dingú, sense despresiá a dingú, en educasió, molta, en sentiméns y arguméns y ahí sels notae en tota la RAÓ.

En tot aisó, disán pasá lo tems, la chen del voltán, que portaen dintre la mateisa llaó, los va aná entenén, se van doná cuenta de lo que aquell formigué fae y volíe. Es lo que ells tamé volíen. Al sentils parlá algo se removíe dintre dells, un mun de palaures amagades, casi prohibides, pero que, en la aigua de aquella chen, revivíen, tornáen a florí, en més forsa encara que abáns.

Y esta chen, com abelles, sempre al roglán de la seua llengua, dic de la seua reina, van escomensá a eisecá lo vol, a buscá flos, a buscá poesies, histories, a cantá jotes.

Eren de diferéns panals, de mols suros, pero tots ronronechaen igual, se enteníen y, lo més importán, parlanse aisí, estáen conténs, eren lliures, dingú los habíe obligat, los habíe forsat, habíen escoltat, habíen llichit lo que aquell grapat diebe y se habíen donat cuenta que era com una profecía que fae mol tems que esperaen, pa escomensá a volá.

Eise día a Vallchunquera se van reuní, van vindre de unes atres colmenes, tots en ganes de sabé. Y les palaures que van escoltá los van arriba, los van calá hasta mol dintre, los van enseñá que alló ya u sabíen, que u teníen dins del seu cap, que sol teníen que traureu y com, als milacres de la Biblia, van escomensá a parlá, ere un bureo seguit, dingú callae, tots volíen traure lo que tan tems los habíen prohibit.

Ara, grasies als Amics, son lliures, a lo milló per primera volta, la RAÓ y res més los ha convensut. Ya poden parlá en la seua llengua, en lo seu Chapurriau y, desde este momén, los Amics saben que han guañat un escaló més, a Vallchunquera, han puchat un poc més.

Los falte mol, u saben, pero en estos vimecs se poden fe moltes sistelles, mols cartróns y ells seguirán ahí, sense fe ruido, sense presumí, sol treballán.

Hasta ara ha vallgut la pena.

Aunque ton vau tindre que aná de Vallchunquera, pa torná al vostre niu, no ton hau anat del tot, ya u va di lo vostre poeta, se ha quedat un trosset del vostre cor y tota la vostra RAÓ.

el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE

Sebeta y lo Evangelio.


Sebeta y lo Evangelio.

Evangelio de San Juan, versículo: 1:26-30:

Juan (el Bautista) respondió: — Yo bautizo con agua, pero entre vosotros hay alguien a quien no conocéis y que viene después de mí, al cual yo no soy digno ni siquiera de desatarle la correa de las sandalias.”

Agüelo “Sebeta”, 10.04.2024:

“Yo escric histories passades, algunes cóm han passat, unes atres un poc cambiades, pero no ting imaginassió pa fe atra cosa.

Pero, entre natres, ña chen y més que ne vindrá, a qui yo no me atrevisco a traurels punta al llapis, a afinals les cordes de la guitiarra, a llichí un verso siquiera de les seues poesíes.

Perque an esta tiarra, a la bora del riu Matarraña, ha nascut chen que porte dins la inspirassió de la nostra llengua:

– Que, en cuatre palaures, que yo no sé de aón les trauen, fan unes poesies que, en lo tems, se acabarán pareissén a les dels grans poetes del siglo d’or de España.

Aquelles eren en Castellá, éstes, més difísils, en Chapurriau.

Tenen forsa, tenen rima, tenen sentimén y done goch cuan ells mateisos les declamen.

– Ña escritós, uns ya fets, uns atres en llaó, que fan uns treballs, que pareissen fotografíes, llichisses les seues charrades y es com si veres una sinta, la chen, la tiarra, los animals, tot está dabán de tú y u pots voreu  (u pots vore, pots vóreu) totes les voltes que vullgues, sol tens que torná a ubrí lo llibre.

Perque se farán libres, mols, en Chapurriau. La nostra chen los llichirá, los que no entenen lo nostre parlá, si volen chalá de estes obres maravilloses, nols quedará més reméi que dependre lo Chapurriau o fe que algú los u traduísque.

Y naisserá una nova colecsió de llibres a les biblioteques, que tamé se estudiarán a les enciclopedies: “Los escrits en Chapurriau”.

– Entre natres ña grans cantadós de jota y més que ne eissirán.
Cuan vasquen pel mon en les seues rondalles, la chen los demanará que ne canton alguna en Chapurriau, perque lo sentimén, la emossió del Matarraña que porten les cantades en eisa llengua, no sol se escolte en les orelles, tamé bañe lo cor y allí se mescle en la sang y se repartís per tot lo cos, fente felís, fente olvidá dels mals y fen que lo tems passo sense donat cuenta.

– Y hasta tenim chen que tot asó u fa modiarn y u parle en la radio, u pose en discos e is a eisses coses rares com l’Internet.

Si la nostra llengua ha segut capás de entrá dintre de chen sorda, que mai ha sentit un ruido, que ni siquiera son de esta tiarra, que se han enamorat della al vore a la chen cóm se emosione cuan la sentís y que los ha fet capasos, dins de les seues limitassions, sol per vore als atres parlala, de clavás dintre della, enténdrela, escríurela y convertís en un atra gran escritora de Chapurriau, podrá fe cualquier cosa.

Tot asó ya u va anunsiá un “profeta”, catalá per siart, cuan un día al vóremos esfonrats, desanimats, va di la frase milagrosa:
“Si voleu que la vostra llengua visque, escribiu, escribiu, escribiu”.

Y lo profeta va tindre raó y la seua professía se está fen realidat.

Tot este fato, passán lo tems, fará que la nostra llengua torno al puesto que mai teníe que haber perdut. Y la chen parlará lo Chapurriau, la chen llichirá lo Chapurriau, la chen se embelesará sentín poesies y jotes en Chapurriau. Y mols voldrán dependre a parlá esta gran llengua.

Es palaura del agüelo “Sebeta”.

(Nota: Vaya home, l’Agüelo ya ha passat un atra nit de juerga en los agüelos del atre costat y ha tornat a ensomiá. Tindrem que dili a Luiset quel lligo més curt, que ya te mols añs y desvaríe).

Sebeta y lo Evangelio.

Una sala milagrosa.

Una sala milagrosa.

Les sinc y micha de la tarde, a un poble del Matarraña, se veu chen per los carrés. Uns van sols, uns atres en grupo. Tots van caminán en una direcsió.

Paréis que no se coneguen, uns son del matéis poble, uns atres dels pobles del voltán, uns atres han vingut de llun, de mol llun.

Van entrán a una sala, está plena de llum, allí ña més chen, no se coneisen, se van sentán a unes cadires ficades en files.

Algo deu de pasá, la chen té cara de ilusió continguda, uns atres están serios. An aquel aire se note que algo va a pasá, algúns miren en esperanza, uns atres en preocupasió, ña més que paréis que no saben res, ¿pa qué están allí?

Les sis, la chen acabe de entrá, ara se sentís música y dispués unes palaures plenes de raó.

Sentisen, escolten, la tiarra del seu cor está abonada pa que la sembron, te saó. Si la llaó es bona, creiserá.

(L' Avangeli de li quatre semencz)

Se sentisen palaures, les cares se animen, alguna llagrimeta cau.
Los que parlen tenen la virtut de que algúns dels que están allí, tornon a se menuts y se bañen los ulls.

Ha entrat chen trista, malalta, siega, pero aquella chica rubia, ademés de guapa, sap parlá, lo que diu es com un aigua molla que va entrán dins de cada u, regán una tiarra seca, casi erma, tornánla bona tiarra y lo que ña dintre de ella, nais, va creisen y anime tot lo cos.

Les cares se animen, están escoltán algo que los alimente, que los done forsa, que ya no tornará a secás, perque lo abono que fique aquella chove y l’home de blau que ve detrás, es sabia bona, está carregat de raó.

Tot lo mon se anime, se miren a la cara, se reconeisen es que son amics, sense sabeu, ya no ña dingú forasté.

Y la alegría is de dintre de cada u, lo siego cante jotes, los demés li seguisen, se escolten hasta cantadós profesionals; lo malal trau lo milló dell, enseñe lo móvil, li u done a la presentadora, ella convertís un escrit de aquell traste, una poesía, en una cansó de pau, en Chapurriau.
Tot lo mon aplaudís.

Los Amics u tenen tot pensat, al matéis que asó pase an esta sala, u están retransmitín per internet, pals que no han pogut vindre, que han segut mols, no hagueren cabut a la sala.

Se ha fet lo milacre, lo malal, per un momén, no sentís la enfermedat,
lo cantán de jota se sentís com si estare al seu poble en la seua rondalla, lo siego veu per dintre, los sentiméns se tornen fotos pan ell y torne a se chove cuan u podíe vore tot y per un momén se olvide de la escurina y torne a se felís...

Al voltán de unes taules, ben preparades, fen un mos, la chen ya no es desconeguda, tots parlen, tots se entenen, tots son iguals, son una familia, perque aquella sala aón están es la sala aón tot lo mon cap, aón tot lo mon se sentís a casa y es que están a seua casa a la sala de la Aldea del Chapurriau, aón tots son amics, tots se coneisen, encara que no se hasquen vist mai, perque tenen la mateisa sang corren per los seus cors, una sang que es una llengua que se diu Chapurriau.

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

Al atre costat.

Al atre costat.

Tot escomense y tot se acabe.

Tot escomense y tot se acabe.

Desde que me vachs inventá al agüelo “Sebeta” y a Luiset, sabía que arribaríe un día en que los tindría que fe desapareise, quels tindría que borrá, eren meus, han segut vostres y ara an esta charrada sen van.

Ham segut amics, ham fet charrades bones, unes atres no tan, pero han viscut com la chen, han tingut una vida y an este treball podeu vore que seguisen sen persones, en sentiméns, bons y no tan bons.

Esta aventura no vol di que no van a apareise més, sempre podem contá coses que van pasá abáns de avui y que no les habíem contat.

Com sempre que esta parella ha treballat, u ha fet a l’Aldea y u acabe fen allí, per aisó los que la coneisen, posiblemen la entenguen milló que atres, pero intentaré que tot lo mon u pugue seguí.

Van naise chuns, sen van chuns y chuns seguirán al atre costat.

-  Agüelo li apetís que anem hasta la Tellería o sino tirem la marcha cap a un atre costat.

-  ¿A ver, Luiset, no vas vore lo tems a nit a la televisió? 

Van di que veníe una troná mol forta, que abáns ha fet moltes maleses per ahí.

-  ¿Als seus añs vusté se creu aisó? Cuantes tronades mos han dit que veníen, que se acabáe lo mon y llugo no ha caigut ni una gota. ¿O es que te po?

L’agüelo, habíe matinat, com tots los díes, se habíe asomat (assomat) al balcó y no li había agradat res la negró que habíe vist per lo Yiri, pero, a lo milló teníe raó lo sagal y com a mol, igual son (sol) eren cuatre gotes. Aisí que pille lo sombrero y la gayata y li diu al sagal:

- ¡Anemon!

Y chino, chano, la parella va escomensá a puchá la costa del Portal; anaen parlán, com sempre, portáen tota la vida chuns y encara los quedaen coses pa dis. De eisa manera van arribá hasta la Tellería. Ya que estáen allí, van di de puchá hasta la basa Martina. 

Estáe seca, bueno al mich ñabíe un charco de fang, com un barreño, allí granotes, sangoneres y uns atres animalets reñíen per trobá una gota de fang humit, perque aigua y (ya) fáe un díes que no ne ñabíe.

Están en éstes, l’agüelo eiseque los ulls cap a la carretera de Morella, mai sabrem lo que va vore, li va cambiá la cara, ell, un home que mai se asustáe de res, una po de chiquet dabán de un llop, se va apoderá de aquelles galtes tan tranquiles sempre. 

Va agarrá a Luiset del muscle y cridán li va di:

-  Corre, corre tot lo que pugues, encara que no te seguisca, no te paros, escapa si pots.

Lo sagal no sabíe qué pasae, va mirá cap aón miráen los ulls del vell y u va entendre (:) de allí dal baisae una negró tan gran que u tapáe tot, a aquella escurina li acompañáen unes cortines de aigua y unes voláes de aire a tanta velosidat que lo menut ya no va sentí les raderes palaures del “Sebeta”. Pero no li faen falta, habíe vist lo que mai veurie més. (A Beseit: lo que may mes voríe.)

Lo agüelo habíe ventat mols añs an aquella era de la Tellería y de sobres sabíe que cuan un nugolet apareisie a la carretera de les Ventes, teníen diau minuts chustets, pa replegá y tapá la tonga y, cuan arribáen a la caseta ya estáen bañats.

Avui lo que habíe vist ere mil voltes pichó y ya estáe més aball del Mas de Fraga.

Lo sagal, ñerviós, en ve de tirá carretera aball, va torná pel camí de vinguda, va baisá cap al hort. Estáen perduts, lo vell u sabíe, pero no podíe disá sol al crío.

Va arrencá a corre detrás dell, costa a bais. La gayata li estorbáe, la va tirá, més tart se arrepentiríe.

Chustet a tems de crusá la vall, detrás dells ya baisae tanta aigua com si hagueren soltat mil pantanos. Lo sial habíe ubiart la fon de la rabia, eisa que diuen que te tans caños que no se poden contá.

Sol pasá la fon, lo menut va caure, “Sebeta” va arribá a tems pa agarral de un bras y traurel de la corrén que ya arribáe. 

Van puchá un poc amún de la costa y per damún de la nevera, van aná avansán com podíen. U habíen escoltat mols camíns:

- Mira quel foc es roin, pero l’aigua encara li guañe.

Y ere verdat. Corrén, entropesán, caén, eisecanse, van arribá a la altura del pou vell.

Lo agüelo va discurrí:

-  Allí tenim la radera oportunidat, com la vall se eisamplís, baisará la altura del aigua, o pasem ara o se ha acabat.

Portae al sagal del muscle, ere lo momén, van arrencá a corre, encara que lo fang los disáe corre poc, van piarde les espardeñes, se van quedá clavades al fang. Ya estáen a la mitat, cuan lo vell va sentí un gran ruido, va mirá cap a la vall y se va doná cuenta de que alló se habíe acabat.

Un tems dispués, no sabem cuán, perque al atre costat no ña ni dies ni reloches. La parella se trobe, se donen grans abrasos, tornáen a está chuns, se senten a un ribás, se miren, lo sagal está serio, escomense a charrá:

-  No sé cóm va pasá tot. Se que vach quedá enronat en fang y hasta que no me han trobat, a la bora de la fon, no hay aparegut aquí. Al entrá lo agüelo de la porta me va du a un cuarto y me va enseñá tota la meua vida en un santiamén. Los radés moméns com los nostres cosos estáen enterrats, sol se veien les calsigades al fang, pero no sé quín sentit tenen.

Ara li toque lo turno al “Sebeta”, veu que lo sagal está amoinat, que algo li va per dintre y que no u ha dit. Es igual ya u traurá y conte la seua arribada:

-  A mi me ha pasat y me han fet lo matéis. Te vachs a contá lo de les calsigades. Cuan vam desidí crusá la vall pel pau vell, l’aigua había baisat de altura, per la amplaria del terreno. Per aisó se veuen les calsigades dels dos hasta arribá a la mitat, te portaba enganchat del muscle, pa que no set’endure l’aigua. An aquel momén se va sentí un gran ruido y vachs mirá cap a mun, vachs vore que estaem perduts, perque l’aigua que venie de la vall del Mirablanc, acabáe de arribá y u faé (fáe) en tota la forsa.

Luiset, no se pot contindre, ya sabem lo que li voltáe pel cap:

-  Y es en eise momén cuan an tiarra ya sol ñan unes calsigades, les de vusté, perque me va soltá, pa corre milló y podé salvás.

Lo agüelo lo mire en pena, pero entén que hasque pensat aisó, es mol chove encara y sol ha vist unes calsigades. Seguís charrán:

-  No Luiset, tan tems chuns al atre mon y encara no me coneises. Sol se veuen unes calsigades, perque al vore tanta aigua, sol vachs pensá en tratá de salvat a tú, TE ME VACHS CARREGÁ A ENCOSTES, per aisó no se poden vore les teues potáes y vachs corré (corre) com mai pa intentá arribá a la carretera y salvat. 

Yo me estaba ofegán ya, creía que te había disat adal, pero no va sé aisina, l’aigua tamé se te va endú y vas acabá a la Font. 

U sentisco chiquet.

Lo sagal, com tans camíns a la vida, se done cuenta de que ha clavat la pota, se abrase al agüelo en los ulls plorosos. Los dos se eisequen del ribás y sen van cap a l’Aldea del atre costat, allí tamé ne ña una y tamé se charre en Chapurriau.

De repén, los dos se paren, estiren les orelles, sentisen algo, allá a lo llun se sentis un sonido, un sonido que coneisen mol be: son les campanes de les dos Aldees que, al matéis tems,

TOQUEN A MORTS.

Dichosa repoblasió.


Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:
“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35
El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”
¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”
Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be. Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,
Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
A camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.290​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,291​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.

Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.

“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diriía que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?
“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa,
El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

Los notaris 1.

Los notaris 1.

De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.


De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.

No sé si eisa chen ha estudiat los treballs de notaris o sol se guie per lo que ha llichit de un atra chen, encara que sigue estudiada. A eisos ñauríe que aclarils que uns escritós diuen que sí y uns atres diuen que no.

Los escritós no tenen una vareta que digue asó es aisí y ya está. Lo que ells diuen es la seua opinió, sol aisó, encara que es prau per lo que han estudiat y treballat, pero per mol que u hasquen fet, no vol dí que sigue la verdat total. Perque ña uns atres, que tamé han estudiat y treballat mol, que pensen diferén.

Pot sé que tots tinguen algo de raó, pero no tota. Perque uns diuen que han estudiat tots los protocolos de un notari, uns atres u han fet de més notaris y entonses cada u raone de una manera, perque los treballs en que se han fundat no son iguals.

Un ejemplo: tú y yo anem a parlá de coches, los dos som uns mecánics mol bons, pero si tú parles dels BMW y yo u fach dels seats, no ña coló pa compará lo que digam, verdat???

Per un atra part está la chen que se creu lo que diu un atra chen, ni siquiera de lo que diuen los escritós siguen estudiats o no, perque u han dit uns atres, ya se creuen que tenen raó.

Un ejemplo, sense noms, un home estudiat, polític e importán se invente un nom pa una llengua y u fique a llibres, a diaris, en fin, per tot.
Com maneje dinés y u fa desde un puesto importán, té amics als diaris, tv, etc, que se fan eco de lo que ell ha fet y u publiquen, com si fore ofisial.

La notisia pase a la chen del poble que, com ve de qui ve, ya u done per bo y desde eise momén defendrá eisa idea y eise nom a mort. Ell se aprofite del puesto que té y embolique aquell nom en papés de regalo. Se invente una gramática, un dicsionari, les palaures que li falten les pille del vasco (tos enrecordeu de Pompeyo?), y hasta busque unes persones pa que fasquen de enterats de eisa manera de parlá.

Tot li is be, a les lleys, que ell matéis achude a prepará, aparéis com si eise nom fore lo de tota la vida de aquella llengua, pero li falle lo més importán: la chen que la parle al carré, al seu poble, perque encara que uns pocs están conténs de lo que ha fet eise home, la machoria se done cuenta de que ells ni han parlat ni parlen de eisa manera y pasen de tot este cuento.

¿Tos doneu cuenta? Una garrama ha pasat a que molta chen la cregue com bona. Ara tú dis que no es verdat, vorás cóm te ficarán. Y dins de treséns añs, qui estudio esta llengua, en tota la bona idea desde llugo, se trobará eisa “verdat”. Pos lo matéis pot pasá en los estudiosos de la nostra llengua y claro en la chen que se fie dells, tamé en bona idea.

Seguim en lo que anaem. Com aquells sol u diuen, pero yo no hay vist en qué se fundamenten, ni quínes son les fons dels escrits en les que han vegut (begut), yo tampoc diré les que son les meues, ya val de doná ventacha al que pense malamén de una manera diferanta a la teua.

Tot asó me porte a la memoria una cosa personal. Hay escrit lo llibre “Daball del Tellat”, que parle de la guiarra. Pa fel, vachs tindre que vore los treballs de chen estudiada que habíe escrit sobre aisó. Tos puc di y vatres u podeu vore tamé que ñan opinións de tots los colós, según quí li hasque pagat lo llibre, o aón visque cada u dells o si ell pense de eisa manera, pos lo pensamén es lliure y dingú, hasta ara, te diu que no escrigues, si no penses com ell.

Los notaris: los que servisen pan estos treballs se solen ficá entre los sigles XIII y XV. Més tart ya no, perque, an eise tems, lo castellá se va torná la llengua del reinat y los escrits que valíen la pena, los protocolos u valíen, ya se teníen que escriure en la nova llengua, hasta lo día de avui a Aragó.

https://historia-aragon.blogspot.com/2021/09/rey-portugal-1463-27-09-carta.html

Teníen que sé persones estudiades en les lleis de cada terreno, sé bona chen, tindre coneisimen de gramática pa fé be los escrits y sabe un poc la manera de parlá del terreno.

Ademés, abáns de escomensá a treballá sols, teníen que haber pasat entre 2 y 8 añs en un notari ya colocat.

Los notaris, desde lo prinsipi, empleaen unes fórmules que teníen que tindre en cuenta al fé los seus treballs, cada u teníe la seua. Ademés los escomensaméns y los acabaméns de cada treball ere sempre igual pa cada notari y eises coses la machoría eren en llatí, romansechat ya, pel tems pasat. Entonses sol umplíen lo tros que ere diferén pa cada negosi.

Barselona ere més gran que Saragosa, per aisó allí ñabíe més notaris que aquí. Entonses mols, dels que teníen que dependre, anaen allí y, com es natural, portaen les fórmules del notari maestre y les ficáen als seus treballs. Com es natural los notaris que eren cataláns, teníen ademés lo problema de que tamé portáen la seua llengua. Desde eise momén lo deprés allí, ell u pasarie als que anaren a dependre en ell y se tornaríe com si fore, sense seu, de la tiarra.

Ademés, normalmén pasaen dos coses:

1.- La chen del poble parláe de una manera de categoría baisa, lo notari al tindre que copiá lo que dieben u fae en palaures “cultes”, entosces, encara que posáe lo que ells volíen dí, no posáe lo que ell dieben, cambiae les palaures, llugo eisos treballs no se debíen empleá pa estudiá la manera de parlá de un puesto. Ñabíe camíns que nols quedae més reméi, cuan dieben les coses que disaben: “un corro al Mas de Na Fustera”, “lo almari del foc”, etc. Eises coses les teníen que posá tal cual.
- Aisó si que es un modelo.

2.- Moltes voltes, com u fan ara, lo notari teníe un escribién, que li fae los escrits que ell, més tart, firmáe. Y ahí trobem un atre problema: la preparasió de eisa persona y de aón ere sobretot. Perque, com lo notari, teníe que estudiá lo que li diebe la chen en palaures del carré y posau en palaures cultes, pa que se entenguere be. Y claro, al pasá eises palaures de una manera al atra, teníe mol que vore la preparasió del empleat y, damún de tot, de aón ere, pos a cada puesto les coses se dieben de una manera.

Algúns dels escritós que estudien estos treballs diuen que, per les fórmules y per lo cambi de palaures, la machoría dells no se poden ficá com a modelos pa vore la llengua que se parláe entonses a un puesto.

Que la llengua que se teníe que tindre en cuenta ere la que parláe la chen del carré, pos eisa ere la bona. Que si se volíen empleá los protocolos pan aisó, se teníen que apoyá en uns atres escrits més normals y en la llengua parlada per la chen, com ya hay dit abáns.

(Los textos notariales, por su formulismo y dificultad al pasar la lengua oral a escrita, se deben apoyar en otros diferentes.)

Uns atres separen la manera de parlá, per lo tros nostre aón se parláe, aisí diuen que la part de dal (pobles de Huesca y Saragosa) parláen lo aragonés, pero los de bais, los de Teruel u fáen en catalá.

Natres podríem di que lo aragonés nostre se paréis més a lo que parláen a les atres dos provinsies y, en tems, a tot lo Aragó, que al catalá.
Ham de reconeise que som llengua de casi frontera y que igual que natres tenim alguna palaura pareguda a les dells, ells ne tenen tamé algunes nostres, ademés de les que mos han furtat pa tapá los forats que va disá Pompeyo al buscá palaures franseses. Eises que a la chen catalana no li van agradá y entonses als añs vuitanta van enviá chen a replegá les nostres.

Com hau pogut vore al prinsipi, lo título que hay posat es “Los Notaris 1”, perque éste treball deu de tindre una continuasió, pa acabá de aclarí les coses. A mi no me quede tems, estic clavat en mols asuntos, pero volía contá asó, o sigue que qui vullgue u pot empleá pa fé més parts de esta charrada. Grasies.

Maldita sivilisasió.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Maldita sivilisasió.

Charrada com totes les raderes meues, un poc trista y dura, per lo que demano als amohinats y als que estiguen baisos de moral, que sen envasquen a un atra paret més alegre. Avisats esteu, llugo no vingau que si la agüela fume.
Ham pasat uns díes a la playa. Be, bon tems, la aigua del mar calenta, sense Ana, ni res. Mol be.
Me sentía com a Luiset, caminaba per la playa, sense corre per los añs y les garres. Pero com una dotora, amiga meua, me va di que calsigara l’aigua, pa descarregá la energía negativa, la potechaba hasta en forsa, a ver si aisí caie tota y me quedaba lliure de un camí.
Bon minchá y de vacasións. Poca chen, dingú te molestae. Pa acabau de fe divertit, vachs tindre la aventura del buitre, que tos contaré un día de estos. Que be se está cuan se está be, en bona chen. Me veníen idees al cap, cosa que ya fae tems que no pasáe. Pero tot se acabe. Air vam torná a la “sivilisasió”.
Encara me duráe la bonansa de la playa, hola Antonio, Adios Aurelio, hasta vachs saludá a la chica que está demanán almoines a la porta de Mercadona, ella me va regalá una riseta. La vida es alegre. Tot va be. Vachs comprá, me va tocá una cajera amable. Ya te dic, be.
Pero, al eisí, per la mateisa sereta que yo puchaba, baisae una chica, una dona, suposo una mare, en tres chiquetes.
Aisó ña que esplicau. La chica gran, uns diau añs, anae en una cadira de rodes, en lo cap bais, pareisie que ya no li quedaen llágrimes, cara seria, mol seria, sabíe lo que tenie y estáe conforme, pero algo li pasae, se notae.
La michana, tendríe uns siat añs, anáe espentán la cadira de sa chermana, ere baiseta, no arribae ni adal de la part alta de detrás de la cadira, anae mirán entre los barrots, pa guía la cadira.
La menuda, tindrie tres o cuatre añs, anáe dabán, ubrin pas, estáen arribán a casa, ubririe la porta y la mantindrie ubiarta pa que puguere entrá be la cadira, anae mol chustet.
La jefa, portae cara de vinagre, se notae que no estáe contenta en lo papé que li habíe donat lo directó de la vida, mirae a tot lo mon en cara de mal genio, com si los demés tinguerem la culpa. Anae a la bora del carro, pero no se dignae ni se espental, ni dirigil. Per la cara agra que duye, se debíe de acaba de beure mich litro de llimó sense sucre.
Van arribá a la porta, anaen a entrá, la menuda la primera, va ubrí la porta de par en par y la va sostindre ubiarta pa que pasaren les demes. La michana va enfilá la entrada, pero sa mare va voldre entrá al matéis tems y va espentá la cadira que va chocá contra lo brancal de la porta de la ma isquiarra.
Los piaus de la chica gran van entropesá en lo marc de aluminio. ¿Se haurie fet mal? No va protestá, no se va queisá, lo mal anáe per dintre. Desde llugo ella no habíe tingut cap de culpa, tampoco la michana perque la habíen espentat.
Pero se va escoltá la veu ¿veu? de la algarsa: “No si tampoco lo cap lo tens be.”
¿Tos doneu cuenta de la burrada que habíe dit la bruisa en un santiamén? Li acabae de di a una cria presiosa, impedida, que tot u teníe mal, hasta lo cap que debíe sé lo únic que li funsionae. Y se va quedá tan tranquila, yo diría que hasta satisfeta. No li va cambiá la cara, bueno si se habíe tornat un poc més fea y aisó que deu de sé una dona guapa, pero no sé cuán.
Yo estaba pasán, pero se me quede grabada la cara de la cría de la cadira. No va di res, no va cridá, no se va queisá, no se va rebelá, ya estáe farta de resibí insultos, males palaures, ni un cariño, ella, la pobra que no habíe fet res, ere la que teníe la culpa de tot. Aquells ulls, mol fondos, no miraen cap a fora, estáen ensimismats mirán cap a dintre, al seu cor, cuán més podríe patí. Les dos chermanetes se li van quedá mirán en compasió, en cariño, en pena per no podeli achudá, alló debíe de se costum de tots los díes, tamé va ñaure alguna mirada de rabia cap a sa mare, pero se notae que ñabíe po.
Eisa chiqueta que a un atre puesto haguere pogut sé un poc felís, mai u serie, estáe condenada a aquell infiarn, tan chove y tan vella, de nit y de día, mai tornará a caminá, ni siquiera Deu li donará forsa pa eisecás un día y di men envach.
Qué dura es la vida. Tres metros de sereta sen van endút la alegría almasenada mentres diau díes.
Maldita sivilisasió.
(Sí ya sé que estes coses poden pasá a cualquier puesto, pero air habíen pasat aquí y dabán de mi. Vachs sé cobart, no me vachs atreví a dili res a la rabosa, perque sé que al remat la meua queisa la haguere pagat una chiqueta que estáe sentada a una cadira, pero que no descansae de pati.)
Vachs crusá lo carré, lo de la tenda de enfrón es amic meu, me va cridá. Vachs entrá, mos vam saludá en alegría dispués de diau díes sense veuremos.” Fachs los añs.” Home! una alegría, ya ere hora la nesesitaba. Sí, sí.
Te vull contá una cosa- me diu- Los ulls bañats. Mal pinte.
Lo miro, dienli, sense parlá: Seguís.
Y u fa:
“Cuan treballaba al taller tenía un amic, menudet, pero mol gran com a persona, mos animae a tots, tocae la guitiarra y cantáe jotes.
Fa un añ va vindre a veurem. Teníe mala cara. ¿Qué te pase?
Hay pasat lo Covid y me ha disat com heransia una gran depresió.
Yo sabía lo que ere aisó, u vachs pasá cuan la meua dona sen va aná, abáns de tems, disanme sol.
Vachs intentá animal. Mira yo vachs eissí, me va costá, pero ya me veus.
Li vachs doná consells, pasecha, mol, no tingues tems lliure, prente les medisines, no estigues sol, viu en la familia, llichís, escolta música…..
La familia no teníe cap de problema, los había tocat la lotería fa un tems, uns cuáns millón, nols faltae de res.
Fa dos mesos, me va cridá per teléfono: Te crido pa dit que estic milló y perque sé que te alegrarás.
Pos home claro, vine un día y farem un caferet.
Y aisina vam queda.
Air me va crida son chermá: Lo teu amic sen ha anat al atre costat, sense avisá, lo ham trobat, sentat al sofá, a la seu bora una botella de aigua vuida y totes les caises que teníe dels seus medicaméns sense una pastilla ni micha.
No li había fet cas, se había quedat sol. Pero había segut obedien se había pres la medicasió, pero de mala manera, tota de un camí.”
Pa acabam de animá, me va posá dabán lo seu móvil: A la pantalla un home baisotet tocán la guitiarra y cantán una jota. Sol men enrecordo que, entre atres coses diebe: “Traidor Covid que destrozas familias, acabas de romper la mía……..”
Li vachs tocá lo muscle al meu amic, ell acabae de sentí parlá, bueno cantá, que encara es pichó, a un amic que ya no estáe aquí. Dels seus ulls baisaen purnes de aigua. Menuda manera de celebrá los añs.
Maldita sivilisasió,
Air de nit, me vachs chitá tart, no tenía son. Este matí me hay despertat, estae a escurines. De momén no veía res, no sabía aón estaba, hay pensat que tot lo que tos acabo de contá había segut ensomián y que seguía a la playa.
Pero, al ubri lo balcó, me hay donat cuenta de la verdat.
Maldita sivilisasio, ya no era lo Luiset, tornaba a sé lo agüelo “Sebeta”, mes vell si pot sé y en la esquena més encorbá per tot lo que me vach carregá air.
Es que me enrecordaba de una chiqueta a una cadira de rodes y de un mort cantán jotes.
Ya tornem a está aquí agüelo.

La Chinebrosa. De Vila, tot un lujo.

La Chinebrosa. De vila, tot un lujo. De pueblo, todo un lujo. Recetas de cocina tradicionales de La Ginebrosa.



Avui deuen sé los Reis Magos, me ha arribat un paquet de Alvaro, chen de La Chinebrosa, bona chen. Abais tos poso los regalos que ñabíe dintre.
Un llibre gran, “Así vivíamos”, embolicat en plexigras. Me done pena ensetal; mentres está tancat, ting tota la ilusió del mon per llichil. Pero es que cuan lo escomensa, mel faré bo sansé y me se acabará la goleta de repasá los treballs que, als meus añs chovens, se faen als pobles, a les viles que diuen uns atres.
Es que no me canso mai de torná an aquells díes que me porten tans recuerdos y damún si u puc llichí, mol milló. La peneta es que, desde lo momén que escomenses, ya se va acabán.
Lo segundo llibre, es més menut pero té doble premio es de les resiaptes de cuina de aquells tems y ademés está escrit en chapurriau y en castellá. En chapurriau de La Chinebrosa, que se entén tan be com si fore lo meu, perque, al fin y al cap lo chapurriau sol ne es un, encara que a cada poble li afechigam algunes palaures espesials nostres.
Asó me done a entendre que ña molta chen treballán pa que no se pìárdegue lo nostre parlá, la pena més gran es que casi tota eisa chen té mols añs, som vells. No sé per qué, ham tingut un fallo, esta inquietut per la llengua no li u ham sabut traspasá a la chen chove, en la falta que mos fan, en la seua achuda, en la seua forsa, en la seua sang los nostres enemics seríen més menuts.
Grasies a La Chinebrosa, grasies a Alvaro, es un gran regalo, es un gran treball pa vatres, pero tamé pa tot lo mon de aquella tiarra, per més tems que paso aisó sempre que ñague un chapurriau, sempre estará ahí. // Nota de Moncho: Podeu lligí (yo no u faré) al catalaniste Ramon Mur sobre este tema: https://ramonmur.wordpress.com/2008/12/15/177-recetas-bilingues-de-la-ginebrosa/

Lo Catalá

Lo Catalá.

La que vach a posá es una opinió, pero ne ña unes atres, casi segú que les dels cataláns no estarán de acuerdo en la meua.

La que vach a posá es una opinió, pero ne ña unes atres, casi segú que les dels cataláns no estarán de acuerdo en la meua.
Al sigle vuit (VIII) los moros Omeyas dominaben España, pero no se van contentá en aisó van voldre seguí guañán tiarra y van amenasá a Fransa. Los fransesos (Carlomagno) van reñí en ells y los van guañá y los van espentá cap atrás.
Y per si a un cas, van pillá un tros del nort de España y lo van fé de colchó o frontera entre los moros y Fransa.
Més o menos per los sigle nau (IX), los fransesos, que an aquell tems encara los dien “francos”, a eise tros de la part de España aón ara está lo que li diem Cataluña, van disá una chen organisada en condats.
Al prinsipi dels tems als que vivíen allí los dien “layetáns”, de la antigua provincia romana Lacetania, pero fae falta més chen y van vindre de Fransa. Los que los manaen eren nobles de Fransa, lo que va pasá es que los fills de éstos van aná naisén a la Marca Hispánica, que es com se li diebe an aquel tros de terreno, y ya sels considerae com veíns de allí, pero veníen dels francos y com allí de aón veníen parlaen llemosí, es la llengua que van portá aquí y que poc a poc se va aná fen la koiné dels condats. O sigue eren fransesos y parlaen com ells.
España estabe plena de castells, Chateau en francés. Los francos a la chen que vivíe a eise terreno ple de Castells, los diebe Chatelain o sigue chen que viu en castells.
Per un atra part als españols tamé sels díe castelláns, del llatí castellatus, castellanus. Tiarra de Castells y chen que viu an eisa tiarra. De ahí vindríe “castellano”, la llengua que parlae esta chen.

Castells, los diebe Chatelain o sigue chen que viu en castells.

Algo paregut va deure de pasá al atre costat. Al sigle dotse (XII), als condats que depeníen del de Barselona, sels escomense a di condats cataláns, ((châtelains = cataláns), de ahí Cataluña, y de ella, com va pasá en lo castellá, a la seua llengua se li va di catalá, llengua que parle la chen que viu als castells de aquell terreno.
Lo nom de Cataluña se li va aná donán a totes les tiarres que se van aná chunín als condats del prinsipi de aquella Marca Hispánica.
Com les fronteres van aná cambián, lo aragonés que al prinsipi se parlae a gran part del reinat de Aragó, se va aná perden (radés del sigle XIV) per la invasió del castellá, quedanse sol a eisa part del terreno que més tart se va chuní a Barselona y a la nostra part de Aragó, per aisó la llengua dels dos trosos se paréis tan, pero perque es aragonés. En los radés añs eisa manera de parlá se ha tornat com una llengua de frontera, perque palaures dels dos costats se mesclen en les del atre.
Entonses chen que sentíe a uns y als atres diebe que se parláe catalá o un catalá mol raro, claro perque este segundo no u ere, ere lo nostre chapurriau.
Dispués va vindre un desnaturalisat de la nostra tiarra y mos va entregá als cataláns y va di que lo nostre parlá se li die catalá de Aragó y desde entonces aisí li diuen ofisialmén. Per aisó a tots los puestos, sobre tot als diaris, radios y tv, subvensionats, li diuen catalá. Y la chen normal que se creu lo que diuen ells, ya se ha convensut de que eise es lo seu nom.
Per un atre costat mos ha fet mol mal la cátedra del catalá, perque a tots los que han estudiat allí los ha convensut de eisa idea y ara pase que ells se u creuen, sense estudiá si tenen raó o no.
Y aisí mos trovem historiados que agranen cap a casa o sigue cap a eisa idea y chustifiquen tot per lo que los han enseñat. A tot lo que se va parlá al reinat de Aragó li diuen Aragonés, pero se referisen a lo que ara se li diu Aragonés o sigue la Fabla. A natres no mos donen cap de oportunidat. Lo que los han enseñat es que parlem lo catalá y ahí se han quedat sense baisá més a fondo.
Sol faltae lo institut del catalá que acabará de asolamos. U sentisco chiquets avui no ting atres idees o reñim o lo perderem. Ya no quede més remei. No podem doná ni un atre pas atrás. Sol tenim un camí o MORT o VICTORIA. Natres u ham de fe. ¿A qué esperem?

LO DÍA DEL "CHORISET".

LO DÍA DEL "CHORISET".

las ventas, les ventes, Valdealgorfa, Valdesgorfa
Avui a l’Aldea del agüelo “Sebeta” es lo día del “choriset”, NO lo dichaus lardero, NO, es lo día del “Choriset”, com lo dillúns de Pascua es lo día de “La Rosca”, an este poble som mol espesials. Cuan lo agüelo ere “Luiset” an este día pasáen coses pero…..en ve de cansautos esplicanhu tos vach a posá una de les aventures del agüelo “Sebeta” que encara que la vach publicá fá dos o tres añs, avui está de actualidad y hu entendreu milló, ademés de una manera divertida, ya me donareu la vostra opinió al remat de la aventura, lo vach titulá "ESPADES".
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades 1. espades, espases, espada, lucha, guiarra
Lo agüelo “Sebeta” está sentat al banc del Portal, prenén lo sol. Pel carré del Mich veu vindre a Luiset. En los seus pantalons curts. Com lo coneis, li note que ve amagán algo. Fa fret, porte lo chambergo tancat. No lo porte abotonat, sosté les dos parts en una má. En la atra va aguantán algo que intente amagá, es una cosa llarga, li fa un bulto a la part de detrás del abrigo. Li arrive hasta detrás dels chiñolls.
-Bon día, agüelo.
+Bon día, sagal. ¿De agón vens?
-Ving de la fustería, me volía fe una estantería pa guardá los meus tebeos y llibres, y les noviales del oeste de vusté.
+Y ¿qué pase, la portes plegada, o qué? Perque yo vech eisí algo per detrás de les garres.
-Y ¿Per qué es tan listo? Sempre me pille. Asó es un secret meu, no se pot enterá dingú. Sino no me disarán aná. Es pal día del “choriset” (Dichaus Lardero), pa luchá en los de Valdealgorfa.
Va parlán, los ulls li relluisen, y al mateis tems trau de davall del abrigo una espada de fusta, feta en una regleta de casi un metro. La agarre del manec y pareis un almogávar en plena lucha.
+Ya la pots amagá be, perque si la veu ta agüela no te disará eisí de casa.
-Val, pero vuste no li digue res, eh!.
Al mateis tems, lo sagal se torne a guardá la espada davall del chambergo y entre a la entrada de la casa, mirán cap a la escala, sense fe ruido sen va a la bodega y allí, detrás del carratell gran, guarde la espada, es aon fique los seus tesoros, los seus juguetes preferits, los vaqueros del oeste, que son les bales vuides que ha trovat per lo monte. Ademés a una caisa de fusta li ha llevat los voltans, sol ha disat lo cul. Alli ha clavat un tros de sogueta en uns claus y aisí ha fabricat un escudo. Ya te lo equipo complet, la espada se la posará a la correcha. Y, cuan arrivo lo momén, la traurá y se la posará a la ma dreta. En la isquiarra agarrará lo escudo y pobres “escarbachos”. (Als de Valdealgorfa los diuen de mote “escarbachos”).
La Aldea y Valdealgorfa son dos pobles veins, sempre ha ñagut rivalidat entre los dos, pero sense res més. “Les ventes” es un bar que está a la part alta de una cadena montañosa, bueno, cadeneta, val. A la part baisa del costat de Alcañis está Valdealgorfa, allí se parle una mescla de castellá y de chapurriau, se note que es tiarra de frontera. Diuen chiquete, en ve de dí chiquet y més palaures mesclades. Tamé a Alcañis li ha arrivat algo de la mescla; no tan, pero algo sí; tamé está prop de la frontera del chapurriau; y allí han anat a viure molta chen dels pobles del roglán; algúns dels que parlen chapurriau y aisó se note. A la baisada de “Les Ventes” del costat de Valderrobres, está la Aldea; allí ya parlen chapurriau, desde sempre, un poc espesial tamé, pero chapurriau. Desde sempre.
Ña que aclarí: es una costum mol antigüa que lo día del “choriset” (dichaus lardero) y lo día de “la rosca” (dilluns de Pascua) se va a minchá y a brená a les casetes de los campos. An aquells tems se anae en los animals y ñabie que portau tot de casa. La chen gran se reunie als masets, als masos més grans, agon ñabie pa fe foc. Allí teníen lleña y puesto en condisions. Inclús a camins se reunien chen dels dos pobles al mateis más, tenien amistat de uns atres añs y de les festes. Solien acudí de un poble al atre, cuan eren les festes grans y llugo cuan les selebraen al atre poble, pos faen al revés.
Los dos pobles selebraben eises dos festes lo mateis día (lo dichaus y lo dilluns). Lo dichaus, lo día del “choriset”, als chiquets los donaen festa per la tarde; se fae brena; una llesca de pá en un tros de choriso y sino de llonganisa. La chuventut dels dos pobles acudie a Les Ventes. Tots armats en espades y escudos. Brenaen cada poble a un costat de la carretera. Cuan se acabae la brena y a camins avans de acabá, algún espabilat enseníe la mecha: “Cachaps, cobarts”. Ya se habíe organisat.
Normalmén se luchabe uns contra los atres en les espades, los menuts en los menuts, los menos menuts en los menos menuts, y la chen més gran, desde los masos de al voltán, vichilán, pa que a la viña no se li prenguere foc; pa que les coses no arrivaren a machós.
No sé cóm se u arreglaben pero al poc de escomensá los de un poble eisien corrén y los del atre detrás, pero en grupos; pa que may se quedare algú o algúns sols y los pillare per sorpresa alguna colla amagada.
Simplemen se encorrien un parell de kilómetros, en aisó ya ñabie prau. Allí los que habíen perdut, se chiraven y, desde llun, claro, mol farrucos, los dieben als atres: “lo día de la rosca ya mos veurem les cares, asó sol ha fet que escomensá”. Los atres se entornaben al seu poble enfotense dels perdedós. De momén ells habíen guañat la primera guiarra.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades 2.
Lo dillúns de pascua, a la escola, se teníe festa tot lo día. Les mares preparaben una rosca que consistie en que entre dos trosos de pasta espesial solien posá amagats un au dur y trosos de llonganisa y de llomo. (Posaen una base de una pasta espesial, mes tirán a dolsa que a salá, de una ampliaria com un plat pla, allí damún posaen lo au dur, dos trosos de llonganisa y dos de llomo, bueno cada un posae lo que volie o lo que podie, uns més y uns atres menos, damún li posaen un atra capa de pasta, tapán tot lo que habien ficat, y al forn).
Un atre camí; tots armats hasta les dens, algú se habíe fet, ademés de la espada y del escudo, hasta un puñal de fusta. Lo més valen se habíe preparat un arco y unes fleches de vímec, que, normalmén, se trencabe al intentá tirá la primera flecha.
Se acudie al “campo de batalla” desde lo matí, se dinabe allí, mirán, en los ulls plens de sang, als del atre costat. Se escapae algún crit y, algú, mol valén, se arrimae hasta la cuneta del seu costat, pero de allí, per si acas, no pasae.
Pa brená, un se acabae la rosca que habíe sobrat de diná; y después atre camí: “Escarbachos, borrachos” y a la guiarra. Y a corre. Uns daván y los atres detrás.
Grasies a deu, en los pocs camins que lo agüelo va está a estes luches, may la sang va arrivá al riu. Cla es que lo riu pasae mol llun, pero vatres ya me enteneu. Sol eren riñes de presumits. Encara que uns y los atres se solíen posá mol farrucos, sobre tot cuan li u contaben a les chiques, a la chen que no los habíe vist corre costa na vall.
Anem a torná; estaem en lo agüelo y en Luiset.
Va arrivá lo día del “choriset”, lo sagal, después de diná va agarrá la brená, dienli a la agüela que se portarie be y que tornaríe pronte. Abais; al carré; amagats; ya li esperaben alguns chics de la colla, tots en les seues espades, encara que la més maja es la que va traure Luiset de detrás del carratell gran. Les atres se les habíe fet cada ún, com habíe pogut, pero la dell pareisie de verdat, lo u habíe fet lo fusté; li habíe cobrat una peseta que teníe aforrada pan eise día.
Caminán en les ferramentes, per davall dels balcons, pa que nols veren suns pares, van eisí del poble. Anaen tots chuns, pero un que llichie mols tebeos del Capitán Trueno, los va dí que aisí no anaen ben preparats pa la guiarra, que tenien que aná en fila, un detrás del atre, Luiset lo primé que pan aisó portae la espada milló.
Van arrivá a “Les Ventes” y van brená. Y después …..
Lo agüelo “Sebeta” estae a la Marededeu, habíe eisit a doná una volta com fae mols díes; pero tamé pa esperá al menut de la familia, a ver cóm li habíe anat la guiarra.
Sobre les sis de la tarde veu com baisen corrén los chiquets del poble, hasta la caseta del Caminero, detrás a uns dosens metros ne baisaben un atre grupo, pero se han aturat allí y sen entornen cap lo Mas de Fraga. Ya sap quí ha guañat este añ.
Per lo empalme veu vindre, caminán a poquetet una figura que ell coneis, encara que ara pareis un soldat rendit; per lo menos porte la espada, la va arrastrán per an tiarra.
Desde llun lo sagal veu al agüelo, tot avergoñit, no eiseque los ulls plorosos de an tiarra. No ha segut capas de defendres; No ha segut capás ni de luchá.
Arrive hasta lo “Sebeta”, tire la espada an tiarra, lo escudo lo ha perdut, perque no li disae corre, mentres se anae escapán dels soldats “escarbachos”; ara se abrase al agüelo, en les llagrimetes a pun de escapas dels ulls. Se mosegue la llengua pa que no se li noto tan.
-Yayo: son uns garramosos. Cuan natres anaem a atacals en les espades, han disat les seues dintre de les correches y de les borchaques de detrás dels pantalons, han tret falseches y pedres y mos han escomensat a dispará cantals. Yo me hay posat lo escudo al cap, pa que no me arrivare cap de codol y me fare algún borraco. Los nostres, en ve de aná cap aván a atacals en les espades, aprofitanmos que les tenien guardades; ham escomensat a corre y no han parat hasta lo empalme. Yo hasta hay perdut lo escudo, perque no me disae corre tan depresa com los demés.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades y 3.
Lo agüelo, en una riseta socarrona per davall de la barba, li pregunte:
+Pero ¿estas bé?.
-Me hay caigut, fenme unes nafres als chinolls y algúns esgarraps a les garres; y una de les pedres pa pegat a la esquena.
+A ver, disam veuret les ferides de la guiarra; -diu lo agüelo, al tems que li eiseque la camiseta- va! Asó no es res pa un soldat tan valen como sir Luiset, una moradura y pronte se pasará. No ña res que una llimonada, no pugue curá. Anem al sindicat que te convido. A ver si te recuperes, que portes una cara que si te veu la agüela se preocupará.
-Si u aguera sabut, no aguera anat.
Los dos, lo menut en la espada y lo yayo en una ma al muscle del soldat derrotat, sen van cap al bar del sindicat. Allí demanen una llimonada y un café. Lo menut encara té rasmia pa di:
-Si cuan ells han escomensat a prepará les falseches, aguerem corregut cap an ells, encara que mos agueren pegat alguna pedrada; en les espades los aguerem guañat y los aguerem fet corre cap a Valdealgorfa. Ademés va ñaure algún dels nostres que en ve de corre com natres, sen ha anat al más aon estaen suns pares y encara deu de está amagat detrás de les faldetes de sa mare, es un cobart.
Mentres lo sagal se veu la llimonada, lo agüelo li conte una de les seues aventures:
+Mira me enrecordo de que, cuan yo era com tú, un camí; un día del choriset; vam brená y después mos vam posá a luchá en les espades; aquell añ la fusta de les nostres ere milló que la de ells, per lo que, al ratet, la machoria de les seues espades se habien chafat o trencat y entonses natres, vam escomensá a pegals en les espades a la esquena y al cul; y ells van escomensá a reculá primé y a corre después; los vam seguí hasta la basa. Allí estae la frontera. Aquell añ va guañá la Aldea.
-De verdat, yayo: los van espentá hasta la basa; ¡entonses van guañá los del nostre poble!.
+Si, home, si. Uns camins guañen uns, uns atres los atres. La guiarra done voltes y está feta de moltes batalles.
-Ya no me fan mal los chiñolls, ni lo golpe de la esquena. Mon anem a casa, ting que guardá la espada pa lo día de “la Rosca”. “¿No hay segut cobart, verdat “Sebeta”, me han fet corre, pero no hay perdut la espada?”.
+No, menut, has segut mol valén, los has fet corre detrás de tú y no te han alcansat. Has sabut conservá la teua armá pa la siguienta guiarra. ¡Que se preparon!. ¡No saben en quí se han ficat!.
Los ulls del menut ya tornen a relluí. “Lo agüelo los va guañá un añ a “los escarbachos”; que se preparon pal dia de “la Rosca”. “Demá me faré una falsecha, ting que buscá una bona forcacha. Y escomensaré a entrenam.”
Nota del autó: Y aisí, día a día, va pasán la vida a la Aldea. No importe si lo día de “La Rosca” van guañá los cachaps o los escarbachos.
Lo agüelo “Sebeta” sol va está un añ o dos; después ya no ha tornat, per lo que no sap cóm han anat les coses, ni lo que pase avui en día.
Al cap del tems sé que van cambiá les espades y les falseches per un balón de fútbol y los enfrentamens “armats” eren los partits. Sempre ñabie algú que posae la “garreta”, algún agarró, algún espentó, en fin lo que cada día veem a la tele. falsecha, falseches , massecha, masseches, tirachinas
Cada chuventut a un costat del campo, a lo llarc, como si lo terreno de choc fore la carretera de avans. Y ademés teníen a quí insultá, los de Valdealgorfa cridaen: “Árbitro, Cachap”. Y los de la Aldea contestaen: “Árbitro, Escarbacho”. Ña ferides que tarden mol tems en tancas, en curas.
Ara; cuan anaen a Alcañis; los dels dos pobles se chunien fron a los de “La Capital”.
En cuan a la derrota de Luiset, ya sabeu lo que diu lo refrán:
“No t’enrigues del meu dol,
Que cuan lo meu sigue vell,
lo teu será nou.”
Luis Arrufat Me escriu un aldeá y me diu que ell tamé se enrecorde de los chorisets, y que al remat sempre acabaen a pedrades, que sempre guañaben los de Valdealgorfa, perque eren més brutos y los de la Aldea mes nobles. Se note de quín poble es lo protagoniste, verdat?.